Sin categoría

by Deixa un comentari

O potser hauria de dir la màgia de les càmares d’alta
definició? En aquesta obra, a l’escenari se’ns presenta un set de gravació en
directe, amb tres actors i sis tècnics que es van movent per l’espai,
perfectament coordinats, sense amagar-nos cap truc. El que graven es projecta
en directe a una pantalla una mica per sobre d’ells, així que l’espectador pot
assistir al set de gravació i presenciar resultat en directe.

El cas és que tampoc veiem exactament com estan treballant,
doncs unes càmeres d’alta definició treballen gravant
les mans dels actors en diferents espais, i per tant, tot són close-ups.

Una veu, escrita per Thomas Gunzig, ens fa adormir-nos i
despertar-nos només d’entrar per ser guiats a un món on se’ns narren les
nostres set morts. Veiem les imatges abans de morir, com vam arribar a morir i les
imatges que se’ns queden un cop morts. El text, a vegades còmic, fa de punt de
contrast amb aquestes imatges i la música, sovint dramàtiques. L’excusa del viatge
a través de les set morts permet als creadors fer un viatge a nivell estètic
per set universos diferents i poder buscar diferents imatges sempre
espectaculars i en directe.

Aquestes imatges passen sempre en maquetes, com la d’un bosc,
una ciutat… acompanyades d’una il·luminació absolutament brillant i que a les
càmares d’alta definició donen uns resultats que poques vegades es veuen en
cinema, i ells t’ho fan en directe. Descobrir tots els trucs que hi havia
darrera les imatges genials també formava part de la diversió de l’obra i és
que apuntava cap aquí, cap a buscar unes imatges impressionants fetes en
directe i emocionar-nos amb aquesta bellesa que se’ns presentava a la pantalla.
Els protagonistes eren les mans dels actors, tan ben treballades que agafaven
forma de persona, i tota la resta eren maquetes a mida, però lo sorprenent era
que aconseguien unes imatges que semblaven totalment reals, amb una il·luminació,
o millor hauriem de dir fotografia, ja que era un equip de cinema, de Julien
Lambert absolutament brillant, no em cansaré de repetir-ho.

El resultat és una peça que ens fa viatjar per diferents
històries, a través de diferents estats, emocions, amb unes músiques que ens
acompanyen tota l’estona i són les que donen el color del muntatge. Però no ens
enganyem, l’espectacle realment val la pena per veure com creen unes imatges
que costen de creure de tan boniques com són. Així que no us deixeu emportar
molt per la pel·lícula i sorpreneu-vos veient com treballen a tota velocitat i
perfectament coordinats un equip de cinema a l’escenari.

Ferran Gordillo

by Deixa un comentari

Agafa la bola de vidre amb un paisatge dins de l’últim viatge turístic de la tieta. I sacseja-la. De sobte, la neu es posarà pertot. Ara imagina’t què pot ser aquesta neu barbitúrica. Imagina que et porta al deliri, a un món virtual que es desenfoca com voldria Valle-Inclán en el seu trencament amb el realisme esclavitzador. En aquest món de miralls, de reflexos, de veritat i ficció i de personatges que es desdibuixen dels rols característics és on reposa la proposta trencadora amb rerefons de comèdia romàntica de Wohnnwagen

Torna a agafar la bola, la neu ha quedat assentada al terra de nou. Gira-la 180 graus lentament, la neu quedarà suspesa al cel. I en aquest món al revès podràs entendre que hi ha un àngel que ningú valora, un dimoni que va comprar una caravana d’oferta i no sap com desempallega-se’n i una parella que, si no fos pels déus, mai haurien coincidit. L’un li agrada la intimitat d’una butaca i un llibre. L’altra necessita viatjar i descobrir contínuament. L’única alternativa que troben és viure en una caravana. Tots els papers es perverteixen, provocadorament. I el Poliklin (un lavabo d’obra ben rudimentari) pot esdevenir un element catàrtic.

El col·lectiu VVAA és un grup d’una inquietud irrefrenable. Fresc i ingenu, amb l’univers de dibuixos animats pop a les venes. Aquesta obra, que ara gira com a guanyadora de la 18a edició del Premi de teatre BBVA, convocat per la Fundació Antigues Caixes Catalanes (FACC) amb el suport de BBVA CX , és d’un grup d’actors que transiten entre Barcelona i Berlín. Que indaguen noves formes teatrals, des del joc més primari. Sota el paraigües de la P14 de la Volksbühne o sota la marca Els Malnascuts de la Sala Beckett. Tenen un recorregut tant breu com meteòric. El Col·lectiu VVAA procura, ara, marcar un camí comú conjunt, forjar l’inici d’una trajectòria artística.

