Sin categoría

Nenes i nens, agra comèdia de l’autora Dennis Kelly i dirigida per Joel Joan, hi trobem una crítica directa al comportament masclista. A través d’una sèrie d’escenes combinades amb moments de la protagonista amb els seus fills, reflexions personals i les etapes de la seva vida van conduint al públic en un desenllaç que no deixarà indiferent a ningú. Poc que es van donant pistes que hom s’espera, la interpretació és tan autèntica i emotiva que l’espectador arriba a ficar-se en la pell de la protagonista i sentir la torbació de les experiències viscudes. 

Una polèmica contínua i una crítica als períodes que hom pot viure i per tant sentir-se identificat mentre va transcorrent l’obra. Nenes i nens convida a endinsar-se i navegar en un passat que s’esvaeix, en un present que crida a canviar, lluitar per uns valors concrets i un futur de planificació i millora del que s’és com a societat.

Sense escenografia, una escenificació senzilla i simple on Anna Sahun simplement amb els seus gestos, i els seus canvis en el to, inclou la resta de personatges en els seus diàlegs. El seu monòleg s’acompanya amb colors de fons que van canviant per dirigir a l’espectador en cada escena. Una peça de teatre que dura prop més d’una hora i, tot i l’escenificació descrita, la representació és de tal excel·lència que la simplicitat en l’escenari li aporta valor i harmonia a l’obra. 

L’actriu interpreta una dona que treballa en una productora, casada i amb dos fills i que aconsegueix l’èxit professional. A partir d’aquest triomf la seva vida dóna un gir de 360º. Per l’espectador serà una galleda freda per entrar en la reflexió i presa de consciència en que no tot és el que sembla i que, com tots sabem, la vida no és un camí de roses. S’obre un debat a la violència, a l’afirmació de l’ésser humà com a l’única espècie a la terra que és intrínsecament violenta i fa mal per propi plaer, per venjança, per sentir-se inferior i acabar eliminant tot amor al seu pas.

Amb un inici ple d’humor, la intèrpret aconsegueix fer entrar al públic en un escenari còmode i familiar per després conduir-lo en temes més profunds, delicats i íntims del personatge. Un cop al bell mig de la història, l’espectador ja es veurà dins de la peça de teatre i formarà part de la mateixa, sentint-la a estones seva. El desenllaç final dona moltes oportunitats de tocar la part més íntima d’un mateix, reflexionar sobre la societat on vivim i fins on és capaç d’arribar l’ésser humà. I és en aquest precís moment quan l’espectador s’adona que físicament pot estar a la butaca, tanmateix, en una empatia natural es trasllada en l’experiència que li acaben d’explicar i desitjos de ràbia, d’ètica moral i sentiments confrontats apareixen després d’una peça de teatre tant humana i actual.

Judith Paneque Rostán

Fa un parell de mesos, vaig tenir la sort de poder ser dirigit per en Llàtzer Garcia, donant vida a la Grover’s Corners d’en Thornton Wilder amb La Nostra Ciutat, estrenada a El Canal de Salt aquest passat juny. Aquesta experiència tan propera amb el director i dramaturg, que consistia en 6 hores diàries d’assaig amb dinars i cerveses d’entremig mentre divagàvem sobre el cinema francès i l’amor, va convertir la meva experiència veient Els Sonàmbuls en un retorn a casa, com si aquelles converses es manifestessin sobre l’escenari petit i rodó de la sala La Planeta.

Des del primer minut, en Garcia ens presenta un ambient proper amb els actors, on la quarta paret s’ensorra i reconstrueix amb meticulosa precisió al ritme d’un rock clàssic que només apareix quan l’ambient ho reclama. Convida el públic a fer-se a la idea que ell forma part de l’escenografia, com també ho són portes, un quadre, cadires, pissarres i una ampolla de ratafia. Tota aquesta il·lusió de ser només un espectador es perd en el moment en què els actors seuen al teu costat a explicar-te els seus pensaments i les seves dolències com si es tractés, en paraules de l’autor, d’“una reunió de gent”. Aquesta il·lusió es fa realitat cada vegada que la Laura Pujolàs et mira als ulls explicant-te perquè odia els diumenges, quan en David Marcè seu al teu costat enmig d’una discussió per tenir d’on aferrar-se enmig de la cridòria, o quan en Genís Casals et demana que li aguantis un regal durant un moment. Són aquests petits moments d’intervenció amb un públic a quatre bandes (ja que el públic envolta els actors, i els actors envolten el públic, aprofitant cada petit racó de La Planeta) que fan que la meravellosa interpretació de l’elenc no sigui l’únic element que et faci riure, plorar, enfadar-te o preocupar-te pels personatges.

