Sin categoría

Fa un parell de mesos, vaig tenir la sort de poder ser dirigit per en Llàtzer Garcia, donant vida a la Grover’s Corners d’en Thornton Wilder amb La Nostra Ciutat, estrenada a El Canal de Salt aquest passat juny. Aquesta experiència tan propera amb el director i dramaturg, que consistia en 6 hores diàries d’assaig amb dinars i cerveses d’entremig mentre divagàvem sobre el cinema francès i l’amor, va convertir la meva experiència veient Els Sonàmbuls en un retorn a casa, com si aquelles converses es manifestessin sobre l’escenari petit i rodó de la sala La Planeta.

Des del primer minut, en Garcia ens presenta un ambient proper amb els actors, on la quarta paret s’ensorra i reconstrueix amb meticulosa precisió al ritme d’un rock clàssic que només apareix quan l’ambient ho reclama. Convida el públic a fer-se a la idea que ell forma part de l’escenografia, com també ho són portes, un quadre, cadires, pissarres i una ampolla de ratafia. Tota aquesta il·lusió de ser només un espectador es perd en el moment en què els actors seuen al teu costat a explicar-te els seus pensaments i les seves dolències com si es tractés, en paraules de l’autor, d’“una reunió de gent”. Aquesta il·lusió es fa realitat cada vegada que la Laura Pujolàs et mira als ulls explicant-te perquè odia els diumenges, quan en David Marcè seu al teu costat enmig d’una discussió per tenir d’on aferrar-se enmig de la cridòria, o quan en Genís Casals et demana que li aguantis un regal durant un moment. Són aquests petits moments d’intervenció amb un públic a quatre bandes (ja que el públic envolta els actors, i els actors envolten el públic, aprofitant cada petit racó de La Planeta) que fan que la meravellosa interpretació de l’elenc no sigui l’únic element que et faci riure, plorar, enfadar-te o preocupar-te pels personatges.

Et sents part de l’univers que es crea dins la sala. Sempre que els actors viatgen, viatges amb ells, i sempre que marxen cap a Girona, Madrid o Barcelona també marxes amb ells amb una cosa tan simple com un canvi de llums, colors i vestuari. En el que semblen 10 minuts, pots passar d’un piset acollidor, a l’exterior d’una festa i a l’interior d’una discoteca amb un ús magistral del color i la il·luminació (creats per August Viladomat) i la música (l’espai sonor és de Marc Paneque). En Garcia sembla que sempre ha tingut una fòbia fer una transició cap al fosc i al teló, i exprimeix cada idea, color i cançó per crear unes transicions actives, dinàmiques i que no interrompen el dinamisme i el “moving forward” de l’espectacle, com si fossin noves escenes en sí.  Ell compensa aquesta por amb la despreocupació de mostrar canvis de vestuari enmig de l’escenari amb els focus encara centrats en els actors, o afegint i eliminant atrezzo de la circumferència central on els actors porten a la vida aquestes transicions entre escena i escena. 

Aquesta exploració de l’espai en 360º ha estat una nova experiència per el director gironí. El més proper que ha fet a sortir del quadre escènic ha estat amb el públic a tres bandes, però el salt a afegir una filera més de butaques al voltant de l’acció ha sumat un nou element de joc a una fórmula escènica que funciona a la perfecció. Quan cada focus d’un color diferent s’engega, quan cada peça de rock clàssic sona pels altaveus o quan cada acció utilitzant l’espai escènic al màxim s’executa, es pot veure la diversió i emoció de l’equip jugant amb cada peça possible per explicar una reflexió sobre l’amor, la fama, les aspiracions i la vida adulta, que permet explorar i gaudir de cada petit detall de l’impressionant i impactant interpretació dels membres de la companyia (fins i tot del tècnic de llums).

