• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

25 de febrer de 2019 by gestio_recomana Deixa un comentari

Havia llegit la novel·la

Des
de el primer moment el títol li havia condicionat la lectura. Sonava
tan poètic, tan suggeridor… que esperava que la novel.la
“Feliçment, jo sóc una dona” l’emocionaria.

–M’he
tornat exigent…- La Mercè reconeixia que l’interès per la
creació artística amb el temps li havia minvat. Ara gran, li era
plaent recordar quan de jove treballava amb tanta entrega a la
Fundació Educació de la Dona i gaudia amb l’extens panorama
cultural.

-No
vull ser apàtica… però ara només m’interessa el que
veritablement em provoqui emoció.-S’ho deia amb tota sinceritat.
Es coneixia .- A vegades em sento feliç i afortunada si aconsegueixo
que m’emocioni algun paràgraf llegit o la contemplació d’una
obra d’art o veient un actuació brillant, també el sentir unes
frases encertades i motivadores o una música delectant -.

Es
pensava que la lectura de la novel.la de M A. Capmany l’atraparia
des d’un començament, que li faria sentir avidesa i curiositat per
avançar en la trama i que sobretot gaudiria llegint-la. Que
s’emocionaria, vaja! Això no es produí del tot: en cap dels
capítols va sentir empatia per la Carola, la protagonista. Tampoc
va trobar coherència en la narració de la vida d’aquesta dona, a
cada etapa li semblava un personatge diferent (expressament?).
Recordava que en una versió teatral de la novel.la l’havien
interpretat quatre actrius molt diferents…El nom Carola tampoc li
agradava. Li feia gràcia que la mateixa protagonista se’l canviés
dues vegades.

Llegint
les primeres pàgines de la vida de la Carola, quan era molt petita,
tot era tan detallat i inversemblant pels escassos anys de la nena,
que la redacció en primera persona la va sobtar per la prodigiosa
memòria d’una criatura tan menuda que figura que ho explica. No
obstant feien de bon llegir els capítols on amb gran realisme i
cruesa es descriu el començament del s. XX amb escenes costumistes,
barris i entorn familiar.

Continuant
la lectura, on la Carola va a un internat de parla francesa, la Mercè
va trobar la narració repetitiva però que contava molt bé la vida
ordenada del convent, el misticisme de la nena, el seu creixement, el
món interior i exterior d’austeritat, perfecció i sacrifici. La
relació amb les monges més que amb les companyes, però no va
entendre massa perquè l’expulsen del col·legi,.. per visionària?
En algun paràgraf la Mercè esperava trobar-hi algun motiu
escandalós com podria ser l’enamorament entre dones, però aquest
tema no s’hi tracta. A l’editor segur que l’hi hauria agradat!

La
Carola, en el següents capítols torna a viure amb l’avi a la
porteria de la fàbrica, la mare feia temps que havia marxat. Els
amos la col·loquen de dependenta. Semblava que potser ara la
novel.la es centraria en l’adolescència i primer amor de la
noieta, però l’autora no s’esplaia massa en els sentiments i
descobriment del plaer en la joveníssima parella, sinó que ben
documentada i amb pàgines àgilment ben escrites ens apropa a les
idees llibertàries del noi, a les esperances i inquietuds de la
classe obrera, la prepotència dels rics, la militància política i
repressió, les sòrdides revenges, lluites i morts. Quin gran
trasbals per la pobra noia! Quin desassossec i desemparança!

–
Aquesta part del llibre és la que m’ha agradat més.- La Mercè
l’havia rellegit perquè el ritme narratiu no era pla, jugava amb
l’anar i venir del temps i era un bon al·licient literari. I
l’havia corprès com es descriu el deambular de la noia perduda per
la ciutat.

Però
quan la Carola començà la següent i nova etapa li va semblar que
llegia un altre tipus de novel·la. L’autora, que situa a la
protagonista en un ambient benestant i culte on hi viuria sis anys
com afillada d’un matrimoni ben relacionat amb la burgesia
catalana, aquí hi fa sobresortir un personatge potent, la Francesca
Bertolozzi, activista feminista que imparteix mítings i conferències
sobre la promoció del treball i la cultura de la dona. La Carmina
(Carola) li fa de secretària i amb aquesta inquieta protectora,
d’idees avançades, organitzen actes, redacten cartes, assagen
discursos. La noia s’ha educat i refinat, parla bé en públic i
aprèn taquigrafia, vesteix elegant, viu i estiueja en entorns
concorreguts i es mou entre gent influent dins un ambient
noucentista.

