Sin categoría

La veritat i el destí són els dos temes que recorren l’obra des de principi
a fi. I és que qui no ha reflexionat mai sobre el poder del destí i en la cerca
de la veritat? Dos conceptes clàssics que apareixen amb gran vigència en
l’actualitat. Aquests temes universals, com a tals, no moren mai i, per tant,
ens permeten a dia d’avui qüestionar-nos des d’una perspectiva diferent a temps
anteriors.

Així se’ns presenta Èdip, de
Sòfocles, la tragèdia grega que encarna Julio Manrique a mans d’Oriol Broggi amb
una versió de Jeroni Rubió, en què des del primer instant aconsegueixen mostrar
a l’espectador un heroi tràgic molt proper i humà. La tragèdia evoca a un
paisatge llunyà i solemne en què, amb una escenografia mínima i despullada que
resol amb tres canyissos i una rampa com a únics elements sobre l’escenari, el
director ha buscat l’equilibri entre senzillesa i divinitat. El repartiment (Carles
Martínez, Marc Rius, Mercè Pons, Ramon Vila, Miquel Gelabert i Clara de Ramon),
amb una dicció excel·lent, se cenyeix a la contenció de la paraula, nua, que en
boca de les actrius i actors transmeten a la perfecció una atmosfera sòbria. El
vestuari va de la mà: clàssic i cru, exceptuant al propi Èdip que, seguint el mateix
llenguatge ombrívol, porta un vestit és contemporani, en un intent d’actualitzar
l’obra.

El títol de l’obra, Èdip,
adaptació d’Èdip rei, és una mostra
de la voluntat d’ensenyar al públic el rei de Tebas com un ser humà que busca
la seva pròpia identitat i vol saber qui és en realitat. Tot comença amb la
figura d’un rei capaç de respondre i gestionar les necessitats d’un poble, que
a través d’un viatge vital acaba en la misèria més profunda. Un viatge que
continua vigent en la societat actual.

En aquesta versió del clàssic grec, s’ha deixat en segon terme el
desafiament emocional que representa la relació del rei de Tebas amb la seva
esposa i mare Iocasta, que faria referència al complex d’Èdip de Freud, per
centrar-se en la lluita de l’ésser humà contra la seva pròpia naturalesa. Allò
essencial és l’angoixa existencial d’un home que s’esfondra al descobrir que en
realitat és un monstre. Incapaç de suportar la veritat, s’arranca els ulls per
no veure-la. Segons paraules de Broggi “Èdip
es va treure els ulls i el món sencer va quedar a les fosques.”

Èdip se centra més en la paraula que en l’acció
i, fins i tot, en alguna ocasió els actors reciten més que interpreten. Per
mantenir la intriga en l’espectador a mode de thriller durant les gairebé dues hores que dura la funció, se’ns
ofereix la informació amb comptagotes, fet que provoca un ritme lent i pausat
que dilata en excés l’obra clàssica. 

Salvi Martí

Entrar a la
instalación performática Macho Man es una experiencia de sensibilización sobre
la temática incipiente en nuestras sociedades: el machismo. En 45 minutos, se
ve, se escucha y se siente el machismo en casi todos los ámbitos posibles: la
pareja, la familia, la calle, el trabajo y hasta en el arte.

Con un abanico
de sensaciones y emociones encontradas, esta instalación es recorrida en grupos
de seis personas, mitad varones, mitad mujeres. En un primer momento es
chocante entrar en una instalación artística discriminados por sexo, pero poco
a poco el grupo empieza a atravesar las 8 estaciones que proponen Àlex Rigola y
su equipo, y se comienza a entender todo, principalmente a aceptar que aunque
el feminismo este en auge y la sociedad intenta deconstruir el patriarcado aun
no somos iguales.

