Sin categoría

by Deixa un comentari

Aquests dies, de la mà de Fira
Trapezi, estem gaudint a Reus d’una fabulosa mostra del circ actual amb un
ampli ventall de propostes artístiques. Els espectacles han arrencat dijous al
vespre amb la inauguració i la primera nit de Cabaret nocturn a la plaça del
Mercadal i s’han reprès divendres a la tarda fins aquest diumenge, aturats només
–i per estricta necessitat– a causa de la pluja (divendres a la nit) o per
lesió d’algun dels artistes (de la companyia Kaaos Kaamos, dissabte a la nit). La
decepció general davant la suspensió d’un espectacle sempre hi és, però ni es poden
fer acrobàcies sobre una pista humida ni es pot forçar un cos que exigeix una
pausa. És un dels handicaps de les
arts en viu i que, en circ, dobla el risc. La màgia pot girar-se en contra.

Però no tot han estat espectacles
i aquesta és una de les claus de la seva riquesa. Fira Trapezi també ha ofert
un variat programa d’activitats professionals a Cal Massó, l’espai d’acreditacions
i trobada del sector. Divendres s’ha pogut participar dels tallers organitzats
pel projecte transfronterer De Mar a Mar – Pirineus de Circ investigant les
metodologies que s’utilitzen en els processos d’investigació, coneixent de
primera mà l’acompanyament artístic, descobrint best practices de les dinàmiques en xarxa i posant el nas a tot el
que hi ha darrere del caixet. La jornada s’ha complementat amb una taula rodona
sobre cooperació internacional on, a partir de diferents casos, s’han exposat múltiples
tipus de cooperació tant pel que fa a agents implicats com als focus d’atenció.
Entre les conclusions: la disparitat de capacitats i necessitats dels socis,
els inconvenients de la discriminació positiva (per als no seleccionats), la
durada dels projectes… Qüestions que s’estan analitzant a fons per anar
resolent en properes experiències.

També ha estat molt interessant
la presentació de COFAE (Coordinadora de Fires d’Arts Escèniques a l’Estat
espanyol) amb la presentació d’algunes xifres sobre la presència del circ en la
seva xarxa de fires, com per exemple que al 2018 s’hi van programar 56
companyies amb els percentatges més elevats a Leioa (20%) i la Mostra Igualada
(18%) i inferiors a Madferia i Alcoi (2% en totes dues); i una segona taula
rodona, en aquesta ocasió organitzada per la fira amb l’APCC (l’Associació de
Professionals del Circ de Catalunya), al voltant de l’herència del circ on s’ha
fet evident que el sector és acollidor i es vol lliure: hi cap tothom i defuig d’etiquetes.

A més, dissabte s’han dut a terme
reunions ràpides –cada cop més esteses en les fires escèniques– entre
companyies i programadors, i un dinar que ha congregat tots els perfils de
professionals acreditats en un ambient distès favorable a la conversa.

Així doncs, al backstage, darrere de l’exhibició
pública d’espectacles als teatres i les places, el Trapezi treballa activament
per contribuir a l’impuls del món del circ, un món que –com la resta d’arts
escèniques– es troba en replantejament constant i busca noves fórmules per gaudir
de la millor salut possible: a nivell creatiu i dels creadors que li donen
vida.

Les fires són molt més que 4 dies
d’espectacles, que una gran festa escènica compartida, són un dels pous de
cultiu més rellevants i imprescindibles de qualsevol indústria. Trapezi, la cita
estratègica del mercat del circ a Catalunya, ha acollit enguany més de 270
professionals inscrits i ha revalidat el seu rol amb nota. Aquesta tarda clourà
la 23a edició amb molt bones sensacions generals, però no acabarà pas la feina,
posarà un punt i seguit per començar a dissenyar el Trapezi 2020.

by Deixa un comentari

Què hi fan tres hipopòtams de color blau ballant al mig de la Plaça
Major d’Olot? La coreografia és tendra i còmica, la imatge final té un toc
surrealista. Hippos té força perquè
presenta de manera simultània diferents possibilitats de lectura. Són
hipopòtams ballarins o ballarins hipopòtams? Els hipopòtams ballen, miren el
públic, sembla que l’amenacen i després, mica en mica, es desfan. S’ajuden? No
queda clar si s’ajuden.  S’ignoren entre
ells? Tampoc no queda clar del tot. Potser s’ha d’entendre l’espectacle a
través del missatge final, o potser no s’ha d’entendre a través de cap missatge.
Si per a mi Hippos és com un somni,
si per a ella és una protesta animalista i si per a la nena de més enllà és,
simplement, un grup de tres hipopòtams ballant, les tres opinions són igualment
vàlides. La gràcia de l’espectacle és precisament aquesta.

Hippos no només posa a prova l’espectador, també posa a
prova els ballarins a través del seguit de dificultats tècniques que els
proposa. La coreografia implica una relació molt especial i estreta entre el
cos i la disfressa. Una relació que, de fet, és un dels punts clau de l’espectacle,
i que es va destacant cada vegada més a mesura que la coreografia avança. Els
intèrprets han d’aprendre a desenvolupar-se en un espai nou, a moure’s gairebé
sense veure’s-hi i a conduir un cos que no és seu. Al final, l’espectador té una sensació agradable d’estar-hi
veient doble, de veure a la vegada l’elefant i el ballarí que es fonen, durant
la dansa, en un sol ésser.

A través d’una estètica pop, Hippos
activa la imaginació de l’espectador i el transporta de nou a la infància, a
una infància que en aquest univers es reafirma allunyada del romanticisme
habitual de les produccions  dirigides a
un públic infantil. A Olot, dins el festival Sismògraf, els hipopòtams han
pogut ballar davant de la barreja heterogènia d’espectadors que tant li escau. És
un espectacle que té la capacitat d’arribar a públics de totes les edats i de
tots els tipus gràcies a les diferents maneres que hi ha de llegir-lo i
d’entendre. Tres
hipopòtams, i què més? Encara que la pregunta sigui difícil de respondre, el
que es pot afirmar segur és que Hippos
és un espectacle que té la capacitat de fer-te passar una bona estona i
d’arrencar-te un somriure.

Mar Panyella

by Deixa un comentari

Del Canadà, Brasil, França,
Bèlgica, Itàlia i el Regne Unit. Aquestes són les procedències de les 12
companyies estrangeres que enguany visitaran la Fira del Circ Trapezi de Reus,
una oportunitat excel·lent per tafanejar què es cou a fora i veure espectacles
que difícilment pescarem a les nostres cartelleres. Produccions que, sovint,
ens obren no només la boca, sinó també la ment.

Entre els muntatges amb segell
internacional hi trobem les acrobàcies d’Íntimo de La Mala i els equilibris
d’Ovvio de Kolectivo Lapso Cirk –estrenes a l’Estat–, i la crítica al
consumisme d’A salto alto de Circo no Ato i l’exhibició de força de Strong
Lady! de Strong Lady Productions –estrenes a Catalunya–. Un altre dels reclams
de la programació és Circus Ronaldo amb Fidelis
Fortibus, que ja vam gaudir al Festival Grec 2017 quan es va plantar amb la carpa al bell mig de la plaça Margarida Xirgu. Si us el vau perdre
aleshores, atents aquesta vegada! A més de ser una companyia reconegudíssima a
Europa (prové d’una saga d’artistes de circ ambulant que es remunta ni més ni
menys que dos segles enrere), presenta una proposta de clown tendra i apta per
a tots els públics que combina l’estètica del circ clàssic amb el pòsit del
contemporani.

També vindran 3 companyies d’arreu de l’Estat
(Lanördika, Atirofijo Circ i Fedito) i un bon nombre de grups catalans. Veurem
jugar a casa, per exemple, Escarlata Circus amb l’estrena de Quan els crancs
portin talons, una singular retrospectiva de la seva trajectòria; i l’Ateneu
Popular 9 Barris amb Nu, l’espectacle del darrer Circ d’Hivern, dirigit per
Quim Girón, que parla sobre les relacions humanes amb una gran varietat de tècniques
circenses. Destaquen també les dues coproduccions d’aquest Trapezi: Davaii de
Domichovsky & Agranov, música i acrobàcia per tocar el dolor i l’alegria; i
Dioptries de Toti Toronell, que promet modificar-nos la mirada.

A més a més, la fira arriba amb
novetats pel que fa al tradicional Cabaret nocturn. Es mantindrà de dijous a
dissabte a la plaça del Mercadal, però en aquesta ocasió prendrà la forma d’una
pista circular (amb el públic al voltant) i rodarà amb la batuta d’una direcció
externa: la del director Martí Torras i la coreògrafa Fàtima Campos. Hi
actuaran alternativament La Fem Fatal, Duo 2 Filles, Circonautas, Iara Gueller,
Leti i Fer, Aimé Morales, Jimmy González, La Contrebande i Entre Nous amb Alba
Sarraute i Discípulos de Morales com a mestres de cerimònia.

No hi faltaran tampoc l’espai per al
públic familiar Trape-Xic al Jardí de l’Estació Enològica amb instal·lacions
interactives, actuacions i food trucks
per recuperar forces; els espectacles itinerants guiats per l’Elefant, la mascota del
Trapezi; El Covador al Jardí de La Palma amb els treballs de les
escoles de circ Carampa de Madrid i Rogelio Rivel de Barcelona; les exposicions
a l’antiga fàbrica de licors Cal Massó –l’espai professional de la fira–, etc.

Tot sumat, 31 companyies –d’aquí i
d’allà, consolidades i emergents, per a petits i grans– que mostraran el bo i
millor del circ actual a través de l’acrobàcia, els malabars, la suspensió
capil·lar, la perxa aèria… amenitzat amb música, dansa, clown i molta
creativitat. Leandro Mendoza –al capdavant de la direcció artística per tercera
edició (la fira ja en suma 23!)– ha configurat un programa de 22 espectacles i més de 100 representacions, tant a sala com
al carrer, sota tres principis: la professionalitat, l’excel·lència tècnica
i la comunicació amb el públic. Què més us cal saber??? Del 9 al 12 de maig aneu
al Trapezi!

by Deixa un comentari

La dansa de Roser López Espinosa: fils i teixits.

Ens ha convidat a volar, com si es tractés d’un estol de grans ocells, a Lowland (2013) mentre reflexionàvem sobre les relacions socials. Ha aprofundit sobre aquella condició humana, i així experimentava amb llenguatges del moviment diversos, a Novembre (2015). I ha demostrat la seva capacitat creativa, amb la Producció Nacional de Dansa L’Estol (2017), amb un gran elenc; mentre anàvem descobrint d’allò que fa temps gaudeixen en països on treballa habitualment, com per exemple Holanda: magnetisme dinàmic, exactitud gestual, profunditat física i narrativa efectiva. Presenta al Mercat de les Flors, del 9 al 12 de maig, la nova producció: Trama.

Roser López Espinosa és la creadora de tot aquest univers. Coreògrafa i ballarina, estimada arreu, és un personatge clau de la dansa contemporània actual. Teixeix complicitats, treballa incansable a la recerca de la precisió, flexible en les relacions, tenaç en els seus objectius, absorta en l’execució, generosa en el diàleg amb els seus intèrprets i amb el públic. Sens dubte, un dels valors actuals.

Diu de Trama, preestrenada a la Quinzena Metropolitana de Dansa, que segueix interessada a seguir investigant en les xarxes que es produeixen en el contacte entre els ballarins, un quintet, però allà on es relliguen a l’atzar i resulten difícils de separar: els nusos. I l’esforç desllorigador, de vegades, i de reconstrucció i nova formulació a través de “trames” noves que aquells fils de connexió permeten. Tot plegat amb una fisicalitat dolça: amb moments explosius i escenes més fluides.

Per generar aquestes imatges a través del llenguatge de cos, cal la determinació d’uns companys de viatge disposats a mostrar sensibilitats sobre l’escenari. Forts, compactes, intensos, tres noies i dos nois -aquí la Roser no balla- amb qui firma la creació, coautors de la coreografia. Perquè el treball de grup és l’essència de l’obra. Amb alguns apunts acrobàtics, moviment precís, accentuant la singularitat i afavorint el diàleg entre tots ells, en favor de la creació comuna. Un treball d’orfebreria, explica, que amb diferents elements, personalitats definides, en grup, es transformen en un teixit.

Per als coneixedors del treball de l’artista, una oportunitat per veure volar de nou els intèrprets; per al recolliment emocional; per gaudir de la imatge de contacte físic entre ells; per a observar amb detall els moments solistes i de duo que es van escampant; per al treball de la totalitat i la idea de lligam íntim. Per a tot el públic, l’ocasió perfecta per a introduir-se en un imaginari visual que amb afany i tècnica polida genera ressons.

by Deixa un comentari

Excalibur és el nom del gos de la infermera espanyola que es
va contagiar del virus de l’Ebola, Teresa Romero. L’animal va ser sacrificat
per impedir contagis, fet que va causar un enorme rebombori a l’Estat espanyol,
més del que ho va fer el drama real que es vivia als països africans. I el gos
Excalibur no és l’únic animal que ha estat al centre d’una història regida per
la por mundial: tenim el cas dels cérvols afectats d’àntrax, les vaques boges,
les gallines de la grip aviària, etc.

Els Hermanos Picohueso, vinguts de Mallorca, han inventat un
joc de taula que desgrana les estructures del poder, en el qual guanya l’agent
internacional que més abusa, delinqueix i s’aprofita de la societat i dels
recursos naturals. Durant tres setmanes, a la Sala Atrium es trobaran amb el
públic per fer una partida d’aquest joc, “Espoli” (que es podrà comprar al
final de la funció), mentre escolten l’Ornitorracó, un magazín de televisió
presentat per l’Ovella Dolly en què els animals victimitzats pels humans són
els protagonistes.

Dolly, la gossa astronauta Laika i d’altres bèsties il·lustres
són marionetes que cobren vida per parlar de les grans plagues i epidèmies
mundials, com ara les vaques boges, la grip aviària, l’Ebola o l’Àntrax. Amb
una singularitat: aquest programa es viu en directe i es realitza també de
forma instantània, davant del públic, perquè entre el Diego, la Lluki, la
Gal·la i el Jaume realitzen, editen, construeixen i omplen els escenaris
d’aquest documental a temps real.

Així doncs, els Hermanos Picohueso han aprofitat la beca
DespertaLab per  experimentar amb nous
llenguatges, noves tècniques i una mirada renovada del concepte d’espectacle,
jugant amb el teatre d’objectes (en un origen volien fer un espectacle sense paraules),
però també amb el text, els audiovisuals i el joc amb el públic.

Excalibur i altres
històries d’animals morts desdibuixa completament els rols de cada membre
de la companyia, perquè tots quatre integrants són en tot moment damunt de
l’escenari fent el que calgui. L’equip parla d’un procés de creació on s’han
deixat portar per allò que se’ls anava acudint i els agradava, sense aferrar-se
a un objectiu inicial detalladíssim. Fins i tot han canviat el títol de
l’espectacle al llarg d’aquest procés. Per altra banda, la residència que el
DespertaLAB concedeix a la Nau Ivanow suposa un període de temps d’assaig molt
curt, en el qual conviuen aprofitant fins l’últim moment, matí i tarda muntant,
provant i desprovant, amb un model de funcionament increïblement proactiu,
horitzontal, d’escolta activa i comunicació assertiva.

Encara a uns dies de l’estrena, costa afirmar quins elements
aprofitarà finalment la companyia per a l’espectacle, tenint en compte que en
el procés de creació compten amb titelles, una escenografia anàrquica plena de
petits objectes, càmeres de vídeo, projeccions, músiques (de Dolly Parton,
homònima de la famosa ovella) i, fins i tot, un joc de taula. Això sí, el
tractament, des de l’humor negre i a estones absurd, que fan d’un tema tan seriós
com les grans pors mundials, promet que l’espectacle serà una interessant
barreja de llenguatges que no deixarà indiferent.

Excalibur i altres
històries d’animals morts es podrà viure a la Sala Atrium del 2 al 19 de maig.

Nil Martín López i Judit Martínez Gili

by Deixa un comentari

Enmig d’una platea del tot plena, enmig d’una
nit de victòria del Barça, enmig d’una vigília d’eleccions
“españolas”, una companyia 100% sabadellenca va estrenar
universalment la peça teatral Una
família normal de la dramaturga Marta
Buchaca en un doble salt mortal ja que, no només n’assumien el
risc d’aixecar-la sense cap ajut municipal, sinó que es veien amb
cor de fer-ho lluny del circuït artístic barceloní que, ens agradi
o no, significa circuït català. Sap greu que un esforç titànic
com és ara aquest, es limiti a una sola nit i bona
nit, sense cap presència
institucional. La següent funció tindrà lloc en l’àmbit privat
del Fresc Festival que aquest estiu celebra la seva tercera edició.

L’obra
ens planteja amb cruesa una realitat que, com es va comentar a la
postfunció, es pot arribar a percebre com “normal”. Tothom es fa
a la manera de fer de la seva família i, més enllà d’aquests
paràmetres, pot semblar que la pròpia és la consuetudinària. És
en aquest punt en que arrenca la funció que esdevé ondulant amb
el·lipsis, trompe d’oeil
i un virtuós joc de llums que va emmarcant cada escena. Els actor ,
mai no desapareixen, s’asseuen entre cametes imaginàries i mai
deixen de trepitjar el prosceni. Talment com en els anclatges de la
vida en què tothom és baula de tothom en un únic cadenat des del
part fins el prestatge del cementiri.

L’argument
central sobre l’origen de la culpa, la injustícia en les
valoracions de qui n’és responsable, la veritat que s’amaga a
casa de potser els nostre veïns, ens arrossega amunt i avall en un
prodigiós artefacte dramàtic on apareixen amb tota la seva
categoria els actors. La peça arrenca des del desconsol i com
conhortar-lo, de la fragilitat dels sentiments i les infidelitats, de
la mentida en les relacions de tot ordre (paternofilials, de parella,
fraternals…) que condueixen a la tènue autenticitat del que ens
diem.

Plantejada
com un mecanisme desafiant del temps lineal, l’autora captiva
l’atenció de l’espectador amb un seguit d’estats d’ànim que
et van sangglaçant fins el monòleg final en que la Sílvia Ricart,
immensa, emula l’òrfena Jane Eyre en una versió de pare-filla i
no d’oncle-neboda. El colofó de l’obra deixa el públic atordit,
amb la secreta satisfacció del plaer culpable. M’aventuro a no
descartar que en algun passatge de l’obra no hi hagi ningú que no
si hagi sentit reflectit.

Els
actors ‘titulars’ de la companyia Estrena
morena, mestres de la vis còmica amb
diverses estrenes a l’esquena (Paco Mir i Anna Fité), es descorden
definitivament i s’exposen en un crescendo dramàtic del tot
inaudit. Destaquem el monòleg d’en Jep Barceló a la manera del
millor Von Trier o Haneke on no fa cap concessió o el posat
d’incredulitat davant del món que va desenvolupant en Carles Prats
que no deixa de créixer en cap moment de l’obra. Molt solvent
l’Albert González com a Toni i adequada la direcció de l’Alba
Collado.

La
Sílvia Ricart, vola en tots els registres i no xiscla: sap
queixar-se; no plora: s’entristeix fondament; no s’acomplexa: sap
rebel·lar-se. Una actriu de categoria internacional. I és que
néixer a Sabadell i fer-hi carrera, no sempre comporta el
reconeixement que la ciutat i els seus artistes, mundialment, haurien
de rebre.

Memorable
el disseny de llums de Llorenç Parra que es converteix en el 5è
actor de l’obra i conceptualment austera i explícita
l’escenografia de Llorenç Corbella que amb les limitacions que
comporta l’audàcia d’un projecte sense cap col·laboració,
aconsegueix situar-nos arreu i enlloc, sense cap efecte especial. Un
encert/virtut.

Si
jo fos vosaltres, ja estaria buscant entrades pel FRESC Festival on
es celebrarà la 2a funció el 13 de juliol:
http://www.frescfestival.cat/fresc-festival-2019-familia-normal-estrena-morena/

P.S.
En la subtitulació del curt que engega l’obra, es tradueix ‘blue
girl’ com ‘noia blava’ quan realment significa ‘noia trista o
noia deprimida’. No és un fet en excés rellevant però vist que
obre la funció, situaria molt millor l’espectador.

Pere Urpí