Sin categoría

by Deixa un comentari

Una vegada més, i ja en van nou, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT per als amics, ha donat el tret de sortida a la nova temporada escènica. L’esdeveniment que organitza la Sala Trono continua la seva aposta per omplir la ciutat d’arts en viu amb la proximitat, la comunitat i l’empenta per banderes. Enguany, tres línies temporals, com els fantasmes de Dickens, s’han donat cita en un esdeveniment que continua fascinant a persones de totes les generacions.

El passat. Memòria intergeneracional

Què salvem del temps?, repetia en diverses ocasions el protagonista d’El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. La proposta uneix els universos de Xavier Bobés i Alberto Conejero per explicar la història d’Antoni Benaiges, un mestre d’idees revolucionàries assassinat al principi de la guerra civil. La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. La tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments que Bobés i Torrecilla executen amb delicadesa, precisió i compenetració. Destaca en l’obra l’ús de càmeres en directe i realitat augmentada, recursos que intenten pal·liar la falta de proximitat que sol acompanyar a la manipulació d’objectes petits. El muntatge continua guanyant des de les primeres files, tot i que els recursos estan ben integrats en l’atmosfera artesanal, evocant la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa. 

La unió entre objectes antics i nous llenguatges també està present en IAIA, la flamant i merescuda guanyadora del premi del públic. El col·lectiu Mambo Project crea un emotiu diàleg intergeneracional, en aquest cas centrant-se en les històries quotidianes de les nostres àvies. La seva aposta immersiva ens convida a seure al voltant de taules allargades plenes d’objectes de la postguerra: llibres, fotografies, mantellines, coberteria, nines de porcellana, material de cosir… Al voltant, pantalles de diferents mides i formats on es projecten gravacions en directe dels intèrprets, reflexions i fins i tot una llista d’Spotify amb els temes “bailables” de l’època. El contrast generacional es veu també en els diàlegs. La peça parteix de reproduir amb verbatim una sèrie de videotrucades a diverses iaies. Si, d’una banda, aquest sistema reprodueix el llenguatge i les emocions de les entrevistades d’una forma directa i natural, de l’altra també permet a la cia., com a entrevistadores, manifestar els dubtes i les sorpreses del públic d’avui. El resultat és una experiència divertida, crítica i molt tendra que enamora a joves i adults i que està marcada per la proximitat i la interacció amb el públic. La nostàlgia amb què tracten els objectes em fa pensar de nou en Xavier Bobés, concretament en Cosas que se olvidan fácilmente. Com ell, els Mambo Project saben aprofitar la intimitat, la força que tenen les anècdotes explicades en petit comitè com secrets xiuxiuejats. I com ell, utilitzen el públic, el conviden a ser còmplice amb subtilesa i un xic de trapelleria, una invitació que s’accepta de bon grat.

A Travy, la celebrada peça d’Oriol Pla que va clausurar el festival, també hi ha conflicte entre generacions. Quan, a cavall entre la realitat i la ficció, el fill proposa fer una creació escènica als seus pares i germana, les diferències afecten també a l’àmbit l’artístic. Poden les noves formes eliminar els gags “de tota la vida”? Fer una tragèdia de Shakespeare és millor que fer de joglar? Pot existir un espectacle sense missatge? Aquestes són algunes de les preguntes que la família Pla-Solina planteja enmig d’una esbojarrada comèdia metateatral que combina llenguatges i formes diversos: clown, circ, mim, commedia dell’arte, teatre de text… Cal destacar també l’escenografia i el vestuari de Silvia Delagneau, artesanals i artificiosos, que reflecteixen el conglomerat de capes de l’obra. I és que el riure i el plor, com la vida i la mort, difícilment es poden separar. 

El futur. Recerca i experiment.

Sense entrar en el debat de les “noves” dramatúrgies, buscar un canvi respecte a les formes habituals sempre té alguna relació amb voler mirar endavant. En aquest sentit, molts festivals es mostren oberts a les experiències més agosarades. Al FITT d’enguany n’hem pogut viure unes quantes: espectacles en espais no convencionals, privació de sentits o fins i tot artefactes únics al món. És el cas del Titiriscopio, un enginyós dispositiu que permet que vuit persones vegin una funció de forma simultània des de les diferents seccions del Teatre Principal de Burgos. Abillat amb esmòquing i barret de copa, un afable mestre de cerimònies (Jorge Da Rocha), ens presenta l’aparell: una representació a escala 1:35 del majestuós teatre. Els vuit visors, situats en diferents angles i altures i acompanyats d’auriculars, ens permeten veure l’escenari des de la perspectiva que ens hagi estat assignada, ja sigui la primera fila, la platea, la llotja o el galliner. L’obra, una paròdia del Singing in the rain amb un titella (manipulat des de dins de l’aparell per Félix Muñiz) i diferents efectes visuals amb un sistema de miralls i projeccions. Tècnica i artesania unides en una proposta simpàtica i curiosa de veure.

