Sin categoría

Abans d’entrar a l’assaig de “Así bailan las putas”el dramaturg Jan Vilanova ens explica que la sala no té res a veure amb el teatre, i que haurem d’imaginar un espai amb miralls a banda i banda. La nova proposta de Sixto Paz Produccions, que de ben segur no tindrà res a veure amb els seus espectacles anteriors seguint així un dels trets identificatius i que més ens agrada d’aquesta tropa, neix del desig de treballar amb Júlia Beltran després d’haver llegit el seu llibre M’estimes i em times.

Com portaran el llenguatge visual de les il·lustracions de Beltran a escena? Som-hi! Una sala d’assaig lluminosa de parets blanques ens acull al segon pis de L’Escenari Joan Brossa. Alguna declaració d’intencions a les parets per reivindicar la llibertat dels cossos a una banda i, a l’altra, una sèrie de notes adhesives agrupades per diversos colors. A mi em crida l’atenció una que només té una paraula: Alcàsser. A un altre espectador li passa el mateix amb Sardana versus Cumbia. Preguntes a l’hora del debat que de seguida ens aclareix la companyia: “eren idees que anàvem enganxant des del principi, moltes han caigut pel camí, altres les trobareu a l’escenari”.

L’assaig compartit ens fa pensar en un espectacle que s’allunya de la convenció. M’estimes i em times és el punt de partida i sí, el discurs inclou com ens ha condicionat el clixé de l’amor romàntic a l’hora d’estimar, però la realitat de la sessió d’assaig  ja ens fa veure que el moviment hi té molt a dir i que aquesta és una creació col·lectiva que va evolucionant a mesura que es treballa.     

Algú era la puta de la classe? Silenci absolut davant la pregunta directa de Júlia Beltran.  No, però era la bollera, afirma una espectadora. Preguntes amb i sense resposta que donen pas al moviment frenètic de la periodista que es transforma en intèrpret.  El booty dance i el twerk són una de les claus d’aquesta obra a l’hora de reivindicar la llibertat del cos i fer trinxera. Sacsejar el cul per remoure també el cervell i espolsar prejudicis. Per això Ana Chinchilla  mostra un vídeo i fa reflexionar els presents: s’ho passen bé? Ballen per algú? 

Quanta gent coneix l’origen d’una dansa titllada de masclista i que, des del desconeixement, cosifica i denigra les dones? Seiem a terra en rotllana: “les voy a presentar a su culo”. I així, col·lectivament, «Anchi» fa emergir l’esperit de Nova Orleans, ens empelta d’orígens culturals transoceànics i sí, ens ensenya a com moure cada galta del nostre cul. 

Así bailan las putas és diàleg entre la periodista Júlia Beltran i la seva professora de twerk  Ana Chinchilla, (twerkyourlife)  que aquí són companyes escèniques. Un duo que salta de la mà dels Sixto Paz a debutar a les taules. Sense por, amb confiança absoluta i en el marc del Grec. Si bé la seva relació esdevé teatre, l’espectacle no pretén ser una història personal sinó un acte col·lectiu per qüestionar-nos el sexisme que regeix la nostra vida íntima i social. 

Vilanova ens demanava imaginació en donar-nos la benvinguda. Sincerament, amb la matèria prima d’aquesta peça i la força de les protagonistes se’ns ha oblidat totalment pensar en cap mirall.

Así
bailan las putas és una producció del Grec 2019 Festival de
Barcelona, l’Escenari Joan Brossa i Sixto Paz

Es
podrà veure
a l’Escenari Joan Brossa del 5 al 14 de juliol

Ens diferenciem dels animals per moltes coses, algunes de ben simples. Però potser la més preuada és la memòria. Aquella que ens acompanya durant tota la vida, que per molt que vulguem abandonar-la és la nostra amiga més fidel, i que quan morim deixem als nostres éssers estimats.

Bruels és un cant a aquesta memòria des de la joventut, la que té tota una generació que ha deixat d’estar adormida i busca les respostes que van callar els seus avis, i que mai es van a atrevir a preguntar els seus pares. Sembla ser que vuitanta anys després està més per permès preguntar-se per què.

I precisament és aquesta una de les coses que d’entrada més sorprèn, com tota una nova generació es qüestiona temes als quals les generacions anteriors no havien parat mai gaire atenció i ho fa com si fos un conte. Això sí, lluny de voler emblanquinar els fets, la faula ens transporta a una realitat que molts no vam viure però que sentim massa propera, com si fos nostra. 

A l’assaig vam començar a dibuixar les històries a través del text, conservant els trets diferencials dels actors, els seus noms, la seva parla, la barreja de català i castellà i de gèneres… Ens hem d’imaginar on són, com van vestits i tota la resta que sí que veurem quan entrem a l’Espai Lliure, l’obra estigui tancada i la història més viva que mai.

A la xerradeta post assaig descobrim allò que la “fredor” d’un espai d’assaig no permet veure. Una de les claus de muntatge es troba en la escenografia que, sense fer gaires spoilers, estarà sobreimpresa al terra, una metàfora massa real de la que encara és la casa no escollida dels milers d’ajusticiats del franquisme. 

Les tres bandes escenogràfiques del Lliure faran protagonistes els espectadors. I és que en una obra tan de pell, el nosaltres es converteix en el centre. Algunes de les rèpliques dels intèrprets buscaran una mirada còmplice que, en silenci o no, aquí cadascú és lliure, sabrà que aquesta història també és en part seva.

I acabem com hem començat parlant d’animals que, al cap i a la fi, són els que donen títol al muntatge. Per què Bruels? Perquè són, com es coneix a l’Empordà, els brams estremidors de les bèsties que es queden atrapades al fang. I sense ser bèsties ni animals de cap mena, és el que ressona en les consciències d’aquells que ens neguem a oblidar i que seguirem, generació rere generació, bramant. 

Per sempre, us estimem!

Una coproducció del Grec 2019 Festival de Barcelona i La Llarga.
Amb la col·laboració de Fabra i Coats, Fàbrica de creació.
Aquest muntatge va obtenir el premi Adrià Gual 2018 concedit per l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

Es podrà veure a l’Espai Lliure del 26 al 28 de juliol.

La
vida ens pot posar paranys dels que resulta difícil sortir-ne. Això li passa a
l’Anna, una dona que treballa en una planetari tot explicant els visitants els
misteris de l’univers ignot. I ella, acostumava a mirar la immensitat i parlar
amb les estrelles s’enfronta  a una
infermetat dels ulls que progressivament la anirà deixant cega.

 Abans que es faci fosc del tot L’Anna, una
dona en molt caràcter i forta personalitat, es planteja qüestions vitals i,
sobre tot, com serà la relació amb la seva filla Maria. Pep Pla dirigeix a
Míriam Iscla en aquesta obra de Hattie Naylor (de la que coneixem Ivan i els
gossos). Un monòleg si, però un monòleg teatral en el que també parlant (en off)
la Maria, un tècnic, un òptic. Anna viu el se dia a dia plantejant-se con assolir
la seva discapacitat . No es però una obra trista sinó mes aviat un cant a la
vida i a mes te una final feliç. Per que? “Doncs perquè ella viu una mena de
dol en el que passa pe els cinc estats d’ànim típics en casos com aquest
(negació, ira, negociació, depressió acceptació), però aconseguirà assumir el
futur”, senyala Pla. L’Anna fa seu, especifica, el que va dir Saint Exupéry “que
hi ha moltes coses que no es veuen però que existeixen”. I ella en te probes
d’això per que  des la terra nomes veiem
un minsa part de l’univers, per que no ens adonem però la terra gira a mes de
mil kilòmetres per hora a l’espai sideral, perquè com deia el poeta es quan
dormo que hi veig clar. La troballa de l’obra, ens diu Pla, es com el viatge
per l’univers, amb un llenguatge molt assequible,  s’identifica amb el viatge interior a la seva
anima que a la fi reafirma la nostra insignificança i també la forçà interior.

