Sin categoría

by Deixa un comentari

Què hi fan tres hipopòtams de color blau ballant al mig de la Plaça
Major d’Olot? La coreografia és tendra i còmica, la imatge final té un toc
surrealista. Hippos té força perquè
presenta de manera simultània diferents possibilitats de lectura. Són
hipopòtams ballarins o ballarins hipopòtams? Els hipopòtams ballen, miren el
públic, sembla que l’amenacen i després, mica en mica, es desfan. S’ajuden? No
queda clar si s’ajuden.  S’ignoren entre
ells? Tampoc no queda clar del tot. Potser s’ha d’entendre l’espectacle a
través del missatge final, o potser no s’ha d’entendre a través de cap missatge.
Si per a mi Hippos és com un somni,
si per a ella és una protesta animalista i si per a la nena de més enllà és,
simplement, un grup de tres hipopòtams ballant, les tres opinions són igualment
vàlides. La gràcia de l’espectacle és precisament aquesta.

Hippos no només posa a prova l’espectador, també posa a
prova els ballarins a través del seguit de dificultats tècniques que els
proposa. La coreografia implica una relació molt especial i estreta entre el
cos i la disfressa. Una relació que, de fet, és un dels punts clau de l’espectacle,
i que es va destacant cada vegada més a mesura que la coreografia avança. Els
intèrprets han d’aprendre a desenvolupar-se en un espai nou, a moure’s gairebé
sense veure’s-hi i a conduir un cos que no és seu. Al final, l’espectador té una sensació agradable d’estar-hi
veient doble, de veure a la vegada l’elefant i el ballarí que es fonen, durant
la dansa, en un sol ésser.

A través d’una estètica pop, Hippos
activa la imaginació de l’espectador i el transporta de nou a la infància, a
una infància que en aquest univers es reafirma allunyada del romanticisme
habitual de les produccions  dirigides a
un públic infantil. A Olot, dins el festival Sismògraf, els hipopòtams han
pogut ballar davant de la barreja heterogènia d’espectadors que tant li escau. És
un espectacle que té la capacitat d’arribar a públics de totes les edats i de
tots els tipus gràcies a les diferents maneres que hi ha de llegir-lo i
d’entendre. Tres
hipopòtams, i què més? Encara que la pregunta sigui difícil de respondre, el
que es pot afirmar segur és que Hippos
és un espectacle que té la capacitat de fer-te passar una bona estona i
d’arrencar-te un somriure.

Mar Panyella

by Deixa un comentari

Del Canadà, Brasil, França,
Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit. Aquestes són les procedències de les 12
companyies estrangeres que enguany visitaran la Fira del Circ Trapezi de Reus,
una oportunitat excel·lent per tafanejar què es cou a fora i veure espectacles
que difícilment pescarem a les nostres cartelleres. Produccions que, sovint,
ens obren no només la boca, sinó també la ment.

Entre els muntatges amb segell
internacional hi trobem les acrobàcies d’Íntimo de La Mala i els equilibris
d’Ovvio de Kolectivo Lapso Cirk –estrenes a l’Estat–, i la crítica al
consumisme d’A salto alto de Circo no Ato i l’exhibició de força de Strong
Lady! de Strong Lady Productions –estrenes a Catalunya–. Un altre dels reclams
de la programació és Circus Ronaldo amb Fidelis
Fortibus, que ja vam gaudir al Festival Grec 2017 quan es va plantar amb la carpa al bell mig de la plaça Margarida Xirgu. Si us el vau perdre
aleshores, atents aquesta vegada! A més de ser una companyia reconegudíssima a
Europa (prové d’una saga d’artistes de circ ambulant que es remunta ni més ni
menys que dos segles enrere), presenta una proposta de clown tendra i apta per
a tots els públics que combina l’estètica del circ clàssic amb el pòsit del
contemporani.

També vindran 3 companyies d’arreu de l’Estat
(Lanördika, Atirofijo Circ i Fedito) i un bon nombre de grups catalans. Veurem
jugar a casa, per exemple, Escarlata Circus amb l’estrena de Quan els crancs
portin talons, una singular retrospectiva de la seva trajectòria; i l’Ateneu
Popular 9 Barris amb Nu, l’espectacle del darrer Circ d’Hivern, dirigit per
Quim Girón, que parla sobre les relacions humanes amb una gran varietat de tècniques
circenses. Destaquen també les dues coproduccions d’aquest Trapezi: Davaii de
Domichovsky & Agranov, música i acrobàcia per tocar el dolor i l’alegria; i
Dioptries de Toti Toronell, que promet modificar-nos la mirada.

A més a més, la fira arriba amb
novetats pel que fa al tradicional Cabaret nocturn. Es mantindrà de dijous a
dissabte a la plaça del Mercadal, però en aquesta ocasió prendrà la forma d’una
pista circular (amb el públic al voltant) i rodarà amb la batuta d’una direcció
externa: la del director Martí Torras i la coreògrafa Fàtima Campos. Hi
actuaran alternativament La Fem Fatal, Duo 2 Filles, Circonautas, Iara Gueller,
Leti i Fer, Aimé Morales, Jimmy González, La Contrebande i Entre Nous amb Alba
Sarraute i Discípulos de Morales com a mestres de cerimònia.

No hi faltaran tampoc l’espai per al
públic familiar Trape-Xic al Jardí de l’Estació Enològica amb instal·lacions
interactives, actuacions i food trucks
per recuperar forces; els espectacles itinerants guiats per l’Elefant, la mascota del
Trapezi; El Covador al Jardí de La Palma amb els treballs de les
escoles de circ Carampa de Madrid i Rogelio Rivel de Barcelona; les exposicions
a l’antiga fàbrica de licors Cal Massó –l’espai professional de la fira–, etc.

Tot sumat, 31 companyies –d’aquí i
d’allà, consolidades i emergents, per a petits i grans– que mostraran el bo i
millor del circ actual a través de l’acrobàcia, els malabars, la suspensió
capil·lar, la perxa aèria… amenitzat amb música, dansa, clown i molta
creativitat. Leandro Mendoza –al capdavant de la direcció artística per tercera
edició (la fira ja en suma 23!)– ha configurat un programa de 22 espectacles i més de 100 representacions, tant a sala com
al carrer, sota tres principis: la professionalitat, l’excel·lència tècnica
i la comunicació amb el públic. Què més us cal saber??? Del 9 al 12 de maig aneu
al Trapezi!

by Deixa un comentari

La dansa de Roser López Espinosa: fils i teixits.

Ens ha convidat a volar, com si es tractés d’un estol de grans ocells, a Lowland (2013) mentre reflexionàvem sobre les relacions socials. Ha aprofundit sobre aquella condició humana, i així experimentava amb llenguatges del moviment diversos, a Novembre (2015). I ha demostrat la seva capacitat creativa, amb la Producció Nacional de Dansa L’Estol (2017), amb un gran elenc; mentre anàvem descobrint d’allò que fa temps gaudeixen en països on treballa habitualment, com per exemple Holanda: magnetisme dinàmic, exactitud gestual, profunditat física i narrativa efectiva. Presenta al Mercat de les Flors, del 9 al 12 de maig, la nova producció: Trama.

Roser López Espinosa és la creadora de tot aquest univers. Coreògrafa i ballarina, estimada arreu, és un personatge clau de la dansa contemporània actual. Teixeix complicitats, treballa incansable a la recerca de la precisió, flexible en les relacions, tenaç en els seus objectius, absorta en l’execució, generosa en el diàleg amb els seus intèrprets i amb el públic. Sens dubte, un dels valors actuals.

Diu de Trama, preestrenada a la Quinzena Metropolitana de Dansa, que segueix interessada a seguir investigant en les xarxes que es produeixen en el contacte entre els ballarins, un quintet, però allà on es relliguen a l’atzar i resulten difícils de separar: els nusos. I l’esforç desllorigador, de vegades, i de reconstrucció i nova formulació a través de “trames” noves que aquells fils de connexió permeten. Tot plegat amb una fisicalitat dolça: amb moments explosius i escenes més fluides.

Per generar aquestes imatges a través del llenguatge de cos, cal la determinació d’uns companys de viatge disposats a mostrar sensibilitats sobre l’escenari. Forts, compactes, intensos, tres noies i dos nois -aquí la Roser no balla- amb qui firma la creació, coautors de la coreografia. Perquè el treball de grup és l’essència de l’obra. Amb alguns apunts acrobàtics, moviment precís, accentuant la singularitat i afavorint el diàleg entre tots ells, en favor de la creació comuna. Un treball d’orfebreria, explica, que amb diferents elements, personalitats definides, en grup, es transformen en un teixit.

Per als coneixedors del treball de l’artista, una oportunitat per veure volar de nou els intèrprets; per al recolliment emocional; per gaudir de la imatge de contacte físic entre ells; per a observar amb detall els moments solistes i de duo que es van escampant; per al treball de la totalitat i la idea de lligam íntim. Per a tot el públic, l’ocasió perfecta per a introduir-se en un imaginari visual que amb afany i tècnica polida genera ressons.

by Deixa un comentari

Excalibur és el nom del gos de la infermera espanyola que es
va contagiar del virus de l’Ebola, Teresa Romero. L’animal va ser sacrificat
per impedir contagis, fet que va causar un enorme rebombori a l’Estat espanyol,
més del que ho va fer el drama real que es vivia als països africans. I el gos
Excalibur no és l’únic animal que ha estat al centre d’una història regida per
la por mundial: tenim el cas dels cérvols afectats d’àntrax, les vaques boges,
les gallines de la grip aviària, etc.

Els Hermanos Picohueso, vinguts de Mallorca, han inventat un
joc de taula que desgrana les estructures del poder, en el qual guanya l’agent
internacional que més abusa, delinqueix i s’aprofita de la societat i dels
recursos naturals. Durant tres setmanes, a la Sala Atrium es trobaran amb el
públic per fer una partida d’aquest joc, “Espoli” (que es podrà comprar al
final de la funció), mentre escolten l’Ornitorracó, un magazín de televisió
presentat per l’Ovella Dolly en què els animals victimitzats pels humans són
els protagonistes.

Dolly, la gossa astronauta Laika i d’altres bèsties il·lustres
són marionetes que cobren vida per parlar de les grans plagues i epidèmies
mundials, com ara les vaques boges, la grip aviària, l’Ebola o l’Àntrax. Amb
una singularitat: aquest programa es viu en directe i es realitza també de
forma instantània, davant del públic, perquè entre el Diego, la Lluki, la
Gal·la i el Jaume realitzen, editen, construeixen i omplen els escenaris
d’aquest documental a temps real.

Així doncs, els Hermanos Picohueso han aprofitat la beca
DespertaLab per  experimentar amb nous
llenguatges, noves tècniques i una mirada renovada del concepte d’espectacle,
jugant amb el teatre d’objectes (en un origen volien fer un espectacle sense paraules),
però també amb el text, els audiovisuals i el joc amb el públic.

Excalibur i altres
històries d’animals morts desdibuixa completament els rols de cada membre
de la companyia, perquè tots quatre integrants són en tot moment damunt de
l’escenari fent el que calgui. L’equip parla d’un procés de creació on s’han
deixat portar per allò que se’ls anava acudint i els agradava, sense aferrar-se
a un objectiu inicial detalladíssim. Fins i tot han canviat el títol de
l’espectacle al llarg d’aquest procés. Per altra banda, la residència que el
DespertaLAB concedeix a la Nau Ivanow suposa un període de temps d’assaig molt
curt, en el qual conviuen aprofitant fins l’últim moment, matí i tarda muntant,
provant i desprovant, amb un model de funcionament increïblement proactiu,
horitzontal, d’escolta activa i comunicació assertiva.

Encara a uns dies de l’estrena, costa afirmar quins elements
aprofitarà finalment la companyia per a l’espectacle, tenint en compte que en
el procés de creació compten amb titelles, una escenografia anàrquica plena de
petits objectes, càmeres de vídeo, projeccions, músiques (de Dolly Parton,
homònima de la famosa ovella) i, fins i tot, un joc de taula. Això sí, el
tractament, des de l’humor negre i a estones absurd, que fan d’un tema tan seriós
com les grans pors mundials, promet que l’espectacle serà una interessant
barreja de llenguatges que no deixarà indiferent.

Excalibur i altres
històries d’animals morts es podrà viure a la Sala Atrium del 2 al 19 de maig.

Nil Martín López i Judit Martínez Gili

by Deixa un comentari

La
Companyia sabadellenca Estrena Morena ha estrenat a l’Estruch de
Sabadell l’obra Una
família normal
de Marta Buchaca, Una rigorosa estrena, ja que fins ara questa peça
no s’havia representat mai i, com la mateixa companyia diu, “també
a Sabadell s’estrenen obres a escala mundial i de gran qualitat”.

Marta
Buchaca és una dramaturga i directora teatral reconeguda a bona part
d’Amèrica llatina, EEUU, Canadà i a molts estats europeus. Ha
guanyat més d’un premi per les seves obres de teatre. Concretament
per Una
família normal,
va ser la guanyadora del premi de teatre Palanca i Roca que
organitza la fundació Aguas de València en la seva Xl edició,
l’any 2016.

Una
obra amb una trama molt original i una resolució del conflicte força
sorprenent. La companyia s’ha llençat
a l’aventura de representar-la i posar veu i cos a les paraules tan
ben escrites; i realment aconsegueixen una creació excepcional i de
gran qualitat. La formació també ha fet, amb aquesta obra, un canvi
de registre respecte de les seves produccions precedents i s’ha
endinsat en un drama que parla de les relacions familiars i de com un
succés important pot marcar el caràcter de cada persona i potser
també el seu futur. Les reaccions moltes vegades són incontrolables
i cadascú les veu i viu de diferent manera. L’obra fa reflexionar si
al que a un li sembla un comportament normal, per un altre li pot
semblar inusual. El text barreja el passat i el present, els records
infantils i les esperances del futur enfront d’un present inesperat
pels protagonistes. Un viatge en el temps i també en els canvis.

Dos
germans es troben amb una noticia inesperada i cada un reacciona de
diferent manera. El seu pare i el record de la mare morta quan encara
eren uns infants, farà determinat aquesta reacció.

El
actors sabadellencs Albert Gonzàlez, Jep Barceló i Carles Prats
llueixen la seva experiència teatral i la seva faceta més
dramàtica; la part femenina recau completament en l’excel·lent
interpretació de Sílvia Ricart, que pràcticament porta tot el pes
de la part més important de l’obra; tot i que tots els personatges
tenen el seu moment de lluïment en solitari resolt amb uns curts,
però potents, monòlegs. Tots ells dirigits per la jove Alba
Collado, que ha aportat uns bons i efectius recursos teatrals; i una
escenografia creada per Llorenç Corbella Burgués molt mesurada,
suggerent i molt d’acord amb l’argument de l’obra. Una proposta
teatral mereixedora de representar-se als millors teatres
professionals del nostre territori.

En
acabar, i tal com ja és costum, va tenir lloc una postfunció amb
l’autora i l’equip artístic on els espectadors assistents van poder
intercanviar opinions sobre l’espectacle.

Aquesta
oferta teatral la podrem tornar a veure a la el pròxim mes de
juliol, dins la programació de Fresc Festival Sabadell 2019.

Elvira Franch

by Deixa un comentari

Enmig d’una platea del tot plena, enmig d’una
nit de victòria del Barça, enmig d’una vigília d’eleccions
“españolas”, una companyia 100% sabadellenca va estrenar
universalment la peça teatral Una
família normal de la dramaturga Marta
Buchaca en un doble salt mortal ja que, no només n’assumien el
risc d’aixecar-la sense cap ajut municipal, sinó que es veien amb
cor de fer-ho lluny del circuït artístic barceloní que, ens agradi
o no, significa circuït català. Sap greu que un esforç titànic
com és ara aquest, es limiti a una sola nit i bona
nit, sense cap presència
institucional. La següent funció tindrà lloc en l’àmbit privat
del Fresc Festival que aquest estiu celebra la seva tercera edició.

L’obra
ens planteja amb cruesa una realitat que, com es va comentar a la
postfunció, es pot arribar a percebre com “normal”. Tothom es fa
a la manera de fer de la seva família i, més enllà d’aquests
paràmetres, pot semblar que la pròpia és la consuetudinària. És
en aquest punt en que arrenca la funció que esdevé ondulant amb
el·lipsis, trompe d’oeil
i un virtuós joc de llums que va emmarcant cada escena. Els actor ,
mai no desapareixen, s’asseuen entre cametes imaginàries i mai
deixen de trepitjar el prosceni. Talment com en els anclatges de la
vida en què tothom és baula de tothom en un únic cadenat des del
part fins el prestatge del cementiri.

L’argument
central sobre l’origen de la culpa, la injustícia en les
valoracions de qui n’és responsable, la veritat que s’amaga a
casa de potser els nostre veïns, ens arrossega amunt i avall en un
prodigiós artefacte dramàtic on apareixen amb tota la seva
categoria els actors. La peça arrenca des del desconsol i com
conhortar-lo, de la fragilitat dels sentiments i les infidelitats, de
la mentida en les relacions de tot ordre (paternofilials, de parella,
fraternals…) que condueixen a la tènue autenticitat del que ens
diem.

Plantejada
com un mecanisme desafiant del temps lineal, l’autora captiva
l’atenció de l’espectador amb un seguit d’estats d’ànim que
et van sangglaçant fins el monòleg final en que la Sílvia Ricart,
immensa, emula l’òrfena Jane Eyre en una versió de pare-filla i
no d’oncle-neboda. El colofó de l’obra deixa el públic atordit,
amb la secreta satisfacció del plaer culpable. M’aventuro a no
descartar que en algun passatge de l’obra no hi hagi ningú que no
si hagi sentit reflectit.

Els
actors ‘titulars’ de la companyia Estrena
morena, mestres de la vis còmica amb
diverses estrenes a l’esquena (Paco Mir i Anna Fité), es descorden
definitivament i s’exposen en un crescendo dramàtic del tot
inaudit. Destaquem el monòleg d’en Jep Barceló a la manera del
millor Von Trier o Haneke on no fa cap concessió o el posat
d’incredulitat davant del món que va desenvolupant en Carles Prats
que no deixa de créixer en cap moment de l’obra. Molt solvent
l’Albert González com a Toni i adequada la direcció de l’Alba
Collado.

La
Sílvia Ricart, vola en tots els registres i no xiscla: sap
queixar-se; no plora: s’entristeix fondament; no s’acomplexa: sap
rebel·lar-se. Una actriu de categoria internacional. I és que
néixer a Sabadell i fer-hi carrera, no sempre comporta el
reconeixement que la ciutat i els seus artistes, mundialment, haurien
de rebre.

Memorable
el disseny de llums de Llorenç Parra que es converteix en el 5è
actor de l’obra i conceptualment austera i explícita
l’escenografia de Llorenç Corbella que amb les limitacions que
comporta l’audàcia d’un projecte sense cap col·laboració,
aconsegueix situar-nos arreu i enlloc, sense cap efecte especial. Un
encert/virtut.

Si
jo fos vosaltres, ja estaria buscant entrades pel FRESC Festival on
es celebrarà la 2a funció el 13 de juliol:
http://www.frescfestival.cat/fresc-festival-2019-familia-normal-estrena-morena/

P.S.
En la subtitulació del curt que engega l’obra, es tradueix ‘blue
girl’ com ‘noia blava’ quan realment significa ‘noia trista o
noia deprimida’. No és un fet en excés rellevant però vist que
obre la funció, situaria molt millor l’espectador.

Pere Urpí