LALI ÀLVAREZ GARRIGA – Ella i el mar
Va irrompre com a dramaturga-directora el 2015 amb Ragazzo, per fer-se amb el Premi de la Crítica al Espectacle per a joves i el Premi Serra d’Or al millor espectacle. Al Grec del 2016, estrenava BARCELONA (contra la paret). Ambdós amb la companyia LA PùBLICA. En col·laboració amb Pau Matas, escriu Tha Tzpar (l’espera), un espectacle de carrer estrenat a Fira Tàrrega (2018). Mateix dia, mateixa hora, mateix lloc s’estrenà al TNC el 2019, amb l’Agrupació Hui Basa. Álvarez reflexiona sobre esdeveniments del present des d’un enfocament de marcat caràcter social. Les seves obres obren una escletxa des d’on repensar de forma valenta i crítica el món que ens envolta. Els seus personatges surten dels mitjans de comunicació on sovint ocupen un espai anecdòtic. Després d’una seriosa feina de documentació, pugen a l’escenari convertits en persones amb l’entitat necessària per captivar-nos amb la seva veritat escènica. Article redactat per Iolanda G Madariaga
MARTA BARCELÓ – Ei, Zombie!
En el seu repertori de vinculació amb les arts escèniques hi ha la dramatúrgia, el guió i la interpretació. Tant en arts escèniques com en circ (és una de les impulsores de Res de res: Setembre (2008); (Remor) (2013) i Fuga (2015). Es va formar a l’Institut de Teatre de Barcelona (gest) i també a l’escola The Circus Space de Londres. La seva inquietud l’ha implicat a vincular-se al centre d’investigació escènica, en un antic cinema de Sineu. Abans que arribi l’alemany (guanyadora del Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears, 2015) parla de l’alzheimer, a partir de la protagonista, que sent com va desconnectant de la memòria. Ho fa amb un toc d’ironia i amb la llum del qui vol aprofitar l’última engruna de consciència. S’ha endut també el reconeixement en el Torneig de Girona amb Tocar mare (2016), i poques setmanes després, en el de Buenos Aires. Entusiasta, no vol cedir a res: alternant guió amb entrenament per seguir fent de trapezista en bolos. Article redactat per Jordi Bordes
CLÀUDIA CEDÓ – Em dic Irene
A més de dramaturga, Clàudia Cedó és directora de teatre i psicòloga, dos perfils professionals que contribueixen enormement a dotar de realisme les seves obres. Els seus textos parlen de situacions actuals, de vides que podrien ser la dels espectadors i, alhora, de qüestions profundes – sovint tabús– com ara la mort perinatal (Una gossa en un descampat), els límits morals de la ciència (Tortugues: la desacceleració de les partícules), la incomunicació entre les persones (L’home sense veu), el domini imperceptible de les xarxes socials (Júlia?) o la identitat i estancament personal (DNI). Des del 2006 impulsa Escenaris Especials, una escola de teatre per a persones amb risc d’exclusió social ja sigui per discapacitat, malaltia mental, autisme, drogoaddicció, deficiències neuromotores, etc. Els seus espectacles transmeten la convicció que el teatre és una poderosa eina de reflexió i transformació social. Ha guanyat el Premi Butaca al millor text el 2015 i 2019, entre d’altres reconeixements. Article redactat per Núria Cañamares
AINA DE COS – Una xifra
Actriu, directora i dramaturga juga amb el teatre per fer-se preguntes. És honesta i lluitadora. Entèn l’escenari com un mirall en què tot espectador ha de sentir-se reflectit i que, en certa manera, li ha de convidar a fer una revisió dels seus comportaments. Per a escriure, tria capítols que poden arrelar en alguna situació personal o es documenta fins a tenir la seguretat de trobar el to i el punt de vista rellevant (Només quan plou). La veu femenina i la Guerra Civil són claus que l’atrapen. Les seves propostes textuals acostumen a tenir molt bona rebuda. Per exemple, Només quan plou va rebre un premi del Principal de Palma (En ocasió de la Dona, 2016) i La noia de la benzinera es va endur el Teatre de Butxaca 2018, que ara ha repetit amb Un tren, dos trens aquest 2020. Ha participat al Torneig de Dramatúrgia 2016, impulsat pel Temporada Alta; i va ser guanyadora del Festival Píndoles 2019, al Castell de Montjuïc, a Barcelona. Per a ella, però, el millor premi és treballar amb condicions dignes. Article redactat per Jordi Bordes
LLÀTZER GARCIA – A un germà gran
Des del 2003, en que rebé el Premi Ciutat de Sagunt per Au revoir, Lumière, no ha deixat de rebre reconeixements com a dramaturg. Compta amb més d’una desena d’obres publicades i cinc peces breus, la majoria d’elles estrenades amb èxit. La pols (2014) va merèixer el Premi de la Crítica (2014) i el Premi “Serra d’Or” (2015); el propi autor va dirigir la versió cinematogràfica estrenada al Festival de Màlaga el 2016. També va rebre el Premi de la Crítica el 2017 per Els nens desagraïts. Les seves obres han estat traduïdes al castellà i a l’anglès. Defuig les trames complexes amb molts personatges per focalitzar-se a descobrir les íntimes contradiccions i replecs d’uns pocs personatges ubicats en situacions extremes. Practica una mena d’hiperrealisme teatral en què l’espectador se situa com a voyeur d’uns personatges enfrontats entre ells i, en el fons, a ells mateixos. La família és un tema recurrent en la seva obra; una forma d’encarar l’ésser humà a partir de la socialització que té lloc a la infantesa. Article redactat per Iolanda G Madariaga
TONI GOMILA – A distància
Amb una dilatada carrera d’actor, Toni Gomila va irrompre com a dramaturg amb Acorar el 2013, fent-se amb el Premi Serra d’Or i sent nominat als premis Max. La trajectòria d’aquesta primera obra ha estat meteòrica: el 2015 es va rodar un documental sobre l’èxit de l’espectacle, el 2016 es va fer per primera vegada en castellà. De la participació en la IV edició del Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta, va veure la llum Infinir (2014). Li va seguir Peccatum, dramatúrgia sobre rondalles populars recollides per Mn. Alcover. El 2018, l’autor aborda la seva obra més ambiciosa: Rostoll cremat, una peça a partir del conte popular d’En Joanet de sa gerra, amb textos clàssics i del propi autor. Com a dramaturg, l’autor parteix d’allò més local per conduir-nos a reflexions d’amplitud universal. Gomila troba en la tradició un punt d’ancoratge des d’on abordar el present amb esperit crític i un fi sentit de l’humor. La recuperació del llenguatge popular dona a les seves obres un especial valor. Article redactat per Iolanda G Madariaga
HERMANAS PICOHUESO – A dos metres
Companyia jove balear desbordant d’energia i creativitat que treballa sobre la línia arrisca de l’experimentació i el risc. La tecnologia, la manipulació d’objectes i una manera molt singular d’adreçar-se al públic –a través del joc i l’histrionisme– els permeten reinventar-se a cada treball. El seu primer muntatge Ningú no va als aniversaris a l’estiu va sorprendre els espectadors convidant-los a organitzar (literalment) una festa plena de contrastos emocionals. El darrer, Excalibur i altres històries d’animals morts, satiritzava amb el format d’un late show sobre les pors d’una societat naïf totalment controlada. Actualment estan gestant P-Acte Idiota en el marc del Suport a la Creació de FiraTàrrega, un espectacle que culminarà l’edició del 2021 i que traslladarà la utopia anarquista a l’espai comunitari. Amb Excalibur han guanyat el Premi de la Crítica 2019 d’Eines Digitals (i les nominacions a noves tendències i Novaveu) i el Premi al Millor espectacle de les Illes Balears. Article redactat per Núria Cañamares
PAU MIRÓ – Innocent
Actor llicenciat a l’Institut del Teatre, va desenvolupar tota la seva carrera de dramaturg apuntant-se als cursos de l’Obrador de la Sala Beckett. És del grup selecte d’autors catalans contemporanis que ha estrenat una obra a la Sala Gran del TNC (Victòria, 2015) i, això no l’impedeix indagar peces d’intuïció com la seva trilogia sobre el bestiari (Lleons, Girafes, Búfals, 2009) o sobre els perdedors (Els jugadors, Un refugi indie, Dones com jo). És un autor que també té reconeixement internacional, sobretot a Itàlia (el 2013 va rebre un premi Ubú per Els jugadors, que s’havia estrenat al Piccolo de Milà, aquell any), i amb peces traduïdes també al castellà, francès, portuguès, polonès i anglès. El seu primer treball de referència és Plou a Barcelona (2004) que Carles Torrens adaptaria com a telefilm (millor llargmetratge de ficció 2008). Construeix personatges fràgils que, davant dels reptes que li planteja la vida, han de fer el cor fort. Escriu per a trobar nous punts de vista als punts que li preocupen. D’aquí surten peces com Un tret al cap (Sala Beckett, 2017) per parlar de l’ètica periodística o Una història real (Villarroel, 2019), per abordar la reacció d’un escriptor progressista amb un fill que legitima comportaments xenòfobs. Manté la interpretació (preparava La gavina amb Àlex Rigola abans de la pandèmia) i la direcció puntualment (Pluja constant, 2011). Ha fet múltiples adaptacions : des de l’esbojarrada Happy hour, a partir de L’oncle Vània de Txèkhov (Borràs, 2005) al Terra Baixa, amb l’actor Lluís Homar com a únic actor a escena (Temporada Alta, 2016). Article redactat per Jordi Bordes
QUERALT RIERA – Dos milions de nanòmetres
Directora i actriu, Queralt Riera (Barcelona, 1978), s’ha convertit en els quatre darrers anys en una de les autores catalanes més premiades. Des de 2018 ha guanyat el Premi Octubre de Teatre Pere Capellades (2018), el Ciutat de València de Teatre (2019) i el Adrià Gual (2019). També doble finalista del Premi Born de Teatre (2017 i 2019) i del Quim Masó (2018), va guanyar el 2018 una beca Odisseu per a Creadors Emergents. El seu món dramàtic es caracteritza per situar a la dona en el centre del conflicte. Un teatre mai explícitament militant, però clar en les seves intencions i marcada per una escriptura amb volada poètica. Article redactat per J.C. Olivares
VICTORIA SZPUNBERG – Amèrica
L’obra dramàtica de Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) reivindica l’autoria i el rigor i la complexitat aplicada a l’escriptura teatral. Autora de llarga trajectòria, amb diversos premis i reconeixements, els seus textos s’han traduït a l’anglès, txec, italià, espanyol, alemany, francès, polonès, hebreu i anglès, com ara Amor Mundi (2019), la seva darrera obra escollida per la plataforma europea Fabulamundi per la difusió de la dramatúrgia de la Comunitat Europea. El seu treball manté el pont creatiu amb la generació d’autors dramàtics catalans de principis dels anys noranta. Article redactat per J.C. Olivares