Per la seva banda, Edurne Rubio ens va convidar a una expedició per la cova d’Ojo Guereña, una de les més grans del món ubicada al nord d’Espanya. Light years away parteix del testimoni del seu pare i els seus tiets, que entre els 60 i els 80 van ser grans aficionats a l’espeleologia. La creadora planteja una peça documental que explora tant el valor històric de la cova (on s’hi han trobat nombroses restes), com el que va suposar per a la seva família. Fins aquí, tot “normal”. La particularitat del muntatge és que ens repta a viure l’experiència en la foscor literal de la cova. Així, les úniques llums que veiem durant la “travessia” són les de les llanternes dels espeleòlegs en projeccions de vídeo. Exceptuant alguna sorpresa lumínica, l’espectacle, més radiofònic que escènic, se sustenta principalment en l’àudio i els sobretítols. Etiquetes a part, la immersió a una cova no pot ser gaire extrema des de la còmoda butaca d’una sala per a més de 300 persones. L’experiment et deixa amb ganes d’anar més enllà: proximitat, recorregut per l’espai, joc amb la resta de sentits… La llista de possibilitats és gran i experimentar vol dir buscar millores.

Un altre projecte amb marge de creixement és Dia-Beat-Es. El plantejament del creador Paul O’Donnell té potencial: explicar la seva relació amb la diabetis, malaltia que pateix des dels dos anys, a través d’una sessió de DJ. Jocs de paraules, provocació suggerent (“punxo i em punxo”) i cançons amb lletres oportunament triades (“Staying alive” dels Begees; “Bleeding Love” de la Leona Lewis o “Sweet dream” d’Eurythmics). És de celebrar que la realitat d’aquesta malaltia crònica i de moment incurable es difongui cap al gran públic. I més encara que es faci des del bon rotllo i amb un testimoni personal, honest i simpàtic. El DJ Dia-Beat-es posa tota la seva energia en animar al públic i l’espai, la pista de ball del pub irlandès Highlands, ajuda a entrar en l’ambient. El problema és que aquests recursos s’esgoten aviat i el muntatge es queda a mitges, sense arribar a ser un monòleg intens ni una festa explosiva. Falta ritme, acció dramàtica, sorpresa. La idea és bona, cal treure-li tot el suc… amb la glucosa justa.

El present. Comunitat i resiliència.

La marca Trono/FITT genera confiança i cada vegada té més adeptes. De fet, els abonaments complets es van exhaurir, cosa que vol dir que un mínim de 200 persones van passar quatre dies veient teatre i sopant en comunitat. Més paradigmàtica és l’oferta d’en Raffa, un gelater enamorat de la iniciativa que va voler servir gelats gratuïts (boníssims, per cert!) a tot el públic que sopés al festival. Davant de la davallada genèrica de públic, que avui Adetca ha quantificat del 6%, a la sala de Tarragona ja han recuperat els nivells prepandèmics. Definitivament alguna cosa estan fent bé.

Al marge de la programació, cal destacar del FITT i del seu equip la capacitat de resiliència. Resiliència per mantenir un festival de quatre dies amb només set treballadores (l’any passat eren quatre) i un exèrcit de voluntàries convençudes. Resiliència per buscar sinergies i complicitats davant la falta d’espais, ja sigui l’aula magna d’una universitat, un bar o el menjador d’una l’escola. Resiliència per reaccionar davant la pluja, no només traslladant taules, cadires, menjar i begudes cap a un espai tancat, sinó també proporcionant autobusos que hi transportin a 300 persones… i mascaretes perquè hi puguin pujar! I resiliència per fer-ho sempre amb un somriure. Entre els reptes per al desè festival, aconseguir més suport de l’administració i dels mitjans. El de Recomana segur que el tindran.

Fotos: El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, IAIA i Dia-Beat-es

by Deixa un comentari

Una vegada més, i ja en van nou, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT per als amics, ha donat el tret de sortida a la nova temporada escènica. L’esdeveniment que organitza la Sala Trono continua la seva aposta per omplir la ciutat d’arts en viu amb la proximitat, la comunitat i l’empenta per banderes. Enguany, tres línies temporals, com els fantasmes de Dickens, s’han donat cita en un esdeveniment que continua fascinant a persones de totes les generacions.

El passat. Memòria intergeneracional

Què salvem del temps?, repetia en diverses ocasions el protagonista d’El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. La proposta uneix els universos de Xavier Bobés i Alberto Conejero per explicar la història d’Antoni Benaiges, un mestre d’idees revolucionàries assassinat al principi de la guerra civil. La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. La tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments que Bobés i Torrecilla executen amb delicadesa, precisió i compenetració. Destaca en l’obra l’ús de càmeres en directe i realitat augmentada, recursos que intenten pal·liar la falta de proximitat que sol acompanyar a la manipulació d’objectes petits. El muntatge continua guanyant des de les primeres files, tot i que els recursos estan ben integrats en l’atmosfera artesanal, evocant la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa. 

La unió entre objectes antics i nous llenguatges també està present en IAIA, la flamant i merescuda guanyadora del premi del públic. El col·lectiu Mambo Project crea un emotiu diàleg intergeneracional, en aquest cas centrant-se en les històries quotidianes de les nostres àvies. La seva aposta immersiva ens convida a seure al voltant de taules allargades plenes d’objectes de la postguerra: llibres, fotografies, mantellines, coberteria, nines de porcellana, material de cosir… Al voltant, pantalles de diferents mides i formats on es projecten gravacions en directe dels intèrprets, reflexions i fins i tot una llista d’Spotify amb els temes “bailables” de l’època. El contrast generacional es veu també en els diàlegs. La peça parteix de reproduir amb verbatim una sèrie de videotrucades a diverses iaies. Si, d’una banda, aquest sistema reprodueix el llenguatge i les emocions de les entrevistades d’una forma directa i natural, de l’altra també permet a la cia., com a entrevistadores, manifestar els dubtes i les sorpreses del públic d’avui. El resultat és una experiència divertida, crítica i molt tendra que enamora a joves i adults i que està marcada per la proximitat i la interacció amb el públic. La nostàlgia amb què tracten els objectes em fa pensar de nou en Xavier Bobés, concretament en Cosas que se olvidan fácilmente. Com ell, els Mambo Project saben aprofitar la intimitat, la força que tenen les anècdotes explicades en petit comitè com secrets xiuxiuejats. I com ell, utilitzen el públic, el conviden a ser còmplice amb subtilesa i un xic de trapelleria, una invitació que s’accepta de bon grat.

A Travy, la celebrada peça d’Oriol Pla que va clausurar el festival, també hi ha conflicte entre generacions. Quan, a cavall entre la realitat i la ficció, el fill proposa fer una creació escènica als seus pares i germana, les diferències afecten també a l’àmbit l’artístic. Poden les noves formes eliminar els gags “de tota la vida”? Fer una tragèdia de Shakespeare és millor que fer de joglar? Pot existir un espectacle sense missatge? Aquestes són algunes de les preguntes que la família Pla-Solina planteja enmig d’una esbojarrada comèdia metateatral que combina llenguatges i formes diversos: clown, circ, mim, commedia dell’arte, teatre de text… Cal destacar també l’escenografia i el vestuari de Silvia Delagneau, artesanals i artificiosos, que reflecteixen el conglomerat de capes de l’obra. I és que el riure i el plor, com la vida i la mort, difícilment es poden separar. 

El futur. Recerca i experiment.

Sense entrar en el debat de les “noves” dramatúrgies, buscar un canvi respecte a les formes habituals sempre té alguna relació amb voler mirar endavant. En aquest sentit, molts festivals es mostren oberts a les experiències més agosarades. Al FITT d’enguany n’hem pogut viure unes quantes: espectacles en espais no convencionals, privació de sentits o fins i tot artefactes únics al món. És el cas del Titiriscopio, un enginyós dispositiu que permet que vuit persones vegin una funció de forma simultània des de les diferents seccions del Teatre Principal de Burgos. Abillat amb esmòquing i barret de copa, un afable mestre de cerimònies (Jorge Da Rocha), ens presenta l’aparell: una representació a escala 1:35 del majestuós teatre. Els vuit visors, situats en diferents angles i altures i acompanyats d’auriculars, ens permeten veure l’escenari des de la perspectiva que ens hagi estat assignada, ja sigui la primera fila, la platea, la llotja o el galliner. L’obra, una paròdia del Singing in the rain amb un titella (manipulat des de dins de l’aparell per Félix Muñiz) i diferents efectes visuals amb un sistema de miralls i projeccions. Tècnica i artesania unides en una proposta simpàtica i curiosa de veure.

Per la seva banda, Edurne Rubio ens va convidar a una expedició per la cova d’Ojo Guereña, una de les més grans del món ubicada al nord d’Espanya. Light years away parteix del testimoni del seu pare i els seus tiets, que entre els 60 i els 80 van ser grans aficionats a l’espeleologia. La creadora planteja una peça documental que explora tant el valor històric de la cova (on s’hi han trobat nombroses restes), com el que va suposar per a la seva família. Fins aquí, tot “normal”. La particularitat del muntatge és que ens repta a viure l’experiència en la foscor literal de la cova. Així, les úniques llums que veiem durant la “travessia” són les de les llanternes dels espeleòlegs en projeccions de vídeo. Exceptuant alguna sorpresa lumínica, l’espectacle, més radiofònic que escènic, se sustenta principalment en l’àudio i els sobretítols. Etiquetes a part, la immersió a una cova no pot ser gaire extrema des de la còmoda butaca d’una sala per a més de 300 persones. L’experiment et deixa amb ganes d’anar més enllà: proximitat, recorregut per l’espai, joc amb la resta de sentits… La llista de possibilitats és gran i experimentar vol dir buscar millores.

Un altre projecte amb marge de creixement és Dia-Beat-Es. El plantejament del creador Paul O’Donnell té potencial: explicar la seva relació amb la diabetis, malaltia que pateix des dels dos anys, a través d’una sessió de DJ. Jocs de paraules, provocació suggerent (“punxo i em punxo”) i cançons amb lletres oportunament triades (“Staying alive” dels Begees; “Bleeding Love” de la Leona Lewis o “Sweet dream” d’Eurythmics). És de celebrar que la realitat d’aquesta malaltia crònica i de moment incurable es difongui cap al gran públic. I més encara que es faci des del bon rotllo i amb un testimoni personal, honest i simpàtic. El DJ Dia-Beat-es posa tota la seva energia en animar al públic i l’espai, la pista de ball del pub irlandès Highlands, ajuda a entrar en l’ambient. El problema és que aquests recursos s’esgoten aviat i el muntatge es queda a mitges, sense arribar a ser un monòleg intens ni una festa explosiva. Falta ritme, acció dramàtica, sorpresa. La idea és bona, cal treure-li tot el suc… amb la glucosa justa.

El present. Comunitat i resiliència.

La marca Trono/FITT genera confiança i cada vegada té més adeptes. De fet, els abonaments complets es van exhaurir, cosa que vol dir que un mínim de 200 persones van passar quatre dies veient teatre i sopant en comunitat. Més paradigmàtica és l’oferta d’en Raffa, un gelater enamorat de la iniciativa que va voler servir gelats gratuïts (boníssims, per cert!) a tot el públic que sopés al festival (des de la Trono li han acabat pagant el servei). Davant de la davallada genèrica de públic, que avui Adetca ha quantificat del 6%, a la sala de Tarragona ja han recuperat els nivells prepandèmics. Definitivament alguna cosa estan fent bé.

Al marge de la programació, cal destacar del FITT i del seu equip la capacitat de resiliència. Resiliència per mantenir un festival de quatre dies amb només set treballadores (l’any passat eren quatre) i un exèrcit de voluntàries convençudes. Resiliència per buscar sinergies i complicitats davant la falta d’espais, ja sigui l’aula magna d’una universitat, un bar o el menjador d’una l’escola. Resiliència per reaccionar davant la pluja, no només traslladant taules, cadires, menjar i begudes cap a un espai tancat, sinó també proporcionant autobusos que hi transportin a 300 persones… i mascaretes perquè hi puguin pujar! I resiliència per fer-ho sempre amb un somriure. Entre els reptes per al desè festival, aconseguir més suport de l’administració i dels mitjans. El de Recomana segur que el tindran.

by Deixa un comentari

Una vegada més, i ja en van nou, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT per als amics, ha donat el tret de sortida a la nova temporada escènica. L’esdeveniment que organitza la Sala Trono continua la seva aposta per omplir la ciutat d’arts en viu amb la proximitat, la comunitat i l’empenta per banderes. Enguany, tres línies temporals, com els fantasmes de Dickens, s’han donat cita en un esdeveniment que continua fascinant a persones de totes les generacions.

El passat. Memòria intergeneracional

Què salvem del temps?, repetia en diverses ocasions el protagonista d’El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. La proposta uneix els universos de Xavier Bobés i Alberto Conejero per explicar la història d’Antoni Benaiges, un mestre d’idees revolucionàries assassinat al principi de la guerra civil. La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. La tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments que Bobés i Torrecilla executen amb delicadesa, precisió i compenetració. Destaca en l’obra l’ús de càmeres en directe i realitat augmentada, recursos que intenten pal·liar la falta de proximitat que sol acompanyar a la manipulació d’objectes petits. El muntatge continua guanyant des de les primeres files, tot i que els recursos estan ben integrats en l’atmosfera artesanal, evocant la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa. 

La unió entre objectes antics i nous llenguatges també està present en IAIA, la flamant i merescuda guanyadora del premi del públic. El col·lectiu Mambo Project crea un emotiu diàleg intergeneracional, en aquest cas centrant-se en les històries quotidianes de les nostres àvies. La seva aposta immersiva ens convida a seure al voltant de taules allargades plenes d’objectes de la postguerra: llibres, fotografies, mantellines, coberteria, nines de porcellana, material de cosir… Al voltant, pantalles de diferents mides i formats on es projecten gravacions en directe dels intèrprets, reflexions i fins i tot una llista d’Spotify amb els temes “bailables” de l’època. El contrast generacional es veu també en els diàlegs. La peça parteix de reproduir amb verbatim una sèrie de videotrucades a diverses iaies. Si, d’una banda, aquest sistema reprodueix el llenguatge i les emocions de les entrevistades d’una forma directa i natural, de l’altra també permet a la cia., com a entrevistadores, manifestar els dubtes i les sorpreses del públic d’avui. El resultat és una experiència divertida, crítica i molt tendra que enamora a joves i adults i que està marcada per la proximitat i la interacció amb el públic. La nostàlgia amb què tracten els objectes em fa pensar de nou en Xavier Bobés, concretament en Cosas que se olvidan fácilmente. Com ell, els Mambo Project saben aprofitar la intimitat, la força que tenen les anècdotes explicades en petit comitè com secrets xiuxiuejats. I com ell, utilitzen el públic, el conviden a ser còmplice amb subtilesa i un xic de trapelleria, una invitació que s’accepta de bon grat.

