Sin categoría

Temporada Alta ha portat per segon cop a
Catalunya L’omissió de la família
Coleman, una d’aquelles històries que t’entendreixen per la seva veritat.
La història d’una família que tothom vol abandonar però on ningú té força per
fer-ho. Una obra que s’ha de llegir entre línies perquè cap personatge és capaç
d’expressar el que pensa.

L’obra creada per Claudio Tolcachir va
enamorar l’any 2005 a mig Argentina i en tots aquests anys l’espectacle s’ha
representat a mig món. Tolcachir explica la història d’una família senzilla, la
família Coleman. Una família que s’aguanta gràcies a l’àvia i a les circumstàncies
que els ha tocat viure. Es podria dir que aquesta família s’estima però per
sobre d’això hi ha una cosa que és més present: l’omissió. Els Coleman són
aquelles persones que prefereixen no parlar abans que fer mal. Però és precisament
això el que provoca el dramàtic desenllaç de la història. Perquè l’obra ens
ensenya que cal parlar les coses, tant les bones com les dolentes.

El millor de la història, però, és que no
està narrada des de la tragèdia sinó des de l’humor. Un to que és el contrapunt
perfecte a tot el que es diu (o no) a l’escenari. Gràcies a l’humor,
l’espectador va seguint els fets i pot entendre el final amb un punt d’ironia.
Gran part del mèrit és pel personatge d’en Salva (interpretat per Sergi
Torrecilla). Aquest curiós membre de la família no deixa indiferent a ningú i
es converteix en un personatge més que essencial per la seva innocència i els
seus comentaris.

En definitiva, l’espectacle fa reflexionar
sobre els problemes que té no dir el que pensem a les persones del nostre
voltant. Una situació que, en el cas de l’obra, té conseqüències molt
extremades però necessàries per entendre com ho hem d’aplicar a la nostra vida.
Tot i així, també és una obra que ens demostra que l’humor pot ajudar a
gestionar millor les situacions i que gràcies a la comèdia tot pot ser millor.

Clara Vicenç
@claravromaguera

Déu n’hi do quina família! Quin
desgavell! Entrar al microcosmos de la família Coleman t’endinsa a un món
diferent, habitat per persones sorprenents amb punts de vista ben especials.
Els Coleman viuen immersos enmig d’un caos normalitzat, ja que pels integrants
d’aquesta curiosa família no els sembla que visquin en una situació anormal.
Segurament, l’omissió dels seus problemes és el que els ha permès anar fent i
viure en certa quotidianitat. La Meme (Roser Batalla), mare de la família, la
podríem qualificar d’irresponsable i immadura, però també es pot intuir una certa
tendresa en la seva actitud; el seu fill Dani (Ireneu Tranis), es mou en
ambients marginals i es refugia en l’alcohol, alhora és un dels que defensa més
la seva família. La Gabi (Bruna Cusí), germana bessona d’en Dani, aspira a un
futur millor i té por d’acabar absorbida per la dinàmica dels Coleman. En Salva
(Sergi Torrecilla), germà de la Vero, és el més especial de tots, un personatge
desconcertant capaç de fer els comentaris més encertats i al mateix temps
proposar les idees més esbojarrades. I la Vero (Vanessa Segura), la germana
afortunada que s’avergonyeix i s’amaga de la família, de la qual no en vol
saber res, ja des de ben petita va ser acollida per algú altre. Tot plegat una
barreja de germans, germanes, pares que no existeixen i una mare que vol
continuar sent adolescent, i sobretot d’una àvia (Cesca Piñon) que mostra una
gran complicitat amb tothom i que conforma el lleuger equilibri que manté unida
la família.

En un moment donat, en Dani li pregunta
a la Vero; “Qui ha guanyat?”  Posant a
una balança la vida dels Coleman i la de la Vero. Ella s’ha criat fora d’aquest
entorn, forma part del món exterior; té una bona feina, una bona reputació i
una família convencional, que s’adequa als estàndards de la societat. Això es
podria interpretar com una victòria, enfront la vida dels Coleman, on la por de
no poder escapar d’una situació angoixant i l’ànsia per complir els propis desitjos
xoquen amb una realitat desestructurada. Tot i així, les relacions entre els
Coleman són vertaderes, més vives i més humanes.  Les relacions són més properes, ens revelen
la seva intimitat i els seus sentiments, i això permet a l’espectador posar-se
a la pell dels Coleman. En aquesta proximitat s’hi troba autenticitat, i potser
realment és aquesta la victòria; l’autenticitat dels Coleman enfront una
societat políticament correcta, buida de contingut autèntic,  més programada i més falsa.

