Sin categoría

by Deixa un comentari

Julieta
estima bojament Romeo. I és capaç de fer-se passar per morta per
ajuntar-se amb l’hereu
dels Montagut. Totes les
Julietes de la producció de teatre comunitari del
Càsting
Giulietta també
han viscut l’amor i, de més a prop o menys, la mort. S’ho
explicaran, en breu, al Teatre Lliure de Gràcia (en la que va ser la
sala de ball de la Cooperativa La Lleialtat), deixant
que el públic sigui un voyeur
privilegiat. Com nosaltres, ara, a
través d’aquest cronista
invisible, a la sala d’assaig.El
director Juan
Carlos Martel
reprèn
una aventura de teatre social que ja el va seduir a Sis
personatges
amb persones sense sostre que jugaven a reexplicar-se a partir del
clàssic de Pirandello.

Ambient
relaxat, de confiança dins de la sala. Marc Artigau, en el seu rol
de dramaturg, li proposa reordenar les escenes. Va reescrivint tot el
que es va dient amb el teclat sobre les cames. I, per moments,
agenollat a terra. Martel també es mou constantment, de la cadira a
l’escenari. El contacte físic i la mirada als ulls generen una
confiança indispensable per anar construint una armadura a les
Julietes de l’escena. Ara és Àurea Márquez (la novena Julieta,
que acompanya les vuit àvies) que entren al repte del joc. Ho fa com
qui es presenta a un càsting per guanyar-se el paper protagònic,
admetent que la Julieta de Shakespeare era més jove però que ella
podrà defensar un personatge més viscut, amb més perspectiva de
l’amor. Totes nou juguen, sobrepassant el gènere i les convencions
teatrals, com també ho faran a Gràcia, dins del Festival Grec a
Càsting Giulietta (del 18 al 20 de juliol). Amb la seva
naturalitat, esclaten tots els codis i les mentides artificioses. El
seu testimoni és un reflex de la saviesa popular i les cançons
infantils. Màrquez es desdobla atenent les Julietes que aniran
escampant-se per l’escena. Segur. Ella és la que tensa un espai en
el què es tragina són els capítols més inversemblants de les
Julietes més madures. En aquests primers assaigs es van triant les
microhistòries i donant-li forma, en trobades, de dues en dues.

A
la cafetería de la cantonada, una estona després d‘haver assistit
a l’assaig, unes altres àvies reprodueixen una escena que ben bé
podria ser materia de Càsting Giulietta: “Creus que un
litre d’oli pot costar dos euros i mig? Vols ser enganyada!” La
Julieta, que va néixer amb més de quatre quilos però que era a
punt de morir a les poques setmanes perquè no tolerava la llet
materna, es va salvar per un cataplasma que va profetitzar una dona
misteriosa, ens explica. Ella es va guarir i la mare va voler agrair
a la dona que li va proporcionar el remei. Mai més la van trobar. Li
van dir que aquella dona havia estat la Verge Maria. S’ho va
creure, la mare desesperada? “Vols ser enganyada!”.

“Julieta,
on vas conèixer el teu marit?”, pregunta divertit la
Julieta-Martel. “Ens vam conèixer al ball de la Lleialtat”. “No
s’ho creuran”, afirma el director. Cert, o no? “Vols ser
enganyada, Julieta”: L’amor és l’art de saber-se enamorar dels
enganys i treure’n una vida lluminosa. El beuratge gela l’escalfor
de la vida (o escalfa la gelor de la vida, tant se val), recita
Shakespeare. Julieta crida al repartidor de la Freixenet, com si fos
el seu pare desaparegut en la Guerra Civil, i l’ampolleta aporta la
calma que buscava aquella altra àvia valenta una nit de Cap d’any,
tornant del cine. Tots portem dins l’amor i la mort. Totes som
Julieta. Fins i tot, també en Romeo.

