Sin categoría

by Deixa un comentari

La 9a edició del circuit oferirà un total 250 funcions fins al 29 de maig obertes a tots els públics i gratuïtes, que se sumen a les activitats complementàries, tant de presencials com en línia, que el programa presenta per apropar la realitat de la creació i els creadors a la ciutadania i les funcions adreçades a públics escolars 

Barcelona Districte Cultural ha assolit, des que es va crear, la xifra de 100.000 espectadors gràcies al creixement progressiu de centres implicats en el circuit i a l’increment de funcions que hi presenten. Actualment, la xarxa del programa està formada per 29 equipaments dels 10 districtes que programen activitats en 31 escenaris   

La nova programació d’aquest circuit —que està dedicat a les arts escèniques i l’audiovisual i arriba a 29 centres cívics i equipaments de proximitat dels 10 districtes de la ciutat— serà la més ambiciosa de les que fins ara ha presentat, ja que no només oferirà 27 noves propostes de teatre, dansa, música i circ, sinó que també en repescarà 17 més que van ser ajornades durant les dues darreres edicions a causa de la covid-19. Seran, així, 44 propostes d’espectacles en viu (juntament amb els títols que componen el Petit Cineclub i el cicle de cinema documental organitzat en col·laboració amb l’In-Edit Festival) les que protagonitzaran prop de 250 funcions obertes a tots els públics, a les quals se n’han de sumar prop d’una vintena més de dedicades només a públic escolar. Per donar cabuda a totes aquestes funcions, el programa s’allargarà fins al 29 de maig i durarà prop de quatre mesos en comptes dels tres habituals.

La programació d’aquest cicle organitzat per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona té la voluntat d’arribar a públics amplis i diversos, d’aquí la seva heterogeneïtat i la convivència entre títols adreçats a públics adults i a públics familiars. Entre els muntatges destinats a tots els públics destaquen Molsa, de la Cia. Thomas Noone Dance; Kl’aa, la teva cançó, d’Inspira Teatre; Camí a l’escola, de la Cia Campi qui Pugui; Una poma, un pomer, de De_Paper; Els músics de Bremen, de la Cia. Versus Teatre, o Caça-històries, el misteri del Gran Rambutan, d’Impro Barcelona. També espectacles de circ com Lazuz, de Lazuz Company; La punta de mi nariz, de Kolektivo Konika; A la Fresca, de Cia Anna Confetti, o Le Fumiste, de Cia Don Davel; de teatre com Txema, the Postman, de Txema Muñoz; o de dansa com Interferències, de La Banda Street Groove.

Destaca de la programació musical del Barcelona Districte Cultural que totes les propostes estan liderades per dones: Queralt Lahoz, Alba Carmona, Clara Gispert, Anna Andreu, Maria La Blanco, Sara Terraza, La Chunga o Las Karamba.

La programació teatral respon també a temàtiques, estètiques i estils dispars, però amb propostes de tanta qualitat com Els dies mentits (amb un premi Max) o El pequeño poni, produïdes per la Sala Flyhard; Llibert Unplugged, de Les Llibertàries, liderades per Gemma Brió; Sacarina, de La Ruta 40; Els reis de Shakespeare escriuen el discurs de Phillipe the Sixth, de LAminimAL Teatre; Autónomos. El musical, de Versió Definitiva; o Amy (& the Orphans) de La Niña Bonita.

Entre les propostes que es reprogramaran de les dues anteriors edicions hi ha, per exemple, Ocaña, Reina de Las Ramblas, de Marc Rosich; Les coses excepcionals, amb Pau Roca; Parrà, de Miquel Barcelona i Marc Vilajuana; Los papeles, d’Anthony Kmeid; Ni cap ni peus, de Circ Vermut; Polzet, de Zum-Zum Teatre; El silenci d’Hamelin, dels Farrés Brothers; Sabor de Gràcia, Mélodie Gimard, Magali Saré o les Ketekalles. A les prop de 250 funcions programades d’aquests espectacles s’han de sumar les activitats complementàries (tant de presencials com en línia) que el programa ofereix per tal d’apropar la realitat de la creació i els creadors a tots els barcelonins i les funcions adreçades a públics escolars.

El Barcelona Districte Cultural ha assolit la xifra de 100.000 espectadors gràcies al creixement progressiu de centres implicats en el circuit i a l’increment de funcions que ofereix, i això malgrat que durant les dues últimes edicions (les de primavera i tardor de l’any 2020) s’han reduït els aforaments dels espais per donar compliment a les mesures de prevenció i contenció de la covid-19, tal com se seguirà fent mentre aquestes mesures estiguin vigents. Actualment, la xarxa del Barcelona Districte Cultural està formada per 29 equipaments dels 10 districtes de la ciutat que programen 31 escenaris. Quan el circuit va començar a funcionar, durant la primavera del 2017, només hi havia deu equipaments implicats. La xifra va augmentar fins a tretze centres a l’edició d’octubre del 2017 i fins a vint escenaris la primavera del 2018.

by Deixa un comentari

XXVa. MOSTRA DE TEATRE DE BARCELONA 2020

Enguany la Mostra celebra 25 anys oferint a nous i joves creadors, actors i directors la possibilitat de mostrar els seus treballs dins del panorama teatral de la ciutat i del país.

Aquesta ha estat una Mostra atípica, marcada per la situació sanitària que vivim a nivell mundial i on tothom ha fet un esforç extraordinari per a poder mantenir el teatre i la cultura al lloc que li correspon. També ha estat una Mostra plena d’agraïments cap a tothom que l’ha fet possible durant aquest quart de segle d’existència. I un cop més, la MTB no s’ha rendit i s’ha adaptat, per a mantenir la seva esperada Festa de Cloenda i Lliurament de guardons, que s’ha transmès en streaming avui, dilluns 18 de gener a les 21h. En el decurs de l’acte, s’han donat a conèixer els guanyadors de l’edició.

La cerimònia s’ha pogut seguir al canal de Youtube del Teatre del Raval a partir de les 21h: https://www.youtube.com/user/TeatreDelRaval

L’acte, conduït per l’actriu i presentadora CRISTINA BRONDO, ha comptat amb les actuacions de la COMPANYIA LA MELANCÒMICA (guanyadores del Premi Especial Jurat de la 24a Mostra de Teatre) i RETAHILA BALLET.

Us recordem els membres del Jurat d’aquesta 25ª edició:

Montse Miralles (Actriu i directora teatral), Joana Cortils (Membre de Nova Veu, plataforma de crítics joves de Recomana.cat), Pep Armengol, (director de càsting), Josep Mª Viaplana (Gestor cultural i crític teatral), Carles Armengol (Recomanador de teatre a “TeatreBarcelona” i representant del públic) i Jaume Viñas (Actor i director).

(al final d’aquesta crònica, els guanyadors de totes les categories)

ESPECTACLES PARTICIPANTS – TEATRE DEL RAVAL

PARTÍCULES PARAL·LELES
CIA THE AMATEURS COMPANY
AUTORIA i DIRECCIÓ IVAN ANDRADE
INTÈRPRETS XAVI ÁLVAREZ, JOANA CASTELLANO, NIL CORAL, ANDY FUKUTOME, JAUME LLAGOSTERA i RINA OTA
IDIOMA/DURADA 90 minuts /Dues històries en català. Una història en japonès, sobretitolada al català.
DATES Dilluns 5 d’octubre a les 20:30h

SINOPSI

Un empresari d’èxit, al Japó, contracta una dona perquè l’acompanyi a esdeveniments socials i el distregui després de cada llarga i estressant jornada laboral. Un enginyer que treballa en una important empresa tecnològica entra a formar part d’un programa pilot de companyia virtual, després de trencar amb la seva parella. Dos joves adolescents, que mai s’han vist en persona, comparteixen, a través d’Instagram, secrets i angoixes que, tal vegada, mai s’atrevirien a confessar en persona.

