Sin categoría

by Deixa un comentari

Pujàvem les escales de l’amfiteatre del Grec. Era el dia de la inauguració, després del Guilgamesh de l’Oriol Broggi. “Marxo cap a l’Empordà un dia d’aquests pels festivals de l’estiu; ja anireu fent vosaltres les crítiques del Grec”. I va marxar a l’Empordà, fins i tot va fer un viatge de tornada a Barcelona per l’estrena de La favorite al Liceu. Així era el César López Rosell, que va traspassar dijous a l’Hospital de Sant Pau als 77 anys d’edat, un home entregat a la seva feina amb una passió de ferro, indestructible. Una malaltia va apagar la vida, en poques setmanes, d’un periodista i crític cultural que fins al darrer moment va estar al peu del canó. Tres dies abans de morir li enviava un correu al company Julián García, cap d’Espectacles a EL PERIÓDICO, sobre el que s’havia de fer aquest estiu a Peralada, a Torruella, a Vilabertran, o a Cap Roig i Porta Ferrada, on també podia fer de ‘cover’ si calia… “Bon dia, querido, sigo en el taller de reparaciones…”.

Aquest era l’humor del César, surrealista, sorneguer i molt seu. Li agradava el joc de paraules… que moltes vegades només entenia ell i que ens deixava als que l’escoltàvem fora de joc. Un sentit de l’humor que potser és propi de Lleida, d’on era originari i on va començar la seva carrera professional, al ‘Diario de Lleida’. I no ho va fer al camp de la cultura, sinó al dels esports. Un món on els periodistes aprenen l’ofici amb molta vocació, moltes hores i una vida més aviat dispersa. Anys després, el César va deixar Lleida per venir a Barcelona i va trepitjar les redaccions del Catalunya Express, El Correo Catalán i El Periódico de Catalunya, on va desenvolupar la part més gran de la seva carrera professional.

Seguia escrivint de fútbol, del Barça o del Mundial-82, el del Naranjito, poc abans de canviar de camp de forma radical. Primer al dominical del diari del Grupo Zeta, i després com a cap de la seva secció d’Espectacles. Va ser un temps de molta taula, de molta coordinació i edició de texts, i moltes hores al diari. Eren els anys en què, juntament amb el recordat Gonzalo Pérez de Olaguer, donaven una amplia cobertura al teatre a la secció. I no sempre ho tenien fàcil per convèncer als que manaven al diari.

El César era un apassionat del seu ofici. Tant que no li passava pel cap que hauria de jubilar-se. Però el dia va arribar, i va pensar que en contra de la seva voluntat, cosa que no volia dir que abandonés la feina. És més, en els cercles més íntims, reconeixia que va començar la seva millor època, sense els lligams feixucs que crea una redacció. Va entrar en una nova dimensió, la del crític/redactor sènior, que cobria les estrenes al Liceu, a qualsevol teatre (ja fos un de gran, com el TNC, o un de petit, com el Akadèmia o La Gleva), a l’Auditori, al Palau de la Música, al Temporada Alta, amb La Fura per tota Europa… Sempre disposat a fer qualsevol cosa. “M’han dit que està molt bé, i hauríem d’anar a cobrir-ho…”, em comentava cada dos per tres. I si al diari no entrava per manca d’espai, penjava la seva peça a la web de Recomana, on va col·laborar des del primer dia.

Qualsevol nit de la setmana el César estava disponible, sempre acompanyat per la seva dona, també periodista, l’Esperanza (un petó molt fort, Espe). Els veies a totes les estrenes amb la l·lusió d’un becari i amb el rigor d’un savi expert. Així fins l’últim dia.

Entregat al teatre, a la lírica, a la clàssica… A la cultura. Em deia “mestre”, suposo que amb la seva clàssica sornegueria. Però el mestre era ell. Descansa en pau,

José Carlos Sorribes

by Deixa un comentari

Dijous
31 d’agost, quarts de vuit del vespre. Una pila de veïns envolta un
racó de la plaça del Carme, al centre de Tàrrega. Darrere del mur
humà se sent algú que conta, d’un en un. Fins a 31. Són les
víctimes que, pel moment aquest 2017, han mort a conseqüència de
la violència de gènere a l’Estat. Si Aüc
(que també serà present en aquesta Fira) fa amb un clam indiscutible
sobre la impunitat de la violència en la intimitat d’una llar però
també en la foscor d’un túnel a la nit, aquesta proposta de Valeria
Píriz és molts més conceptual i performàtica. Hi ha les frases
directes de les intèrprets. Dites a públic, amb aplom, controlant
l’emoció i no pretenent exclamar més enllà dels seus enunciats.
Sense necessitat d’entrar a la primera persona. Perquè el seu cos,
ja hi és, exposat, al bell mig de la plaça, amb una actitud oberta,
vulnerable però reclamant amb duresa.

Vuit
parelles, de vermell (moltes de Tàrrega, però també alumnes de
l’ERAM de Salt), es mantenen com una pinya a tocar de la parada de
números de loteria i la font. La denúncia es constant. No hi ha
motiu per obviar la repetició, si no s’articula res per donar fi a
aquest patiment. El silenci arriba amb la intervenció artística.
Quan cobreixen vuit cossos amb cinta film. I després amb cel·lo. És
una operació aparentment senzilla però que demana molta atenció de
cada parella. No es pot perdre la intensitat que mantenien quan
denunciaven que “7 de cada 10 dones pateixen violència de
gènere”. L’artista plàstica Valeria Píriz ha traslladat els seus cossos de
crisàlide al carrer perquè sigui la ciutadana que decideixi què
fer-ne (respectar-.los, emportar-se’ls, esclafar-los…).

El
seu és el darrer assaig obert del festival. En una setmana arrenca FiraTàrrega.
Faran cinc sessions dins del cartell. La intenció de l’artista és actuar sempre al
mateix espai i anar deixant els seus perfils fins al tors clavat a
terra. Què significa? Poden ser les ombres dels que ja no hi són;
una representació dels cossos; el silenci còmplice d’una violència.
Són capolls que no arriben a esclatar; crisàlides de papallones que algú els
hi ha trencat el seu esclat brillant final. Són vides truncades.

Valeria
Píriz va voler deixar constància de la impunitat de la violència
de gènere al seu pais. Va ser al 2015. El seu rastre no ha deixat de
repetir-se en altres laltituds. Ara arriba a Tàrrega i fa recompte
de la violència de gènere a l’Estat espanyol. Tothom, potser sense
saber-ho o intuint-ho, passa pel costat de les víctimes i dels
agressors. El repte és descobrir-ho i retirar la pressió i la
violència que els atenalla. D’una població de 3 milions
d’habitants, els tres primers mesos del 2015, van haver 18 víctimes
a causa de la violència de gènere. A l’Estat espanyol, amb 40
milions d’habitants, en portaven 31 (en van acabar sent 62, segons
dades de la fiscalia General de l’Estat). Píriz es va exclamar llavors
d’aquell crit callat de les víctimes, que semblava no tenir fi.
Celebra que l’afectació a l’Estat espanyol sigui molt menor
percentualment. Però ningú podrà quedar content fins que les
víctimes acabin sent zero. Com als accidents de cotxes, una xifra
abstracta és insensible però només que es conegui una d’aquelles
persones, la xifra fa por. A Catalunya, segons la conselleria
d’Interior han mort 5 persones aquest 2017. Aquestes 16 dones a la
plaça del Carme, amb la seva valentia, exposant-se, fan un clar
alegat a acabar amb una xacra intolerable. I podrien contar: “1, 2,
3, 4, i 5” tantes vegades com faci falta fins que no hi hagi res a
comptar.  

by Deixa un comentari

Aquest any, la irreverent i polifacètica Glòria Ribera (Versiones parciales de mi vida y mi gloria) serà l’encarregada d’obrir l’acte amb un número ple de música i humor. Dijous passat, es va anunciar que la festa prevista pel 23 de març a La Villarroel, s’ha ajornat. Encara s’ha de confirmar nova data.

Durant la gala s’entregaran diversos premis especials, entre ells al creador Hermann Bonnín, director de l’Institut del Teatre (1971-1981) i president de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (1997-2004) que rebrà el guardó honorífic Gonzalo Pérez de Olaguer. Es reconeix així la seva trajectòria com a reputat director, actor, professor d’art dramàtic i cofundador de l’Espai Brossa (1997-2011), posteriorment La Seca Espai Brossa (2011-2019).

