Sin categoría

Són poques les vegades, per no dir l’única que dos actors comparteixen escenari sense poder-se mirar als ulls. Una mirada que busquen, però milers de quilòmetres els separa un de l’altre, només tenen internet per trobar-se. Claudio Tolcachir, presenta el muntatge Próximo per aterrar una realitat ignorada en el teatre: l’amor a distància.

En paraules seves ens diu: “Creo que no hay esquemas, uno se puede enamorar de la forma que sea”. Malgrat aquestes declaracions encara no s’han acabat d’acceptar algunes dinàmiques; sempre hem entès l’amor com el descriu la cançó Bailar pegados. Però què passa si les carícies, l’escalfor o el sexe no poden donar-se? Una relació d’amor construïda a distància, cada vegada més freqüent amb l’era d’internet, una proximitat irreal entre un famós actor madrileny i un argentí sense papers que viu a Austràlia, ens qüestionen la necessitat de tocar-se físicament.

Tolcachir representa la diferència cultural amb el joc dels d’accents i la fisonomia dels actors. Uns personatges molt ben caracteritzats gràcies als dos actors Lautaro Perotti i Santi Marín, de procedència Argentina i Espanyola respectivament, que fan que la història sigui més creïble. El director explica que el procés d’assaig va començar per Skype, una bona manera per entendre la realitat dels personatges.

Internet ha sigut durant molts anys un espai per poder expressar l’homosexualitat; el rebuig de la societat ha fet del sortir de l’armari un acte de gran dificultat. A vegades, és molt més fàcil xatejar amb una altra persona que anar pel carrer agafat de la mà. No negarem l’existència de moltes relacions a distància allunyades d’aquesta lectura, però Claudio Tolcachir posa amb intenció dos homes dalt de l’escenari.

Una escenografia que tendeix a la impersonalitat i al buit. Una carretera sense rumb, mobiliària amb poca personalitat; un espai ple: ple de res. Potser és això la distància? Quin paper té internet en aquest espai buit? Una fredor que es trenca amb l’escalfor dels personatges. Les ganes de compartir, de viure, fan que aquesta impersonalitat agafi tons càlids i abandoni els freds.

Actualment vivim una societat globalitzada, on les distàncies han quedat retallades, arribem a totes les parts de món. Evitem evidenciar la geografia real de la terra i ens quedem amb la velocitat del digital. Fins i tot, el mateix director explica com la distància ha transformat internet en una part més de la seva vida: “Yo vivo mucho tiempo lejos de casa,…, conocí a mi sobrino por Skype”.

Berta Cotrina
@Becodo15

Si no heu llegit Aurora Bertrana, l’adaptació teatral de Paradisos Oceànics, dirigida per Mònica Bofill, és el viatge iniciàtic idoni per conèixer la veu de l’autora catalana. Si, per contra, ja sabeu de què parlo, trobareu la vostra Aurora ben viva en aquesta representació (produïda per Bitò, Grec 2019 Festival de Barcelona i el Teatre Akadèmia) que es va estrenar a Barcelona i que, amb el Festival Temporada Alta, s’estrena a la ciutat natal de l’autora.

Mercè Arànega i Paula Blanco desdoblen la veu narrativa d’Aurora Bertrana a Paradisos Oceànics; una vida i dues actrius en perfecta simbiosi per representar una imatge íntegra de l’escriptora. Dalt de l’escenari tributen honors a la prosa de l’autora i a totes les dones que, en un moment o altre, son protagonistes de les històries que Bertrana relata.

Del viatge que Aurora Bertrana va fer a la Polinèsia Francesa, ara fa noranta anys, en van sortir unes cròniques de viatge inaudites, relats que van ser agrupats i publicats, l’any 1930, al volum titulat Paradisos Oceànics. L’adaptació teatral de l’obra, feta per Josep M. Fonalleras aquest any 2019, no només permet fer tastets de les cròniques de viatge escrites per Bertrana, sinó que dona a conèixer l’autora de manera diàfana. Dos relats principals es van intercalant al llarg de l’obra: la vida d’Aurora Bertrana i les seves paraules recollides a Paradisos Oceànics.

Un pupitre i quatre maletes: una Aurora de caràcter tibant es fica dins de les dues actrius que hi ha a l’escenari. Jove i apassionada, amb el violoncel a l’esquena, marxa d’una Girona que se li fa petita seguint la ribes del riu Güell. Es casa a Ginebra i, entre somnis i mapes, se’n va, amb un marit que no li arriba ni a la sola de la sabata, a viure i a escriure la Polinèsia francesa. A Catalunya la descobrim implicant-se en política, escrivint i parlant de feminisme. Víctima de la pobresa, de la Guerra Civil i de l’exili, traïda per l’home amb el qual havia viscut, com Adam i Eva, al paradís.

Quatre canyes de bambú i ritmes tribals: Bertrana a les costes del Pacífic. Els seus ulls comparteixen taula amb una reina arraconada pels colonitzadors. Les seves mans pentinen els cabells d’una nena a qui li toca fer de núvia en un casament forçat. La seva mirada admira una cortesana de Tahití i la dignifica. El seu cor s’eixampla davant el funeral festiu d’una moreana, que contrasta amb el primer contacte que l’autora va tenir amb la mort.

És així com, anant i tornant, amb escenografia austera, il·luminació precisa i vestuari sobri, dues grans actrius representen Bertrana com l’escriptora en majúscules que va arribar a ser. Sembla que l’arranjament està basat en una última edició, molt completa (inclou paratextos, memòries i narracions inèdites) de Paradisos Oceànics, editada per l’editorial :Rata_. A més, Fonalleras ha sabut seleccionar els relats més representatius de l’evident xoc cultural, i para l’orella quan Bertrana parla de dones: una reina, una prostituta, una núvia i una morta. Així crea una obra amb vides de dones enllaçades per la vida de la dona que les narra.

L’adaptació teatral d’una peça literària com Paradisos… dona força a la capacitat que té el teatre per subratllar el valor artístic de l’obra original i, alhora, traslladant-la a l’escenari, li conforma una dimensió artística totalment nova i gratament sorprenent.

Carla Planas Serra
@planascarla

Nenes i nens, agra comèdia de l’autora Dennis Kelly i dirigida per Joel Joan, hi trobem una crítica directa al comportament masclista. A través d’una sèrie d’escenes combinades amb moments de la protagonista amb els seus fills, reflexions personals i les etapes de la seva vida van conduint al públic en un desenllaç que no deixarà indiferent a ningú. Poc que es van donant pistes que hom s’espera, la interpretació és tan autèntica i emotiva que l’espectador arriba a ficar-se en la pell de la protagonista i sentir la torbació de les experiències viscudes. 

Una polèmica contínua i una crítica als períodes que hom pot viure i per tant sentir-se identificat mentre va transcorrent l’obra. Nenes i nens convida a endinsar-se i navegar en un passat que s’esvaeix, en un present que crida a canviar, lluitar per uns valors concrets i un futur de planificació i millora del que s’és com a societat.

Sense escenografia, una escenificació senzilla i simple on Anna Sahun simplement amb els seus gestos, i els seus canvis en el to, inclou la resta de personatges en els seus diàlegs. El seu monòleg s’acompanya amb colors de fons que van canviant per dirigir a l’espectador en cada escena. Una peça de teatre que dura prop més d’una hora i, tot i l’escenificació descrita, la representació és de tal excel·lència que la simplicitat en l’escenari li aporta valor i harmonia a l’obra. 

L’actriu interpreta una dona que treballa en una productora, casada i amb dos fills i que aconsegueix l’èxit professional. A partir d’aquest triomf la seva vida dóna un gir de 360º. Per l’espectador serà una galleda freda per entrar en la reflexió i presa de consciència en que no tot és el que sembla i que, com tots sabem, la vida no és un camí de roses. S’obre un debat a la violència, a l’afirmació de l’ésser humà com a l’única espècie a la terra que és intrínsecament violenta i fa mal per propi plaer, per venjança, per sentir-se inferior i acabar eliminant tot amor al seu pas.

Amb un inici ple d’humor, la intèrpret aconsegueix fer entrar al públic en un escenari còmode i familiar per després conduir-lo en temes més profunds, delicats i íntims del personatge. Un cop al bell mig de la història, l’espectador ja es veurà dins de la peça de teatre i formarà part de la mateixa, sentint-la a estones seva. El desenllaç final dona moltes oportunitats de tocar la part més íntima d’un mateix, reflexionar sobre la societat on vivim i fins on és capaç d’arribar l’ésser humà. I és en aquest precís moment quan l’espectador s’adona que físicament pot estar a la butaca, tanmateix, en una empatia natural es trasllada en l’experiència que li acaben d’explicar i desitjos de ràbia, d’ètica moral i sentiments confrontats apareixen després d’una peça de teatre tant humana i actual.

Judith Paneque Rostán