Sin categoría

by Deixa un comentari

A les dones del col·lectiu Big Bouncers els agraden els universos paral·lels, les diferents mirades sobre els mateixos temes, els futurs possibles o la reasignació de significats de les coses comuns -objecte, paraula o acció- el que fa que, per exemple, un cos sigui no només un cos sinó també una nau espacial, una muntanya o un rollet de primavera.

Big Bounce és un joc de paraules; el gran rebot fa al·lusió a la teoria del mateix nom sobre la formació de l’univers, però la paraula rebot -bounce- ens remet al moviment, als cossos que es mouen. També en la elecció del nom trobem una altra pista sobre els seus gustos e interessos ja que és precisament el joc, en aquest cas de paraules, un dels punts de partida dels seus procesos creatius. El 2013 diríem que és l’any del seu Big Bounce particular, quan es presenta la peça homònima després d’un any de trobades, treball d’estudi i presentacions prèvies en més d’una quinzena d’espais creatius.

Els que no hi hagin pogut veure Big Bounce, -peça per la qual van obtenir el Premi Sebastià Gasch, Aplaudiment a la creació emergent FAD 2015- tindran ara l’ocasió de veure-la (dies13 i 14 d’abril al Mercat de les Flors) en una nova dimensió, multiplicada per dos: de les tres intèrprets habituals passen a sis en Si estiguéssim soles a l’Univers, seria una gran pèrdua d’espai…. 

Com el nom de la peça anomena al col·lectiu (o viceversa) i conté les claus del seu món, seguirem de forma lliure el guió de l’obra per parlar-us d’alguns aspectes a tenir en conte d’aquesta (mai millor trobada) constel·lació:

Tres dones sumant trajectòria per un projecte comú.

Tres dones explorant el cos sense autoimpossar-se limitacions en el com, el què i l’on.

Tres dones ampliant les possibilitats de les mirades sobre allò quotidià.

Tres dones pensant que les coses no són només d’una manera.

Tres dones que es posen d’acord, tot i que podrien no fer-ho.

Tres dones amb tres veus i una sola veu alhora.

Tres dones interessades en la creació i la pedagogia.

Tres dones que miren el futur amb una barreja d’entusiasme i perplexitat.

Tres dones que en set anys han creat set peces.

Tres dones obertes de ment que volen tenir els camins oberts.

Tres dones esponja que xuclen de totes les parts.

Tres dones que han fet créixer l’equip amb satèl·lits que han entrat al seu univers.

Tres dones que fan les coses perquè els hi troben sentit.

Tres dones que pensen que l’art també es compromís i transformació.

Per acabar ens saltem el guió, com pot ser elles farien, i els hi propossem un joc molt senzill de pregunta-resposta instantània:

Què t’inspira?

Mireia de Querol Las companyes

Anna Rubirola La física, entendre com funcionen les coses

Cecilia Colacrai Tractar d’entendre el present

Què et fa mandra?

MQ Representar

CC El context

AR Repetir

Què et ve de gust?

MQ Moure’m, descobrir el cos cada dia

AR Connectar el cos amb altres elements, entendre la relació entre cos moviment i llum

CC Desafiar-me

Què et preocupa?

MQ L’estrés, individual o col·lectiu

AR Com eduquem les nostres nenes, el futur del gènere femení

CC Perdre la perspectiva i les polítiques de la por

Un desig per a l’escena catalana

MQ Que circuli, que no s’estanqui, que es transformi

AR Que la gent deixi de preguntar-me què faig quan dic que faig dansa

CC Que hi hagi espai per a tots

Una paraula, un objecte i un gest que t’agraden especialment

MQ Calidoscopi – balancí – obrir els ulls

AR Prisma – motxilla – portar a coll

CC Transformació – mate – abraçada

Big Bouncers són Mireia de Querol, Anna Rubirola i Cecilia Colacrai 

www.bigbouncers.com

by Deixa un comentari

Com ha succeït els darrers anys, els Premis de la Crítica de les Arts Escèniques va inaugurar les celebracions del Dia Mundial del Teatre amb una gala festiva i reivindicativa. Enguany, la cerimònia va tenir per escenari el Teatre Poliorama i es va dedicar a la memòria del crític d’El Periódico de Catalunya César López Rosell.

