• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

2 de maig de 2022 by gestio_recomana Deixa un comentari

Entrevista a la Núria Guiu de la Novaveu Paula Castillo.

La ballarina i coreògrafa Núria Guiu estrena el seu nou espectacle Cyberexorcisme, una continuació de dos treballs previs; Likes i Spiritual Boyfriends. La relació entre cos-imatge-poder-digitalitat ha estat un dels eixos més presents en aquests últims treballs. Aquest cop es tracta d’una peça de grup en col·laboració amb 5 intèrprets / Tik Tokers, la qual pren com a base de recerca l’app del Tik Tok i té com a objectiu desplaçar i/o exorcitzar els mecanismes i les eines coreogràfiques des d’Internet a l’escenari. 

Com ha sigut el canvi de treballar en grup?

El que és el procés de creació amb la gent estic encantada. El que estic patint molt és tot el que envolta fer una peça de grup a nivell de producció quan vens de fer solos. Hi ha un salt i necessites una estructura. Aquest procés que envolta la producció engoleix més de la meitat del temps que suposa fer una creació. Hi ha coses que envolten la peça que no es tenen en compte i crec que s’hauria d’informar més sobre què vol dir realment ser creadora.

Tu creus que el fet d’estudiar antropologia t’ha ajudat a les teves peces?

Jo crec que sempre he tingut una vinculació amb el moviment lligada al cos social, a com llegim el cos, com és llegit des de fora i com tu et llegeixes a tu mateix a través del teu cos. Quan vaig descobrir l’antropologia també va ser com una clau molt important de com entendre com volia treballar. Hi ha una feina de camp que li robo en el bon sentit de les formes de fer. A nivell d’antropologia es diu que el coneixement no només és teoria sinó que és també pràctica física. A Cyberexorcisme, el coneixement ve donat pel que jo estic llegint i investigant, però també ve donat per l’experiència del grup de cinc ballarines Tik Tokers que formen la peça.

A Cyberexorcisme no estàs en escena?

Com a producció meva és la primera creació que faig que jo no estic a dins. A Likes i Spiritual Boyfriends a part que a mi em travessava aquest procés de l’antropologia, alguns dels materials que ressonaven molt era el ioga, la espiritualitat, virtualitat. Jo per exemple amb elles, quan vam començar em vaig qüestionar si jo havia d’estar en escena o no. Però vaig anar fent i vaig decidir que no havia d’estar perquè jo no soc usuària de Tik Tok.

Llavors parlar de Tik Tok si no ets usuària?

Jo fent el meu procés de recerca, em vaig trobar amb aquesta pregunta que m’estàs fent ara. Llavors vaig començar a fer tallers amb gent que fos usuària de Tik Tok i en específic que tingués una pràctica física. I això sí que em va semblar rellevant, llavors sí que em sentia que podia parlar d’això. Perquè com dic, el coneixement en el sentit de la pràctica amb la app la tenen elles i jo puc aportar tota una recerca de llenguatge físic que he desenvolupat amb els meus treballs en solitari previs.

A Likes ja hi havia presència de balls virals, creus que juntament amb Spiritual Boyfriends, Cyberexorcisme forma part d’una trilogia?

Molta gent m’ho pregunta, no m’ho havia plantejat com a trilogia però sí que és cert que tenen una continuació molt clara i que gairebé en la meva fantasia potser en el futur es podrien fer les tres peces juntes.

I com arribes a fer una peça sobre Tik Tok? T’ho proposen o tu dius, és un tema que em ve de gust explorar?

Sí, em venia de gust explorar-ho, com a continuació del tema coverdance que ja l’havia tocat abans. El Tik Tok és com el coverdance però amb una dimensió performativa molt més gran, perquè també entren en joc uns mecanismes del visionat d’aquests vídeos. Estic intentant transposar o com dic exorcitzar en el sentit de treure o extreure els mecanismes, les imatges, les corporalitats les danses, que apareixen en el Tik Tok. Com si tot això fos l’ànima d’internet i com si el mòbil fos el cos. Treure tot això i col·locar-ho en format teatral.

I el títol? Suposo que és per tot això que estaves dient.

Sí, la paraula exorcisme es pot llegir com si Internet fos una cosa diabòlica, com si volguessis extreure una cosa dolenta, però per mi no va per aquí. No tinc una sensació o relació amb internet o amb la tecnologia com si fos una cosa endiablada. M’apropio de la paraula exorcisme en aquest sentit d’extreure materials, desplaçar-los o transposar-los i faig aquesta metàfora. Aquesta idea d’internet o allò virtual com una mena d’ànima, una cosa que sembla immaterial però que en realitat sí que té una materialitat.

Llavors en escena, el que veurem és l’ànima d’Internet físicament?

Sí, en específic he escollit Tik Tok perquè és molt difícil fer propostes genèriques, i Tik Tok em sembla una aplicació molt rellevant en l’àmbit dansístic. És com el teatre que portem tots a les nostres butxaques. I això fa que les danses siguin d’una manera, estan emmarcades, amb moviments molt específics, perquè no poden sortir dels marges d’aquestes pantalles.

Com treballes la dramatúrgia de les teves peces?

Normalment no acostumo a pensar les coses narrativament parlant, d’una forma lineal, tinc la sensació que hi ha fragments de danses, d’objectes, d’intencions que van creant enllaços a través de la peça. Tu la vas entenent a través de la simbologia d’aquests objectes i del que representa el cos pel seu moviment, és a dir que les coses no s’expliquen només per elles mateixes sinó per la seva simbologia.

També com amb el teatre, jo crec que a les peces les has de deixar respirar i que les coses s’acabin posar una mica al seu lloc, se li hauria de poder donar aquest espai perquè es reajusti i flueixi.

Exacte, jo quan vaig a l’estudi no vaig amb un guió, que a diferència del teatre potser sí, en el meu cas tinc unes premisses i també treballo amb l’autobiografia mig ficcionada. Ha sigut un procés d’entendre qui son elles, d’entendre quina relació tenen elles amb les danses que pareixen a Tik Tok i no tractar-les com un genèric. És una peça sobre l’experiència d’aquestes persones amb el cos i amb la dansa, a través de l’aplicació. I per mi era important que passés a través de cadascuna d’elles. Hi ha un llenguatge en comú que jo intento aportar des de les feines que he estat fent i que ens cohesiona com a grup, però que al mateix temps cadascuna d’elles té una experiència i una història personal amb el que estem treballant.

I la diferència de no estar en escena, com ho has viscut?

M’ha agradat molt. És un grup meravellós, crec que la potència de la peça son elles, i això ho tinc claríssim des del dia 1. Hem rigut molt també perquè jo he estat molt performer i ara estant fora, elles em feien preguntes i jo havia d’entrar i tornar-ho a fer juntes per poder respondre. No estic acostumada a prendre decisions externes compositives, perquè en realitat no tinc una visió coreogràfica tan externa. Tinc una visió molt interna de tot el que està travessant en aquell moment, jo ho faig amb elles i després sé què és el que pot funcionar.

Com més experiencial?

Sí, és increïble. Hi ha gent que li passa tot el contrari, coreògrafs que si estan dins no veuen res. Jo ara estic aprenent a veure des de fora, perquè estic acostumada a veure-ho des de dins. Quan faig, sé. Per mi ha estat un repte. El estar dins però deixar espai a cadascuna d’elles.

Creus que a la dansa s’ha de partir d’un mateix llavors? O és la manera com a tu t’agrada enfocar-ho?

No té perquè sortir d’un mateix, però sí crec que almenys allò que estàs fent t’ha de travessar. No cal que tot sigui verídic, pot ser ficcionat, però has de buscar un punt que et travessi o un punt de veritat perquè puguis connectar amb el que estàs fent. Perquè sinó entres en el joc de la representació i jo no estic interessada en la representació de les coses.

Creus que hi ha alguna diferència generacional amb l’ús de l’aplicació?

Elles tenen totes entre 22 i 27 anys. A mi m’ha agradat molt que tenen moltes coses a dir, molt diàleg, molt pensament entorn a com està funcionant aquesta app. Crec que la gent que no utilitza les xarxes pot tenir una idea equivocada dels joves, com si fossin narcisistes o individualistes. Jo penso que és totalment erroni. Tal com està funcionant el mon i que aquestes son les eines que tenen sobre la taula, crec que la gent jove està recollint formes de fer i que les maneguen en una mena de do it yourself, amb humor i amb crítica. Crec que tenen formes de revertir o subvertir poders i problemes a través de l’humor, de danses i de les xarxes. I algú extern ho podria veure com una forma individualista o superficial, però per ells no és una cosa banal, son formats que tenen valor en com ells veuen la vida i com poden transformar coses.

De vegades veiem internet o Tik Tok d’una forma negativa, però també és una manera de crear comunitat.

Totalment, jo estic intentant donar valor a aquest tipus de danses o pràctica física que apareix a internet i que es pot veure com una cosa popular en el mal sentit. Per això és important fer zoom, no un genèric. Penso que és un nou format de danses populars digitals, un nou folklore. La dansa tradicional ja no passa per un arrelament a un lloc, sinó que passa per un lloc eteri que es relaciona internacionalment, que no té país, que no té cultura sinó que és una forma molt multicultural internacional que s’està hibridant contínuament. És una comunitat, és un llenguatge. Igual que abans es deia, anem a fer una sardana a la plaça del poble, elles arriben al estudi i fan un ball viral o un challenge i se’l saben, jo no els hi ensenyat res.

Creus que la teva experiència amb Tik Tok ha canviat d’abans de la peça a ara?

Sí, crec que m’ha ajudat a no veure el Tik Tok com una cosa única sinó entendre tot el que s’obre a través d’això. Com dius, que és una comunitat, que és intergeneracional, on s’hi barregen poders. Al mateix temps pot ser una pràctica de subversió per alguns joves, però també pot ser una pràctica de colonització per uns altres, és com un univers i està bé veure’l en tota la seva complexitat.

A mi el que m’agrada de Tiktok és la sensació de que no té final. Crec que potser és una comunitat diferent, es comparteixen coses diferents, per mi és un altre tipus de xarxa social.

Això també m’ho van dir les ballarines en les converses que hem tingut. Parlàvem de les diferencies entre Instagram i Tik Tok. Em deien això, Instagram és una cosa més específica però a Tik Tok tot és molt més ampli. I això que dius del infinite scroll, és un dels mecanismes que nosaltres parlàvem de com poder fer un exorcisme o una transposició en escena. Al igual que volíem fer amb l’algoritme.

És que això de l’algoritme és tot un tema per estudiar.

L’algoritme és interessant perquè és una altra cosa difícil de transposar. En el teatre individual, que seria la teva pantalla del mòbil, l’algoritme et pot personalitzar continguts. Però en el teatre no ho pots fer, perquè la pantalla és la mateixa per totes. De cop veurem continguts que no son personalitzats, totes juntes, compartirem aquesta pantalla, com si de cop hi hagués 300 persones veient la mateixa pantalla de mòbil.

Em sembla molt interessant però alhora molt difícil, fer una cosa concreta però alhora prou oberta perquè aquesta personalització la pugui fer cadascú.

Exactament, jo sempre parlo que en un treball escènic l’algoritme son els teus ulls. Tu pots escollir on enfocar i on posar l’atenció. I aquest serà el contingut que tu veuràs, també a través de la teva experiència, el que llegiràs, el que voldràs veure i el que descartaràs, perquè al final a la vida fem això.

Per quin públic recomanaries la peça?

Sempre hi hagut polèmica generacional, sap greu i alhora em sembla interessant, perquè la gent es posiciona. M’ha passat que gent de generacions més grans, el codi no el veuen o els hi sembla més irrellevant i en canvi gent jove que m’ha vingut a dir, em sento súper identificada. No dic que sigui per gent jove, al contrari, crec que està molt bé que hi hagin aquests ponts de diàleg generacional, com de transferència de comprensió de com funcionen aquestes coses. Però tinc la sensació que la gent jove donarà més suport al treball.

Esteu al Mercat de les flors i després?

Anem a França i després al Cádiz en danza, també segurament estarem al Dansàneu. Que allà ens anem a arriscar, volem fer un site specific de la peça. Ho farem a la plaça del poble, perquè ho vull vincular amb aquest punt de folklore digital. I després anirem a Alemanya. Almenys tenim oportunitats de donar-li més vida al projecte i que pugui créixer. Que no sigui estrenar i que mori. Però amb la dansa és molt difícil aconseguir aquesta continuïtat.

Paula Castillo
@paulacastillo4

Fotos: Mila Ercoli

Arxivat com a: Sin categoría

27 d'abril de 2022 by gestio_recomana Deixa un comentari

El proper divendres 29 de maig la deessa Follia visitarà el Teatre de Sarrià. Serà el personatge principal que ens explicarà i cantarà la història de Dindirindin, Una follia musical, la nova proposta de la companyia Notte & Giorno. Es tracta d’un espectacle escènic multidisciplinari on es recupera les essències del teatre del renaixement: la Commedia dell’Arte i la música renaixentista tocada amb instruments de l’època. La trama co-escrita per tota la companyia compta amb la dramatúrgia final del Jordi Pérez Solé, també director escènic.

Dindirindín conta la història d’en Dotore Petrucci i n’Ottavio Pantalone, dos lliurepensadors del segle XVI que tenen entre cella i cella construir una impremta. Però es troben amb que el Capitano Fachardo, de la vella escola, farà tot el possible per impedir-ho. Però quan la Deessa Follia emergeix de l’obra d’Erasme, el filòsof humanista que va impulsar el lliure pensament, tot s’embolica. Servint-se de la inventiva de l’Arlecchino, la Colombina i la Bruixa, personatges prototípics de la Commedia dell’Arte, aquesta deesa provocarà una lluita entre tots. La Follia és un personatge parlat que reflexiona, punxa i provoca amb els seus poders les situacions més inversemblants i que s’expressa talment com si fos del s. XXI. De fet, les clucades d’ull a la realitat contemporània seran constants. A través de l’aparició de l’impremta i el sotrac que va significar, la companyia teixeix paral·lelismes sarcàstics i reflexius sobre com les noves tecnologies ens ajudaran a alliberar les nostres consciències.

Per altra banda, una de les claus dels espectacles de Notte & Giorne és que sempre fa participar el públic i el Dindirindín no en serà una excepció. Des dels seus inicis, la companyia ha tingut molt clar que els seus projectes havien d’apoderar el públic a través de la música i el teatre, a fer-los partícips del que succeeix a l’escenari. L’altra clau és la defensa de repertoris musicals antics adaptats en nous formats, actualitzats, en un procés que busca la desproveir de solemnització dels grans compositors. Mostra d’aquesta manera de fer la tenim en els espectacles Schubert de Prop o el Club Monteverdi.

