Sin categoría

Una nova Mostra Igualada ha acabat. Ja porten més de 30 anys programant obres per petits, joves i adults, és a dir per aquelles famílies que veuen les arts escèniques com el gaudi i l’aprenentatge que necessiten per créixer. Enguany, la Mostra continuava arrossegant cert desencís provocat per la pandèmia. Però no ens enganyem, el fred polar que just ha fet durant els dies de Mostra tampoc ha ajudat a que les famílies sortissin del seu cau. Un servidor, però, no el va notar fins dissabte a primera hora.

El Passeig Mossèn Jacint Verdaguer està desèrtic. Amb quatre gambades arribo a l’Escola de Música on està la instal·lació del valencià José Antonio Portillo. Un plafó de mides considerables ens presenta un cervell preciós, amb tots els seus lòbuls. Aquest òrgan que representa el de tots està dividit en sis categories (gestació, naixement, infantesa, adolescència, adult i retorn). I repartits per aquetes categories hi ha tot de calaixos. Portillo crea a A pie una instal·lació sonora que combina la música, la mecatrònica, el dibuix i el so. Quan es posa en marxa, el cervell ens interpel·la. Ei tu, si tu. Després comença el viatge a través de la vida. Passem per totes les fases i, mentre una veu en off ens va narrant diferents episodis de cada etapa, es van obrint calaixos on amb el moviment sonen tot de picarols, sonalls, campanetes, claus i tot d’objectes que creen una simfonia de sorolls i sons que ens capbussen en cada episodi vital. La immersió és interessant i poder veure el funcionament de l’artefacte en plena funció és interessant. Al acabar, la voluntària ens explica que el Portillo té creada una dramatúrgia que interrelaciona amb aquest cervell mecatrònic. Ens quedem amb ganes de saber com ho farà. Ànims, José Antonio!

A les deu i endinsant-nos més pels carrerons d’Igualada, la vida comença a fer-se notar. A l’Escorxador estan els Zum-Zum Teatre preparats per explicar-nos la història de l’Ómar, l’immigrant que ve de la mar i que al poc d’arribar es convertirà en una nou segons l’advocada Marinetti. Soc una nou és un espectacle preciós que transmet la idea de que la bondat sempre preval i que tots hem d’estar preparats per acceptar-la i al mateix temps transmetre-la a tercers, talment com si fos una cadena de favors. A favor de l’obra està una escenografia preciosa capitanejada per un arbre que representa la noguera, però que també és un rellotge de cucut. Després els diversos personatges transporten amb si mateixos unes estructures rodants que per un cantó són les cases dels veïns (amb secrets a dins) i per l’altra els bancs on seuran el jutge, els advocats i els testimonis. Amb molt d’humor, però sobretot amb un missatge que els més petits poden entendre, però que als grans ens ha de calar més fons: hem de reconèixer sempre els actes de bondat dels demés com són, sense interessos, sense prejudicis. I aprendre a tornar-los.

I seguim eixamplant el radi de la Mostra i pujo l’Avinguda Balmes amb alegria i fred al cos. Afortunadament, al Centre Cívic Nord m’esperen les iaies dels Mambo Project. Ens conviden al seu menjador, un espai format per sis taules plenes de tot tipus d’objectes d’èpoques pretèrites. Però els Mambo són una companyia moderna que treballa amb pantalles i càmeres de vídeo. La jove companyia han treballat durant aquest fantàstic projecte A.P (abans pandèmia). És una evolució intel·ligent del Teatre Verbatim. Després de llargues converses registrades a unes quantes iaies, han teixit una dramatúrgia que segueix diversos episodis rellevants de les seves vides: la infància a les monges, els primers novios i com intentaven escapar de la censura, els guateques i les cançons que ballaven, els respectius casaments, els viatges de noces (sense sortir del país) i les traumàtiques nits de noces, els naixements i les criances, i sobretot els múltiples sacrificis que han fet, els somnis sacrificats. És una peça viva, on els actors dupliquen les veus de les iaies, que sovint escoltem, i que transmeten una veritat única que commou. Les iaies són l’últim reducte d’autenticitat, l’abnegació positiva. El nostre món és com és gràcies a elles. No ho oblidem. Gràcies, Mambo Project!

Al migdia fem una visita a la Llotja. La calma habita després dels Speed Datings que han organitzat per tal de posar en contacte programadors i companyies. El que es diu fer fira. Però cap a les 16 h la gent està més per fer la migdiada o dirigir-se al primer espectacle. El temps passa i és hora d’anar a veure el Circ Pistolet al Pati de l’Ateneu. Ve de gust una mica de circ gamberro a la tarda i és exactament el que ofereix aquesta companyia que presenten Potser no hi ha final. Tres saltimbanquis fan salts i acrobàcies amb una taula, amb ampolles i amb tot tipus de suports. Salts, verticals, torres humanes… tot de figures que minut a minut tracten de complicar. Però els números serien en sí mateixos molt insulsos, sinó comptés amb la presència del músic Sergi Estella. Aquest és un One Man Show que no sols acompanya les acrobàcies amb música rock o funk des de dues guitarres impossibles, sinó que sobretot s’encarrega de filar la mínima dramatúrgia que hi ha a l’espectacle. Ja a l’entrada deixa la marca dient que no entén com una estrella com ell ha acabat amb uns hippies com aquells, després de fer cinc anys al Conservatori. Des d’aleshores les bromes del músic van dirigides principalment als tres saltimbanquis. Però també hi ha molt d’humor clown entre els tres artistes , que es dediquen a fer-se la punyeta entre ells. L’espectacle s’aguanta per les bromes, els gags i les històries del músic, però a vegades es fa un pèl monòton i a més a més, algun número no acaba de rutllar del tot. Esperem que a la pròxima ho tinguin més assajat. 

A una hora ja perillosa, on les cames comencen a pesar, m’endinso en un món perillós pel meu estat. Al Teatre de l’Aurora fan Lua, un conte escenificat que la madrilenya Cynthia Miranda explica en vers. La història és bonica, la posada en escena és vistosa i molt delicada, però a més d’un ens costa seguir el fil. Tant de vers i tanta metàfora, tanta figura retòrica acaba tirant enrere. Li costa d’arrencar, de situar realment el conflicte entre la llum i l’ombra i de ben segur que situar-la en aquesta hora no li fa cap favor. Cynthia recorda l’escala on jugava de petita i al bell mig tenim una gran escala de graons de fusta clara. Aquesta estructura amaga portetes i calaixos, doncs anirà traient tot de casetes, blocs de pisos i cases més grans. I fins i tot una torre elèctrica, que acabarà sent l’enemic a batre. Val a dir que el missatge de l’obra és un xic confós i maniqueista: culpar el progrés, la connexió total de l’electricitat amb el fet de que la gent no surti de casa a respirar l’aire lliure i a veure el cel. Però al seu favor hem de dir que la posada en escena és molt bonica, les casetes, el joc de la petita ombra, la figura de la Lua encarnada en una petita llum de peu, les projeccions… tots els elements escenogràfics funcionen i creen una atmosfera preciosa.

I a les nou, amb les expectatives un xic altes ens trobem els set intèrprets de Marie de Jongh amagats sota les seves màscares sense rostre. A l’Ateneu Municipal d’Igualada, la companyia basca estrena a Catalunya Ama, una història crua, dura sobre el que significa la família, el cuidar-se una a altres. L’espectacle té quelcom de magnètic pel fantàstic treball de cos que fan per entendre cada escena sense que diguin ni un sol mot. Té una música expressiva que ens transmet bé la tensió o la tendresa que necessita cada escena. Però les escenes són crues, violentes i fins i tot desagradables de veure. Tot és abstracte i massa conceptual i a hom li genera una distància massa gran com per acabar d’entrar-hi. Surts d’allà amb mal cos. Més val anar a dormir al nostre particular Overlook, l’Hotel Bruc, a la falda de Montserrat.

Diumenge sembla que el fred ha reculat un parell de graus i l’esmorzar ens carrega les piles a tots. Tornem al Teatre Aurora i aquest cop a l’escenari ens trobem el taller d’un sabater feliç, dedicat en cor i ànima al seu ofici. Un sabater manipulat per les dues noies de la companyia Ka Teatre que tant funcionen com les mans del sabater, com representen ser les seves dues ajudants. La particularitat d’aquest taller però és que es troba sota el subsòl. Aquest element funciona quan veiem al plafó de dalt els peus que passen per sobre i com veiem els diferents clients que truquen amb una espècie de visor i deixen les seves sabates que baixen per un muntacàrregues. Sota sola és divertida doncs veiem com el sabater s’encarrega de cada feina com si fos una petita aventura, però li falta apuntalar més el conflicte de les obres que estan fent i que afecten el seu hàbitat.

Després d’aquesta fabulosa història, i aquest cop acompanyat per la família, torno al Centre Cívic Nord. Allà ens endinsarem dins l’Univers de les Engruna Teatre, de les quals guardo un record preciós del Sopa de pedres de l’edició passada. Aquest però és un espectacle d’iniciació, perquè els bebès de 0 a 3 anys puguin jugar i al·lucinar amb les formes i els sons de l’univers que les dues noies (Anna Farriol i Júlia Santacana), acompanyades del músic (Jordi Sala) aniran creant. Un tatami rectangular ocupa gran part de la sala i les famílies ens situem al voltant. Sols els més petits tenen permís per entrar-hi i jugar amb les esferes i els tubs que les noies aniran manipulant. La idea és que a través del joc calmat es vagi creant un particular Big Bang for kids. Durant els 40 minuts que dura el joc, les intèrprets aniran fent ballar els planetes, els dividiran en dos meitats, descobrint fils, cadenes, cables il·luminats, els penjaran en tres mòbils i crearan una simfonia de colors, sons i formes que hipnotitzaran a tots els petits. Una experiència sensorial e interactiva que els més petits (el meu fill entre ells) gaudeixen amb ganes.

Ja sols ens queden dos espectacles. Al Centre Cívic Centre s’han instal·lat la gent de la Companyia Minimons. Han posat les seves taules, amb les seves tendes, perquè cada família fem un recorregut cap als nostres records més intrínsecs. És una instal·lació bonica, amb un punt naïf, però que acaba captivant més als pares que no als fills petits. I és que a l’entrada ja marquen el biaix al demanar-nos un record ben bonic de la nostra vida. Quin record especial pot retenir a la memòria un nen de tres anys? Malgrat tot, el passatge fa un recorregut que passa per una merceria, una perfumeria, una sastreria, una rellotgeria, una botiga de joguines i altres tendes fetes amb diorames en miniatura. En cada una d’elles demana a les famílies, grans i petits, un joc que implica olorar fragàncies, escollir les joguines que ens representen, els llibres que ens han marcat i molts altres petits records que ens han anat formant. Un paratge que els papes acabem explicant als petits.

I acabem la Mostra com cal, al Teatre de l’Aurora, aquest equipament municipal ben bufó, ideal per muntatges de factura més aviat petita. I l’espai és el que necessiten la Marta Gorchs i la Tanja Haupt (i els seus acordions) per estirar-hi la seva moqueta, posar-hi la escala de fusta i les quatre estructures que simulen quatre roques. La Marta serà una ballarina a la recerca d’unes Sabates vermelles que li donin el sentit i l’alegria de viure. Contorsions a l’escala, equilibrismes, giragonses de ballet, rialles i finalment números de clown. Un camí d’aquesta pobra noieta orfe cap a la felicitat, al saber torbar-se un mateix. Al Gerard, el meu fill, va connectar 15 minuts al principi, va dormir uns altres 20 i amb la xerinola de la pallassa va tornar a connectar. Però la combinació de números circenses, el ballet i les diferents músiques que la instrumentista anava tocant funcionava perfectament. Al final, va esdevenir un bon final de festa d’una Mostra massa freda, però tant o més estimulant que l’anterior edició.

Martí Figueras

Anar a una mostra de teatre infantil i juvenil és una oportunitat d’or per netejar la mirada i descobrir el teatre a través dels ulls dels infants i adolescents. O almenys aquesta hauria de ser la intenció d’una fira amb més de 30 anys d’història. A l’hora de la veritat la Mostra d’Igualada presenta diverses propostes que tant poden captivar a un públic més infantil com més adult. Jo he preferit netejar la mirada i anar a buscar aquells espectacles més dirigits cap a la canalla.

Dissabte

Començar la Mostra (la meva primera Mostra, sense conèixer els carrerons d’Igualada) a l’Escorxador, de pressa i corrents, podria presentar mal auguris. Però Sopa de pedres, la proposta que van presentar a la Sala Paral·lela la companyia Engruna Teatre ha estat una de les peces més delicioses i delicades del cap de setmana. La història de l’Alma és la d’una noia refugiada (al principi, la feia més europea pel batibull de llengües europees que semblava parlar) que fuig del seu poble per la guerra i arriba a una Europa, presentada com a terra d’oportunitats. Però la realitat no és tan amable. Les Engruna no volen deixar escapar l’oportunitat d’explicar que aquí a Europa no tenim la millor actitud a l’hora d’acollir els refugiats, però ho fan amb humor, sense ser pamfletàries i amb molta màgia. L’escenografia mòbil, feta a base de finestres i portes i el retrat dels personatges, sense malícia però sense amagar la ignorància i la desconfiança fan que l’espectacle rutlli com la seda i planti una llavor social a les consciències dels nens.

I com que l’espectacle va començar deu minuts tard -tònica habitual en moltes de les obres. Ho accepto, és un altre tarannà- i a les 11 em començava Orbital dels Farrés Brothers a l’Ateneu, doncs vaig arribar amb l’espectacle començat i obligat a ubicar-me al galliner. Tot i així, un altre cop els Farrés tornen a crear un espectacle màgic, d’una gran complexitat tècnica i interpretativa però que captiva per igual a grans i petits. Per una banda tenim a la pantalla la Judith Farrés (Mariona) qui ens explica que és una astronauta preparada per anar a una missió espacial a Mart. I aprofitant la seva saviesa, ens fa una lliçó magistral sobre varis conceptes: moure’s a l’espai, en cercles; sobre els avions i els coets; sobre els planetes i el sistema solar; i sobretot, sobre els seus records d’infància quan amb els seus amics Yuri i Nil (noms molt espacials) s’imaginaven pilotar coets i volar fins llunyans planetes.

I precisament en Yuri i en Nil són els protagonistes reals de l’obra. Sota la cara d’en Pep i en Jordi Farrés, veiem diversos episodis de la vida dels dos amics en edat adulta i com van recreant gags i situacions absurdes que es relacionen amb les idees que va llençant la Mariona. A través de projeccions a la pantalla, projeccions sobre tres taules que van movent, amb objectes de tot tipus, des d’un drap que voletegen talment com si fos una pizza (pels entesos, lo que seria un dapo) fins a un cabdell de llana i amb una imaginació desbordant, els dos intèrprets ens endinsen en un món d’aventures i en una lliçó pedagògica sobre l’amistat i sobre complir els somnis. I no és gens fàcil fer el que fan aquesta gent. Però quan les idees brollen sense censura, tot es pot aconseguir, malgrat la complexitat.

El sol i la calor ha estat també molt protagonista durant tota la Mostra d’Igualada. I aquest es va notar amb ganes a la pista de l’Ateneu on els de Circ Bover havien instal·lat la seva estructura robusta de tres canyes de Bambú. Àvol és un divertit i espectacular xou de circ on els quatre intèrprets es fan passar per uns simples tècnics al principi per acabar destapant-se com autèntics virtuosos, tot fent cabrioles i equilibrismes per aquetes canyes de bambú. I de fons una reivindicació profunda a l’ofici de l’artista (i del tècnic). L’espectacularitat plàstica d’alguns dels números va captivar des d’un bon principi als més menuts. Sentir darrera teu un infant comentar al seu pare, com ho fan això? És un gust. Així un aprèn a netejar la mirada, a intentar veure les coses com si fos la primera vegada.     

Després de dinar a l’ombra, torno a enfilar cap a l’escorxador. El sol apreta però més les ganes de veure de nou als Egos Teatre. Ja fa anys que els hi he perdut la pista després de veure Ruddigore o El crim de Lord Arthur Saville el llunyà 2012. S’han centrat en el projecte de Egos Petits i de fet Tot esperant en Will és el musical que presenten a la Mostra. I poques coses han canviat, continua la mateixa energia, la mateixa qualitat en la interpretació vocal, aquests trucs per sorprendre i fer riure al públic i, sobretot, una interpretació hereva de la commedia dell’arte. Són bufons, fan de bufons i homenatgen als bufons. I tot això parlant del gran bard anglès i les seves obres.

No és Godot, sinó en William Shakespeare a qui esperen aquests tres personatges. Tres actors que esperen l’arribada del seu dramaturg per poder aclarir alguns aspectes que no els queden clars dels seus textos. Els hi falten pròlegs. I durant l’espera aprofitaran per reflexionar sobre temes tan prosaics com la filosofia o l’amor. I tot plegat trufat de referències i cites del seu dramaturg de capçalera. I endinsant-se en l’obra del bard, tots tres (Anna Alborch, Rubèn Montañà i Maria Santallusia) reformulen clàssics d’en Will com Romeu i Julieta o El somni d’una nit d’estiu. Un relectura divertida i actualitzada i amb un final que, de fet, tampoc els fa el pes. Exigeixen a en Will que escrigui un epíleg que expliqui quina és la gràcia de tot plegat.

Hi ha moltes marques d’estil a Egos. Sens dubte una d’elles és la construcció d’uns números musicals i unes cançons d’una execució lírica molt ben empastada. En aquest cas, aposten per cançons que sonen medievals, cànons clàssics, basats en partitures de Mozart, Verdi o Gounoud entre altres. Però el que sobresurt més de la funció és els mils usos que li treuen a una flassada o a altres objectes amb els que juguen constantment. Egos Teatre fa un proposta espectacular, on es multipliquen les històries i els paisatges gràcies al joc constant de la recreació.

Al costat, a la sala lateral de l’Escorxador espera la companyia de La Negra, capitanejada a escena pel Juli Cantó i Carlos Amador, dos mariners que s’enfonsaran en un altre autor referent per recuperar de l’ostracisme: Jules Verne. La companyia valenciana instal·la una peixera i amb ella, un joc de llums que recreen les atmosferes idònies, el joc de mans i dits i la manipulació d’un llibre i de tot de plàstics, ens expliquen Nautilus, una actualització low cost de les 20.000 llegues d’un viatge submarí. Sols hi ha dos personatges, Annorax i el Capità Nemo. Però és l’aigua i el joc dels diferents materials amb aquesta els protagonistes de la funció. Un espectacle visual que a vegades llangueix massa en alguns dels seus números aquàtics i amb un missatge final suficient potent com per fer recapacitar als més menuts sobre la importància de la preservació dels nostres oceans.

Diumenge

El diumenge comença d’hora també. I els vilatans d’Igualada ja estan a quarts de deu mirant totes les relíquies i antiguitats que es venen al Passeig Verdaguer en la fira de diumenge. Per part meva però vaig una mica més enllà i arribo al Teatre de l’Aurora per veure, ves per on, Andròmines. Però durant l’hora que dura la funció de la companyia Samfaina de Colors no veurem llànties antigues, ni rellotges, ni cap objecte semblant. Les andròmines que fan referència son a aquells records del passat, aquelles caixes amuntegades a les golfes les quals un dia les hi traiem la pols. D’allà emergeix una nina, la millor amiga de la conductora, Mirna Vilasís, ben acompanyada d’un músic, Xavi Múrcia. Ambdós aniran cantant i recordant aspectes de la infància.

L’espectacle li falta ritme, un concepte que acabi de lligar-ho tot. El joc de les lletres i els conceptes i que al final totes juntes creen una paraula no acaba de funcionar i pot estar més ben lligat. Hi ha moments molt bonics, en que petits i grans ens deixem endur per la màgia del moment, com les ombres xineses explicant la història del Molinet o la cançó de l’aigua en la que ella fa percussió amb un toll d’aigua.

D’Igualada ens dirigim a Vilanova del Camí, a Can Papasseit on han habilitat unes grades per encabir la gentada que ve a veure Les aventures del Lleó Vergonyós, espectacle de El Pot Petit. És el primer espectacle que fan basat en una de les seves cançons més cantades pels infants. Un escenari en semi cercle, que va mutant, amb colors vistosos, simbolitzant la sabana i la selva. Un músic multi instrumentalista que es va passejant al voltant i la Mercè Munné i el Ovidi Llorente qui manipulen tot de titelles que agrupen la fauna d’aquesta aventura. I unes veus que recreen totes els personatges, amb una gran amplitud de registres. Tot ben encaixat i empastat en una història senzilla que posa valor a l’amistat entre les espècies i a la importància del joc i el bon humor per fer passar la timidesa i la vergonya. Un èxit aclaparador que els més petits viuen intensament i encara més quan al final canten la cançó original del Lleó vergonyós. El Pot Petit és el primer grup que despertarà el fan que aniran traient.

No es pot anar a la Mostra un diumenge i no reservar taula per dinar. Una de les altres lliçons que he après per pròximes edicions. Malgrat to aconseguim dinar a un lloc prou bé i ben a prop de les Cotxeres de Moixiganguers on a quarts de quatre visitarem La “petita” Moby Dick. L’espectacle d’Eudald Ferré, un dels titellaires referents de casa nostra, no arrenca bé. Té un gran actiu, el qual se li treu poc profit i al final tampoc acaba d’arribar a bon port. Un senyor amb barba blanca ens rep a una petita estança repleta d’objectes. Diu que és bombador, però que la seva aventura més important ha estat acompanyar una petita catxalot, a la cerca d’un poeta que va deixar una poesia d’amor a una ampolla. Ens passem més de deu minuts sentint una història que no ens porta massa a enlloc. No hi ha, de fet, cap referència al clàssic de Hermann Melville, més enllà del nom de la balena. La xerrameca serveix per presentar-nos a la seva amiga, però aquesta està a la sala contigua. Descoberta pel mariner previ avís de que al tercer toc d’alarma s’haurà de fugir de la sala perquè serà inundada, el cetaci és un animatrònic d’una dimensió considerable, preciós, de tacte agradable, i que mou lleugerament l’aleta i la cua segons les ordres que doni el mariner. Al final de la visita i a través d’unes butlletes que el públic assistent hem omplert abans d’entrar, el mariner descobreix el poeta aquí li encaixarà perfectament el casc de bus. I poca cosa més. El pitjor però era la poca connexió del propi Eudald Ferré amb els més petits. Una llàstima.

Afortunadament encara em quedava un últim cartutx. Tornava a l’Aurora per veure la companyia Pentina el gat presentant Vers per on, l’espectacle idoni per tancar una festa infantil. A l’escenari tres músics i una cantant canten, reciten poesia i posen en valor aspectes tan essencials de la infància com els jocs de carrer o les festes tradicionals. La poesia pop de la companyia s’estén amb bon ritme, ara un funky, ara una rumbeta, ara un rap. Sempre buscant la ràpida interacció del públic (els infants sempre s’entreguen si els saps fer jugar), donant valor a la poesia, un gènere literari poc valorat per la canalla. En castellà diuen que la letra con sangre entra. Però una bona cançó i un bon acompanyament musical és encara millor per donar valor a la paraula.

Un bon final de festa. El final que aquesta Mostra es mereixia. Diuen els veterans que enguany no ha estat tan reeixida com altres edicions. Però lo important era fer-la i ser-hi. I els artistes no han deixat d’agrair en cada funció que així sigui i que els hagin deixat l’espai per explicar les seves històries. I aquest és el gran valor. Perquè això, encara que en depèn de quines obres es veiessin més programadors i periodistes que nens, està fet per captivar els més petits, per donar-li’ls una altra finestra on abocar la seva imaginació i per entendre el món en el que viuen.

Martí Figueras