La nit va consagrar Una gossa en un descampat, producció de la Sala Beckett i el Grec Festival de Barcelona 2018, com a l’espectacle més destacat del 2018. El muntatge va obtenir també els guardons al Text (Clàudia Cedó) i a l’Actriu, exaequo per a Vicky Luengo i Maria Rodríguez, les dues intèrprets d’un sol personatge, una jove mare que poc abans del part s’enfronta a la inevitable mort del seu fill.

Altres espectacles guardonats en tres categories han estat Els Jocs Florals de Canprosa, que ha rebut els premis a la Direcció (Jordi Prat i Coll), al Vestuari (Montse Amenós) i a l’Actriu de Musical (Anna Moliner) i El temps que estiguem junts, Premi Crítica Jove, Actor de Repartiment (Quim Àvila) i Actriu de Repartiment (Júlia Trúyol). En dansa, Set of Sets, de Guy Nader i Maria Campos, ha estat el màxim guardonat, amb els premis a la Coreografia i a l’Espectacle.

El palmarès complet dels premis és:

Teatre XXI

Premi Gonzalo Pérez de Olaguer
Arola Editors

Premi Especial
Ángel Pavlovsky

Espectacle
Una gossa en un descampat, de Sala Beckett i Grec Festival de Barcelona 2018

Espectacle internacional
La reprise – Histoire(s) du Théâtre I, d’International Institute of Political Murder, Théâtre national Wallonie-Bruxelles

Noves tendències
La Plaza, d’El Conde de Torrefiel

Petit Format
Travy de Teatre Lliure

Musical
Fun Home, de Not Day But Today

Direcció d’escena
Jordi Prat i Coll per Els Jocs Florals de Canprosa

Actriu Principal
Ex aequo Vicky Luengo / Maria Rodríguez per Una gossa en un descampat

Actor Principal
Pere Arquillué per Àngels a Amèrica

Actriu de Repartiment
Júlia Truyol per El temps que estiguem junts

Actor de Repartiment
Quim Àvila per El temps que estiguem junts

Actriu de Musical
Anna Moliner per Els Jocs Florals de Canprosa

Actor de Musical
Àngel Llàcer per La jaula de las locas

Text
Clàudia Cedó per Una gossa en un descampat

Adaptació / Dramatúrgia
Joan Yago per Sis personatges – Homenatge a Tomás Giner

Música Original / Adaptada
Paula Jornet per La importància de ser Frank

Espai escènic
Lluc Castells per Temps salvatge

Il·luminació
Carlos Marquerie per Sol Solet

Vestuari
Montse Amenós per Els Jocs Florals de Canprosa

Eines digitals
Vicenç Viaplana i David Muñiz per Kingdom

Espai Sonor
Clara Aguilar per Pool (No Water)

Sala
Sala Atrium

Revelació
Albert Salazar per A.KA. (Also Known As)

Jurat: Jordi Bordes (El Punt/Avui), Elisa Díez (Butaques i somnis), Sergi Doria (ABC), Imma Fernández (El Periódico), Teresa Ferré (NacióDigital), Santi Fondevila (Ara/Time Out Barcelona), Andreu Gomila (Time Out Barcelona), Iolanda G. Madariaga (Recomana), Gema Moraleda (Somnis de teatre), Juan Carlos Olivares (La Vanguardia/Time Out Barcelona), Ramon Oliver (La Vanguardia – Qué fem), Marcos Ordóñez (El País), Xavi Pardo (RAC 1), Maria Josep Ragué (El Mundo), Núria Sabat (Recomana), José Carlos Sorribes (El Periódico), Andreu Sotorra (Clip de Teatre) i Pep Vila  (Entre Caixes – Catalunya Ràdio)

Teatre familiar V

Laika de Xirriquiteula Teatre

Jurat: Ferran Baile (Recomana), Montse Barcon (Oxitocina), Jordi Bordes (El Punt/Avui), Núria Cañamares (Recomana), Francesc Esteve (Inquietuds culturals), Iolanda G Madariaga (Recomana), Marc Sabater (Petit Sabadell/ Petit Terrassa) i Andeu Sotorra (Clip de Teatre).