A Travy, la celebrada peça d’Oriol Pla que va clausurar el festival, també hi ha conflicte entre generacions. Quan, a cavall entre la realitat i la ficció, el fill proposa fer una creació escènica als seus pares i germana, les diferències afecten també a l’àmbit l’artístic. Poden les noves formes eliminar els gags “de tota la vida”? Fer una tragèdia de Shakespeare és millor que fer de joglar? Pot existir un espectacle sense missatge? Aquestes són algunes de les preguntes que la família Pla-Solina planteja enmig d’una esbojarrada comèdia metateatral que combina llenguatges i formes diversos: clown, circ, mim, commedia dell’arte, teatre de text… Cal destacar també l’escenografia i el vestuari de Silvia Delagneau, artesanals i artificiosos, que reflecteixen el conglomerat de capes de l’obra. I és que el riure i el plor, com la vida i la mort, difícilment es poden separar. 

El futur. Recerca i experiment.

Sense entrar en el debat de les “noves” dramatúrgies, buscar un canvi respecte a les formes habituals sempre té alguna relació amb voler mirar endavant. En aquest sentit, molts festivals es mostren oberts a les experiències més agosarades. Al FITT d’enguany n’hem pogut viure unes quantes: espectacles en espais no convencionals, privació de sentits o fins i tot artefactes únics al món. És el cas del Titiriscopio, un enginyós dispositiu que permet que vuit persones vegin una funció de forma simultània des de les diferents seccions del Teatre Principal de Burgos. Abillat amb esmòquing i barret de copa, un afable mestre de cerimònies (Jorge Da Rocha), ens presenta l’aparell: una representació a escala 1:35 del majestuós teatre. Els vuit visors, situats en diferents angles i altures i acompanyats d’auriculars, ens permeten veure l’escenari des de la perspectiva que ens hagi estat assignada, ja sigui la primera fila, la platea, la llotja o el galliner. L’obra, una paròdia del Singing in the rain amb un titella (manipulat des de dins de l’aparell per Félix Muñiz) i diferents efectes visuals amb un sistema de miralls i projeccions. Tècnica i artesania unides en una proposta simpàtica i curiosa de veure.

Per la seva banda, Edurne Rubio ens va convidar a una expedició per la cova d’Ojo Guereña, una de les més grans del món ubicada al nord d’Espanya. Light years away parteix del testimoni del seu pare i els seus tiets, que entre els 60 i els 80 van ser grans aficionats a l’espeleologia. La creadora planteja una peça documental que explora tant el valor històric de la cova (on s’hi han trobat nombroses restes), com el que va suposar per a la seva família. Fins aquí, tot “normal”. La particularitat del muntatge és que ens repta a viure l’experiència en la foscor literal de la cova. Així, les úniques llums que veiem durant la “travessia” són les de les llanternes dels espeleòlegs en projeccions de vídeo. Exceptuant alguna sorpresa lumínica, l’espectacle, més radiofònic que escènic, se sustenta principalment en l’àudio i els sobretítols. Etiquetes a part, la immersió a una cova no pot ser gaire extrema des de la còmoda butaca d’una sala per a més de 300 persones. L’experiment et deixa amb ganes d’anar més enllà: proximitat, recorregut per l’espai, joc amb la resta de sentits… La llista de possibilitats és gran i experimentar vol dir buscar millores.

Un altre projecte amb marge de creixement és Dia-Beat-Es. El plantejament del creador Paul O’Donnell té potencial: explicar la seva relació amb la diabetis, malaltia que pateix des dels dos anys, a través d’una sessió de DJ. Jocs de paraules, provocació suggerent (“punxo i em punxo”) i cançons amb lletres oportunament triades (“Staying alive” dels Begees; “Bleeding Love” de la Leona Lewis o “Sweet dream” d’Eurythmics). És de celebrar que la realitat d’aquesta malaltia crònica i de moment incurable es difongui cap al gran públic. I més encara que es faci des del bon rotllo i amb un testimoni personal, honest i simpàtic. El DJ Dia-Beat-es posa tota la seva energia en animar al públic i l’espai, la pista de ball del pub irlandès Highlands, ajuda a entrar en l’ambient. El problema és que aquests recursos s’esgoten aviat i el muntatge es queda a mitges, sense arribar a ser un monòleg intens ni una festa explosiva. Falta ritme, acció dramàtica, sorpresa. La idea és bona, cal treure-li tot el suc… amb la glucosa justa.

El present. Comunitat i resiliència.

La marca Trono/FITT genera confiança i cada vegada té més adeptes. De fet, els abonaments complets es van exhaurir, cosa que vol dir que un mínim de 200 persones van passar quatre dies veient teatre i sopant en comunitat. Més paradigmàtica és l’oferta d’en Raffa, un gelater enamorat de la iniciativa que va voler servir gelats gratuïts (boníssims, per cert!) a tot el públic que sopés al festival (des de la Trono li han acabat pagant el servei). Davant de la davallada genèrica de públic, que avui Adetca ha quantificat del 6%, a la sala de Tarragona ja han recuperat els nivells prepandèmics. Definitivament alguna cosa estan fent bé.

Al marge de la programació, cal destacar del FITT i del seu equip la capacitat de resiliència. Resiliència per mantenir un festival de quatre dies amb només set treballadores (l’any passat eren quatre) i un exèrcit de voluntàries convençudes. Resiliència per buscar sinergies i complicitats davant la falta d’espais, ja sigui l’aula magna d’una universitat, un bar o el menjador d’una l’escola. Resiliència per reaccionar davant la pluja, no només traslladant taules, cadires, menjar i begudes cap a un espai tancat, sinó també proporcionant autobusos que hi transportin a 300 persones… i mascaretes perquè hi puguin pujar! I resiliència per fer-ho sempre amb un somriure. Entre els reptes per al desè festival, aconseguir més suport de l’administració i dels mitjans. El de Recomana segur que el tindran.

Fotos: El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, IAIA i Dia-Beat-es

by Deixa un comentari

Sembla que al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) li ha provat bé el canvi de dates. Enguany, repeteix com a avantsala a Fira Tàrrega (coincideix amb la presentació d’Hoy puede ser mi gran noche en els dos cartells), quan abans de la Covid precedia el Grec. A l’aparent normalitat que clamen tots els festivals d’estius (després de dos d’anys d’impàs condicionts per la pandèmia), ara la gent de la Trono ens convoca a l’ombra d’una piscina i amb fruites tropicals. Ganes de recuperar la proximitat i un cert aire desenfadat però sempre amb aquell toc de jugar amb unes dramatúrgies que experimenten i creen nous relats. Serà del 31 d’agost al 3 de setembre. Aquest és un retrat subjectiu que fa una invitació a les trajectòries de les companyies que han creat els espectacles.

Si l’any passat, Acampada de Pont Flotant abordava la diversitat, aquest any la presència de Sud Costa Occidentale fa un pas més integrant-los en una controvertida escena. La directora Emma Dante ha elaborat una trilogia. Ara, és estrena a Catalunya aquest Ballarini, però fa ben poc es va poder veure Misericòrdia al Teatre Lliure. De fet, era el títol que hi havia previst inicialment pel cartell, però la malaltia d’una de les intèrprets ha obligat a reprogramar-ho a darrera hora. Es palpa la mateixa cruesa intuint cap a on pot deparar la sinopsi.

Per tercer any es repeteix la storyteller tant propícia pels anys de distanciament per raons sanitàries (Em dic Carola, Que se la mengin els coloms). Enguany, se suma al teatre itinerant amb àudios l’Stella Maris de l’autora Agnès Llorens. En aquesta edició, el FITT ha ofert, per primer cop, la possibilitat d’apuntar-se a un procés d’aprenentatge sobre les eines bàsiques d’una creació escènica amb Judith Pujol, creadora escènica de La Secuita i codirectora d’Obskené (De carenes al cel, Tot va bé si acaba bé, País sense paraules), que condueix el curs durant deu dies.

En el cartell del FITT d’enguany hi ha especracles consagrats com Travy interpretats per la família de Quimet Pla i Núria Solina, que no decep ningú. El col·lectiu Mambo Project signa Iaia, que propicia a tenir una conversa amb les generacions que ens precedeixen i entendre els tombs que van haver d’enfrontar. És un espai compartit amb els intèrprets i les pantalles on es projecten algunes dels relats que han anat recollint a partir d’entrevistes. Mambo Project evoluciona el concepte de verbatim i l’integra en un espai en el que l’atrezzo de les taules té tanta substància com la paraula. Hi ha molta tendresa i també afinats tocs d’humor que fan sentir-se tots com en una festa íntima familiar, tot i que amb perfectes desconeguts.

Per últim, uns apunts sobre el joc de la llum. És el cas de Light years away que convida a circular per una cova descoberta recentment (tot i que ningú es mogui de la butaca té un joc molt més immersiu que Una imagen interior d’El Conde de Torrefiel). En plena natura, el temps és una variable molt més laxa que en la vida quotidiana. Infinitus, de Magda Puig, imagina com seria caure al buit sense que un terra frenes la caiguda, un joc de llum i manipulació de cartolines lúdic i que trenca convencions. També Xavier Bobés i Alberto Conejero construeixen una coreografia de llum sobre els elements a El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai. Un treball preciós que convida a imaginar el treball militant d’un mestre, Antoni Benaiges, en un poble de Burgos molt allunyat del seu Montroig natal.Immillorable proposta per a una ciutat que es vanta de ser la terrassa del Meditrrani. Els de La Trono sedueixen amb un suc de pinya natural que té aquell regust personal i intransferible d’un petó perdut a l’aire.

Bon FITT!

by Deixa un comentari

Hemingway deia que París era una festa. No. París és una festa, una festa embriagadora per als amants de la dansa, que sempre hi troben una cartellera farcida de propostes a quina més interessant. Al mateix moment que l’Opéra Garnier programa Giselle, a l’Opéra de la Bastille ofereix fins al 16 de juliol El somni d’una nit d’estiu amb els refinats decorats i el preciós vestuari de Christian Lacroix. Es tracta de la producció amb la qual aquest títol de Georges Balanchine amb música de Felix Mendelssohn-Bartholdy, creat el 17 de gener de 1962 per al New York City Ballet, va entrar a formar part del repertori del Ballet de l’Opéra de París ara fa cinc anys. 

La producció potencia la visió ensucrada de Balanchine, que va voler destacar sobretot el paper de les dones en aquesta faula shakespeariana sobre les intermitències del cor, amb un reguitzell de bells quadres en els quals la ballarina és posada en honor. No cal dir que, en aquest sentit, les intèrprets d’aquesta prestigiosa companyia —primeríssima lliga en el món de la dansa i que acaba d’obrir un concurs per trobar una nova direcció— arrodoneixen un espectacle pensat gairebé per a produir el plaer estètic més pur. L’harmonia de línies, la magnificència amb què estan representats els diferents personatges de l’auca, l’embolcall melós que recorda els quadres de Fragonard creen un espai fabulós en el qual la dansa ja no és tant una exhibició de tècnica (cosa que passa en certs títols més romàntics de Petipa, en els quals se succeeixen les peces de lluïment de vegades carregoses) sinó l’escriptura d’un llenguatge corporal més orgànic, ideal per introduir l’espectador en el món del somni. 

Efectivament, sorprèn —ja que, insisteixo, no es programa gaire sovint per les nostres terres— una coreografia —la de Balanchine— que fa un pas més enllà del virtuosisme per encaixar uns moviments més aeris i fluïts, aconseguint uns “pas de deux” que vessen sensualitat i lleugeresa. Com si anessin a favor de la brisa, avançant amb el cor obert. Pel que fa al cast, en la representació del dia 12 de juliol es van lluir tres “Étoiles”: l’argentina Ludmila Pagliero, una intèrpret experimentada que ostenta aquest títol des del 2012, i que va encarnar una Titània gràcil i expressiva; el ballarí francès Germain Louvet, que va interpretar el Divertissement de la segona part al costat d’una magnífica primera ballarina Héloïse Bourdon; i finalment Laura Hecquet, que va posar-se al paper de la rebutjada Héléna. Va brillar amb llum pròpia, però, Hannah O’Neill en el paper d’Herminia. O’Neill és actualment primera ballarina, però tot apunta que aviat serà nomenada “Étoile”. En conjunt, tots els solistes van aconseguir una cosa que de vegades costa de veure: una “allegresse” de ballar, una felicitat que comunicaven amb escreix al públic. No cal oblidar el paper central de Puck, interpretat amb tota la malícia que requereix el personatge per Aurélien Gay, que forma part de les “quadrilles”.

Una altra característica d’aquest ballet que Balanchine va crear basant-se en la música homònima de Mendelssohn, però afegint altres partitures seves perquè altrament era massa curta, és que compta amb parts cantades en què hi participa un cor de dones, una soprano (Anne-Sophie Ducret) i una mezzo (Irina Kopylova). El resultat és sorprenent d’una banda perquè l’espectacle guanya en intensitat, i de l’altre perquè al capdavall no és gaire habitual aquesta fusió dansa-lírica, tret d’algunes experiències més recents com ara la versió de Sasha Waltz de Dido & Aeneas, de Purcell. Un somni, una pura delícia aquesta versió estiuenca i floral d’El somni d’una nit d’estiu que fa desitjar que la temporada amb les nits més curtes de l’any no s’acabi mai. 

by Deixa un comentari

Un any més, i ja en van divuit, l’EVA ha omplert teatres, places, caves i altres indrets de narracions orals. Jordina Biosca aquest any parlava que ells eren maquinària pesant, maquinària que servia per treballar la terra. Ja fa quinze anys llaurant el territori amb tot de propostes que realcen la paraula dita, les històries contades de tu a tu, sense artificis, amb muntatges escènics senzills. La Jordina és, per altra banda, aquesta pagesa que des de el seu tractor controla tots els camps. Ella llaura i recull els fruits a tots els municipis on es programa un espectacle EVA. És omnipresent, pràcticament a tots els espectacles que he assistit, allà estava, saludant a tort i dret a uns parroquians que ja deuen esperar cada juny i juliol per fer una escapada cultural.

Vam arribar amb l’Espores (l’EVA que s’ha mogut a municipis de comarques confrontants amb el Penedès) ja acabat. L’EVA es desplega per l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf. Enguany ens vam centrar sobretot en el Baix Penedès. La primera parada, a Cunit, va ser per escoltar les tres Fillas Bravas de Momán de la Companyia Chévere com defensaven el seu model matriarcal que, a ritme de cobla, demostraven que, en la Galícia més rural, les dones maneguen els homes a la seva voluntat. Va ser una tarda de sol i platja acabada a la Plaça de Catalunya de Cunit escoltant com un públic probablement poc habituat a anar al teatre esclafia de riure amb aquelles tres artistes. Davant meu una filera de dones d’una edat estupenda que reien i assentien amb el cap cada una de les sentències que la Isaura, la Dosinda i la Benedicta deixaven anar. Sororitat a Cunit. I educació de gènere per alguns homes allà assistents. L’espectacle és humorístic, però, tanmateix, espero que molts d’aquells assistents valoressin el testimoni de les tres dones i posessin en valor unes composicions musicals tan arrelades com les nostres cobles. Un espectacle 100% EVA executat per una companyia que sap connectar amb un públic molt més transversal que la majoria.

I com que a casa ens tira molts els artistes diferents, aquells que des dels marges han sabut trobar el seu altaveu i esdevenir figures de la contracultura, no podíem deixar l’oportunitat de veure, per fi, l’Ocaña, Reina de las Ramblas del Joan Vázquez i el Marc Sambola. Joan Vázquez és d’aquests artistes del teatre musical que podent fer espectacles de gran format, podent omplir Victòries i Apol·los (que ja ho ha fet), avui en dia prefereix apostar per projectes més petits, històries més personals, on posen l’art i el risc per sobre de tot. Ja ho va fer amb Paquito forever, Ciutat de Gespa o Feeling Good. Però la feina feta amb aquest Ocaña va un pas més enllà. No en va, fou guardonat amb el Premi de la Crítica com a espectacle musical i com a actor musical l’any 2019. Tant és la dramatúrgia teixida per Marc Rosich, com per la interpretació sublim de l’actor, com per la sensibilitat amb què canta les cobles més sentides, o per l’acompanyament de l’inefable Marc Sambola. I tot i que el públic d’aquell jardí del Museu Deu de El Vendrell estava un pèl fred al principi, l’emoció i la qualitat de l’espectacle va acabar calant i fins i tot una àvia es va acabar aixecant de la cadira per marcar-se uns passos de sevillana amb un dels bisos del cantant. Em quedo, però, amb les ganes de veure l’espectacle gran, on es projecten quadres i fotografies del mateix Ocaña i que ajuda a posar context a la caòtica i preciosa història d’aquest geni de la contracultura.

I seguint la marató de l’EVA, vaig visitar La Bisbal del Penedès per veure un espectacle 100% EVA, Amor, sexo y lo que surja  de l’Héctor Urién. Després de visitar Cunit i El Vendrell, arribar a un poblet penedesenc d’interior és com visitar un poblet del far west, poca activitat humana i la que hi ha, mirades curioses, inquisidores. “Què fa un pixapins aquí?. Tanmateix, assegut a la cadireta de plàstic a la Plaça de l’església, al costat dels vilatans de La Bisbal, em sento un més. A platea, tots som iguals, ninots al servei de l’espectacle. I mai millor dit. Urién basteix un espectacle a mig camí entre el monòleg de stand up sobre l’amor i les relacions afectives. Però l’espectacle es nodreix també de la participació del públic. Jugant amb les onomatopeies que descriuen l’amor o el sexe, el monologuista dirigeix al públic fent-los repetir aquests sorolls o interrogant-los sobre les històries personals de cadascú. És un espectacle picantó, però també nostàlgic. I sobretot, divertit. Ah! I on un pot aprendre també sobre un personatge oblidat per la Bíblia i la literatura, Lilith, la primera dona que va conèixer Adam.

I després d’aquesta marató de tres espectacles en una setmana, no vam tornar a agafar cotxe per perdre’ns entre les vinyes del Penedès fins al dissabte 27. Anava a veure la Cia. Real Decreto 463 i l’estranya obra d’en Joko celebra el seu aniversari. Però, ai las, a l’arribar just a dos minuts abans que comenci l’espectacle no veig ni una ànima al Casal Medionenc de Sant Joan de Mediona. Al moment, apareix una dona i em comenta que l’espectacle s’ha cancel·lat i que ja ho havien anunciat per Xarxes. Tanmateix, em quedo amb el viatge. Sempre és un plaer conèixer poblets on no hi has estat mai.

L’endemà, ara sí, es conclou l’EVA amb un espectacle que ja s’ha vist per altres poblets del Penedès en altres edicions: Absenta d’en Quimet Pla i la Núria Solina. Un espai fresc al vespre a Llorenç del Penedès, un altre poblet perdut de la mà de Déu. Els vilatans, o seguidors propis de l’EVA que es traslladen de poble en poble, ocupen les cadires de plàstic. Eminentment, gent que supera la seixantena. El públic de Pla i Solina és sènior, ja que l’espectacle busca recuperar l’essència d’un passat cultural que tot i ser antic, és molt reivindicable. Bàsicament, Pla i Solina fan un espectacle que valora la poesia humorística de principis del segle XX i tots aquells relats que es van escriure des de Els Quatre Gats. En Quimet Pla és en Valentí Piula, un rapsode que fa una classe magistral sobre poesies i textos humorístics com el Lloro, el Moro, el mico i el Senyor de Puerto Rico i d’altres. Textos on es transmetia l’ús d’un català lliure, una llengua exquisida, però que al mateix temps sabia riure’s de si mateixa. En Valentí transita de poema a poema acompanyat per l’assistenta Eulàlia Pi, qui va tocant diferents instruments per acompanyar el recitat dels poemes. Aquesta assistenta, tot i mantenir-se en segon pla i en silenci gairebé tota la funció és una roba-escenes nata. La Solina és una pallassa brillant i com a tal presenta tot un arsenal de ganyotes i gestos que fan petar de riure a tota la platea.

Un any més, doncs, les històries que s’han explicat a l’EVA han reivindicat el poder dels narradors. Aquells artistes que d’una manera més interpretativa o menys, transmeten un coneixement cultural, unes històries personals, unes vivències o una sèrie de reivindicacions socials. Un any més els escenaris es fan petits i la veu alta d’aquests narradors copsen l’atenció d’un públic agraït. Els penedesencs fan de l’EVA un festival que perdura i resisteix. Què millor, sinó, que deixar-se emportar per una bona història en un vespre càlid de juny?