-Tal
com MA. Capmany presenta la F.Bertolozzi fa que moltes lectores hi
veiem de seguida una gran semblança amb una altra dona lluitadora,
real, que va fundar l’Institut de Cultura de la Dona i que va ser
“venerada” per moltes joves barcelonines que hi estudiaven. Com
la meva mare que sempre va valorar l’excel·lent educació rebuda i
que li va permetre accedir a un lloc de treball inusual per una dona,
la gerència d’una empresa estrangera. – La Mercè va calcular que
la seva mare tindria, poc menys, els anys de la Carola,… orfe de
pare, predestinada a ser cosidora “de blanc”.

Trobava
que en la novel·la, la F.Bertolozzi quedava com un personatge
extravagant, manaire, massa dolça i protectora, massa intransigent i
possessiva, que s’inventava el feminisme, segons deien, per fer-se
la important.

-Quan
l’autora escriu el llibre, la veritable F.B.(les mateixes inicials)
ja havia mort. Per què l’evoca? La ridiculitza?- Es preguntava
sorpresa la Mercè. Li sabia greu. Què hauria pensat la seva mare si
hagués llegit la novel·la?

Seguint
la lectura, la Carola abandona el matrimoni protector perquè li
prohibeixen casar-se amb el seu enamorat, un jove intel·lectual,
modern, conversador, respectuós amb les formes, però que accepta
allunyar-se de la vida de la noia, que queda desconsolada, adolorida,
decebuda per la imposició i la intransigència que no entén.

I
sobtadament la Carola fa un gran canvi, inexplicable per la Mercè,
que li va tornar a semblar una altra protagonista diferent: la noia
es posa a servir i amb l’afany de guanyar diners es fa prostituta
de saló, desprès un amant ric li munta un pis.

-Com
s’explica que aquesta noia instruïda, havent viscut entre gent
culta i compromesa en la lluita per la igualtat entre home i dona,
essent jove, guapa, que parla francès, té bonica lletra, sap
taquigrafia, que s’ha après de memòria discursos de la seva
protectora i els ha declamat en públic entre elogis i
aplaudiments…Com s’explica que amb aquest bon bagatge opti per
guanyar-se la vida fent de serventa vulgar i que després, ambiciosa,
sigui l’amant d’un home ric i que no estima? – No se’n sabia
avenir, els capítols 6 i 7 havien quedat a part i distints, ara el 8
enllaçava millor amb el 5…

La
Mercè no s’explicava, doncs, que la Carola no hagué entès res
d’aquells ideals i de les activitats realitzades amb la F.
Bertolozzi.

–
O potser la MA. Capmany ho fa expressament per minimitzar el resultat
exitós de l’Institut de Cultura de Barcelona? Algú més es deu
haver fet aquestes mateixes preguntes…- N’estava segura. Hauria
d’informar-se… a alguna biografia, o potser al llibre “La dona
a Catalunya” de l’autora hi trobaria referències.

El
personatge de la Carola es situa en els següents capítols dins un
altre cercle burgès, dominant, el de la hipocresia i pretensió de
les famílies riques poderoses, orgulloses del seu prestigi i posició
social. Abans la protagonista “filosofava”, es feia preguntes i
reflexions transcendents sobre l’amor, escriptors i lectures,
privilegis masculins, limitacions femenines. Eren temes de conversa.
Ara la Carola accepta silencis i contestes humiliants,
maltractaments, a canvi de viure amb comoditat, luxe i diners.
S’exhibeix elegant, atractiva. Només podrà passar alguns dies
sola quant al seu amant li convingui. Ella que havia declamat,
convincent, ”homes i dones igualment lliures, no amos ni esclaves”!

-Com
es pot oblidar del significat d’aquestes paraules? De veritat vol
ser lliure?-

Més
endavant la Carola espera una criatura, és valenta. Es casa amb
l’amistançat sense estimar-lo, ell ho imposa. L’amor d’ell és
egoista, cap delicadesa que no siguin regals. Entra dins una
acomodada família amb més lligams econòmics dins l’empresa
pròpia que no pas afectius: una àvia dominadora que regenta el
grup, un estol de fills , joves i néts. La novel·la descriu amb
soltesa l’estil de vida capriciosa i frívola de tota la parentela.

-Jo
hauria preferit que en comptes de presentar aquestes persones segons
la posició dins els negocis familiars, s’hagués fet una
pinzellada del seu caràcter o físic, si bé d’alguns sí que
s’esmenta, altres queden desdibuixats… si més no les dones.