PARTÍCULES PARAL·LELES és una obra formada per tres històries entrellaçades, cosides amb un mateix fil temàtic: l’exploració de les relacions humanes en el segle 21, a partir de noves formes socials, nous models familiars, i el ritme frenètic i sense pausa al que estem exposats en aquest primer món.

El títol fa referència a un fenomen descobert per Albert Einstein, anomenat quantum entanglement, el qual afirma que existeixen partícules que, tot i estar situades a punts distants de l’Univers, poden desenvolupar un comportament paral·lel (és a dir, un estímul aplicat a una d’elles té un efecte en l’altra). Aquest descobriment, observat, però encara inexplicat, és un dels misteris més singulars als que s’enfronta la ciència actual.

LA COMPANYIA DIU

THE AMATEURS és una companyia fundada el 2015 per l’Ivan Andrade i la Clara Bes, professionals del teixit artístic català amb més de 15 anys d’experiència. Cinc anys després de la seva creació, hem estrenat espectacles a Londres, Barcelona, París i Taiwan, i hem impartit classes i tallers a Catalunya, Regne Unit, Canadà, Taiwan i Austràlia.

La nostra proposta formativa “El Cos Conscient” es desenvolupa al voltant de dos eixos: la investigació de la presència i la intensitat escènica a partir de l’estudi de les experiències somàtiques per les quals transita l’intèrpret dalt de l’escenari (tensió, respiració, energia, ritme, por), així com el valor de l’ètica i la política en la creació escènica contemporània.

LINK A TEASER:

El creador de l’espectacle i de la Cia. The Amateurs Company, Ivan Andrade, compta amb un bagatge important de produccions i experimentació teatral, també a d’altres països, cosa que es reflexa en aquesta obra, que va ser la primera sorpresa agradable de la Mostra (bon presagi, per ser la primera obra escenificada). Dos punts la fan interessant, especialment el primer: la dramatúrgia. Agafa tres històries independents, de diferents procedències, i fa amb elles una ‘amanida’ escènica tot fent una cosa molt intel·ligent. No les representa una per una, senceres, sinó que fa com les línies argumentals, per exemple de les sèries, i el que ens presenta són diverses escenes, una darrere l’altra, que van fent progressar cadascuna de les històries, però amb molta traça a l’hora de ‘tallar i enganxar’ cadascuna d’elles, de forma que seguir aquesta obra de 90 minuts se’ns fa amè, i sobretot interessant, també per les temàtiques de cadascuna d’elles. El nexe d’unió són les relacions personals, actuals i del proper futur, que despunten a principis del segle XXI. Un home que contracta una dona en una agència (cosa que ja existeix al Japó, on es situa la història i d’on són els personatges i els mateixos actor i actriu) especialitzada en ‘acompanyament’. No es tracta de serveis sexuals, sinó de companyia i de no anar sol als compromisos. Entronca, en realitat, amb la tradició nipona de la Geisha, que ha de resultar una acompanyant amena, amb dots artístiques i de conversa, a més de bellesa. La relació, és clar, es va complicant…

La segona història ens parla de dos adolescents que es troben en un xat (privat entre els dos) i descobrim que el noi està deprimit i es vol suïcidar, i ella proposa una trobada a veure si li treu la idea del cap.

En la tercera, un home desenvolupa una relació amb un android dissenyat per a suplir la falta d’amistats i vida social.

No cal explicar més, sinó que totes tres històries, al menys a mi, em van deixar una pregunta inquietant al final de cadascuna:

  • Fins a on som capaços d’arribar, quan tenim poder a sobre d’algú, un poder sobre el que no hi ha, en principi, aturador?
  • Pot un amor infantil (posem per cas, del parvulari) deixar-nos una petjada per a la resta de la nostra vida?
  • Quan una relació ha estat capaç de fer-nos feliços, i sobretot de millorar la nostra vida, com de dolorós és acceptar, com ja sabíem des del principi, que ha de ser limitada en el temps?

De tots els intèrprets, destacaria les dues actrius, la japonesa de la primera història, Rina Ota, i la noia de la segona, Natàlia Mas… i qui fa el personatge ‘mecànic’ de la tercera, Nil Coral. En canvi, el Xavier Álvarez va semblar en alguns moments ‘fora de joc’.

El el camp de les coses que caldria millorar, que per sort es veu que són coses fàcilment arranjables, estaria el tema del sobre-titulat dels diàlegs en japonès, ja que de vegades el mateix actor els tapava, la conversa per whatsapp entre els dos jove, que tenia poca visibilitat, els canvis de llum, i les entrades i sortides que enllacen les escenes, que obliguen a molts canvis d’objectes, sortosament pocs i senzills. Res que un parell o tres d’assaigs tècnics no puguin arreglar totalment.

Una obra que per a mi, podria estrenar-se a molts escenaris barcelonins sense desmerèixer gens.

POLS A LA MEMÒRIA
CIA ANÒNIMS PRODUCCIONS
AUTORIA i DIRECCIÓ ESTANIS ABOAL
INTÈRPRETS JOAN GIL Piano: JESÚS HORCAJO
IDIOMA/DURADA 55 minuts / Català
DATES Dimarts 6 d’octubre a les 20:30h

SINOPSI

Ell es troba perdut enmig d’un espai desconegut i cerca alguna cosa que l’ajudi a sortir. Aquest espai és la seva memòria. Sap que allà trobarà la Rosa, la seva dona, que va morir ja fa un temps.
Dins del seu subconscient ens explicarà records de la seva vida i com la importància d’aquests l’han conduït tota la seva existència. Veurem com ha viscut la seva malaltia des de l’inici fins el moment en que el seu camí es converteix en un laberint d’on ja li és impossible tornar a sortir.
“De vegades començo a caminar i no sé on em duran les meves passes. Camino, miro enrere, i només trobo records de coses que havia oblidat…i ja no recordo el camí de tornada”
LA COMPANYIA DIU

ANÒNIMS PRODUCCIONS es caracteritza per generar espectacles de creació pròpia on el text i la música siguin originals. La companyia és fundada per Joan Gil, Estanis Aboal i Jesús Horcajo, formació que ja ha estrenat els següents espectacles:

VEGANOS, EL MUSICAL: comèdia d’èxit amb quatre temporades a Barcelona, dues a l’Eixample Teatre (2017 i 2018) i dues a l’Ars Teatre (2019 i 2020). Espectacle finalista als Broadway World Spain com a millor musical de Petit Format.

BARBABLAVA, EL MUSICAL: thriller musical que va estrenar la temporada “Temps de musicals” del Teatre Gaudí al 2018 amb èxit de crítica i públic.

POLS A LA MEMÒRIA, un monòleg teatral intimista sobre l’Alzheimer amb música en directe.

Recentment han estrenat el musical BALADA PER UN HOME MORT inspirat en Balada de la presó de Reading d’Òscar Wilde, commemorant el 120 aniversari del dramaturg. Aquest espectacle estarà en temporada a l’Almeria Teatre aquesta tardor 2020.

LINK A TEASER:

El nivell interpretatiu de l’obra és força meritori, a càrrec de Joan Gil, dirigit per l’autor i director, Estanis Aboal. I més tenint en compte l’objectiu, que no és altre que viure ‘des de dins’ la evolució de la malaltia de l’Alzheimer d’un home d’una certa edat, una evolució molt realista i ben retratada. Sobretot en el terç central de l’obra, -amb una proposta escènica, alhora que senzilla, visualment molt ben trobada- va aconseguir posar-nos el cor en un puny, que no m’estranyaria gens que fos l’objectiu de l’equip artístic. A la primera i tercera part, hi havia més voluntat que resultats. Però, tot s’ha de dir, una bona part de la responsabilitat és de la deficient sonoritat de l’espectacle (cosa molt fàcilment millorable). Per una banda, la música d’un piano en directe dificultava enormement sentir les subtileses dels moments més íntims, xiuxiuejats, en la veu de l’actor. Quan hi havia sons de fons (enregistrats o no) també ens perdíem coses del diàleg. I per a rematar-ho, les veus enregistrades, de vegades resultaven també difícils d’entendre (no totes, algunes) cosa que fa ràbia, perquè les demències senils, en general, són una temàtica necessària en la nostra societat i en les nostres propostes artístiques, i a més els que hi hem estat en contacte directe, apreciem la iniciativa de la companyia, a la que recomano que, tenint un nivell acceptable, treballi tots aquests ‘handicaps’ i pugui oferir aquesta bona iniciativa al públic.

LET ME DOWN SLOWLY
CIA COMPANYIA AFFLICTUS
AUTORIA i DIRECCIÓ ANNA TORRELLA I ÈRIC PONS, AMB LA COL·LABORACIÓ DE BRUNA ARTIGAL I ADRIÀ ANDREU
INTÈRPRETS ÈRIC PONS I ANNA TORRELLA
IDIOMA/DURADA 90 minuts / Català
DATES Dilluns 12 d’octubre a les 20:30h

SINOPSI

Per què quan coneixem algú i estem a gust, ens formigueja una por al cos de que allò bonic s’acabi? Què passa perquè una relació s’acabi? Se’ns ha inculcat aquest vertigen socialment? Hi ha alguna relació entre la nostra manera d’estimar i la necessitat d’estar amb algú? Com es pot explicar que l’amor faci mal?

LET ME DOWN SLOWLY ens mostra una ciutat amb diferents possibilitats de relacionar-se amb l’amor on els dos personatges intentaran fugir d’aquest dolor buscant alternatives a l’amor romàntic, però ben aviat descobriran que potser aquest camí no és tan senzill com esperaven.

Després d’haver explorat el cantó fosc de l’amor a ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS, en aquesta ocasió la companyia Afflictus centra la mirada en les alternatives no monògames que existeixen. La companyia aproparà al públic aquestes diverses maneres de viure l’amor mostrant la vulnerabilitat que sentim quan estimem.

LA COMPANYIA DIU

La companyia AFFLICTUS, fundada per Anna Torrella i Èric Pons l’any 2017, va néixer amb la voluntat de gestar el seu primer projecte de creació ONLY LOVE CAN HURT LIKE THIS. L’obra va fer diverses funcions entre els anys 2017 i 2019, sent seleccionada a la 23A. Mostra de Teatre de Barcelona (Premi especial del jurat, Premi Intèrpret Revelació per Èric Pons i nominació a Millor Actriu per Anna Torrella) i fent temporada al teatre Porta 4 de Barcelona. La companyia també està formada per Adrià Andreu i Bruna Artigal.

La necessitat de crear aquesta obra sorgeix del canvi que les creadores percebem en les maneres d’estimar pròpies i també la mateixa voluntat de canviar-les. Creiem que, des de l’experiència personal podem apel·lar a un col·lectiu més ampli. En aquesta ocasió, creiem que la nostra generació comença a ser conscient dels patrons existents en les relacions monògames i amb aquesta manera diferent de veure l’amor apareixen múltiples alternatives, les quals volem exposar i explorar a la nostra peça. Amb Let Me Down Slowly volem parlar amb la nostra generació des de l’escenari, però també amb persones que potser es troben més allunyades d’aquestes maneres d’estimar.

LINK A TEASER:

Proposta d’una companyia ben jove, formada per l’Èric Pons i l’Anna Torrella, tots dos amb una àmplia formació i algunes feines professionals , i com es nota en la seva qualitat interpretativa!

Jo dividiria l’obra en tres parts, més o menys. El la primera, assistim a les presentacions dels personatges, que entre escenes d’un peculiar flashback i explicant-se les seves aventures, especialment de vida nocturna i amorosa, anem descobrint dues persones sensibles, amb una ment oberta, que fugen de tota convenció i sense una idea clara de quin serà el seu futur. Bohèmia del segles XXI. Vaig descobrir una paraula molt habitual entre el jovent, la qual desconeixia totalment: ‘perreo, perreo’. Busqueu-la!

Posteriorment, paren a reflexionar i tenen un diàleg amb el públic. I quan dic diàleg vull dir que demanen a aquest que els expliqui coses ben íntimes de la seva vida, en part a través de jocs i interacció. Aprofiten per a dir-nos també grans intimitats dels seus personatges… o de les persones que els estan interpretant, que tampoc s’esbrina ben bé, però tal i com ho fan arriba un moment que tant se val.

I aleshores, fan una cosa màgica i poc vista (tot i que s’intenta) en un escenari, i són dos amics obrint-se en canal, figuradament parlant, per a treure els seus desitjos, somnis i cerques, i sonen tan propers a nosaltres…

Només per això val la pena assistir a aquesta catarsi -ho serà més en la mesura que aprofitem el mirall que ens presenten per a mirar-nos nosaltres mateixos- de joves buscant la seva identitat, que al principi semblen frívols, i acaben acariciant l’eterna idea de l’amistat com a forma d’amor, si més no tan vàlida com aquell.

DES DEL DESERT
CIA CIA LES GOLFES
AUTORS ALBERT VILALTA i CARME CANET
INTÈRPRETS CARME CANET, LAURA LUCEÑO I OLGA LLADÓ.
Músics: Eloi Pey – bateria, Nico Viso – baix, Eric Suets – guitarra, Ferran Cullell – piano, Laura Luceño – veu i guitarra
DIRECCIÓ CARME CANET
IDIOMA/DURADA 60 minuts / Català
DATES Dimarts 13 d’octubre a les 20:30h

SINOPSI

L’espectacle és pluridisciplinar, incloent-hi interpretació, dansa, música, i audiovisual. L’objectiu es l’ús de diferents llenguatges per expressar les paraules escrites per una persona que ha passat 9 mesos de la seva vida en un segrest terrorista, ferit de bala des del primer dia. L’espectacle també vol mostrar que els humans sovint estem segrestats, a cops voluntàriament, a cops a la força, per situacions que ens segresten la vida, la voluntat o els somnis.

LA COMPANYIA DIU

Com que no és fàcil trobar les paraules per explicar aquest projecte, ni l’experiència de la que neix, us direm que hem volgut transformar en llum, tendresa i esperança un fet dolorós: el segrest per part d’un grup terrorista, d’una persona a qui coneixem, l’Albert Vilalta. Tres dones ens posem dins les seves paraules i els donem una particular dramatúrgia. Hem donat vida amb música, dansa i veu parlada, als seus pensament escrits durant el captiveri. Al llarg de tot aquest procés de treball, l’hem anat coneixent, estimant i admirant profundament. El desert on ell va viure 9 mesos ens l’hem fet nostre, per què hi ha molts deserts en les nostres vides, i molts petits segrestos en els que ens podem trobar, que ens limiten, ens paralitzen, ens atemoreixen. I no, no volem tenir por. Junts ens en podem sortir, potser ens cal poesia, música i l’estimació dels qui ens envolten. El desert pot ser bonic i càlid, però també perdedor i fred. Des del desert, en paraules de l’Albert, vol sortir de la foscor, desfer-la i afrontar-la.

LINK A TEASER:

Intentar explicar l’experiència, i sobretot la petjada que deixa en algú com l’Albert Vilalta, cooperant que deixa la comoditat de la seva vida europea i va a ajudar a llocs on ja sap que se la juga, és certament un repte, i segons han pensat els responsables d’aquest muntatge, una obligació moral dels artistes.

El puzzle es va conformant amb música i cançons (esplèndids els músics i la cantant, Laura Luceño), dansa (també esplèndida Olga Lladó) i textos del mateix Albert, escrits principalment en el seu captiveri de 9 mesos. Imaginem tot aquest temps, ferit i sense atenció mèdica, i sabent que en qualsevol moment la mort en pot venir de qualsevol dels que et vigila.