Altrament, el premi a la Sala recaurà en l’Antic Teatre per la seva aposta des de 2003 per l’experimentació en les arts escèniques contemporànies i per la seva labor com a trampolí de la creació emergent. El jurat de dansa, per la seva banda, retrà homenatge amb una menció especial al Festival Deltebre Dansa, que al 2019 va celebrar el seu quinzè aniversari.

Premi Maria José Ragué a iniciatives escèniques amb reivindicacions feministes La novetat d’aquest any és la instauració del nou Premi Maria José Ragué, investigadora, crítica cultural i pionera en la lluita pels drets de les dones que ens va deixar el passat mes de juny. El guardó pretén reivindicar anualment una contribució feta des del món de les arts escèniques a les reivindicacions feministes. En aquesta primera edició es destacarà el Projecte Vaca, una iniciativa de llarga trajectòria i història al nostre país. Aquesta associació de creadores escèniques constituïda l’any 1998 té la voluntat de potenciar la incidència de les dones creadores en tots els nivells del sector professional i duu a terme una tasca permanent d’investigació, experimentació i producció en l’àmbit de la creació escènica.

Recomana, organitzadora dels Premis de la Crítica d’Arts Escèniques

Els Premis de la Crítica –des del 2015 Premis de la Crítica d’Arts Escèniques– s’atorguen per donar suport i difondre l’excel·lència d’una de les manifestacions culturals més importants de Catalunya: les arts escèniques (teatre, dansa, arts de carrer, teatre familiar i espectacles que atreuen al públic jove).

Recomana, associació organitzadora dels Premis de la Crítica, va néixer el juny del 2013 com a plataforma virtual de crítics i crítiques a la pàgina web Recomana.cat. Un projecte professional d’acompanyament al públic, amb la voluntat de garantir-li la major satisfacció en el consum cultural, que ofereix a l’usuari/ària un ampli ventall de crítiques de la cartellera de Barcelona i bona part de Catalunya, com també accions presencials relacionades amb determinats espectacles i festivals.

by Deixa un comentari

Ens
colem a un dels assajos d’Hàbitat (doble penetració) dirigida per Roger
Torns. Encara assagen a un local de la Nau Ivanow abans de passar a
la Sala Atrium, on estrenaran aquest dijous 12 d’Abril, i començar a
muntar ja tota l’escenografia, audiovisuals i llums.

Veiem 5
intèrprets joves que surten a escena amb el mòbil a la mà, ja que aquest és un
element principal en la seva proposta. Diana Gómez, Georgina Latre, Maria
Hernàndez, Jaume Viñas i Rafa Delacroix donen veu a un seguit de textos
escrits per Carla Linares, Mar Pawlovsky, Laura Daza, Maria Hernàndez, Pablo
Macho, Jaume Viñas i el mateix Roger Torns amb una metodologia curiosa:
l’escriptura automàtica. A partir d’aquests textos, escrits en diferents
sessions, finalment Torns ens presenta una dramatúrgia i un espectacle que
forma part del seu taller de fi de carrera.

El que
més ens interessa del petit fragment que hem vist és com introdueixen de manera
descarada i abusiva l’ús dels telèfons mòbils i les xarxes socials en la posada
en escena. Per exemple, en les escenes on hi participen normalment només dos
intèrprets, la resta segueix a l’escenari gravant amb el telèfon mòbil, des de
diferents angles, enfocant el que està passant i penjant-ho directament a les
xarxes socials, cosa que encoratgen a fer també al públic en el seu particular
pròleg. D’altra banda,  els intèrprets també poden decidir no fer cas a
l’escena i quedar-se a un racó de l’escenari pendents dels seus missatges
completament absorbits pel món online, essent allà presents en cos però no en
ment. Fins i tot en les mateixes escenes ens trobem que els personatges es
distreuen  amb ullades constants a la
pantalla del mòbil. Així doncs, a banda del text, ens interessa molt el seguit d’elements
i capes que formen part de la reflexió que té lloc a l’obra: la
transformació de la societat en l’era digital.

En les
diferents escenes podem observar la influencia de Byung-Chul Han,
filòsof coreà conegut per les seves reflexions sobre l’evolució de la societat
des de tots els nivells (polític, social, industrial, etc) a partir de
l’aparició del món digital. Byung-Chul Han postula que estem en la
“societat de la transparència”, en la qual hem decidit de manera més o menys
voluntària exposar per complet les nostres vides, i en que la transparència és
tan normalitzada , que la falta d’exposició és sospitosa. Si no estàs a les
xarxes socials, és perquè tens alguna a amagar.

Ens hem
venut, hem fet un pacte tàcit amb les xarxes socials que ens han creat la
necessitat de comunicar absolutament tot el que passa a les nostres vides a
canvi d’autoestima basada en “likes”. Hem renunciat a la nostra intimitat i ja
ens està bé així, per què així és com funciona el món actualment. Segons
Byung-Chul Han “El “like” és un “amén” digital. Quan fem clic al botó de “like”
ens sotmetem a un entramat de dominació. L’Smartphone no és només un eficient
aparell de vigilància, sinó també un confessionari mòbil. Facebook és
l’església, la sinagoga global (literalment, la congregació) del món digital”.

Al llarg
de l’assaig hem pogut observar diferents escenes, que tenen com a nexe comú que
passen la mateixa nit i que es troben connectades per diverses xarxes socials.
Personatges altament individualistes, poc empàtics, narcisistes i egoistes. Tal
i com reflexiona Han: “Els mitjans digitals converteixen a la societat de cada
vegada més pobre en discurs. Impedeixen la construcció d’una comunitat en un
sentit empàtic. Només produeixen a l’atzar multituds d’individus aïllats,
d’ego, sense cap cohesió, sense discurs. L’individu ja no és una entitat
política capaç de produir un nosaltres”.

Així
doncs, l’obra ens presenta un present força pessimista, una societat no
col·lectiva, que no es mou en grup, sinó molts individus aïllats que mitjançant
la connexió digital, conformen una xarxa (mai més ben dit). A tots els
personatges, en el fons, només els importa el seu propi plaer o benefici. Això
evidentment crea un ventall de conflictes i situacions, que no es resolen tan
fàcilment com si visquéssim en una societat amb una consciència col·lectiva .

Una
obra que amalgama situacions, conflictes i reflexions. Una crua i fidel
representació de la realitat actual i de les noves relacions. Ens hi veiem
reflectits, ens impacta i ens obliga a preguntar-nos-hi, som a temps de rectificar?
Som a temps de reformular el nostre ús de les tecnologies i les xarxes socials
per a trobar connexions reals entre nosaltres? Construir cap endavant
utilitzant els avenços digitals per a apropar-nos, enlloc d’aïllar-nos, i
aconseguir una societat col·lectiva.

Anna Molinet @Annafase_
Sílvia Mercè i Sonet @Pinyasonet

by Deixa un comentari

Algunos artistas se encaraman hacia el cielo, desde trapecios o cintas, o construyendo torres Eiffel con perchas de madera y cuerdas, como el ‘Abscisa’ de Jordi Galí. Y hay también quien habita allá arriba, compartiendo cuadro con otras ángeles y conversación con Dios. Ella es Pepa Plana, una de las estrellas de esta 21ª edición de Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya, que hasta el domingo acoge los espectáculos de 39 compañías procedentes de seis países. 

Desde su ‘Paradís pintat’, la gran payasa catalana dibujó sonrisas y carcajadas en la platea del Teatre Fortuny, aunque al final las muecas se torcieron al asomar bajo el mar la tragedia de los inmigrantes. Estupendo espectáculo acogido con grandes aplausos, como sucedió con el cabaret inaugural. Un popurrí de números con música en directo de la Banda Circonautas y Joan Garriga, y los payasos Jordi Martínez, Oriolo y Arquetti haciendo de las suyas. La plaza del Mercadal se llenó, pero pocos les hicieron caso cuando animaron a besar, con lengua, a quienes tuvieran detrás.  

Oskar, de la tierra al cielo, así presentaron a un virtuoso de la cinta (impresionó alzándose enganchado por la boca) que empezó su actuación sumergiendo y conectando su cabeza sobre una montañita de arena. El dúo Toni y Mila aunó en las alturas de la cuerda belleza, dificultad y cambio de roles (ella hacía de portadora) y completaron el show el joven Hugo Bergman, con la rueda, el malabarista Ramiro Vergaz, el equilibrista O’Neil Reyes  y los suecos Baltic Seaman, en la percha china.

Complicidad, simplicidad y naturaleza reivindicaron los dos integrantes de Zircus Morsa en el poético y exquisito ‘La fin demain’. Una pareja que se encuentra y busca el equilibrio confiando el uno en el otro. Buen mensaje para esta sociedad individualista y tecnológica. Ellos, con una tabla de madera, un cilindro de cartón, una cuerda y mucho talento tuvieron suficiente para llevarse el gran regalo del público. El caluroso reconocimiento del Bravium Teatre. Bravo. 

by Deixa un comentari

Seguir amb freqüència l’agenda escènica –sobretot de fires i festivals,
altament nodrits d’estrenes– té premi: disminuir la insaciable sensació que et
perds coses. De moment encara no és possible estar a dos (o més) llocs alhora
i, per tant, alleuja saber que tal espectacle ja l’has vist o que tal altre el
recuperaràs properament en un altre certamen o perquè ja està programat en temporada
estable. Que es tracta d’això, que a les companyies els surtin bolos! Però
tenir-ho tant a l’abast i perdre l’ocasió no és fàcil de portar. És així. Com
tampoc que la pluja, capritxosa, esguerri els plans i a vegades no sigui
possible reubicar-ho en un altre espai. I fins aquí, perquè ara ja entraríem a
reflexionar que, com a art en viu, les obres evolucionen i ni el treball és el
mateix en una estrena o més endavant (fruit del rodatge i el retorn del públic),
ni hi ha dues funcions iguals.

El que és clar és que una o altra tria de propostes pot canviar
absolutament la visió d’una fira. D’aquest Trapezi 2018 ens quedem amb, com a
mínim, quatre idees:

Primera: El circ tradicional no morirà mai perquè, com a bon clàssic,
perdura en el temps i sap adaptar-se al moment. En són dos bons exemples ‘L’Homme
Cirque’, on David Dimitri fa apologia de l’“encara més difícil” amb una proesa
rera l’altra representant tot sol tots els papers de l’auca; i ‘Set Up’ dels
clowns Los Barlou, que sense inventar res de nou –l’argument es basa en uns
maquis sapastres que, en lloc de muntar, es disposen a fer el show– arrenquen les riallades
intergeneracionals del públic. Pura teràpia.

Segona: El circ contemporani s’obre pas sense timidesa, tirant-se de
cap a la investigació de nous formats, nous usos dels objectes, noves
manipulacions. Els francesos i suïssos són uns grans capdavanters d’aquesta
línia. La Compagnie H.M.G ens ha sorprès amb la singular ‘3D’, a cavall entre la
dansa i el circ, la física i la tecnologia, explorant el moviment i el so que
se’n desprèn; la Compagnie Cirque Au Carré ens ha ensenyat l’elasticitat dels malabars
en una juganera teranyina de fils; o els ja mencionats Les mains, les pieds et
la tête aussi han demostrat a ‘Santa Madera’ que la roda cyr pot transcendir el
seu estatus d’aparell acrobàtic.

Tercera: La dramatúrgia encara és força absent en moltes de les peces,
reduint-les a una consecució de números que es queden en l’exercici tècnic. Habitualment
s’enduen l’aplaudiment impressionat dels espectadors, però no els deixen pòsit
emocional. Totalment lícit i merescut, i no exclou ni un bri de qualitat; però
ho volem tot, ves. També n’hi ha exemples: ‘Mobil’ de La Güasa Circo Teatro,
que té suficients ingredients per bastir una història –un personatge excèntric
que fabrica circuits de pilotes en moviment– però s’encalla en un joc de
malabars; o els també esmentats Cirk’Crash amb ‘Briks’, que mostren les
disciplines dels seus integrants sense acabar d’estirar el fil narratiu que els
brinda l’escenografia.

Quarta: El circ català té molt bona salut i cobreix un ampli ventall de
propostes que evidencien aquesta riquesa: la bonica estranyesa i capacitat de
comunicació de Mumusic Circus amb ‘Flou Papagayo’, les acrobàcies amb bales de
palla d’Amer i Àfrica a ‘Envà’, el circ inclusiu i sense limitacions de (Cia)3
amb ‘Mur’, els tallers familiars de circ de Los Herrerita, el clown
divertidament absurd dels Slow Olou… i tantes altres companyies que han
actuat aquest Trapezi o formen part del sector. Fires com la de Reus (amb un
Pla Integral al darrere) ajuden a enfortir el circuit per tal que la creació i
l’exhibició circense del país creixi, es desenvolupi i viatgi més enllà de casa
nostra. Com ja fa. S’està picant pedra.