La proposta
te elements visuals i sonors força potents. Els primers fruit del treball de
Vicenç Vilaplana, col·laborador de, entre altres, Agrupació Señor Serrano, i els
segons del de Toni Ubach que ens farà sentir els sons i sorolls del silenci que
regna a l’obscuritat.

SANTI FONDEVILA

Cinc artistes. Cinc ciutats. Un desig compartit. Què tenen en comú Teheran, Tunis, Barcelona, Mont-real i Taipei? Són ciutats que han viscut una revolució, allò que en anglès se’n diu uprising, pels volts de la segona dècada del segle XXI. A Teheran va ser el 2009, va anomenar-se la revolució verda i protestava contra un presumpte frau electoral. A Tunis va ser el 2011, i va ser la primera de les primaveres àrabs. A Barcelona, a les mateixes dates, tots recordem el moviment dels Indignats, que va acampar a plaça Catalunya. A Mont-real, la primavera de l’Arç va començar com una protesta d’estudiants contra una pujada de les taxes universitàries i va convertir-se en una protesta contra el govern i el sistema que va durar bona part de 2012. El moviment Gira-sol és el més proper en el temps, va tenir lloc a Taipei a 2014 i va consistir en una protesta estudiantil contra un tractat de lliure comerç entre la Xina i Taiwan.

Quatre continents units per un mateix sentiment: el desig de revolució, de canviar les coses, de somniar amb un altre món possible. A Intersections, cinc artistes que van participar en cadascun d’aquest cinc moviments s’ajunten virtualment en un escenari per compartir amb el públic les seves vivències. «Vam triar artistes perquè entenem que una de les seves feines és transmetre artísticament la seva experiència. Ens era igual que fossin actors. La idea era allunyar-nos dels militants perquè, tot i que també en vam entrevistar, de seguida ens feien el discurs polític enlloc d’explicar-nos el que havien viscut des de dins, i el que volíem era un punt de vista molt personal de les sensacions, del que significa viure un procés revolucionari, d’insurrecció, desobediència o com li vulguem dir», m’explica Ricard Soler, cocreador i codirector de la peça juntament amb l’artista Mireille Camier, de Mont-real. Durant l’entrevista, la nostra comunicació, com la de tot l’equip durant el procés d’assajos i la dels intèrprets durant les representacions de l’espectacle, és a través d’Skype. «Els intèrprets estan tots connectats en directe des de la seva ciutat. Així, des del seu espai privat es connecten a un espai pseudopúblic, que és el teatre, com a símil d’aquesta idea de la revolució, on deixes el teu espai privat per passar a viure només a l’espai públic».

Aquesta presència virtual es complementa amb una altra de molt física «Mireille Camier, que està en escena, va posant, al llarg de l’espectacle, diferents objectes personals dels intèrprets que pertanyen a l’època del relat i que fan de testimoni d’allò vivencial. Així creem una mena de mosaic que és aquesta intersecció de les cinc revolucions de les que parlem des d’un punt de vista superpersonal.»

Que ningú no esperi una conferència, però. A Intersections hi ha moments íntims, relats emotius, història recent, però també molt d’humor i moments d’interacció entre els protagonistes. Estem davant d’un espectacle que fa servir una tecnologia ubiqua i que tot sovint fem servir per treballar, com és l’Skype, d’una manera teatral i artística. Així, la distància entre intèrprets i públic desapareix des del primer moment i, fins i tot, els petits problemes de connexió que poden afectar a la representació funcionen com a testimonis de que tot el que passa, passa en directe.

Intersections que barreja l’anglès, el castellà i el català, amb l’àrab i el persa (tot amb els seus subtítols corresponents) no busca respostes sinó explorar alguns efectes inesperats de la globalització: «Hi ha una comunicació global, una similitud generacional i d’experiències viscudes entre els diferents continents. Resulta que aquest món globalitzat econòmicament i pel neoliberalisme també ho està socialment i pels interessos de la gent.»