El més fluix per a mi, i és una llàstima, és la dramatúrgia i com encaixen les peces de tot, fins i tot l’ordre dels textos, que no ens acaben explicant una història, sinó mostrant-ne retalls, però sense una intenció clara de desenvolupament dramàtic. I sobretot, el to interpretatiu de l’actriu i directora Carme Canet, amb molta intensitat (massa) en tot moment, obviant les pujades i baixades que, sense dubte, formen part d’una experiència tan rellevant. Tot i reconèixer la voluntat d’homenatjar la figura i la feina de l’Albert Vilalta, un té la impressió que podria haver-se fet millor.

DONES I SILENCI
CIA COMPANYIA8
AUTORIA i DIRECCIÓ JOSÉ ANTONIO AGUADO
INTÈRPRETS ROSA DOMÈNECH, ANA ALONSO, MARIA MARTÍNEZ, JUDITH CANTÓN, ROSA PONSARNAU, MIQUEL ÀNGEL SENAR, JUAN CARLOS URÍSZAR i NORA GABRIEL
IDIOMA/DURADA 90 minuts / Català i castellà
DATES Dilluns 19 d’octubre a les 20:30h

SINOPSI

DONES I SILENCI és una obra contra la violència de gènere. Petites històries que retraten diferents escenes on la dona és el centre. La protagonista se sent atrapada, fuig o lluita contra els diferents formats de violència masclista. L’espectacle porta al públic a la reflexió? i deixa el debat obert. Una obra que es desenvolupa a l’escenari i cinematogràficament en tres pantalles. Les projeccions del cineasta Antoni Verdaguer que col·labora amb la Companyia8 acompanyen les accions dramàtiques. L’escenari es converteix en un gran esdeveniment cinematogràfic on cinema i teatre es donen la ma? en una posada en escena transversal.

LA COMPANYIA DIU

La Companyia8 va ser creada el 2018 a Terrassa amb l’objectiu de portar a escena obres de creació pròpia.

Dones i Silenci, guardonada amb els Arts Mediterrània Internacional de teatre social 2019/20, presenta com afecta el dia a dia de les dones la violència masclista, en totes les seves manifestacions.
LINK A TEASER:

L’obra s’estructura amb la successió d’escenes amb diferents intèrprets, normalment entre un i tres, que narren diverses situacions des de la perspectiva femenina, que posen el focus en casos dramàtics de tot allò que ha de suportar socialment la condició femenina.

La valoració general és que tant la dramatúrgia, la producció, com les interpretacions són bastant ‘amateurs’ i queden molt lluny de poder-se fer en escenaris professionals, només destacar dues coses, per a ser justos: l’escena entre una doctora i una pacient/amiga seva mare d’un policia, és per a mi la millor construïda en els aspectes abans esmentats. I, entre algunes de les escenes, la presència pertorbadora de la Maria Martínez, una cantant-actriu amb una veu excepcional i una molt bona tria de temes interpretats, que curiosament no consta al vídeo promocional ni a la fitxa artística, i que fa la funció d’oasi entre escenes que, com dic, han de millorar molt en tots els aspectes. I és una llàstima, perquè la nostra cultura necessita dotar de més visibilitat els problemes del costat femení de la societat.

W.I.T.C.H.
CIA LES FUGITIVES
AUTORIA i DIRECCIÓ MARIA TEN
INTÈRPRETS JUDITH CORONA, LAIA PUJOL, MARTINA VILARASAU I GISELA GUITART
IDIOMA/DURADA 60 minuts / Català
DATES Dimarts 20 d’octubre a les 20:30h

SINOPSI

La Sarah és una jove periodista que escriu per a la secció de moda, cuina i llar d’un dels diaris més importants de Nova York. Un dia el director del diari li demana que segueixi un grup de dones ben estranyes: van disfressades de bruixes i fan rituals i maleficis. Són la Judy, la Morgan i l’Anita, totes elles són membres del grup feminista W.I.T.C.H.

W.I.T.C.H. és una obra de ficció basada en fets reals. El Women’s International Terrorist Conspiracy from Hell (W.I.T.C.H.) va aparèixer a finals dels anys 60 a Nova York. Mitjançant el teatre de guerrilla, les integrants del grup protestaven contra el sexisme, la guerra del Vietnam i el capitalisme.

LA COMPANYIA DIU

Les Fugitives som una companyia emprenedora regida per la passió per les arts escèniques i implicada amb el dia a dia de la nostra societat. Els nostres projectes s’han pogut veure en jornades feministes, universitats, centres cívics i teatres d’arreu del país. A la ciutat de Barcelona concretament, hem trepitjat els escenaris de la Sala Atrium, la Sala Fènix i la Vilella. A més a més, tenim una vinculació important amb la Universitat Autònoma de Barcelona, ja que hem col·laborat repetidament amb la facultat de pedagogia, representant les nostres peces i creant debat amb els estudiants en finalitzar les funcions. I és que les fugitives ens allunyem de la cultura d’estricte entreteniment i apostem per una dramatúrgia de qualitat, amb valors i educativa.

El projecte artístic de Les Fugitives consisteix a reivindicar la posició de la dona mitjançant les arts escèniques. La dramatúrgia de la companyia sempre aposta per personatges femenins amb caràcter i personalitat i defensa la importància del paper de la dona tant en el món actual, com al llarg de la història.

Ens diem Les Fugitives, perquè fugim de la prepotència, de la hipocresia i del masclisme. Però no fugim gaire lluny: fugim cap a l’escenari i des d’allà els plantem cara.

LINK A TEASER:

Una obra interpretada per quatre joves actrius, podríem dir que una companyia ‘emergent’ que en una Mostra de Teatre com la de Barcelona, troba el seu trampolí natural. 

El text ens ofereix una versió ficcionada d’un moviment feminista que va aparèixer a Nova York els anys 60, un moment d’inconformisme social en l’Amèrica que havia guanyat a la II Guerra Mundial, però la joventut de la qual no es sentia còmode amb el reflex que el mirall els tornava, especialment a partir de la guerra del Vietnam. Una jove periodista, menystinguda per ser noia i jove, entra en contacte amb el moviment WITCH (bruixa en anglès) i sense adonar-se’n s’hi va integrant, agafant molta estima per les seves components, retratades aquí com, en un català de tota la vida, una ‘colla d’arreplegades’ que fan el que poden amb la millor de les intencions. Una jove periodista, menystinguda per ser noia i jove, entra en contacte amb el moviment WITCH (bruixa en anglès) i sense adonar-se’n s’hi va integrant, agafant molta estima per les seves components, retratades aquí com, en un català de tota la vida, una ‘colla d’arreplegades’ que fan el que poden amb la millor de les intencions.

Evolució argumental a banda, cal valorar que, un punt ‘aficionat’ tenen, però potser per la joventut de l’elenc, s’hi pot veure una possibilitat d’evolució i millora, un potencial d’arribar a una veu pròpia com a companyia que pugui reeixir amb el temps i l’experiència, ja que al menys es pot veure la gran il·lusió posada en tot el que fan.

Individualment, remarcaria la Judith Corona, però especialment a la Laia Pujol, que va una mica més enllà en la seva interpretació.

En conjunt una història agradable de veure, amb sentit i explicada correctament, però amb una certa sensació de ‘estar verda’ per la joventut de l’elenc.

BATEC
CIA AFLEL TEATRE
AUTORA CATALINA FLORIT
INTÈRPRETS CATALINA FLORIT I ÀLVAR TRIAY
DIRECCIÓ JAUME MADAULA
IDIOMA/DURADA 65 minuts / Català
DATES Dilluns 26 d’octubre a les 20:30h

SINOPSI

L’equilibri entre il·lusió i frustració sempre ha estat massa fràgil. Especialment si parlem de dones (i no una, ni dues, ni tres, com aquí) que per professió perenne han tingut el cuidar-nos; per rutina, acatar; i a qui van fer creure que els somnis existeixen per no complir-se.
Per elles, aquesta admiració en forma de trilogia:
BATEC es concep a partir de 3 peces curtes (d’entre 12 i 20 minuts de durada) que giren al voltant de la dona.
Però no una dona qualsevol, sinó la dona gran, la silenciada més que cap, la que pertany a una generació que ara ja té a partir de 80 anys. La que fa molt que viu, i molt que calla.

LA COMPANYIA DIU

La companyia AFLEL està formada per Jaume Madaula i Catalina Florit com a directors artístics. Entre els seus objectius fonamentals s’inclouen la recerca poètica i estètica particular; el treball antropològic (a través d’entrevistes, tallers, treball de camp…); l’entrenament i investigació actoral en els camps de la música, dansa i circ, i la interrelació entre el Teatre i altres arts, com la pintura; i la investigació de nous espais teatrals on desenvolupar els espectacles i que puguin suposar alhora, per l’espectador, una experiència visual i emocional. L’enfocament és el d’una companyia familiar i amb segell personal, centrada en allò que més ens agrada i encurioseix: allò humà. Busquem l’essència del qui som. I per investigar-ho i esbrinar-ho ens plantegem una aparent tria molt primitiva, que respon a les preguntes que ens caracteritzen com espècie, el nucli o substància: de quina terra venim, a quin clima corresponem, a quina edat ens trobem. I en conseqüència, a quines preguntes mirem de respondre com a éssers.
El punt de partida per arribar-hi: la imaginació. La creació de petits universos poètics on transportar l’espectador a estudiar amb nosaltres la humanitat. Per tal d’aconseguir-ho basem la feina en una composició conjunta. Treballem tots plegats com a maquinària d’aquesta companyia, amb actors, escenògraf, productora… en una investigació que ens involucra a tots, cadascun des de la seva potencialitat. Busquem constantment el diàleg creatiu, també amb el públic, en la fase de creació ( ells són el nostre Teatre, d’ells bevem amb les seves històries) i en la representació final, amb bústia i debats.
L’obra aquí presentada és la suma de tres peces de petit format (Amèrica, Llum i Homenatge, que també han funcionat per separat) que parlen sobre la dona gran. La finalitat principal és la de donar veu a aquestes dones reals, que ens han conformat com som, que ens han fet entendre el feminisme sense saber-ho, i que mereixen tot el nostre respecte i la nostra veu.

LINK A TEASER:

Conjunt de 3 històries curtes de la Mallorca profunda i tradicional. Recordo haver-ne vist la tercera, Homenatge, al Festival Píndoles de fa uns anys, a l’Alberg Verge de Montserrat de Barcelona. Però qualsevol de les tres sembla feta per una mateixa mà, i sembla dibuixar els mateixos personatges, homes i dones illencs, amb dificultats per a expressar les seves emocions, i sobretot per a ser capaços d’anar al darrere dels seus desitjos o aspiracions, resignats a una vida mediocre, en un ambient gens estimulant, patint en silenci la frustració, i sentint-se satisfets per qualsevol espurna de millora o consol.

Un teatre que ens remet a èpoques passades, realitats socials que ens poden semblar llunyanes, a d’altres terres i altres accents i formes de parlar. 

Entre els actius de l’espectacle, les bones interpretacions dels actors Catalina Florit i Àlvar Triay, tots dos de nivell professional innegable i algunes de les idees de la posta en escena, que amb pocs elements recrea tres espais diferents, tot i que no tan com per a atenuar 3 històries que en el fons són les mateixes, explicades de forma lleugerament diferent.

PAUSA A CAUSA DE LA PANDÈMIA DE COVID. AJORNAMENT DE LES OBRES RESTANTS

NEU
CIA COMPANYIA KAMALEONIK
AUTORIA i DIRECCIÓ BERNAT MUÑOZ
INTÈRPRETS ISABELLE PASA, RAQUEL FRESNO I MARIA COLOM
IDIOMA/DURADA 75 minuts / Català
DATES Dilluns, 30 de novembre a les 20:30h

SINOPSI

NEU és un cant a la vida, a la tolerància i a la comunicació, alguns dels valors que, malauradament, escassegen a la societat actual.
La Tea és una persona que, malgrat (o més ben dit gràcies) a la seva condició d’autista, traspassa les caretes que ens imposa la societat com a individus i que ens obliguen a ser políticament correctes i a amagar les veritats, així com a haver de matar el nen que portem dins.
Aquesta societat està representada en el personatge de l’Ada, germana de la Tea, intransigent, incapaç d’entendre la seva germana i el seu món interior i exterior; sobresaturada per la seva pròpia adultesa és incapaç de comportar-se com un nen ni per un segon i viu carregada d’unes autoimposades exigències i responsabilitats que li impedeixen tenir un moment de respir i de gaudi.
Un tercer personatge, la Zoe, marca la intersecció d’aquets dos móns. L’adulta que sap ser nena i que és capaç de connectar amb el mon de la Tea.
La mort de la Neu, mare de Tea i Ada, reuneix aquests tres personatges.

LA COMPANYIA DIU
Kamaleonik es funda el 2009 de la mà de Bernat Muñoz amb l’estrena de l’obra “El diván”, representada durant cinc anys al Cafè-Teatre Llantiol. Al mateix Cafè-Teatre Llantiol va estrenar el seu segon projecte: “No entiendo lo que me dices…” als anys 2013 i 2014. La tercera producció va ser “Cupi2, an (idiot) love story”, estrenada a Microteatre Barcelona (2015) i posteriorment a Microteatro por Dinero de Madrid (2016), així com a nombrosos festivals. L’any 2018, Kamaleonik estrena simultàneament tres peces de format microteatre al Festival La Cultura va a la Font: “Es3”, “Un cuento xino” i “Si tu me dices voy… lo pago todo”, les quals també han fet carrera en sales i festivals.
Neu es convertirà en el seu setè projecte.

Neix de la iniciativa d’Isabelle Pasa, estudiant graduada a l’escola Eòlia, per muntar un projecte professional. Amb ganes d’explicar una història sobre un personatge autista com la Tea contacta amb el dramaturg i director Bernat Muñoz. La Isabelle, la Raquel i la Maria són tres actrius que trepitgen molt fort, i amb la experiència i veterania del Bernat, esperen convertir Neu en un espectacle capaç d’emocionar un públic que de ben segur se sentirà identificat en algun dels seus personatges i que no deixarà indeferent ningú que el vegi.

LINK A TEASER:

Com la majoria de les obres d’aquesta XXVa. edició, Neu té un propòsit, i no és altre que acostar-nos al món de les persones amb trastorns que, per a entendre’ns podríem anomenar ‘autisme’, tot i que l’espectre d’aquestes malalties sigui més complexe i pugui tenir diferents definicions i matisos.

Però anem a l’obra. Primer ens han d’explicar bé com és la Neu, la noia que pateix autisme, però no fer simplificacions fàcils. Seria la primera meitat de l’espectacle, quan és sola a casa i quan la seva germana ve a comunicar-li que la mare ha patit un accident i ha mort. 

Després, tot el ritme i la perspectiva canvia quan apareix la Zoe, que s’ofereix a explicar com va conèixer la mare de totes dues, i revelar un secret alhora dolorós però tranquil·litzador. És aleshores quan els personatges de la Neu, i la seva mare especialment, juntament amb la Zoe, prenen volada i ens arriben, ens emocionen, i porten tota la substància que fan que aquest espectacle, al final, veritablement t’impacti. 

Però per a ser un espectacle rodó, caldria revisar la primera part, la presentació de les dues germanes, d’una durada excessiva per a mi. Per sort és un espectacle que va de menys a més, i acaba ben amunt.

CORTRADICCIONS
CIA ÍMPETU TEATRE
AUTORIA i DIRECCIÓ GISELA GUITART I GERARD VIDAL
INTÈRPRETS GISELA GUITART I GERARD VIDAL
IDIOMA/DURADA 60 minuts / Català i castellà
DATES Dimarts 1 de desembre a les 20:30h

SINOPSI

CORtradiccions: Conjunt d’accions contradictòries creades per la divergència entre el voler racional i l’emocional.
Què passaria si després d’una relació de quatre anys la teva parella et proposés obrir la relació? El Julio i l’Arlet, per por a repetir patrons familiars i esdevenir els seus pares, decideixen donar el pas; deixar enrere la monogàmia i endinsar-se en aquesta nova aventura plena d’incongruències i contrarietats.

CORtradiccions parla de la importància de ser sincers amb la nostra parella, però sobretot amb un mateix; parla de la por a la monotonia, a deixar perdre noves experiències, a que se t’escapi la vida; parla d’inseguretats d’un mateix i de l’acceptació d’aquestes; parla d’esforçar-se a ser qui no ets; parla dels bagatges socials, culturals i familiars que carreguem; parla de l’amor en les seves diferents formes; parla del voler i no poder, però també del poder i no voler. CORtradiccions parla de tot allò que a vegades ens costa expressar, perquè tenim por d’acceptar que al cap i a la fi som humans.

LA COMPANYIA DIU

Aquest és el primer projecte de la companyia, dut a terme com a Treball de Final de Grau d’Estudis Superiors d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona, sota la supervisió del Lluís Hansen.
Des d’un inici vam tenir clar que teníem ganes de crear quelcom on poder exposar les nostres inquietuds, pors, debilitats, anhels i prejudicis sobre les relacions interpersonals e intrapersonals.
A CORtradiccions mostrem la societat actual des del nostre punt de vista; d’una forma sincera, reflexiva i plena de comicitat. És una obra creada per despertar debats.

LINK A TEASER:

Com s’explica a la sinopsi, una parella jove, després de 4 anys junts, decideixen (mútuament?) provar l’experiència de ser una parella oberta. Expressió que, com tantes d’altres, pot significar matisos molt diferents per a cadascú. Especialment per a qui es queda a casa i veu com la persona que estima marxa ves a saber amb qui i per a què. Té els seus moments molt divertits, ja que les contradiccions, i més en aquest tema, les tenim tots i totes. També moments seriosos, com en la vida real, i una possible ‘dependència’, d’un dels dos membres, d’un psicòleg.

Tot plegat per arribar allà on solen acabar les comèdies romàntiques que comencen amb desitjos de trencar les convencions: adonant-se que els tòpics en l’amor responen a segles de constatar que quan un estima, veu les coses d’una altra manera.

Una comèdia que poca cosa et deixa per a emportar-te a casa, ben interpretada, al tractar-se d’un taller d’alumnes de l’Institut del Teatre, però que s’oblida (i això és responsabilitat del guió, en primer lloc) amb molta facilitat.

ROSITA
CIA CIA LAS MELINAS
AUTOR A PARTIR DE LA OBRA DE FEDERICO GARCÍA LORCA
INTÈRPRETS CARMINA TORTAJADA I CARME BOSCH
DIRECCIÓ PEP VILA
IDIOMA/DURADA 50 minuts / Castellà
DATES Dimecres 2 de desembre a les 20:30h

SINOPSI

Este drama de Lorca cuenta la historia de una mujer atrapada en sus sueños que espera durante 25 años que su prometido, su primo hermano, vuelva de América para casarse con ella. El tiempo pasa y la vida se escapa de forma apenas perceptible. Hasta que la realidad muerde y ya es demasiado tarde. Solo queda esconder la vergüenza y olvidar…

LA COMPANYIA DIU

Hemos llegado al universo Lorca, una vez más, buscando verdad y universalidad, y nos hemos encontrado con las voces y los silencios de unas mujeres que explican la vida y el paso del tiempo desde la autenticidad y la atemporalidad. Hemos querido ir a la esencia y oírlas sólo a ellas – la Tía, el Ama y Rosita – mujeres que han perdido la partida pero nunca la capacidad de amar.
¿Se puede convertir una obra clásica de 18 personajes en un montaje de pequeño formato con solo 2 actrices sin traicionar su espíritu? Nosotras creemos que sí es posible, creemos en la fuerza de la vida que exudan estas mujeres vencidas pero heroicas, creemos en un texto magistral que vence convenciones de tiempo y espacio, y que sabe emocionar desde un escenario desnudo. Como desnudas aparecen las almas de quienes hablan.
Y esperamos haberlo conseguido a través de una propuesta nada convencional, original y diferente.

LINK A TEASER:

ELS GUANYADORS

Els grans guanyadors de la nit han estat l’espectacle PARTÍCULES PARAL•LELES de THE AMATEURS COMPANY, que ha estat guardonat amb el premi al millor espectacle i ha obtingut nominacions a Millor actriu per Rina Ota i Millor actor per Nil Coral, i l’espectacle BATEC de AFLEL TEATRE, que s’ha endut els premis a millor actor per a Àlvar Triay i millor actriu per a Catalina Florit, i ha estat nominada a premi al millor espectacle.

  • Premi al millor espectacle a: PARTÍCULES PARAL·LELES – THE AMATEURS COMPANY
  • Premi al millor actor a: ÀLVAR TRIAY per BATEC
  • Premi a la millor actriu a: CATALINA FLORIT per BATEC
  • Premi intèrpret revelació a: MARIA MARTÍNEZ per DONES I SILENCI
  • Premi Especial del Jurat a: W.I.T.C.H. – COMPANYIA LES FUGITIVES
  • Premi Votació Popular al millor espectacle per: LET ME DOWN SLOWLY – CIA AFFLICTUS

by Deixa un comentari

Un dels projectes més interessants d’Àngels Margarit com a directora del Mercat de les Flors és #Cèl·lula. Es tracta del clàssic suport a la creació, que per la importància d’aquest teatre en l’ecosistema de la dansa, esdevé una aposta clau per als creadors del país. De manera que la Casa de les Arts del Moviment també és la dels Artistes. Pere Faura és el segon coreògraf i ballarí que rep l’encàrrec.

“Rèquiem Nocturn” és el resultat de mesos de treball, pandèmia i confinament inclosos. Al Festival Grec de juliol se’n va fer unes primeres funcions que, com és habitual en aquests casos, serveixen per als darrers retocs i millora final de l’obra. Cal advertir que és cosa complicada, perquè la trama del conjunt estava prou consolidada en aquell moment i el resultat, una de les més importants creacions que s’han presentat a la ciutat en els darrers temps. Però tot és perfectible, com és normal, i en aquesta labor han esmerçat les darreres setmanes.

“Rèquiem Nocturn” és una mena de testament vital del coreògraf. Alhora que un comiat del món de la dansa. Així ho ha anunciat. I de nou, demano públicament (i espero) que no ho acompleixi. De totes maneres, d’allò que realment es tracta amb aquesta operació és de tancar un procés que ha portat Pere Faura per una llarga investigació al voltant de la dansa, dels seus professionals i de les condicions en què desenvolupen la seva feina. I de retruc, és una nova ocasió per a regalar-nos una mirada cap a l’interior, a la recerca de les motivacions que el van impulsar un dia a dedicar la seva vida al moviment.

La trilogia d’espectacles anteriors parlaven de tots aquells aspectes: “Sweet Fever” (2016), de caràcter participatiu, especialment pensat per a espais exteriors i on es valorava la joia de dansar col·lectivament. “Sweet Precarity” (2017), una peça que no va tenir recorregut comercial i que en la seva preestrena al Festival Sismògraf d’Olot va provocar polèmica per la cruesa amb la qual denunciava el sector de la crítica de dansa. “Sweet Tiranny” (2017), de format gran i molt bona repercussió, on va ser capaç d’enllaçar de manera definitiva dos dels principals instruments amb els quals ha treballat aquests anys: un humor gruixut i incisiu; i una queixa permanent per l’estat de la professió. Un viatge creatiu que Faura feia anys que va iniciar amb el solo “Sin baile no hay paraíso” (2014). Allà va trobar la pista d’enlairament des de la qual poder expressar tota aquella torrentada de coses, sovint desordenades, però sempre passionals, amb les quals compartir el seu amor per la dansa i la cultura popular, els musicals i el cinema, com a font d’inspiració personal.