En cada uno de
las estaciones recorridas se oye en primera persona la voz de la mujer, de las
mujeres; excepto en dos espacios donde abruma el silencio: un vis a vis entre
hombres y mujeres donde un interrogatorio es respondido en silencio con
movimientos de cabeza y muecas, preguntas intimas que lleva al
espectador-participante a visibilizar el micro-machismo que hay en cada uno y
en cada rincón de la sociedad. Ya casi llegando al final, un empapelado de
rostros de mujeres con frases impactantes como “El hombre puede salir de la
cárcel. Las mujeres, de la tumba, no”. Luego de ver y leer las
declaraciones de la justicia respecto a los femicidios el mensaje es alzar la
voz por las mujeres que no pueden.

El viaje hacia
el machismo que propone Macho Man ha abierto las puertas al publico en general
desde el día viernes 17 de noviembre, pero una semana antes fue recorrida por
grupos de estudiantes de Instituto, de entre 15 y 18 años de edad. Muchos
salieron en shock, otros pudieron visibilizar diversas situaciones de violencia
machista y muchos fueron asistidos por el equipo terapéutico que trabaja junto
a la compañía. Esto es, de alguna u otra forma un granito de arena para
erradicar el machismo del cotidiano, visibilizar todo eso que empieza como un
“chiste”, un micro-machismo y se convierte en una estadística: “La principal
causa de muerte en mujeres entre 15 y 45 años es la violencia machista”.

Esta
obra-instalación-performance que atraviesa 
constantemente la reflexión y la emoción, es un viaje necesario para los
hombres autopercibidos, principalmente, pero también necesaria para la sociedad en su conjunto.

Fairfly, una obra estrenada al Teatre Tantarantana i rodada per tot Catalunya.
Multitud d’escenaris i localitzacions, multitud de públic expectant, multitud
de crítiques i premis a les espatlles. Al Teatre de Salt també hi ha fet parada.
Amb aquest currículum, no anar-la a veure no és una opció. Si aquesta vegada se
us ha escapat, no deixeu de seguir-li la pista. 

Comença l’acció,
l’espectador es veu embolcallat per una història que avança veloç davant dels seus
ulls i s’apodera de la seva ment. La trama no pot ser més actual ni els
personatges més reals. S’hi pot veure reflectit a ell mateix, a un amic, a un
cap, a un veí…

Canviar el món amb
l’emprenedoria d’uns pocs és possible, o no? Hi ha realment 10 claus que
t’assegurin l’èxit de la teva fabulosa idea? La Calòrica ens dóna una visió
irònica sobre els emprenedors de la nostra societat que volen acabar amb les
injustícies laborals. Els protagonistes pateixen pel seu lloc de treball, quina
creus que és la millor solució? Lluitar per un lloc que no et fa feliç, per una
feina que acabaràs perdent, o bé començar de nou? Una idea emprenedora pot ser
la resposta.

Ikea vesteix
l’escenari: una taula rodona, quatre cadires, una catifa i una làmpada de
sostre creen un ambient familiar i acollidor. El toc original el dona el públic
a quatre bandes. Vivim els fets externs a través de les reaccions que desperten
en els quatre personatges. No hi ha caigudes de taló que anunciïn els canvis de
dia, ni tampoc foscos que ens ho indiquin. Els actors es belluguen al voltant
de la taula, s’asseuen, s’intercanvien els llocs,  s’aixequen d’una revolada de la cadira,
entren i surten de la sala recreada com a escenari. Res ens indica un canvi de
dia o de moment. Ens adonem que l’acte anterior s’ha acabat quan ja som
endinsats en el següent, i ens veiem immersos en un conflicte diferent.

Minimalisme
al poder. Pocs actors, pocs recursos, poc atrezzo, sumats a una gran idea i a
joves emprenedors donen com a resultat una gran obra. Ens
trobem davant d’un clar testimoni que ni el petit format, ni l’absurditat de la
situació priven de poder mantenir el públic atent fins a l’últim moment. El
mèrit rau en el gran talent dels quatre actors que et remou per dins.
T’encomanen les seves emocions: ràbia, tristesa, felicitat… les sents com si
fossin teves. Surts pensant què hauries fet tu en el seu lloc, hauries seguit
els teus principis, o t’hauries convertit en allò que més odies?

Gina Duran
@giiin4