Jordi Bordes
(Julieta observadora)

by Deixa un comentari

“Per què heu vingut?” preguntava, una vegada i una altra, Roger Bernat als assistents a l’assaig obert de FLAM. Què motiva a un grup de persones a desplaçar-se fins a la Fabra i Coats de Barcelona per veure un fragment d’un assaig d’una obra de teatre? Quin interès té veure, en un altre espai i amb un altre vestuari, el que podran veure de debò al cap d’uns dies? “Veniu a veure si us agradarà o a intentar veure què hi ha d’interessant en un esbós teatral? preguntava, de nou, Bernat. Potser té raó Roberto Fratini i vivim en la “litúrgia de la impaciència”?

Així començava la primera trobada de Factoria Grec. Un assaig on, com a molts muntatges de Bernat, l’espectador va acabar tenint més paper del que s’esperava. Un assaig que, sense voler-ho, es va acabar convertint en la representació d’una representació. Abans, però, quatre línies de context: Factoria Grec és una activitat organitzada pel Festival que permet als espectadors veure la posada a punt d’algun dels muntatges programats. Veure néixer, d’alguna manera, una obra. Dijous 30 de maig, tocava FLAM. I el titular, sense saber-ho, es va convertir en tota una premonició: S’ha de sorprendre sempre l’espectador?

Primera sorpresa: No hi ha assaig. Arribem, entrem a la sala i Bernat ens explica que veurem un petit vídeo del que havien assajat pocs dies abans. La raó? La peça encara no s‘ha vist en públic i la presència d’una cinquantena de persones no il·lusionava massa a la companyia. Ara tocava assaig, assaig i més assaig. Segona sorpresa: La sinceritat amb la què parlen Bernat i Fratini, dramaturg de la peça. Desenganyem-nos: el públic és, normalment, la peça final del trencaclosques. Tercera sorpresa: Aquest cop l’espectador tindrà un paper (una mica) més secundari.

FLAM neix de la queixa d’un parell d’actrius. Un dia, després de veure No se registran conversaciones de interés, van acusar Roger Bernat de fer un teatre fred i intel·lectual, argumentant que el públic el que vol és emocionar-se, veure els actors riure o plorar. Tot i que la seva resposta inicial va ser que qui vol riure i plorar, per comprovar que està fent bé la seva feina, són els actors, s’ho va repensar i va decidir que en el seu proper espectacle només hi hauria riures i plors. “Sonrisas y lágrimas”. I va néixer FLAM, un muntatge on els actors i actrius es passen tot l’espectacle rient o plorant, sense cap mena de justificació.

No hi haurà, ens explica Roberto Fratini, una narració convencional. La raó? Evitar qualsevol justificació i que l’espectador necessiti inventar-se una història per entendre per què riuen o per què ploren els intèrprets. Senzillament exploten la tecnologia bàsica del teatre. Una tecnologia compartida ja que, com explica Bernat “anem a veure pel·lícules o teatre per emocionar-nos. Hi anem a activar el nostre diafragma per reconèixer que encara som éssers humans, que som capaços d’empatitzar amb altres persones”. 

També Fratini, considera que vivim en una tirania emocional, en l’era del massatge. “Actualment se’ns convida constantment a descomprimir tensions i sempre busquem emocions, experiències” explica. El públic, per tant, no serà del tot passiu: haurà de decidir si riu o plora i si fa allò que toca. Què han vist de moment durant aquests mesos d’assaig? “Que el riure és enganxifós i el plor és distanciador”. Per comprovar-ho ens haurem d’apropar al Teatre del CCCB. De moment, hem viscut la recerca, hem vist un esbós, hem format part d’una representació.

by Deixa un comentari

El DespertaLab d’aquest any ens brinda l’oportunitat
de conèixer la companyia Los
Escultores del Aire amb la representació de
dos dels seus espectacles, el primer que van presentar, La
leyenda del Fauno, ara fa sis anys, i l’altre,
La Caja,
estrenat enguany. Això ens permetrà de veure l’evolució de la companyia al llarg dels anys. Mai Rojas n’és el director i també qui va plantar la llavor del personatge del Fauno
encarnant-lo des de fa 12 anys.

Los
Escultores del Aire és una companyia amb una
gran projecció internacional que ha fet un recorregut poc habitual: primer ha rodat per tot el món, amb només 23 kg d’escenografia encabits en una maleta, i ara s’estableix a la Sagrera, a la Nau Ivanow. Són el relleu de Projecte
Ingenu tot i que no com a companyia resident
sinó com a companyia adjunta, que és una nova modalitat de col·laboració que acaba d’arrencar. Malgrat estar formada per gent d’arreu —des de Reus fins a Rússia—, i que són més coneguts a l’estranger, a Barcelona s’hi senten com a casa.

Els
seus orígens artístics també són diversos —ballarins, mims, actors…— però han trobat un espai comú agraït amb les diferents disciplines: el teatre físic. Tenen una estètica i una poètica característiques marca de la companyia. Cada membre, des de la seva
tradició, aporta un color i junts creen una textura pròpia. La seva màxima és “treball d’atletes amb cor de poetes” d’Etienne Decraux, una de les figures més influents del teatre físic.

El
13 i 14 de juny podrem veure a la Sala Atrium La
Caja, que tracta d’una manera visual i poètica
les obsessions individuals i la pressió de les opinions alienes. I els dies 15 i 16 de juny La
leyenda del Fauno on Rojas s’enfronta sol a
aquest personatge. No us ho perdeu!

Joana Cortils i David Jou

by Deixa un comentari

CATEGORIA
INFANTIL

PRIMER
PREMI INFANTIL

Jan
Rodríguez i Rovira,
11 anys. Vilanova del Camí

‘Freq’s’
de Somso

Teatre
Mercantil. Dissabte 6 d’abril, 12 h

Aïllat

Honestament
vull començar dient-vos que mai no he escrit res sobre el Teatre,
menys encara de crítiques de cap mena ni de l’autor Martí
Torras Mayneris,
ja que sent un nen és impossible arribar a tot encara. De fet, el
créixer és un dels motius que m’empeny a veure diverses obres,
descobrint el text d’aquest autor i de molts altres. I, què voleu
que us digui, m’agrada molt el teatre i les peces que de mica en
mica em van arribant!

Tot,
és una qüestió de gustos i de referents, és clar. Jo tinc
tendència a connectar entre poc i gens amb els autors, sóc molt
vergonyós. És el que hi ha. I Freq’s
em
va semblar inicialment una història poc interessant, amb un
protagonista massa ocupat en ser un gran compositor.

Gràcies
a la posada en escena, cert és que el text va arribar un moment que
va convertir-se per mi en so de fons, el que podia veure era ben bé
una altra cosa.

En
un espai aïllat, convertit en una petita habitació de sons, Miguel
Gracia encara
que en mode monòleg ben acompanyat de Nacho
López,
em van començar a captivar. El muntatge té dos temps, d’una banda
el dels moments en solitari dels dos personatges, on l’actor i
ajudant mostren tot el seu talent per la història, i de l’altra,
els moments de música i circ, on podem gaudir de Miguel
Garcia amb
números d’acrobàcia i circ fent parella amb la increïble Irene
Estradé,
en un domini màgic de la corda, amb una combinació d’elegància,
resistència i força física que per si mateixa, justifica la visita
a l’espai aïllat dels sons.

Vull
fer una menció per Nacho
López i
la seva música original, però també pel gran treball de disseny i
il·luminació de Quico
Gutiérrez.

Freq’s
és una obra que vull
qualificar de molt bona, des de tots els punts de vista. Tota la
feina de saber escoltar, i reconèixer que els nostres pensaments
tenen molta influència sobre nosaltres, sobre la nostra identitat,
les pèrdues, i la felicitat, emocions que, personalment, em van fer
sentir des de sota l’escenari.

SEGON
PREMI INFANTIL

Gabriel
Gonzàlez i Llevadot,8 anys. Sant Feliu de
Llobregat

‘Baobab.
Un arbre, un bolet i un esquirol’ de
La Pera Llimonera

Teatre
Municipal l’Ateneu. Dissabte 6 d’abril, 13h

Llarg
viatge amb humor

Avui
ha estat un dia molt especial. Els meus pares m’han dit que aniríem
a la Mostra Igualada a veure l’estrena del nou espectacle Baobab
de La Pera Llimonera. Estava molt intrigat per saber com seria.

Haver
vist l’espectacle Quo
no vadis,
també de La Pera Llimonera, em feia esperar una estrena molt
graciosa.

Una
obra sobre un bolet i un esquirol que han de fugir de la seva llar
perquè la guerra ho ha destrossat tot… amb un argument ben pensat
que et fa seguir l’obra amb molta facilitat i que t’enganxa fins
al final sense poder parar de riure.

La
decoració és senzilla però, amb imaginació, et transporta a cada
un dels llocs on arriben els dos íntims amics.

Una
història representada amb gran humor que no deixa de tenir un
missatge trist de fons.

Sens
dubte ha sigut un espectacle genial. El recomano a tots els nens i
nenes que vulguin passar una estona divertida i aprendre sobre un
tema tan dur com el dels refugiats.

TERCER
PREMI INFANTIL

Carla
Rodríguez i Rovira,
7 anys. Vilanova del Camí

‘Italino
Grand Hotel’ de Companyia
La Tal

Teatre
Municipal l’Ateneu. Dissabte 6 d’abril, 19h

Núvol

Fa
uns dies s’estrenava
a la nostra localitat d’Igualada,
dins la 30a Mostra del Teatre i al Teatre Municipal l’Ateneu,
l’obra
Italino
Grand Hotel,
un fantàstic espectacle de clown creat i dirigit per Tolo
Ferrà i
Jordi
Magdaleno que
continua la línia d’altres obres d’aquesta
Companyia La
Tal i
que ens fa gaudir durant una hora d’un
espectacle que per mi ha sigut molt emocionant. Us dono les raons per
les quals no us podeu perdre el sensacional muntatge.

La
primera i principal que vull dir d’aquest espectacle, és que té
un alt contingut visual i que segueix l’estètica pròpia de la
companyia que ja fa uns anys que és de les més importants al nostre
país.

En
l’espectacle, el que s’hi pot veure és una clara evolució del
pallasso clàssic, una posada en escena molt ben treballada per
l’actor Jordi
Magdaleno,
i una inacabable successió de recursos, tant visuals com teatrals.

Un
missatge final d’esperança, una solitud amagada per un personatge
que viu i somnia entre llençols la connexió amb el món exterior i
el seu innocent acte de desafiament a la vida que en algun moment
potser podrà veure, conversant amb les màquines i amb les seves
ombres.

Destacar
i fer una menció per David
Moreno i
la seva música original, però també pel gran treball de disseny i
il·luminació d’Aleix
Remisa, el
vestuari de Rosa
Soler, la
part audiovisual de Cesar
Carrasco i
la gran escenografia de Txema
Rico.

El
resultat és un espectacle alhora delicat i contundent, amb una
temàtica profunda, que provocarà, segur, molts èxits.

CATEGORIA
JUVENIL

PRIMER
PREMI JUVENIL

Carla
Güell i Martí, 14 anys.
Banyoles

‘CALMA!’
de
Guillem Albà

L’Escorxador
(Sala Gran).
Divendres 5 d’abril, 22h

Calma!
Gaudim del moment!

Aquest
any a la Mostra Igualada vaig tenir l’oportunitat de veure
l’espectacle CALMA!,
de Guillem Albà, el divendres 5 d’abril a les 22 h a l’Escorxador.
Aquest espectacle està dirigit i interpretat per Guillem Albà, i
compta amb un gran equip de professionals al darrere, que han creat i
dissenyat la proposta conjuntament amb ell.

Per
començar, trobo molt original, atrevit i interessant que en un sol
espectacle es treballin tantes disciplines escèniques, ja que en
Guillem fa servir des de cos o clown fins a titelles o manipulació
d’objectes en una sola obra, i crec que ha aconseguit trobar un
equilibri fantàstic entre aquestes. A més, les modalitats que fa
servir estan molt ben escollides; cada una permet transmetre
perfectament el missatge que vol donar en cada moment.

Comença
l’espectacle. En Guillem taral·leja una cançó. De sobte li sona el
mòbil. Para.

Contesta.
Continua. Ara rep un missatge. Para. Contesta. Continua. I així fins
que com a espectador penses que aquesta situació que pot semblar tan
còmica i ridícula en realitat la vivim cada dia. Estem tan
connectats que això ens desconnecta.

Tot
seguit en Guillem ens parla de la pressa, fent de mirall de la vida
atrafegada que quasi tots portem, sempre amb humor i ironia. No ens
parem mai a gaudir del moment, o a pensar en si el que estem fent
realment ens omple, i en si realment val la pena tanta pressa. Crec
que tots ens vam poder sentir identificats amb aquest tema, perquè
tenim pressa no només en moments quotidians, sinó que també tenim
pressa per créixer i per viure. Hi va haver una escena que em va
impactar especialment: quan representa la vida d’una persona com si
aquesta es tractés d’una cursa, on l’important és no parar; a
primària ens posen deures per preparar-nos per l’ESO, a l’ESO ens
pressionen amb la importància de la nota: “No veus que quan
arribis a la selectivitat hauràs d’estar preparat?”, “Què
vols estudiar quan siguis gran?”, “Cal estar preparat pel
futur”. Calma! Gaudim del moment!

Després
de fer-nos reflexionar sobre tot això se centra en la calma i en la
mirada interior,

fent-nos
una crida a tots a meditar i a contemplar. I per fer-ho ens regala
imatges tan boniques i evocadores com una posta de sol o un vaixell
que navega i flueix entre el públic.

Quan
les persones aconsegueixen fer aquesta reflexió normalment ja tenen
una certa edat, perquè els joves no tenim ni la perspectiva ni els
recursos per a fer-la. Perquè tots tinguem l’oportunitat de fer-nos
aquestes preguntes, és important que hi hagi propostes com aquesta.

SEGON
PREMI JUVENIL

Isolda
Esquerra i Diago, 13 anys.
Igualada

‘Elefant
terrible’ d’El Eje i
Produït per H.I.I.I.T.

L’Escorxador
(Sala Gran). Dijous 4 d’abril, 15:30h

Hem
de deixar de ser nens?

Elefant
terrible és una obra amb
caràcter. Ens vol mostrar, per mitjà d’ironia, humor i una mica
de tensió, una realitat molt propera. L’abandonament de la
infància. Com d’un dia a l’altre deixem de gaudir amb els petits
moments o amb els jocs que abans feien que les hores volessin. Una
obra que, tot i ser per a públic juvenil, té una certa complexitat
a l’hora d’entendre-la.

La
trama és, en el fons, senzilla. Un home, a casa, que encén un joc
que ell mateix ha creat, i que n’és el protagonista. Quan hi
entra, es troba que no podrà sortir fins que arribi al final del
joc. Haurà de superar tots el reptes, obrint la bossa quan només
sigui necessari. Però, la pregunta que crec que es passava per totes
les ments dels espectadors és: Que hi haurà al final? I què hi ha
dins la bossa?

Una
obra que crec que necessita d’una maduresa mínima, amb sentit
crític i una mica de consciència sobre la societat. Tracta temes
sobre el futur que ens depara la tecnologia, entre d’altres.

En
temes de vestuari, crec que era sempre l’adequat, ni massa
exuberant ni inadequat per l’edat dels actors. L’escenografia era
bona, amb acció, tot i estar en un espai relativament petit. Es
movien amb seguretat i no hi va haver errors en el guió, almenys no
notables. El decorat era enginyós. No hi ha millor manera de
representar un videojoc que amb solament l’espai que tens a la
pantalla, que acostuma a ser petit. Tot i això, les barres de
l’estructura tapaven part del contingut de les projeccions. La
il·luminació era bona, fosca, donant un punt de tensió i misteri a
la representació.

En
la meva opinió, és una obra que em va recordar a Avatar,
Ready Player One, Inside Out o
fins i tot a Tron: Legacy.
Aquesta obra també em va fer reflexionar sobre si realment devem
deixar els videojocs o seguir jugant als jocs de la infància. O si
hem de deixar de créixer tant ràpid, i seguir sent nens fins i tot
sent adults. Però, de cas la gent ens seguirà veient igual?

TERCER
PREMI JUVENIL

Mariona
Solé i Marimon,
14 anys. Sant Martí de Tous

‘La
Dama del musical’ (programació
paral·lela Mostra JOVE)

L’Escorxador
(Sala Petita). Divendres 5 d’abril, 18h

El
passat descansi en pau

La
Dama del musical és una
obra teatral senzilla fruit d’un treball de recerca de batxillerat
de l’autora Sol Carner, que compta amb cinc actrius (més una veu
en off) i amb una història plena d’inquietuds i misteris. La
història ens parla sobre unes noies que van a un campament musical
d’allò més normal, o això és el que diuen, entre elles no es
coneixen. Una nit emprenen una peripècia juntes en un teatre desert,
on la música i el ball seran fonamentals per poder entendre’s.
Allà escolten la veu de la protagonista de la darrera obra que es va
representar al teatre i a qui van assassinar. Els demana ajuda per
resoldre el misteri del seu assassinat i així la seva ànima podrà
descansar en pau, perquè ara viu atrapada en els racons del teatre.
Han de trobar l’arma i qui la va matar i el perquè.

Tota
la història és interpretada per la Gal·la Carner, la Sol Carner,
la Carlota Miramunt, la Laia Oliva i la Sara Prats que interpreten
les noies del campament; la veu en off (la dama) és interpretada per
la Mosa Garcia. Totes les noies van fer una gran interpretació amb
uns personatges molt ben assimilats. Totes les cançons eren molt
maques i les noies tenen una bona veu. I les coreografies, molt
treballades.

El
decorat és polivalent i variat, amb uns mobles senzills i pràctics
que s’adapten a l’escena. El lloc de l’Escorxador és la sala
nova, un espai ideal per representar-hi teatre ja que és un lloc
molt acollidor, íntim i proper al públic. La il·luminació va ser
una mica justa, però elles es van saber adaptar a la perfecció a
l’espai.

La
Dama del musical és una
obra tota composta per Sol Carner. Ella és l’autora del guió, de
la lletra de les cançons, de la coreografia, del disseny del
decorat… tot formant part d’un treball de recerca. Es nota que
porta anys en el món artístic de la dansa i de la interpretació i
per ser el seu primer treball el trobo molt professional.

Aquesta
obra teatral ha sigut sens dubte la millor que he vist en la Mostra
Jove. M’ha agradat la interpretació de les actrius i la història
representada, un tema original tot i ser comú. M’ha fet passar una
bona estona i disfrutar d’un musical d’una autora principiant.

by Deixa un comentari

Ovelles.
Concretament 452 i al poble de Bezas, a Terol. Aquesta és l’herència
que reben els tres germans barcelonins del text de Carmen
Marfà i Yago
Alonso,
dirigit per ells mateixos i produït per la Sala
Flyhard.
I ahir, el Víctor, l’Alba i l’Arnau (Albert
Triola, Sara
Espígul i Biel
Duran, respectivament),
es van plantejar com gestionar aquesta herència estrambòtica
a L’Estruch
Fàbrica de Creació,
gràcies a Sabadell
Cultura.
Amb la sala plena a vessar, es van reunir per decidir què fer amb
una animalons que, d’entrada, “són com molt abraçables”. I a
partir d’aquesta anècdota —amb una perfecta complicitat entre
ells i amb una proximitat amb el públic que van aconseguir mantenir
tot i la diferencia de format, aquí a la italiana—, es van
despullar per mostrar-se tal com són, antiherois quotidians, amb
dubtes i contradiccions davant de la vida. La dualitat —clàssica,
recordeu el tòpic literari del “beatus ille”— entre camp i
ciutat; la crisi d’una generació amb ideals frustrats, els
lligams, a voltes deslligats, de família i parella, reinventar-se o
resignació… D’aquestes i altres subtrames, de com es va gestar
l’obra i de com es viu funció a funció es va parlar en el
col•loqui postfunció amb els actors. I es va coincidir amb ells
que l’estranyesa de l’anècdota no és més que el desencadenant
de reflexions sobre situacions quotidianes, fruit del desencaix entre
ideal i realitat, d’una generació en crisi que, com molt bé va
dir Duran, s’ha “farandulitzat” i es mou amb la incertesa
característica del món dels actors. Ovelles, és doncs,
un mirall, —i mai més ben dit ,aneu a veure-la i entendreu perquè
ho dic— de com ens enfrontem a nosaltres mateixos dia rere dia,
sigui quina sigui l’”herència” que la vida ens planta al
davant. Un cop vista l’obra, podríem dir que Ovelles és el
llegat, en clau de reflexió, de Marfà i Alonso en el públic. Si
voleu gaudir de l’herència, doncs, no deixeu de veure-la. Les
“ovelles” segueixen pasturant pels teatres de Catalunya. I els
que vindran, diuen!

Lídia
Coll Vidal

by Deixa un comentari

Somiar
encara és de franc i qui més qui menys ho ha fet per imaginar-se
una vida lluny dels neguits diaris. Tots ens hem volgut veure
envoltats per bitllets de tots els colors aconseguits en alguna rifa.
O ens hem vist agraciats en el testament d’un oncle que ni tan sols
sabíem que existia. En ambdós casos ens imaginem canviant
radicalment la nostra vida: anem a viure a una casa més gran i
espaiosa, abandonem la feina, ens comprem aquell cotxe que sempre ens
ha fet gràcia,… Però què passaria si l’esmentada herència no
fos tan meravellosa com ens havíem imaginat? Què passaria si el
canvi de vida no fos en la direcció desitjada? Estaríem disposats a
fer els sacrificis necessaris per poder-ne treure profit?

A
Ovelles, se’ns plantegen aquestes preguntes i moltes d’altres.
D’una manera fresca i àgil es van desentrellant els maldecap que
tenen tres germans arran d’una herència inesperada. A mesura que
es va desvelant en què consisteix aquesta herència, també ho fan
els problemes personals de cadascun dels tres germans.

La
Carme Marfa i en Yago Alonso, que també dirigeixen l’obra, ens
presenten un text d’una qualitat innegable que es rubrica amb un
treball magnífic per part dels actors. L’espai escènic és
senzill però funcional. A l’obra no li calen els lluïments
escenogràfics i això permet que s’adapti tant a espais com el de
la sala Flyhard com a escenaris a la italiana com el de Ca l’Estruch.

El
resultat de tot plegat és una obra sense fissures i amb un estil tan
natural que moltes vegades et sents com si estiguessis espiant el
menjador d’uns desconeguts a través d’una espieta. És una obra
que, sense cap mena de dubte, recomanaria a tothom qui tingui ganes
de passar una estona divertida.


Cristina
Xifra