Sin categoría

by Deixa un comentari

La descripció de Twitter i Instagram, les xarxes que s’han de seguir si es vol postejar qualsevol espectacle, diu que el Festival Eva és un festival de narració i tradició oral. I certament els quatre espectacles que he pogut veure tenen en si mateix quelcom de narració i alguns d’ells entronquen amb una certa idea de tradició oral. Però el gran atractiu del Festival Eva per un pixapins com un servidor ha estat l’agafar carretera i manta i descobrir diferents paratges del Penedès. Probablement no serà el punt de vista del target principal del festival, els penedesencs.

Primera parada: Cementiri de Vilafranca del Penedès

Set anys celebrant aquesta trobada entre morts, sota el nom de Per viure al cementiri, no cal morir-se. Els vius ens passegem per la casa dels morts vilafranquins per veure quatre espectacles breus en una càlida nit de juny. La idea en si mateixa és molt bonica. Clar que has de trobar els quatres espectacles que encaixin bé amb l’espai. I això no sempre és fàcil. L’inici va ser una mica desconcertant, un concert del bateria Ricard Parera durant més de 20 minuts amb unes projeccions de fons confoses i repetitives. Li faltava una volta més per empastar-ho correctament. Malgrat tot, reconeixem les enormes virtuts del músic, tot i que aquest estil de música entre el Free Jazz i els Radiohead més experimentals no m’arribi especialment. La continuació amb la peça de Núria de Calella i el retrat de les dues mèdiums no va ajudar a millorar la sensació de desconnexió, i això que el tema forçosament havia d’encaixar millor en aquell lúgubre espai. Les històries de les dues mèdiums, Josefa Tolrà i Júlia Aguilar mereixia un altre enfocament. Tot plegat molt estrany i marcià. Afortunadament Felipe Díaz Caixoto ens va reubicar amb les seves rondalles de fantasmes i de morts. Un home empàtic que sabia posar-se el públic a la butxaca i que dominava l’espai com saben fer els contacontes, les figures més tradicionals de la narració oral. I també dominava l’escenari, sense masses limitacions espacials, l’actriu Noemí Busquets que va fer baixar de les Valls d’Àneu el seu personatge Esperanceta de Casa Gassia per portar un espectacle cabaretesc amb accent del pallarès. Els passejos entre tombes i mausoleus sota un mantell d’estrelles va ser potser la millor actuació. Una experiència molt recomanable.

Segona parada: La Granada

És festa major a La Granada. L’escenari pel concert i les seves cadires ben arrenglades. Desconec l’artista o orquestra que hi actuarà, però s’hi respira cert ambient festiu. Bé, principalment és per la quitxalla que entra al Centre Cívic de La Granada que van a veure i viure Allà on viuen els monstres, una aproximació a l’obra de Maurice Sendak a càrrec de la Sherezade Bardají. Es tracta d’un espectacle basat en la paraula, el joc i els efectes lumínics de la seva creadora. I sobretot en la interacció amb el públic infantil. La conquesta de la platea va ser progressiva i quan va començar a mostrar les seves maletes, les figures i maquetes que hi tenia i a projectar les ombres xineses, l’atenció va ser generalitzada. El joc dels ous de colors va ser una bona idea per filar els diferents contes. Però la millor part va ser al final de l’espectacle quan la contacontes va explicar com creava aquelles ombres xineses i mostrava totes les peces que feia servir. Alguns infants i pares romanien atents per si a casa podien explotar una nova manera de jugar.

