Sin categoría

by Deixa un comentari

Segona sessió a la terrassa de l’antiga Fàbrica Damm per parlar del Terrats en cultura. El matís és important segons la periodista manresana Marta Roqueta. Perquè la terrassa és aquell espai a l’aire lluire dalt dels edificis reconvertit en lloc per a rendibilitzar econòmicament; mentre que el segon és l’espai per a gaudi de la comunitat (sovint desaprofitat sense que els llogaters tinguin dret a fer-ne ús i reconvertit en espai per a plaques solars i que van canviar dipòsits d’aigua per antenes de telefonia). Roqueta amb l’antropòleg Manuel Delgado havien d’analitzar, dijous passat, la possibilitat que té el terrat com a canvi urbà. I es va constatar que, malgrat els focs d’artifici optimista de la primera sessió (amb Anna Giribet i Martí Sales), l’invidualisme ha propiciat l’abandonament d’aquells espais de joc, de compartir, de trobada entre el veïnat. La tribu s’ha desmembrat; i cadascú la recorda, potser nostàlgicament, en l’interior del seu pis, a la llar. La comunitat de veïns ja no és casa; l’espai amenaçador comença al replà, nomes haver tancat la porta del pis d’un cop.

Manuel Delgado recorda els terrats com uns espais privilegiats de joc i convivència. I que aquest univers es multiplicava, edifici a edifici. Podria semblar, llavors que la felicitat seria viure en aquesta mena de bombolla compartida, sense haver de passar pel carrer, un lloc amenaçador. Un dels personatges de Bernard Marie Koltès a Els camps de cotó, ja somiava això: En l’obra s’imagina que les classes socials viuen a diferents alçades dels pisos i s’aconseguia, ni que fos metafòricament, viure paral·lelament sense barrejar-se. (L’obra trenca la tesi quan el jove té la necessitat de transgredir l’ordre i d’endinsar-se en els llocs més amenaçadors, una pulsió vital.)

L’antropòleg admet que si es fa una referència al mon urbà en el títol de la xerrada, avui es llegeix com a oportunitat urbanística. En aquest sentit, el terrat és un espai privat que comparteixen els propietaris d’un pis. Els límits cada cop són més estrets. Perquè no hi ha dret a col·lectivitzar-los. Abandonats per al gaudí veïnal, els terrats són avui panòptics (llocs de mira de les presons) per dominar la ciutat. I Delgado ho posa d’exemple a la intifada dels anys 90 al Besòs: La revolta veïnal per reclamar millors infreastructures es va aplacar quan els Mossos d’Esquadra van passar a dominar els terrats: “el control del terrat és el control de la ciutat”. Implacable tesi quan en el franquisme, Manuel Fraga havia cantat allò de “la calle es mía”. Ara, que amb la tendra democràcia es recuperaven els carrers, els agents de seguretat poden acallar-la des dels terrats (antigues vàlvules d’escapatòria, durant el franquisme). Delgado és taxatiu: “hem perdut el cel, com ja havíem perdut el terra tot coberta de llambordes i d’asfalt.”

Durant la pandèmia els balcons van recuperar utilitat. També, puntualment, els terrats. Les famílies necessitaven trobar llocs on poder expandir-se, mentre el confinament domiciliari. Roqueta reinvindica utilitzar el concepte “espai comunitari”, enlloc del d’”espai públic”. Perquè el primer implica una convivència, un espai comú a recuperar. Tornar a la tribu, cita més endavant, en certa manera. I és que els terrats havien estat llocs de convivència que ara, a Manresa, es va mig recuperar amb la invitació municipal de seguir el tradicional foc de la revetlla de Sant Joan des dels terrats: una petita victòria enmig de tanta derrota.

Com són els nous terrats dels edificis en construcció? Tenen baranes o un mínim reforç a les cantonades? Quin pes aguantarien? Quin nombre de veïns hi podrien pujar alhora? Si els terrats ja no tenen ús, és lògic pensar que els constructors s’hi estalviïn despeses supèrflues… fins que les reunions de les comunitats de veïns no es facin al terrat, enmig d’una taula amb xips per picar, i la canalla jugui en un altre racó, els terrats només seran cobertes anònimes que ignoren l’agradable climatologia mediterrània. Instal·lar-hi plaques solars (tant necessària en la lògica ecologista) no pot eliminar l’opció d’ús social.

Aquest dijous tanca el cicle de Terrats en Cultura el filòsof Miquel Seguró i l’escriptora i assagista Núria Perpinyà, que posaran en qüestió possibles canvis de la societat, des dels terrats. Assistir al terrat (aforament limitat) té un cost testimonial de dos euros. També es poden seguir les intervencions a través del canal de Youtube de Coincidències

by Deixa un comentari

La ballarina i coreògrafa Lisbeth Gruwez i el músic i compositor Marteen Van Cauwenberghe formen tandem des del 2007 quan van fundar Voetvolk, una companyia que aposta per la simbiosis orgànica entre moviment i so i sobretot mantenir l’espectacle viu en tots els sentits de la paraula. Voetvolk ha presentat deu espetacles que s’han pogut veure en els principals escenaris europeus de dansa contemporània com el Festival d’Avinyó, Festival de Marseille, Julidans, Tanz im August, la Biennale de Venècia o Dance Umbrella. Ara presenten un parell d’espectacles del seu repertori al Mercat de les Flors del 21 al 23 de maig: The Sea Within, un espectacle coral amb deu ballarines, i el solo ‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’.

Quatre apunts biogràfics: Gruwez (1977) es va formar com a ballarina va començar la seva carrera professional a la companyia Última Vez de Wim Vandekeybus, el cap de poc va començar a treballar amb Jan Fabre. De fet, ella és la ballarina dels espectacles més icònics del creador, ‘Quando l’uomo principale è una donna’ (en aquesta peça Gruwez balla amarada d’oli –podeu veure’n un fragment aquí). Per la seva banda, Maarten Van Cauwenberghe (1976), mentre estudiava enginyeria comercial a Anvers va continuar la seva formació al Jazzstudio de la mateixa ciutat. 

Amb la Lisbeth Gruwez i Marteen Van Cauwenberghe, Voetvolk, parlem del seu univers creatiu com a tàndem artístic i dels espectacles que podrem veure al Mercat de les Flors. 

Clàudia Brufau: Us vau conèixer treballant amb Jan Fabre. Com vau saber que us agradaria treballar junts? Quan us en vau adonar?

Voetvolk: Ens vam conèixer el 1999 quan vam audicionar per ‘As long as the world needs a warrior soul’ a la companyia de Jan Fabre. Aquesta obra es va estrenar el 2000. Però, no va ser fins quan va fer la peça ‘Quando il uomo principale è una donna’ quan realment vam col·laborar com a duet. Jan Fabre la va dirigir, la Lisbeth la va coreografia i interpretar i en Marteen va compondre el so i la música. Va ser en aquesta peça que ens en vam adonar que treballem bé junts i que també ho gaudiem molt. I que aquesta col·laboració tenia força. Després vam deixar la companyia de Fabre, la Lisbeth una mica abans que en Marteen. Al cap de poc temps vam començar a crear el primer espectacle junts. Així que el 2007 vam estrenar el nostres primer espectacle ‘Forever over head’. Això va ser l’inici d’una llarga història que encara continua. 


CB: Voetvolk en neerlandès vol dir infanteria, oi? Aquest significat reflecteix el vostre caràcter com a creadors?

És una paraula que en neerlandès vol dir infanteria, és a dir, els soldats més humils d’un exèrcit, sense cavalls i a primera línia de foc en les batalles. Per altra banda, en flamenc voet vol dir “peu” i volk “poble”, així que podem dir que significa “poble a peu”. Quan vam començar aquesta paraula ens va semblar molt adequada ja que teníem molts pocs recursos i com artistes també ens posem a primera línia de foc. És una paraula que com a companyia ens anava com un anell al dit, però som conscients que fora de Bèlgica o els Països Baixos costa molt de pronunciar … 


CB: Us definiu com un duet i que busque un simbiosis orgànica. Com és la vostra manera de treballar? 

Mai treballem per separat, és a dir, cadascú al seu estudi. Treballem junts des del primer dia, fins i tot des de l’escalfament. En Marteen mira com la Lisbeth escalfa i va acompanyant-la amb la música. Evidentment, primer de tot parlem molt sobre què volem dir en la peça. Sovint decidim una direcció en concret per la música, quins tipus d’instruments utilitzarem o quins sons … per exemple, si només utilitzarem ordinadors … Tot això depèn de cada projecte. Al llarg del procés de creació ens inspirem mútuament. Veiem o escoltem propostes i reaccionem sobre elles. Realment, la música està al servei de la peça, com també la dansa o la il·luminació. Creiem que la nostra força és el respecte cap a l’altre i no competir amb els nostres egos. El més important és fer una bona peça, no pas una gran música o una gran coreografia. 

Un altre factor que també ens caracteritza és que sempre actuem en viu, en directe i amb això volem dir que mai acabem de fixar ni la música ni el moviment. Sinó que ho acabem de completar en el moment que actuem, d’aquesta manera mantenim la frescor i seguim amb la dinàmica d’influenciar-nos l’un a l’altre durant l’espectacle. Sempre ens deixem l’espai per reaccionar en directe. 


CB: D’on sorgeixen els vostres espectacles? Com treballeu les idees?

La Lisbeth té les seves llibretes en les quals va bolcant constantment les seves idees i pensaments. No és que anoti les seves idees, sinó que les dibuixa i pinta. És una mena de mood board (taula d’estat d’ànim), ens dóna l’ambient i les sensacions que volem transmetre en la peça. Aquestes llibretes són una barreja de colors, dibuixos, petits textos. El que realment és bonic és que al final del procés de creació realment pots veure la connexió entre els dibuixos i el que passa a l’escenari. L’any vinent volem publicar un llibre amb els dibuixos dels espectacles. 

Els punts de partida sempre vénen donats per dilemes personals i existencials de la Lisbeth. Tot i que en peces com la del Bob Dylan o la de Debussy, per exemple, la idea va venir donada per la música –en Marteen és un gran fan de Bob Dylan i de Debussy també. Les peces més recents han sorgit de peces anteriors, com The Sea Within, que surt de Penelope. Mai partim de grans idees conceptuals o polítiques, tot i que ‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’, és una peça molt política. Però, en realitat venia d’un interès molt personal que ha acabat tenint un significat polític. Sempre intentem ser subtils sense subratllar amb el dit el que volem dir. 


CB: Al Mercat de les flors presenteu ‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’, que forma part d’una triologia sobre el cos ecstàtic. Què vau voler explorar amb aquests tres espectacles?


‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’, ‘AH, HA’ i We’re pretty fuckin’ far from okay’ componen un triologia, però la veritat és que la idea de la triologia sobre el cos ecstàtic va sorgir quan ja havíem creat els tres espectacles. ‘It’s going to get worse and worse and worse, my friend’ és sobre quan els predicadors i polítics amb els seus discursos fan que el públic que els escolta se n’oblidin del que diuen. Nosaltes ens vam fixar en l’èxtasis que es crea quan uns oients senten a un orador. En canvi, a ‘AH, HA’ ens centrem en el cos que riu i perd el control, parlem sobre el riure i el cos que riu en general. I finalment, a ‘We’re pretty fuckin’ far from okay’ ens endinsem en la por. Així que vam pensar que aquestes peces estan interconnectades i que en general parlen del cos en éxtasis.


CB: Aquest solo que veurem parteix d’un sermó del predicador americà Jimmy Swaggart’s sermon. Com vau arribar això en concret?

De fet la idea d’aquest espectacle va sorgir d’una entrevista a John Casavettes sobre la seva pel·lícula Opening Night. En aquesta entrevista li fan una pregunta i el director es perd completament en les seves paraules, com si fes un sermó. La resposta no s’acaba mai i ens vam fixar en que el seu cos acabava dominant el discurs. Al final no l’escoltes, ell està en una mena d’èxtasis. Això, ens va fer reflexionar sobre com el cos pren el protagonisme a la paraula. I per aquest motiu, en Marteen només volia fer música amb paraules i va començar a buscar una bona veu amb una gran qualitat artística i va acabar trobant l’àlbum titulat ‘El que la Bíblia diu sobre les drogues’ de Jimmy Swaggart. El que va fer en Marteen va ser treure totes les connotacions religioses i només va mantenir les frases que parlen de la societat.


CB: Com heu comentat abans The Sea Within parteix d’alguns elements o idees que ja vau explorar en el solo Penelope. A nivell de so, què heu buscat. 

A la Lisbeth li interessava entrar en el terreny de la meditació i les emocions que s’hi generen. De fet, el primer títol que va pensar per l’espectacle era Thoughts of Meditation, però no era un bon títol, massa literal, en canvi, ‘The Sea within’ (el mar interior) és una metàfora i per tant ens dona més llibertat. 

Per aquest espectacle en Marteen només volia utilitzar sintetizadores vells, perquè tenen una calidesa especial i de vegades un so brut. Els sons analogs són més sinuosos i fan ones. Ell manipula les freqüències durant l’espectacle des de la cabina tècnica mentre mira el que fan sobre l’escenari. En Marteen no està físicament a l’escenari, però hi és molt present. 


CB: A més, és el primer espectacle de Voetvolk en el qual la Lisbeth no balla. Quins reptes ha suposat?

Sí, és la primera vegada que la Lisbeth no balla i això també permet que el públic es fixi més en la coreografia. Per altra banda, és un gran pas per la Lisbeth alhora de treballar amb altres intèrprets i transmetre com ella balla, 50% concentrada en l’aquí i ara i 50% en trànsit. Vam decidir que fossin dones, perquè a nivell de qualitats estan més a prop de la Lisbeth. Hi ha algunes regles en la peça, però com sempre no tot està fixat. Aquest treball de transmissió no va ser immediat, perquè moltes ballarines són molt joves. Per a nosaltres ha estat un aprenentatge.

by Deixa un comentari

Tot i que sembla que ja ens encaminem cap al final d’aquesta maleïda pandèmia (creuem els dits), resulta molt gratificant comprovar en primera persona que un festival d’arts escèniques, dins de les restriccions, es pot celebrar amb una certa normalitat. És, evidentment, una meravellosa notícia que la Fira Trapezi de Reus hagi pogut organitzar la seva XXV edició en aquest context i més encara fer-ho amb 50 espectacles d’una trentena de companyies. A diferència d’anys anteriors a 2020, en canvi, trobem que no hi ha espectacles de carrer ni companyies internacionals (per raons òbvies) i també una modesta presència de crítics o periodistes especialitzats (per raons que donarien peu a reflexions més complexes). En qualsevol cas, l’ambient a Reus ha estat festiu i alegre durant el cap de setmana, els espectacles estaven plens i el regust que deixa tot plegat és el d’una victòria de l’amor pel circ i la cultura.

D’entre tots els muntatges que s’han pogut veure durant la fira, en destacaré els que vaig poder veure durant dissabte i diumenge. La jornada va començar amb intensitat amb Ahir d’Animal Religion, una obra que dialoga amb el passat i reflexiona sobre el concepte de temps, amb una posada en escena poderosa i una força poètica innegable. Sobre l’escenari, la senzillesa va agafant espectacularitat gràcies a l’espai sonor, l’il·luminació i l’ús del cos i la paraula. El viatge és pausat, agradable, íntim i proper. Té moments de gran profunditat filosòfica i d’altres més simpàtics, lleugers o divertits. El clímax agafa potència amb alguns números enginyosos de malabarisme i acrobàcia que deriva en una psicodèlia gairebé cinematogràfica.

Passant a l’aire lliure, Fly me to the Moon de Leandre Clown proposa un espectacle de pallassos a les altures. Humor existencial i poètic de la parella de clowns clàssics que transita del somriure al riure a través de l’enginy i l’emoció. Apte per tots els públics, la peça utilitza una bicicleta com a leitmotiv central d’aquest viatge a la Lluna que genera un gran nombre de gags i situacions divertides i, sovint, molt belles. La imatge de veure pedalejar els dos pallassos en aquest vehicle elevat a tants metres sobre el terra, barrejant l’humor amb equilibrisme, acrobàcia o trapezi, té, més enllà del poder de fascinació, una gran força metafòrica.

Dissabte vam tancar la jornada amb l’humor irreverent de Los Galindos que presentaven MDR (Mort de riure) en un pàrquing o, més aviat, un descampat. La forma com aquest grup aposta per la incorrecció és veritablement memorable. Només cal indicar que el punt de partida es basa en les execucions públiques i ja ens en podem fer una idea. En l’obra, una espectadora ha mort de riure i el tribunal de pallassos condemna al pallasso Melon a pena de mort. Amb aquesta premissa, el grup inicia un festival de bufetades, caigudes, violència física, slapstick i humor negre que no deixarà indiferent a ningú. Sorprèn, dins d’una lògica gairebé de dibuixos animats, com porten al límit totes les situacions i fan patir el públic posant (aparentment) en risc les seves vides i la seva integritat física. Macabra, àcida, escatològica i brutal, la proposta de Los Galindos converteix la dinàmica dels clowns en un joc de nens sàdics per reflexionar sobre els horrors del món convertits en espectacle.

La jornada de diumenge va començar d’una forma una mica més lluminosa. La companyia PakiPaya va representar Toca-toc sota un sol esplèndid a la plaça Arquitecte Antoni Sardà. Jugant amb veus en off de pel·lícules, cançons populars, paròdies humorístiques i jocs acrobàtics, el duet d’artistes exploren el món de la parella, entre la paròdia i la reflexió. També sobre el món de la parella, Home de Cris-is és un espectacle de clown centrat en la vida miserable d’un matrimoni pobre de jovençans. Mostrant amb humor algunes dinàmiques masclistes, la peça posa el protagonisme al personatge femení com a una mena d’heroïna de les classes baixes amb molt de carisma. Per últim, Pistacatro va presentar Orquesta de malabares, un show amb música i malabars com indica el seu títol. Divertit, juvenil i fresc, té la qualitat de comptar amb uns trenta músics de l’orquestra simfònica de Reus que omple l’escenari en tots els sentits.

En definitiva, això només ha sigut un tastet de tot el que es va poder veure en aquesta edició que ha omplert 10 espais de la ciutat en cinc dies, on el talent català ha tingut més protagonisme que mai. Salut i circ!

by Deixa un comentari

Els terrats van ser els espais que, als anys 60, es conspirava contra la dictadura (ho recordava Vázquez Montalbán a El pianista). El control del carrer era de’n Fraga (“la calle es mía”) i l’unic lloc comú on es podien compartir les converses era entre la roba estesa; i encara amb una certa sensació de dissidpència (d’aquí la frase feta “vigila que hi ha roba estesa”). De fa uns temps, la gent s’asseca la roba amb màquina o penjant-la al pati interior i els terrats han passat a ser ignorats o, en tot cas, un cau de problemes de les humitats i de la imprescindible reforma de façana de la comunitat de veïns (l’edifici de La Calòria a De què parlem… ens podria fer tot un rosari de desgreuges o l’agent immobiliari de Yasmina Reza a Una comèdia espanyola o de Miller a El preu…). Però, gent desperta com els de Coincidències fa anys que reivindica el terrat comunitari com l’espai de trobada de l’escala i d’altres coneguts per a gaudir de la cultura, a l’hora de capvespre primaveral. Des de dijous passat, la terrassa (en aquest cas la de l’antiga fàbrica Damm) ha recuperat la conversa controvertida preparada per obrir fronts i replantejar els cànons de la societat actual. Amb el suport de la European Creative Rooftop Network han convocat ponents per al canvi cultural (ahir), urbà (20 de maig) i social (27 de maig). Totes les sessions les modera la periodista Aída Pallarès, membre de la plataforma Recomana.

Ahir van obrir el meló l’escriptor Martí Sales i la directora de Fira Tàrrega, Anna Giribet. Avui la pandèmia ha limitat prou l’accès al carrer i tornen les terrasses a bastir móns millors. Si per a la directora el terrat és un escenari de democratització cultural o un espai per a fer alguna acció de significat creatiu. Per a Martí Sales, els terrats de Barcelona “és la plaça de l’edifici”, i són espais sovint abandonats que algun dia “es tornaran a conquerir”. Una jornada particular és la icona dels terrats per a Sales. Giribet havia fet una consulta a partir del whatssap de 80 amics sobre l’ús dels terrats. La majoria els van redescobrir arran de la pandèmia. La directora de fira Tàrrega (que també ha programat puntualment al terrat del Museu Comarcalcom el de Que vaya bonito, al 2018, per exemple) convida a què les comunitats s’atreveixin a progtramar-ho amb regularitat. Martí Sales s’hi va sumar entusiasmat, “seré el primer que demani en la propera reunió de veïns”. El director de la Sala Becket,t Toni Casares, reivindica que hi hagi un dramaturg en cada reunió de omunitats de veïns, ara, amb la prposta de giribet també s’hi sumarà un ntusiasta programador!

L’antropòleg Manuel Delgado i la periodista Marta Roqueta debatran dijous vinent sobre els canvi urbà i, la setmana següent serà el filòsof Miquel Seguró i l’escriptora i assagista Núria Perpinyà, la que posaran en qüestió possibles canvis de la societat. Assistir al terrat (aforament limitat) té un cost testimonial de 2 euros. També es poden seguir les intervencions a través del canal de Youtube de Coincidències.

by Deixa un comentari

Posem-hi una emoticona d’aquells alegres i somrients que hi ha als telèfons mòbils. Després de la frustració del mes d’octubre passat, quan tot estava a punt per arrencar la festa i la pandèmia va obligar a suspendre la fira per segona vegada, aquest any de resurrecció la graella torna a estar plena d’espectacles per al públic i activitats per als professionals, que es tornaran a veure les cares amb la preocupació de recuperar un sector molt tocat per la crisi sanitària i que necessita estímuls positius.

Els colors alegres, intensos i optimistes de Marc Sardà, l’autor i dissenyador del cartell i la imatge de la 25a edició, poden ajudar a aconseguir aquesta recuperació anímica, juntament, és clar; amb una programació que per primera vegada en la història de Trapezi no inclou cap companyia internacional -es vol potenciar el sector local-, és molt representativa de l’actual moment del circ català i espanyol, i presenta, atenció, algunes novetats importants. Una d’elles és l’estrena de PSiRC, una de les companyies més i interessants de l’actual circ. El quintet format per Benet Jofre, Wanja Kahlert, Adrià Montaña, Anna Pascual i Rolando San Martin presenta a la carpa de Mas Iglesias Després de tot, un embrió del que serà un espectacle de gran format i que s’estrenarà l’any 2022, 

Però la resposta de Trapezi a la pandèmia és l’alegria, i en el camp del bon humor es presenten els més imperdibles d’aquest any. Un d’ells és Mort de Riure, el nou espectactacle de Los Galindos. Tres pallassos (Anicet Leone, Gabriel Agosti i Marcel Escolano) dirigits per una dona, Bet Garrell, presentaran a Reus un muntatge estrenat fa mig any i que posa en qüestió l’arbitrarietat de la justícia. El públic, que seu en pots, taulons, sacs i bidons, se sorprendrà quan vegi una bastida d’obres convertida en el patíbul que està a punt de ser l’escenari d’una execució.

Un dels grans referents còmics, el pallasso Leandre, estrenarà també una nova i esperada proposta a Trapezi. Titulada Fly me to the moon, Leandre i Laura Miralbés són dos pallassos que viatgen cap a la lluna amb un tàndem. Encara que menys coneguda però també amb una gran i comicitat, Cristina Solé deixa de ser la dona de fer feines que vam conèixer a Wetfloor i presentarà la seva nova peça, titulada Home. juntament amb Juan Pablo Luján.

Més enllà d’aquestes novetats, la vallenca Pepa Plana i la igualadina Noël Olivé pujaran a l’escenari del Teatre Fortuny per presentar-nos una única funció de Veus que no Veus, un divertidíssim espectacle que presenta les clàssiques entrades de pallassos de pista en clau femenina i, a més, ho fan en un moment molt dolç d’un espectacle estrenat fa més de dos anys.

Entre les estrenes també hi ha Circ Pistolet, la companyia de Terrassa que presenta el seu nou espectacle Potser no hi ha final, i la versió de carrer de Toca-Toc, de la companyia P’aki P’alla, a més del personalíssim i rebel espectacle Homenaje de Sílvia Capell, on l’artista de En Diciembre ho capgira tot.

D’entre les companyies estatals, el Trapezi d’enguany comptarà la companyia Nueveuno, que presentarà el seu nou espectacle Suspensión, amb coreografies espectaculars de malabars, manipulació d’objectes, acrobàcies i màgia. A més, també es podrà veure l’interessant i poètic Calor, de Kikolas, i un concert de malabars a càrrec de l’orquestra Pistacatro, que clausurarà la 25a edició de la fira.

Tots els espectacles seran de pagament –les entrades costen a partir de 2 euros- i s’instal·laran dues carpes, una d’elles al parc d’Antoni Borrell, on s’hi farà el tradicional cabaret de la fira. Serà el dijous, divendres i dissabte, a partir de les 22.30 hores.

Trapezi, aquest any, servirà també per descentralitzar el circ i serà un aparador concentrat dels espectacles que els últims mesos han programat grans equipaments barcelonins, com el Mercat de les Flors o el Teatre Nacional de Catalunya. Són l’avanguardista Ahir, d’Animal Religion; l’homenatge als llibres Ex-Libris, de Cia Voël; la contundent Desdèmona, de Cia. Alba Sarrautre & Les Ofèlies, l’estripat Random, de Joel Martí i Pablo Molina; o el reivindicatiu espectacle Estat d’Emergència, de la Producció Nacional de Circ.

Ley Mendoza,  director artístic de la fira, explica el quàdruple objectiu que es proposa la fira en aquest any de celebració: “Volem aprofitar la celebració d’aquest quart de segle del Trapezi per recolzar més que mai al sector professional del circ de casa nostra, les noves creacions i impulsar la creativitat i la connexió amb el públic”. Per la seva banda, Miquel Curanta director de l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), posa en valor la fira com el “motor del sector del circ a Catalunya que fomenta la producció, estímula l’exhibició i atrau nous públics”.

Tothom a Reus, doncs, a veure malabars, aeris, acrobàcies i a escoltar el que ens volen transmetre les noves generacions d’artistes de circ, els professionals del sector i també els pallassos i còmics.

 

 

by Deixa un comentari

Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya, cierra su 21ª edición escalando hacia lo alto, como hacía el suizo Heinz Baut en la construcción, con perchas de madera que iba atando con cuerdas, erigida frente al Teatre Fortuny. Más público, unas 100.000 personas, más compañías (39) y más representaciones (un centenar) han marcado el debut en la dirección artística de Leandro Mendoza Artagaveitia. Con una mayoría de propuestas de calle y gratuitas (el 80%), el centro de la capital del Baix Camp se llenó y aplaudió entusiasmado las acrobacias de la compañía murciana UpArte (Todo encaja), con sus espectaculares vuelos y castillos; las de los jóvenes franceses de Collectif à sens unique (Léger démêler), haciendo malabares con sus cuerpos entre divertidas disputas o las de los catalanes Es (Polos), entre otros. También gustó mucho el cabaret inaugural: un popurrí de proezas, con música en directo y los payasos Jordi Martínez, Oriolo y Arquetti como maestros de ceremonia.  

Más decepcionante resultó Wake App, de los andaluces Zen del Sur, una apuesta con mensaje contra la tiranía de los móviles que no llegó a profundizar. Los que sí escucharon bravos fueron los de Atempo Circ con Pulso, un grito contra la discriminación y por la diversidad con excelentes números (equilibrios sobre botellas, rueda, malabares, trapezio). En algún momento, eso sí, el discurso trans, de moda en la escena, resultó algo cansino con los integrantes jugando al cambio de roles y la dominación perversa  desde  las envolventes notas del Blue velvet de David Lynch.

En el otro extremo de la diversión, los más pequeños disfrutaron con el coche fantástico de Oriolo, con Karoli, l’home roda y con el Senyor de les baldufes.

Las salas lograron un excelente porcentaje de ocupación (85%). Triunfaron los veteranos Los Galindos (con el preestreno de Udul) y Pepa Plana (Paradís pintat), el joven malabarista Miguel Gigosos (Möbius) y el estupendo Invisibles del Circ d’Hivern que han logrado que todo un distrito, Nou Barris de Barcelona, se identifique con el más difícil todavía, como sucede en la ciudad de Reus. Ambos -Trapezi y Circ d’Hivern- han celebrado 21 ediciones. Que cumplan muchos más inviernos y primaveras.