Sin categoría

Capmany
esclata a l’Estruch

“El dia 23 de febrer a dos quarts de tres de la tarda la bomba
va explotar, a la Rambla de les Flors.”

Una dona entre el públic comenta la coincidència, i a la resta ens
fa una especial gràcia. De fet, no ha estat a dos quarts de tres de
la tarda ni a la Rambla de les Flors, però de ben segur que una
bomba ha esclatat avui, 23 de febrer del 2019 a les nou del vespre,
al teatre de l’Estruch de Sabadell. Una bomba, però, plena de
records, emocions i historietes que Anna Güell, enfundada dins la
pell de Carola Milà, explica delitosament.

Jo hi he entrat, de fet, ben xopa de les paraules de Carola. No feia
ni quatre hores que havia acabat de llegir la novel·la Feliçment,
jo sóc una dona –en què es basa el monòleg en qüestió– i
m’encuriosia veure com Lurdes Barba, Manel Dueso i la pròpia Anna
Güell havien adaptat dramatúrgicament els cinquanta anys de la
protagonista, plens de tanta vida, que Capmany va regalar-nos a tots
l’any 69 amb la publicació d’aquest text. I que satisfeta i
feliç va restar la meva curiositat, durant tot el muntatge!

Anna Güell, ja força capmanyitzada després de posar veu a
Maria Aurèlia en tantes ocasions durant el seu any commemoratiu (com
ara el Parlàvem d’un somni, al TNC), no deixa de
sorprendre i meravellar l’espectador. Cada gest, cada rialla, cada
imatge, cada silenci. Tot en ella i al seu voltant pren un aire màgic
i sincer que se t’endú història endins i et planta a la Barcelona
dels seus anys durant tota la funció. La seva veu, versàtil i
característica com a poques, adopta a més multiplicitat d’altres
personatges de l’entorn de Carola d’una forma extraordinària,
fent-los perfectament visibles a l’espectador sense necessitat de
cap altre canvi. Només això ja és digne d’admiració.

Una direcció excel·lent de Francesca Piñón, una escenografia
exquisida elaborada per Montse Amenós i una banda sonora preciosa
formada per 100 anys de músics Granados –la qual cosa encara fa
més especial el muntatge– acaben d’arrodonir aquest monòleg
que, a banda d’explicar-nos una història de coratge i vitalitat,
també ens fa testimonis de la lluita pacient i constant d’una dona
per aconseguir, en temps completament repressius per a elles, la seva
plena llibertat.

I és que, com bé apunta l’escriptora, periodista i especialista
en estudis de gènere, Montse Barderi en el seu recent Dones
Úniques (Columna, 2018), “Capmany ens ensenya a ser combatents
i transgressores, i a tenir un desig inacabable de conèixer, saber i
viure”.

Tània Banús

23 de febrer del 2019,
Sabadell

Havia llegit la novel·la

Des
de el primer moment el títol li havia condicionat la lectura. Sonava
tan poètic, tan suggeridor… que esperava que la novel.la
“Feliçment, jo sóc una dona” l’emocionaria.

–M’he
tornat exigent…- La Mercè reconeixia que l’interès per la
creació artística amb el temps li havia minvat. Ara gran, li era
plaent recordar quan de jove treballava amb tanta entrega a la
Fundació Educació de la Dona i gaudia amb l’extens panorama
cultural.

-No
vull ser apàtica… però ara només m’interessa el que
veritablement em provoqui emoció.-S’ho deia amb tota sinceritat.
Es coneixia .- A vegades em sento feliç i afortunada si aconsegueixo
que m’emocioni algun paràgraf llegit o la contemplació d’una
obra d’art o veient un actuació brillant, també el sentir unes
frases encertades i motivadores o una música delectant -.

Es
pensava que la lectura de la novel.la de M A. Capmany l’atraparia
des d’un començament, que li faria sentir avidesa i curiositat per
avançar en la trama i que sobretot gaudiria llegint-la. Que
s’emocionaria, vaja! Això no es produí del tot: en cap dels
capítols va sentir empatia per la Carola, la protagonista. Tampoc
va trobar coherència en la narració de la vida d’aquesta dona, a
cada etapa li semblava un personatge diferent (expressament?).
Recordava que en una versió teatral de la novel.la l’havien
interpretat quatre actrius molt diferents…El nom Carola tampoc li
agradava. Li feia gràcia que la mateixa protagonista se’l canviés
dues vegades.

Llegint
les primeres pàgines de la vida de la Carola, quan era molt petita,
tot era tan detallat i inversemblant pels escassos anys de la nena,
que la redacció en primera persona la va sobtar per la prodigiosa
memòria d’una criatura tan menuda que figura que ho explica. No
obstant feien de bon llegir els capítols on amb gran realisme i
cruesa es descriu el començament del s. XX amb escenes costumistes,
barris i entorn familiar.

Continuant
la lectura, on la Carola va a un internat de parla francesa, la Mercè
va trobar la narració repetitiva però que contava molt bé la vida
ordenada del convent, el misticisme de la nena, el seu creixement, el
món interior i exterior d’austeritat, perfecció i sacrifici. La
relació amb les monges més que amb les companyes, però no va
entendre massa perquè l’expulsen del col·legi,.. per visionària?
En algun paràgraf la Mercè esperava trobar-hi algun motiu
escandalós com podria ser l’enamorament entre dones, però aquest
tema no s’hi tracta. A l’editor segur que l’hi hauria agradat!

La
Carola, en el següents capítols torna a viure amb l’avi a la
porteria de la fàbrica, la mare feia temps que havia marxat. Els
amos la col·loquen de dependenta. Semblava que potser ara la
novel.la es centraria en l’adolescència i primer amor de la
noieta, però l’autora no s’esplaia massa en els sentiments i
descobriment del plaer en la joveníssima parella, sinó que ben
documentada i amb pàgines àgilment ben escrites ens apropa a les
idees llibertàries del noi, a les esperances i inquietuds de la
classe obrera, la prepotència dels rics, la militància política i
repressió, les sòrdides revenges, lluites i morts. Quin gran
trasbals per la pobra noia! Quin desassossec i desemparança!

–
Aquesta part del llibre és la que m’ha agradat més.- La Mercè
l’havia rellegit perquè el ritme narratiu no era pla, jugava amb
l’anar i venir del temps i era un bon al·licient literari. I
l’havia corprès com es descriu el deambular de la noia perduda per
la ciutat.

Però
quan la Carola començà la següent i nova etapa li va semblar que
llegia un altre tipus de novel·la. L’autora, que situa a la
protagonista en un ambient benestant i culte on hi viuria sis anys
com afillada d’un matrimoni ben relacionat amb la burgesia
catalana, aquí hi fa sobresortir un personatge potent, la Francesca
Bertolozzi, activista feminista que imparteix mítings i conferències
sobre la promoció del treball i la cultura de la dona. La Carmina
(Carola) li fa de secretària i amb aquesta inquieta protectora,
d’idees avançades, organitzen actes, redacten cartes, assagen
discursos. La noia s’ha educat i refinat, parla bé en públic i
aprèn taquigrafia, vesteix elegant, viu i estiueja en entorns
concorreguts i es mou entre gent influent dins un ambient
noucentista.

-Tal
com MA. Capmany presenta la F.Bertolozzi fa que moltes lectores hi
veiem de seguida una gran semblança amb una altra dona lluitadora,
real, que va fundar l’Institut de Cultura de la Dona i que va ser
“venerada” per moltes joves barcelonines que hi estudiaven. Com
la meva mare que sempre va valorar l’excel·lent educació rebuda i
que li va permetre accedir a un lloc de treball inusual per una dona,
la gerència d’una empresa estrangera. – La Mercè va calcular que
la seva mare tindria, poc menys, els anys de la Carola,… orfe de
pare, predestinada a ser cosidora “de blanc”.

Trobava
que en la novel·la, la F.Bertolozzi quedava com un personatge
extravagant, manaire, massa dolça i protectora, massa intransigent i
possessiva, que s’inventava el feminisme, segons deien, per fer-se
la important.

-Quan
l’autora escriu el llibre, la veritable F.B.(les mateixes inicials)
ja havia mort. Per què l’evoca? La ridiculitza?- Es preguntava
sorpresa la Mercè. Li sabia greu. Què hauria pensat la seva mare si
hagués llegit la novel·la?

Seguint
la lectura, la Carola abandona el matrimoni protector perquè li
prohibeixen casar-se amb el seu enamorat, un jove intel·lectual,
modern, conversador, respectuós amb les formes, però que accepta
allunyar-se de la vida de la noia, que queda desconsolada, adolorida,
decebuda per la imposició i la intransigència que no entén.

I
sobtadament la Carola fa un gran canvi, inexplicable per la Mercè,
que li va tornar a semblar una altra protagonista diferent: la noia
es posa a servir i amb l’afany de guanyar diners es fa prostituta
de saló, desprès un amant ric li munta un pis.

-Com
s’explica que aquesta noia instruïda, havent viscut entre gent
culta i compromesa en la lluita per la igualtat entre home i dona,
essent jove, guapa, que parla francès, té bonica lletra, sap
taquigrafia, que s’ha après de memòria discursos de la seva
protectora i els ha declamat en públic entre elogis i
aplaudiments…Com s’explica que amb aquest bon bagatge opti per
guanyar-se la vida fent de serventa vulgar i que després, ambiciosa,
sigui l’amant d’un home ric i que no estima? – No se’n sabia
avenir, els capítols 6 i 7 havien quedat a part i distints, ara el 8
enllaçava millor amb el 5…

La
Mercè no s’explicava, doncs, que la Carola no hagué entès res
d’aquells ideals i de les activitats realitzades amb la F.
Bertolozzi.

–
O potser la MA. Capmany ho fa expressament per minimitzar el resultat
exitós de l’Institut de Cultura de Barcelona? Algú més es deu
haver fet aquestes mateixes preguntes…- N’estava segura. Hauria
d’informar-se… a alguna biografia, o potser al llibre “La dona
a Catalunya” de l’autora hi trobaria referències.

El
personatge de la Carola es situa en els següents capítols dins un
altre cercle burgès, dominant, el de la hipocresia i pretensió de
les famílies riques poderoses, orgulloses del seu prestigi i posició
social. Abans la protagonista “filosofava”, es feia preguntes i
reflexions transcendents sobre l’amor, escriptors i lectures,
privilegis masculins, limitacions femenines. Eren temes de conversa.
Ara la Carola accepta silencis i contestes humiliants,
maltractaments, a canvi de viure amb comoditat, luxe i diners.
S’exhibeix elegant, atractiva. Només podrà passar alguns dies
sola quant al seu amant li convingui. Ella que havia declamat,
convincent, ”homes i dones igualment lliures, no amos ni esclaves”!

-Com
es pot oblidar del significat d’aquestes paraules? De veritat vol
ser lliure?-

Més
endavant la Carola espera una criatura, és valenta. Es casa amb
l’amistançat sense estimar-lo, ell ho imposa. L’amor d’ell és
egoista, cap delicadesa que no siguin regals. Entra dins una
acomodada família amb més lligams econòmics dins l’empresa
pròpia que no pas afectius: una àvia dominadora que regenta el
grup, un estol de fills , joves i néts. La novel·la descriu amb
soltesa l’estil de vida capriciosa i frívola de tota la parentela.

-Jo
hauria preferit que en comptes de presentar aquestes persones segons
la posició dins els negocis familiars, s’hagués fet una
pinzellada del seu caràcter o físic, si bé d’alguns sí que
s’esmenta, altres queden desdibuixats… si més no les dones.

Els
diners, la vida ostentosa i sobretot les joies semblen ser el més
important per a la Carola. Més important que la filla. El sentiment
maternal queda indefinit, tebi.

-Potser
perquè la MA.C. no ha tingut fills, obvia parlar d’aquests
sentiments profunds i per això els mostra superficials en la seva
heroïna? En canvi en el que insisteix molt i queda palès sovint, és
en l’esplèndida i seductora bellesa de la protagonista. Considera
que és tan cabdal el físic en una dona per aconseguir “llibertat
i diners”? Precisament l’autora no era maca. Perquè es recrea
tant en dir que la Carola causa admiració? Fa anys em van explicar
una xafarderia: quan la MA.C. va treballar amb R.S. es va tallar i
arrissar els cabells i es va empolainar com mai ho havia fet,
coquetejava. A mi em va agradar saber-la femenina…m’apropava més
a les seves teories sobre la dona, malgrat sembli el contrari.- La
Mercè recordava amb enyorança l’amic que li ho va contar…

La
Carola no marxa durant la guerra civil i viu un gran amor
intermitent, situació que contrasta amb el pànic pels bombardejos
que es patien a la ciutat, que sembla no l’espanten massa tot i fer
d’infermera ocasionalment. No pensa en la filla que és lluny amb
el pare! La Carola queda incomprensiblement feliç a l’hospital
enmig del desastre i penúria. El que l’entristeix és no poder
veure mai més al seu estimat.

-A
casa la meva àvia a la postguerra quan es reunia la família i amics
es parlava esgarrifosament d’aquells anys…els meus pares havien
passat molta por!- La Mercè recordava aquelles tardes, al capvespre
la paret del campanar de l’església del Pi encara semblava més
fosca i envellida.

Per
tres vegades els tres homes que la Carola ha estimat han sortit de la
seva vida. (El ”Feliçment”… una ironia?). En l’última part
del llibre l’esdevenir de la dona torna a donar un gir: fa de
verdulera i neteja un bar , viu precàriament! Localitzada, el
recuperar les joies serà un bon pretext per entendre’s amb el
marit i la filla… s’instal·len a una nova casa perquè continuen
essent rics. El prometatge de la filla els enemista a tots. La Carola
fuig a París, se sent lliure! Això sí, amb el seu maletí ple de
joies.

-Queda
fantasiós que obtingui documents amb un nom fals, ara es diu Judith,
així com massa sortós muntar un restaurant selecte en aquells anys
difícils a França. Tot li és favorable, fins i tot té un jove
amant que l’ajuda. -La Mercè ho trobava novel·lesc i fet venir
bé…

Quan
el marit mor, la deixa hereva d’una gran fortuna i la Carola
torna a Barcelona. Es ven el restaurant de París i s’instal·la a
Mallorca. Un amic editor l’anima a escriure les memòries, ella, ja
gran, accepta i prefereix presentar-les en format novel·la
(autobiogràfica): “Feliçment, jo sóc una dona”.

-Jo
també discutiria el títol. En el context de la dedicatòria (cita
en francès), el mot “heureusement” s’entén més com
“afortunadament o sortosament” que no pas “feliçment”.
Tanmateix la novel·la no es preocupa gaire de la felicitat en si. Un
home pels mateixos fets seria blasmat? Em queda per desxifrar el
suggeridor títol i traduir millor la cita. El diccionari no portaria
tots els temps dels verbs, llàstima. – es digué .

La
Mercè havia llegit el llibre en tres tardes, reconeixia que massa de
pressa, però això li permetia, un cop acabada la lectura, quedar
immersa en el temps de l’acció: en el segle passat, veia carrers,
indrets, interiors, vestimenta, mobiliari, entre noucentisme,
modernisme i art- déco per on anaven desfilant els personatges de la
novel·la, uns més definits que altres, no excessivament nombrosos
cosa que agraïa. Entretinguda recordant-los, anava fent de memòria
la seva “segona lectura” i consideracions .

-Sortosament,
jo també soc una dona… reivindicativa i prou gran per sentir-me
lliure i prou impertinent per permetre’m criticar la versàtil
Carola Milà que desaprofita l’oportunitat de ”feliçment” ser
el referent de dona de mitjans del s.XX, preocupada i lluitadora per
la igualtat social!! Avancem tan a poc a poc les dones! Jo que parlo
de la incoherència del relat de la novel·la, soc incoherent si dic
que m’ha agradat el que he llegit, però no pas com és la
protagonista? Ai, perdona’m Carola! Tu, inventada, no tens la culpa
de com demostres ser. Ara… confonc ficció i realitat! Això vol
dir que el llibre, si bé no m’ha emocionat, sí que m’ha
impactat! I tant! – La Mercè estava contenta per l’avinentesa
d’haver-lo llegit. Era la lectura recomanada al curset de
Literatura catalana, que tot just començava.

Li
havia agradat molt el recurs d’un “pròleg llarg i aclaridor de
la vella dama”, també els resums que encetaven els capítols a
l’estil novel·la antiga. Envejava el ric vocabulari i fluïdesa de
la narració, elogiava la documentació i “construcció” social
(també crítica) de la primera meitat del segle, reconeixia
l’extraordinària cultura i personalitat de la M. Aurèlia Capmany
per expressar tantes qüestions interessants en un llibre de ficció.

-La
meva sincera admiració! – La Mercè tornaria a rellegir-ne algunes
pàgines.

HAVIA
ANAT AL TEATRE A VEURE “CAROLA”

No
es volia perdre l’anada al teatre a Sabadell a veure “Carola”,
l’adaptació de la novel·la que havia llegit de MA Capmany. Hi
aniria amb els companys del curset de Literatura. Sabia que l’obra,
un monòleg, l’interpretava l’actriu Anna Güell!

-Admiro
a l’Anna G.! Em captiva la seva modulada veu i potència escènica.
Té una exitosa trajectòria en el món de la interpretació , al
teatre i televisió.

La
Mercè, nostàlgica i divertida, recordava quan en una primera festa
Major del seu barri, l’Anna
(joveníssima
estudiant d’art dramàtic) va col·laborar en la representació
dels “Jocs Florals de can Prosa”. -Érem un grup d’amateurs
d’una incipient Companyia Inestable i l’actuació brillant de
l’Anna ens va omplir de satisfacció i agraïment.
Ens va fer quedar bé!-

Com
es pot convertir una novel·la tan extensa en obra de teatre? Com es
concep un guió?. La Mercè tot hi havent llegit el llibre tenia
desdibuixada la imatge de Carola, gran i retirada, escrivint les
memòries.

Quan
es va il·luminar l’escena i l’actriu va pronunciar amb
naturalitat les primeres frases, quan la llum li destacava els
cabells rossos i les seves boniques faccions, la Mercè va viure un
d’aquells moments fascinants que es donen veient teatre: la ficció
és realitat!!!L’Anna era la Carola! Quin encert, precisament la
novel·la remarcava l’atractiva veu i la bellesa de la
protagonista.

Quins
fragments s’escollirien? El monòleg avançava. La Mercè estava
atenta, admirava la selecció i l’enllaç dels textos literaris
fet amb tanta fidelitat, tasca difícil i aconseguida ! L’actriu,
únic personatge, amb gran expressivitat enriquia l’escena fent
pauses, inflexions de veu, gestualitat, desplaçaments…re-creava
tota una vida de records i sentiments. Que vehement ho comunicava!
Però potser s’esperava més accent en la vivència del seu amor
en temps de guerra?… També comprenia que no tot s’hi podia
encabir i tampoc calia, l’agilitat del guió era cabdal,
ressaltava allò essencial. . Quedava connex el relat que havia
trobat fragmentat a la novel·la. Li agradava l’adaptació! I el
ritme de la interpretació!

-Trobo
que l’escenografia és prou simplificada, no destorba. El posar
veus en of i música complementa l’acció. (Potser jo hauria
preferit menys taules i un toc més francès al parament i
estovalles). L’encanteri al teatre és que temps i distàncies
s’entenen dins l’espai escènic tancat que s’expandeix i es
muta en estances, carrers, paisatge, restaurant…Tot successiu i
simulat per activar la imaginació.

Es
va adonar que el final de l’obra no era coincident amb el literari
massa allargassat. En canvi el guió teatral acabava atorgant a la
protagonista el carisma guanyat. La Mercè va aplaudir de gust. També
valorava la coordinació artística de tot l’equip.

-A
diferència de la novel.la he sentit empatia per la Carola. En molts
moments m’he emocionat! M’agradarà felicitar efusivament a
l’Anna, després del col·loqui.

Es
van fer bons comentaris: de l’obra i l’escriptora, una crítica a
la societat del s.XX, la desigualtat de la dona i la lluita per ser
lliure, la valentia de tornar a començar… Però el que ella es
qüestionava de la novel.la no quedava oportú preguntar-ho allà
perquè acabava de veure un altre ens artístic que li havia plagut
molt per sí mateix. Va tornar a casa contenta. Havia gaudit “d’una
nit de teatre”. A la seva edat!

Assumpta
Nebot Roig