Els
diners, la vida ostentosa i sobretot les joies semblen ser el més
important per a la Carola. Més important que la filla. El sentiment
maternal queda indefinit, tebi.

-Potser
perquè la MA.C. no ha tingut fills, obvia parlar d’aquests
sentiments profunds i per això els mostra superficials en la seva
heroïna? En canvi en el que insisteix molt i queda palès sovint, és
en l’esplèndida i seductora bellesa de la protagonista. Considera
que és tan cabdal el físic en una dona per aconseguir “llibertat
i diners”? Precisament l’autora no era maca. Perquè es recrea
tant en dir que la Carola causa admiració? Fa anys em van explicar
una xafarderia: quan la MA.C. va treballar amb R.S. es va tallar i
arrissar els cabells i es va empolainar com mai ho havia fet,
coquetejava. A mi em va agradar saber-la femenina…m’apropava més
a les seves teories sobre la dona, malgrat sembli el contrari.- La
Mercè recordava amb enyorança l’amic que li ho va contar…

La
Carola no marxa durant la guerra civil i viu un gran amor
intermitent, situació que contrasta amb el pànic pels bombardejos
que es patien a la ciutat, que sembla no l’espanten massa tot i fer
d’infermera ocasionalment. No pensa en la filla que és lluny amb
el pare! La Carola queda incomprensiblement feliç a l’hospital
enmig del desastre i penúria. El que l’entristeix és no poder
veure mai més al seu estimat.

-A
casa la meva àvia a la postguerra quan es reunia la família i amics
es parlava esgarrifosament d’aquells anys…els meus pares havien
passat molta por!- La Mercè recordava aquelles tardes, al capvespre
la paret del campanar de l’església del Pi encara semblava més
fosca i envellida.

Per
tres vegades els tres homes que la Carola ha estimat han sortit de la
seva vida. (El ”Feliçment”… una ironia?). En l’última part
del llibre l’esdevenir de la dona torna a donar un gir: fa de
verdulera i neteja un bar , viu precàriament! Localitzada, el
recuperar les joies serà un bon pretext per entendre’s amb el
marit i la filla… s’instal·len a una nova casa perquè continuen
essent rics. El prometatge de la filla els enemista a tots. La Carola
fuig a París, se sent lliure! Això sí, amb el seu maletí ple de
joies.

-Queda
fantasiós que obtingui documents amb un nom fals, ara es diu Judith,
així com massa sortós muntar un restaurant selecte en aquells anys
difícils a França. Tot li és favorable, fins i tot té un jove
amant que l’ajuda. -La Mercè ho trobava novel·lesc i fet venir
bé…

Quan
el marit mor, la deixa hereva d’una gran fortuna i la Carola
torna a Barcelona. Es ven el restaurant de París i s’instal·la a
Mallorca. Un amic editor l’anima a escriure les memòries, ella, ja
gran, accepta i prefereix presentar-les en format novel·la
(autobiogràfica): “Feliçment, jo sóc una dona”.

-Jo
també discutiria el títol. En el context de la dedicatòria (cita
en francès), el mot “heureusement” s’entén més com
“afortunadament o sortosament” que no pas “feliçment”.
Tanmateix la novel·la no es preocupa gaire de la felicitat en si. Un
home pels mateixos fets seria blasmat? Em queda per desxifrar el
suggeridor títol i traduir millor la cita. El diccionari no portaria
tots els temps dels verbs, llàstima. – es digué .

La
Mercè havia llegit el llibre en tres tardes, reconeixia que massa de
pressa, però això li permetia, un cop acabada la lectura, quedar
immersa en el temps de l’acció: en el segle passat, veia carrers,
indrets, interiors, vestimenta, mobiliari, entre noucentisme,
modernisme i art- déco per on anaven desfilant els personatges de la
novel·la, uns més definits que altres, no excessivament nombrosos
cosa que agraïa. Entretinguda recordant-los, anava fent de memòria
la seva “segona lectura” i consideracions .

-Sortosament,
jo també soc una dona… reivindicativa i prou gran per sentir-me
lliure i prou impertinent per permetre’m criticar la versàtil
Carola Milà que desaprofita l’oportunitat de ”feliçment” ser
el referent de dona de mitjans del s.XX, preocupada i lluitadora per
la igualtat social!! Avancem tan a poc a poc les dones! Jo que parlo
de la incoherència del relat de la novel·la, soc incoherent si dic
que m’ha agradat el que he llegit, però no pas com és la
protagonista? Ai, perdona’m Carola! Tu, inventada, no tens la culpa
de com demostres ser. Ara… confonc ficció i realitat! Això vol
dir que el llibre, si bé no m’ha emocionat, sí que m’ha
impactat! I tant! – La Mercè estava contenta per l’avinentesa
d’haver-lo llegit. Era la lectura recomanada al curset de
Literatura catalana, que tot just començava.

Li
havia agradat molt el recurs d’un “pròleg llarg i aclaridor de
la vella dama”, també els resums que encetaven els capítols a
l’estil novel·la antiga. Envejava el ric vocabulari i fluïdesa de
la narració, elogiava la documentació i “construcció” social
(també crítica) de la primera meitat del segle, reconeixia
l’extraordinària cultura i personalitat de la M. Aurèlia Capmany
per expressar tantes qüestions interessants en un llibre de ficció.

-La
meva sincera admiració! – La Mercè tornaria a rellegir-ne algunes
pàgines.

HAVIA
ANAT AL TEATRE A VEURE “CAROLA”

No
es volia perdre l’anada al teatre a Sabadell a veure “Carola”,
l’adaptació de la novel·la que havia llegit de MA Capmany. Hi
aniria amb els companys del curset de Literatura. Sabia que l’obra,
un monòleg, l’interpretava l’actriu Anna Güell!

-Admiro
a l’Anna G.! Em captiva la seva modulada veu i potència escènica.
Té una exitosa trajectòria en el món de la interpretació , al
teatre i televisió.

La
Mercè, nostàlgica i divertida, recordava quan en una primera festa
Major del seu barri, l’Anna

(joveníssima
estudiant d’art dramàtic) va col·laborar en la representació
dels “Jocs Florals de can Prosa”. -Érem un grup d’amateurs
d’una incipient Companyia Inestable i l’actuació brillant de
l’Anna ens va omplir de satisfacció i
agraïment.
Ens va fer quedar bé!-

Com
es pot convertir una novel·la tan extensa en obra de teatre? Com es
concep un guió?. La Mercè tot hi havent llegit el llibre tenia
desdibuixada la imatge de Carola, gran i retirada, escrivint les
memòries.

Quan
es va il·luminar l’escena i l’actriu va pronunciar amb
naturalitat les primeres frases, quan la llum li destacava els
cabells rossos i les seves boniques faccions, la Mercè va viure un
d’aquells moments fascinants que es donen veient teatre: la ficció
és realitat!!!L’Anna era la Carola! Quin encert, precisament la
novel·la remarcava l’atractiva veu i la bellesa de la
protagonista.

Quins
fragments s’escollirien? El monòleg avançava. La Mercè estava
atenta, admirava la selecció i l’enllaç dels textos literaris
fet amb tanta fidelitat, tasca difícil i aconseguida ! L’actriu,
únic personatge, amb gran expressivitat enriquia l’escena fent
pauses, inflexions de veu, gestualitat, desplaçaments…re-creava
tota una vida de records i sentiments. Que vehement ho comunicava!
Però potser s’esperava més accent en la vivència del seu amor
en temps de guerra?… També comprenia que no tot s’hi podia
encabir i tampoc calia, l’agilitat del guió era cabdal,
ressaltava allò essencial. . Quedava connex el relat que havia
trobat fragmentat a la novel·la. Li agradava l’adaptació! I el
ritme de la interpretació!

-Trobo
que l’escenografia és prou simplificada, no destorba. El posar
veus en of i música complementa l’acció. (Potser jo hauria
preferit menys taules i un toc més francès al parament i
estovalles). L’encanteri al teatre és que temps i distàncies
s’entenen dins l’espai escènic tancat que s’expandeix i es
muta en estances, carrers, paisatge, restaurant…Tot successiu i
simulat per activar la imaginació.

Es
va adonar que el final de l’obra no era coincident amb el literari
massa allargassat. En canvi el guió teatral acabava atorgant a la
protagonista el carisma guanyat. La Mercè va aplaudir de gust. També
valorava la coordinació artística de tot l’equip.

-A
diferència de la novel.la he sentit empatia per la Carola. En molts
moments m’he emocionat! M’agradarà felicitar efusivament a
l’Anna, després del col·loqui.

Es
van fer bons comentaris: de l’obra i l’escriptora, una crítica a
la societat del s.XX, la desigualtat de la dona i la lluita per ser
lliure, la valentia de tornar a començar… Però el que ella es
qüestionava de la novel.la no quedava oportú preguntar-ho allà
perquè acabava de veure un altre ens artístic que li havia plagut
molt per sí mateix. Va tornar a casa contenta. Havia gaudit “d’una
nit de teatre”. A la seva edat!

Assumpta
Nebot Roig

Arxivat com a: Sin categoría

27 de gener de 2019 by Enid Negrete Deixa un comentari

Después de haber escuchado el concierto final quedó claro que la soprano ligera Aigul Khismatullina es la gran ganadora de este certamen. Con una voz cristalina y de gran potencia, un fraseo muy delicado y una coloratura critalina fue un merecedísimo primer lugar.

Ivan Ayón, quien compartió el primer premio, posee una voz muy interesante de tenor, oscura y expresiva. Aunque quizá el repertorio que abordó en el concierto no fue el mejor para lucir sus dotes vocales,se puede asegurar una carrera importante. 

Es muy raro escuchar una voz tan claramente idónea para el repertorio mozartiano como la de la soprano Liv Redpath de Estados Unidos. Clara, con una emisión muy pura y con un fraseo limpio esta joven soprano nos regaló una hermosa versión del aria de Susana de Le nozze di Figaro.

Lon Long, por su parte, es un tenor de voz muy brillante y timbrada, lo que lo hace un muy merecido tercer premio.

Tengo que mostrar mi sorpresa (compartida con otros críticos que estaban presentes) por que hayan sido premiados Valentyna Pluzhnikova, (mezzosoprano con una emisión muy insegura y cuya dificultad en el registro grave hace dudar de su tessitura) y Jaka Mihelac, un barítno de voz muy corta y que no ofrece nada interesante en su interpretación.

Por su parte Siman Chung es un contratenor cuya cuidadosa interpretación de Hendel nos dejó escuchar una hermosa  voz con una emisión y un squallo sorprendente.

Como siempre, un concurso que,a pesar de las sorpresas, nos tranquiliza con la salud de la vocalidad del futuro operístico. 

Arxivat com a: Sin categoría

31 de desembre de 2018 by Alba Cuenca Sánchez Deixa un comentari

Celrà,
un petit poble de muntanya situat a uns 10 km de Girona. Fins aquí, res
d’especial. Ara bé, la cosa canvia quan ens adonem que al municipi hi podem
trobar una escola de dansa, un dels centres de creació més destacats de
Catalunya i un festival que enguany arriba a la seva tercera edició. Deu n’hi
do, per a un poble de 5000 habitants! Els nostres culs inquiets no s’ho podien
perdre. Dit i fet, ens ajuntem unes quantes novaveu de Barcelona i Girona  –les dones som aquí!-  i posem ruta cap a aquesta peculiar localitat.

Comencem de boda. Sonen
les campanes de l’església i d’ella en surten… dues núvies per casar-se amb el
mateix nuvi? Doncs si. Sarah Anglada i Miquel
Fiol
són la cia. Moñekos
i comencen així, vestits els dos de núvia, 
el seu esbojarrat espectacle de dansa-teatre We-ding. 15 minuts de coreografia i playback en els que, si obviem
el tòpic de la “baralla de gates”, hi trobarem un virtuosisme destacat i un
humor entretingut, molt ben aconseguit en la interacció amb el públic.

Acabat l’espectacle,
continuem la jornada allunyant-nos de la civilització. Parem un moment per
recollir el menjar – càtering Alau Foods,
boníssim!- i ens n’anem a gaudir-lo a l’Animal a l’Esquena. Ens rep l’Eduard
Teixidor
, amic íntim dels amos de l’espai i gestor del mateix, que ens
explica què s’amaga sota aquest nom tan suggeridor. Es tracta del projecte de
la Maria Muñoz i en Pep Ramis, de la cia. Malpelo, un centre de creació idíl·lic en mig de la muntanya.
La masia conserva tot l’encant i la tranquil·litat del paisatge rústic, però
alhora està equipada per a un treball artístic en les millors condicions. Un
espai que la companyia cedeix com a residencia als creadors afins. Per citar-ne
alguns, artistes com Xavier Bobés, loscorderos o Laly Aiguadé han passat per les seves instal·lacions, però també hi
ha qui hi va per escriure un llibre o fins i tot per començar a dilucidar un
festival –l’Eduard ens explica que en Cesc
Casadesús
i l’equip del Grec hi van fer una estada-.

Durant el dinar, també
tenim una convidada de luxe: L’artista Federica
Porello
. La ballarina, que ha participat en molts espectacles de Mal Pelo,
està a punt de representar la seva primera creació com a coreògrafa,
l’espectacle We Wood. Durant el
dinar, tenim la sort de que ens parli de la seva trajectòria, de la creació que
ara presenta, del seu pas per l’Animal…,
de la seva investigació al voltant de la connexió amb els materials i fins i
tot de com ha “heretat” el solo Bach,
una creació de Maria Muñoz que va decidir traspassar-li.

A la tarda, fem la nostra
següent parada a l’escola de dansa del poble i ens colem al taller que Porello
hi està impartint. Dividits en grups o per parelles, els aprenents intenten fer
fluir amb els seus cossos una canya de bambú. El seus sentits estan concentrats
en el lliscament de l’objecte i els seus moviments ens hipnotitzen, convertint
l’escena en un espectacle intens i francament bell.

Finalment, sortim a mig
taller per arribar a la última parada del dia. Ens dirigim a l’Ateneu de Celrà
per veure l’espectacle familiar Mira Miró de la cia Baal. Nens i adults es concentren al teatre i assisteixen a un muntatge que juga amb
el cos, els colors, la música i les projeccions per donar moviment a les
enigmàtiques figures del pintor. Per rematar l’espectacle, una última escena
feta amb la col·laboració dels petits espectadors més atrevits. Toca moure’s!

Acabat l’espectacle,
enfilem la tornada a casa declarant-nos fans del poble. Tant de bo a tot arreu es
donés aquesta importància a la cultura! Mentre esperem que això passi, recordeu
que per terres gironines hi podeu trobar un petit oasi creatiu: Benvinguts a
Celrà.  

Alba Cuenca
@Herronita93

Arxivat com a: Sin categoría

22 de desembre de 2018 by Núria Cañamares Deixa un comentari

Amb 30 anys d’història, el Mercat de les Flors fa més
d’una dècada que estima i fa estimar la dansa a Montjuïc, a tocar de la plaça
Margarida Xirgu. Si us hi atanseu, comprovareu de seguida que desborda passió
pel moviment i que la contagia per tots els canals possibles. Sobretot, inoculant el cuquet per conèixer-la més.

La dansa és com caminar. Tots en sabem, ens surt de
manera natural i la tenim a l’abast al nostre dia a dia. No obstant això,
incomprensiblement genera cert respecte veure-la (sobretot als joves i adults,
que ho filtrem tot per la raó), com si requerís d’uns misteriosíssims codis que
cal desxifrar.  

Com a “Casa de la dansa” que és, el Mercat de les
Flors ens mostra pacientment, temporada rere temporada, que tot plegat és molt
més senzill. Que per gaudir-la només cal deixar-se endur. Per això configura un
marc idoni per normalitzar-la, per ensorrar les barreres limitadores que ens
allunyen d’una art inherent a nosaltres.

Com ho fa? Amb formació, experiències i activitats
paral·leles per a l’alumnat, el professorat i el públic general, amb especial
atenció a les famílies
. L’objectiu és fer un viatge a la carta per “poder anar
més enllà de l’espectacle”.

El ventall de programes és ben ampli: des de
conferències i converses abans i després de la funció, a assajos oberts,
tallers, laboratoris i jocs
. Aquest mateix Nadal ofereix dos tallers matinals
dins les propostes de “Talla única” que, com el seu nom indica, s’adapta a tots
els cossos i edats.

Del 27 al 29 de desembre l’Associació
de Circ Escola Rogelio Rivel impartirà un taller de circ infantil per establir
un primer contacte amb tècniques com l’equilibri sobre objectes, les malabars i
el trapezi; mentre que del 2 al 4 de gener les ballarines i docents Xaro Campo
i Linn Johansson convidaran els nens i nenes a potenciar la seva creativitat i
treballar el cos en relació amb ells mateixos i l’espai.

Aquests tallers nadalencs es reediten per vacances de
Setmana Santa i són només la punta de l’iceberg de l’activitat que es
desenvolupa al llarg de l’any.

L’oferta escolar ocupa una part molt important
d’aquesta activitat. En marxa des de la temporada 2006/7,
les sessions preparatòries de formació i capacitació –i de recursos per als
mestres
– creen un gran interès entre els centres educatius, que esgoten
ràpidament les places només obrir la convocatòria (l’1 de setembre).

Els programes s’articulen segons les etapes
acadèmiques
: des de bressol amb el Festival El Més Petit de Tots per a la
primera infància i el projecte ‘Cos i Moviment 0-3’ que proposa espais de joc i
llibertat als nadons, passant per infantil i primària amb el ‘Dan Dan Dansa’ i
‘Dan Dan Circ’, dos dels pilars de la línia d’Educatius del Mercat que
aproximen de manera integral el llenguatge i la composició de la dansa i el
circ, fins arribar a secundària amb la sempre flexible i contemporània ‘Grada
Jove’
i el ‘Tot Dansa’, ‘Tots Dansen’ i ‘Creadors En Residència’, tres projectes
de pràctica artística a l’aula que no només esdevenen una eina pel professorat,
sinó sobretot una intensa experiència individual i col·lectiva pels joves, que participen
al procés creatiu d’una obra escènica guiats per professionals del sector.