I si del que es tracta és d’un comiat, com és preceptiu, res més adequat que un rèquiem per simbolitzar-lo. Nocturn, és clar: noblesa d’artista i també d’agitador cultural obliga. Una missa laica de comiat. Sense renunciar als elements anteriors esmentats, però en companyia de Bob Fosse: segurament el cineasta, ballarí i coreògraf que millor retrata l’espectacle de la mort. Per a la memòria el musical “Cabaret”, adaptació de la novel·la de Christopher Isherwood “Adeu a Berlín”, protagonitzat per Liza Minnelli, Michael York i Joel Grey, amb el rerefons del nazisme; “Lenny”, la història tràgica de qui es considera el pare dels monòlegs còmics nord-americans i que va ser interpretada per Dustin Hoffman. I evidentment “All That Jazz”, amb Jessica Lange, film musical que retrata com pocs l’obsessió per la feina del mateix director Fosse: una mena d’autobiografia després de l’angina de pit que va patir el 1979.

“Rèquiem nocturn” actua així, com de mirall que reflecteix a una banda i l’altra de l’escenari diversos entramats que es van unint de manera fina: la formació emocional de Pere Faura amb aquell teatre i cinema de música i dansa, de jove; les obsessions per la seva professió, que va poder explicar de manera clara en la trilogia anterior; i el tribut a un dels grans del cinema i la coreografia com a fórmula especular de reconeixement cap als intèrprets implicats en la seva producció. Tot plegat amb l’instrumental propi de la dansa: les audicions, amb una de les quals comença aquest espectacle. El desplegament tècnic de les diverses modalitats de moviment, en especial el contemporani i d’arrel popular. El protagonisme d’una figura cabdal en la creació i dansa de casa nostra: Montse Colomer. També el del ballarí Víctor Pérez Armero, amb el que probablement és el solo més meravellós que s’ha vist en escena darrerament, el ball de la serp del mateix Bob Fosse en petita pantalla al fons de l’escenari. El record per les primeres víctimes de la SIDA dels anys vuitanta i noranta, companys la majoria de professió. I el comiat, en forma de parlament final amb la participació especial de l’actor Francesc Orella.

Un treball intens, elaborat amb dedicació i estima, on es posa en el centre de l’univers les ballarines i els ballarins, sense els quals la dansa com a espectacle no seria possible. Artistes que per dedicar-se al seu ofici han de passar, sovint, per tota mena de vicissituds. Lligar la passió per Bob Fosse i la pel·lícula “All That Jazz” amb aquella crítica; alhora que es perfila una obra plena de creativitat, magnífics intèrprets i coreografies fantasioses, és una de les màgies aconseguides en aquest comiat del coreògraf i ballarí a la disciplina artística des de la qual ha ofert tants encerts. Una mena d’il·lusió fantasmagòrica, entre la vida i la mort, com per significar de quina manera el moviment, amb el seu caràcter efímer i fonedís, queda superat per l’actual estat de les arts escèniques.

JORDI SORA i DOMENJÓ

by Deixa un comentari

Terrisaires de la dansa

Diuen els arquitectes que la física sempre pot a la química. Que una rajola posada en una façana sempre acabarà caient a terra; només li cal sumar-hi la variable Temps. La recerca artística d’Olga Mesa s’interroga en com reformular la màxima i pretén que la imatge eternitzi qualsevol element físic. Ella porta tota la vida atrevint-se a qüestionar conceptes bàsics. Com el temps, Com la física. Com l’espai. I amb aquests tres elements, es construeix la Constel·lació que el Mercat de les Flors ha preparat per aquest final de gener. El gruix de les activitats es produiran a partir de dimarts, amb un desplegable d’instal·lacions al Mercat i també amb la darrera peça, de notable esforç físic Carmen//Shakespeare, a partir de dijous.

Carmen // Shakespeare és una peça ambiciosa, de 4 hores de durada. Resseguint les claus del llibret de Carmen la companyia internacional Hors Champ/ Fuera de Campo (creada per Olga Mesa el 2005 i que Franciso Ruiz de Infante s’hi sumaria a partir del 2010) viatja de l’amor a la mort més amarg en quatre parts: la seducció, el conflicte, la pèrdua i la mort. Si sembla que driblen l’escena del matador, sí que han incidit en els torejadors. Per això, al novembre van convocar un càsting en el que s’hi van apuntar un centenar d’artistes. Al final, n’han hagut de triar només sis i els ajuda a imprimir ritme i moviment a la partitura més icònica de l’òpera de Bizet.

En l’univers de Fuera de Campo no hi volen veure fronteres. El vídeo és una “extensió” lògica de la seva recerca, del seu qüestionar contínuament el punt de vista, comenta la coreògrafa. Més enllà de la fisicitat, el treball apel·la a la consciència, a la memòria, a la mirada de cada persona (artista o espectador). Carmen és un mite comú i s’inspiren també en la poesia de Shakespeare, que va ser, comenta Ruiz de Infante, “un creador de mites”. En aquesta combinació trenquen els dispositius de memòria personal i accedeixen a un nou temps/espai.

Fa 25 anys, la coreògrafa va advertir Estonoesmicuerpo, mentre es mostrava en viu i en pantalla: Una contradicció flagrant. La imatge d’aquell cos en moviment avui segueix interrogant en els arxius audiovisuals i s’enfronten al cos transformat després de 25 anys de vida. Però també al cos de Natacha Kuznetsova que el reencarna. El temps i l’espai han donat la raó a la coreògrafa: aquell no era el seu cos, perquè ara en té un altre (no hi cabria en el camisó de l’estrena, adverteix ella mateixa, divertida) i l’actriu a qui ha traspassat els moviments respon a un altre esquelet, encara que respongui a la vitalitat d’ella en el passat. I en aquesta mena de bucle, de la que Olga Mesa i Francisco Ruiz de Infante se senten atrets, apareix una altra dimensió a revisar: el temps.

Natacha és present o és passat? Ella balla i es mou en aquest 2021 però partint de l’embrió del 1996. Mesa la veu com el seu jo del passat. Per la mateixa regla de tres, Natacha llegirà Mesa com una projecció del seu futur. I cap de les dues es mouen de l’avui més rigorós. Iago Pericot, que pretenia fer una tercera versió de MozartNu pocs mesos abans de morir, també havia jugat amb el traspàs coreogràfic i el temps amb la confrontació dels cossos dels joves de feia 20 anys, amb els joves actuals (i hi volia incloure-hi una tercera parella amb diversitat funcional, per destil·lar una nova imatge de bellesa). Per Pericot, que ho veia tot des de la platea com a director, el quadre existia en el rigorós present. Mesa, que hi entra i s’embruta amb materials i càmeres, tempteja el temps i el mou a la seva voluntat, com qui engega i atura un metrònom. En aquest joc del gat de Schroedinger (el gat és viu i mort alhora fins d’una caixa) transiten en un espai immens, i amb un suport fílmic que multiplica la dimensió espaial i temporal. Perquè relativitza les mides (amb l’ús del zoom in i zoom out) i els desplaçaments. En aquest moment/espai subjectiu l’”“aquí” d’uns és l’“allà” de tots els altres.

La sorpresa del treball de Fuera de Campo que tot i l’ús de la tecnologia per relativitzar punts de vista espaials i temporals, en realitat, s’acaba reduint a unes accions eminentment físiques, a una mena d’ofici de terrissaire, que s’embruta les mans, que ensenya les eines, que estira i manipula molt abans de la creació del concepte cinemalive. No hi ha cap voluntat d’espectacularitzar el moviment amb un chroma i estudis de cartró. Tot és cru, quasi despullat, evident, i en directe. Amb una honestedat que ignora el valor de la dramatúrgia, perquè és cada espectador el que es fa la composició de lloc, que vincula accions i moviments a partir de les seves sèries televisives de culte. Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, defineix el treball de la companyia “tecnologia que té pell”, una precisa mirada a aquesta paradoxa. Una mostra és el treball que han presentat, dins d’aquesta constel·lació dissabte passat a La Capella del Macba: Emissions del present: Una altra pel·lícula amb forats?

