O potser hauria de dir la màgia de les càmares d’alta
definició? En aquesta obra, a l’escenari se’ns presenta un set de gravació en
directe, amb tres actors i sis tècnics que es van movent per l’espai,
perfectament coordinats, sense amagar-nos cap truc. El que graven es projecta
en directe a una pantalla una mica per sobre d’ells, així que l’espectador pot
assistir al set de gravació i presenciar resultat en directe.
El cas és que tampoc veiem exactament com estan treballant,
doncs unes càmeres d’alta definició treballen gravant
les mans dels actors en diferents espais, i per tant, tot són close-ups.
Una veu, escrita per Thomas Gunzig, ens fa adormir-nos i
despertar-nos només d’entrar per ser guiats a un món on se’ns narren les
nostres set morts. Veiem les imatges abans de morir, com vam arribar a morir i les
imatges que se’ns queden un cop morts. El text, a vegades còmic, fa de punt de
contrast amb aquestes imatges i la música, sovint dramàtiques. L’excusa del viatge
a través de les set morts permet als creadors fer un viatge a nivell estètic
per set universos diferents i poder buscar diferents imatges sempre
espectaculars i en directe.
Aquestes imatges passen sempre en maquetes, com la d’un bosc,
una ciutat… acompanyades d’una il·luminació absolutament brillant i que a les
càmares d’alta definició donen uns resultats que poques vegades es veuen en
cinema, i ells t’ho fan en directe. Descobrir tots els trucs que hi havia
darrera les imatges genials també formava part de la diversió de l’obra i és
que apuntava cap aquí, cap a buscar unes imatges impressionants fetes en
directe i emocionar-nos amb aquesta bellesa que se’ns presentava a la pantalla.
Els protagonistes eren les mans dels actors, tan ben treballades que agafaven
forma de persona, i tota la resta eren maquetes a mida, però lo sorprenent era
que aconseguien unes imatges que semblaven totalment reals, amb una il·luminació,
o millor hauriem de dir fotografia, ja que era un equip de cinema, de Julien
Lambert absolutament brillant, no em cansaré de repetir-ho.
El resultat és una peça que ens fa viatjar per diferents
històries, a través de diferents estats, emocions, amb unes músiques que ens
acompanyen tota l’estona i són les que donen el color del muntatge. Però no ens
enganyem, l’espectacle realment val la pena per veure com creen unes imatges
que costen de creure de tan boniques com són. Així que no us deixeu emportar
molt per la pel·lícula i sorpreneu-vos veient com treballen a tota velocitat i
perfectament coordinats un equip de cinema a l’escenari.
Ferran Gordillo