L’argument manté a la Laura, en Genís i en David vivint dins el somni de la joventut, com si la vida adulta encara quedés lluny i tinguessin tot un camí llarg i fàcil de recórrer fins a arribar-hi. Aquest camí es va fent cada cop més complicat i ple de pedres i bassals, a mesura que els personatges exploren el significat de l’adultesa i com viuen el trencament del concepte que coneixien d’amor, odi i amistat. És una mirada preciosa a què vol dir canviar cap a millor i tot el que hem de deixar enrere per assolir aquesta fita, com en comptes de despullar-nos davant del món hem d’agafar cada cop més i més roba per evitar mostrar qui som, a canvi de crear aquella persona que desitgem (o creiem desitjar) ser. Aquesta mirada cap a la joventut i l’adultesa, i l’evolució d’un mateix, es complementen perfectament amb un retorn cap a la comèdia que el director fa temps que no explorava, a part de la tragèdia i el drama que el caracteritzen com a autor. El resultat és un viatge cap a convertir-se en adult ple de riures i plors, que mostren perfectament que aquest camí que creiem llis i tranquil, potser no ho és tant com pensem. 

A tot aquest trencaclosques escènic, se li ha de sumar la destresa amb què el dramaturg desenvolupa un triangle amorós en un estil on hi afegeix elements de vodevil però manté una substància moderna. En Garcia reafirma la seva habilitat escrivint converses poètiques però extremadament quotidianes i actuals, amb l’ús de redundàncies, sinònims i antònims, que fan que el punt fort d’aquesta obra siguin els atacs i contraatacs que els personatges es llencen mútuament. Cada paraula que figura al text ha de tenir el seu significat. Durant l’hora i trenta-cinc minuts que els actors ens tenen amb les orelles enganxades a ells, cap paraula o síl·laba sembla fora de lloc o sense importància, fins i tot la paraula “xinxeta”.

Curiosament, ha estat únicament el salt a 360º l’experiència que ha tret a l’equip fora de la seva zona de comfort. El procés creatiu d’aquesta peça va començar amb improvisacions partint de Design For Living de Noël Coward. Els actors (al principi reticents amb el procés) feien aquestes improvisacions des d’ells mateixos, on els personatges gaudien de dur el nom de cada intèrpret, com si es tractés de la creació d’un film de John Cassavetes, una gran influència del dramaturg. Aquesta diversió a l’hora de crear la peça es pot veure perfectament reflectida en l’humor, la tendresa, l’espontaneïtat i la veritat sentimental dels actors, ja que la grandiloqüència teatral se substitueix per la subtilesa de les mirades i els gestos, fins i minúsculs, que només funcionen en un entorn personal i proper com el que demana l’obra.

Els Somnàmbuls és una obra personal, on el dramaturg es reflecteix a ell mateix en un 60 o 70%, limitat per la seva no-autoria del text, i amb només el 30% de l’essència de l’obra original restant, segons em va comentar en una entrevista que li vaig poder fer. Transmet els mateixos conflictes, morals i còmics que va introduir Coward als anys 30, barrejada amb una gran influència del cinema francès (especialment de Jean-Luc Godard) i de Woody Allen. L’argument inicial de la peça pot intimidar i allunyar a un públic que pot pensar que està veient una versió “Molieresca” de Traïció de Harold Pinter, però quan l’esperit cineasta del director treu el cap, afegeix un sabor únic i especial a una peça perfectament escrita, interpretada i il·luminada.

Àlex Locubiche
@alexlocu

Els llums fan un crescendo. A poc a poc, una claror tímida regna a l’escenari, encara desconegut. Hi veiem un cos massís, de color negre. És un prisma perfectament quadrangular, i s’imposa com l’indiscutible rei de la pista. Dos segons després, però, s’esfuma, i ara al seu lloc trobem un buit, encaixat dins una paret blanquinosa. “Ah, és una porta”, puc imaginar que pensen uns quants espectadors. 

Amb aquesta il·lusió òptica, d’una força aclaparadora, comença Casa de nines, 20 anys després, una obra de teatre que se suma explícitament al joc de la ficció per imaginar què passaria si Nora Helmer tornés a la casa que va decidir abandonar a Casa de nines (1879), d’Henrik Ibsen. És, doncs, una obra que es construeix a partir d’una altra obra, de l’obra mestra d’Ibsen, conegudíssima i estimadíssima per molts. Ara bé, no us heu de preocupar si no coneixeu la història original; Lucas Hnath, el dramaturg americà que ha escrit aquesta “segona part”, l’ha pensat de tal manera que tothom pugui entendre-la. Quan hi entreu, només cal que tingueu en ment que Nora, la carismàtica protagonista, va marxar per la porta de la casa que havia vist néixer el seu matrimoni i els seus tres fills, llavors encara petits.

PORTES. Gràcies al miratge inicial, la porta apareix com una figura plena i, després, com un espai buit. Una doble visió que ens enganya la vista, o potser no. Potser és que ens parla amb la màgia d’allò simbòlic. El buit de l’absència de Nora; el ple, de la seva presència, omniscient, perquè encara que fugís, la seva ombra no va difuminar-se. El buit de l’alliberació de Nora, que va atrevir-se a començar una nova vida; el ple de la càrrega pesada i dolorosa que la família no va poder esquivar quan va anar-se’n. Sigui com sigui, és una porta imponent, com les que creava Antoni Tàpies. 

La directora Sílvia Munt proposa en aquesta ocasió una escenografia funcional. A l’escenari destaquen dues cadires, dos bancs i una mena d’estructura que ve a simular una casa oberta, com si hagués estat partida per la meitat, com passa en tantes cases de nines de joguina, precisament. Gairebé tot és blanc, negre o gris; es tracta d’un joc de contrastos, de colors oposats. I, al mig, hi resta un gran espai cromàtic, que és omplert per la història explicada, amb els seus matisos i colors. Perquè Hnath ens demostra, amb els dubtes i les conviccions dels quatre personatge que desfilen per l’escenari, que res és blanc o negre, sinó que els sentiments i les reaccions que provoca una fugida són molt més complexos. Les relacions entre persones —ens xiuxiueja—, són de tots colors. I les actrius Emma Vilarasau (Nora), Isabel Rocatti (Anne Marie) i Júlia Truyol (Emmie), així com l’actor Ramon Madaula (Torvald), aconsegueixen encarnar un gran ventall de tonalitats d’una forma amablement elegant.

PAPERS. Casa de nines, 20 anys després ens recorda la importància dels papers, entesos en un triple sentit. Els papers que se signen —de divorci, de defunció— són al nucli del conflicte que l’obra presenta, i condicionen essencialment la vida dels protagonistes. La reflexió sobre els papers que té cadascú dins la societat, sobre els rols de gènere, no deixa de bategar al llarg de tota la funció. I, finalment, hi trobem els papers que aparentem quan ens relacionem amb altra gent; Nora reconeix que mai havia estat ella mateixa quan estava amb Torvald, el seu exmarit.

MATEM LES NINES? El cost d’oportunitat hi és també una idea latent. Torvald, que dirigeix un banc, deu controlar aquest concepte sense problemes, des d’un punt de vista econòmic, però de ben segur que mai l’havia entès tan autènticament com quan Nora va sortir per la porta, fa vint anys, i ell no va reaccionar com hauria volgut. Nora pensa en tot allò a què va renunciar amb aquella decisió. “Molta gent pensa que ets morta”, li etziba Anne Marie, la dida dels seus fills. Ho acceptarà, ella, amb dolor i valentia, defensant un cop més que, en un sentit metafòric, cal matar les nines? O el pas del temps fa que ho vegi d’una forma diferent?

Nora fa una crítica atrevida del “et trio a tu per sempre”, o sigui, del matrimoni, perquè, segons diu, “la gent canvia”. La sala és plena de parelles, moltes de les quals segurament estan casades, i ric per sota el nas. Em pregunto, una mica de broma, una mica de veritat, si aquesta obra de teatre farà que alguns d’ells s’adonin que els seus “jo” actuals ja no són compatibles. El teatre hauria de servir també per això.

És, doncs, una Casa de nines amarga. Ah! I si la vas a veure, porta papers, tant kleeneks com una llibreta; voldràs apuntar frases del guió i, n’estic segura, t’emocionaràs d’una manera lúcidament profunda.

Berta Coll
@bertacoll77