Mesa sembla agafar aquella rajola que saben els arquitectes que caurà i decidir sobre el seu destí. Fuera de Campo ja no són el seu cos, si no la física en sí mateixa.

by Deixa un comentari

Ni és la primera vegada que Joan Català actua al Circ d’Ara Mateix (ja hi va participar amb Pelat i, més tard, de la mà d’uns tallers de formació) ni encara menys la primera que trepitja el Mercat de les Flors (ha col·laborat amb diversos artistes per a diferents projectes), però l’expectativa per veure’l de nou és alta. En la 4a edició del cicle presenta nou treball, 5.100 m/s, un viatge físic-sonor que –com la resta de programació– s’ha posposat des de l’abril i que, el cap de setmana del 8 al 10 de gener, culminarà dues setmanes de circ contemporani al Mercat amb vuit propostes ben variades i atractives. Te les expliquem aquí.

-Després de la fusta amb Pelat i de la corda amb Menar, t’endinses ara en un nou material: el ferro. Com hi has anat a parar?

L’avi i el pare han estat ferrers. De petit vaig passar moltes hores al taller, castigat o fent deures. I també hi vaig tocar ferro. Recollia eines, endreçava, i a poc a poc –i sense gaire entusiasme– vaig anar aprenent l’ofici. Amb el pas dels anys he anat treballant amb les mans. Vaig estudiar arts plàstiques a la Llotja perquè el pare hi veia possibilitats pel taller, el destí estava escrit… Fins que sóc adult, deixo el taller i arribo al circ. Al principi no tinc gaire clar el vincle entre una cosa i l’altra, però veig que tot el que l’envolta el circ i les estructures escenogràfiques és el que sé fer. Em segueixo nodrint de les arts escèniques, el circ, la dansa, etc. i aterro a Mal Pelo, on descobreixo que Jordi Galí em connecta amb el que faig de manera artesana però des d’un punt de vista performàtic. I m’adono que això és el que vull fer. Connecto el treball del cos amb el del taller i tot el que havia fet des de petit.

-Com neix 5.100 m/s?

Arriba d’una carta blanca de L’Auditori, el març de 2017, a través del cicle Escenes. Feia anys que volia treballar amb el ferro i la xapa i vaig pensar que em podien ajudar a sonoritzar totes les idees que tenia al cap. Ha estat una experiència sonora guapa. Jo els deia quines textures musicals m’agradaven més i ells ho reescrivien en partitures musicals.

Utilitzem un tub de ferro de sis metres de llargada, plaques de ferro, trossos de platina… Material que aparentment és sòrdid i embruta, però aquí té un altre valor i ressonàncies. Finalment configuren l’equip dos músics (que s’alternen) i sis artistes de moviment, que em permeten enfocar el projecte des del so però amb un compromís físic més fort.

Tinc moltes ganes d’evocar la feina del taller amb la imatge d’un espai de treball. Mostrar el treball de materials físics des del punt de vista artesà i ensenyar la cruesa de la manufacturació on la prova i l’error hi són sempre presents, i és en l’equivocació i la precisió del detall on comença a aparèixer la bellesa.

-El procés de creació ha passat per diferents moments, pandèmia inclosa…

He fet diverses residències: a L’Auditori, al Graner, a FiraTàrrega el 2018 (on es va veure a Cal Trepat en work in progress), a CIRCa Auch, a Can Gasol, a L’Estruch de Sabadell, al Mercat de les Flors com a prèvia al Grec 2020, on vam oferir una versió reduïda…

Estic content, però a nivell artístic, a causa de la covid, no he pogut fer tot el que volia com ara trencar la línia entre l’espectacle i l’espectador, integrant més el públic dins la peça. Ha quedat en un lloc més hermètic. He hagut de renunciar a coses que tenia ganes d’explorar. Però bé, ho faré més endavant. D’altra banda ha estat complicat quadrar els calendaris de l’equip. M’he sentit com un entrenador de futbol, treballant molt amb el vídeo i amb mil dibuixos i estratègies al cap. Les idees han de passar pel cos. Ara els assajos són molt pràctics i efectius, no pots provar diferents escenes d’una mateixa situació. És més cerebral. Però en aquests moments és el que hi ha i està bé que la maquinària no s’aturi.

-Ha evolucionat molt del que vam poder veure, per exemple, a FiraTàrrega?

Ha anat agafant vida. Jo volia fer només la versió d’hangar, però de moment per la covid és més fàcil fer-la de sala. Al Mercat de les Flors serà amb el públic a tres bandes. La vivència del públic amb una versió i altra és diferent. En la d’hangar se sent actiu, s’apropa, s’allunya… mentre que en la de sala està assegut. Treballo millor amb la primera fórmula, la de l’espai públic, plena d’estímuls. De fet, el procés de creació i construcció el parteixo en dos: fins l’estrena i un cop has estrenat, on has d’estar atent a la reacció de l’espectador: si està cansat, en què s’emociona… A Pelat em va passar això. L’espectacle va ser totalment diferent a com era a l’estudi. Els accidents amb el públic es converteixen en oportunitats. Espero que ens passi alguna cosa així.

De moment la gent del taller del meu pare que ho ha vist –a L’Auditori i a Tàrrega– em miraven amb cara estranya de ‘Com pots fer això amb el material que toco cada dia? Jo en faig mobles, xapes…’. Va ser bonic i una sorpresa les lectures que en van fer.

-Què ha significat per a tu?

Fer les paus amb el taller del pare, els materials, els records… Ara en tinc un record bonic, però durant molts anys no ho va ser. I també plantejar-me si m’agrada més treballar en grup i apropar-me al món plàstic. M’ha connectat amb el moment i en saber cap a on vaig, més enllà del que faig. Què m’agrada i què no, com treballar amb les mans… I el cos també està canviant; l’acròbata ja no hi és.

by Deixa un comentari

El 2020 ha estat un any de circumstàncies al CATBASUR. Però la gent de la Badabadoc ha tirat endavant el rpte. Enguany, no ha estat possible incloure al cicle un monòleg del continent americà, com està previst en les seves bases: Covid imposa. Això ha permès que s’ampliés el calendari per veure les funcions de les 4 obres seleccionades per la gent de la Badabadoc. I deixaven anar una advertència clara, en la presentació: De la pila de propostes rebudes (sempre monòlegs) constaten que falten dramaturgues per poder establir un programa paritari. Tot i així, s’ha pogut veure que el CATBASUR se’ls mira de bon ulls. El 2019 la guanyadora va ser Mirta en espera d’Ángela Palacios. Aquest any ha estat el de 200.000 mujeres d’Anna Tamayo. Aquesta obra, que també s’ha endut el premi del públic, es tornarà a veure en la programació de la Badabadoc la temporada 2021/22 i serà programada a les sales Moscú Teatro i Banfield Teatro Ensamble de Buenos Aires.

L’acta del jurat recull que es premia la proposta de la Cia. Cándida per la seva premisa, posada en escena, i la interpretació de la seva actriu protagonista, que es desdobla per fer-nos reflexionar sobre el paper de la dona a partir d’un fet històric com va ser la caça de bruixes a Catalunya que van tenir lloc als segles XVI i XVII.

Quines eren les altres obres finalistes?

El cicle va començar amb una adaptació d’Edgar Allan Poe, a càrrec de Pablo Ley, que va interpretar Núria Bonet L’esfondrament de la Casa Usher.

Una història d’emigració dels propis pares, intercal·lat amb el dia a dia actual, és el que retrata Rafa Sánchez a Ana y Serafín, dirigit per David Martínez

El tercer muntatge, recuperava una peça de Ferran Joanmiquel, interpretat per David Martínez, El rey del Gurugú.