Tercera parada: Sant Joan de Mediona

Parlava de narració i tradició oral. La companyia Pagans, amb Paraules que trenquen ossos, és en aquest aspecte una companyia que explota aquesta idea, però ho fa d’una manera molt original, molt commovedora i apostant per la tecnologia en un indret que demana la desconnexió. Des del bosc, la Núria Clemares i la resta de la companyia ens endinsen en una descoberta del poder del bosc, dels arbres i d’una de les rondalles més fantàstiques. Ens ho fa viure tot amb l’ajuda d’un mòbil que la companyia ens serveix i que ens proporciona veu, text e imatge que ens guia, junt amb el follet que sembla representar la Núria Clemares, a través d’una història amb fades, gegants, garses i un missatge d’amor al bosc i al bon tracte de la dona. L’experiència va ser catàrtica i transformadora. No en va van guanyar el premi de la crítica a millor espectacle de carrer.

Quarta parada: Sant Sadurní d’Anoia

Més proper, sense haver d’endinsar-se entre vinyes i muntanyes com fou en el cas de Sant Joan de Mediona, a les Caves de Giró i Giró ens esperava l’Oriol Genís qui se’l va veure molt nerviós al principi, preocupat per què el seu representat, l’Andrés Villarrosa, un altre cop, no feia acte de presència. “¿Qué fue de de Andrés Villarrosa?” és un d’aquest espectacles marca Rosich que barreja la nostàlgia cabaretera amb el joc metateatral i la transformació dels personatges. No seria una narració a l’ús, però el personatge de Villarrosa si que té quelcom de tradicional. Una tradició antiquada, casposa. De radiocasset, Barón Dandy i vestuari amb lluentons. Però sobretot és un espectacle on se’ns mostra l’essència de l’Oriol Genís, una regressió als seus orígens per recordar no sols una època que Barcelona ha engolit, sinó sobretot unes experiències que el van formar per acabar sent l’actor que és, un dels “chicos de Albertí” com diu ell mateix. Una autèntica delícia ben servida amb un cava i un vinet fresquet.

Un any més l’Eva ha programat un ampli ventall d’espectacles molt diversos. No hi ha una única línia temàtica, però cada espectacle està afinat per a arribar a un públic ben concret, vinguin de la contrada o de més enllà. Però sobretot és una fantàstica excusa per poder descobrir el Penedès, una terra tan bonica com inabastable.

by Deixa un comentari

En su décima séptima edición el Festival de la canción de arte de Barcelona estuvo integrado por ocho recitales, que abordaron desde composiciones nuevas hasta canciones tradicionales de hace casi dos siglos. Estos recitales, dadas las condiciones inestables de la pandemia, pudieron disfrutarse de manera presencial y en streaming por igual.

El primer programa estuvo dedicado al compositor colombiano Jaime León (1921-2015) en conmemoración del centenario de su nacimiento. Un autor de referencia en la música colombiana y que estuvo muy relacionado con el mundo del Ballet en EUA. Este recital llevó por nombre La casa del lucero y lo realizaron la soprano Patricia Caicedo y el pianista Manuel Ruíz.

El 9 de julio y de manera virtual, se presentó el programa de canciones brasileñas Recomendação, con músicos y cantantes que actuaron desde Sao Paolo y Minas Gerais. Este programa integraba canciones basadas en los grandes poetas brasileños y en él participaron: la mezzo-soprano Poliana Alves y el pianista Thiago de Freitas desde Minas Gerais y la soprano Juliana Starling y la arpista Soledad Yaya desde SãoPaulo.

El tercer programa fue la presentación de un CD producto de este festival, ya que lo canta uno de sus exalumnos Isai Muñoz tenor estadounidense acompañado por la pianista israelí Oksana Glouchko. El álbum lleva por nombre Visca l’amor y recopila canciones catalanas de autores como Eduard Toldrá, Elisenda Fábregas y Frederic Mompou.

El 13 de julio Nikos Stavlas, dio un recital para piano, con piezas cortas también de Federic Mompou y Jorge de León, denominado Haikus para piano. Al día siguiente la joven mezzosoprano mexicana Daniela Cortés estrenó en Barcelona el álbum de 12 canciones Marchita el alma del compositor mexicano Manuel M. Ponce, acompañada por Manuel Ruiz y precedida por una conferencia introductoria.

