La voracitat del teatre musical en transformar èxits mediàtics (sigui en forma de discos d’Or o pel·lícules taquilleres) ha trobat tall en la discografia de Tina Turner. La seva biografia, d’una dona feta a sí mateixa, li suma una èpica imprescindible. Aquest és el filó del qual s’estira per fer una producció que té una música de gran potència i que sap vestir amb un espai escènic en continua evolució, amb mòdula que apareixen del fons, de sota, dels costats o de dalt. Kery Sankoh (que protagonitza el musical) és la pedra angular sobre el que pivoten els altres ersontges les trames i les cançons.
L’obra té molta semblança amb el treball que es desplegava a El gardaespaldas, una adaptació de la pel·lícula d’intriga que compartien repartiment Whitney Houston i Kevin Costner. La sort de Tina és que el pes recau directament en la cantant i en què la seva peripècia és d’empoderament, de sororitat, i que no es complica gens amb la dramatúrgia. Tot és un immens flaixback abans de pujar les escales al seu gran èxit definitiu. A El guardaespaldas, en canvi, la presència del protector era un pèl patètica perquè no es pot fer cantar i brillar un personatge fosc, que vol i ha de passar desapercebut per a resoldre qui i per què envia els anònims. En totes dues peces, les germanes juguen un paper d’antagònic (tot i que amb conseqüències ben diferents l’una de l’altra).
Tina, el musical estarà al Coliseum de la Gran Via fins al Nadal vinent. Serà més d’un any en cartell sense practicament repòs. La sala té un ampli vestíbul i, en canvi una caixa escènica que es fa petita davant la trentena d’intèrprets (entre músics i actors). No hi ha fossar per als músics i, per això, entren, puntualment a l’escena o toquen (tapats) al darrere de les càmeres negres. Aquesta estretor no li va a la contra perquè es veu un moviment que abarca tot, però sí que exigeix una coordinació immillorable entre tots els intèrprets i els elements escènics que apareixen i desapareixen, contínuament.
La llarga marxa del desert fins a l’èxit de Tina fa que viatgi per diferents modes, pentinats i estils musicals. Això aporta color i varietat al repertori de coreografies i als fons de l’espai escènic. Segurament, el major problema de Tina és que, en tractar-se d’un biòpic, repara poc en les contradiccions de la cantant, que, això sí, és lluitadora sempre i que, s’aixeca després de cada fracàs personal o artístic. Al final és la bandera de cantant de rock negra, la reina del rock que ningú s’atreveix a qüestionar. Sankoh, amb un caminar en sabates de taló però trepitjant fort i amb passes grosses, com qui es vol menjar el món, té la solidesa que la mateixa Tina. El públic acaba ballant i cantant, és clar, els grans hits. Com si fos l’apoteosi de Mamma mia amb el repertori dels Abba. Però ara, la veu és esquerdada, la potència és la de la guitarra i d’un cos fort,que brilla amb un vestit llampant i curt i una satisfacció de sentir que és per això que va néixer, per molt que la seva mare la increpés quan cantava massa fort a l’església. Les seves llargues cames denotaven que sobresortiria. Però la seva veu la que va esdevenir cant d’empoderament femení, molt abans de la marea del 8M.