Sin categoría

Els mites són relats
tradicionals, històries que s’han escrit al llarg del temps per poder reflectir
o explicar fets protagonitzats per personatges sobrenaturals. Cassandra de Troia, també coneguda com la dona que enredava els homes o la dona
que va fer més prediccions sobre la seva pròpia ciutat i a qui no van creure
mai, reneix a través del text de Sergio Blanco. Es presenta en forma del seu
propi alter ego, Kassandra, una
transsexual que ens ve a explicar la mort del seu mite i d’ella mateixa.
Kassandra mor cada dia, allunyada dels seus. Una família que, tot i acceptar la
seva condició, castiga l’incest entre ella i el seu germà Hector. Un ésser
potent i salvatgement tràgic interpretat per Elisabet Casanovas amb una força
incontestable.

Kassandra ens rep al
Club Odissey per explicar-nos la seva pròpia història i desmitificar la figura
que han escrit els autors grecs més rellevants. Avui s’estrena, i està
eufòrica. Amb un anglès primari ens saluda a tots, quasi de manera
personalitzada. Nosaltres som els seus amics, i està disposada a explicar-nos
la veritat de la millor manera possible. Escull dues persones del públic perquè
facin la interpretació simultània al català i al castellà, així tot serà molt
més fàcil.

És important
entendre la seva família. El personatge ens explica que és filla de Príam i
d’Hècuba. Des de ben petita ha tingut el do de predir el que passaria. Amb tot
i això, sempre se l’ha tinguda per una dona boja, i només se l’ha relacionada
amb els homes i la perversió. Cassandra hauria pogut aturar la guerra de Troia
si no fos per la fama que sempre havia tingut, ja que ella sabia que el cavall
era una trampa dels aqueus per entrar a la ciutat. Després de la guerra, Agamèmnon,
que està enamorat d’ella, la pren com a esclava i se l’emporta a Miscenes. És
allà on Clitemnestra, la dona d’Agamèmnon, els traurà la vida empesa per un
atac de gelosia.

L’obra
que dirigeix Sergi Belbel, però, busca el xoc de les dues Kassandres al cap de l’espectador, a través de l’humor i de les
imatges actuals que la protagonista mostra al públic mentre explica la història
d’un mite sobre un personatge que potser ni tan sols existeix. Kassandra és un
ésser amb una vida tràgica; viu de la prostitució i de la corrupció, sempre se
l’ha tinguda per un ser pervers i ha hagut de fugir de la seva terra.  Llavors, es tracta només d’una tragèdia grega,
o és un cop de realitat? 

Sergio Blanco manté
un ritme frenètic en un text colpidor, l’ambigüitat amb la sexualitat de Cassandra,
amb la seva mort i l’atemporalitat. Ella fuig d’Agamèmnon; és una refugiada.
Vol tornar a casa seva, on se sentia estimada. La desmitificació
del mite és el principal objectiu d’aquesta obra perversa, divertida i potent
que gràcies a la fusió del text, la direcció i la interpretació, genera una
mena de catarsi reflexiva i anestèsica. 

Núria Martí Casanova

Una
tarda d’un diumenge plujós, t’aixeques del sofà, renuncies a una bona
pel·lícula, a un bon llibre o a una bona conversa; i comences a caminar cap a
l’Auditori de Girona a veure un clàssic com la Traviata. Mentre hi vas, no et pots estar d’escoltar algunes
cançons d’una d’aquelles playlists que
és agradable sentir de fons al voltant d’una bona conversa o d’un bon llibre.

Un
cop dins de l’Auditori, mirant l’escenari, no pots deixar de preguntar-te “aquí
representaran la Traviata de Verdi?”. I és que pensar en la Traviata és pensar, inevitablement, en
una escenografia grandiosa, carregada, i anunciadora de la magnitud de
l’espectacle que estàs a punt de veure. Mentre esperes que comenci l’obra i vas
llegint en diagonal la fitxa artística, et vas conscienciant de que ni veuràs
la Traviata de Verdi, ni una escenografia pròpia d’una òpera; sinó una aposta per
la fusió d’aquest gènere amb el teatre.

Aquí
et trobes una escenografia discreta, però sense perdre el caràcter i la
personalitat que Lazar vol
transmetre: amb uns tuls que separen els actors dels espectadors però sense
aïllar uns dels altres, amb una il·luminació que juga amb l’estat anímic dels
personatges, i unes flors escollides amb cura perquè agafin tant de
protagonisme sobre l’escenari com la pròpia llum.

De
tant en tant, durant el transcurs de l’obra, no et pots estar de fer
paral·lelismes entre la Traviata de Verdi i l’obra que estàs veient, i vas
buscant com encaixa el subtítol d’aquesta última en la trama que contemples. I
és que “You deserve a better future” és
una expressió que, en definitiu, contradiu l’essència de la tragèdia com a
forma literària que sempre insisteix en dibuixar-nos un futur desolador. No
obstant, aquesta expressió ens apropa a l’origen teatral de la Traviata de Verdi.

En
efecte, la confirmació de que estàs veient una obra singular es fa cada cop més
patent. I és que en l’obra de Lazar
i Hubert les línies que separen la
peça teatral d’Alexandre Dumas (La Dama de les Camèlies) i l’adaptació
feta per Piave  i musicada per Verdi es desdibuixen, es confonen i es fusionen.

Aquesta
singularitat es repeteix sobre un escenari ple de talent i de compenetració.
Els artistes no perden ocasió per fer homenatge a aquesta proposta trencadora,
amb una separació inexistent entre actors i músics.

En
acabar l’obra, vas caient en tot el que t’hauries privat si no haguessis
renunciat a un diumenge de tardor plujós, i te’n adones que acabes
d’experimentar un bon drama, un text cuidat i uns càntics dignament
orquestrats. 

Aliou Diallo

Quan es va estrenar La Traviata al teatre La Fenice de Venècia, l’any 1853, els intèrprets anaven vestits de cortesans del temps de Lluís XIII. No es podia concebre, a l’època, que un espectacle operístic toqués massa de prop els costums, les joies i les infàmies de la societat present; les regles de la versemblança escènica deien que s’havia de col·locar l’acció en un passat llunyà. L’obra de Verdi, malgrat tot, estava condemnada a esdevenir un símbol del seu segle, i així és com ens la presenten Benjamin Lazar i el Théatre des Bouffes du Nord, en una versió revisada i reconstruïda en diàleg amb la novel·la que va inspirar l’òpera, La Dame aux Camélias d’A. Dumas fill. 

Des de bon principi, els protagonistes brinden a ritme del Libiamo sota una tela grisa que els converteix en fantasmes d’una època passada. Lazar, efectivament, sacrifica la pretesa atemporalitat de l’òpera, sovint invocada pels directors d’escena, per fer lloc als símbols del vuitcents: des de l’obsessió positivista pel progrés científic fins a l’ús generalitzat de les drogues per accedir als famosos paradisos artificials, el s. XIX es desperta sobre l’escenari i reconstitueix La Traviata en la seva essència discursiva. La menció de personatges contemporanis, com Théophile Gautier, Louis Daguerre o Franz Liszt, fa encara més contundent aquesta afirmació global de l’òpera forta de Giuseppe Verdi com a instrument i producte de l’estètica realista.

La seva durada relativament curta (una mica més de dues hores), i el nombre reduït de papers solistes importants converteixen La Traviata en una candidata ideal a la versió i l’adaptació. En la que ens ocupa, l’orquestra queda magistralment reduïda a un septet (flauta, trompa, clarinet, violí, acordió, violoncel i contrabaix), encarregat al mateix temps de cantar els fragments de cor. L’encert en l’elecció de l’acordió és remarcable, tant per la introducció d’un timbre que evoca, inevitablement, la nostàlgia, com per les possibilitats tècniques de l’instrument, amb un registre amplíssim i per tant capaç de fer-se càrrec de parts instrumentals diferents al llarg de tota l’obra. El septet juga activament dalt de l’escenari amb els actors-cantants, tocant sempre de memòria, generant un diàleg dinàmic i fresc que contribueix a arrodonir i completar cadascuna de les famosíssimes àries i duets de Violetta i Alfredo, repartits equitativament entre els tres actes. L’acció deconstructiva és més atrevida, i més efectiva, en els recitatius —convertits en petites peces de diàleg teatral sec— i les cadències, en part xiulades, en part cantussejades, com si —en la línia del que pretenia el propi compositor— els cantants volguessin desmarcar-se de l’ornament i el lluïment personal. El conjunt acaba presentant-se com una respectuosa però original reescriptura cambrística de l’òpera, amb algunes limitacions formals inevitables en determinats segments, però sàviament construïda al voltant del fet teatral, i sempre, cal dir-ho, des del drama. No és pas que la música quedés en segon pla, ni molt menys, però la interpretació teatral potser va lluir més que la interpretació musical; és sabut que ben poques produccions aconsegueixen fer brillar els dos plans al mateix nivell.

Malgrat tot, el merveilleux, la il·lusió escènica paradigmàtica del gènere operístic, sí que va brillar, i amb tota la força original: la revisitació que proposen Benjamin Lazar, Florent Hubert i Judith Chemla és fidel a la característica tensió dramàtica que permet l’estirament de l’estructura de la solita forma (basada en la parella recitatiu-ària), i s’arrisca a deixar íntegres els números de conjunt, d’una complexitat interpretativa extrema —sobretot si tenim en compte que alguns dels papers han de ser interpretats, per falta d’efectius, pels propis músics—. En definitiva, una molt bona lectura del drama realista per excel·lència, que aprofita amb èxit la poesia i les estratègies narratives de Dumas per a suggerir, sota els efluvis omnipresents del vals, l’esperit d’una societat i una època que van descobrir-se a si mateixes.

Lluc Solés
@LlucSolsCarb ‏