Los dos últimos programas estuvieron dedicados al trabajo de los participantes en el Programa de Verano que forma parte esencial de este festival. Es aquí donde se forman los nuevos intérpretes y donde comienzan muchos de los proyectos de rescate y grabación de este repertorio. En estos conciertos se interpretaron canciones catalanas, españolas y portuguesas, por artistas de México, Colombia, Canadá, EU y Puerto Rico. Ellos fueron: Annabella Capaccio (soprano de USA) , Arabella Vera (soprano de México), Asael Cuesta (contratenor de Colombia) Diana Carreón (soprano, México) Katie McCullough (soprano de Canadá), Ivanna Vargas (soprano de USA), Stephanie Monteiro, (soprano de USA) y Yayra Sánchez (soprano de Puerto Rico).

Todos los conciertos estuvieron llenos de un público entusiasta y asistieron también representantes de algunos consulados como el de México y Chile.

Nuestro repertorio vocal no solo es importante porque es nuestro patrimonio lírico, sino también porque si no lo estudiamos poco sabremos de quiénes somos. Es, finalmente, la historia emotiva de nuestros países y de nuestra cultura. Es decir, de nosotros.

by Deixa un comentari

Quan cuina a casa seva, Juan Carlos Lérida rumia sobre la idea de fons de La liturgia de las horas, un projecte artístic en el que està submergit en cos i ànima des de fa quatre anys i que esclatarà en tota la seva dimensió temporal (dotze hores) el proper 6 de juny en diversos espais de la ciutat. Començarà a les dotze del migdia a la Plaça Margarida Xirgu i s’acabarà per streaming a través del Youtube del Mercat de les Flors. Les entrades per al cicle complet ja estan exhaurides de fa dies, però en queden per fer la meitat del recorregut.

La idea que obsessiona Lérida, un dels noms més creatius del flamenc d’avantguarda,  professor a l’Institut del Teatre, és com el sagrat està present en les accions quotidianes, el transcendent en els gestos humils. Per això ha treballat amb oficis per explorar la materialitat de moviments inconscients, que ha abordat des del flamenc empíric, que fa equilibris entre un abordatge conceptual però alhora radicalment material a aquest flux cinètic.

Com estan anant els assajos d’aquest esdeveniment de dotze hores de durada que finalment es presenta en conjunt: La liturgia de las horas?

Sento que ho tinc força controlat, és un treball físic i el mental, perquè també porto la producció i això és un afegit de feina. Estic ben acompanyat amb el meu equip i sobretot estic preparat físicament. Avancen els dies i no hem patit cap contratemps. Anem per fases, ara comencem la fase escènica de Doce, que implica més públic, i vaig estar fa poc a la sala del MNAC, on farem Máquinas sagradas. Són altres estructures, altres polítiques culturals, i aquí és on comencen les friccions, però justament el meu projecte versa sobre la relació amb altres espais i oficis. Després de quatre anys em sento entrenat per enfrontar-me a totes les variables.

Com ha afectat la pandèmia aquest projecte de gran abast?

Per a la meva investigació sobre els oficis necessito estar un temps en els espais, convivint per sentir els sons i flairar les olors, i ha estat complicat pel tema de les distàncies de seguretat. A més, després de la pandèmia la gent necessitava estar per la feina. A banda, hi ha el tema del públic. En una de les peces, la gent menjava al final de l’obra i ara no es pot fer. Això també és un acte ritual, però la gent n’és conscient, com quan et trobes amb els amics i no et pots abraçar per les circumstàncies: l’abraçada succeeix d’una altra manera i aquí passarà el mateix.

Per què és tant important l’aspecte mental en aquest esdeveniment?

Perquè estic treballant un projecte utòpic. Quan el vaig pensar mai vaig creure que el podria dur a terme. És un treball mental per discernir, dins de les utopies, què es pot fer i què no. Normalment et trobes amb molts “nos” i la força mental és fonamental per tirar endavant, i la prova és que estic a punt d’estrenar-lo, justament un 6 del 6, que suma dotze, el meu número fetitxe. De fet, la peça també versa sobre la voluntat, els enfocs i el concepte de fe.

Quin camí l’ha dut a abordar aquest tema tan carregat de sentit com és la crucifixió?

Hi ha un triangle entre els oficis, el quotidià i el sagrat. D’una banda, descobrir la quotidianitat que no veiem al dia a dia, igual que la feina d’un mecànic, per exemple, que té una dimensió de ritual. Vaig entendre que el sagrat apareix quan menys t’ho esperes en la quotidianitat i és un instant en què es resumeix tot: l’acció física, la llum, el so, i l’objectiu. 

Quin rol juga aquí la figura de Jesucrist i el seu Via Crucis?

És una excusa i alhora una abstracció perquè estem parlant d’una persona que fa un trajecte i té persones al voltant, i aquí apareix la idea del mestre i els deixebles, que al seu torn es converteixen en mestres. M’interessa copsar com està present el cos en aquesta vivència. Recordo un mecànic de Manresa que va prendre consciència d’un moviment del seu cos que feia sense adonar-se, i vaig sentir que havia passat alguna cosa sense voler-ho, simplement a través del procés artístic, que era bastant irreal: jo feia el meu zapateado amb el cantaor al costat, i els treballadors creien que tot plegat no tenia cap sentit! Val a dir que al taller de cotxes al principi no volien que hi fos, però jo esmorzava amb ells de bon matí i per a mi va ser curiós veure com mica en mica s’anaven obrint. La situació més bonica la vaig viure amb la peça La hora del Sacrificio, a la plaça de braus d’Olot, on vaig poder resignificar el concepte de sacrifici i el vincle amb aquesta cosa taurina i vinculada a l’espanyol i al flamenc, que no està gaire arrelada a la meva pràctica. 

Com definiria el flamenc empíric que desenvolupa?

El que faig no ho podria definir com a flamenc contemporani perquè resultaria redundant: el flamenc ja ho és, a banda que no em sentia gens identificat amb algunes propostes que s’etiquetaven així. “Empíric” m’agrada perquè té a veure amb la investigació i la pràctica. Investigo, des del flamenc, el món. Jo poso el meu cos, la meva carn, i espero una resposta del públic. Amb La liturgia de las horas acabo un cicle i torno a posar el meu cos en la màxima expressió perquè hi estic dotze hores. Quan acabi tindré algunes respostes més.

Parteix, doncs, de la materialitat del moviment?

Sí però no necessito quedar-m’hi gaire estona perquè és com si fer-lo i mostrar-lo formessin part del mateix. Puc experimentar davant del públic, però no ho enfoco com un work in progress perquè el que compartiré amb el públic té un equilibri estètic, poètic i espacial. Sempre he estat molt pendent que la imatge sigui molt clara a nivell escènic, les llums, el vestuari, la qualitat del so, la situació del públic.

Quin paper juga el públic?

És una pila en la que jo m’endollo.  El públic defineix la part de l’espai que no tinc resolta i em crea els límits. El públic resol el sentit de l’experiència i la vivència artística: jo no tinc relació amb ells, no sé què pensen, però tampoc m’importa gaire. En La liturgia de las horas, una de les coses fonamentals és saber què passarà amb el públic, conviurà amb altra gent durant dotze hores, compartint un espai gairebé íntim, tindran gana, s’absentaran, tornaran, veuran les mateixes persones, tindran ganes d’anar-se’n o quedar-se, veuran què els aporta l’esdeveniment al seu trajecte. La Liturgia té a veure amb el públic i el trajecte que cadascú fa en aquest via crucis. 

Com aborda aquest Via Crucis? Com una marató, com un viatge, como un repte?

No penso en repte perquè no vull que acabi, no tinc la idea de fita, vull estar en el present i ser conscient del que passa a cada instant, per això he insistit que no vull tenir al voltant gent que em parli i em pregunti com estic, no necessito a ningú que em digui, “ja queda menys”,  per a mi és un acte artístic. M’interessa connectar amb el públic en cadascuna de les peces i com, quan aquella persona mira, torno a ser més connector que mai. Quan arribi el cansament tindré els meus escuders i escuderes perquè, al capdavall, aquesta peça tracta de conceptes com l’empatia, el compromís, el rebuig, la confiança… és un trajecte també polític perquè estic col·locant el flamenc davant l’abisme.

Creu que s’ha entès la seva posició respecte del flamenc?

Em queda molt poc per ser un clàssic, perquè vaig notant com hi ha una comprensió i acceptació, i això fa res, cinc anys, era impossible. A Barcelona estant passant moltes coses al voltant del flamenc i he tingut la sort de ser-ne l’impulsor d’algunes. Ara està arribant el rebot i la relació mestre deixeble s’està revertint. Alguns deixebles s’estan convertint en els meus referents per com enfoquen el flamenc. Alhora sento que mantinc una cosa molt personal en el meu moviment que no veig en altres. En flamenc, en ser tan estructurat, és molt difícil innovar. Però considero que encara soc una rara avis perquè poca gent entén el meu virtuosisme o la manera com jo entenc el virtuosisme, que no és sobre l’excés del més sinó del menys. Una musculatura jove necessita lluir-se més, però a mi m’interessen una altra mena de reptes.

Està pensant en altres projectes?

Comencen a vibrar sí. Tinc una altra utopia que té a veure amb el món dels aficionats al flamenc. No sé si serà un projecte escènic, pedagògic o d’investigació. El aficionat té a veure amb l’amor per alguna cosa, una passió, una aproximació espontània i això m’interessa perquè jo, com a professional, l’he perduda. En tot cas, ara tinc moltes ganes de ballar la Liturgia i ja tenim vàries dates previstes. 

by Deixa un comentari

No ha estat fins a la tercera conferència que ha brillat la raó per la qual els terrats han passat a ser els llocs més cobejats de l’Eixample (encara que, vivint-hi, el sostre sigui més baix i que es pateixi molt més les temperatures extremes). Si històricament, recordava ahir l’escriptora i assagista Núria Perpinyà, les plantes superiors eren per al servei, és a partir de l’aparició de l’ascensor que els fills dels propietaris de les plantes Principals veuen de bon ull accedir al nou lloc de privilegi.

Martí Sales deia el 13 de maig que els terrats eren com places públiques alçades, privilegiades. El dijous següent, l’antropòleg Manuel Delgado insinuava que aquest espai permetia connectar amb el Cel i en ser bombolles transversals que tot el veïnat (de ciutats prou ben atemperades) haurien de saber valorar. Ahir Perpinyà, insistia que les terrasses exclussives (que també hi havia insistit la manresana Marta Roqueta) era un lloc per admirar la ciutat. I que exigia un cert ordre dels altres edificis. A Terra baixa, Guimerà, com faria Jacint Verdaguer a Canigó) o els romàntics vibrants de vida escapaven a la Natura per connectar amb el jo més animal (com el de Werther!). Perpinyà havia repassat les estanteries de casa per buscar llibres sobre terrats i en va recuperar el conte de Pere Calders, Revolta al terrat. Una lluita entre els llogaters que privaven de l’aigua dels dipòsits als del principal però que patien un setge famèlic en quedar-se atrinxerats en un espai des d’on no podien accedir a les botigues. Una guerra similar a la que proposava Jordi Casanovas en una comèdia amb girs de thirller a Sopar amb batalla. I no era Estel Solé les que també tenien un sopar en una terrassa a Animals de companyia? Perpinyà també recordava altres obres com Buero Vallejo amb Historia de una escalera. Sergi Belbel, posats a parlar de transformacions socials i quasi de final de civilització s’ho mira tot des de Després de la pluja, en el terrat on els oficinises pugen a fumar.

Tornem al terrat com a canvi social. El filòsof Miquel Seguró insinuava, ahir, que no sempre el canvi implica millora, tot i que si la cultura és un dels elements que desenvoulpen aquest canvi sí que hauria de poder-se’n considerar. Per a Seguró, Kant deia que la vida no transcorre en un espai i temps extern, si no que l’experiència personal és el que ens arrapa a la vida. I que si, la societat occidental i capitalista, ha donat molta preponderància al temps (a no sentir-se dominat per ell), l’espai ha quedat en un segon terme. Els terrats en Cultura, en aquest sentit, són una reivindicació de l’espai on es viu una experiència enriquidora, on es genera reflexió i canvi social. Els terrats que, les darreres dècades s’han convertit en un lloc marginal, pot ser l’escenari de trobada, de compartir coneixement, de canvi social. No és la revolució de la tribu que preconitzaven Delgado i Roqueta la setmana passada, però sí un cant a recuperar-lo i fer-lo compartit.

Amb el suport de la European Creative Rooftop Network, Coincidències ha convocat ponents tres dijous seguits d’aquest mes de maig per al canvi cultural (13 de maig), urbà (20 de maig) i social (ahir). Totes les sessions les ha moderat la periodista Aída Pallarès, membre de la plataforma Recomana. Ahir, ella confessava que arran d’aquestes converses pausades s’ha adonat que no pot accedir al terrat del seu edifici perquè se l’ha apropiat el del sobreàtic i que la seva perruquera hi puja encara per estendre-hi la roba. S’han poguit seguir les intervencions a través del canal de Youtube de Coincidències

El terrat és, doncs, si s’aconsegueix consensuar una acció cultural concreta amb un veïnat de diferents famílies, un veritable ascensor social. No serà per als fills dels del Principal per viure en la seva nova talaia. Ni, potser, serà la possibilitat a competir els fills de les classes més baixes per a aquest sobreàtic envejable. Serà l’espai compartit en el que tothom s’obra a conèixer l’altre i aprendre’n. I aquest sí que seria un canvi a celebrar.

by Deixa un comentari

Segona sessió a la terrassa de l’antiga Fàbrica Damm per parlar del Terrats en cultura. El matís és important segons la periodista manresana Marta Roqueta. Perquè la terrassa és aquell espai a l’aire lluire dalt dels edificis reconvertit en lloc per a rendibilitzar econòmicament; mentre que el segon és l’espai per a gaudi de la comunitat (sovint desaprofitat sense que els llogaters tinguin dret a fer-ne ús i reconvertit en espai per a plaques solars i que van canviar dipòsits d’aigua per antenes de telefonia). Roqueta amb l’antropòleg Manuel Delgado havien d’analitzar, dijous passat, la possibilitat que té el terrat com a canvi urbà. I es va constatar que, malgrat els focs d’artifici optimista de la primera sessió (amb Anna Giribet i Martí Sales), l’invidualisme ha propiciat l’abandonament d’aquells espais de joc, de compartir, de trobada entre el veïnat. La tribu s’ha desmembrat; i cadascú la recorda, potser nostàlgicament, en l’interior del seu pis, a la llar. La comunitat de veïns ja no és casa; l’espai amenaçador comença al replà, nomes haver tancat la porta del pis d’un cop.

Manuel Delgado recorda els terrats com uns espais privilegiats de joc i convivència. I que aquest univers es multiplicava, edifici a edifici. Podria semblar, llavors que la felicitat seria viure en aquesta mena de bombolla compartida, sense haver de passar pel carrer, un lloc amenaçador. Un dels personatges de Bernard Marie Koltès a Els camps de cotó, ja somiava això: En l’obra s’imagina que les classes socials viuen a diferents alçades dels pisos i s’aconseguia, ni que fos metafòricament, viure paral·lelament sense barrejar-se. (L’obra trenca la tesi quan el jove té la necessitat de transgredir l’ordre i d’endinsar-se en els llocs més amenaçadors, una pulsió vital.)

L’antropòleg admet que si es fa una referència al mon urbà en el títol de la xerrada, avui es llegeix com a oportunitat urbanística. En aquest sentit, el terrat és un espai privat que comparteixen els propietaris d’un pis. Els límits cada cop són més estrets. Perquè no hi ha dret a col·lectivitzar-los. Abandonats per al gaudí veïnal, els terrats són avui panòptics (llocs de mira de les presons) per dominar la ciutat. I Delgado ho posa d’exemple a la intifada dels anys 90 al Besòs: La revolta veïnal per reclamar millors infreastructures es va aplacar quan els Mossos d’Esquadra van passar a dominar els terrats: “el control del terrat és el control de la ciutat”. Implacable tesi quan en el franquisme, Manuel Fraga havia cantat allò de “la calle es mía”. Ara, que amb la tendra democràcia es recuperaven els carrers, els agents de seguretat poden acallar-la des dels terrats (antigues vàlvules d’escapatòria, durant el franquisme). Delgado és taxatiu: “hem perdut el cel, com ja havíem perdut el terra tot coberta de llambordes i d’asfalt.”

Durant la pandèmia els balcons van recuperar utilitat. També, puntualment, els terrats. Les famílies necessitaven trobar llocs on poder expandir-se, mentre el confinament domiciliari. Roqueta reinvindica utilitzar el concepte “espai comunitari”, enlloc del d’”espai públic”. Perquè el primer implica una convivència, un espai comú a recuperar. Tornar a la tribu, cita més endavant, en certa manera. I és que els terrats havien estat llocs de convivència que ara, a Manresa, es va mig recuperar amb la invitació municipal de seguir el tradicional foc de la revetlla de Sant Joan des dels terrats: una petita victòria enmig de tanta derrota.

Com són els nous terrats dels edificis en construcció? Tenen baranes o un mínim reforç a les cantonades? Quin pes aguantarien? Quin nombre de veïns hi podrien pujar alhora? Si els terrats ja no tenen ús, és lògic pensar que els constructors s’hi estalviïn despeses supèrflues… fins que les reunions de les comunitats de veïns no es facin al terrat, enmig d’una taula amb xips per picar, i la canalla jugui en un altre racó, els terrats només seran cobertes anònimes que ignoren l’agradable climatologia mediterrània. Instal·lar-hi plaques solars (tant necessària en la lògica ecologista) no pot eliminar l’opció d’ús social.

Aquest dijous tanca el cicle de Terrats en Cultura el filòsof Miquel Seguró i l’escriptora i assagista Núria Perpinyà, que posaran en qüestió possibles canvis de la societat, des dels terrats. Assistir al terrat (aforament limitat) té un cost testimonial de dos euros. També es poden seguir les intervencions a través del canal de Youtube de Coincidències

by Deixa un comentari

Tot i que sembla que ja ens encaminem cap al final d’aquesta maleïda pandèmia (creuem els dits), resulta molt gratificant comprovar en primera persona que un festival d’arts escèniques, dins de les restriccions, es pot celebrar amb una certa normalitat. És, evidentment, una meravellosa notícia que la Fira Trapezi de Reus hagi pogut organitzar la seva XXV edició en aquest context i més encara fer-ho amb 50 espectacles d’una trentena de companyies. A diferència d’anys anteriors a 2020, en canvi, trobem que no hi ha espectacles de carrer ni companyies internacionals (per raons òbvies) i també una modesta presència de crítics o periodistes especialitzats (per raons que donarien peu a reflexions més complexes). En qualsevol cas, l’ambient a Reus ha estat festiu i alegre durant el cap de setmana, els espectacles estaven plens i el regust que deixa tot plegat és el d’una victòria de l’amor pel circ i la cultura.

D’entre tots els muntatges que s’han pogut veure durant la fira, en destacaré els que vaig poder veure durant dissabte i diumenge. La jornada va començar amb intensitat amb Ahir d’Animal Religion, una obra que dialoga amb el passat i reflexiona sobre el concepte de temps, amb una posada en escena poderosa i una força poètica innegable. Sobre l’escenari, la senzillesa va agafant espectacularitat gràcies a l’espai sonor, l’il·luminació i l’ús del cos i la paraula. El viatge és pausat, agradable, íntim i proper. Té moments de gran profunditat filosòfica i d’altres més simpàtics, lleugers o divertits. El clímax agafa potència amb alguns números enginyosos de malabarisme i acrobàcia que deriva en una psicodèlia gairebé cinematogràfica.

Passant a l’aire lliure, Fly me to the Moon de Leandre Clown proposa un espectacle de pallassos a les altures. Humor existencial i poètic de la parella de clowns clàssics que transita del somriure al riure a través de l’enginy i l’emoció. Apte per tots els públics, la peça utilitza una bicicleta com a leitmotiv central d’aquest viatge a la Lluna que genera un gran nombre de gags i situacions divertides i, sovint, molt belles. La imatge de veure pedalejar els dos pallassos en aquest vehicle elevat a tants metres sobre el terra, barrejant l’humor amb equilibrisme, acrobàcia o trapezi, té, més enllà del poder de fascinació, una gran força metafòrica.

Dissabte vam tancar la jornada amb l’humor irreverent de Los Galindos que presentaven MDR (Mort de riure) en un pàrquing o, més aviat, un descampat. La forma com aquest grup aposta per la incorrecció és veritablement memorable. Només cal indicar que el punt de partida es basa en les execucions públiques i ja ens en podem fer una idea. En l’obra, una espectadora ha mort de riure i el tribunal de pallassos condemna al pallasso Melon a pena de mort. Amb aquesta premissa, el grup inicia un festival de bufetades, caigudes, violència física, slapstick i humor negre que no deixarà indiferent a ningú. Sorprèn, dins d’una lògica gairebé de dibuixos animats, com porten al límit totes les situacions i fan patir el públic posant (aparentment) en risc les seves vides i la seva integritat física. Macabra, àcida, escatològica i brutal, la proposta de Los Galindos converteix la dinàmica dels clowns en un joc de nens sàdics per reflexionar sobre els horrors del món convertits en espectacle.

La jornada de diumenge va començar d’una forma una mica més lluminosa. La companyia PakiPaya va representar Toca-toc sota un sol esplèndid a la plaça Arquitecte Antoni Sardà. Jugant amb veus en off de pel·lícules, cançons populars, paròdies humorístiques i jocs acrobàtics, el duet d’artistes exploren el món de la parella, entre la paròdia i la reflexió. També sobre el món de la parella, Home de Cris-is és un espectacle de clown centrat en la vida miserable d’un matrimoni pobre de jovençans. Mostrant amb humor algunes dinàmiques masclistes, la peça posa el protagonisme al personatge femení com a una mena d’heroïna de les classes baixes amb molt de carisma. Per últim, Pistacatro va presentar Orquesta de malabares, un show amb música i malabars com indica el seu títol. Divertit, juvenil i fresc, té la qualitat de comptar amb uns trenta músics de l’orquestra simfònica de Reus que omple l’escenari en tots els sentits.

En definitiva, això només ha sigut un tastet de tot el que es va poder veure en aquesta edició que ha omplert 10 espais de la ciutat en cinc dies, on el talent català ha tingut més protagonisme que mai. Salut i circ!