Una trama dramàtica convertida en una
comèdia que es permet ironitzar en qualsevol circumstància, i que realment fa
gaudir l’espectador. Els fets es desenvolupen en entorns quotidians i
realistes; una sala d’estar i una habitació d’hospital. Un ambient que transmet
calidesa. Es tracta d’una història dramàtica vestida d’humor i
que un cop dalt l’escenari agafa una forma especial gràcies a la representació
dels actors i actrius, entre els quals destacaria Batalla, Torrecilla Cusí, que representen tres personatges amb tres mirades a temps
diferents; al passat, l’adolescència viscuda de la Meme a la qual vol retornar;
al present, la mirada diferent d’en Salva, atenta sobre tot el què està
passant; i al futur, el desig de la Gabi de fugir volant perseguint les seves
aspiracions. 

Simplement, he gaudit d’una història
que m’ha transmès sentiments de tota mena; que m’ha fet riure i posar-me tens,
una obra completa que ens parla de passat present i futur, de calidesa i
fredor, de llargs silencis i sorolls estridents, de caos i ordre. Quin embolic,
i que bonic!

Una obra dirigida per Claudio
Tolcachir, que ha tornat a aparèixer en escena a Temporada Alta, però aquest
cop en format català. Una obra, aplaudida des de la primera fila del Teatre
Municipal de Girona fins a dalt de tot del galliner, des de l’Argentina fins a
Catalunya. Una història internacional que ens parla de temes universals, les
relacions humanes i les persones, i que et provoca un estrany sentiment contradictori;
admirar el caos. 

Eudald Vicens
@EudaldVR

La omisión de la familia Coleman es la primera obra de Claudio Tolcachir,
dramaturgo argentino que dirige Timbre 4 y que tiene una intensa actividad
creadora desde muy joven en Buenos Aires. Ahora viaja por España con algunas de
sus producciones y por primera vez convierte a los Coleman en una familia
catalana. Sus personajes cambiaron de rostro, pero han mantenido sus
personalidades, temores y deseos más íntimos. 
Vi esta obra por primera vez hace cinco años en el teatro de la
Asociación de Artistas Aficionados en Lima como parte del FAEL (Festival de
Artes Escénicas) 2013 y me impactó, me dejó con la boca abierta ver en escena
una familia, que podría ser la de cualquiera, lidiando torpemente con afectos y
adversidades que podrían ser los de cualquiera. Hace unos días la volví a ver
aquí en Barcelona, y me sorprendí gratamente conectando con esta versión
catalana tanto como con la versión argentina. Los Coleman de Catalunya han
sintonizado bien y muestran sus trapos sucios de la misma manera natural que
los argentinos.

Llama poderosamente mi atención cómo una
pieza teatral de hora y media puede condensar tanto dolor, silencios
reprimidos, palabras como ruido, impotencia, marginación y abandono. Los
Coleman son un universo de lo infantil, de egoísmo, de ternura entre hermanos,
de cariño protector, de vergüenza, de crueldad. En un salón de casa como
escenario, con sofás viejos, comedor pequeño y ropa apilada junto a una máquina
de coser vemos los prolegómenos de una familia que se disuelve y podríamos
vernos reflejados en ella. Ser sus espectadores nos pondrá frente a ese espejo
irremediable, será otra oportunidad para vernos. Hay una joven que intenta
algo de orden para su vida dentro de sus desestructurados parientes (Bruna
Cusí), una madre que nunca maduró (Roser Batalla), un hijo que ha optado por el
alcohol (Ireneu Tranis), una abuela que intenta marcar los límites haciendo de
madre (Francesca Piñón), una hija que se “salvó” y que ahora visita en plan
benefactor a los damnificados (Vanessa Segura), y claro, también está el más
vulnerable, al que más se quiere implicar y al que menos en serio toman, Salva
(Sergi Torrecilla), a quien no se le termina de contener y quien al mismo
tiempo, une y divide. Veo de nuevo a estos personajes tan bien logrados y
admiro más a Tolcachir.

Los nuevos Coleman siguen impactando, han
vuelto a enfrentarnos a una de las cosas más en común que tenemos las personas,
seamos de donde seamos: la familia. Con ellos volvemos a pensar en la idea de
familia que tenemos o en lo frágil de las uniones, en lo raros que pueden ser
vistos nuestros hábitos desde fuera, en la compasión, en la ayuda mutua y sobre
todo en el egoísmo, en el ajeno y en el propio.

La omisión de la familia Coleman es un drama que se digiere con humor, uno sutil, cruel, negro, de lo
cotidiano, ese humor que nos hace camuflar todo lo que no podemos soportar en
la vida. Esta obra tiene la capacidad de mostrar
uno de los grandes problemas que tenemos como humanidad en un pequeño salón de
casa, con un lenguaje simple y con una situación tan real como el día a día. Si
el teatro nos pone cara a cara con nuestros afectos, esta obra, acercándonos a
la navidad, resulta imprescindible para vernos.  

Angelita Balcázar Rojas
@gelybr4

En els últims muntatges Àlex Rigola ha pres el camí de la netedat. De la grandiloqüència simbòlica a la mínima escenografia, de grans muntatges shakesperians i lorquians a síntesis, a posades en acció d’un concepte, i amb la intel·ligència escènica de sempre. Rigola s’està essencialitzant, i com ell mateix va dir sobre el seu Vània podríem dir que ha fet una versió a l’alçada de la síntesis d’Ibsen.

Com ja és habitual els actors i l’actriu ja son a escena al principi de l’espectacle, i un conjunt de globus que construeixen la paraula ETHIKÉ prenen el centre de l’atenció. L’ethiké estarà sempre allà. I comença el joc. Consideraré un gest de respecte a la companyia no parlar de quin és el joc del principi, però el joc que planteja Rigola és el més important de l’espectacle perquè s’estén al llarg de tota la representació i és el nucli conceputal de l’obra: fan viure en primera pell a tots i cadascú dels espectadors els temes de l’obra d’Ibsen. I és que el més gran d’aquesta obra és Ibsen. I no és per desmerèixer la feina de la companyia, però Ibsen és impecable e implacable tractant la relació de l’individu amb el poder i dels límits de la veritat. Com funciona el triangle entre l’individu, la veritat i el poder? Què pot arribar a destruir? Quins són els sacrificis que s’han d’assumir en pro a la veritat? Ibsen relata les conseqüències que hi ha darrere de prendre una decisió o una altra, i per això és dramaturg, sinó Ibsen seria un filòsof. I això Rigola i teatro Kamikaze ho saben molt bé i per això prenen la decisió d’anar directament a la qüestió i a les seves conseqüències, i es salten gran part de la trama de l’obra per anar a l’essencial: el debat, a desplegar el tema juntament amb els espectadors. De fet no enganyen en res, al títol hi ha un afegit essencial: àgora. La voluntat era clarament convertir el teatre en una àgora, en un espai de debat, en un centre polític. I què és el teatre, sinó la cara més bella de la política? Es debaten el sufragi universal, la fe en la democràcia, la llibertat d’expressió, la relació amb el poder i es fa ser al públic allò que seria fascinant que el deixessin ser sempre: l’últim creador de l’obra de teatre.

A Un Enemigo del Pueblo (Ágora) els límits els posa el públic, i els posa en tot: els posa en quant a la duració de l’espectacle i en quant a la intensitat de la representació. El públic te el control de l’espectacle i és gràcies a que Rigola ha decidit que l’obra, en comptes de passar a escena, ha de passar a platea; la realitat ha d’entrar al teatre, perquè el teatre (i Ibsen més!) porta la realitat a escena i Rigola, amb el que és absolutament essencial, li torna el teatre a la realitat (tant que hi havia algun espectador que es preguntava si allò era o no era una obra de teatre). El director fa que sortim sabent que hem de canviar-ho tot però hi ha una cosa, que és excepcionalment dramàtica, i és que els grans autors són eterns. Ibsen ja ens va dir que moltes no estàvem preparades ni disposades a canviar res i, com que Rigola l’ha entès molt bé s’entén que, quasi 140 anys més tard, encara no estem preparades per a la revolució, perquè no estem preparades per a fer sacrificis (i que bé que ens ho demostren…)

Seria molt bonic que Ibsen s’equivoqués, no? 
És o no és una obra de teatre?

Dobrin Plamenov