Et sents part de l’univers que es crea dins la sala. Sempre que els actors viatgen, viatges amb ells, i sempre que marxen cap a Girona, Madrid o Barcelona també marxes amb ells amb una cosa tan simple com un canvi de llums, colors i vestuari. En el que semblen 10 minuts, pots passar d’un piset acollidor, a l’exterior d’una festa i a l’interior d’una discoteca amb un ús magistral del color i la il·luminació (creats per August Viladomat) i la música (l’espai sonor és de Marc Paneque). En Garcia sembla que sempre ha tingut una fòbia fer una transició cap al fosc i al teló, i exprimeix cada idea, color i cançó per crear unes transicions actives, dinàmiques i que no interrompen el dinamisme i el “moving forward” de l’espectacle, com si fossin noves escenes en sí.  Ell compensa aquesta por amb la despreocupació de mostrar canvis de vestuari enmig de l’escenari amb els focus encara centrats en els actors, o afegint i eliminant atrezzo de la circumferència central on els actors porten a la vida aquestes transicions entre escena i escena. 

Aquesta exploració de l’espai en 360º ha estat una nova experiència per el director gironí. El més proper que ha fet a sortir del quadre escènic ha estat amb el públic a tres bandes, però el salt a afegir una filera més de butaques al voltant de l’acció ha sumat un nou element de joc a una fórmula escènica que funciona a la perfecció. Quan cada focus d’un color diferent s’engega, quan cada peça de rock clàssic sona pels altaveus o quan cada acció utilitzant l’espai escènic al màxim s’executa, es pot veure la diversió i emoció de l’equip jugant amb cada peça possible per explicar una reflexió sobre l’amor, la fama, les aspiracions i la vida adulta, que permet explorar i gaudir de cada petit detall de l’impressionant i impactant interpretació dels membres de la companyia (fins i tot del tècnic de llums).

L’argument manté a la Laura, en Genís i en David vivint dins el somni de la joventut, com si la vida adulta encara quedés lluny i tinguessin tot un camí llarg i fàcil de recórrer fins a arribar-hi. Aquest camí es va fent cada cop més complicat i ple de pedres i bassals, a mesura que els personatges exploren el significat de l’adultesa i com viuen el trencament del concepte que coneixien d’amor, odi i amistat. És una mirada preciosa a què vol dir canviar cap a millor i tot el que hem de deixar enrere per assolir aquesta fita, com en comptes de despullar-nos davant del món hem d’agafar cada cop més i més roba per evitar mostrar qui som, a canvi de crear aquella persona que desitgem (o creiem desitjar) ser. Aquesta mirada cap a la joventut i l’adultesa, i l’evolució d’un mateix, es complementen perfectament amb un retorn cap a la comèdia que el director fa temps que no explorava, a part de la tragèdia i el drama que el caracteritzen com a autor. El resultat és un viatge cap a convertir-se en adult ple de riures i plors, que mostren perfectament que aquest camí que creiem llis i tranquil, potser no ho és tant com pensem. 

A tot aquest trencaclosques escènic, se li ha de sumar la destresa amb què el dramaturg desenvolupa un triangle amorós en un estil on hi afegeix elements de vodevil però manté una substància moderna. En Garcia reafirma la seva habilitat escrivint converses poètiques però extremadament quotidianes i actuals, amb l’ús de redundàncies, sinònims i antònims, que fan que el punt fort d’aquesta obra siguin els atacs i contraatacs que els personatges es llencen mútuament. Cada paraula que figura al text ha de tenir el seu significat. Durant l’hora i trenta-cinc minuts que els actors ens tenen amb les orelles enganxades a ells, cap paraula o síl·laba sembla fora de lloc o sense importància, fins i tot la paraula “xinxeta”.

Curiosament, ha estat únicament el salt a 360º l’experiència que ha tret a l’equip fora de la seva zona de comfort. El procés creatiu d’aquesta peça va començar amb improvisacions partint de Design For Living de Noël Coward. Els actors (al principi reticents amb el procés) feien aquestes improvisacions des d’ells mateixos, on els personatges gaudien de dur el nom de cada intèrpret, com si es tractés de la creació d’un film de John Cassavetes, una gran influència del dramaturg. Aquesta diversió a l’hora de crear la peça es pot veure perfectament reflectida en l’humor, la tendresa, l’espontaneïtat i la veritat sentimental dels actors, ja que la grandiloqüència teatral se substitueix per la subtilesa de les mirades i els gestos, fins i minúsculs, que només funcionen en un entorn personal i proper com el que demana l’obra.

Els Somnàmbuls és una obra personal, on el dramaturg es reflecteix a ell mateix en un 60 o 70%, limitat per la seva no-autoria del text, i amb només el 30% de l’essència de l’obra original restant, segons em va comentar en una entrevista que li vaig poder fer. Transmet els mateixos conflictes, morals i còmics que va introduir Coward als anys 30, barrejada amb una gran influència del cinema francès (especialment de Jean-Luc Godard) i de Woody Allen. L’argument inicial de la peça pot intimidar i allunyar a un públic que pot pensar que està veient una versió “Molieresca” de Traïció de Harold Pinter, però quan l’esperit cineasta del director treu el cap, afegeix un sabor únic i especial a una peça perfectament escrita, interpretada i il·luminada.

Àlex Locubiche
@alexlocu