Sin categoría

S’estrena al Mercat de les Flors el nou embat de la companyia: Contrakant. Una peça gran: per a vuit intèrprets. No és d’estranyar: cal molta energia i un posicionament molt clar per a aquesta nova gosadia. El gran filòsof Immanuel Kant contra les cordes. Concretament sobre el concepte d’apriorisme, aquell esquema de la sensibilitat i l’enteniment humà que va desenvolupar a la Crítica de la raó pura. Per al pensador prussià del segle XVIII, la base de qualsevol persona per fer possible el coneixement i la seva experiència.

No és el primer cop que Societat Doctor Alonso juga a la contra. Ha convidat altres vegades figures singulars de la història occidental per mesurar amb ells la validesa dels seus postulats: sempre amb el cos, el moviment, la intervenció performativa i la traducció escenogràfica com a instrumental. Confrontant-se a llenguatges ben diversos, com va ser la paraula d’Aristòtil a Introducció a la introducció (2012) al voltant de les característiques del moviment en potència, no exclusiu per tant de la dansa; o amb les pintures d’Andrei Rublev, una paniconografia (2016), que plantejava l’art com a realitat pròpia i no pas com un retrat d’aquella. Sempre amb la voluntat de mirar des del marge, de preguntar quins són els mecanismes culturals que condicionen l’experiència artística: la del creador i la de l’espectador. Que en l’àmbit artístic té a veure amb els canons i el gust estètic. I relacionar-ho tot plegat amb la separació entre cos i pensament, tan propi del racionalisme, que va portar a definir el món des de la ment i no pas des de la seva matèria física constitutiva.

La relació amb les coses, present especialment en el treball La naturalesa i el seu tremolor (2013), torna a prendre aquí protagonisme. Així ens ho explica Tomàs Aragay just uns dies abans de l’estrena: “Els apriorismes mentals de Kant, fixes i inevitables en la recerca de la veritat són la manera d’accés a la realitat i determinen l’experiència humana de l’espai i el temps.” I és aquí on Societat Doctor Alonso es va proposar posar en dubte aquesta idea. Ho fan a través de dues grans escenes. En la primera es qüestionen sobre els apriorismes del teatre: “tot allò que passa a escena; la història que s’hi explicarà, amb el seu conflicte intrínsec a resoldre; i els personatges que ho desenvoluparan.” Es tracta d’un autèntic dispositiu, “jocs interns sempre inestables” que ho afecten tot: l’espai i l’actuació. “Un present pur” amb unes normes fàcils de comprensió per a l’espectador per tal de desmuntar plegats aquella sensació d’immobilisme de l’acte escènic i la seva experiència i que proposen com a primer acte “contrakantià”.

En la segona secció de l’obra, més relacionada amb el text, també es desplegarà un dispositiu; amb la finalitat de conèixer un resultat final amb el qual demostrar la feblesa d’aquells apriorismes, per la seva indeterminació quan es fan fluctuar les variables de l’espai i el temps des de les quals el pensador creia que es podia fixar l’experiència humana. “Fins i tot la banda sonora de Rubén Lardín és particular: una selecció musical que punxa en directe. De fet és expert en literatura però també pinxa-discos. Vam voler que fos ell precisament per reforçar la idea d’algú que sense ser pròpiament del medi teatral, sense els apriorismes del mitjà, també pot construir la música d’un espectacle.”

D’aquesta manera Contrakant es converteix en una “experiència del present que volem compartir amb els espectadors i esperem així fer esclatar aquelles idees: perquè hi ha poètiques, realitats i experiències que van més enllà de la mirada clàssica.” I que es concreten, des de la perspectiva de la dansa, per l’aposta per un grup no estrictament format en la disciplina “que generen moviment de dansa però que no s’estabilitza tampoc en els canons coreogràfics a l’ús.”

JORDI SORA i DOMENJÓ

Quan aneu a veure l’estrena de Quim Bigas a la sala gran del Mercat de les Flors, sentireu un especial fil invisible. A la primera planta, al costat de les oficines, es troba l’arxiu on fins al 2012 s’actualitzava regularment tot d’imatges, vídeos i materials de dansa. Estrictament parlant es tractava d’un Centre de Documentació, dirigit per Manel Alcobé. Durant tres mesos l’artista el va visitar: furgant-lo com si fos un arqueòleg, a la recerca de referències sobre desplaçament del cos en l’espai: visionant solos, anotant com eren els gestos, imitant-los, ressenyant les paraules dels fulletons informatius… 37 d’aquestes presències prendran vida a l’espectacle DV (Desplaçament variable).

“Mai he presentat abans al Mercat una peça meva, només hi he participat en una sola obra, així que aquest no és un exercici romàntic” em diu només començar l’entrevista. “Vaig ser jo qui va proposar-los, en la convocatòria de residències, investigar al voltant d’aquell material.”

L’arxiu com a contenidor del passat. “Una latència” com li agrada dir: “per arribar-hi has de travessar les oficines i sovint tornava amb coses a les mans que immediatament els treballadors completaven amb records, anècdotes…” Un disparador: expressió que fa servir habitualment; una estratègia de suggeriment, acció que convida a generar una associació d’idees.

Quim Bigas s’està guanyant l’etiqueta d’inclassificable. Ho tindran difícil, d’aquí a uns anys, quan parlin d’ell. Ara participa en la construcció dels Hippos, espectacle pensat per a la canalla amb en Ramon Molins i els Zum-Zum Teatre; que us proposa amb el suport dramatúrgic de Raquel Tomàs La llista de les coses importants, amb un component emocional irreversible; o fa ballar una plaça sencera amb el seu exitós Molar, peça guardonada amb el Premi FAD 2017 i finalista dels de la Crítica, organitzats anualment pel Recomana.

“La dansa, el moviment, tornen a omplir-ho tot a DV (Desplaçament variable), a diferència d’aquells espectacles anteriors.” Søren Linding Urup, Aina Alegre, Sílvia Sant Funk en són els intèrprets. “Els he deixat que mirin, a través del seu filtre, a través des d’on treballen, de com pensen, de com fan servir la lògica” per entendre, traduir els moviments que observaven a les pantalles on projectaven els DVD. “Que és una manera diferent de veure dansa. I a l’espectacle ens hem fixat molt especialment en tots aquells fragments que produïen un desplaçament” una descol·locació, un trasllat: “Crec que els meus treballs es preocupen una mica per una idea de lloc: què existeix aquí? I com les coses tornen d’una manera sensible. Sempre amb la idea d’una certa idea de trajectòria.” Records i memòries de la dansa de la qual tots en formem part: artistes, però també espectadors. Una historiografia del present, des d’una mirada col·lectiva: “quan veig certes creacions em dona la sensació, a vegades, que hi ha una manca de consciència de la nostra continuïtat.” Fils de connexió invisibles, doncs, en un lloc determinat.

Un incís en aquest punt: “l’ull del Mercat de les Flors és Núria Olivé, responsable dels enregistraments”. A l’obra que veurem no fan servir només materials gravats a les seves sales, perquè també es guarden d’altres que provenen d’orígens diversos, però és de justícia esmentar-la com l’artífex de la major part d’aquella memòria col·lectiva.

Allunyat de figures cabdals, han disseccionat aquells moviments. I els han fet entrar en relació. “Un cos sol en l’escena que desplaci en l’espai: això dispara unes gramàtiques”: treballs sense gaire escenografia, ni objectes i amb certa sensibilitat de gènere no binària. En el fons, una proposta nova de categorització. “Un arxiu és una doble metàfora. Mai no és unidireccional: és allò que conté i tot allò que no hi és. El veig, només, com un punt de partida.” Al capdavall, l’objectiu d’un centre com aquell consisteix a generar memòria ordenada segons uns criteris de coneixement molt específics. Les paraules i el moviment: eterna disputa. Fer ballar aquell sistema, tal com veurem del 17 al 20 d’octubre, és l’exercici necessari de qüestionament al qual ens convida Quim Bigas. 

JORDI SORA i DOMENJÓ