Tornem al principi. Si mires bé la bola que et va regalar la tieta és molt probable que trobis els dos protagonistes de Wohnwagen. L’un llegeix dins de la caseta; l’altra passeja i mira per la finestra de vidre cap al teu menjador. El dimoni i l’àngel no tenen forma, són volàtils; ploren les seves contradiccions pels racons. Segurament, sota de la tauleta del cafè. No els espantis, acull-los, de la mateixa manera que ho farà la companyia, quan t’hi apropis. Bon viatge al teu jo més íntim. Riuràs i et commouràs.

Jordi Bordes

by Deixa un comentari

No és gens
habitual que el cartell promocional d’un festival estigui format per
fotografies de dones no televisives. Tampoc ho és que es presenti en una roda
de premsa en plena Rambla del Poblenou. I molt menys que, en acabar, tothom
estigui convidat a una orxata artesana a “El Tio Che”, un establiment mític del
barri. La presentació ja és doncs tota una declaració d’intencions: L’Escena Poblenou és un esdeveniment compromès,
vinculat a les institucions de la zona, que aposta per la creació
multidisciplinària i que, això tampoc és gens habitual, enguany ha
aconseguit arribar a la seva 17ª edició.

Si bé es manté
durant tot l’any amb xerrades i tallers, el festival, capitanejat un cop més
per l’Ada Vilaró, concentrarà un
total de 19 propostes entre el 17 i el
21 d’octubre. L’univers femení hi serà de nou molt present, començant amb
una jornada de vikimarató el dia previ pensada per analitzar i reforçar la presència i la
visibilitat de les dones creadores. Les propostes artístiques també
contribuiran a posar llum a espais que fins ara han estat a les fosques. És el
cas de Màtria de la Carla Rovira, un espectacle que rescata
la dona de l’oblit al que generalment la condemna la memòria històrica. També ho
fa La bugada, de LaBuena Compañía, on un grup de veïnes del Poblenou posarà el focus
en el safareig, espai d’interacció social tradicionalment femení. La llum
arribarà també a la presó de dones WadRas a través del piano de Clara Peya, la veu de Lídia Pujol i els textos de Vilaró. La
peculiaritat del concert Veus entre murs,
ideat per Josep Perelló i la pròpia
Vilaró, consisteix en que seran les preses les que el podran veure mentre que
el públic només tindrà la llibertat d’escoltar-lo des de fora. Per la seva
banda, Mariaantònia Oliver
presentarà Las muchas, una funció creada
a Mallorca amb veïnes del poble de l’artista que reivindica la bellesa de la
vellesa, capturant la fragilitat i la complexitat dels cossos que hi
participen.

En la mateixa
línia de revisió de les corporalitats dominants anirà Unheimlich de les cies.
Pelipolaca i Les desvestides, una
de les parades del recorregut Embrions d’enguany.
La mostra oferirà un tastet de quatre propostes, seleccionades d’entre les més
de cent que es van presentar en convocatòria oberta, que encara estan en procés
de maduració. En ella, el ballarí Junyi
Sun presentarà el seu primer solo Am
I Bruce Lee; Projecte Indomus i LaminimAL parlaran sobre les
limitacions que tots tenim a partir de Els
cecs de Maurice Maeterlinck, i Two birds/Somos una planta d’ÁngelayKoldo ens presentarà dues
misterioses figures plomades. També tornarà Saunterer
de Colectivo Ameno, un ex-embrió que
ara ja camina sol i que reivindica aquest gest, el caminar, com un dels últims
actes de llibertat.

El festival també
mostrarà creacions de disciplines molt variades. A We fear, Dimitri Ialta i
Virginia Fochs investigaran la naturalesa de la por a través de tres
instal·lacions artístiques. Per la seva banda, el col·lectiu Leer es sexy mostrarà l’espectacle Ser Britney Spears i la videoplaylist Feminisme Pop, dos formats basats en la
unió entre l’ideari feminista i la cultura de l’entreteniment. Joana Brabo, artista especialitzada en
poesia i arts visuals, presentarà amb
ZenxZen la seva primera creació escènica a través de “malabarismes poètics”,
mentre que l’acrobàcia tindrà un paper important a De nou un instant tant breu de la cia. La Mecànica. També es podrà veure, gràcies a la col·laboració del festival amb la Central del Circ, Showdown#1, el
resultat del taller d’artista dirigit per Yaëlle
Antoine i Didier Dembrant. Amb aquestes i altres propostes, el festival oferirà un mosaic d’espectacles que il·luminaran, un any més, el barri del Poblenou.

Podeu trobar els horaris i la programació completa aquí.

by Deixa un comentari

Després de la seva estrena al Festival GREC 2018, l’Agrupación Señor
Serrano porta de gira per Europa la seva darrera producció, Kingdom. Una de les primeres parades ha
estat al Teatre Alegria en el marc del Festival TNT de Terrassa, en el qual ja
havien estrenat Memo (2010) i Brickman Brando Bubble Boom (2012).

La creació d’Àlex Serrano, Pau Palacios i Ferran Dordal filma en directe
una breu història del capitalisme a partir del comerç del plàtan, fent
coincidir les crisis de subministrament d’aquesta fruita amb les crisis del
mercat global al llarg del segle XX. Amb la càmera a la mà els actors recorren
les taules preparades amb documents i maquetes que seran els que permetran
construir el fil d’aquesta història. La virtut de l’obra és que no només denuncia
les conseqüències del salvatge lliure mercat – com havien fet en obres
anteriors – , sinó que també fa evident el lligam entre el capitalisme i la
societat patriarcal, a partir de l’al·legoria fàl·lica del plàtan.

Un cop presentada la idea principal el que queda és pujar-la de to: l’obra
va in crescendo a mesura que s’acosta
al nostre present, mentre els límits entre el poder econòmic i el masclisme
semblen cada cop més difusos i esdevenen una sola estratègia de domini. El
personatge que han triat per encarnar aquesta ideologia és King Kong; una
imatge que evoca els instints de conquesta i desig i alhora el convenciment de
l’home blanc de poder dominar-los (no és causal que la mateixa figura doni
títol al famós assaig feminista de Virgine Despentes, publicat enguany al
català).

Aquest “es-ta-mos bieeen” repetit al principi de l’obra, un “es-ta-mos bieeen”
que només poden pronunciar els homes, es tradueix al final de l’obra en el
llenguatge primari i violent dels cops al pit per marcar la posició de domini
del repartiment masculí. King Kong s’allibera. Tot queda reduït a la violència
i la intimidació. Potser per això es surt del teatre amb una visceral sensació
de rebuig i d’impotència. Però em queda el dubte de si arriba el mateix
missatge als espectadors masculins. Les dones ja sabem a què ens enfrontem cada
dia.

Iris Llop

@Fallen_der_Welt

by Deixa un comentari

Serpentines, globus, música i dues dones preparant-se pel que sembla
ser una gran nit. Aparentment som en una festa, però el cert és que ens trobem
en un bany de realitat. Comencem amb les selfies
i acabem amb els canons de bellesa i, a poc a poc, però d’una manera molt
dinàmica i fresca, anem aixecant les capes que componen l’obra. Aquest
descobriment, però, també ens acaba permetent conèixer les protagonistes. Es
tracta de Parecer felices, que es
troba en el marc del festival Terrassa Noves Tendències (TNT) de la mà de El Pollo Campero. Comidas para llevar pel que fa a la direcció i la creació i de
Gloria March i Cristina Celada com a intèrprets.

L’empatia apareix a mesura que avança l’espectacle i el camí i el color
de l’obra. La sala, plena d’esclaus del món paral·lel al que ens abdueixen les
xarxes, es veu perfectament reflectida a l’escenari. El fet que a les xarxes
triomfi més el “semblar” que el “ser” fa que tots/es ens reconeixem i ens riem
de nosaltres mateixos/es per aquesta recerca de l’aparença.

Cal destacar, també, que a fi de mostrar aquesta línia tan fina que
separa la realitat de la ficció, l’obra compta amb diferents elements i
recursos, convertint-se així en un espectacle ric i canviant. En un ambient en
què tant la música com l’attrezzo et transporten deu anys enrere, ets capaç
d’endinsar-te en les possibilitats que les xarxes t’ofereixen, sent conscient
del contrast d’ambdós moments.

Així doncs, dues dones en escena, preocupades pel que diran, ens fan
obrir els ulls per mostrar-nos els diferents personatges que interpretem per
tal d’encaixar en la societat de la informació. Aquesta investigació escènica ens
mostra a poc a poc, d’una manera subtil en alguns casos i molt explícita en
d’altres, l’obsessió que tenim per les xarxes socials per tal de veure la
realitat actual de la majoria de nosaltres des d’una altra perspectiva. Així
doncs, ens convida a no perdre’ns en el “semblar” per gaudir del
“ser”.

Aida Cruz

by Deixa un comentari

Ni Jango Edwards ni Leo Bassi no actuaran al Festival de Pallassos de Cornellà. Memorial
Charlie Rivel. És una llàstima. Perdonin vostès que comenci de manera tan
estrambòtica, anunciant els artistes que no actuaran, però és la manera que
veig de capgirar-ho tot, que és el que diu l’himne del festival que s’ha de fer
quan arriben, cada dos anys, els pallassos a Cornellà.

Fora bromes, en la divuitena edició d’aquest històric festival
amb més de 30 anys de vida vindran molts pallassos i pallasses. Un total de 47
companyies de 10 països presentaran durant vuit dies (del 14 al 21 d’octubre)
70 funcions en una vintena d’espais, entre teatres, places, biblioteques,
escoles, residències per a gent gren i una carpa que, amb capacitat per a unes
700 persones, s’instal·larà a la plaça Catalunya.

A la carpa, la del Circo Italiano, s’hi farà una gala solidària
per celebrar els 25 anys de Pallassos sense Fronteres, l’ONG que vol capgirar
el món amb els somriures. També s’hi presentarà un dels plats forts del
festival, la Gala Alapista!, que es farà fins a quatre cops (dies 18, 19, 20 i
21) i estarà dirigida per la pallassa argentina Jimena Cavalleti. La gala, amb
grans noms i que promet ser molt potent, inclourà actuacions de Fanny Giraud —l’artista que
ho revoluciona tot posant multes amb Las Polis—, el canadenc Joe de Paul, l’australià
Yim Tyler, l’alemanya Die Maiers, el belga Gromic i l’històric pallasso Claret
Papiol, ex Germans Poltrona. Aquest mestre en subvertir i capgirar les paraules
protagonitzarà el que s’espera sigui un dels moments més emotius del festival,
quan Tortell Poltrona li lliuri el Nas d’Or del festival (dia 18) i després el
mateix Claret estreni una entrada com a homenatge a Charlie Rivel. Per cert,
que Charlie Rivel, català universal, serà protagonista d’una exposició que
inclou objectes personals i molt poc vistos que es pot visitar entre els dies 4
i 25 al vestíbul de l’auditori de Sant Ildefons.

Entre les novetats imperdibles també hi ha les actuacions de
Paolo Nani amb La carta —el pallassoitalià també impartirà un dels tallers—, els pallassos russos Aga-Boom i l’estrena
d’un nou espectacle de Pepa Plana (dia 17), titulat Veus que no veus. La pallassa vallenca presentarà el nou muntatge,
dirigit per Joan Arqué, de Rhum & Cia, a la Sala Romagosa juntament amb Noël
Olivé, actriu molt bregada en sèries de televisió i cinema. La parella vindrà
per capgirar-ho tot, ja que presentaran els números clàssics però amb una mirada
femenina. Les dues s’imaginaran què hauria passat si les seves àvies, dones,
haguessin pogut ser pallasses en el seu temps.

I com proposa també l’himne del festival, composat per Jep Nuix
i Ignasi Riera, fem un bot i ens plantem al carrer, on hi ha un munt de propostes.
Els pallassos capgiraran, atenció, els mercats de Cornellà. Allí s’hi plantarà,
per trencar la rutina, Adrian Schvarztein, un dels pallassos més provocadors
que hi ha actualment. També al carrer, repartits entre dos dies (diumenges 14 i
20) i diferents escenaris —places Pallars, Sant Ildefons o dels Enamorats,
entre d’altres—, actuaran pallassos de vàries generacions i estils com Loco
Brusca, Gromic, Cirquet Confetti, La Tal o Albert Vinyes. També s’hi
presentaran companyies noves que irrompen amb força com Bucraá —Pau Palaus i Fernando Villela ‘Catastrofer’ estrenaran El gran Final, esperada
producció del festival—, Filigranes (Jordi Torrents i Albert Pérez), Lepuant, o
Mireia Miracle. I l’últim dia, tots aquests pallassos i pallasses ballaran amb
el públic, a la plaça Catalunya, al ritme de la música balcànica dels vuit
músics de la Balkan Paradise Orchestra. I atenció, que també hi haurà un gegant
de Charlie Rivel, procedent de Cubelles, per capgirar-ho tot.