Podrem veure Intersections a la Hiroshima del 15 al 18 de juliol.

Gema Moraleda

@gemonthemoon

www.somnisdeteatre.com

Julieta
estima bojament Romeo. I és capaç de fer-se passar per morta per
ajuntar-se amb l’hereu
dels Montagut. Totes les
Julietes de la producció de teatre comunitari del
Càsting
Giulietta també
han viscut l’amor i, de més a prop o menys, la mort. S’ho
explicaran, en breu, al Teatre Lliure de Gràcia (en la que va ser la
sala de ball de la Cooperativa La Lleialtat), deixant
que el públic sigui un voyeur
privilegiat. Com nosaltres, ara, a
través d’aquest cronista
invisible, a la sala d’assaig.El
director Juan
Carlos Martel
reprèn
una aventura de teatre social que ja el va seduir a Sis
personatges
amb persones sense sostre que jugaven a reexplicar-se a partir del
clàssic de Pirandello.

Ambient
relaxat, de confiança dins de la sala. Marc Artigau, en el seu rol
de dramaturg, li proposa reordenar les escenes. Va reescrivint tot el
que es va dient amb el teclat sobre les cames. I, per moments,
agenollat a terra. Martel també es mou constantment, de la cadira a
l’escenari. El contacte físic i la mirada als ulls generen una
confiança indispensable per anar construint una armadura a les
Julietes de l’escena. Ara és Àurea Márquez (la novena Julieta,
que acompanya les vuit àvies) que entren al repte del joc. Ho fa com
qui es presenta a un càsting per guanyar-se el paper protagònic,
admetent que la Julieta de Shakespeare era més jove però que ella
podrà defensar un personatge més viscut, amb més perspectiva de
l’amor. Totes nou juguen, sobrepassant el gènere i les convencions
teatrals, com també ho faran a Gràcia, dins del Festival Grec a
Càsting Giulietta (del 18 al 20 de juliol). Amb la seva
naturalitat, esclaten tots els codis i les mentides artificioses. El
seu testimoni és un reflex de la saviesa popular i les cançons
infantils. Màrquez es desdobla atenent les Julietes que aniran
escampant-se per l’escena. Segur. Ella és la que tensa un espai en
el què es tragina són els capítols més inversemblants de les
Julietes més madures. En aquests primers assaigs es van triant les
microhistòries i donant-li forma, en trobades, de dues en dues.

A
la cafetería de la cantonada, una estona després d‘haver assistit
a l’assaig, unes altres àvies reprodueixen una escena que ben bé
podria ser materia de Càsting Giulietta: “Creus que un
litre d’oli pot costar dos euros i mig? Vols ser enganyada!” La
Julieta, que va néixer amb més de quatre quilos però que era a
punt de morir a les poques setmanes perquè no tolerava la llet
materna, es va salvar per un cataplasma que va profetitzar una dona
misteriosa, ens explica. Ella es va guarir i la mare va voler agrair
a la dona que li va proporcionar el remei. Mai més la van trobar. Li
van dir que aquella dona havia estat la Verge Maria. S’ho va
creure, la mare desesperada? “Vols ser enganyada!”.

“Julieta,
on vas conèixer el teu marit?”, pregunta divertit la
Julieta-Martel. “Ens vam conèixer al ball de la Lleialtat”. “No
s’ho creuran”, afirma el director. Cert, o no? “Vols ser
enganyada, Julieta”: L’amor és l’art de saber-se enamorar dels
enganys i treure’n una vida lluminosa. El beuratge gela l’escalfor
de la vida (o escalfa la gelor de la vida, tant se val), recita
Shakespeare. Julieta crida al repartidor de la Freixenet, com si fos
el seu pare desaparegut en la Guerra Civil, i l’ampolleta aporta la
calma que buscava aquella altra àvia valenta una nit de Cap d’any,
tornant del cine. Tots portem dins l’amor i la mort. Totes som
Julieta. Fins i tot, també en Romeo.

Jordi Bordes
(Julieta observadora)