Sin categoría

by Deixa un comentari

Fulla blanca,
15 d’octubre, Sala La Planeta

Una fulla de paper. Les artistes Marina Baixas i Júlia Mata, amb el suport d’en Joan Baixas (també artista i pare de la Marina) han creat una obra a partir d’un element simple i quotidià. S’han inspirat en els estudis de l’Stefano Mancuso (biòleg expert en el llenguatge i la intel·ligència de les plantes), la poesia de la Maria Mercè Marçal i la natura per construir una funció conceptual on comparteixen un missatge de bellesa del nostre planeta i de quin paper volem tenir en ell. Quina és la nostra responsabilitat en el futur del planeta?

La posada en escena és simple. Fan servir el llenguatge de la poesia, el moviment i el so. Tots els elements que interactuen ho fan de manera equilibrada i cap d’ells pot existir sense la resta. Transmeten un seguit de metàfores que ens fan reflexionar: Quin ús donem als recursos de la natura? Els honrem?

 La Júlia, a dalt de l’escenari, crea in situ un conjunt de sons a partir de fulles de paper i d’elements procedents de la natura, com les branques. Ensenya una etapa del muntatge de la qual generalment el públic no és conscient ja que forma part de la preproducció o de la producció, fora de l’escenari. Això requereix una gran concentració per a compassar la composició que es vol mostrar. Per altra banda, la Marina s’encarrega de l’estimulació visual. Treballa el moviment, tant el del seu cos com el de les fulles de paper. Per separat i conjuntament. Aquesta unió crea un estat hipnòtic que et fa fluir amb l’obra. Et recorda l’encant de la Terra, que no estem sols i que cada una de nosaltres crea un impacte. I tot a partir d’un objecte que totes, en algun moment o altre, hem tingut entre les mans o hem manipulat.

 Omplen l’escenari i atrapen l’atenció del públic a partir de la simplicitat i la versatilitat que té una fulla blanca. Et fan pensar en el que una pot veure i vol fer amb aquest objecte quotidià: Només una fulla en blanc.

Eduard Cabezudo

by Deixa un comentari

En el món de la botànica, un rizoma és una tija subterrània que creix fent bulbs en paral·lel i que es desenvolupa a partir de cada nus, sense atendre la jerarquia de qui és pare i qui és criatura. La Fira Mediterrània fa anys que porta reivindicant la cultura d’arrel, tot provant de connectar-la amb la contemporaneïtat: la cultura popular és aquella que viu i practica el poble en el seu dia a dia, sigui al segle XIX o al XXI. Enguany, la Fira Mediterrània vol fer una aturada en la vida de Manuel Cubeles (1920-2017), Joan Tomàs (1896-1967), i Palmira Jaquetti (1895-1963). Però també es vol preguntar quina seria la cultura popular d’avui, a ulls dels alumnes de l’Institut Llull de Peguera, i que en farà una demostració divendres vinent a la tarda al pati del Kursaal. En son impulsors Jorge Dutor i Guillem de Palol, un duet d’art de joc i provocació (Los micrófonos).

En aquesta 24a edició, la Fira desplega un projecte de funcionament a partir del seu Obrador d’Arrel. No és casualitat que, de les 67 propostes, fins a 43 corresponguin a estrenes: N’hi ha 22 que són la presentació de les coproduccions a través de l’Obrador. Aviat és dit. Jon Maya ja parlava l’any passat del Soliloquio en què volia muntar amb Cesc Gelabert i Israel Galván. El director de Kukai Dantza, de fet, ja va constuir un solo en el seu confinament que va poder traslladar a la Fira l’any passat (A puerta cerrada). La coreògrafa Laia Santanach també estrenava l’any passat Aèr, premiada amb el Delfí Colomé. L’experiència va ser tant fructífera que enguany signa Tradere. El camí de Miquel Barcelona també navega entre la història i la dansa contemporània. Ara presenta Roges a la Fira (i ja estudia la seva versió escènica a sala). També Pol Jiménez aborda a Lo faunal la dansa folclòrica, a partir de la deconstrucció del flamenc. En quatre capítols viatja de la verticalitat del flamenc a les torsions d’esquena de la contemporània. I és que, seguint el mite del faune, l’aborda des de moviments que es complementen. Més simbòlic és Lóng de Kérnel Dance Thatre en què lluiten per trencar un mur que els limita. Respecte l’any passat es recupera l’obra insòlita de Simon Mayer que combina el moviment més lliure amb els elements i la música tirolesa (SunBengSitting). Glòria Ribera apel·la a la popularitat del cuplet del Paral·lel a Parné. Assegura, lúcida, que la cultura té alguna semblança amb les màquines escurtabutxaques. Si la gent no hi juga, es passa tancada esquitxant llumetes al fons del local. L’art, de fet, troba fórmules per què transcendeixi el dia a dia. És el cas de Iaia de Mambo Project (amb la particiàció d’àvies que s’expliquen) o de Com un llum, que desfilen les cançons dels safareig i la temàtica de dones (Safareig, anàlisi semàntica de l’amor). De fet, al Sismògraf (La bugada, 2019), s’hi va fer una obra comunitària jugant amb uns paràmetres similars: fer bugada és l’oportunitat que tenien les dones per confessar les seve spors i desigs.

Superat el pòrtic de diumenge a la tarda que va ser un càlid homenatge a la trajectòria de Jordi Fàbregas (possiblement un altre rizoma incansable), es dona peu a la creació més jove un altre dels puntals d’enguany de la Fira. Els joves són la bandera perquè són els que han desempallegat la pols i els prejudicis de la cultura popular: La utilitzen com a eina per basar el seu univers creatiu despreocupats de ser rigorosos ni excessivament fidels. La tradició, com una eina del camp, està per fer-la servir i per a enterrar les ombres i fer que brotin plançons ben frescos. Són exemples Tarta Ralena, Roba Estesa i l’acabada de formar Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya. També el Teatre de l’Aurora, d’Igualada, (que fa un temps va construir una preciosa i completa rondalla d’El Comte Arnau ara s’atreveix a explicar el veritable significat de Per què balla en Jan Petit. Amb una reminiscència gore. La coreògrafa Sònia Gómez (que ja va fer una recerca a partir de les jotes ebrenques amb A vore) ara aborda el cançoner popular amb UllsClucs. Dins del cartell de la Xarxa Alcover, Produccions de Ferro, de Palma, (que anteriorment havia treballat el sexe en les rondalles d’Alcover, precisament: Peccatum), ara presenten Aquell carrer. El Principat està representat per Engruna de Teatre (Sopa de pedres) i del País Valencià Sotabosc Produccions Culturals (amb un suggerent No sé com gloses!).

En aquesta edició torna la cultura popular (emplaçada a la Plaça Porxada) amb castellers i també actuacions de grups com l’Esbart Sant Martí (Segell Sant Martí), l’Esbart Marboleny o l’Esbart Dansaire de Rubí amb Manuel Camp). Tot i que inicialment es comptava amb només 16.000 entrades per a la Fira, confien que, a partir de divendres es pugui obrir l’aforament fins al 100%, ja que el Procicat està plantejant aquesta possibilitat.

La Fira s’exten per molts punts de la capital del Bages i demostra com el cor de Catalunya batega per qualsevol dels bulbs d’aquest rizoma que es reprodueix i es representa de forma espontània (i que sigui per molts anys més!)

by Deixa un comentari

Cuando hablan son capaces de estirar de una idea y transformarla en palabras precisas, al igual que convierten en movimiento y coreografía los conceptos, de partida abstractos, que encienden el motor de sus últimas creaciones. María Campos y Guy Nader trasladan al escenario su curiosidad por las leyes de la física. Crean materia danzada a partir de su aproximación a la dimensión espacio-temporal. La capacidad comunicativa del movimiento es su aliada para abordar estas cuestiones.

De niño actor a coreógrafo y director de escena. La trayectoria de Guy Nader comenzó de pequeño en su Líbano natal a través de la interpretación, se amplió con las artes marciales, estas derivaron en el teatro físico para acabar en la danza, un camino que se ha ido marcando por curiosas derivas vitales en las que la música también ha estado muy presente. Desde 2006 forma pareja artística con María Campos, un dúo creativo que ha firmado algunos de los espectáculos más aplaudidos (y premiados) de la última década. Campos estudió danza desde niña en Cataluña, se forjó como intérprete y creadora en centros europeos de renombre y llegó a preguntarse por el sentido de todo aquello… hasta que esa alquimia indescifrable que a veces se produce reactivó junto a Nader su veta creativa. Su proyecto más grande hasta la fecha se inició hace seis años y concluye ahora tras la presentación de la tercera parte de una trilogía que les he llevado a investigar sobre el tiempo, la gravedad, la circularidad, lo orbital o el infinito. Después de Time Takes the Time Time Takes (2015) y Set of Sets (2018) estrenaron el pasado mes de julio Made of Space, una coproducción del festival Grec, el Mercat de les Flors, donde son compañía asociada, y el centro Condeduque de Madrid. En la obra siete bailarines y dos músicos recrean un bucle espacio temporal infinito. La pieza regresa a la sala grande de la casa de la danza de Barcelona los días 16 y 17 y del 22 al 24 de octubre.

¿Qué lecturas, pensamientos o conceptos os acompañaron durante los cinco meses de creación de Made of Space?

María Campos Llevábamos mucho tiempo con el trabajo de búsqueda, nos interesaba el tema de la trayectoria inspirándonos en cuestiones físicas concretas observadas desde nuestra humilde posición. Queríamos llevar esas ideas a lo que son encuentros y contactos entre los cuerpos, que es lo que permite a nivel físico crear redes que convierten el espacio en algo vivo. La cuestión central era cómo crear un espacio infinito. En un teatro, que es una caja entre cuatro paredes, ¿cómo llegar a ese lugar? En trabajos anteriores investigamos sobre el movimiento pendular o el tiempo, ahora se trataba de continuar y ampliar la búsqueda introduciendo la idea de volumen. El reto era cómo trasladar estas ideas al cuerpo, que es algo muy concreto. Por eso pensamos en una escenografía que apoyara esa indagación a nivel conceptual para llegar a todo ello desde el movimiento.

Guy Nader Son temas muy vastos para los que hemos buscado la concreción que existe en la propia danza, que también trabaja con elementos como gravedad, espacio, volumen. La escultura nos ayudó, habla del vacío y no solo del relleno. Lo primero que surgió fue la escenografía, esa espiral que crea un vacío, un espacio dentro y fuera. Quisimos que fuera en 360º, como si el espacio fuera infinito. La escenografía refuerza, apoya, forma parte de la coreografía porque los bailarines se ven afectados por su circularidad y volumen.

Después del estreno el pasado mes de julio,¿Qué sensaciones os quedaron? ¿Podéis revivirlas?

GN Una mezcla de sorpresa y de alivio. Fueron muchos meses de trabajo y esfuerzo pero nunca sabes cómo será el resultado, cual será la percepción del público, si aquello que quieres contar llegará, … por eso fue sorprendente ver que la comunicación fluyó.

MC Fue muy bonito. Pasamos meses largos e intensos, más aún por el tema del Covid que podía hacer que algo fallara, por eso como bailarina además de alivio sentí que era maravilloso haber llegado a algo nuevo, poder dar continuidad al trabajo anterior desde otra perspectiva.

Las criticas fueron muy buenas y la respuesta del público también ¿Lo que se percibió fue lo que os interesaba plantear o había varias direcciones apuntadas a la hora de hacer llegar la obra?

GN Aunque nuestro lenguaje es abstracto hay algo en cómo trabajamos que es muy concreto, lo que hace que todo el mundo entre en nuestra constelación, como si todos habláramos de lo mismo. Se perciben conceptos como precisión, tiempo o espacio, pero el público siempre llega a algo que yo como coreógrafo no había visto, y eso me gusta. En el estudio se toman decisiones de forma muy instintiva, es un proceso muy vivo. Es a posteriori cuando ves que los motivos son más profundos, que no es obvio lo que tocas, pero la concreción de la danza ayuda a crear algo específico.

¿Lo que veamos ahora será lo mismo que en julio o hay modificaciones sustanciales?

GN Para nada, es un trabajo que requiere mucha precisión física y no hay ningún momento de improvisación. Puede haber pasos que cambian dependiendo de la energía, pero siempre hay que llegar al mismo sitio. Si que hay cosas de tiempo o ritmo que hemos retocado, pero son solo pequeños ajustes.

¿Cuales son las cualidades de los siete intérpretes bailarines que hay en el escenario?

MC Hablamos de cuerpos disponibles, de estar. Es curioso que solo en el hecho de caminar veamos que cada uno lo expresa de una forma, cada cuerpo es diferente.

GN Esta pieza es danza pura. Aunque haya cierta dramaturgia, son ellos y ellas bailando. Cuando los escogimos intentamos tener personas con unas cualidades físicas, sí, pero lo que importa es la peculiaridad de cada uno. El reto fue hablar todos de lo mismo porque el partnering, el trabajo con el peso, compartir ejes… en todo ello tiene que haber un entendimiento de la técnica, hay que estar muy alerta. Al hablar del espacio incluimos la mirada. La mirada es espacio, fue uno de mis descubrimientos durante el proceso. Qué importante e interesante es la mirada. No es lo mismo mover un brazo mirando hacia el suelo que mirando al infinito.

MC Sí, hemos insistido mucho en la presencia y la mirada. Si te lanzan una persona debes estar en el sitio correcto. Trabajamos mucho la acción-reacción, das el peso y recibes, cuestiones tan prácticas que son claras con un objeto pero que con el cuerpo se pueden modificar quitando rigidez, por ejemplo; vas moldeando los cuerpos pero manteniendo la organicidad. No se trata tanto de hacer más como de que lo que hagas sea eficiente, de ahí el release, el trabajo de suelo.

Es la octava creación, para vuestra compañía o para otras formaciones a las que habéis sido invitados, en la que participa el músico y compositor Miguel Marín, ¿Cuál es la esencia de vuestra relación él?

GN Se basa por un lado en la claridad de nuestra propuesta, y por otro en su gran sensibilidad. La clave podría estar en que nos acompaña en el estudio, está con los bailarines, siente los movimientos. Ahora ya sabe lo que queremos y nosotros sabemos en que territorios se mueve, nos entendemos, aunque los procesos sean intensos.

MC Partimos de una propuesta muy concreta, en este caso el recorrido, la acumulación. A partir de esto se inicia la búsqueda de la composición minimalista, lo que nos pone en esos lugares comunes que dan paso a volar.

En un momento dado, Miguel Marín y Daniel Munarriz, quien le acompaña en la interpretación musical en directo, se quedan solos en el escenario ¿Cuál es el motivo de esta escena? 

MC Hay varias razones. Una de ellas es que nos interesaba darle valor al espacio. En la pieza no hay un momento de calma, todo está muy lleno por acumulación y hay mucha presencia. En una improvisación durante los ensayos vimos que había que focalizar en esa especie de concierto que ellos ofrecen durante la obra y que es un lujo.

GN Yo veo la composición coreográfica como una composición musical. La de Miguel subraya, el espacio es también el sonido. La pieza parte de cierta referencia al minimalismo, pero a la vez pasan muchas cosas, por eso el momento de quedarnos solo con el espacio sonoro era muy necesario.

¿Qué aporta al espectáculo el trabajo en el diseño de iluminación de Conchita Pons?

GN Conoce muy bien nuestro trabajo porque ha sido nuestra técnica en gira. La decisión de contar con ella para el diseño de luces ha sido acertada porque tiene mucha sensibilidad y una poética muy concreta. Ella disfrutó del trabajo con esa escenografía tan sugerente y que ofrece tantas posibilidades.

¿Tendríais una definición para vuestro lenguaje coreográfico y creativo?

GN Definiría nuestro lenguaje como de partitura, igual que la música. A través de la variación y la repetición extraes aquello que ya existe y creas algo concreto con ese trabajo de partitura. No hacemos nada nuevo, no inventamos nada, lo que somos es consecuentes. Cuando estamos en el estudio subrayamos un elemento que existe en la danza misma y lo relacionamos con algo. Como consecuencia de ello acabamos haciendo una derivación sobre una tarea física que a partir de la acumulación y la variación se asocia con el trabajo de referencia del minimalismo. 

MC Soy una apasionada del movimiento y me gusta darle importancia. Nuestro trabajo no es abstracto. No es narrativo pero sí muy concreto, hay algún lugar al que queremos llegar. A mí no me interesa la técnica sino transmitir, hemos ido buscando esa esencia.

GN Siempre hemos buscado y reivindicado el movimiento desde el cuerpo y el instinto, no desde la dramaturgia.

MC Se trata de llevar el cuerpo al limite, de sobrevivir en el escenario.

GN Manifestamos la danza, sí, el nuestro es un trabajo de movimiento. Cuesta mucho llegar a esta percepción y a la disciplina que implica, porque está organizado pero a la vez buscamos la frescura. Somos conscientes de que nuestro cuerpo atesora una especie de museo de danza, pero la nuestra es una mirada diferente que hace que sea algo muy vivo. Me sigue fascinando todo aquello que aun no ha pasado, las combinaciones son infinitas.

www.gn-mc.com

www.mercatflors.cat

by Deixa un comentari

Cartells als carrers, abonaments venuts i espais preparats. L’equip de la Sala Trono, amb Joan Negrié al capdavant, ho disposa tot per celebrar quatre dies de trobada i arts escèniques. En la vuitena edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona, diferents llenguatges que reivindiquen la diversitat, l’alliberament i el trencament de prejudicis. Clown, drama, dansa, comèdia, realitat virtual… Aquí teniu un recull del que s’hi va viure. Som-hi!

Dones lliures

L’alliberament, especialment el de les dones, és un tema que ha sobrevolat bona part d’aquesta edició, des del cartell fins a les propostes artístiques. D’això parla l’obra Solo llamé para decirte que te amo, que després del festival estarà a l’off de la Villarroel. En la seva protagonista (Patricia, interpretada per Mayra Homar) reconeixerem a moltes de les nostres mares, àvies i amigues. El director i dramaturg argentí Nelson Valente parteix del model de dona sobre el que se sustenten la majoria de famílies i en fa una comèdia agredolça. Mentre el riure flueix, la indignació s’acumula. El drama s’expressa sobretot a partir del que no es diu i va augmentant fins que es desborda en una commovedora última escena muda. El cop de puny ens acompanya a la sortida, on potser reconeixerem i deixarem lliures a les Patrícies que ens sustenten.

Però qui ens espera, ja a fora del Teatre Magatzem, són unes altres dones amb la lliçó ben apresa i tota la determinació. Canvi absolut de registre. Carregades amb una cadira plegable de fusta d’uns dos metres, les tres tietes de la companyia Anna Confetti busquen pels carrers el millor lloc per aparcar i passar una estona A la fresca, interactuant amb tot el que se’ls posa per davant – si és un noi guapo, millor que millor-. I així és com les pallasses ofereixen els números clàssics del clown adaptats als personatges que representen. Les faldilles, les mitges i les bosses ben agafades no són impediment per als seus moviments, tombarelles incloses. Una diversió per a tots els públics amb una estètica kitsch simpàtica i molt reconeixible.   

També de dones que es revelen parlen els dos showcases o tastets de 20 minuts que es van presentar al públic professional. Naked, de la creadora namibiana Nikhita Winkler, és una evocadora peça de dansa en què la intèrpret lluita amb una tela que s’adhereix al seu cos i l’empresona. La proposta s’ajuda de fum, música i contrallums per passar del lament als ritmes i moviments tribals; de l’angoixa a la celebració de la vida; de l’opressió a la llibertat. Per la seva banda, la Diana Pla Solina es desdobla en el monòleg humorístic Miss cosas y yo en totes les personalitats que formen part d’ella mateixa: la Diana feliç, la trista, la que dubta… i la que es critica. Un espectacle tendre què parla de les pors, l’autoboicot i la necessitat d’acceptar-se i estimar-se una mateixa. La versió sencera es podrà veure al març a la Sala Trono.

I encara més dones que lluiten contra els tabús. L’Ada Vilaró va passar pel festival amb 360 grams, l’obra creada a partir del relat real del seu càncer de pit que li va valdre el premi exaequo del jurat a la interpretació – compartit amb Ion Iraizoz de la companyia navarresa La caja flotante. També va passar per Tarragona la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart Encara hi ha algú al bosc, basada en els testimonis d’algunes de les més de 25000 dones violades a la guerra de Bòsnia. I el Comando Señoras d’Alicia Reyero, que amb el seu humor i la seva crítica mordaç es van emportar el premi del públic. Per la seva banda, la jove companyia madrilenya Mucha Muchacha va guanyar el premi a millor espectacle del jurat. Les cinc ballarines que la formen van portar-hi la creació homònima a partir de Las Sinsonbrero, el grup d’artistes de la generació del 27 que, tot i el seu talent, ha quedat oblidat en la història. Servidora no va poder veure la peça, però els comentaris fascinats de crítica i públic em deixen clar que s’han de seguir. Per sort, al març arribaran a Barcelona dins de la Quinzena Metropolitana de Dansa.

Oda a la diversitat

Ino, de l’homònima companyia, parla també de l’alliberament femení incorporant-hi la relació amb el grup. En un escenari buit, les set intèrprets juguen a treure’s i posar-se capes de roba entre salts i portés i utilitzen les diferències dels seus cossos –alts, baixos, amples, prims… encara que tots molt normatius-, com a conflicte i alhora fonament a partir del qual crear formes diverses en comú. Durant el muntatge també toquen tabús com el part i la menstruació, tot i que potser amb algunes escenes desconnectades, irregulars i que s’allarguen en excés.

Qui també parla de la diferència són els valencians El pont flotant. La companyia, que en altres ocasions ja ha tractat la diversitat generacional i cultural, posa el focus ara en les capacitats. Així, parteixen d’una Acampada al bosc amb un grup d’amics amb característiques variades: des de la que va amb muletes -especialment divertida Monica Lamberti – fins a la que només parla en euskera. Des del que té síndrome de Down fins al que perd o oblida tot el que toca. L’espectacle parla de les necessitats que cada persona com a ésser únic i posa l’accent en la cura de les minories, amb una proposta adaptada a persones amb dificultats de visió i audició. A més, l’obra juga amb la sorpresa constant, a cavall entre la pedagogia, l’humor i la tendresa.

Viatges en el temps i l’espai

Durant el festival també hi ha hagut muntatges de caràcter més experimental. Encara que el relat de Real Heroes sigui una mica forçat, el més interessant de la peça dels italians Divina Mania és la concepció d’un viatge a través de l’espai. Mentre caminem amb auriculars per les places i els carrers de Tarragona, ens sembla estar en els escenaris xilens i italians dels relats que ens expliquen. Després, en una segona part de l’espectacle, se’ns convida a posar-nos unes ulleres de realitat virtual que ens submergeixen en un nou escenari, ara audiovisual i a 360 graus, totalment immersiu. En canvi, l’Storywalker produït pel festival, Em dic Carola, ens desplaça en el temps cap a la postguerra. Caminant pel centre de la ciutat, el relat epistolar de Maria Roig Alsina explica una història d’amor prohibida, alhora que ens guia pels escenaris convidant-nos a ser les protagonistes, tocar el que toquen i imaginar el que senten.

I no voldria acabar aquesta crònica sense referir-me a la instal·lació Recreativos Federico. Es tracta d’un conjunt de màquines creades per Alex Peña sota el lema “quan el llegat artístic es converteix en souvenir, la literatura dramàtica es torna joc”. Els set aparells estan inspirats en l’obra de Lorca i equipats amb llums i músiques especialment compostes. A tall d’exemple, La Grúa de Bernarda Alba, una pinça mecànica amb la qual s’adquireixen records com la pinta d’Adela o la colònia original de Pepe el Romano; una màquina de venda de preservatius dedicada a Yerma, i un joc de martell basat en Las Sin Sombrero que permet tapar qualsevol cap femení que vulgui sobresortir. Spoiler alert: si mirem a la pantalla les màximes puntuacions, veurem que el rècord ja l’han batut les diferents lleis educatives, principals encarregades de tapar dels plans curriculars els noms d’aquestes creadores. La mala bava i la jugabilitat de la proposta la converteixen en una de les més divertides del festival.

Un festival de germanor

Més enllà de la qualitat artística, el FITT es caracteritza per la complicitat que es genera entre equip, públic i companyies, moltes de les quals es queden fins a l’últim dia. En aquest sentit, els workshops, els sopars populars i els abonaments, que per 60 euros permeten assistir a totes les activitats i que en aquesta edició van arribar a les cent vendes en només una setmana, generen una xarxa entre els assistents, que quan ho proven volen tornar. Les xifres són clares: 85% d’ocupació, 70% d’espectacles amb entrades exhaurides i un augment de públic del 60%. El FITT creix i es va consolidant any rere any. I que per molt temps duri. Benvingudes siguin sempre les iniciatives que reactiven el teixit escènic i contribueixen a descentralitzar-lo. I si a més ho fan amb visió crítica, fomentant el talent jove i generant comunitat, molt millor.

by Deixa un comentari

Cartells als carrers, abonaments venuts i espais preparats. L’equip de la Sala Trono, amb Joan Negrié al capdavant, ho disposa tot per celebrar quatre dies de trobada i arts escèniques. En la vuitena edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona, diferents llenguatges que reivindiquen la diversitat, l’alliberament i el trencament de prejudicis. Clown, drama, dansa, comèdia, realitat virtual… Aquí teniu un recull del que s’hi va viure. Som-hi!

Dones lliures

L’alliberament, especialment el de les dones, és un tema que ha sobrevolat bona part d’aquesta edició, des del cartell fins a les propostes artístiques. D’això parla l’obra Solo llamé para decirte que te amo, que després del festival estarà a l’off de la Villarroel. En la seva protagonista (Patricia, interpretada per Mayra Homar) reconeixerem a moltes de les nostres mares, àvies i amigues. El director i dramaturg argentí Nelson Valente parteix del model de dona sobre el que se sustenten la majoria de famílies i en fa una comèdia agredolça. Mentre el riure flueix, la indignació s’acumula. El drama s’expressa sobretot a partir del que no es diu i va augmentant fins que es desborda en una commovedora última escena muda. El cop de puny ens acompanya a la sortida, on potser reconeixerem i deixarem lliures a les Patrícies que ens sustenten.

Però qui ens espera, ja a fora del Teatre Magatzem, són unes altres dones amb la lliçó ben apresa i tota la determinació. Canvi absolut de registre. Carregades amb una cadira plegable de fusta d’uns dos metres, les tres tietes de la companyia Anna Confetti busquen pels carrers el millor lloc per aparcar i passar una estona A la fresca, interactuant amb tot el que se’ls posa per davant – si és un noi guapo, millor que millor-. I així és com les pallasses ofereixen els números clàssics del clown adaptats als personatges que representen. Les faldilles, les mitges i les bosses ben agafades no són impediment per als seus moviments, tombarelles incloses. Una diversió per a tots els públics amb una estètica kitsch simpàtica i molt reconeixible.   

També de dones que es revelen parlen els dos showcases o tastets de 20 minuts que es van presentar al públic professional. Naked, de la creadora namibiana Nikhita Winkler, és una evocadora peça de dansa en què la intèrpret lluita amb una tela que s’adhereix al seu cos i l’empresona. La proposta s’ajuda de fum, música i contrallums per passar del lament als ritmes i moviments tribals; de l’angoixa a la celebració de la vida; de l’opressió a la llibertat. Per la seva banda, la Diana Pla Solina es desdobla en el monòleg humorístic Miss cosas y yo en totes les personalitats que formen part d’ella mateixa: la Diana feliç, la trista, la que dubta… i la que es critica. Un espectacle tendre què parla de les pors, l’autoboicot i la necessitat d’acceptar-se i estimar-se una mateixa. La versió sencera es podrà veure al març a la Sala Trono.

I encara més dones que lluiten contra els tabús. L’Ada Vilaró va passar pel festival amb 360 grams, l’obra creada a partir del relat real del seu càncer de pit que li va valdre el premi exaequo del jurat a la interpretació – compartit amb Ion Iraizoz de la companyia navarresa La caja flotante. També va passar per Tarragona la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart Encara hi ha algú al bosc, basada en els testimonis d’algunes de les més de 25000 dones violades a la guerra de Bòsnia. I el Comando Señoras d’Alicia Reyero, que amb el seu humor i la seva crítica mordaç es van emportar el premi del públic. Per la seva banda, la jove companyia madrilenya Mucha Muchacha va guanyar el premi a millor espectacle del jurat. Les cinc ballarines que la formen van portar-hi la creació homònima a partir de Las Sinsonbrero, el grup d’artistes de la generació del 27 que, tot i el seu talent, ha quedat oblidat en la història. Servidora no va poder veure la peça, però els comentaris fascinats de crítica i públic em deixen clar que s’han de seguir. Per sort, al març arribaran a Barcelona dins de la Quinzena Metropolitana de Dansa.

Oda a la diversitat

Ino, de l’homònima companyia, parla també de l’alliberament femení incorporant-hi la relació amb el grup. En un escenari buit, les set intèrprets juguen a treure’s i posar-se capes de roba entre salts i portés i utilitzen les diferències dels seus cossos –alts, baixos, amples, prims… encara que tots molt normatius-, com a conflicte i alhora fonament a partir del qual crear formes diverses en comú. Durant el muntatge també toquen tabús com el part i la menstruació, tot i que potser amb algunes escenes desconnectades, irregulars i que s’allarguen en excés.

Qui també parla de la diferència són els valencians El pont flotant. La companyia, que en altres ocasions ja ha tractat la diversitat generacional i cultural, posa el focus ara en les capacitats. Així, parteixen d’una Acampada al bosc amb un grup d’amics amb característiques variades: des de la que va amb muletes -especialment divertida Monica Lamberti – fins a la que només parla en euskera. Des del que té síndrome de Down fins al que perd o oblida tot el que toca. L’espectacle parla de les necessitats que cada persona com a ésser únic i posa l’accent en la cura de les minories, amb una proposta adaptada a persones amb dificultats de visió i audició. A més, l’obra juga amb la sorpresa constant, a cavall entre la pedagogia, l’humor i la tendresa.

Viatges en el temps i l’espai

Durant el festival també hi ha hagut muntatges de caràcter més experimental. Encara que el relat de Real Heroes sigui una mica forçat, el més interessant de la peça dels italians Divina Mania és la concepció d’un viatge a través de l’espai. Mentre caminem amb auriculars per les places i els carrers de Tarragona, ens sembla estar en els escenaris xilens i italians dels relats que ens expliquen. Després, en una segona part de l’espectacle, se’ns convida a posar-nos unes ulleres de realitat virtual que ens submergeixen en un nou escenari, ara audiovisual i a 360 graus, totalment immersiu. En canvi, l’Storywalker produït pel festival, Em dic Carola, ens desplaça en el temps cap a la postguerra. Caminant pel centre de la ciutat, el relat epistolar de Maria Roig Alsina explica una història d’amor prohibida, alhora que ens guia pels escenaris convidant-nos a ser les protagonistes, tocar el que toquen i imaginar el que senten.

I no voldria acabar aquesta crònica sense referir-me a la instal·lació Recreativos Federico. Es tracta d’un conjunt de màquines creades per Alex Peña sota el lema “quan el llegat artístic es converteix en souvenir, la literatura dramàtica es torna joc”. Els set aparells estan inspirats en l’obra de Lorca i equipats amb llums i músiques especialment compostes. A tall d’exemple, La Grúa de Bernarda Alba, una pinça mecànica amb la qual s’adquireixen records com la pinta d’Adela o la colònia original de Pepe el Romano; una màquina de venda de preservatius dedicada a Yerma, i un joc de martell basat en Las Sin Sombrero que permet tapar qualsevol cap femení que vulgui sobresortir. Spoiler alert: si mirem a la pantalla les màximes puntuacions, veurem que el rècord ja l’han batut les diferents lleis educatives, principals encarregades de tapar dels plans curriculars els noms d’aquestes creadores. La mala bava i la jugabilitat de la proposta la converteixen en una de les més divertides del festival.

Un festival de germanor

Més enllà de la qualitat artística, el FITT es caracteritza per la complicitat que es genera entre equip, públic i companyies, moltes de les quals es queden fins a l’últim dia. En aquest sentit, els workshops, els sopars populars i els abonaments, que per 60 euros permeten assistir a totes les activitats i que en aquesta edició van arribar a les cent vendes en només una setmana, generen una xarxa entre els assistents, que quan ho proven volen tornar. Les xifres són clares: 85% d’ocupació, 70% d’espectacles amb entrades exhaurides i un augment de públic del 60%. El FITT creix i es va consolidant any rere any. I que per molt temps duri. Benvingudes siguin sempre les iniciatives que reactiven el teixit escènic i contribueixen a descentralitzar-lo. I si a més ho fan amb visió crítica, fomentant el talent jove i generant comunitat, molt millor.

by Deixa un comentari

De fit a fit: “Fixament, amb la vista fixa” defineix el diccionari de l’Institut dels Estudis Catalans. En l’ambient de la Catalunya teatral (i concretament a Tarragona), des de fa vuit anys fonèticament té un altre sentit, gràcies al treball de la gent de la Trono. Sota la direcció de Joan Negrié fan una invitació a a conèixer obres d’abast internacional. Us en donem algunes pistes en aquest article. Que els AproFITTi!

Si algun element ha quedat ben clar des de l’aparició del FITT és el seu cognom. El Festival Internacional de Teatre de Tarragona, sura sobre un sobretítol que el vincula amb noves dramatúrgies. La gent de la Trono és inquieta i, de seguida, van reclamar l’atenció internacional que descriu el seu ADN. L’amistat amb grups com Banfield, a Buenos Aires (El loco y la camisa, El declive…), ha permès que hi hagi una connexió fluïda entre les dues ciutats. Aquest any no n’és una excepció amb Solo llamé para decirte que te amo, del mateix director d’Els gossos, per cert.

D’entre la pila de propostes cal celebrar el retorn d’El Pont Flotant, un grup que va espategar fort arran del seu Exercicis d’amor al Talladell, a Fira Tàrrega 2009, i que els espectadors més desperts (i afortunats) hauran pogut seguir la seva biografia, des de la canalla de l’esplai (Com a pedres, 2006), als joves que s’independitzen (Jo, de major, vull ser Fermí Jiménez, 2013): als pares responsables (El fill que vull tindre, 2016). Sempre capaços de vincular un humor molt fresc amb una sensibilitat especial, tornen a anar d’acampada, en colla. En el teatre hi ha el conflicte perquè n’emergeixin les identificacions i poder veure les dificultats de cada intèrpret, tingui la capacitat que tingui. Una peça que respira humanitat i també el petard inesperat. Si a Les 7 diferències (2018) combregaven joves de diferents procedències, a Acampada es dissolen els prejudicis de la diversitat.

El FITT repeteix les dates de principis de setembre (1-4 de setembre), com l’any passat, després de veure’s forçat per la pandèmia. Fins llavors, era l’avantsala del Festival Grec de Barcelona; ara ho és de la Fira Tàrrega. De fet, hi ha artistes que hi conviuen. Per exemple, Ada Vilaró (directrora artística de l’Escena Poblenou un altre festival amb ganes de donar oportunitats a les més joves i a la recerca escènica i per a tots els públics) presentarà enguany 360 grams a Tarragona. Per cert, com l’any passat, hi haurà nova storywalker. Si l’any passat l’argument era la Covid (Que se la mengin els coloms), ara remet a una Tarragona just acabada la Guerra Civil: Em dic Carola.

La gent de la Trono es amiga de les produccions de petit format on es juga amb la proximitat (Una altra nit), i puntualment amb produccions per a major aforament on es normalitzen les proves que han resultat exitoses en el laboratori escènic, com ara La marató de Nova York o Els tres aniversaris. De l”ambit de gran format, al FITT, es presenta una peça de les imprescindibles d’una rotunditat aclaparadora: Encara hi ha algú al bosc, que fa un documental carregat de sensibilitat (i també en format exposició i film) sobre les dones violades a la Guerra de Bòsnia i els fills que van néixer fruit d’aquest abús. Contrasta, i molt, amb la mirada valenta i decidida de Comando Señoras (Ritos de amor y guerra). Broma en broma, són un exèrcit alliberador que es desinhibeix.