El Mercat s’ha obert a noves maneres de fer, un canvi
en la concepció d’ensenyar i aprendre que conforma una part essencial de la
seva identitat i que treballa en xarxa institucional integrant el
Consell d’Innovació Pedagògica de l’Ajuntament de Barcelona.

Cada cop ens és més proper el treball transversal, per
projectes, que introdueix els coneixements tradicionals a través de noves vies
d’aprenentatge. L’art, i concretament el llenguatge de la dansa, s’ha validat
com un procés creatiu efectiu que obre les finestres mentals dels infants i
joves. Es tracta de trobar l’equilibri entre la dansa i la pedagogia, de
despertar la sensibilitat i traslladar el moviment del cos a les matemàtiques,
la llengua, etc. i viceversa, multiplicant les oportunitats d’assimilació de
les diferents matèries. I, segurament, de la més important de totes: el
coneixement d’un mateix i la relació amb els altres.

Es vol transcendir el
rol d’alumne/espectador passiu al d’actiu i crític. Una immersió que pot acabar
dins la mateixa escenografia de l’espectacle o ballant amb el creador en una
vivència que pot marcar profundament. De fet, amb freqüència els nens i nenes
volen tornar a veure amb els seus pares el cap de setmana l’espectacle que han
vist amb l’escola. Inspirar, intercanviar, compartir. El Mercat desperta i
acompanya en la meravellosa aventura del descobriment del gest i la bellesa dels
cossos.

Amb un públic fidel
però amb la introducció constant de nous adeptes (un 60-40%, respectivament),
el Mercat fa créixer els seus programes educatius amb una escolta atenta als
seus còmplices, els mestres i alhora prescriptors que l’han consolidat com a
centre d’art amb un eix pedagògic que tenyeix tota la programació. L’actual
directora de l’equipament, Àngels Margarit, ha aportat la seva dilatada mirada
com a creadora i pedagoga a la base de tots els projectes dotant encara de més
sentit la idea del “cos pensant” a la pràctica de l’aula. Tot plegat, un
engranatge en actualització constant que gira emmotllat a les necessitats i
inquietuds dels qui hi queden agradablement enganxats. 

Arxivat com a: Sin categoría

18 de desembre de 2018 by Jordi Bordes Deixa un comentari

Com qui no s’ho proposa, Cesc Casadesús arribarà al seu tercer
Grec aquest estiu. El seu viatge arribarà a les antípodes, fent
parada a Austràlia i rascant també novetats a l’entorn de San
Francisco a Nova York. El repte, de nou, és trobar bons exemples de
bon teatre, circ i dansa que tinguin un cert diàleg amb el món
contemporani de casa. Les preocupacions ecològiques i les
conseqüències del consumisme i el turisme poden respondre a tesis
similars sigui a Barcelona o Honolulu. Es pot intuir, a més, que hi
ha alguns punts de contacte existents (el coreògraf barceloní Rafael
Bonachela és el director de la Sydney Dance Company o, fa uns anys,
que Casadesús ja va convidar Lemi Ponifasio, llavors dins de la
programació del Mercat de les Flors). Com l’any passat, el Grec
proposa als seus usuaris comprar d’avançada abonaments pel
festival. A ulls clucs. Per a un mateix, o per a amics i familiars.
L’any passat es va superar, amb escreix, la venda del miler
d’abonaments abans que es presentés tot el cartell. Hi ha
garanties segures per no desaprofitar ni una engruna del cartell.
Perquè a més d’artistes vinguts de centres de creació de
l’Oceania també n’hi haurà de Vancouver, Los Angeles, Chicago o
Miami. Sens dubte, l’etapa més àmplia que abarcarà aquest viatge
pel mapamundi artístic seguint les propostes del guia Cesc
Casadesús. El Grec convida a fer un salt de cangur i avançar-se a
la temperatura més amable dels vespres d’estiu.

El viatge artístic que proposa el Grec no explota els tòpics i
els exotismes, si no que traça ponts amb els artistes d’avui. El
punt de trobada és l’època que es comparteix. I s’amplia la
mirada, el coneixement, a partir (això sí) de les cultures on
s’arreli. Però el Grec, com sempre, mantindrà ben desperta la
creació catalana, donant suport a les produccions més variades i
també donarà suport als treballs de recerca dels grups que
treballen en les fàbriques de creació de Barcelona i els entorns.
Ha transcendit fa poc, per exemple, que el trio de The Mamzelles
(Màfia, F.A.M.Y.L.I.A.) prepara un nou espectacle amb
un director a Nova York. Poca broma. De fet, també en tindrà
d’acollida, Com és el cas de Peeping Tom que tanca la seva
trilogia familiar: Vader (Grec, 2014), Moeder (Mercat
de les Flors, 2017) i Kind (Grec, 2019). Aquestes setmanes han
estat treballant en una sala d’assaig del TNC i molt contents de la
seva acollida. La parella Gabriela Carrizo i Franck Chartier viuen
des de fa un temps al barri de Gràcia. Barcelona ha connectat molt
bé amb tots els treballs de Peeping Tom i, per això, el llavors
director del Grec Ramon Simó, els hi va plantejar una coproducció
de la trilogia, com així es completarà aquest estiu. Peeping Tom ha
passat a ser un suggerent plat més del repertori del Grec. Sempre
trasbalsa, diverteix i enamora a parts iguals. Al 2015 es va repescar
À louer i, al 2012, va iniciar-se una relació estable amb
l’enigmàtica 32 rue Vandenbranden.

Per Nadal, regala teatre. Podràs triar
entre els 25 espectacles que es facin dins de Grec Montjuïc. La
varietat i qualitat estan assegurades, avalades per les bones
propostes dels anys anteriors d’aquest viatge del Grec per tot el
món. Al costat de les quatre entrades, se’t regala una llibreta
que, com una llibreta de viatges, permetrà escriure sobre les
sorpreses que et depara Oceania i Amèrica, aquest estiu als peus de
Montjuïc!

Pots accedir a la compra dels tiquets, clicant aquí.

Arxivat com a: Sin categoría

12 de desembre de 2018 by Novaveu Deixa un comentari

L’espectacle-instal·lació que estrena Àlex
Rigola
al saló de descans del Teatre Municipal de Girona, al festival Temporada
Alta, va més enllà de conscienciar contra el masclisme, així que ens proposa la
corresponsabilitat per afrontar-lo.

Max Glaenzel ha dissenyat un espai encertat que
propicia un itinerari per 10 zones, on es tracta la violència masclista en els
àmbits de la parella, familiar, laboral i social. El viatge escènic en grups de
sis persones va intensificant la implicació emocional de l’espectador. La
primera sala permet posar-lo en context dels orígens d’aquesta violència
mitjançant una imatge de la història de Nastagio degli Onesti, una narració de
Boccaccio, coneguda principalment per un cicle de quatre quadres del pintor
renaixentista Botticelli, que es poden veure al Museu del Prado de Madrid.  L’espectador continua l’itinerari guiat per
una dona que ha patit violència de gènere. La interactivitat és constant: des
de viure un vis a vis sobre el
posicionament social davant dels casos de masclisme, al tractament de diverses
sentències judicials, la descoberta dels símptomes i les seqüeles del
maltractament físic i psicològic, fins al reconeixement de les víctimes de
feminicidis a Espanya. El súmmum s’aconsegueix amb la lectura de la declaració
judicial de la víctima de 18 anys abusada sexualment i violada per “la Manada” el 7 de juliol de 2016. La ràbia i la impotència afloren i persisteixen fins a
la sortida del teatre. Si a la primera sala es tracta la violència masclista
segons els orígens, la darrera sala aborda el tema des de l’actualitat més
rotunda: l’espectador és partícep d’una partida al Grand Theft Auto, el
videojoc d’acció-aventura que  ha aconseguit una venta de més de 90
milions de còpies i que col·labora amb l’expansió de la plaga del masclisme.

L’espai de petit format i, sobretot, el
material recol·lectat per la proposta (notícies, estadístiques, textos)
aconsegueixen provocar un xoc emocional. Menció especial per a Alba Alfageme,
l’assessora de continguts i psicòloga experta en violència masclista.

Macho Man va dirigit tant a
dones com a homes, per tal d’erradicar els feminicidis i la provocació de la
inseguretat de les dones. Les situacions que presenta el muntatge són
apropiades també per a grups d’alumnat de batxillerat, els quals disposen
d’acompanyament psicològic durant el recorregut. Així com per aquells col·lectius
que treballin amb víctimes de violència de gènere. Un veritable exemple de
teatre document com a eina d’educació cultural.

Lola Aymerich

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 39
  • Pàgina 40
  • Pàgina 41
  • Pàgina 42
  • Pàgina 43
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat