Sin categoría

by Deixa un comentari

Són una de les companyies més necessàries i menys etiquetables del panorama actual. Dansa? Performance? Tant se val. Tot és teatre. Societat Doctor Alonso, dirigida per Tomàs Aragay i Sofia Asensio ha construït, al llarg d’aquests anys, un llenguatge que troba una de les seves claus fonamentals en el concepte del desplaçament. Desplaçar per descobrir. Van ser, juntament amb Ernesto Collado, els creadors del Festival Mapa a Pontós, l’Alt Empordà, l’any 2003. El certamen, malauradament, va abaixar el teló però ells van seguir creant: Club Fernando Pessoa, Anarchy, La naturalesa i el seu tremolor o Y los huesos hablaron en són alguns exemples.

Ara, gràcies a la iniciativa del cicle Noves escenes de la Pedrera – alabat sia Jordi Fondevila, el seu creador -, tornaran a presentar un dels seus darrers muntatges: Andrei Rublev, una panicografia. Ara bé, no tindrà res a veure amb el que van presentar el 2015 al Temporada Alta. De fet, es tractarà de la versió per ràdio de la peça presentada.

L’obra original volia generar un repertori d’iconografies del cos humà alhora que treballa amb el so i l’escenografia com a símbols del paisatge. El punt de partida era la pel·lícula de Tarkovsky rodada l’any 1966 on Rublev, un pintor iconoclasta, realitza un llarg viatge per la Rússia medieval per pintar els frescs de la catedral de l’Asunción del Kremlin. L’obra del pintor provoca en l’espectador un impacte i recolliment interior a causa de l’ús de la perspectiva invertida. Ens parla de l’art com una realitat entre les realitats. La idea de desplaçament de la que parlàvem anteriorment però a través del so, l’escenografia i l’exercici performatiu.

“La imatge ha perdut valor per la immediatesa i la comercialització que se li imposa. Per això la peça defensa una iconografia del cos humà i el paisatge en forma d’espectacle encriptat com a performance” explicava, ara fa quatre anys Tomàs Aragay. Tot i així, l’espai sonor també tenia un paper molt important: s’hi exploraven totes les capes del so i s’hi afegien música, àudios del cinema de Tarkovsky i el seu entorn.

En aquesta versió radiofònica, ens expliquen, han donat més espai als materials sonors. Els han elaborat més. Conseqüència directa: la pel·lícula, que a la versió anterior pràcticament no es veia, agafa més importància. L’espectador l’està veient i es crea un diàleg amb ella. “Això ens ha permès introduir nous discursos en relació al film, el ventall discursiu s’ha ampliat” apunten. Alhora, també ha fet néixer una idea que desenvoluparan més endavant: i si fem tres versions d’Andrei Rublev? Per veure-ho, això sí, haurem d’esperar. De moment tenim una cita dijous 2 de maig a La Pedrera.

by Deixa un comentari

El passat 15 d’abril va tenir lloc la gala
de presentació dels Terrats en Cultura
2019 i
una petita representació de Novaveu va assistir a l’esdeveniment per conèixer
el programa d’enguany. Com ja és tradició, l’acte va tenir lloc a l’Antiga
Fàbrica Estrella Damm i va ser conduït per l’actor Jordi Domènech – i aquest any, també per la primera robot cultural
de la història, la Tiri (Terrats Inception Receiver Information). Seguint la
seva essència, Coincidències – associació que s’encarrega de
l’organització – ha apostat per una gran varietat d’arts escèniques: dansa,
microteatre, poesia urbana, música…i les ha transportat fins a espais no
convencionals com són els terrats.

La primera confirmació va ser una de les
que més il·lusió ens va fer: les Sey Sisters. Ens vam declarar fans seus a partir de la
seva actuació a “Els jocs florals de Can Prosa”, i als Terrats en Cultura ens
presenten un espectacle musical, Rise. Una proposta a capella que inclou gospel, música africana i soul, quin delit!

Seguint amb el desvetllament de la
programació vam veure a moltes cares conegudes, però també algunes de noves,
amb projectes molt interessants i originals, com és el cas de Salva Soler. Aquest crack resulta ser un dels màxims
exponents de la poesia escènica, conegut per ser bronze a la copa del món de
Poetry Slam. A més, vam tenir el gran privilegi de veure un tros del seu
espectacle a la mateixa gala, i després de plorar de riure i meravellar-nos amb
la màgia que fa amb les paraules, podem dir que és un dels espectacles top de
la programació. Aquesta proposta, a més, inclourà l’acompanyament d’Andrea Porcar al piano i un tast de
vins conduït per l’enòloga Clara Dalmau,
pot ser un pla més perfecte?

No podem destacar tots els espectacles
presentats, tot i que tenen molt bona pinta i ens agradaria fer-ho. Però no
podem tancar aquesta crònica sense comentar l’últim espectacle que tindrà lloc
en els Terrats del 2019: Projecte ’92. Es tracta d’una obra de las Huecas, que
ens crida l’atenció per diversos motius: gent molt jove, artistes
multidisciplinars (actrius, il·lustradores, performers, directores, càmeres,
escenògrafes i dramaturgues) i temàtica que ens toca de prop: la generació
olímpica, és a dir, els nascuts al ’92. Haurem d’esperar fins a l’octubre, però
hi anirem segur!

De nou, els terrats en cultura ens
ofereixen una àmplia gamma de propostes originals, en un espai singular, i a un
preu assequible. Aplaudim molt fort a la organització perquè sabem que dediquen
cos i ànima per enriquir culturalment Barcelona – i ara també l’Hospitalet de Llobregat i Lleida! – i crear una oferta cultural propera i
de qualitat.

Anna Molinet

by Deixa un comentari

El Sismògraf ha
arribat per quedar-se. En la cinquena edició del festival estratègic
de dansa, l’equip de Tena Busquets arrela en les complicitats més
joves. Donar oportunitats als ballarins per a expressar-se i
consolidar un mercat arreu de Catalunya. Olot potencia la seva
personalitat en la programació. Per això, ubica les coreografies en
els llocs més insòlits de la ciutat. Si es necessari, en un volcà.
Aquesta especificitat (és l’únic municipi de Catalunya amb un
volcà apagat al seu terme municipal) el fa exclusiu, però alhora és
un exemple molt fèrtil. Perquè la voluntat del Sismògraf és que
cada municipi trobi la dansa que millor s’adapti a l’espai
personalíssim de cada Ajuntament. La dansa és prou dúctil per saber relacionar-s’hi,
a diferència de les dificultats tècniques del circ o el discurs
sovint unidireccional del teatre. De saber escoltar l’espai i el
públic en fan una demostració Claire Ducreux i Toni Mira en la seva
estrena Avec le temps… aquest dissabte.

El Pla d’Impuls de
la Dansa és el que està donant millors resultats al departament de
Cultura, probablement perquè els diferents programes els incentiven
les mateixes entitats del sector. La comunió és total. I el
festival d’Olot (que es preveu del 25 al 28 d’abril) n’és un
dels seus bucs insígnia. Amb una programació ben trenada, que
permet encadenar pràcticament totes les funcions, dóna temps al
repòs i a les reunions del sector estratègiques, imprescindibles
per a garantir gira i coproduccions. Es calcula que el 54% de les
programacions de dansa al territori del 2019 es van engegar al
Sismògraf. Segons dades del 2016, el Sismògraf havia suposat el 31%
de les vendes de l’any anterior. El creixement és innegable.

Ja en les primeres
edicions, es va veure que era un festival en creixement. Avui, el 22%
dels programadors són internacionals (per reforçar la via de
l’exportació cultural). El 2016, el 41% dels professionals
s’estrenaven al Sismògraf i, d’aquests, el 88’5% calculava que
repetiria l’any següent. Els indicadors de quantitat són bons.
També les idees per treure l’estigma de raresa de la dansa. Perquè
el Sismògraf ha volgut que la connexió amb l’espectador sigui
quasi immediata. Sigui en accions de carrer, o de sala. Un exemple és
la coreografia de la compagnie Dyptik D-constructrion, que
munten una bastida enmig del públic. Separant un sector del
públic de l’altra, provocadorament.

Enguany, el focus és
pels creadors nascuts els anys 90. Les propostes del l’itinerari
amb bicicleta de dissabte al matí (Meeting point, Pinkfish
o Jinx103) són
tres exemples de la dansa més jove. Uns ballarins i coreògrafs que atenen la indispensable mirada del públic. Es repetiran accions de
dansa comunitària (La bugada amb la gent de La buena
Compañía), les actuacions de hip hop el dissabte a la tarda
(Sismoshop) o el mirall que passeja perquè la gent balli com li
sembli (com una mena de piano ambulant del concurs Maria Canals). Si
el plantejament local és universal, l’excentricitat puntual, ben
viscuda, és terra fèrtil per a compartir la creació amb els
ciutadans espontanis. Enguany, que s’ha trobat la manera de
retratar un forat negre a l’espai, el Sismògraf es presenta com
aquell anell que queda perfectament acoblat a un dit, i que es mou,
entre el joc intuïtiu i el relat sensorial. Puja a Olot i balla.

Jordi Bordes

by Deixa un comentari

La Mostra d’Igualada ha celebrat aquest cap de setmana el seu 30è aniversari i ha entrat en aquella edat en què tens suficient experiència i sobrada energia per menjar-te el món. I a la vista de com ha anat aquests dies no hi pot haver cap dubte que aquest mercat d’espectacles per a tots els públics té la força necessària per fiançar encara més el seu paper estratègic en el que alguns, potser amb un excés d’optimisme, qualifiquen com la indústria catalana dels espectacles familiars. Amb 55 companyies participants (39 de catalanes), 114 funcions en quatre dies, 27.500 espectadors (un 80 per cent d’ocupació) i més de 4.000 inscrits entre artistes i programadors, el sector dóna a la Mostra, certament, sensació d’indústria. Tant de bo se n’adonin les Administracions i, per què no dir-ho, molts programadors que encara conceben l’escena familiar com un farciment indispensable per raons de correcció política de les programacions per a adults, que són les que s’emporten els percentatges de dos dígits als pressupostos de les cartelleres. 

Una de les conclusions a les que ha d’arribar forçosament qualsevol espectador de la Mostra és la sort que hem fet, en aquests últims anys, d’aniquilar el concepte de ‘teatre infantil’ i substituir-lo pel de ‘teatre per a tots els públics’, que tampoc és just però que, almenys, no és tant enganyós. L’epígraf ‘infantil’ afegit al mot teatre estableix implícitament que els adults no es poden sentir atrets, interpel·lats, admirats, entretinguts o emocionats amb espectacles com els que hem vist a Igualada aquests dies. Quan en realitat és tot el contrari: la grandesa d’aquestes propostes és la seva falta d’apriorismes a l’hora de relacionar-se amb el públic de forma que es difícil resistir-s’hi independentment dels molts o pocs anys que acumulis. Teatre per a tots els públics, vaja. 

N’és un bon exemple Piccolo sentimenti, un espectacle –teòricament destinat als més petits– de la companyia belga Tof Théatre. I cal remarcar el ‘teòricament’ perquè en realitat és impossible no deixar-se atrapar pel món poètic que dibuixa l’espectacle o per l’entranyable criatura -no més grossa que una mà– a la que hi veiem néixer i créixer. És una meravella que no entén d’edats i, de fet, a la funció de dissabte a la tarda a l’Espai Cívic Centre hi havia més adults que criatures i, al final, era difícil distingir qui havia xal·lat més… Allò que dèiem: Piccolo Sentimeni és, també, teatre per a adults. Indiscutiblement. 

I el mateix es pot dir de propostes com els divertidíssims Esgargots dels Slow Olou, un espectacle/instal·lació de clown que sublima la química entre els seus dos artífexs, Toti Toronell i Pere Hosta. La proposta es va estrenar a Tàrrega’18 i a Igualada ha demostrat que té suficient velocitat de creuer per fer un llarg trajecte, impulsada també per l’encant del Celler del Sindicat, el magnífic espai en el qual es va presentar. Es difícil, per no dir impossible, no rendir-se als dos personatges que guien la concurrència pel sempre misteriós món dels cargols i tots els conceptes amb els quals els associem. 

Un dels objectius dels darrers anys de la Mostra d’Igualada ha estat aproximar-se al públic adolescent i jove (de primera joventut, perquè ens entenguem), uns espectadors sotmesos a uns inputs socials que, sovint, els allunyen de l’escena. Per això, la programació fa un especial èmfasi en les propostes dirigides a aquest col·lectiu i aquest any s’hi ha pogut veure, per exemple, la madrilenya Joven Compañía amb Playoff, un text de Marta Buchaca protagonitzat per un equip de futbol femení. La Joven Compañía té, precisament, l’objectiu d’aproximar el teatre als joves oferint-los espectacles amb temàtiques i registres que els puguin interessar i d’un compromís social gairebé militant. Un objectiu molt noble que a Playoff es desborda per excés. Excés de temes (les mares joves, les lesbianes, el VIH, el futur laboral…), excés d’energia interpretativa no sempre ben canalitzada, excés d’escenografia i excés de clixés. Amb tot, la tasca que s’ha fixat la formació és tant necessària que bé cal donar-los un vot de confiança.

I, parlant de vots de confiança, també en necessiten un els de La Baldufa Teatre, que han portat a la mostra la seva darrera creació Bye bye, Confetti una escenogràficament poderosa producció protagonitzada per tres excèntrics pallassos que ploren la mort del seu líder i li busquen un relleu. L’espectacle és divertit i el treball dels tres actors no genera cap dubte, però tot plegat encara té un traç massa gruixut i, amb tota seguretat, millorarà quan el conjunt guanyi amb matisos i la càrrega de fons que sembla contenir aflori per damunt de la forma. 

Aquest equilibri entre forma i fons sí que l’aconsegueix, i amb molt bons resultats, Baobab. Un arbre, un bolet i un esquirol, que La Pera Llimonera ha estrenat a Igualada amb direcció de Toni Albà. Amb aquell humor que serveix per dir-ho tot sense dir res, i que sembla que serà molt necessari en el futur immediat, l’espectacle aborda amb una subtilesa exquisida el tema dels refugiats. I el que dèiem: els adults hi veuran una reflexió prou profunda mentre els petits (i tots els espectadors) es quedaran enlluernats amb el bon fer de Sergi Casanovas i Pere Romagosa. 

Però sense cap mena de dubtes l’espectacle que demostra la manca de límits d’aquest teatre per a tots els públics és la Biblioteca de Sons i Sorolls d’Enric Montfort i José Antonio Portillo. Una volta de rosca més a aquella Biblioteca de cuerdas y nudos de fa uns anys que ara emmagatzema sorolls. Una proposta que combina les arts plàstiques, la instal·lació artística, el teatre i fins i tot un punt de performance i que és absolutament irresistible. Per als petits. I per als grans, que fins i tot hi trobaran elements de catarsi meditacional. 

En fi. Teatre per a tots els públics, en diem. No està malament. En qualsevol cas, molt més ajustat que denominacions més antigues. Però de tant fidel que és a la realitat fins i tot resulta injust. Teatre. A seques. I, si de cas, que ens informin quan una producció sigui de ‘Teatre per a adults’. No creieu?

by Deixa un comentari

Joao Lima i Iris Heitzinger són dos dels convidats de Big Bouncers a participar en el cicle que els hi dedica el Mercat de les Flors de l’11 al 14 d’abril i del qual us hem vingut parlant els darrers dies.

Morder la lengua és una creació signada a sis mans per Anna Rubirola, Joao Lima i Cecilia Colacrai. Entenent el cos com a material lingüístic, han posat el focus en les múltiples dimensions que pot tenir un diàleg, descol·locant el significant i el significat a través de noves relacions entre gestos i paraules. De nou, el joc i una nova mirada sobre lescoses comunscentren la proposta.

Hem parlat amb el coreògraf i performer brasiler sobre la col·laboració amb Big Bouncers.

En quin moment sorgeix la vostra relació artística? Quan vaig arribar a Barcelona fa 10 anys vaig conèixer a Cecilia Colacrai, vam fer classes junts i al cap de poc temps ella em va convidar a fer una creació conjunta, de la qual va néixer Azul como una naranja. Vam treballar a La Caldera i la peça va representar-se a diversos llocs de Catalunya i Argentina. Després vam continuar col·laborant, com assessors i assistents en diferents projectes. De fet, havia estat convidat a formar part del col·lectiu Big Bouncers, però una gira de diversos mesos pel Brasil em va impedir trobar-nos a l’inici del procés i cadascú va continuar el seu camí.

Que us uneix? Compartim un interès profund per la investigació, una recerca de mirades que fan de la dansa un àmbit de coneixement. També la idea de que no hi ha fronteres entre el teatre i la dansa. No ens interessa separar sinó utilitzar eines coreogràfiques i teatrals jugant amb instruments de composició que permetin que ambdues disciplines generen noves dramatúrgies. En Morder la lengua ens posem davant el gest i la paraula, són dues capes que friccionen, divergeixen… i hi ha jocs que es despleguen i que provoquen un estat d’atenció que permet associacions amb capacitat de trobar-li sentit a les coses.

Per què hem d’anar a veure-la? Perquè té moltes lectures, és directa i propera al públic, transitem per l’humor i el que és lúdic però també per zones més subtils. El públic es pot sentir identificat, és molt accessible. I una cosa més, és una obra senzilla pel que fa a la posada en escena però s’obre una dimensió de proximitat, de tu a tu.

Una aproximació a la identitat femenina

A Wallflowering Françoise Boillat i Iris Heitzinger ens parlen dels rols d’un gènere femení atrapat entre normes i expectatives. Inspirada en l’obra de les fotògrafes Francesca Woodman, Cindy Sherman i Chantal Michel, el duet es va estrenar el març del 2017 a l’ARGEKultur de Salzburg. A Catalunya coneixem bé a la coreògrafa i ballarina Iris Heitzinger gràcies als nombrosos projectes que ha desenvolupat els darrers anys amb diferents artistes locals.

Que tenen en comú el teu món creatiu i el de les Big Bouncers?

Hem compartit projectes i tenim en comú el fet que treballem diferents aspectes de la improvisació. En aquesta peça en concret amb la Françoise, l’actriu, parlem sobre la representació i el fet femení. Les Big Bouncers a O.V.N.I tracten diferents maneres de presentació dels objectes, parlen de la sobreproducció i l’abundància d’objectes a la vida fins al punt que de vegades són més importants que les persones; mentre que nosaltres a Wallflorwering juguem amb la idea d’un cos femení que està en mode representació, de ser belles, simpàtiques, complaents, de com el cos deixa de ser humà per convertir-se en una màquina de representació, i és aquesta la idea que ens connecta.

De quina manera està present l’obra de Woodman, Sherman i Michel?

Les tres van servir de punt de partida perquè cadascuna d’elles va treballar la imatge femenina de la seva època. Estan presents en aquest sentit, no pas les seves obres. L’estètica de la peça té un aire pop, forma part del joc allò exagerat, desmesurat, i Michel i Sherman, per exemple, jugaven amb aquesta exageració de l’estereotip.

Que veurem a la peça?

El llenguatge està entre la dansa i el teatre i veurem a dues dones que travessen diferents personatges i treballen des de la retenció del seu ésser per adaptar-se; des del moment que no troben sortida en les seves representacions es manifesten com a éssers vulnerables. És una feina de persistir en una idea per travessar-la i anar més enllà. Hi ha també una instal·lació sonora molt potent en quadrifonia.

Morder la lengua 14 d’abril, sala Pina Bausch

Wallflowering 12 i 13 d’abril, sala Ovidi Montllor

www.bigbouncers.info

by Deixa un comentari

A les dones del col·lectiu Big Bouncers els agraden els universos paral·lels, les diferents mirades sobre els mateixos temes, els futurs possibles o la reasignació de significats de les coses comuns -objecte, paraula o acció- el que fa que, per exemple, un cos sigui no només un cos sinó també una nau espacial, una muntanya o un rollet de primavera.

Big Bounce és un joc de paraules; el gran rebot fa al·lusió a la teoria del mateix nom sobre la formació de l’univers, però la paraula rebot -bounce- ens remet al moviment, als cossos que es mouen. També en la elecció del nom trobem una altra pista sobre els seus gustos e interessos ja que és precisament el joc, en aquest cas de paraules, un dels punts de partida dels seus procesos creatius. El 2013 diríem que és l’any del seu Big Bounce particular, quan es presenta la peça homònima després d’un any de trobades, treball d’estudi i presentacions prèvies en més d’una quinzena d’espais creatius.

Els que no hi hagin pogut veure Big Bounce, -peça per la qual van obtenir el Premi Sebastià Gasch, Aplaudiment a la creació emergent FAD 2015- tindran ara l’ocasió de veure-la (dies13 i 14 d’abril al Mercat de les Flors) en una nova dimensió, multiplicada per dos: de les tres intèrprets habituals passen a sis en Si estiguéssim soles a l’Univers, seria una gran pèrdua d’espai…. 

Com el nom de la peça anomena al col·lectiu (o viceversa) i conté les claus del seu món, seguirem de forma lliure el guió de l’obra per parlar-us d’alguns aspectes a tenir en conte d’aquesta (mai millor trobada) constel·lació:

Tres dones sumant trajectòria per un projecte comú.

Tres dones explorant el cos sense autoimpossar-se limitacions en el com, el què i l’on.

Tres dones ampliant les possibilitats de les mirades sobre allò quotidià.

Tres dones pensant que les coses no són només d’una manera.

Tres dones que es posen d’acord, tot i que podrien no fer-ho.

Tres dones amb tres veus i una sola veu alhora.

Tres dones interessades en la creació i la pedagogia.

Tres dones que miren el futur amb una barreja d’entusiasme i perplexitat.

Tres dones que en set anys han creat set peces.

Tres dones obertes de ment que volen tenir els camins oberts.

Tres dones esponja que xuclen de totes les parts.

Tres dones que han fet créixer l’equip amb satèl·lits que han entrat al seu univers.

Tres dones que fan les coses perquè els hi troben sentit.

Tres dones que pensen que l’art també es compromís i transformació.

Per acabar ens saltem el guió, com pot ser elles farien, i els hi propossem un joc molt senzill de pregunta-resposta instantània:

Què t’inspira?

Mireia de Querol Las companyes

Anna Rubirola La física, entendre com funcionen les coses

Cecilia Colacrai Tractar d’entendre el present

Què et fa mandra?

MQ Representar

CC El context

AR Repetir

Què et ve de gust?

MQ Moure’m, descobrir el cos cada dia

AR Connectar el cos amb altres elements, entendre la relació entre cos moviment i llum

CC Desafiar-me

Què et preocupa?

MQ L’estrés, individual o col·lectiu

AR Com eduquem les nostres nenes, el futur del gènere femení

CC Perdre la perspectiva i les polítiques de la por

Un desig per a l’escena catalana

MQ Que circuli, que no s’estanqui, que es transformi

AR Que la gent deixi de preguntar-me què faig quan dic que faig dansa

CC Que hi hagi espai per a tots

Una paraula, un objecte i un gest que t’agraden especialment

MQ Calidoscopi – balancí – obrir els ulls

AR Prisma – motxilla – portar a coll

CC Transformació – mate – abraçada

Big Bouncers són Mireia de Querol, Anna Rubirola i Cecilia Colacrai 

www.bigbouncers.com