Premi Crítica Jove II

El temps que estiguem junts de Teatre Lliure

Jurat: Novaveu

Dansa V

Espectacle
Set of Sets de Guy Nader i Maria Campos

Espectacle internacional
20 ballarins pel segle XX, de Boris Charmatz

Ballarina
Alba Barral per Closer

Ballarí
Pol Jiméne per La oscilante

Coreografia
Set of Sets, de Guy Nader i Maria Campos

Solo
Núria Guiu per Likes

*Menció especial a Explica Dansa per la difusió, amena i rigorosa, en diversos formats, de la dansa contemporània

*Menció especial a Espai escènic de MAIO, estudi d’arquitextura, per Èpica, d’Aimar Pérez.

Jurat: Clàudia Brufau (Revista Musical Catalana), Carmen del Val (El País), Sara Esteller (El Hype), Montse Otzet (Recomana), Oriol Puig (Núvol), Bàrbara Raubert (Time Out Barcelona) i Jordi Sora (Escena de la Memòria)

Arts de carrer IV

Espectacle
#moneyforfree de John Fisherman

*Menció especial a la trilogia Le nid, L’envol i Issue de Secours, de la companyia Adhok

Jurat: Núria Cañamares (Recomana), Imma Fernández (El Periódico), Aída Pallarès (Entreacte), Xavi Pardo (Rac 1), Manuel Pérez i Muñoz (Entreacte) i Oriol Puig Taulé (Núvol)

Presentada, com cada any, pels periodistes Toni Puntí i Anna Pérez Pagès, la gala de lliurament dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques s’ha iniciat amb una actuació de Las Glorias Cabareteras. La gala ha estat organitzada per Recomana amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de Teatre Poliorama, Mercat de les Flors, Institut del Teatre, Estrella Damm, ACN, Teatralnet, Núvol, TR3SC, Teatre Barcelona, Comèdia, Muma, Plataforma Arts de Carrer, TTP, i APdC. I forma part dels actes del Dia Mundial del Teatre, organitzats per Adetca, AADPC, Teatre Públics i Ciatre.

Recomana, organitzadora dels XX Premis de la Crítica
L’Associació per a la Promoció de les Arts Escèniques Recomana, organitzadora des de 2015 dels Premis de la Crítica, va néixer el juny del 2013 com a plataforma virtual que aglutina 40 crítics a la pàgina web Recomana.cat. Recomana és un projecte professional d’acompanyament a l’espectador, amb la voluntat de garantir-li la major satisfacció en el consum cultural. Recomana ofereix a l’usuari un ampli ventall de crítiques de la cartellera de Barcelona i bona part de Catalunya, com també accions presencials relacionades amb determinats espectacles.

by Deixa un comentari

Com si fossin transportades per un corrent suau però decidit, Cecilia Colacrai, Mireia de Querol i Anna Rubirola van confluir en un món creatiu comú. Sent cadascuna diferent en formació, experiència i interrelació amb altres llenguatges, va ser l’interès a compartir eines de creació l’argamassa que va cohesionar un projecte col·laboratiu, horitzontal, sempre disposat a descobrir, experimentar i jugar. Parlem amb elles a propòsit de la constel·lació que li dedica el Mercat de les Flors a l’abril.

Va haver-hi un Big Bang de creació del col·lectiu?

Anna Rubirola No va haver-hi una explosió, un “a partir d’avui”, va ser una suma de coses que es va anar gestant en el temps. Vam començar a trobar-nos de manera molt orgànica i vam veure que ens enteníem. Va ser més “l’evolució de l’espècie” que un Big Bang.

Cecilia Colacrai La primera vegada que vam obrir portes va ser en Escena Criminal amb el col·lectiu CRIM. Allà vam fer una primera partitura i vam veure que hi havia un potencial, i va arribar un compromís molt clar.

Mireia de Querol També recordo les trobades a La Caldera, hi va haver una explosió de la matèria en el sentit de la manera de fer a tres.

Totes tres teniu formació com a ballarines però no com a coreògrafes, us ha condicionat?

AR Per això teníem interès en compartir pràctiques -ens vam perdre una formació que aquí no hi havia-, i va sorgir aquesta necessitat de posar en comú tècniques de composició. Volíem anar més allà de la intuïció, vam dir: a veure si podem recollir tot el que hem treballat i generar una petita metodologia, no sofisticada, però per sentir-nos més segures en tenir eines més clares.

CC No va ser l’inici del nostre treball com a coreògrafes sinó l’inici de compartir les nostres eines. És interessant que el que surt de les tres no és el mateix que el que sortiria de mi mateixa.

MQ L’interès cap a la coreografia i la creació sempre m’ha funcionat millor en diàleg amb l’altre, que és el que ens ha portat a continuar.

Quina diferència establiu entre composició instantània i improvisació?

AR La composició instantània és una part de la metodologia, té molt a veure amb escriure, en generar una escriptura mentre vas fent, i també està relacionat en tenir una escriptura prèvia on no tot està escrit però tu si que saps el camí, saps el que vols dir. Ens interessa un moviment que segueix més uns paràmetres que un codi, paràmetres que tenen a veure amb el ritme, la textura, el tipus de moviment,… però no fixem una coreografia. No és tant el vocabulari dels moviments, la forma, com els aspectes compositius.

CC Sembla que “improvisació” és un terme lligat a la idea de “tot val”, però hi ha una feina d’investigació molt gran per saber que hi va en una peça i no en una altra. Encara que el material físic no sigui molt pautat, si que hi ha una escriptura de la partitura molt potent. Improvisem, però la improvisació és una tècnica.

MQ Aquest rang d’obertura del moviment correspon amb allò que busques i necessites generar, una complexitat o un caos que no et dóna un moviment definit i dibuixat, per exemple.

Té l’atzar algun paper en la vostra feina?

AR No som dels creadors que saben el que volen fer des d’un principi… el procés és el lloc on es descobreix què serà la peça; però tampoc som dels que usem l’atzar com a eina compositiva. L’interès està en el present, que condiciona el futur, però no en l’atzar.

CC Cadascuna té una peça al cap i el lloc que trobem entre les tres és el que compartim, té a veure en cedir, en el diàleg,…

MQ Forma part del treball viu, que hi hagi diàleg sense saber el que resultarà… del que imagines al principi al què arribes finalment. Hi ha una part que si ens agrada deixar-nos emportar.

Sembla que esteu còmodes amb l’ús de la paraula a escena…

AR Tenim interès a treballar amb la paraula des d’aspectes més compositius i formals, el ritme o l’espai que queden entre una paraula i altra. A Big Bounce els mateixos paràmetres que apliquem al cos els apliquem a la paraula; a OVNI el text és més narratiu perquè ens interessava apropar-nos des d’aquesta vessant de comprensió, donar claus per entendre la història que volíem explicar. I la paraula està tractada com a cos. Amb el cos arribes a un lloc i amb el text a un altre diferent i hi havia interès per comunicar-nos amb el públic.

CC Estem obertes, el cos i el moviment tenen unes limitacions i necessitem altres recursos per poder anomenar i posar en escena. Entenem la paraula com a so, com a significat, com a moviment, no només és el text el que et guia.

MQ El nostre focus d’interès ha anat creixent i s’han anat afegint capes, text, paraula, llum,… ha anat obrint-se al llarg de la nostra trajectòria.

Us interessa especialment l’humor?

AR Ens surt. A més a més, sempre hem parlat de fer visibles les eines que utilitzem amb el públic i des del moment que reveles qui ets, o vas amb humor o no hi vagis perquè si et prens molt seriosament sembla un drama.

CC Manca ironia al món. No som de fer bromes, però revelem coses que existeixen des d’un altre punt de vista i això genera ironia.

MQ Hem volgut que sigui; a O.V.N.I la paraula humor estava escrita en una de les llibretes. Igual que un vol divertir-se a la vida, també ho vol a la feina.

Que significa que el Mercat de les Flors et dediqui una part destacada de la seva programació?

AR És una oportunitat que es posi el focus en algú que és petit en estructura, com nosaltres. És una ocasió per explicar-nos i perquè se’ns pugui veure treballar. No passa sovint que puguis explicar-te més enllà d’un espectacle d’un dia.

Com trobeu l’ecosistema escènic barceloní?

AR És una bona fauna, molt rica. Hem viscut el canvi de model, abans eres coreògraf i, ara, ja no cal tenir estructura de companyia. Però els creadors estem molt ocupats, fem moltes coses diferents. Ens estem desgastant, hi ha una generació de creadors cansats i estressats de saber que tu ets l’estructura, que tu sol ets tot i t’ho has de gestionar tot.

CC Aquest any estem de sort, tenim molta feina, ens estan trucant (hem picat molta pedra), però sento que he perdut la distància per veure una mica més enllà dels pocs que ara mateix som afortunats, perquè hi ha molta gent en precari.

MQ Hi ha hagut avenços, però segueix sent un circuit molt limitat i molta gent està fora, falta feina. El sistema tendeix a crear modes passatgeres d’artistes que de cop tenen molta visibilitat i si et toca bé; però és per pocs i dura poc temps.

Els propers dies publicarem dos articles més sobre el col·lectiu.

www.mercatflors.cat

www.bigbouncers.info

Big Bouncers – OVNI (trailer CATALA) from Big Bouncers on Vimeo.

by Deixa un comentari

Fent un joc de paraules, podríem dir que la gala de lliurament dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques serà doblement crítica. I és que la nit començarà amb una actuació de Las Glorias Cabareteras, una parella de vedets iconoclastes que ha fet de la crítica al món teatral català el seu tret d’identitat, i que utilitza les boes i els lluentons per repartir a tort i a dret: ningú, ni tan sols el públic, escapa als seus dards i comentaris sarcàstics.

Marta Bernal i Glòria Martínez, hereves d’aquelles vedets còmiques del Paral·lel daurat, exhibiran davant els/les assistents a la gala el seu talent per a la improvisació i per saber riure’s tant dels noms propis de l’escena catalana com d’elles mateixes. El seu és un humor càustic, punyent, un humor molt saludable i d’agrair en una societat que, cada cop més, imposa llenguatges i actituds políticament correctes i silencia les veus discordants.

La Glorias Cabareteras tindran l’ocasió, a més, d’actuar davant d’un gran mestre del cabaret,Ángel Pavlovsky, artista per sempre vinculat a la Barcelona canalla de la Transició, quan la ciutat plantava cara a un passat fosc i brillava de nit. Pavlovsky recollirà el Premi Especial, mentre que Arola Editors, en l’any que celebra el seu vintè aniversari, rebrà un altre guardó honorífic, el Premi Gonzalo Pérez de Olaguer.

Presentada, com cada any, pels periodistes Toni Puntí i Anna Pérez Pagès, la gala dels XXI Premis de la Crítica de les Arts Escèniques ha estat organitzada per Recomana, amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i la col·laboració de Teatre Poliorama, Mercat de les Flors, Institut del Teatre, ACN, Teatralnet, Núvol, TR3SC, Teatre Barcelona, Comèdia, Muma, Plataforma Arts de Carrer, TTP, i APdC. I forma part dels actes del Dia Mundial del Teatre, organitzats per Adetca, AADPC, Teatre Públics i Ciatre.

Recomana, organitzadora dels Premis de la Crítica

L’Associació per a la Promoció de les Arts Escèniques Recomana, organitzadora des de 2015 dels Premis de la Crítica, va néixer el juny del 2013 com a plataforma virtual que aglutina 40 crítics a la pàgina web Recomana.cat. Recomana és un projecte professional d’acompanyament a l’espectador, amb la voluntat de garantir-li la major satisfacció en el consum cultural. Recomana ofereix a l’usuari un ampli ventall de crítiques de la cartellera de Barcelona i bona part de Catalunya, com també accions presencials relacionades amb determinats espectacles.

Els Premis de la Crítica de les Arts Escèniques s’afegeixen al manifest del Consell de Cultura de Barcelona en contra de l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució Espanyola i en defensa de la llibertat d’expressió.

Si vols conéixer els finalistes, clica aquí

by Deixa un comentari

Música palpable: la dansa d’Albert Quesada

La casa de l’artista. Aquest és el propòsit de l’actual mandat d’Àngels Magarit al capdavant de l’equipament dedicat a la dansa i el moviment. Convertir el Mercat de les Flors en un espai de residència; on els creadors puguin trobar les condicions òptimes per a desenvolupar la seva feina. I sota l’epígraf Cèl·lula#1 veurem els propers dies, i coincidint amb la Quinzena de la Danza, el primer resultat d’aquesta aposta per aixoplugar un aspecte ben essencial: el suport que les institucions públiques poden (i han d’oferir) als intèrprets del país.

Flamingos és el títol de la creació que Albert Quesada aquests dies està enllestint amb un nombrós grup d’intèrprets. Cal destacar aquest aspecte perquè, efectivament com explica moltes vegades la directora del teatre, és relativament fàcil veure produccions petites; però una gosadia anar més enllà de dos o tres ballarins. I això manca en el panorama actual de la dansa. I atenció a l’elenc de la proposta. Perquè hi descobrireu un grapat de noms propis, més o menys coneguts pel gran públic, però que estan bastint un dibuix de qualitat i rigor des de fa anys.

I l’Albert Quesada? Una sort que durant uns dies hagi pogut recalar a Barcelona. Amb una agenda plena, nord enllà, on la dansa sempre és més estimada. Format a Barcelona i Brussel·les; estudis que completa amb els de filosofia i multimèdia; ha desenvolupat una intensa (ara comença a ser també extensa) investigació al voltant de la relació privilegiada que conforma el binomi música i dansa. Pensem-hi: a excepció de petits moviments minoritaris, però fascinants, que defensen l’escissió entre ambdues arts, la unió entre moviment i so ha estat una constant des dels orígens de tot plegat: en la tradició popular, és clar; després en els balls cortesans; més tard en la fundació del ballet i les diverses derives d’aquell estil; i fins a arribar a les mil maneres com es pot entendre en l’actualitat la dansa contemporània.

Aquella diversitat és ben palesa en els diferents abordatges que aquest coreògraf i ballarí ha anat fent els darrers anys: en relació a les variacions compositives de Johann Sebastian Bach; indagant sobre les influències en el temps entre Richard Wagner i György Ligeti; desgranant en les profunditats de la música flamenca, amb cançons de Miguel Poveda o Camarón de la Isla, entre d’altres. Fins i tot s’ha atrevit amb un parell d’incursions amb la música electrònica. Per assenyalar només alguns dels espectacles que hem pogut veure aquí. Però repassem, a manera de contextualització, tres d’aquestes peces anteriors perquè ens serviran molt bé per entendre cap a on va la nova producció que es presenta del 21 al 24 de març.

Solos Bach & Gould es va presentar al Mercat el 2013. Segurament la primera oportunitat que vam tenir de fixar-nos en aquest ballarí. S’incidia especialment en el valor de la improvisació. Una peça amb diversos formats que va treballar amb Federica Portello i Mireia de Querol. Ja hem assenyalat la qüestió de la qualitat formal, que es referma amb aquestes dues ballarines. Però encara un altre element important d’aquella feina: la qüestió de la interpretació. Cada cos, cadascú d’ells, juga amb la música de manera essencialment diferent; un aspecte que en el camp de la música és ben conegut i que aquí assenyalen amb saviesa respecte de l’intèrpret de dansa.

Wagner & Ligeti es va poder veure també al Mercat. La impressió causada per la investigació és enorme. Al capdavall, el tema de la transmissió, del llegat; també el de les influències i el saldo deutor amb respecte als nostres avantpassats. Des de l’obertura del Tannhäuser (1845) de Wagner fins a l’orquestració del Lontano (1967) de Ligeti passa una mica més d’un segle. Però comparteixen moltes coses: l’interès per una estructura; les repeticions; i l’anàlisi del significat que proposen. Amb altres sis intèrprets, transportava a través del seus cossos tot aquell lligam i el transformava en moviment visual.

I la tercera: UnDosTresUnDos i que hem de posar molt en relació amb la producció que està a punt d’estrenar-se. Vista en el context del Festival Sâlmon. Efectivament: el flamenc, transformat conjuntament amb Zoltán Vakulya a l’àmbit de l’experiència percutiva. Les constants rítmiques; els tempos impecables; els silencis i la declamació… Una dissecció gens complaent, audaç, trencadora; de la manera com es pot viure des de la dansa contemporània aquell llenguatge profundament arrelat a l’esperit. Un salvatge cop de genialitat que va significar per a Albert Quesada una projecció definitiva de la seva exquisita i metòdica investigació a l’entorn de la relació entre música i dansa.

Fins arribar aquí. Cèl·lula#1 suposa la presentació en societat de la línia de gestió del Mercat de les Flors més novedosa de l’actual direcció. Flamingos d’Albert Quesada seria, en aquest punt, una nova aportació a tot allò que l’artista va trobar durant el treball de recerca en l’anterior obra que hem pogut veure fins ara. Fixem-nos que tot plegat suma, no resta res. La nova estratègia de la casa de la dansa, també ara de l’artista. La nova aportació a l’entorn del flamenc de qui millor entèn de la privilegiada relació que guarden entre elles la dansa contemporània i la música.

Jordi Sora

Personalitats palpables

Nota: M’enamora el títol de l’article del meu col·lega Jordi Sora, per tant, li seguiré el joc amb l’adjectiu “palpable” en aquest mini-article sobre un assaig de Flamingos.

L’ambient transpirava una calma il·lusionada. Vaig poder assistir un “passe” de Flamingos a principis de febrer, un dijous a la tarda al Graner, on Albert Quesada, no només comptava amb el seu nou elenc de ballarins, sinó també amb una bona colla de companys de viatge, com dramaturgs i altres persones que fan un seguiment com a mirada externa. En aquests casos la sensació és la d’una reunió de gran família. Un dels aspectes que fascina més a primera vista és el grup en si, com cada ballarí o ballarina té el seu moment de protagonisme i alhora encaixa perfectament al grup. Al llarg de les escenes, cada ballarí o ballarina entra en escena amb una cançó o alguna peça musical. Molt sovint reconeixarem la música: la majoria de referències formen part de l’imaginari popular, però cadascun tergiversa la peça musical que defensa amb la seva personalitat, carisma o bogeria que ha construït per a aquell moment. Després d’una hora i mitja d’observació a la sala gran del Graner, el que assaboreixo és que, Albert Quesada ha muntat un dispositiu amè i molt sensible per desgranar les personalitats del ballarins a través de la música. Ens serveix en safata les personalitats palpables del ballarins.

Clàudia Brufau

by Deixa un comentari

Tot comença amb una mirada, una conversa o quelcom que el
veure, sentir o fins i tot olorar a aquell o aquella que ens provoca les
anomenades “papallones a l’estómac” fa que ens col·loquem la nostra màscara.
Comença el procés de seducció on tots i cadascun de nosaltres ensenyem allò que
més ens interessa, de nosaltres mateixos, a aquella persona que tenim davant i
que potser un dia ho podrem anomenar amor.

Divendres, acaba la jornada laboral i comencen a sortir
els possibles plans, sopar, copa, sofà i peli, 1001 poden ser les opcions,[1] 
agafes el diari veus la cartellera i sorpresa, Amour al teatre. La companyia Marie de Jongh s’atreveix
amb un espectacle sense text on els personatges utilitzen màscares. Una
representació per petits i adults que pot ser compresa per a qualsevol persona
d’arreu del món. Una obra on el temps d’aquells que l’estan observant passa tan
de pressa com els anys que viuen els mateixos personatges durant la funció.

L’ús d’una sola màscara per actor, durant tota la
representació, compaginada amb la capacitat gestual i els moviments corporals,
permeten al públic conèixer en quin moment del temps estem: Des de petits, amb
la innocència, la simpatia i la imaginació dels nens fins a l’última etapa de la vida amb la fragilitat, la
col·laboració i la comprensió dels adults.

Un decorat senzill, on amb l’ajuda d’un guix, efectes
sonors i la capacitat imaginativa de cadascun de nosaltres, sembla que aquest
creix, que canvia, que estem en un lloc nou.

Un, dos, tres… somriures que es van dibuixant a les
cares de tots aquells que estan asseguts, davant d’una funció que per res del món deixa a
ningú indiferent. Una obra que permet reflexionar que significa per a nosaltres
la paraula amor i fins on posem els nostres límits, ja que l’amor és subjectiu,
cadascú voldrà o pensarà quelcom diferent; que tots començarem amb una màscara
però acabarem mostrant, a qui tenim el costat, qui soms de veritat. Ho
acceptes?

Ferran Ramió Pujol