L’estrena de Dindirindín tindrà lloc aquest divendres, 29 de maig. Però també es podrà veure el dissabte i diumenge. A més, l’obra estrena dues composicions musicals de Mariona Vila i Josep Vila i Casañas, dos compositors reputats de casa nostra. La primera presenta una creació contemporània de l’Elogi de la follia, peça musical que Jordi Savall ja va presentar fa uns anys inspirant-se en l’obra d’Erasme de Rotterdam. El segon ha fet el mateix amb la Lloança a l’amor propi. Però no sols la música tindrà importància en l’espectacle. A través de l’olfacte, el públic també podrà transportar-se al Renaixement. El perfumista Alberto Fernández (A fleur de piel) ha creat una fragància exclusiva: l’Elixir Anticapitanista. Aquest perfum conté notes misterioses de palo santo, dolces com la vainilla o la fusta aromàtica del sàndal. Al final de la funció es podrà olorar i la Deesa Follia en repartirà entre el públic. Cal destacar a més que el dia de l’estrena, al final de la funció, la companyia explicarà el procés de creació del Dindirindín a través d’un col·loqui moderat per Recomana.

L’espectacle compta amb els habituals de la companyia, el solistes Antonio Fajardo, Mariona Llobera, Anaïs Oliveras i Ferran Mitjans. I se’ls hi suma l’actriu Berta Vidal (Esquerdes, parracs i enderrocs, Carles Santos i Jordi Oriol, 2017) qui donarà cos i veu a la Follia. Els intèrprets vindran acompanyats a l’escenari pels tres músics de la companyia, l’Edwin García, l’Emiliano Pérez Riverol i el Pere Olivé. El repertori musical consta de 24 peces clàssiques de l’època renaixentista (excepte les dues anomenades).

Martí Figueras

Arxivat com a: Sin categoría

20 d'abril de 2022 by gestio_recomana Deixa un comentari

Una nova Mostra Igualada ha acabat. Ja porten més de 30 anys programant obres per petits, joves i adults, és a dir per aquelles famílies que veuen les arts escèniques com el gaudi i l’aprenentatge que necessiten per créixer. Enguany, la Mostra continuava arrossegant cert desencís provocat per la pandèmia. Però no ens enganyem, el fred polar que just ha fet durant els dies de Mostra tampoc ha ajudat a que les famílies sortissin del seu cau. Un servidor, però, no el va notar fins dissabte a primera hora.

El Passeig Mossèn Jacint Verdaguer està desèrtic. Amb quatre gambades arribo a l’Escola de Música on està la instal·lació del valencià José Antonio Portillo. Un plafó de mides considerables ens presenta un cervell preciós, amb tots els seus lòbuls. Aquest òrgan que representa el de tots està dividit en sis categories (gestació, naixement, infantesa, adolescència, adult i retorn). I repartits per aquetes categories hi ha tot de calaixos. Portillo crea a A pie una instal·lació sonora que combina la música, la mecatrònica, el dibuix i el so. Quan es posa en marxa, el cervell ens interpel·la. Ei tu, si tu. Després comença el viatge a través de la vida. Passem per totes les fases i, mentre una veu en off ens va narrant diferents episodis de cada etapa, es van obrint calaixos on amb el moviment sonen tot de picarols, sonalls, campanetes, claus i tot d’objectes que creen una simfonia de sorolls i sons que ens capbussen en cada episodi vital. La immersió és interessant i poder veure el funcionament de l’artefacte en plena funció és interessant. Al acabar, la voluntària ens explica que el Portillo té creada una dramatúrgia que interrelaciona amb aquest cervell mecatrònic. Ens quedem amb ganes de saber com ho farà. Ànims, José Antonio!

A les deu i endinsant-nos més pels carrerons d’Igualada, la vida comença a fer-se notar. A l’Escorxador estan els Zum-Zum Teatre preparats per explicar-nos la història de l’Ómar, l’immigrant que ve de la mar i que al poc d’arribar es convertirà en una nou segons l’advocada Marinetti. Soc una nou és un espectacle preciós que transmet la idea de que la bondat sempre preval i que tots hem d’estar preparats per acceptar-la i al mateix temps transmetre-la a tercers, talment com si fos una cadena de favors. A favor de l’obra està una escenografia preciosa capitanejada per un arbre que representa la noguera, però que també és un rellotge de cucut. Després els diversos personatges transporten amb si mateixos unes estructures rodants que per un cantó són les cases dels veïns (amb secrets a dins) i per l’altra els bancs on seuran el jutge, els advocats i els testimonis. Amb molt d’humor, però sobretot amb un missatge que els més petits poden entendre, però que als grans ens ha de calar més fons: hem de reconèixer sempre els actes de bondat dels demés com són, sense interessos, sense prejudicis. I aprendre a tornar-los.

I seguim eixamplant el radi de la Mostra i pujo l’Avinguda Balmes amb alegria i fred al cos. Afortunadament, al Centre Cívic Nord m’esperen les iaies dels Mambo Project. Ens conviden al seu menjador, un espai format per sis taules plenes de tot tipus d’objectes d’èpoques pretèrites. Però els Mambo són una companyia moderna que treballa amb pantalles i càmeres de vídeo. La jove companyia han treballat durant aquest fantàstic projecte A.P (abans pandèmia). És una evolució intel·ligent del Teatre Verbatim. Després de llargues converses registrades a unes quantes iaies, han teixit una dramatúrgia que segueix diversos episodis rellevants de les seves vides: la infància a les monges, els primers novios i com intentaven escapar de la censura, els guateques i les cançons que ballaven, els respectius casaments, els viatges de noces (sense sortir del país) i les traumàtiques nits de noces, els naixements i les criances, i sobretot els múltiples sacrificis que han fet, els somnis sacrificats. És una peça viva, on els actors dupliquen les veus de les iaies, que sovint escoltem, i que transmeten una veritat única que commou. Les iaies són l’últim reducte d’autenticitat, l’abnegació positiva. El nostre món és com és gràcies a elles. No ho oblidem. Gràcies, Mambo Project!

Al migdia fem una visita a la Llotja. La calma habita després dels Speed Datings que han organitzat per tal de posar en contacte programadors i companyies. El que es diu fer fira. Però cap a les 16 h la gent està més per fer la migdiada o dirigir-se al primer espectacle. El temps passa i és hora d’anar a veure el Circ Pistolet al Pati de l’Ateneu. Ve de gust una mica de circ gamberro a la tarda i és exactament el que ofereix aquesta companyia que presenten Potser no hi ha final. Tres saltimbanquis fan salts i acrobàcies amb una taula, amb ampolles i amb tot tipus de suports. Salts, verticals, torres humanes… tot de figures que minut a minut tracten de complicar. Però els números serien en sí mateixos molt insulsos, sinó comptés amb la presència del músic Sergi Estella. Aquest és un One Man Show que no sols acompanya les acrobàcies amb música rock o funk des de dues guitarres impossibles, sinó que sobretot s’encarrega de filar la mínima dramatúrgia que hi ha a l’espectacle. Ja a l’entrada deixa la marca dient que no entén com una estrella com ell ha acabat amb uns hippies com aquells, després de fer cinc anys al Conservatori. Des d’aleshores les bromes del músic van dirigides principalment als tres saltimbanquis. Però també hi ha molt d’humor clown entre els tres artistes , que es dediquen a fer-se la punyeta entre ells. L’espectacle s’aguanta per les bromes, els gags i les històries del músic, però a vegades es fa un pèl monòton i a més a més, algun número no acaba de rutllar del tot. Esperem que a la pròxima ho tinguin més assajat. 

