• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

20 de gener de 2022 by Sara Esteller Deixa un comentari

En su visión de la vida, un vértice es el conocimiento interior, otro la proyección hacia el futuro y un tercero el movimiento que todo ello genera. Espiritualidad, física y danza confluyen en Humanhood. Como compañía asociada al Mercat de les Flors, regresan ahora con Zero, el dúo que les abrió las puertas de los grandes teatros.

Las del 28 y 29 de enero serán las últimas funciones que Júlia Robert y Rudi Cole ofrezcan de su conocido dueto. Estrenado en 2016 en Inglaterra, con su parte final obtuvieron el primer premio del Certamen Coreográfico de Madrid en 2017. Un año después, tres de los más comprometidos centros de danza británicos, -The Lowry en Manchester, Sadler`s Wells en Londres y el Birmingham Hippodrome-, les brindaban apoyo para redimensionarla y que pudiera llegar a teatros más grandes. Fue su manera de apoyar a dos jóvenes bailarines (tenían 28 años) e incipientes coreógrafos que comenzaban a despuntar en la creación. Todo lo acontecido desde entonces demuestra el acierto de esa apuesta. 

Establecidos entre Birmingham y Barcelona, Robert y Cole han seguido creando y creciendo. Varias obras han seguido a Zero. Con ellas han llevado su propuesta a la calle, a espacios singulares y festivales como el Grec o el Sismògraf, que coprodujo su primera pieza de gran formato, Torus, estrenada en 2019.

Durante la conversación, los artistas se muestran contentos sobre la marcha de Humanhood, muy centrados en su siguiente producción grande (Infinito, se estrenará en abril) y en seguir haciendo crecer una comunidad de artistas y bailarines interesados en su particular universo.

Como pareja vital y artística, ambos comenzaron a investigar en piezas propias mientras eran bailarines profesionales. Ella lo había sido en compañías como la de Jasmin Vardimon; él, en la de Akram Khan, entre otras. Pudieron coincidir en el Ballet de Birmingham hasta que la dirección determinó que las relaciones personales eran incompatibles con las profesionales. Al no renovar el contrato a Rudi, Júlia salió también de la compañía, lo que fue, sin querer, el impulso definitivo para poner en pie Humanhood. “Para remontar esa temporada de incertidumbre quisimos interpelar a las relaciones humanas, a la conexión entre personas, a esa humanidad que da nombre a la compañía”, cuenta Robert, quien añade “queremos generar un lugar de encuentro, la gente es bienvenida como persona, no solo por cómo baila”, añade.

La física y el infinito

Vivimos tiempos de mirar hacia dentro, de buscar en nuestro interior aquello que nos permita lidiar de alguna forma con el desasosiego exterior. La propuesta de Humanhood reclama atención hacia la parte espiritual de cada uno. Vinculados con el misticismo a través de la práctica de técnicas que conocieron en lugares como la India, es esta una de las patas que sustenta su proyecto.

La otra es la física, uno de los grandes intereses de Júlia Robert, quien inició estudios universitarios de esta materia. “Yo quería ser bailarina y física, las dos cosas, pero cuando empecé me di cuenta de que la carrera no era tan romántica, que una parte importante consistía en procesar datos en un ordenador. Cuando dejé la física por la danza dije que pasaba de la teoría a la práctica. Con la danza he podido recuperar la parte creativa que para mí significa la astrofísica, por ejemplo”, añade. En 2017 crearon Orbis, inspirado en la luna, al igual que su pieza Sphera, de 2020. En Zero dos personas se embarcan en una experiencia cuántica. “El punto de partida son las partículas y el punto de llegada la onda”, reza su descripción.

También en este sentido, los dos se complementan; mientras que Cole se encarga de la parte más investigativa del movimiento, o de la traslación a este del taichí, Robert suma su visión científica de la creación. Cuando le pido a Rudi más detalles sobre esta combinación me explica: “Existe un triángulo, en el cual el conocimiento es el pasado, la física moderna es el futuro y el cuerpo es el presente. Esto nos lleva a la conexión”. Todo ello se materializa en espectáculos de belleza formal, en los que la danza toma una forma orgánica y natural no exenta de riesgo, virtuosismo y sorpresa. 

Humanhood ha encontrado en Cataluña un público entusiasta. En abril presentan espectáculo nuevo, Infinito, que unirá danza, teatro y meditación, en la que se implicará al público. “Creemos que la danza es más que entretenimiento, puede ayudarnos a descubrir nuestro yo interno, o la capacidad que tenemos para crear. Todos somos creadores”, afirman.

Sobre el ecosistema artístico que tan buena acogida les ha profesado comentan que sería interesante que hubiera más conexión entre generaciones: “Puede ser la oportunidad para que gente de diferentes edades se encuentre y charle, algo siempre enriquecedor. Necesitamos conectarnos, desde los más jóvenes hasta los más mayores”.

En Zero, los dos intérpretes se enredan a través de un viaje ritual que lleva de regreso a los orígenes, un lugar sin recuerdos para volver a empezar a través de movimientos hipnóticos y bellos. “Nos gusta la idea de infinito, no existe un principio ni un fin, por eso, aunque después de las representaciones en el Mercat guardemos Zero, la pieza entra ahora en otra dimensión, quien sabe qué será de ella en el futuro”, concluyen.

Mercat Flors

Humanhood

Arxivat com a: Sin categoría

14 de gener de 2022 by Sara Esteller Deixa un comentari

El nou cicle Dansa i Música en conversa del Mercat de les Flors concentra en els propers caps de setmana tres duets d’artistes catalans units en el seu interès per la composició musical i coreogràfica instantània. El piano d’Agustí Fernández amb el ball de Sònia Sánchez; la polirítmia de Maurici Villavecchia amb la coreografia d’Emma Villavecchia; la percussió de Núria Andorrà amb la dansa de Manel Salas. Parlem amb ells sobre les creacions úniques que ofereixen.

Amb el títol Líquen han volgut reflectir allò que els uneix des de fa una dècada i que no és altra cosa que la voluntat de nodrir-se mútuament i experimentar junts. “Quan sortim a l’escena ens escoltem i anem fent sobre la marxa. Amb el temps ha crescut la confiança i cada vegada és més fàcil fer aquestes peces”, afirma l’Agustí Fernández. El reconegut compositor i pianista ha mantingut una relació molt sòlida amb la dansa, sobretot al camp de la improvisació amb ballarins com Andrés Corchero, Rosa Muñoz o Àngels Margarit. El col·lectiu d’improvisació IBA li va permetre, fa ja dues dècades, juntament amb el Joan Saura o Liba Villavecchia, interactuar de forma contínua amb ballarins i ballarines, tots interessats en la composició instantània.

Com el fong i l’alga, la simbiosi entre tots dos fa que junts s’aprofitin i surtin diferents. “També es diu Líquen perquè ens donem vida. Ens hem donat aquesta confiança, ens sentim tan lliures com per sortir de la zona de confort molt fàcilment” afegeix la Sònia Sánchez. La bailaora fa anys que va obrir la seva formació flamenca inicial a altres branques de la dansa com el butoh o el body weather, ubicant-se en un camp molt fèrtil de la creació contemporània.

“Arribem molt al límit, l’Agustí amb el piano i jo amb la dansa, perquè sabem que l’altre està allà tota l’estona. Va ser el 2012 quan el bateria Ivo Sans ens va ajuntar en un parell de sessions que ens van encantar. Hem fet moltes actuacions pel món”, afegeix la Sònia.

“Quan jo toco amb un altre jo soc aquest altre”, afirma el pianista. “Miro a la Sònia i soc ella, dic el que em suggereix el seu ball i sé que ella fa el mateix. El seu moviment és automàtic, inconscient, jo la veig ballar i em ve una nota al cap; anem fent, no treballem la forma”.

Què provoca en la dansa d’una la música de l’altre? “La pulsió i la sorpresa amb l’Agustí em dona la llibertat per deixar que tota la informació que hi ha al meu cos en aquell moment surti en forma de moviment. Som tribals, quan ens posem connectem amb una part molt humana, una cosa de molt en dins, que necessita sortir. L’Agustí té una escolta sensible, també del públic i de l’espai en el qual estem”. Pel pianista és important l’aportació rítmica i d’intensitat de la bailora. “Ella barreja molt bé el flamenc i el butoh, obre finestres i, a més a més, quan balla crea també música amb el zapateado”, afirma.

Líquen compta amb la creació in situ de la il·luminació a càrrec de Cube, així com de la sonorització específica del Ferran Conangla. “Intentem alliberar la composició, res està pactat, improvisem i cada un dels dies serà diferent”, conclouen, amb un gran somriure de complicitat.

Nous llenguatges musicals per la dansa

A la família de la ballarina, coreògrafa i realitzadora Emma Villavecchia trobem noms referents de la música contemporània catalana com el Maurici Villavecchia, compositor compromès amb la investigació i amb disciplines com la dansa. Rítmia neix d’una fascinació compartida entre tots dos pel ritme i la percussió. En la peça que ara s’estrena exploren la seva poètica, amb poliritmies multisensorials en què el ritme sonor i el ritme visual es complementen, amplifiquen o matisen entre sí. El llenguatge musical Nuzic, un nou sistema ideat pel músic que posa en relleu els aspectes numèrics de la música, els ha acompanyat durant un llarg procés de creació que s’ha prolongat més de dos anys.

“Jo col·laborava amb ell i altres músics i ballarins en el desenvolupament de Nuzic i amb l‘escolta vaig descobrir que era molt ballable. Maurici i jo ens vam adonar que podíem investigar el mateix, ell des de la música i jo des de la dansa, vam començar a parlar d’una dramatúrgia rítmica. Hi ha poliritmies molt bàsics que són màgics, la seva escolta et fa entrar en un estat. Això ens va estimular”, resumeix la creadora.

Li demano que m’aclareixi que són els polirítmies: “Els diem polipolsos, són dues velocitats superposades que generen un patró rítmic. Per exemple, en un mateix temps de 3 o 4 segons una sonoritat sona dues vegades, i altra diferent altres dues, es van ajuntant i es separen. És minimal, es tracta de jugar amb dues sonoritats superposades”.

La directora comenta que tot aquest període s’ha dividit entre la recerca i la creació. “M’interessava molt la primera fase, que culmina investigacions anteriors, ara possibles gràcies a noves eines que abans no tenia, com el ritme; he establert per primera vegada uns fonaments de creació”, afirma. “És la primera obra de llarga durada en la qual estic com a directora, la qual cosa ha requerit el seu temps”.

Amb ella es troba, virtualment, la Maria Soberón, ajudant de direcció en Rítmia i també ballarina. “L’equip va anar creixent: la primera part la va portar a terme l’Emma a Brussel·les ( a l’estudi de P.A.R.T.S), després vaig entrar jo, més endavant vam començar amb els laboratoris, amb la resta d’intèrprets… Ha estat un període extens en el temps que ha permès integrar mirades, descobriments, reflexions…”, explica.

Rítmia ha tingut durant el seu camí de creació diferents representacions i ha comptat amb l’aportació i mirada de professionals diversos, com la Federica Porello, que ha ajudat a processar tota la informació generada. Per l’estrena al Mercat de les Flors pugen a l’escenari tres ballarines i dos músics. L’Emma confessa que el seu apropament al llenguatge Nuzic l’ha ajudat en la seva relació amb el ritme, “abans era tot més borrós, i ara veig claredat. Hi ha una part matemàtica relativament simple, es pot fer visible el ritme i això el puc transportar al cos”.

Per acabar, la Maria explica que l’obra va sobre les relacions, en general, entre música, cos i espai, però també entre les persones, tot està interrelacionat i cada part depèn de la resta”, conclou.

El cos percutor

La compositora i percussionista Núria Andorrà sempre ha estat molt vinculada amb la improvisació (imparteix aquesta matèria a l’Escola Superior de Música de Catalunya-ESMUC, igual que l’Agustí Fernández). En el ballarí i performer Manel Salas va descobrir un cos expressiu molt inspirador. Des del 2015 s’han trobat en diferents projectes units per un interès comú en la composició en temps real.

“El seu cos, que és el seu instrument, té molta tècnica, però a la vegada és molt creatiu amb els seus recursos plàstics i el seu imaginari”, comenta en una conversa a tres bandes on-line. El Manel fa només tres hores que ha arribat de França, un dels països europeus on manté projectes. “La Núria és molt neta i clara amb les decisions que pren en escena, quan un parla clar la resposta és clara. Això m’agrada molt, a més de la manera que té d’evocar sons, amb pinyes, boletes de vidre, baquetes,… Parteix de llocs creatius per generar el so. Aquesta curiositat m’agrada”, diu el Manel. 

A Miratge, la peça que ara presenten, trobem això precisament, una sèrie d’elements físics creats pel lutier Dani Guisado (planxes de metall, objectes similars a un vibràfon penjades, formes tubulars que creen una mena de bosc zen) que permetran a tots dos interactuar, cadascú des del seu llenguatge, creant sons i moviments al moment.

Sense jerarquies en l’escena, ambdós jugaran amb les estructures “perquè ens interessa el moviment del so i el so del moviment” afegeixen. “Les estructures fan que jo em mogui per crear sons sense ballar, perquè no vull ballar, i el moviment del Manel crea sons. Intentem encaixar-nos sense treure’ns la nostra posició”, diu la Núria. En relació al títol el Manel diu “un miratge és una cosa que veus però que no veus. És dinàmic, sembla ser real però no ho és”. 

La peça, que és modular amb la idea de poder adaptar-la a diferents espais i contextos, també es podrà veure a l’Antic Teatre de Barcelona el pròxim mes de maig amb el nom de Destil, la branca mare de la qual ha nascut Miratge.

Líquen 22 i 23 de gener

Rítmia 29 i 30 de gener

Miratge 5 i 6 de febrer

https://mercatflors.cat/ciclesifestivals/cicle-dansa-i-musica/

Arxivat com a: Sin categoría

3 de desembre de 2021 by Jordi Sora i Domenjó Deixa un comentari

La habitación 11 de Hotel Col·lectiu Escènic queda reservada a la vergüenza: “La Honte”. Se presenta en el Mercat de les Flors, en coproducción, del 9 al 12 de diciembre del 2021. Laia Duran, Rober Gómez, Anna Hierro, Èlia López y Lorena Nogal acogerán la maestría de la coreógrafa argentina Lisi Estaras. Hemos conversado con ellas sobre el sentido de la pieza; su proceso de creación; y esta singular experiencia de colaboración con una bailarina que ha trabajado en la Batsheva Dance Company; Les Ballets C de la B; ha creado con Sidi Larbi Cherkaoui; y ha formado parte de Peeping Tom, entre otros.

¿Cómo nació la idea de la vergüenza para esta obra?

Lisi Estaras: La temática vino de casualidad, desde el colectivo. En mi obra, en general, no busco un mensaje específico para empezar las creaciones, pero me pareció que era una cuestión interesante a abordar: me interpelaba, como suele pasar con los grandes temas de la humanidad. Sin embargo, no hemos buscado “representar” la vergüenza; más bien buscamos que el espectador “sienta” ese sentimiento.

Rober Gómez: También con respecto a la producción quisimos preparar una pieza que pudiera tener más salida, porque hay próximamente un festival en Israel que se centra en esta cuestión.

Lorena Nogal: Aunque es más un agujero por el que meternos, porque solemos dar carta blanca al creador. Creemos que es un tema con diversas capas para trabajar físicamente. 

¿Eso incluye la vergüenza que podría sufrir el intérprete?

Lorena Nogal: Sí, podría ser justo aquello que no eres capaz de asumir en escena. O las situaciones de incomodidad a las que nos enfrentamos a veces. Siempre muy sutil.

Rober Gómez: En qué situaciones sentimos vergüenza es un tema que ha surgido recurrentemente en la creación, aunque te escondas en el movimiento o en el grupo.

Lisi Estaras: Pedir a un bailarín que la ejecute es casi un imposible porque cuando sale a escena lleva puesto un montón de capas bajo las que se esconde. Lo que más me sorprendió es que muchas de esas experiencias tuvieran relación con situaciones humillantes dentro de la profesión. La mirada del otro es un factor relevante: es lo que hace que sintamos vergüenza en un momento determinado. 

En la construcción de la pieza, ¿cómo se ha desarrollado la investigación?

Lisi Estaras: El primer periodo fue básicamente de improvisación, porque creo mucho en el “instinto del performer”. Y luego vino la construcción de la obra: consignas, conversaciones, se unía la música seleccionada, las imágenes que nos sugería el proceso… Se trata de una ida y vuelta desde el presente, de quién son ellos en la actualidad; con cosas más abstractas: de un mundo imaginario y también el pasado. Sin solución de continuidad. 

Lorena Nogal: Una de las cosas más interesantes de Lisi a la hora de componer es llegar a un ámbito muy emocional para que salga la fisicalidad. Se genera desde ese punto personal.

Rober Gómez: Luego de las primeras semanas, se fue fijando en cosas muy concretas que nos proponía ir estirando; para finalmente montar el conjunto de la pieza.

¿Se trata de un espectáculo con un hilo dramatúrgico o más bien de escenas que responden a aquella idea original?

Lisi Estaras: Me interesa mucho la construcción en collage porque siento que en la vida no hay transiciones, vamos de una a cosa a la otra. Por otro lado, también me gusta que se vea como una obra improvisada, aunque no sea así: está fijada. Hay un hilo porque las escenas se van reflejando. Y en la acumulación, en la totalidad, se llega hasta un estado emocional determinado. 

¿Cómo se fue incorporando, en el colectivo, la fisicalidad tan característica del trabajo de Lisi?

Rober Gómez: Ha sido muy curioso porque hemos partido de un abanico de posibilidades; para pasar a entender su voz; e incorporarlo. Un trabajo circular: desde nuestra posición.

Lorena Nogal: Buscaba mucho en nosotros, hasta dónde éramos capaces de llegar. Como intérprete, en ese punto, te desprendes de patrones súper reconocibles y adoptas otra voz.

Este es el espíritu del proyecto Hotel Col·lectiu Escènic: contactar con destacables coreógrafos para impregnar, comunicar y aprender cosas nuevas.

Lorena Nogal: Gracias a las condiciones de coproducción del Mercat, en esta pieza hemos podido ahondar mucho en el lenguaje que nos proponía Lisi. Es una suma; coger más gama de color. Y para eso se necesita un tiempo.

Rober Gómez: Hemos ido creciendo en las diversas “habitaciones” que hemos visitado. Debemos seguir profundizando en la propuesta: desde creadores, a priori, alejados de nosotros; hasta otros más fáciles de asumir.

¿Te parece inteligente, Lisi, esta opción de Hotel Col·lectiu Escènic?

¡Admirable! En el mundo que vivimos creo que hacen falta más grupos y menos individualidades. Además, que son unos valientes: bailan y producen su propia obra. Merecen toda la atención.

Después de la première de “La Honte” en Temporada Alta, llega al Mercat de les Flors. Que después no digáis que no se os avisó desde Recomana.cat y “paséis vergüenza” por perdéroslo.

JORDI SORA i DOMENJÓ

Arxivat com a: Sin categoría

21 de novembre de 2021 by Clàudia Brufau Deixa un comentari

Aquestes setmanes el Mercat de les Flors ens brinda una constel·lació imprescindible: Deborah Hay. Ballarina icona dels seixanta, coreògrafa i autora, Hay (Brooklyn, 1941) és una de les figures essencial de la dansa contemporània dels Estats Units. La casa de la dansa de Barcelona ens proposa algunes de les seves peces més recents, una instal·lació i una conferència en la que Hay explica com ha perdurat el seu interès artesanal per la dansa durant cinquanta anys. La constel·lació Deborah Hay es podrà veure del 27 de novembre al 4 de desembre.


De la generació que canviar les regles del joc

La mare de Hay va ser la seva primera professora de dansa i va continuar la seva formació amb Merce Cunningham i la mítica ballarina Mia Slavenska. D’una generació que desafiava la norma com a manera de viure, Deborah Hay va ser membre fundadora d’un dels grups més mítics de la història de la dansa: Judson Dance Theater (1962-1964). Amb tan sols dos anys, aquest col·lectiu novayorqués van dir no a l’espectacle, va abraçar això de caminar per l’escenari, la improvisació i va organitzar un bon grapat de happenings en un moment en el que els moviments contraculturals van sacsejar la societat. És a dir, van canviar les regles del joc que havien establert les generacions anteriors; la de les grans mestres de la dansa moderna com Martha Graham (1894), i coreògrafs com Cunningham (1919) o Alwin Nikolais (1910) que apostaven per l’abstracció. El nom de Hay llueix als llibres d’història de la dansa amb les altres icones del col·lectiu com Yvonne Rainer –a qui el Mercat de les Flors també li va dedicar una constel·lació–, Lucinda Childs, Trisha Brown o Steve Paxton, coreògrafes i coreògrafs que van sembrar els preceptes de la dansa postmoderna. 

Entre altres peces durant els anys seixanta, Hay va crear Solo (1966), una peça que no és un solo i en la qual l’atrezzo, la il·luminació i el so formen part de la coreografia al mateix nivell que els setze intèrprets.


Del rovell de l’ou a in middle of nowhere: anys d’experimentació

Quan el Judson Dance Theater va plegar Hay va girar amb la companyia de Merce Cunnigham durant dos anys. Després d’aquesta experiència, Hay va deixar Nova York per anar a viure a Vermont i després a Austin (Texas) on encara viu, i on va seguir experimentat com a coreògrafa i mestra. Fora del context novayorquí, Hay va treballar durant molt de temps amb ballarins amateurs, un treball a llarg termini que va culminar a Circle of Dances, uns solos mostrats enmig d’una comunitat petita durant deu dies seguits a través dels quals Hay es preguntava sobre la llibertat de no tenir públic. A finals dels vuitanta i al llarg dels noranta experimenta amb diferents nivells de consciència en una època en la qual es va centrar en crear solos molt enigmàtics i introspectius com The Man Who Grew Common in Wisdom (1989).


I si? O com re-organitzar el cos


A partir de l’inici dels 2000, Deborah Hay es torna a interessar per treballar amb ballarins professionals tot aplicant allò que havia après sobre el gest quotidià i les percepcions amb ballarins amateurs i els seus solos. Les seves partitures sorgeixen de preguntes que comencen amb “what-if” (i si) que permet als ballarins moure’s més enllà dels patrons habituals. Al Mercat de les flors podrem veure dos dels seus treballs més representatius d’aquesta nova etapa: The Match (2004) estrenat a Nova York, i Figure a Sea, una peça estrenada el 2015 i creada conjuntament amb els ballarins del Cullberg Ballet. 

A part de coreògrafa, Hay també és escriptora. Als anys setanta va publicar el seu primer llibre Moving Through the Universe in Bare Feet (1975), una memòria sobre els conceptes coreogràfics que elaborava, i el 1994 Lamb at the Altar: The Story of a Dance (1994). El 2000 arriba My Body the Buddhist, en el qual descriu la seva filosofia del cos i les percepcions energètiques i el 2015 ens ofereix Using the Sky – a dance. Deborah Hay ha compartit amb plenitud i profunditat a través de les paraules tot allò que ella ha experimentat a través de la dansa i la coreografia.

Poc coneguda aquí, aquesta temporada el Mercat de les Flors ens ajuda a comprendre perquè Hay és una icona i una figura clau de la dansa contemporània. A través de la constel·lació ens apropa al seu univers per endinsar-nos en el desenvolupament del seu treball i de retruc tenir el privilegi de conèixer de primera mà el llegat de la dansa postmoderna.

Clàudia Brufau Bonet

Arxivat com a: Sin categoría

30 d'octubre de 2021 by gestio_recomana Deixa un comentari

Dues cares de la mateixa moneda. Ens recordava Jordi Fosas, director artístic de Fira Mediterrània, que just engegada l’edició de l’any passat es van començar a aplicar les dures restriccions d’aforament i horaris que han tingut en la corda fluixa a tot el sector cultural durant aquests mesos. Fins que just divendres -l’endemà de l’obertura 2021- s’ha reprès el 100% de presencialitat i han acabat les limitacions. Excepte la mascareta, és clar. Així que ja podem afirmar que la de Manresa ha estat la primera Fira en normalitat. Per fi! Una major afluència de públic i programadors que ha estat assumida gràcies a l’esforç organitzatiu i on no s’han produït més problemes que els habituals: “no trobo el meu seient o arribo tard perquè l’espectacle anterior s’hi ha endarrerit.”

Teatre, dansa i música amb el subtítol: “Arrel i Arts en Viu”. De manera que la contemporaneïtat queda definida per la seva connexió amb la tradició. I cap millor espai per difondre-la, parlar-ne, acompanyar-la i esperonar-la que l’escola. Al tema es va dedicar una de les trobades de professionals: la connexió entre Educació i Cultura, coordinades per Margarida Troguet. “Si visquéssim als anys vuitanta, algunes de les propostes presentades serien innovadores” ens explica en conversa informal. “Passa que hem perdut unes dècades i ara hem de reconstruir ponts entre totes dues institucions”. Una feina en la qual sembla que actualment molts agents estan en marxa. Com així passa, ens explica, a “El moviment” de Guillem Mont de Palol i Jorge Dutor, on un grup d’adolescents de l’Institut Lluís de Peguera de Manresa han participat en la creació d’una dansa identitària, vinculada amb la ciutat. La idea està tenint bona acollida i s’estendrà per altres viles. 

Sessió completada amb les diverses sessions de presentació de projectes, alguns d’entre els quals amb la voluntat de generar connexió entre societat i teatre. Troguet destaca de manera especial “#SpanishWashing – Assaig Discursiu” de Matías Daporta i Begoña Cuquero, on defensen la preservació de patrimoni immaterial de la dansa a través d’intervencions puntuals. Una acció on es vol recol·lectar moviments específics en entorns culturals diversos, sempre en contraposició amb l’homogeneïtzació cultural contemporània actual.

En el capítol pròpiament de l’exhibició, Fira Mediterrània ha consolidat el seu lema amb peces escèniques que fan de lligam entre la història recent i l’actualitat. “Aquell carrer” de Produccions de Ferro (interpretació de Catalina Florit i Toni Gomila) amb el retrat dels clarobscurs del barri de Sa Torre, a Manacor, des de la postguerra i fins als anys setanta. És sabut que la memòria sempre traeix i aquest esforç de recerca de l’autor mallorquí el porta a transitar per sorpreses inesperades que explica amb l’habitual to sorneguer i greu alhora, cosa que permet entrar en la circumstància sense judicis apriorístics. Aquí podeu llegir la crítica.

Per la seva banda, “Iaia” de Mambo Project (interpretat per Mireia Illamola, Pino Steiner i Jordi Font Alonso) utilitza el mètode documental i diversos recursos audiovisuals per universalitzar l’experiència d’un reduït nombre de dones grans a qui han entrevistat. Situant el públic al menjador de casa, es desgrana la quotidianitat d’una generació que ha viscut unes vicissituds radicalment diferents de les nostres. A través de la paraula, les imatges enregistrades, la participació del públic i, sobretot, la veritat que representen els seus intèrprets amb aquelles nimietats de vida, fan ressonar experiències que no hem patit en primera persona, però que hem sentit a les generacions anteriors. Fent ben real aquella idea que som allò que ens constitueix, perquè el nostre present en relliga amb aquelles de qui som deutors en afectes: totes les iaies del món.

En dansa, la direcció artística està fent una aposta ben clara per la programació de qualitat i també el suport a la creació. Per Manresa han passat projectes ben diversos, cadascú amb les seves particularitats i, de nou, sempre responent ajustadament a l’eix temàtic de la Fira. Dansa i arts marcials a “LÓNG” de Kernel Dance Company, obra de la qual us hem parlat al Recomana. La suma d’estils diversos a “Soliloquios” amb Cesc Gelabert, Israel Galván i Jon Maya: flamenc, contemporània i aurresku. La reivindicació de la jota de la mà de Lara Brown a “El movimiento involuntario”, per destacar-ne alguns. I l’estrena de l’últim espectacle de Pol Jiménez: “Lo faunal” una particular interpretació del mite del faune. Moviment que es completa també amb la proposta de circ “Kristall Bohème [Excavación anónima]” de Vivian Friedrich i l’inclassificable espectacle de Simon Mayer: “SunBengsitting”.

Atents els pròxims dies al portal RECOMANA.CAT perquè l’equip desplaçat a la Fira us anirem explicant les nostres impressions d’aquests i altres espectacles en les crítiques que anirem publicant. Aquí les podeu anar consultant.


JORDI SORA i DOMENJÓ

Arxivat com a: Sin categoría

30 d'octubre de 2021 by gestio_recomana Deixa un comentari

El Mercat de les Flors obre temporada amb la nova producció de l’artista valenciana: “Orthopedica corporatio”, amb el suport a la creació que el teatre n’ha fet: “hem estat en residència tot el juliol i agost, un privilegi veure com creix la peça en l’espai on serà presentada” ens explica després d’un intens dia de treball. Coreògrafa independent, l’hem coneguda a Barcelona sobretot per dues peces: “Mongrel” i “Three Times Rebel”, després d’una llarga i reconeguda carrera per algunes de les millors companyies europees.  


L’obra tracta de la diversitat des d’una perspectiva ben curiosa: no només perquè compta amb un elenc de procedències geogràfiques diferents i estils de treball; sobretot perquè els posa en relació amb tot d’objectes: “en el context dels programes de suport a la creació del Festival Danseu, a les Piles de Gaià, ens vam dedicar a recollir tot de coses abandonades a l’entorn natural: des de canonades, plàstics, teules, cordes… amb les quals ens unim, textualment: muletes dels cossos”. Només cal observar la foto de promoció de l’espectacle, per entendre la idea.


Així i tot, ens insisteix que el punt central de la composició no té tant a veure amb l’estat del medi ambient, com en una reflexió sobre: “la humanitat cíborg, en la seva singularitat”, una espècie que no és només un conjunt d’organismes, sinó la modificació que ha anat fent de la natura i com ens relacionem amb aquell conjunt d’andròmines. “Agafes un llapis, i el teu cervell pensa que és una extensió del teu cos”. En aquest sentit, com hem vist en altres obres de la coreògrafa, l’objecte escènic torna a tenir molta importància, “tot i que no era la meva voluntat inicial, aquesta és la veritat: volia treballar més des d’un espai diàfan”. Ara: sí que és molt important assenyalar que aquesta connexió escenogràfica provoca un dels efectes més buscats: “el paisatge sonor. Hi ha una composició musical que reforça en moments puntuals la composició, però és molt important el joc que es produeix quan el moviment queda condicionat físicament per aquells estris: sensorial, de textures, de memòria auditiva.”


S’ha qualificat la seva feina de dansa abstracta i visceral; virtuosa i plena de fisicalitat. Preguntada sobre la qüestió respon que aquesta obra té un “fil narratiu molt evident, cronològic, que va apareixent de manera recurrent i que espero que sigui fàcil de descobrir.” A partir del treball de grup, com és costum en ella: “és una coreografia on m’he pogut fixar més en la composició general, perquè la qualitat de les ballarines i els ballarins és tan bona, amb tantes aportacions en l’àmbit de moviment, que he tingut temps de dedicar-me més al conjunt. Fa temps que no busco especialment la tècnica o la perfecció interpretativa; m’interessen més els cossos que puguin absorbir de tot. ”


Una obra fidel al seu Manifest i que dona bona idea del tipus de treball que es veurà del 30 de setembre al 3 d’octubre al Mercat de les Flors. Vuit paraules serveixen per resumir-lo: inconformista, enjogassada, imaginativa, experimental, harmònica, grupal, teatral i essencial.


Cap millor manera de resumir l’obra que veurem que amb aquesta darrera idea en acomiadar-nos: “El que més m’emociona és constatar que som una comunitat en transició; acceptada per part de les ballarines i els ballarins. Viure constantment en transició: on res és per sempre. Un grup d’inadaptats que sempre han de trobar un nou equilibri”. Una metàfora que pot servir molt bé per entendre el moment en què ens trobem com a Humanitat.

JORDI SORA i DOMENJÓ 

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 14
  • Pàgina 15
  • Pàgina 16
  • Pàgina 17
  • Pàgina 18
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat