Sin categoría

by Deixa un comentari

Hemingway deia que París era una festa. No. París és una festa, una festa embriagadora per als amants de la dansa, que sempre hi troben una cartellera farcida de propostes a quina més interessant. Al mateix moment que l’Opéra Garnier programa Giselle, a l’Opéra de la Bastille ofereix fins al 16 de juliol El somni d’una nit d’estiu amb els refinats decorats i el preciós vestuari de Christian Lacroix. Es tracta de la producció amb la qual aquest títol de Georges Balanchine amb música de Felix Mendelssohn-Bartholdy, creat el 17 de gener de 1962 per al New York City Ballet, va entrar a formar part del repertori del Ballet de l’Opéra de París ara fa cinc anys. 

La producció potencia la visió ensucrada de Balanchine, que va voler destacar sobretot el paper de les dones en aquesta faula shakespeariana sobre les intermitències del cor, amb un reguitzell de bells quadres en els quals la ballarina és posada en honor. No cal dir que, en aquest sentit, les intèrprets d’aquesta prestigiosa companyia —primeríssima lliga en el món de la dansa i que acaba d’obrir un concurs per trobar una nova direcció— arrodoneixen un espectacle pensat gairebé per a produir el plaer estètic més pur. L’harmonia de línies, la magnificència amb què estan representats els diferents personatges de l’auca, l’embolcall melós que recorda els quadres de Fragonard creen un espai fabulós en el qual la dansa ja no és tant una exhibició de tècnica (cosa que passa en certs títols més romàntics de Petipa, en els quals se succeeixen les peces de lluïment de vegades carregoses) sinó l’escriptura d’un llenguatge corporal més orgànic, ideal per introduir l’espectador en el món del somni. 

Efectivament, sorprèn —ja que, insisteixo, no es programa gaire sovint per les nostres terres— una coreografia —la de Balanchine— que fa un pas més enllà del virtuosisme per encaixar uns moviments més aeris i fluïts, aconseguint uns “pas de deux” que vessen sensualitat i lleugeresa. Com si anessin a favor de la brisa, avançant amb el cor obert. Pel que fa al cast, en la representació del dia 12 de juliol es van lluir tres “Étoiles”: l’argentina Ludmila Pagliero, una intèrpret experimentada que ostenta aquest títol des del 2012, i que va encarnar una Titània gràcil i expressiva; el ballarí francès Germain Louvet, que va interpretar el Divertissement de la segona part al costat d’una magnífica primera ballarina Héloïse Bourdon; i finalment Laura Hecquet, que va posar-se al paper de la rebutjada Héléna. Va brillar amb llum pròpia, però, Hannah O’Neill en el paper d’Herminia. O’Neill és actualment primera ballarina, però tot apunta que aviat serà nomenada “Étoile”. En conjunt, tots els solistes van aconseguir una cosa que de vegades costa de veure: una “allegresse” de ballar, una felicitat que comunicaven amb escreix al públic. No cal oblidar el paper central de Puck, interpretat amb tota la malícia que requereix el personatge per Aurélien Gay, que forma part de les “quadrilles”.

Una altra característica d’aquest ballet que Balanchine va crear basant-se en la música homònima de Mendelssohn, però afegint altres partitures seves perquè altrament era massa curta, és que compta amb parts cantades en què hi participa un cor de dones, una soprano (Anne-Sophie Ducret) i una mezzo (Irina Kopylova). El resultat és sorprenent d’una banda perquè l’espectacle guanya en intensitat, i de l’altre perquè al capdavall no és gaire habitual aquesta fusió dansa-lírica, tret d’algunes experiències més recents com ara la versió de Sasha Waltz de Dido & Aeneas, de Purcell. Un somni, una pura delícia aquesta versió estiuenca i floral d’El somni d’una nit d’estiu que fa desitjar que la temporada amb les nits més curtes de l’any no s’acabi mai. 

by Deixa un comentari

Un any més, i ja en van divuit, l’EVA ha omplert teatres, places, caves i altres indrets de narracions orals. Jordina Biosca aquest any parlava que ells eren maquinària pesant, maquinària que servia per treballar la terra. Ja fa quinze anys llaurant el territori amb tot de propostes que realcen la paraula dita, les històries contades de tu a tu, sense artificis, amb muntatges escènics senzills. La Jordina és, per altra banda, aquesta pagesa que des de el seu tractor controla tots els camps. Ella llaura i recull els fruits a tots els municipis on es programa un espectacle EVA. És omnipresent, pràcticament a tots els espectacles que he assistit, allà estava, saludant a tort i dret a uns parroquians que ja deuen esperar cada juny i juliol per fer una escapada cultural.

Vam arribar amb l’Espores (l’EVA que s’ha mogut a municipis de comarques confrontants amb el Penedès) ja acabat. L’EVA es desplega per l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf. Enguany ens vam centrar sobretot en el Baix Penedès. La primera parada, a Cunit, va ser per escoltar les tres Fillas Bravas de Momán de la Companyia Chévere com defensaven el seu model matriarcal que, a ritme de cobla, demostraven que, en la Galícia més rural, les dones maneguen els homes a la seva voluntat. Va ser una tarda de sol i platja acabada a la Plaça de Catalunya de Cunit escoltant com un públic probablement poc habituat a anar al teatre esclafia de riure amb aquelles tres artistes. Davant meu una filera de dones d’una edat estupenda que reien i assentien amb el cap cada una de les sentències que la Isaura, la Dosinda i la Benedicta deixaven anar. Sororitat a Cunit. I educació de gènere per alguns homes allà assistents. L’espectacle és humorístic, però, tanmateix, espero que molts d’aquells assistents valoressin el testimoni de les tres dones i posessin en valor unes composicions musicals tan arrelades com les nostres cobles. Un espectacle 100% EVA executat per una companyia que sap connectar amb un públic molt més transversal que la majoria.

I com que a casa ens tira molts els artistes diferents, aquells que des dels marges han sabut trobar el seu altaveu i esdevenir figures de la contracultura, no podíem deixar l’oportunitat de veure, per fi, l’Ocaña, Reina de las Ramblas del Joan Vázquez i el Marc Sambola. Joan Vázquez és d’aquests artistes del teatre musical que podent fer espectacles de gran format, podent omplir Victòries i Apol·los (que ja ho ha fet), avui en dia prefereix apostar per projectes més petits, històries més personals, on posen l’art i el risc per sobre de tot. Ja ho va fer amb Paquito forever, Ciutat de Gespa o Feeling Good. Però la feina feta amb aquest Ocaña va un pas més enllà. No en va, fou guardonat amb el Premi de la Crítica com a espectacle musical i com a actor musical l’any 2019. Tant és la dramatúrgia teixida per Marc Rosich, com per la interpretació sublim de l’actor, com per la sensibilitat amb què canta les cobles més sentides, o per l’acompanyament de l’inefable Marc Sambola. I tot i que el públic d’aquell jardí del Museu Deu de El Vendrell estava un pèl fred al principi, l’emoció i la qualitat de l’espectacle va acabar calant i fins i tot una àvia es va acabar aixecant de la cadira per marcar-se uns passos de sevillana amb un dels bisos del cantant. Em quedo, però, amb les ganes de veure l’espectacle gran, on es projecten quadres i fotografies del mateix Ocaña i que ajuda a posar context a la caòtica i preciosa història d’aquest geni de la contracultura.

I seguint la marató de l’EVA, vaig visitar La Bisbal del Penedès per veure un espectacle 100% EVA, Amor, sexo y lo que surja  de l’Héctor Urién. Després de visitar Cunit i El Vendrell, arribar a un poblet penedesenc d’interior és com visitar un poblet del far west, poca activitat humana i la que hi ha, mirades curioses, inquisidores. “Què fa un pixapins aquí?. Tanmateix, assegut a la cadireta de plàstic a la Plaça de l’església, al costat dels vilatans de La Bisbal, em sento un més. A platea, tots som iguals, ninots al servei de l’espectacle. I mai millor dit. Urién basteix un espectacle a mig camí entre el monòleg de stand up sobre l’amor i les relacions afectives. Però l’espectacle es nodreix també de la participació del públic. Jugant amb les onomatopeies que descriuen l’amor o el sexe, el monologuista dirigeix al públic fent-los repetir aquests sorolls o interrogant-los sobre les històries personals de cadascú. És un espectacle picantó, però també nostàlgic. I sobretot, divertit. Ah! I on un pot aprendre també sobre un personatge oblidat per la Bíblia i la literatura, Lilith, la primera dona que va conèixer Adam.

I després d’aquesta marató de tres espectacles en una setmana, no vam tornar a agafar cotxe per perdre’ns entre les vinyes del Penedès fins al dissabte 27. Anava a veure la Cia. Real Decreto 463 i l’estranya obra d’en Joko celebra el seu aniversari. Però, ai las, a l’arribar just a dos minuts abans que comenci l’espectacle no veig ni una ànima al Casal Medionenc de Sant Joan de Mediona. Al moment, apareix una dona i em comenta que l’espectacle s’ha cancel·lat i que ja ho havien anunciat per Xarxes. Tanmateix, em quedo amb el viatge. Sempre és un plaer conèixer poblets on no hi has estat mai.

L’endemà, ara sí, es conclou l’EVA amb un espectacle que ja s’ha vist per altres poblets del Penedès en altres edicions: Absenta d’en Quimet Pla i la Núria Solina. Un espai fresc al vespre a Llorenç del Penedès, un altre poblet perdut de la mà de Déu. Els vilatans, o seguidors propis de l’EVA que es traslladen de poble en poble, ocupen les cadires de plàstic. Eminentment, gent que supera la seixantena. El públic de Pla i Solina és sènior, ja que l’espectacle busca recuperar l’essència d’un passat cultural que tot i ser antic, és molt reivindicable. Bàsicament, Pla i Solina fan un espectacle que valora la poesia humorística de principis del segle XX i tots aquells relats que es van escriure des de Els Quatre Gats. En Quimet Pla és en Valentí Piula, un rapsode que fa una classe magistral sobre poesies i textos humorístics com el Lloro, el Moro, el mico i el Senyor de Puerto Rico i d’altres. Textos on es transmetia l’ús d’un català lliure, una llengua exquisida, però que al mateix temps sabia riure’s de si mateixa. En Valentí transita de poema a poema acompanyat per l’assistenta Eulàlia Pi, qui va tocant diferents instruments per acompanyar el recitat dels poemes. Aquesta assistenta, tot i mantenir-se en segon pla i en silenci gairebé tota la funció és una roba-escenes nata. La Solina és una pallassa brillant i com a tal presenta tot un arsenal de ganyotes i gestos que fan petar de riure a tota la platea.

Un any més, doncs, les històries que s’han explicat a l’EVA han reivindicat el poder dels narradors. Aquells artistes que d’una manera més interpretativa o menys, transmeten un coneixement cultural, unes històries personals, unes vivències o una sèrie de reivindicacions socials. Un any més els escenaris es fan petits i la veu alta d’aquests narradors copsen l’atenció d’un públic agraït. Els penedesencs fan de l’EVA un festival que perdura i resisteix. Què millor, sinó, que deixar-se emportar per una bona història en un vespre càlid de juny?   

by Deixa un comentari

La voracitat del teatre musical en transformar èxits mediàtics (sigui en forma de discos d’Or o pel·lícules taquilleres) ha trobat tall en la discografia de Tina Turner. La seva biografia, d’una dona feta a sí mateixa, li suma una èpica imprescindible. Aquest és el filó del qual s’estira per fer una producció que té una música de gran potència i que sap vestir amb un espai escènic en continua evolució, amb mòdula que apareixen del fons, de sota, dels costats o de dalt. Kery Sankoh (que protagonitza el musical) és la pedra angular sobre el que pivoten els altres ersontges les trames i les cançons.

L’obra té molta semblança amb el treball que es desplegava a El gardaespaldas, una adaptació de la pel·lícula d’intriga que compartien repartiment Whitney Houston i Kevin Costner. La sort de Tina és que el pes recau directament en la cantant i en què la seva peripècia és d’empoderament, de sororitat, i que no es complica gens amb la dramatúrgia. Tot és un immens flaixback abans de pujar les escales al seu gran èxit definitiu. A El guardaespaldas, en canvi, la presència del protector era un pèl patètica perquè no es pot fer cantar i brillar un personatge fosc, que vol i ha de passar desapercebut per a resoldre qui i per què envia els anònims. En totes dues peces, les germanes juguen un paper d’antagònic (tot i que amb conseqüències ben diferents l’una de l’altra).

Tina, el musical estarà al Coliseum de la Gran Via fins al Nadal vinent. Serà més d’un any en cartell sense practicament repòs. La sala té un ampli vestíbul i, en canvi una caixa escènica que es fa petita davant la trentena d’intèrprets (entre músics i actors). No hi ha fossar per als músics i, per això, entren, puntualment a l’escena o toquen (tapats) al darrere de les càmeres negres. Aquesta estretor no li va a la contra perquè es veu un moviment que abarca tot, però sí que exigeix una coordinació immillorable entre tots els intèrprets i els elements escènics que apareixen i desapareixen, contínuament.

La llarga marxa del desert fins a l’èxit de Tina fa que viatgi per diferents modes, pentinats i estils musicals. Això aporta color i varietat al repertori de coreografies i als fons de l’espai escènic. Segurament, el major problema de Tina és que, en tractar-se d’un biòpic, repara poc en les contradiccions de la cantant, que, això sí, és lluitadora sempre i que, s’aixeca després de cada fracàs personal o artístic. Al final és la bandera de cantant de rock negra, la reina del rock que ningú s’atreveix a qüestionar. Sankoh, amb un caminar en sabates de taló però trepitjant fort i amb passes grosses, com qui es vol menjar el món, té la solidesa que la mateixa Tina. El públic acaba ballant i cantant, és clar, els grans hits. Com si fos l’apoteosi de Mamma mia amb el repertori dels Abba. Però ara, la veu és esquerdada, la potència és la de la guitarra i d’un cos fort,que brilla amb un vestit llampant i curt i una satisfacció de sentir que és per això que va néixer, per molt que la seva mare la increpés quan cantava massa fort a l’església.  Les seves llargues cames denotaven que sobresortiria. Però la seva veu la que va esdevenir cant d’empoderament femení, molt abans de la marea del 8M.

by Deixa un comentari

14/5/2014

Igualada és afortunada. Durant uns dies, des de fa vint-i-cinc anys, es transforma en un gran escenari de teatre familiar que congrega públic, companyies i programadors. El premi és La Mostra.

Consolidada com la Fira de teatre infantil i juvenil de referència a Catalunya després de la unificació de les mostres que s’organitzaven a Igualada i Cerdanyola del Vallès, s’ha convertit, a dia d’avui, en una cita imprescindible. Pel públic és una gran festa que omple de teatre, dansa, circ, clown, titelles, màgia… places, carrers i sales amb un centenar d’actuacions per remenar i triar; pel sector és un mercat, un aparador per exhibir i comprar (en el millor sentit de negoci) les últimes produccions, un punt neuràlgic de trobada i intercanvi del qual n’acaben sortint moltes de les contractacions de la temporada. Per això, ser-hi o no ser-hi, és clau, especialment per les companyies i els temps actuals. Però no cada any es produeix un espectacle i el certamen ha d’obrir-se també a companyies emergents, noves perspectives…

La direcció artística cada cop ho té més difícil a l’hora de seleccionar els espectacles. No només perquè sol·liciten participar-hi més de dues-centes companyies i acaben conformant-ne la graella una cinquantena, sinó perquè l’exigència és i ha de ser, també, cada vegada més elevada. Símptoma de bona salut, sens dubte. I què han de tenir les propostes per accedir a La Mostra? Doncs, sobretot, qualitat, contemporaneïtat, novetat i risc.

Tot i això, malgrat aquests criteris generals, entre els 59 muntatges que s’han pogut veure en l’edició d’enguany també hi ha hagut propostes clàssiques –i atrevides, pensant en els infants del segle XXI– com ‘El fantàstic Màgic d’Oz’ de la Cia. Titelles Sebastià Vergés, una cèlebre nissaga que manté intacta la tècnica del titella de guant català i la posada en escena de l’escola tradicional. Uns titelles de tota la vida, innocents i artesanals, amb teatret i decorats com els que encisaven els nostres avis, que contrasten amb les cada vegada més predominants noves tecnologies.

En aquesta Mostra, els audiovisuals s’han desplegat en diversos muntatges prenent formes diferents. Per exemple, a ‘Com gat i gos’ de Teatre animal –un dels exitosos “salts de trampolí” que ha brindat la fira–, s’han posat al servei d’un magnífic guió i un dibuixant que crea un món animat amb ritme i inventiva. Barreja realitat i ficció, fent entrar i sortir els personatges de la pantalla, com també succeeix a ‘La nena que vivia en una capsa de sabates’, l’última estrena de Zum-Zum Teatre. Aquí, però, l’animació esdevé més aviat un regal visual pels petits, amb papallones, arbres i núvols que els conviden a somiar. En canvi, a ‘Dot’, Maduixa Teatre experimenta amb les enormes possibilitats del multimèdia supeditant l’argument a l’exhibició d’una estimulant dansa virtual.

La recerca ha estat una altra de les constants de la fira, amb resultats més o menys reeixits. Així, entre els primers, s’han vist produccions que han fugit de convencionalismes investigant amb nous espais i noves maneres d’emocionar el públic com han fet els Farrés brothers i cia dins un globus aerostàtic (estàtic) amb l’aventura ‘Tripula’ i Roger Bernat/FFF amb ‘Domini Públic DIWO’, un original joc de rol que guia els participants a través d’uns auriculars. Altres companyies, com La Manofactoria amb ‘Menut Cabaret’, també s’han arriscat, però endinsant-se en el perillós terreny de l’avorriment per, com diuen, arribar al joc creatiu. És una proposta sensible i minimalista, sense paraules, creada a partir de mans i objectes petits, que encara que sap explotar un bonic animaló nascut a partir dels dits, es fa feixuga per lenta, quieta i avorrida. Possiblement en un altre espai hagués brillat més, un espectacle tan diminut requereix el més petit dels petits formats. Els PuntMoc són uns altres agosarats. Un trio de còmics (que, a més a més, són germans) perfectament sincronitzats, amb el gest com a únic llenguatge. El seu ‘GagsONtrix’ es divideix en tres parts: una primera molt potent i ben definida, una segona que punxa una mica pel que fa a la comprensió i la durada massa llarga d’alguns esquetxos, i una tercera que sembla voler completar l’espectacle amb uns quants minuts més. Hi ofereixen humor intel·ligent, rocambolesc, absurd i entretingut esculpit amb una tècnica força depurada de teatre físic, però encara poden modelar-lo.

Entre les perles, el fascinant i gairebé show televisiu ‘La gran ilusión’ del jove mag Antonio Díaz (El Mago Pop), els deliciosos i carregats de missatge ‘Adiós Bienvenida’ de Mimaia Teatro i ‘El baró dels arbres’ de Taaroa Teatre i Bufa&Sons, l’estrena ‘L’Endrapasomnis’ de Teatre al Detall que porta a escena aquest conte preciós de Michel Ende amb humor, imaginació i l’excel·lent música en directe de La Tresca i la Verdesca, el ‘Nuova Barberia Carloni’ dels clowns italians Teatro Necessario… A l’espera de conèixer el veredicte del públic al millor espectacle de La Mostra, pel boca-orella sembla que la programació ha satisfet força els 26.500 espectadors (17.500 al carrer i 9.000 a sala, segons l’organització) de la 25a edició.

Ara bé, garantint la inqüestionable excel·lència de què s’ha de dotar La Mostra, és precisament la varietat d’oferta el que l’enriqueix. A més, permet copsar la realitat del teatre familiar que, contràriament al que molts creuen, està en constant exploració creativa. Sense anar més lluny, la TTP, l’Associació Professional de Teatre per a Tots els Públics que aglutina un bon nombre de companyies professionals, organitza regularment jornades de formació i reflexió per dignificar el sector. El teatre familiar es reivindica dia rere dia per aconseguir el mateix estatus de què frueix el teatre per adults. Per què es diferencia aquest sector? Que potser els infants i joves són espectadors de segona?

Queda molt per fer, és cert, però el camí ja ha començat. El teatre per a tots els públics gaudeix d’una Mostra que, si no existís, s’hauria d’inventar. Que és inquieta i s’obre internacionalment. Això sí, tot sigui dit, d’aquest tipus de teatre n’hi ha durant tot l’any, i públic i programadors estan més que convidats a anar-hi i incentivar-lo per fer possible que l’engranatge rutlli i es retroalimenti de manera natural.

Núria Cañamares

by Deixa un comentari

Júlia Bacardit i Biel Paino guanyen el 7è Concurs de crítica teatral de Mostra Igualada

  • Els crítics de Recomana han valorat els millors textos en les categories infantil i juvenil, que es poden llegir als webs de la Mostra i Recomana

  • Les llibreries igualadines Bureau Vallée, Cal Rabell i Llegim…? patrocinen els premis amb vals de compra de 100, 50 i 25 euros

Igualada, 30 de maig del 2022 · El setè Concurs de crítica teatral infantil (primària) i juvenil (secundària i batxillerat) de Mostra Igualada, coorganitzat amb l’associació de crítics Recomana, ja té guanyadors. El primer premi en la categoria infantil ha recaigut en Biel Paino i Prat, de 9 anys i veí de Vilanova del Camí, per la crítica de l’espectacle Ella balla de MoskitasMuertas. En la categoria juvenil, el primer premi ha estat per Júlia Bacardit i Martínez, de 15 anys i veïna d’Igualada, pel seu text sobre Intempèrie d’EYE2030.

En la categoria infantil, el segon classificat és Jan Méndez i Navarro, d’11 anys i veí d’Igualada, per la crítica de l’espectacle Dis_Order de PereHosta. El tercer premi d’aquesta categoria ha quedat desert. Pel que fa a la categoria juvenil les crítiques premiades també han estat per articles sobre l’obra Intempèrie d’EYE2030. Berta Espín i Giménez, de 14 anys i veïna de Vilanova del Camí ha quedat en segona posició, mentre que Lídia Alonso i Reixachs, de 14 anys i veïna d’Igualada ha rebut el tercer guardó.

Els guardons consisteixen en un diploma i vals de compra dotats en 100, 50 i 25 euros, en funció de la classificació, gentilesa de les llibreries igualadines Bureau Vallée, Cal Rabell i Llegim…? Llibreria.

Enguany han format el jurat els crítics de Recomana Jordi Bordes (El Punt Avui), Martí Figueras (Núvol), Marc Sabater (Petit Sabadell/ Petit Terrassa), Martí Rossell (Novaveu) i Núria Cañamares (Recomana). Les crítiques guanyadores es poden llegir al web de Mostra Igualada i a recomana.cat.

La Mostra Igualada i l’Associació Recomana per a la promoció de les arts escèniques, integrada per més de 40 crítics del país, convoquen el concurs de crítica teatral amb l’objectiu de revaloritzar la mirada crítica dels espectadors i fomentar la pràctica d’aquest gènere. Per fer-ho, els faciliten uns consells bàsics sobre com fer una crítica i una plantilla amb els diferents camps d’anàlisi.

Mostra Igualada – Fira d’espectacles infantils i juvenils

Mostra Igualada és la Fira de referència de les arts escèniques per a tots els públics de Catalunya. Un gran aparador dels millors espectacles per a públic infantil i jove, que aplega milers d’espectadors a la capital de l’Anoia i que té com a objectius nodrir les programacions familiars d’arreu del país i afavorir la internacionalització de les companyies que hi participen. Considerada Mercat estratègic de Catalunya, està organitzada per l’Ajuntament d’Igualada i l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC) de la Generalitat de Catalunya. Del 30 de març al 2 d’abril del 2023 se celebrarà la 34a edició.

Felicitats a tots!

Si vols cunsultar les crítiques guanyadores, clica aquí

by Deixa un comentari

El nou circ, com el teatre o el cinema, aborda des de fa anys conflictes i temàtiques actuals. És un circ reflexiu i alhora compromès socialment adreçat a persones adultes i no apte, en la majoria dels casos, per a menors de 12 anys. Les peces que s’hi veuen són el resultat de molts mesos de recerca de nous llenguatges inexplorats. Ara fa 12 anys, el Mercat de les Flors va encetar el festival El Circ d’Ara Mateix per donar visibilitat a unes peces úniques que són resultat de la hibridació de diferents llenguatges.

La sisena edició d’aquest festival únic a Catalunya pel seu caràcter avantguardista se celebrarà entre el 20 de maig i el 5 de juny. S’hi abordaran les violències masclistes, les noves tecnologies, la vulnerabilitat, el dolor o l’alpinisme. S’hi veurà corda volant, suspensió capil·lar, portés acrobàtics, trapezi i bicicleta acrobàtica, entre d’altres tècniques circenses. Com és habitual, seran quinze dies molt intensos de circ i, enguany, amb més propostes que mai: nou en total. D’aquestes, totes excepte una han estat forjades a Catalunya.

Arrencarà el cicle Som Noise (20 de maig), una companyia emergent creada el 2017 per Thais Julià i Mati Muñoz que segurament arriba com una de les propostes més polítiques i experimentals des de la creació del cicle. Sota el títol de ‘Breach’, aquesta creació propera a la performance -guanyadora d’un premi de circ Zirkòlika- aborda les violències masclistes a través de la tècnica circense de la corda llisa.

El cicle seguirà un dia després (dies 21 i 22), amb PSiRC, una de les companyies més atrevides de l’actual panorama del circ a Catalunya. Després de les seves dues primeres i molt interessants creacions —’Acrometria’ i ‘El meu nom és Hor’— presentaran dos primers episodis d’un ambiciós projecte titulat Després de ToT, una tragicomèdia i alhora una distopia circense. Des del futur, quatre artistes convertits en mites (Benet Jofre, Wanja Kahlert, Adrià Montaña i Anna Pascual) observen el present d’un món en decadència. Les dues creacions —‘De quan Zeus es va fer vegà’ i ‘De quan Alexa va comprar la seva roba a Humana’— es presentaran a la nova carpa del projecte Nilak que estarà instal·lada a la plaça Margarida Xirgu. Es tracta de dos episodis independents de 50 minuts concebuts com a spin-off de la peça Després de ToT. La pel·lícula que es podrà veure al Festival Grec.

Sense temps per respirar, el mateix 22 de maig arribarà ‘Cossoc’ d’Anamaria Klajnšček i Magí Serra, amb una coreografia que promet ser hipnòtica i plena d’imatges suggerents del que poden fer dos cossos en constant equilibri. Després d’aquesta proposta a mig camí entre la dansa i el circ se serviran dos dels plats forts d’aquesta edició. Primer, els dies 25 i 26, l’artista i investigadora nascuda a Sardenya Elena Zanzu estrenarà d’EZ, que vol dir ‘no’ en euskera. Es tracta d’un projecte al voltant del dolor i la vulnerabilitat on l’artista dialoga amb el públic i, conjuntament, es van prenent decisions. Zanzu, que viu a Catalunya des de fa 10 anys, és una jove promesa del circ europeu i el seu treball va ser seleccionat a la plataforma de joves talents CircusNext.

Una altra cita destacada serà amb Alexander Vantournhout. Com Zanzu, ha estat seleccionat els últims anys com a jove promesa de CircusNext. L’artista belga, que alguns potser recorden pel seu pas pel Festival Grec, presentarà durant tres dies (27 a 29) ‘Through the Grapevine’, setena peça d’aquest creador que sempre trenca esquemes i busca sorpendre l’espectador amb un llenguatge coreogràfic únic i molt personal que fusiona les tècniques de la dansa, les arts marcials, el circ, el ioga, l’anatomia i el món animal.

D’altra banda, Haa Collective presentarà a la sala gran del Mercat de les Flors una esperadíssima creació titulada ‘Picaderø’. La peça es va haver d’ajornar a FiraTàrrega per una important lesió que es va fer l’artista Ingrid Esperanza (ex Cirque du Soleil) en un dit mentre assajava amb el tupi, una plataforma giratòria que durant l’espectacle es mou com una baldufa i alhora serveix com a instrument musical. Recuperada totalment, Esperanza —coneguda fins ara sobretot per la seva investigació en la suspensió capil·lar— s’ha rodejat per aquest projecte de noms —Pau Portabella o Joan Lavandeira— que fa anys exploren camins transdisciplinaris que trenquen les convencions del circ.

Ja entrat el mes de juny (dies 1 i 2) es presentarà ‘Constel·lacions’, espectacle guanyador l’any 2019 del Premi Puig-Porret del festival de Música Viva de Vic. Es tracta de la primera peça interdisciplinària de la percussionista Núria Andorrà. És una coproducció del Circ Cric i amb David Díaz com a malabarista i acròbata a la roda Cyr. La creació, que s’acosta al format d’un concert, destaca també per l’ús de les noves tecnologies, la integració dels malabars i el trapezi amb la música i les seves impactants imatges.

Hi ha encara molts altres noms per descobrir. Un d’ells és Vivian Friedrich & The Schubert Sisters, una artista i investigadora alemanya resident a Catalunya que durant tres dies (del 3 al 5 de juny) presentarà ‘Kristall Bohème [Excavació d’una memòria]’, una creació que es planteja com una performance entre una artista de circ, un músic (Sasha Agranov) i una cantant d’òpera (Maider Lasa Santamaría). La proposta gira al voltant de la tradició familiar de Friedrich: la fabricació artesanal del vidre de bohèmia. A escena hi trobarem el bufat de cristall i vàries tècniques de circ: corda volant, faquirisme i manipulació d’objectes.

Tancarà aquesta nodrida edició d’El Circ d’Ara Mateix ‘Dame du Cirque, una peça de la companyia Troposfera. XYZ i interpretada per Dídac Gilabert, Teresa Santos i Gustavo Hjerl sobre l’alpinisme i la filosofia de la vida de muntanya. L’espectacle porta el títol d’una via d’escalada en gel que es troba a Gavarnie (França) i on Pau Escalé, un entusiasta alpinista i amant del gel, va morir.

A més, al llarg del festival s’hi faran els laboratoris d’experimentació artística ‘Cossos en joc’ —punt de trobada entre creadors de circ i dansa— i una mostra de set alumnes del Centre de les Arts del Circ Rogelio Rivel que es titula ‘Ara’ i es veurà al vestíbul del teatre.