A una hora ja perillosa, on les cames comencen a pesar, m’endinso en un món perillós pel meu estat. Al Teatre de l’Aurora fan Lua, un conte escenificat que la madrilenya Cynthia Miranda explica en vers. La història és bonica, la posada en escena és vistosa i molt delicada, però a més d’un ens costa seguir el fil. Tant de vers i tanta metàfora, tanta figura retòrica acaba tirant enrere. Li costa d’arrencar, de situar realment el conflicte entre la llum i l’ombra i de ben segur que situar-la en aquesta hora no li fa cap favor. Cynthia recorda l’escala on jugava de petita i al bell mig tenim una gran escala de graons de fusta clara. Aquesta estructura amaga portetes i calaixos, doncs anirà traient tot de casetes, blocs de pisos i cases més grans. I fins i tot una torre elèctrica, que acabarà sent l’enemic a batre. Val a dir que el missatge de l’obra és un xic confós i maniqueista: culpar el progrés, la connexió total de l’electricitat amb el fet de que la gent no surti de casa a respirar l’aire lliure i a veure el cel. Però al seu favor hem de dir que la posada en escena és molt bonica, les casetes, el joc de la petita ombra, la figura de la Lua encarnada en una petita llum de peu, les projeccions… tots els elements escenogràfics funcionen i creen una atmosfera preciosa.

I a les nou, amb les expectatives un xic altes ens trobem els set intèrprets de Marie de Jongh amagats sota les seves màscares sense rostre. A l’Ateneu Municipal d’Igualada, la companyia basca estrena a Catalunya Ama, una història crua, dura sobre el que significa la família, el cuidar-se una a altres. L’espectacle té quelcom de magnètic pel fantàstic treball de cos que fan per entendre cada escena sense que diguin ni un sol mot. Té una música expressiva que ens transmet bé la tensió o la tendresa que necessita cada escena. Però les escenes són crues, violentes i fins i tot desagradables de veure. Tot és abstracte i massa conceptual i a hom li genera una distància massa gran com per acabar d’entrar-hi. Surts d’allà amb mal cos. Més val anar a dormir al nostre particular Overlook, l’Hotel Bruc, a la falda de Montserrat.

Diumenge sembla que el fred ha reculat un parell de graus i l’esmorzar ens carrega les piles a tots. Tornem al Teatre Aurora i aquest cop a l’escenari ens trobem el taller d’un sabater feliç, dedicat en cor i ànima al seu ofici. Un sabater manipulat per les dues noies de la companyia Ka Teatre que tant funcionen com les mans del sabater, com representen ser les seves dues ajudants. La particularitat d’aquest taller però és que es troba sota el subsòl. Aquest element funciona quan veiem al plafó de dalt els peus que passen per sobre i com veiem els diferents clients que truquen amb una espècie de visor i deixen les seves sabates que baixen per un muntacàrregues. Sota sola és divertida doncs veiem com el sabater s’encarrega de cada feina com si fos una petita aventura, però li falta apuntalar més el conflicte de les obres que estan fent i que afecten el seu hàbitat.

Després d’aquesta fabulosa història, i aquest cop acompanyat per la família, torno al Centre Cívic Nord. Allà ens endinsarem dins l’Univers de les Engruna Teatre, de les quals guardo un record preciós del Sopa de pedres de l’edició passada. Aquest però és un espectacle d’iniciació, perquè els bebès de 0 a 3 anys puguin jugar i al·lucinar amb les formes i els sons de l’univers que les dues noies (Anna Farriol i Júlia Santacana), acompanyades del músic (Jordi Sala) aniran creant. Un tatami rectangular ocupa gran part de la sala i les famílies ens situem al voltant. Sols els més petits tenen permís per entrar-hi i jugar amb les esferes i els tubs que les noies aniran manipulant. La idea és que a través del joc calmat es vagi creant un particular Big Bang for kids. Durant els 40 minuts que dura el joc, les intèrprets aniran fent ballar els planetes, els dividiran en dos meitats, descobrint fils, cadenes, cables il·luminats, els penjaran en tres mòbils i crearan una simfonia de colors, sons i formes que hipnotitzaran a tots els petits. Una experiència sensorial e interactiva que els més petits (el meu fill entre ells) gaudeixen amb ganes.

Ja sols ens queden dos espectacles. Al Centre Cívic Centre s’han instal·lat la gent de la Companyia Minimons. Han posat les seves taules, amb les seves tendes, perquè cada família fem un recorregut cap als nostres records més intrínsecs. És una instal·lació bonica, amb un punt naïf, però que acaba captivant més als pares que no als fills petits. I és que a l’entrada ja marquen el biaix al demanar-nos un record ben bonic de la nostra vida. Quin record especial pot retenir a la memòria un nen de tres anys? Malgrat tot, el passatge fa un recorregut que passa per una merceria, una perfumeria, una sastreria, una rellotgeria, una botiga de joguines i altres tendes fetes amb diorames en miniatura. En cada una d’elles demana a les famílies, grans i petits, un joc que implica olorar fragàncies, escollir les joguines que ens representen, els llibres que ens han marcat i molts altres petits records que ens han anat formant. Un paratge que els papes acabem explicant als petits.

I acabem la Mostra com cal, al Teatre de l’Aurora, aquest equipament municipal ben bufó, ideal per muntatges de factura més aviat petita. I l’espai és el que necessiten la Marta Gorchs i la Tanja Haupt (i els seus acordions) per estirar-hi la seva moqueta, posar-hi la escala de fusta i les quatre estructures que simulen quatre roques. La Marta serà una ballarina a la recerca d’unes Sabates vermelles que li donin el sentit i l’alegria de viure. Contorsions a l’escala, equilibrismes, giragonses de ballet, rialles i finalment números de clown. Un camí d’aquesta pobra noieta orfe cap a la felicitat, al saber torbar-se un mateix. Al Gerard, el meu fill, va connectar 15 minuts al principi, va dormir uns altres 20 i amb la xerinola de la pallassa va tornar a connectar. Però la combinació de números circenses, el ballet i les diferents músiques que la instrumentista anava tocant funcionava perfectament. Al final, va esdevenir un bon final de festa d’una Mostra massa freda, però tant o més estimulant que l’anterior edició.

Martí Figueras

Arxivat com a: Sin categoría

20 d'abril de 2022 by gestio_recomana Deixa un comentari

Anar a una mostra de teatre infantil i juvenil és una oportunitat d’or per netejar la mirada i descobrir el teatre a través dels ulls dels infants i adolescents. O almenys aquesta hauria de ser la intenció d’una fira amb més de 30 anys d’història. A l’hora de la veritat la Mostra d’Igualada presenta diverses propostes que tant poden captivar a un públic més infantil com més adult. Jo he preferit netejar la mirada i anar a buscar aquells espectacles més dirigits cap a la canalla.

Dissabte

Començar la Mostra (la meva primera Mostra, sense conèixer els carrerons d’Igualada) a l’Escorxador, de pressa i corrents, podria presentar mal auguris. Però Sopa de pedres, la proposta que van presentar a la Sala Paral·lela la companyia Engruna Teatre ha estat una de les peces més delicioses i delicades del cap de setmana. La història de l’Alma és la d’una noia refugiada (al principi, la feia més europea pel batibull de llengües europees que semblava parlar) que fuig del seu poble per la guerra i arriba a una Europa, presentada com a terra d’oportunitats. Però la realitat no és tan amable. Les Engruna no volen deixar escapar l’oportunitat d’explicar que aquí a Europa no tenim la millor actitud a l’hora d’acollir els refugiats, però ho fan amb humor, sense ser pamfletàries i amb molta màgia. L’escenografia mòbil, feta a base de finestres i portes i el retrat dels personatges, sense malícia però sense amagar la ignorància i la desconfiança fan que l’espectacle rutlli com la seda i planti una llavor social a les consciències dels nens.

I com que l’espectacle va començar deu minuts tard -tònica habitual en moltes de les obres. Ho accepto, és un altre tarannà- i a les 11 em començava Orbital dels Farrés Brothers a l’Ateneu, doncs vaig arribar amb l’espectacle començat i obligat a ubicar-me al galliner. Tot i així, un altre cop els Farrés tornen a crear un espectacle màgic, d’una gran complexitat tècnica i interpretativa però que captiva per igual a grans i petits. Per una banda tenim a la pantalla la Judith Farrés (Mariona) qui ens explica que és una astronauta preparada per anar a una missió espacial a Mart. I aprofitant la seva saviesa, ens fa una lliçó magistral sobre varis conceptes: moure’s a l’espai, en cercles; sobre els avions i els coets; sobre els planetes i el sistema solar; i sobretot, sobre els seus records d’infància quan amb els seus amics Yuri i Nil (noms molt espacials) s’imaginaven pilotar coets i volar fins llunyans planetes.

I precisament en Yuri i en Nil són els protagonistes reals de l’obra. Sota la cara d’en Pep i en Jordi Farrés, veiem diversos episodis de la vida dels dos amics en edat adulta i com van recreant gags i situacions absurdes que es relacionen amb les idees que va llençant la Mariona. A través de projeccions a la pantalla, projeccions sobre tres taules que van movent, amb objectes de tot tipus, des d’un drap que voletegen talment com si fos una pizza (pels entesos, lo que seria un dapo) fins a un cabdell de llana i amb una imaginació desbordant, els dos intèrprets ens endinsen en un món d’aventures i en una lliçó pedagògica sobre l’amistat i sobre complir els somnis. I no és gens fàcil fer el que fan aquesta gent. Però quan les idees brollen sense censura, tot es pot aconseguir, malgrat la complexitat.

El sol i la calor ha estat també molt protagonista durant tota la Mostra d’Igualada. I aquest es va notar amb ganes a la pista de l’Ateneu on els de Circ Bover havien instal·lat la seva estructura robusta de tres canyes de Bambú. Àvol és un divertit i espectacular xou de circ on els quatre intèrprets es fan passar per uns simples tècnics al principi per acabar destapant-se com autèntics virtuosos, tot fent cabrioles i equilibrismes per aquetes canyes de bambú. I de fons una reivindicació profunda a l’ofici de l’artista (i del tècnic). L’espectacularitat plàstica d’alguns dels números va captivar des d’un bon principi als més menuts. Sentir darrera teu un infant comentar al seu pare, com ho fan això? És un gust. Així un aprèn a netejar la mirada, a intentar veure les coses com si fos la primera vegada.     

Després de dinar a l’ombra, torno a enfilar cap a l’escorxador. El sol apreta però més les ganes de veure de nou als Egos Teatre. Ja fa anys que els hi he perdut la pista després de veure Ruddigore o El crim de Lord Arthur Saville el llunyà 2012. S’han centrat en el projecte de Egos Petits i de fet Tot esperant en Will és el musical que presenten a la Mostra. I poques coses han canviat, continua la mateixa energia, la mateixa qualitat en la interpretació vocal, aquests trucs per sorprendre i fer riure al públic i, sobretot, una interpretació hereva de la commedia dell’arte. Són bufons, fan de bufons i homenatgen als bufons. I tot això parlant del gran bard anglès i les seves obres.

No és Godot, sinó en William Shakespeare a qui esperen aquests tres personatges. Tres actors que esperen l’arribada del seu dramaturg per poder aclarir alguns aspectes que no els queden clars dels seus textos. Els hi falten pròlegs. I durant l’espera aprofitaran per reflexionar sobre temes tan prosaics com la filosofia o l’amor. I tot plegat trufat de referències i cites del seu dramaturg de capçalera. I endinsant-se en l’obra del bard, tots tres (Anna Alborch, Rubèn Montañà i Maria Santallusia) reformulen clàssics d’en Will com Romeu i Julieta o El somni d’una nit d’estiu. Un relectura divertida i actualitzada i amb un final que, de fet, tampoc els fa el pes. Exigeixen a en Will que escrigui un epíleg que expliqui quina és la gràcia de tot plegat.

Hi ha moltes marques d’estil a Egos. Sens dubte una d’elles és la construcció d’uns números musicals i unes cançons d’una execució lírica molt ben empastada. En aquest cas, aposten per cançons que sonen medievals, cànons clàssics, basats en partitures de Mozart, Verdi o Gounoud entre altres. Però el que sobresurt més de la funció és els mils usos que li treuen a una flassada o a altres objectes amb els que juguen constantment. Egos Teatre fa un proposta espectacular, on es multipliquen les històries i els paisatges gràcies al joc constant de la recreació.

Al costat, a la sala lateral de l’Escorxador espera la companyia de La Negra, capitanejada a escena pel Juli Cantó i Carlos Amador, dos mariners que s’enfonsaran en un altre autor referent per recuperar de l’ostracisme: Jules Verne. La companyia valenciana instal·la una peixera i amb ella, un joc de llums que recreen les atmosferes idònies, el joc de mans i dits i la manipulació d’un llibre i de tot de plàstics, ens expliquen Nautilus, una actualització low cost de les 20.000 llegues d’un viatge submarí. Sols hi ha dos personatges, Annorax i el Capità Nemo. Però és l’aigua i el joc dels diferents materials amb aquesta els protagonistes de la funció. Un espectacle visual que a vegades llangueix massa en alguns dels seus números aquàtics i amb un missatge final suficient potent com per fer recapacitar als més menuts sobre la importància de la preservació dels nostres oceans.

Diumenge

El diumenge comença d’hora també. I els vilatans d’Igualada ja estan a quarts de deu mirant totes les relíquies i antiguitats que es venen al Passeig Verdaguer en la fira de diumenge. Per part meva però vaig una mica més enllà i arribo al Teatre de l’Aurora per veure, ves per on, Andròmines. Però durant l’hora que dura la funció de la companyia Samfaina de Colors no veurem llànties antigues, ni rellotges, ni cap objecte semblant. Les andròmines que fan referència son a aquells records del passat, aquelles caixes amuntegades a les golfes les quals un dia les hi traiem la pols. D’allà emergeix una nina, la millor amiga de la conductora, Mirna Vilasís, ben acompanyada d’un músic, Xavi Múrcia. Ambdós aniran cantant i recordant aspectes de la infància.

L’espectacle li falta ritme, un concepte que acabi de lligar-ho tot. El joc de les lletres i els conceptes i que al final totes juntes creen una paraula no acaba de funcionar i pot estar més ben lligat. Hi ha moments molt bonics, en que petits i grans ens deixem endur per la màgia del moment, com les ombres xineses explicant la història del Molinet o la cançó de l’aigua en la que ella fa percussió amb un toll d’aigua.

D’Igualada ens dirigim a Vilanova del Camí, a Can Papasseit on han habilitat unes grades per encabir la gentada que ve a veure Les aventures del Lleó Vergonyós, espectacle de El Pot Petit. És el primer espectacle que fan basat en una de les seves cançons més cantades pels infants. Un escenari en semi cercle, que va mutant, amb colors vistosos, simbolitzant la sabana i la selva. Un músic multi instrumentalista que es va passejant al voltant i la Mercè Munné i el Ovidi Llorente qui manipulen tot de titelles que agrupen la fauna d’aquesta aventura. I unes veus que recreen totes els personatges, amb una gran amplitud de registres. Tot ben encaixat i empastat en una història senzilla que posa valor a l’amistat entre les espècies i a la importància del joc i el bon humor per fer passar la timidesa i la vergonya. Un èxit aclaparador que els més petits viuen intensament i encara més quan al final canten la cançó original del Lleó vergonyós. El Pot Petit és el primer grup que despertarà el fan que aniran traient.

No es pot anar a la Mostra un diumenge i no reservar taula per dinar. Una de les altres lliçons que he après per pròximes edicions. Malgrat to aconseguim dinar a un lloc prou bé i ben a prop de les Cotxeres de Moixiganguers on a quarts de quatre visitarem La “petita” Moby Dick. L’espectacle d’Eudald Ferré, un dels titellaires referents de casa nostra, no arrenca bé. Té un gran actiu, el qual se li treu poc profit i al final tampoc acaba d’arribar a bon port. Un senyor amb barba blanca ens rep a una petita estança repleta d’objectes. Diu que és bombador, però que la seva aventura més important ha estat acompanyar una petita catxalot, a la cerca d’un poeta que va deixar una poesia d’amor a una ampolla. Ens passem més de deu minuts sentint una història que no ens porta massa a enlloc. No hi ha, de fet, cap referència al clàssic de Hermann Melville, més enllà del nom de la balena. La xerrameca serveix per presentar-nos a la seva amiga, però aquesta està a la sala contigua. Descoberta pel mariner previ avís de que al tercer toc d’alarma s’haurà de fugir de la sala perquè serà inundada, el cetaci és un animatrònic d’una dimensió considerable, preciós, de tacte agradable, i que mou lleugerament l’aleta i la cua segons les ordres que doni el mariner. Al final de la visita i a través d’unes butlletes que el públic assistent hem omplert abans d’entrar, el mariner descobreix el poeta aquí li encaixarà perfectament el casc de bus. I poca cosa més. El pitjor però era la poca connexió del propi Eudald Ferré amb els més petits. Una llàstima.

Afortunadament encara em quedava un últim cartutx. Tornava a l’Aurora per veure la companyia Pentina el gat presentant Vers per on, l’espectacle idoni per tancar una festa infantil. A l’escenari tres músics i una cantant canten, reciten poesia i posen en valor aspectes tan essencials de la infància com els jocs de carrer o les festes tradicionals. La poesia pop de la companyia s’estén amb bon ritme, ara un funky, ara una rumbeta, ara un rap. Sempre buscant la ràpida interacció del públic (els infants sempre s’entreguen si els saps fer jugar), donant valor a la poesia, un gènere literari poc valorat per la canalla. En castellà diuen que la letra con sangre entra. Però una bona cançó i un bon acompanyament musical és encara millor per donar valor a la paraula.

Un bon final de festa. El final que aquesta Mostra es mereixia. Diuen els veterans que enguany no ha estat tan reeixida com altres edicions. Però lo important era fer-la i ser-hi. I els artistes no han deixat d’agrair en cada funció que així sigui i que els hagin deixat l’espai per explicar les seves històries. I aquest és el gran valor. Perquè això, encara que en depèn de quines obres es veiessin més programadors i periodistes que nens, està fet per captivar els més petits, per donar-li’ls una altra finestra on abocar la seva imaginació i per entendre el món en el que viuen.

Martí Figueras

Arxivat com a: Sin categoría

14 de març de 2022 by Clàudia Brufau Deixa un comentari

Fa una colla d’anys quan vaig veure The Dog Days are Over (2014) de Jan Martens a la sala MAC dins del festival Sâlmon vaig sortir intoxicada pels saltirons i el ritme de la peça. És una d’aquelles coreografies que se’t fiquen sota la pell i es filtren per tots els sentits i et desperten la teva empatia cinètica (aquella connexió neurològica que s’estableix quan veiem els altres moure’s). Va ser d’aquelles peces que em va frapar, d’aquelles que realment suposen un descobriment artístic que atresores. De fet, és amb aquesta obra per a 8 ballarins, que salten durant 70 minuts, amb la qual Jan Martens (1984) va irrompre amb força en el panorama internacional. Aquest ballarí i coreògraf flamenc és actualment un dels artistes més influents i reconeguts de la seva generació. Amb molta dedicació i passió ha desenvolupat una obra i unes propostes coreogràfiques molt difícils de classificar o etiquetar. Intrèpid i fins i tot radical, en les seves peces connecta el moviment i la composició coreogràfica amb la vida contemporània. 

Aquesta setmana dins del marc del festival Dansa Metropolitana, el Mercat de les Flors presenta dues peces recents de Martens. El solo interpretat per ell mateix Elisabeth gets her way, sobre la clavecinista Elisabeth Chojnacka que farà els dies 16 i 17 de març a les 20 h, a la sala PB. I el cap de setmana, els dies 19 i 20 de març a la sala MAC, arriba un espectacle de gran format Any attempt will end in chrused bodies and shattered bones, una peça amb 17 ballarins d’entre 17 i 70 anys.

Jan Martens, intrèpid, honest i profund 

En totes les seves creacions, Martens ha intentat mantenir la seva ment ben ocupada amb allò que observa al seu voltant, que poden ser llibres, pel·lícules o temes socials. El coreògraf flamenc, que es va formar com a ballarí a Fontys Dance Academy a Tilburg i es va graduar el 2006 en dansa al Artesis Royal Conservatoire d’Anvers, va començar a crear les seves pròpies peces el 2010. Des del seu primer solo I can ride a horse whilst juggling so marry me (2010), el ventall de la seva obra és molt ampli. Des de A Small Guide On How to Treat Your Lifetime Companion (2011), inspirada en una pel·lícula de François Ozon, o el duet Victor (2013) que tenia referències al cas Marc Dutroux, un cas d’abús infantil que va commocionar Bèlgica. Més endavant, Martens també ha tocat temes relacionats amb internet i com ens arriba la informació avui en dia en obres com The Common People (2016) o Rule of Three (2017). En general, una de les grans preocupacions de Martens és la transparència, li agrada mostrar com funcionen els elements de les seves peces o com està construïda la coreografia. Per aquest motiu, el seu treball es presenta d’una manera simple o minimalista, sense o poca escenografia, i deixa que el focus recaigui sobre els intèrprets. El resultat d’aquest modus operandi, però, varia, creant efectes més teatrals, d’altres més narratius i en altres ocasions més abstractes. A nivell de moviment, Martens no ha creat un llenguatge propi, sinó ha jugat amb diferents fòrmules i contextos per deixar que sorgeixin noves idees. En cada peça intenta repensar la relació entre el públic i els intèrprets.

A part del seu treball com a ballarí i creador, el 2014 Martens va crear la plataforma coreogràfica GRIP (Anvers i Rotterdam) juntament amb la gestora cultural Klaartje Oerlemans. A través d’aquesta organització, produeixen i donen suport al treball de Cherish Menzo i Steven Michel. Martens també és un artista associat de DE SINGEL a Anvers.

Seguint el traç d’una dona excepcional 

Elisabeth gets her way vol retre homenatge a la clavecinista polonesa Elisabeth Chojnacka (1939 – 2017), una instrumentista que va ser en part responsable del ressorgiment de la música per clavicèmbal a mitjans del segle XX. Martens ha creat un retrat dansat en el que “toca” el seu cos com feia Chojnacka amb el clavicèmbal. La banda sonora, que consisteix en enregistraments de l’artista polonesa fets al llarg dels cinquanta anys de la seva carrera, inclou obres de Nyman, Ligeti o Montague. L’ambició del coreògraf és mantenir-se a prop de les partitures de vegades complexes mentre ell balla.

Als anys seixanta Chojnacka va contribuir en redescobrir un instrument antic a través d’obres contemporànies i  peces centenàries. Gràcies al seu talent i perseverança, durant els anys setanta i vuitanta diversos compositors d’avantguarda, entre elles Ligeti, Xenakis o Ferrari van escriure noves obres per a clavicèmbal, que sovint van dedicar a la instrumentalista. El solo combina el moviment de Martens sobre les notes de Chojnacka amb fragments documentals i entrevistes a persones que la van conèixer en els quals es narra la vida de l’artista polonesa. 

Contra la violència que ens governa

Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones és la primera peça en la qual Jan Martens es centra en el gran escenari. Es tracta d’una producció per a disset ballarins i ballarines, que es va estrenar al Festival d’Avinyó i que ara veurem al Mercat de les Flors. És doncs, una peça de gran format. Cal recordar com van minvar les peces d’aquest estil a partir del 2010, quan la crisis econòmica va forçar a les arts escèniques i sobretot a les generacions més joves d’artistes a confinar-se en duets i solos. Més de deu anys després, aquest tipus de peces corals tornen els escenaris firmades per coreògrafs i coreògrafes de la generació que va emergir a base de solos i duets, com és el cas del mateix Jan Martens. 

En aquesta gran peça compta amb un elenc heterogeni, que agrupa diferents generacions (la més jove té 17 anys i el més gran, 70), en el que cadascú ve de formacions i trajectòries dansístiques molt variades. Sobre l’escenari des del primer intèrpret en aparèixer fins l’últim en trepitjar-lo busquen la seva pròpia veu. Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones tracta sobre reclamar l’espai, com passa amb les manifestacions en massa o les protestes. A partir de la diversitat d’edats i estils de moviments, Martens parteix d’allò més performàtic per compondre un gran espectacle de dansa. L’escenari gris traçat de línies ajuda a l’espectador a veure la composició coreogràfica amb més transparència.

Sota la paleta inquietant de melodies i harmonies del Concert per a Clavecí i Cordes Op 40 de Henryk Górecki, una partitura que a voltes recorda la Consagració de la Primavera de Stravinski, d’altres a la banda sonora de Psicosis, i en altres moments dona peu a melodies més amables. Enmig d’aquest concert tempestuós per a clavecí irromp la meravellosa peça escrita per Kae Tempest i Dan Carey ‘People’s Faces, ‘Triptych: Prayer/Protest/Peace de Maxwell Roach i un recital de ‘Spring’ d’Ali Smith. A través d’aquests textos, Martens injecta la seva peça, encara més, de missatge polític. Ara bé, el missatge que predomina és la famosa declaració del president xinès Xi Jinping del 2019: ‘Anyone attempting to split China in any part of the country will end in crushed bodies and shattered bones’ (Qualsevol que intenti dividir la Xina o qualsevol part del país acabarà amb el cos aixafat i els ossos esmicolats). Amb aquesta cita Martens ens recorda el llenguatge verbal violent que ens governa i que alimenta l’autocensura, la por. A Any attempt will end in crushed bodies and shattered bones Martens construeix un espectacle hipercinètic en el que els disset intèrprets invoquen una voluntat col·lectiva a través de les seves individualitats.

Arxivat com a: Sin categoría

22 de febrer de 2022 by Clàudia Brufau Deixa un comentari

Afincada a França des de fa una bona colla d’anys, l’Aina Alegre (1985) are viu i treballa a cavall de París i Barcelona. La coreògrafa de Vilafranca del Penedés, que actualment és artista resident del Mercat de les Flors ens parla de les peces que hi presentarà els propers dies. El solo R.A.U.X.A es podrà veure el 26 i 27 de febrer i el trio La Nuit, nos autres el 2 i el 3 de març. Entre dues ciutats, entre el gust per allò ancestral i la curiositat per la ciència ficció, Aina Alegre és una veu del present que fa vibrar i descobrir la matèria intangible de la que estem fets. 

Per què vas anar estudiar dansa a França? Era un objectiu que t’havies marcat molt abans d’anar-hi?

Va ser molt casual. Jo estava estudiant sociologia a la UB i també estava fent una formació a Barcelona en un lloc on hi havia molta barreja de disciplines, es feia cant, teatre i dansa, cosa que m’anava molt bé, perquè no tenia molt clar cap a on tirar. Quan em vaig plantejar estudiar dansa a fons em va passar el que li va passar a molta gent de la meva generació: pensar que a Barcelona no hi hauria sortides i que, a més, era més interessant sortir fora. Llavors tenia 19 anys, m’agradava França i volia aprendre francès, així que vaig llençar-m’hi. Vaig entrar al CNDC d’Angers, on et formen tan com a ballarina com a creadora, a més s’ensenya a fons història de la dansa contemporània, filosofia sobre el cos i sobre el pensament antropològic. 

Després d’haver estudiat i treballat més de 15 anys a França principalment, ara treballes i vius a cavall de París i Barcelona. De fet, tens el peu més posat a Barcelona perquè el 2021 vas començar la teva relació amb el Mercat de les Flors com artista resident. Què suposa aquest canvi per a tu?

El desig de voler estar a cavall de París i Barcelona no és només un desig personal, sinó també és per penetrar en altres cultures coreogràfiques. La de Barcelona i la de París no tenen res a veure. Es tracta també de poder renovar la meva mirada cap al món coreogràfic o deixar-me influenciar per noves maneres de pensar allò coreogràfic. Jo al final soc una artista francesa, però alhora sempre he estat estrangera. El que m’interessa ara és viure entre països o entre mons coreogràfics. És a dir, no tenir una visió que sigui única o unilateral, sinó que sigui més múltiple i poder estar a cavall entre diferents territoris i cultures. 

Ara estic treballant en una creació nova que estrenarem l’any que ve a Bèlgica i aquí al Mercat en la que la meitat de l’equip és d’aquí i l’altre és de França. Serà la peça que he creat amb un grup més gran fins ara, som onze, sis ballarines i cinc músiques. 

A Barcelona hem conegut el teu treball gràcies a la Sala Hiroshima, on vas estar una temporada d’artista resident i on va presentar peces com Le Jour de la Bête (2017) o on vas pre-estrenar La Nuit, nos autres (2019). Al Mercat tornes a presentar la segona peça. Quan vaig veure La Nuit va ser com veure una altra cara teva com a coreògrafa. 

De fet, La Nuit és una resposta a Le Jour de la bête, que indaga en celebracions diürnes, en espais públics. A Le jour de la bête (El dia de la bèstia) vaig fer servir materials coreogràfics que son molt empàtics, és a dir, per convidar tothom en aquest cos col·lectiu, o en aquest cos catàrtic. En canvi amb La Nuit, nos autres (La nit, els altres nosaltres) em vaig preguntar: com seria una celebració íntima i individual en un espai nocturn. Quin seria el viatge? I el primer moviment que a mi em sortia era fer un viatge cap al si d’una mateixa per poder alliberar altres corporalitats, altes fisicalitats o altres cossos. Perseguia la idea d’un cos més plural, més híbrid, la idea de la transformació i mutació, però no pas de la identitat. 

La fisicalitat de La nuit s’allunya molt de la de Le Jour.

En aquesta peça també era la primera vegada que estava fora, i el primer que vaig veure és que volia alimentar-me del trio format per Isabelle Catalan, Cosima Grand i Gwendal Raymond, les ballarins i el ballarí de la peça. És una fisicalitat que està lluny del que acostumo a fer jo com a intèrpret en les meves pròpies peces. A La Nuit, nos autres vam treballar molt les mans, perquè les mans poden revelar molt sobre l’estat d’una, i la idea del joc de màscara, que també passa per l’ús de la veu com a màscara. Vaig dedicar-me a mirar molts retrats amb la idea de treballar un autoretrat de transformació permanent. També em va influenciar molt la fotògrafa dels anys vint Claude Cahun. Volia arribar a la seva noció d’autoretrat però en moviment per presentar una sèrie de mutacions. No busco que l’Isabelle, la Cosima i en Gwendal encarnin personatges, sinó estats del cos i moviments energètics. Tot plegat té un aire molt barroc. 

D’ença que es va pre-estrenar a la Sala Hiroshima s’ha presentat 30 vegades. Ha crescut o canviat la peça?

Aquesta peça per a mi sempre ha estat molt misteriosa, perquè depén molt de les dosis. Poder-la presentar davant del públic m’ha anat molt bé, perquè no és una peça frontal. És una mica com mirar un aquari. Hem anat trobant l’equilibri entre aquest món misterios i la connexió amb el públic deixant que l’espectador pugui anar penentrant amb la seva mirada i  pugui fer el seu propi viatge, sense guiar-lo. La Nuit té molt a veure amb el que podria ser una experiència pictòrica. És a dir, com un quadre se’ns pot anar revelant a poc a poc. Jo quan l’estava creant parlava de l’experiència coreo-plàstica. Això fa que la relació amb el temps i la presència sigui diferent. No es tracta d’una peça lenta, però no té un ritme tan obvi com altres peces. 

L’altra peça que presentaràs al Mercat de les Flors és R.A.U.X.A. Un solo que vas crear en plena pandèmia el novembre del 2020, pel festival Next Festival, que és un festival transfronterer entre Bèlgica i França. Quan vas estar treballant aquest solo vas començar a treballar de manera més evident, un gest que ja estava latent en treballs anteriors, el picar i el martellejar. 

Sí, amb R.A.U.X.A., de cop vaig agafar consciència sobre aquest picar, aquest martellejar com un gest que forma part del meu llenguatge coreogràfic, però que activo de maneres molt diferents. Em tornava a venir aquest gest, i per a mi no es tracta només del gest, sinó d’allò que dispara, a mi em porta a connectar amb la qüestió del ritme, de modular l’espai, modular el terra, em porta a un cos sonor. La necessitat d’implicar la materialitat del terra o de l’espai, em porta a la repetició. No pas una repetició mecànica, sinó una repetició per obrir sensacions físiques i sensorials. M’agrada també la idea de crear ressonància a partir de la vibració del cos. És un cos que té límits, però que gràcies a la dansa s’expandeix. Picant crees molta ressonància i aquesta noció d’expansió immaterial alimenta la meva recerca en general. És un motor que m’ajuda a generar material.

Què té de “rauxa” R.A.U.X.A.? 

Jo sempre tinc el títol pensat. Al principi em dona molta informació i després el deixo anar, perquè no em serveix per res. En el seu moment vaig trobar que la pulsió del picar lliga amb “rauxa”, que és una paraula arcaica, i que sempre va associada amb el seny. Gràcies al treball amb els col·laboradors i col·laboradores de l’espectacle vaig entrar a indagar en la memòria d’un gest. Perquè les primeres formes de picar també son les primeres formes de música, de comunicació, de fer objectes. Aquests elements tan arcaics a mi em propulsen  cap a la futurabilitat del propi gest. 

Jo treballo molt amb la noció de ficció i ciència ficció. La ciència ficció ha influenciat molt el meu imaginari, perquè justament per a mi és un lloc des d’on emancipar els cossos, ha sigut un lloc de projecció i utopització dels cossos. La peça va atrevassant diferents atmosferes, és una immersió sensorial. 

La música a R.A.U.X.A és en directe. Quina relació estableixes entre els diferents elements escènics?

Sí, en Josep Tutusaus toca en directe, treballa amb sintetitzadors i amb una estació electroacústica, però no se’l veu, perquè no és un duet entre una ballarina i un músic. Però, en canvi, sí que ens vam adonar que per a la peça era molt important que es mantingués en viu el que fa, ja que sinó és impossible mantenir la polirítmia del meu picar, el que els micros agafen i el que ell fa. És important mantenir l’escolta en viu, tot i que la peça estigui escrita. Hi ha una certa interdependència entre els elements, entre la llum, el so i el cos, perquè no volia que la llum i el so només donéssin suport al que jo faig, sinó que tinguessin la seva pròpia vida. Som tres cossos que ens estem relacionant. Les llums a R.A.U.X.A. són un cos en moviment. Volia que el públic no només miri un cos, sinó també un espai. Fins ara havia estat treballant molt en el cos com a centre i ara m’interessa molt el que hi ha entre els cossos, que és el que deixem com a traça en els espais. 

La recerca sobre el picar i el martellejar no s’acabava amb R.A.U.X.A o altres espectacles que puguis crear en un futur. Com l’estàs desenvolupant?

Quan vaig començar a pensar R.A.U.X.A. vaig veure que m’interessava fer una recerca de totes les cultures i comunitats que piquen i martellegen en les seves danses o oficis. No podia evocar això en un sol espectacle, ja que es tracta d’una investigació llarga que podria durar tota la vida. Per tant, vaig veure que havia de separar aquests dos projectes. D’aquesta manera van sorgir els ESTUDIS en els que recullo la paraula de persones que m’expliquen la seva pròpia cultura i la seva relació amb el picar que pot ser en danses populars o com treballen en el camp, la indústria, o la música. És un món molt obert. Per exemple, FANDANGO està enfocat en la collita de les experiències de persones del País Basc, que m’explicàven la seva història íntima. O, a ESTUDI 3, que vaig presentar a Fira Mediterrània, vaig treballar amb gent que balla el ball dels Pastorets, una dansa que es practica a Tarragona, Sitges i Vilafranca. Els balladors porten un bastó  llarg de roure i piquen a terra, que també és molt curiós. ESTUDIS també tracta de com jo, que mai aprendré bé aquestes danses, m’alimento d’aquestes paraules, d’aquest relat, i ho transformo en la meva pròpia ficció física.

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 13
  • Pàgina 14
  • Pàgina 15
  • Pàgina 16
  • Pàgina 17
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat