Sin categoría

Ni és la primera vegada que Joan Català actua al Circ d’Ara Mateix (ja hi va participar amb Pelat i, més tard, de la mà d’uns tallers de formació) ni encara menys la primera que trepitja el Mercat de les Flors (ha col·laborat amb diversos artistes per a diferents projectes), però l’expectativa per veure’l de nou és alta. En la 4a edició del cicle presenta nou treball, 5.100 m/s, un viatge físic-sonor que –com la resta de programació– s’ha posposat des de l’abril i que, el cap de setmana del 8 al 10 de gener, culminarà dues setmanes de circ contemporani al Mercat amb vuit propostes ben variades i atractives. Te les expliquem aquí.

-Després de la fusta amb Pelat i de la corda amb Menar, t’endinses ara en un nou material: el ferro. Com hi has anat a parar?

L’avi i el pare han estat ferrers. De petit vaig passar moltes hores al taller, castigat o fent deures. I també hi vaig tocar ferro. Recollia eines, endreçava, i a poc a poc –i sense gaire entusiasme– vaig anar aprenent l’ofici. Amb el pas dels anys he anat treballant amb les mans. Vaig estudiar arts plàstiques a la Llotja perquè el pare hi veia possibilitats pel taller, el destí estava escrit… Fins que sóc adult, deixo el taller i arribo al circ. Al principi no tinc gaire clar el vincle entre una cosa i l’altra, però veig que tot el que l’envolta el circ i les estructures escenogràfiques és el que sé fer. Em segueixo nodrint de les arts escèniques, el circ, la dansa, etc. i aterro a Mal Pelo, on descobreixo que Jordi Galí em connecta amb el que faig de manera artesana però des d’un punt de vista performàtic. I m’adono que això és el que vull fer. Connecto el treball del cos amb el del taller i tot el que havia fet des de petit.

-Com neix 5.100 m/s?

Arriba d’una carta blanca de L’Auditori, el març de 2017, a través del cicle Escenes. Feia anys que volia treballar amb el ferro i la xapa i vaig pensar que em podien ajudar a sonoritzar totes les idees que tenia al cap. Ha estat una experiència sonora guapa. Jo els deia quines textures musicals m’agradaven més i ells ho reescrivien en partitures musicals.

Utilitzem un tub de ferro de sis metres de llargada, plaques de ferro, trossos de platina… Material que aparentment és sòrdid i embruta, però aquí té un altre valor i ressonàncies. Finalment configuren l’equip dos músics (que s’alternen) i sis artistes de moviment, que em permeten enfocar el projecte des del so però amb un compromís físic més fort.

Tinc moltes ganes d’evocar la feina del taller amb la imatge d’un espai de treball. Mostrar el treball de materials físics des del punt de vista artesà i ensenyar la cruesa de la manufacturació on la prova i l’error hi són sempre presents, i és en l’equivocació i la precisió del detall on comença a aparèixer la bellesa.

-El procés de creació ha passat per diferents moments, pandèmia inclosa…

He fet diverses residències: a L’Auditori, al Graner, a FiraTàrrega el 2018 (on es va veure a Cal Trepat en work in progress), a CIRCa Auch, a Can Gasol, a L’Estruch de Sabadell, al Mercat de les Flors com a prèvia al Grec 2020, on vam oferir una versió reduïda…

Estic content, però a nivell artístic, a causa de la covid, no he pogut fer tot el que volia com ara trencar la línia entre l’espectacle i l’espectador, integrant més el públic dins la peça. Ha quedat en un lloc més hermètic. He hagut de renunciar a coses que tenia ganes d’explorar. Però bé, ho faré més endavant. D’altra banda ha estat complicat quadrar els calendaris de l’equip. M’he sentit com un entrenador de futbol, treballant molt amb el vídeo i amb mil dibuixos i estratègies al cap. Les idees han de passar pel cos. Ara els assajos són molt pràctics i efectius, no pots provar diferents escenes d’una mateixa situació. És més cerebral. Però en aquests moments és el que hi ha i està bé que la maquinària no s’aturi.

-Ha evolucionat molt del que vam poder veure, per exemple, a FiraTàrrega?

Ha anat agafant vida. Jo volia fer només la versió d’hangar, però de moment per la covid és més fàcil fer-la de sala. Al Mercat de les Flors serà amb el públic a tres bandes. La vivència del públic amb una versió i altra és diferent. En la d’hangar se sent actiu, s’apropa, s’allunya… mentre que en la de sala està assegut. Treballo millor amb la primera fórmula, la de l’espai públic, plena d’estímuls. De fet, el procés de creació i construcció el parteixo en dos: fins l’estrena i un cop has estrenat, on has d’estar atent a la reacció de l’espectador: si està cansat, en què s’emociona… A Pelat em va passar això. L’espectacle va ser totalment diferent a com era a l’estudi. Els accidents amb el públic es converteixen en oportunitats. Espero que ens passi alguna cosa així.

De moment la gent del taller del meu pare que ho ha vist –a L’Auditori i a Tàrrega– em miraven amb cara estranya de ‘Com pots fer això amb el material que toco cada dia? Jo en faig mobles, xapes…’. Va ser bonic i una sorpresa les lectures que en van fer.

-Què ha significat per a tu?

Fer les paus amb el taller del pare, els materials, els records… Ara en tinc un record bonic, però durant molts anys no ho va ser. I també plantejar-me si m’agrada més treballar en grup i apropar-me al món plàstic. M’ha connectat amb el moment i en saber cap a on vaig, més enllà del que faig. Què m’agrada i què no, com treballar amb les mans… I el cos també està canviant; l’acròbata ja no hi és.

Ara mateix circ! Aquest és el fort crit que arriba del Mercat de les Flors (Barcelona) per presentar un interessant, variat i molt atractiu cicle que originalment es diu el Circ d’Ara Mateix (amb la idea de remarcar el caràcter actual de les propostes) però que amb un senzill però efectiu gir de paraules posa l’accent en què el circ estarà present als escenaris en un any marcat per la pandèmia, la incertesa, els confinaments i les anul·lacions.

El cicle, com tot, va caure fa uns mesos per la pandèmia de la covid-19. Havia de celebrar-se el mes d’abril i ara, per primera vegada des de la creació del cicle l’any 2014, es farà en dates nadalenques. Circ d’Ara Mateix ens brinda una oportunitat d’or per conèixer algunes bones propostes ja consolidades de companyies catalanes amb una forta projecció internacional, com Envà de la companyia Amer i Àfrica; o Flou Papagayo de Mumusic Circus; alimentar-se d’algunes estrenes com la de Joan Català (5.100), i descobrir una proposta internacional de primera categoria, CirkVost, que a més arriba amb una carpa (Hurt me tender); i això sempre és un al·licient. Un cicle, en definitiva, de mirada oberta i com es llegeix en l’ADN del circ, amb ganes de sorprendre l’espectador.

En aquesta quarta edició d’El Circ d’Ara Mateix, de caràcter biennal, hi participen set companyies, la majoria catalanes que fan del circ un llenguatge híbrid i pluridisciplinar amb propostes d’autor. Però el cicle començarà el 26, dia de Sant Esteve i canelons a taula, amb una companyia internacional que es podrà veure fins el 4 de gener en una carpa altíssima, de 30 metres d’altura, que estarà instal·lada i ben visible a la plaça Margarida Xirgu. Es tracta de CirkVost, una prestigiosa companyia francesa, de les poques especialitades amb trapezi, fundada l’any 2007 amb artistes procedents d’una de les formacions llegendàries del nou circ europeu: Les Arts Sauts. Serà sens dubte una gran oportunitat per veure una formació que presentarà Hurt Me Tender (Elogi violent de la tendresa), espectacle estrenat el 2018 i una de les tres creacions de gran format. L’espectacle promet música rock en directe i deu acròbates que, convertits en àguiles humanes, executaran espectaculars figures aèries per desafiar la llei de la gravetat i com a metàfores de la desesperació, el fracàs o la felicitat, entre altres emocions humanes. La posada en escena és original de Florent Bergal i el disseny de les acrobàcies porten la firma de Cirque du Soleil.

Tot el cicle es presenta intens i enmig de les dates nadalenques. El dia 27, l’endemà de l’estrena de CirkVost, arriba un dels espectacles més originals i suggestius que ha donat el circ català els últims anys. Es tracta de Flou Papagayo, un espectacle amb un gran èxit a nivell internacional que ja es va poder veure en el marc del Festival Grec el 2018 i que ara, amb Clara Poch i Marçal Calvet enfilant altres projectes, retorna amb Marta Camuffi (suspensió capil·lar) i les noves incorporacions de Sarah Anglada i Lucio Lucario. Hi ha molta tècnica de circ i una pista dodecàgona (12 costats). No cal buscar-li cap argument. És una pel·lícula de sensacions i emocions agradables i amables, jocs inventats i imaginatius que aconsegueix que cada funció sigui una trobada autèntica i amable amb els artistes En un registre totalment diferent arriben per arrasar-ho tot Pablo Molina i Joel Martí. El nom de l’espectacle ja és bastant explícit: Random. I la sinopsi encerta bastant amb el que es trobarà l’espectador a partir del dia 28: diàlegs perturbadors, sincers i de vegades cruels. I evidentent també circ, amb un número ple d’emoció i adrenalina que executen amb una moto per mostrar una combinació explosiva (fum inclòs) de funambulisme i contorsionisme. La jove companyia va ser amb aquest espectacle una de les guanyadores de Circusnext 2018-2019, una prestigiosa convocatòria que reuneix companyies emergents de tot Europa.

I com si el cicle fos un circuit d’emocions, tornem el 30 de desembre a la sensibilitat, les relacions humanes i les metàfores circenses. Els joves artistes Amer Kabbani i Àfrica Llorens presenten Envà, un espectacle on la parella fa una exhibició de bona i depurada tècnica de mà a mà i, alhora, ens expliquen una història sobre les relacions humanes i els murs que moltes vegades impedeixen la comunicació entre persones. Un espectacle molt recomanable, on l’acrobàcia es barreja amb tocs d’humor, ironies i una comunicació molt especial amb el públic.

Deixem aquest any tan diferent. Quim Girón, de la mà de la seva companyia Animal Religion, ens torna a sorprendre amb I les idees volen a partir del 2 de gener i durant quatre dies, fins a la vígília de Reis, actua amb un espectacle especialment recomanat per a infants d’entre tres i cinc anys. Es tracta d’una peça de circ on el joc, la col·laboració amb el públic, la llum i la música s’enllacen perquè cada funció sigui una experiència diferent. En les mateixes dates, del 2 al 5 de gener, set alumnes i exalumnes del Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel presentaran Gender, una creació creada expressament per al cicle del Mercat de les Flors, que neix de la necessitat de no posar mai etiquetes, i que inclou roda Cyr, acrodansa, trapezi i perxa xinesa.

El final del cicle, del 8 al 10 de gener, es reserva per a una estrena molt esperada a càrrec de Joan Català, un dels artistes més valorats del circ actual català. Després del gran èxit de Pelat, un solo amb un tronc que encara gira per festivals i ciutats, ara presenta 5.100, un espectacle sobre el ferro com a matèria primera que evoca la feina de l’artesà. Ho farà acompanyat de cinc artistes més: Cecilia Colacrai, José Luis Redondo, Nathalie Remadi, Natxo Montero i Sergio González. Doncs ja ho veuen. Un Nadal intens en diferents espais del Mercat de les Flors. Ara mateix circ, el Circ d’Ara Mateix.

Marcel Barrera

En el lliurament dels Premis de la Crítica de Dansa 2019 a Nadia Beugré per la seva obra “Quartiers libres” així ho expressàvem des de l’organització: un Festival ha de servir, essencialment, per atansar a la ciutat propostes que d’altra manera seria impossible de veure. Així ha estat amb aquest certamen anual, que té per objectiu fer conèixer la creació africana, mitjançant el cos. Amb una triple programació, una d’elles en línia i una altra formativa. Hem parlat amb Aïda Colmenero Díaz, la seva directora artística, sobre la tercera pota: la IV Trobada Internacional d’Arts Escèniques, i específicament sobre els espectacles que es presentaran al Mercat de les Flors:

“Has de conèixer aquests artistes!” Així comença la conversa, amb un programa doble que arribarà des de Cap Verd dimecres 16 de desembre. “Són peces de fa uns anys. Antonio Tavares és un dels primers artistes de dansa contemporània en aquell país”. Té a veure amb un personatge tradicional de l’illa, Kmêdeus, que barreja certa fantasia i realitat: mig llunàtic, per alguns, mig filòsof. “Aquesta obra és més de caràcter conceptual i interiorista. Amb un cert to màgic al voltant de la ciutat de Mindelo i la seva relació amb la música”. La segona peça és de la companyia Raiz di Polon, un duo on el cos pren el paper d’instrument, precisament, al voltant de les danses tradicionals. I la posició de la dona en aquell entorn. Una peça que ha girat per tot arreu i molt exitosa. “Són figures claus de la història de la dansa contemporània, amb una aposta clara per treballar des d’aquell territori i des de la interdisciplinarietat: cos, veu i escenografia.”

Podeu veure el vídeo de presentació d’aquest espectacle, aquí.

Mamela Nyamza és una de les creadores que més destaquen en l’actual panorama sud-africà: “és una candidata ideal per als pròxims premis” ens explica en confiança i riu. Actuarà al Mercat de les Flors dijous 17 de desembre: “Black privilege.” Amb un fort component reivindicatiu, proposa un gir gens habitual: “imaginem per un moment això, que el privilegi sigui negre en un temps en què es parla just del contrari: del blanc. La peça està basada en heroïnes africanes, amb senzillesa coreogràfica, però amb una presència i posicionament sobre l’escenari realment sorprenent. Es tracta de donar una mica un tomb al privilegi europeu i qüestionar aquestes i altres matèries.” Les imatges que ens arriben són realment impactants, amb una escenografia del tot singular. Una performance que no deixarà indiferent.

La programació d’Africa Moment al Mercat de les Flors és ben diversa, i divendres 18 i dissabte 19 s’endinsa en “una figura mítica de Sud-àfrica.” Es tracta de Robyn Orlin, amb una obra de títol molt llarg: “And so you see… our honorable blue sky and ever enduring sun… can only be consumed slice by slice…” Treballa aquí amb el coreògraf i ballarí Albert Silindokuhle Ibokwe Khoza “també guia espiritual, en una idea molt arriscada i provocadora; davant d’una pantalla enorme amb qui es contrasta permanentment”, probablement la cosa que més agrada fer a aquesta artista: situar al públic davant d’una tessitura singular, ens explica Aïda Colmenero Díaz.

Passaran més coses a la Casa de la Dansa durant aquests dies de Festival. Obertes al públic. Una videoinstal·lació permetrà conèixer millor les creacions de Robyn Orlin: “Babysitting series”, amb un seguit d’intervencions que va fer en diversos museus amb els guàrdies de seguretat. Es preguntava llavors: quina relació mantenen amb les obres exposades? Com ocupen l’espai i els seus cossos? Es tanca el conjunt d’activitats dedicades a aquella coreògrafa amb una mena de conferència performativa i participativa: “Una hora amb Robyn”, en la qual es farà una petita intervenció amb el públic que s’hi apunti.

Tot això, i una última cosa, en la qual està implicada la nostra col·laboradora i crítica de dansa Clàudia Brufau: un taller d’escriptura i reflexió sobre les arts escèniques i l’escriptura descolonial. Trobareu tota la informació a la web.

En el lliurament dels Premis de la Crítica de Dansa 2019 a Nadia Beugré per la seva obra “Quartiers libres” així ho expressàvem des de l’organització: un Festival ha de servir, essencialment, per atansar a la ciutat propostes que d’altra manera seria impossible de veure. Així ha estat amb aquest certamen anual, que té per objectiu fer conèixer la creació africana, mitjançant el cos. Amb una triple programació, una d’elles en línia i una altra formativa. Hem parlat amb Aïda Colmenero Díaz, la seva directora artística, sobre la tercera pota: la IV Trobada Internacional d’Arts Escèniques, i específicament sobre els espectacles que es presentaran al Mercat de les Flors:

“Has de conèixer aquests artistes!” Així comença la conversa, amb un programa doble que arribarà des de Cap Verd dimecres 16 de desembre. “Són peces de fa uns anys. Antonio Tavares és un dels primers artistes de dansa contemporània en aquell país”. Té a veure amb un personatge tradicional de l’illa, Kmêdeus, que barreja certa fantasia i realitat: mig llunàtic, per alguns, mig filòsof. “Aquesta obra és més de caràcter conceptual i interiorista. Amb un cert to màgic al voltant de la ciutat de Mindelo i la seva relació amb la música”. La segona peça és de la companyia Raiz di Polon, un duo on el cos pren el paper d’instrument, precisament, al voltant de les danses tradicionals. I la posició de la dona en aquell entorn. Una peça que ha girat per tot arreu i molt exitosa. “Són figures claus de la història de la dansa contemporània, amb una aposta clara per treballar des d’aquell territori i des de la interdisciplinarietat: cos, veu i escenografia.”

Us deixem un tast en aquest vídeo

Mamela Nyamza és una de les creadores que més destaquen en l’actual panorama sud-africà: “és una candidata ideal per als pròxims premis” ens explica en confiança i riu. Actuarà al Mercat de les Flors dijous 17 de desembre: “Black privilege.” Amb un fort component reivindicatiu, proposa un gir gens habitual: “imaginem per un moment això, que el privilegi sigui negre en un temps en què es parla just del contrari: del blanc. La peça està basada en heroïnes africanes, amb senzillesa coreogràfica, però amb una presència i posicionament sobre l’escenari realment sorprenent. Es tracta de donar una mica un tomb al privilegi europeu i qüestionar aquestes i altres matèries.” Les imatges que ens arriben són realment impactants, amb una escenografia del tot singular. Una performance que no deixarà indiferent.

La programació d’Africa Moment al Mercat de les Flors és ben diversa, i divendres 18 i dissabte 19 s’endinsa en “una figura mítica de Sud-àfrica.” Es tracta de Robyn Orlin, amb una obra de títol molt llarg: “And so you see… our honorable blue sky and ever enduring sun… can only be consumed slice by slice…” Treballa aquí amb el coreògraf i ballarí Albert Silindokuhle Ibokwe Khoza “també guia espiritual, en una idea molt arriscada i provocadora; davant d’una pantalla enorme amb qui es contrasta permanentment”, probablement la cosa que més agrada fer a aquesta artista: situar al públic davant d’una tessitura singular, ens explica Aïda Colmenero Díaz.

Passaran més coses a la Casa de la Dansa durant aquests dies de Festival. Obertes al públic. Una videoinstal·lació permetrà conèixer millor les creacions de Robyn Orlin: “Babysitting series”, amb un seguit d’intervencions que va fer en diversos museus amb els guàrdies de seguretat. Es preguntava llavors: quina relació mantenen amb les obres exposades? Com ocupen l’espai i els seus cossos?

Es tanca el conjunt d’activitats dedicades a aquella coreògrafa amb una mena de conferència performativa i participativa: “Una hora amb Robyn”, en la qual es farà una petita intervenció amb el públic que s’hi apunti. Tot això, i una última cosa, en la qual està implicada la nostra col·laboradora i crítica de dansa Clàudia Brufau: un taller d’escriptura i reflexió sobre les arts escèniques i l’escriptura descolonial. Trobareu tota la informació a la web.

Jordi Sora i Domenjó

Part del bagatge creatiu de la ballarina i coreògrafa Eulàlia Bergadà (Palma de Mallorca, 1985) està marcat pels seus estudis superiors de ballet, dansa contemporània i coreografía. Però com a creadora ella és també la música que escolta, el ioga que practica, les lectures que acumula, el temps compartit amb els altres i la seva pròpia fantasia a l’hora d’imaginar com moviment, espai, il·luminació i so es poden canalitzar per fer que nosaltres, el públic, vibrem i ballem. Ara ens convoca en Very Very Slightly (VVS), la nova creació que presenta de l’11 al 13 de desembre a la sala MAC del Mercat de les Flors, coproductor de la peça. VVS compta amb tres ballarines, un músic en directe i un elaborat disseny de projeccions. Està inspirada en les imperfeccions dels diamants com a metàfora de les possibilitats de la dansa de traspassar la forma, la perfecció, i trobar, a través de les quasi imperceptibles escletxes, una vibració sensorial i energètica per gaudir en comunitat. Benvinguda sigui en aquest temps d’aïllament.

Aquesta és la primera creació pròpia en la que no balles, ¿Quin és el motiu que et va portar a estar fora de l’escena i quines sensacions has tingut en aquesta posició?

Després d’un temps en un procés d’investigació físic, sonor, artístic i poètic amb Nixie (Deep Inside), el meu últim treball en format solo, em vaig donar un temps d’investigació pròpia perquè tenia ganes d’indagar en les possibilitats de les eines de l’ofici, en quant a visió, producció o mirada, que requereixen estar fora. D’altra banda, compositivament he pogut entrar en altres llocs a nivell espacial o de direcció de ballarines perquè la percepció és diferent si estic fora, puc donar una volta més i crear sistemes més complexos, no difícils per al públic, sinó per a mi mateixa.

Parles per una banda de la intangibilitat de la dansa i per altra de la vessant social i comunitària que té, ¿Com es manifesta aquesta doble visió en VVS?

La parla és una part de la comunicació però, on és l’altra part de la nostra capacitat expressiva? Està en un món energètic que té a veure amb la dinàmica, amb el moviment (intern i extern), amb el que és el moviment de les freqüències i de les vibracions quan travessa el nostre sistema sensitiu. A l’obra està la meva vinculació amb la dansa com a persona, no com a creadora. Va haver-hi un moment que vaig decidir que el nucli sobre el qual giraria la meva vida seria la dansa, la coreografia. Per això no m’he tallat de seguir treballant i reconciliant-me amb tot el procés que he hagut de fer com a ballarina a la meva vida, les coses que m’he trobat. Una cosa clara a l’obra és que passo pels referents de la dansa que m’han constituït: el ballet clàssic, el folclor, la dansa social, la disco, l’urban dance, el vídeo clip,… No només l’utilitzo a nivell formal, sinó que partint d’això plantejo de quina manera traspassar aquesta forma, que és el que té a veure amb el nivelll de les imperfeccions, les formes que no es tanquen, és on busco una altra cosa, em reconcilio i em dic que estic feta d’ això perquè sempre apareix. Per això també està present la inspiració que m’ha format i els processos d’aprenentatge que he fet per transformar la meva corporalitat, per fer-me més flexible, la ballarina ideal, barallant-me amb el meu cos, creant un imaginari propi. 

Les imperfeccions dels diamants traslladades al cos…

La idea de les imperfeccions té a veure amb tota aquesta referència del meu cos i com ho traspasso per comptar un compte. Després, hi ha una cosa important que és la relació que faig a l’obra amb el món de l’assaig pel potencial que tenen dansa i música per generar fantasies sense més. La sala d’assaig es torna psicodèlica només amb dansa i música. Això demana molt rigor físic i mental, molta consciència sobre els mecanismes que disparo a nivell tècnic, espacial i temporal, per desenvolupar aquesta fantasia.

La peça consta de tres parts diferenciades.

Si, hi ha un preludi de vídeo música i text on s’anuncien les tres parts i després hi ha tres capítols. La primera part te a veure amb allò immaculat; la segona amb les inclusions o imperfeccions, i la tercera és la refracció. Són les parts sota la poètica del diamant on actua la poètica de la dansa, de la música, del vídeo i de la il·luminacio. 

En una de les parts s’emula un assaig de dansa, ¿T’interessava pel teu procés creatiu o ha estat per picar-li l’ullet al públic?

Aquesta segona part és el gran repte de la peça. Portava tres anys donant-li voltes, pensant com s’escenifica això, quelcom que té potencial i m‘agradaria mostrar a l’espectador. Té a veure amb la part social, l’escenificació, el món teatral. Les intèrprets podem semblar super ballarines sobre l’escenari, però a través d’aquesta escena manifestan una humanitat que tu també tens com a espectador. Com a persona tens el potencial de la dansa dins de la teva vida i el pots demostrar en qualsevol moment. Aquest és un joc cap al públic, l’obra no passa si tu no hi ets. Per això l’última part és la refracció d’aquest diamant, res és possible si tu ni hi ets i el diamant és el mateix teatre. Si que hi ha un univers més ficcional a nivell d’escenografía que és el vídeo. Tinc ganes d ‘ensenyar al públic un lloc meravellós que es diu teatre, que engendra una comunitat, una expressivitat, tinc ganes de donar-li vida i moviment a través de la música, la dansa, la il·luminació, i entrar en un univers més pictóric a través del vídeo.

¿Quina és la funció del vídeo?

El primer de tot crear color, fantasia i escenografies efímeres. La il·luminació és escenogràfica també, perquè la implantació està feta respecte al sistema hexagonal. Hi ha una entitat que té protagonisme que és el sistema espacial que he creat, inspirat en l’estructura física del diamant. He escollit la forma hexagonal, subdividida en triangles i en mes hexàgons. Per a mi, aquest diamant és la projecció de la meva pròpia parla com a coreògrafa. He treballat amb sistemes geomètrics i matemàtics per crear una bacanal emocional, existeix una tesi que sustenta tot. Com la música, que està feta en compasos de 6, 3, 12, la iluminació i el vídeo no fan sinò la transferència física de la dansa amb el sistema que he creat. El vídeo m’ajuda a potenciar el diamant, el cosmos sobre el qual giren tots els planetes que hi ha sobre, que van obtenint una lògica en aquest sistema. És un procés d’osmosis constant entre tots els ens que estan a escena. La composició de la mateixa coreografia i de la coreografia del vídeo tenen una lògica intel·lectual, emocional, física que lidia amb els elements de la dansa: temps, cos i espai. El vídeo m’ajuda amb tot això a crear poètiques visuals, de la més matemàtica a la més onírica.

¿Com ha estat la documentació i amb quin material vas treballar en les fases de la creació? 

Hi ha molta feina de taula combinada amb la d’assaig. Tinc un sistema d’anotació coreogràfica amb diagrames on vaig fent las meves cosmologies, on poso les parts més poètiques, físiques, científiques. En el procés ha estat present la geometria o les matemàtiques, però tocant l’espiritual.

¿Podries explicar una mica més sobre aquesta investigació científic/matemàtica?

En marco un territori, una estructura pensada des d’un interès artístic, personal i oníric. A partir d’aquest punt necessito l’estructura, la base geomètrica que em portarà a això. L’inici de les troballes és molt intuïtiu, jo sola, caminant a l’assaig, van apareixent coses que he projectat. Per exemple, quan creo el sistema geomètric me’n adono que estic creant un sistema cel·lular per travessar la forma des de la forma; a partir d’aquí creo paisatges poètics que són els meus objectius per portar-te a tu com a públic. Creo codis de desplaçaments, de ritmes de creació, de manera que defineixo com utilitzar del punt a la línia, de la línia a l’àrea, qué significa punt, linia i àrea dins del gran hexàgon, o que significa dins del sistema corporal, i en la poètica de travessar la forma. Tinc els referents poètics atmosfèrics i vaig anotant diagrames, dibuixos, escrits,…

En 2016 vas presentar la peça Gold Dush Rush (Febre de pols d’or), i ara VVS, obra inspirada en la puresa dels diamants, ¿Que té la dansa que la compares amb pedres i metalls preciosos? 

Els minerals, les pedres, els metalls, m’agradan molt. A nivell estètic em criden l’atenció pel concepte de llum, de brillantor, de penetració, d’enlluernament per una vibració de la llum, d’energía. Sóc practicant de ioga i, com en la dansa, l’objectiu és que l’energia es canalitzi, cosa que també em porta a pensar que hem d’estar bé nosaltres per cuidar als demés. Per a mi és important transmetre que la immobilitat porta mort. El meu objectiu és que vibreu i balleu, això no ens ho pren ningú, ballar ho portem a la sang.

Sara Esteller

www.eulaliabergada.com