Sin categoría

by Deixa un comentari

Avui, la dansa d’arrel flueix amb una certa normalitat en els escenaris europeus però costa molt més que patini sobre els de Cataluya. Akram Kahn (Xenos, Torobaka), Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle, 4D) o Hofesh Shechter (Barbarians) ballen les seves preocupacions i emocions a partir d’un diccionari que beu del tradicional, amb regultaritat. El pla d’impuls a la dansa d’Arrel busca trencar amb aquesta barrera (només puntualment traspassada com la de La muntanya al teu voltant de Cesc Gelabert). En aquesta edició de Fira Mediterrània, s’han començat a percebre algunes de les iniciatives del pla, que havia tingut de precedents l’Obrador d’arrel i el Premi Delfí Colomé (que es mantenen operatius).

Si em vagués de la companyia La minimíssima, formada per Roger Cusidó i Lali Mateu, persegueix el repte de creuar música, poesia i ball. Sense abandonar pràcticament la verticalitat, ballen a partir de les paraules. Cada ciutat té un gest, per exemple, i juntes fan una frase que es pot desordenar. El pes que se li dóna al vers és cabdal i no ajuda a què la rima sigui, més aviat circumstancial, sense un motiu concret que ho tanqui.

Flor de maig, en canvi, depura al màxim la llegenda de La Dama de Can Fàbregues. Se centren en l’obsessió pels joves capturats de la bellesa de la pubilla de la masia. El seu enamorament es converteix en persecució i, finalment, en abús. La dramatúrgia coreogràfica s’exté per tot l’escenari, reforçant-ho amb un disseny de llums que va convertint en vulnerable la pubilla que els tenia atrapats. La sensualitat està a flor de pell i l’animalitat típica de la revetlla de Sant Joan (com aquella que descriu Lorca en la follia final de Yerma) converteix l’acció en un malson pertorbador.

Pere Seda desconstrueix la cançó de L’Hereu Riera. Perquè de la verticalitat i braços estesos en va emergint unes torsions a l’esquena alhora que va desprenent-se de les mànigues i la faixa. Què hi feia l’Hereu d’una masia adinerada de l’Empordà en les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella, sense la seva xicota? Sigui com sigui, el destí l’avisa que hi pot perdre l’honor i torna a pregar per la noia amb qui es voldria casar. El joc del ball endiablat saltant la creu sobre la copa de vi, ja al final de la peça, i en un moment que porta a l’extenuació del ballador i al risc de fer caure el got de vi, manté amb gran tensió el públic. Seda supera la prova i, despres de retirar la creu, buida el vi d’una puntada, voluntàriament.

El Pla d’Impuls propicia que balladors de dansa d’arrel, s’apropin a la dansa contemporània i s’alliberin de les seves càrregues, dels seus codis estàtics. En aquest sentit, Jordi Aspa, dels Escarlata (Devoris Causa, La GrUtesca), els convidava a Raepte a deixar de comptar i, en canvi, transformar-ho en recordar emocions. Roberto Oliván (Socarrel) proposa als de l’Esbart Ciutat Comtal (Solc) que transformin la seva evolució de figures geomètriques clàssiques amb l’esprial perfecta que proporciona la fórmula de Fibonacci. També els Tirallongiues de Manresa que han participat a l’espectacle d’inauguració, com un dels espectacles de l’Obrador d’arrel, han comprovat la poètica que hi pot haver en la construcció d’un pilar. O en la força estètica d’una enxaneta amb el braç alçat i tota la colla estirant-se a terra, com vençuts per un miracle, a El pou de la gallina.

Dins de l’Off del Pla d’Impuls la Xarxa de dansa d’arrel de la Catalunya Central, La Llançadora, va estrenar el muntatge Fiblades en les naus abandonades de la Fàbrica Nova. Va ser una peça narrativa, que contrastava prou amb les bondats del que l’audiovisual institucional donava de referència dels impulsors. Com a El silenci dels telers o bé Unravel, d’Àngel Duran en què s’intueix la impunitgat dels amos i dels caps de secció per a aprofitar-se de les noies més joves que entraven a treballar a la fàbrica. Un abús que només s’escapava si les altres dones les aconseguien protegir.

En dansa contemporània, els que ballen es coneixen per ballarins. En dansa popular, per balladors. Té el seu sentit. Tot moviment tè una arrel, sense que potser ni en sigui conscient. La memòria dels cossos es revelava clarament en la presentació de Transmissió creuada entre Lin I-Chin_Bare feet Dance Theatre de Taiwan i coreògrafs catalans (amb Sòna Gómez de comissària).

Tot ballarí té un ballador al seu dors.

Si voleu seguir el seguiment de la periodista Carme Canet per Fira Mediterrània 2022 (cliqueu aquí)

by Deixa un comentari

El festival de resistència de l’Escena Poblenou ha conclòs amb èxit la seva XXI edició. La identitat del festival va lligada a un barri amb una vida cultural que no deixa de bategar amb força, malgrat totes les pandèmies i crisis que puguin haver-hi. Una mostra de l’èxit és l’ampli ventall d’equipaments culturals que allotgen les companyies i els seus espectacles. I per descomptat, la implicació d’un públic fidel, de barri i de ciutat, que té subratllat al calendari els dies de l’Escena Poblenou.

Dijous, 20 d’octubre: sobre els refugiats (i els seus camins)

Que el festival sempre comenci presentant els seus Embrions és una manifestació d’intencions. L’Escena impulsa la creació escènica, possibilita tota mena de projectes que companyies emergents tracten de posar en peu. Enguany ha estat el cas de “Idiòfona” de Joan Català, “Todo esto era campo” d’Una i Una, “Noves espiritualitats per a persones atees” de la Companyia Atzucac i “Sophie&Alek” de BAAL. Però un servidor no va poder ser-hi, hauré d’esperar el pròxim any quan el projecte estigui desenvolupat i es presenti al festival com han fet enguany els Llum de fideu amb el “Sfumato”.

Sí que vaig fer cap al MUHBA on el Martí Sancliment havia instal·lat el seu Khaled: camí de refugi, un recorregut artístic per les vides de set refugiats que van explicar a l’artista el seu periple per fugir de la guerra o de la misèria fins a arribar a la falsa terra promesa: Europa. Vídeo testimonis, testimonis auditius que s’escolen a través de tubs, frases que sintetitzen el sentit del refugi, escrits que reflexionen sobre la figura desitjada, però amenaçadora del mar. Per mastegar bé cada paraula dita i escrita dels diversos testimonis cal temps i repòs. La durada del recorregut diu que és d’uns 35 minuts. Però la maduració d’allò que explica necessita més temps. Així i tot, em vaig quedar amb ganes de més, d’una interpel·lació més directa.  

Divendres, 21 d’octubre: sobre els professionals de les arts escèniques

Divendres a mitja tarda, als Jardins de Josep Trueta, al costat d’unes grades, la gent del col·lectiu L’última merda va organitzar la tercera edició de l’Assemblea de les Arts Escèniques. Aquest projecte sorgit l’any passat a l’empara d’aquest mateix festival no pretén res més que el seu propi nom diu: generar un punt de trobada entre professionals (o no) de les arts escèniques per discutir sobre l’estat del sector. La conversa és eterna i ben segur que tindrà moltes edicions. Però aquest col·lectiu va més enllà de la simple trobada, vol fer reflexionar als participants i aportar mecanismes de canvi a través de la gamificació.

Enguany, la trobada pretenia reflexionar sobre la professionalitat en el sector: què és ser un professional, quan un es pot sentir professional, quines dificultats hi ha per arribar a la professionalitat… Tres plafons convidaven, a través de post-its, a deixar constància dels anhels i les queixes sobre aquestes qüestions. Mentre la gent anava deixant el seu testimoni i tots s’anaven saludant entre ells va arribar el moment de jugar i treure’n profit de les grades. Cadascú tenia una fitxa que li donava un rol, programador. Companyia, tècnic, artista, etc. I havia d’intentar “pactar” amb els altres per tal d’anar pujant graons cap a la “professionalitat” i al mateix omplir una filera de gomets de colors. El pacte es realitzava amb el joc de pedra, paper, tisores, convenientment adaptat. Servidor es va quedar a un pas. El joc tractava de recrear les dificultats que uns i altres es poden trobar a l’hora de voler escalar professionalment.

Però el millor de tot venia després. En rotllana, tots asseguts, amb el Nil Martín, introduint les preguntes i reflexions i moderant la conversa, va començar l’assemblea. Moltes reflexions es van apuntar durant el transcurs. Primer sobre la definició de ser professional, per la majoria, tenir una remuneració per poder desenvolupar els teus projectes; per altres, tenir la formació; per alguns pocs, tenir la capacitat per tirar endavant la feina. D’aquí es va treure el debat sobre els privilegis que tots tenen a l’hora de poder tirar endavant els seus projectes. Entremig del debat, el Nil anava conduint la conversa llegint els post-its que responien les preguntes plantejades als panells. I així la conversa va anar fent un retrat desolador d’un sector que crema, que no sap com créixer d’una manera més orgànica i no tant salvatge. Les conclusions segur que les sabran explicar molt millor la gent de L’última merda.

Afortunadament, després d’aquest mal sabor de boca, tenia l’oportunitat de poder riure’m de les misèries d’aquest sector gràcies a la genial Diana Pla. Germana de i fill de, la Diana Pla ja fa temps que és per si mateixa una bèstia “parda”, una dona que domina l’escenari amb una presència física incontestable, on la dansa i la paraula, però sobretot l’humor més cafre, la fan reivindicar com una de les clowns amb més futur. A Miss Cosas y yo crea un artefacte que barreja autoficció, improvisació i una mica de dansa per parlar dels seus traumes a l’hora d’enfocar la seva carrera artística, uns traumes que parteixen en certa manera d’un saboteig constant de la societat (els episodis de bullying i la seva representació són contundents) o d’ella mateixa, sobretot en l’últim tram. D’un espectacle de la Diana Pla surts més feliç, però també més conscient de les dificultats que hom pugui tenir per trobar el seu camí artístic. Quin dia més intens!!

Dissabte, 22 d’octubre: teràpia i catarsi

Potser, per això la trobada íntima amb el Sergi Estebanell a l’”Acts of Liberation” va arribar a ser balsàmica. Aquest projecte està encara en un format embrionari, en un procés d’investigació i en aquest sentit necessita l’aportació d’un públic que actuï com a conillet d’índies. És com una mena de sessió terapèutica on Estebanell, en petit comitè (érem sols dues persones en la funció) t’interpel·la sobre les teves pors,  que el Quim Moya, artista visual, dibuixa en silenci. Quan el breu interrogatori acaba ens descobreix el mural de dibuixos que estan exposant davant nostre. El traç, les figures ens recorden als rostres de la Carme Solé Vendrell i l’impacte és fort. Estebanell creu que aquests dibuixos representen les pors de cadascú que ha passat per allà i que a l’estar penjat en aquella paret ajuda a desprendre’ns d’elles. Així doncs, el Quim ens entrega el nostre dibuix i el deixem penjat per alliberar-nos dels nostres temors. Després d’aquesta primera part més introspectiva, en Sergi ens submergeix en una experiència més física i alliberadora: un taüt i un sac de boxa ens ajudaran a reflexionar en silenci sobre la nostra finitud, sobre els desitjos que anhelem i descarregarà tota la ràbia per allò que no podem assolir. Una experiència catàrtica. Al final, et passen el telèfon del mateix Estebanell per tal que, si ho consideres, li passis feedback. El projecte està creant-se i qualsevol input és ben valorat per l’artista. Estaré a l’aguait per veure’n el resultat final.

I seguint amb la catarsi, a la Beckett, l’Ada Vilaró ens presenta “La memòria del gel”, el projecte final que va començar amb una lectura dramatitzada a la Beckett, va créixer en un espectacle a l’aire lliure (S.O.S) i ara conclou el procés amb una obra on la figura del Pep Pla ha ajudat a ordenar i reenfocar alguna escena. Un cop més l’Ada exhibeix el seu cos per tal de buscar l’impacte en la denúncia. Però no sols és el nu del principi, sinó tota la performance que fa, sigui a cop de desbrossadora com representant el moviment d’un cavall acabat de sortir del ventre de la mare. “La memòria del gel” és un al·legat directe contra la intervenció humana sobre la natura, sobre com el capitalisme és el motor del canvi climàtic i sobre com continuem sense fer res. De fet, ni ella és un bon exemple, a l’hora de crear aquest espectacle. Potser li falta en algun cop una mica més de punch, però les escenes sobre un passat més verd, amb més comunió amb l’entorn natural, són fantàstiques i commovedores. La natura ens salvarà si la salvem.

Diumenge, 23 d’octubre: una desfilada i un aquelarre

Sens dubte la manera de poder canviar el món passa tant per les nostres mans com per les generacions futures. Els nens d’avui tindran un pes del qual no es podran deslliurar. Per això l’educació, la presa de consciència de ben petits és vital. I d’alguna forma un espectacle com “Bichos do Brasil” ajuda a aquest propòsit. Vinguts de Brasil, ja fa més de vint anys que la companyia Pia Fraus volta pel món mostrant els seus ninots i titelles fets de fusta, teles, paper… tots materials naturals. L’espectacle és poc més que una desfilada d’animals exòtics, nadius de Brasil: ocells de grans plomatges, tortugues, rèptils, felins, etc. Els tres actors manipulen les figures i les fan ballar al ritme d’una música que ens transporta a l’Amazònia. Al mateix temps, generen els seus propis ritmes creant unes coreografies que es fan un pèl repetitives. Però els nens reben aquesta explosió de moviments, de formes i colors amb la boca oberta i l’espurna als ulls. El que se’ls hi podria criticar a la companyia és que no hi ha una dramatúrgia construïda al voltant de la desfilada. Sols hi ha un conflicte en la figura del cocodril que intenta menjar-se alguns dels animalons que van campant per l’escenari. De totes maneres, la bellesa de les figures i les danses dels qui les manipulen són prou atractives per a donar a conèixer i respectar la fauna brasilera.

I al final, em trobo amb una de les imatges més impactants de l’Escena Poblenou: la llarga cua per entrar al Centre Cultural i Moral del Poblenou a veure les Comando Señoras i el seu aquelarre, els “Ritos de amor y guerra”. Sens dubte és una bona manera de concloure el festival: un ritual en tota regla on aquest grup d’actrius es “disfressen” de senyores que formen un grup decidit a combatre el patriarcat amb la paraula, el moviment i una actitud molt punk. Es mereixen una llarga vida i una permanent revisió i actualització de les seves denúncies. És un espectacle amb potència, que impulsa la transformació i l’acció i que al mateix temps ens planteja algunes contradiccions vitals.

I mentre el públic va buidant el teatre, l’Escena ja va quedant enrere. Però encara aniré pensant alguns dies més en alguns dels espectacles vistos, en algunes de les reflexions donades, en algunes de les experiències viscudes. I això no ho poden dir tots els festivals. L’Escena Poblenou roman, deixa marca. 

by Deixa un comentari

La poesia és present en la majoria de propostes que omplen la ciutat de Manresa quan La Fira de la Mediterrània s’hi instal·la. I és que, si la poesia és pura essència, la Fira arriba a l’essència de les nostres arrels. Unes arrels que duem dins nostre. I que a Manresa traspuen pels nostres porus, i pels dels artistes que hi participen.

25 anys de Fira acumulen 25 anys d’història, i sobre tot, de recuperar i mantenir la nostra cultura popular, i veure i conèixer-ne d’altres, d’altres indrets.

Parlar de cultura popular és parlar de nosaltres, per què nosaltres formem part del “popular”, l’arrel del mot que ve de “poble, del que li agrada al poble”.

Volar sense saber-ne

La companyia Vöel va fer l’espectacle inaugural: REDITUS. Ells i nosaltres vam volar, es van enlairar i ens van enlairar amb la imaginació, per recrear la llegenda manresana d’El Pou de la Gallina. I ho van fer al costat de la colla castellera Tirallongues de Manresa. Vam veure el cel i la terra, la tradició i la força humana. I també la força i la bellesa de la pinya. La força d’un poble que fa equilibris.

I tornar-se a aixecar

I de caure i tornar-se a aixecar anava l’obra “ELLS I JO, O AQUELLA SENSACIÓ QUE ELS ARBRES ET MIREN” de la companyia Jordi Font. En Jordi parla de la pèrdua, i ho fa, també, amb elements de la nostra cultura, o de la de les nostres avis. Hi apareixen bèsties fantàstiques del folklore català com la Pesanta, la Tinyosa o les dones d’aigua.

Recitar sense llegir

Va recitar sense llegir les seves pròpies paraules Gerard Diaz, ballades per la Lali Mateu i el Roger Cusidó, de la companyia la MINIMissimA. Paraules i acordió, de qui us desvetllaré un secret en acabar aquest article. L’espectacle es titulava SI EM VAGUÉS.

Llegir sense parlar

La companyia mos maiorum, com el seu nom indica, també recorda els ancestres en aquest nou espectacle que titulen SOLAR. I d’una manera molt valenta qüestionen com s’està portant a terme la implementació de les energies alternatives. Els actors no parlen ells, parlen els afectats, utilitzant la tècnica verbatim.

Parlar però no escoltar

Manel Saumell i Pep Ventura van néixer al 1817. Van parlar, però no es van escoltar. Van interpretar i crear a les dues bandes de l’oceà atlàntic. Marcel Casellas Trio, la factoria Mascaró i Garazi Goñi van fer dialogar els instruments i les danses en un concert ballat. SAUMELL-VENTURA. Viatge d’anada i tornada.

Escoltar sense sentir

El primer dels espectacles que vaig veure, va ser MUERESON de Patricia Alvarez & Vigüela trio. Per mi no va ser un espectacle fàcil. Les seves músiques no són les meves…. i per tant va ser més una escolta sociològica, per conèixer, però no per emocionar-me

Sentir però no entendre

I és que d’emocions va la Fira de la mediterrània. I diumenge al matí vaig veure, per segona vegada, una mateixa companyia, Les archipels, del Quebec. El seu era un espectacle de dansa itinerant per carrers i places. De dansa que neix de les seves arrels, de la seva dansa tradicional per transportar-la cap a la dansa contemporània. FRICTIONS està interpretat per 6 ballarins, i les friccions són físiques i metafòriques. 

Entendre i no compartir-ho

I una de les màximes hibridacions, per què d’això també va la fira de la Mediterrània, va ser la del coreògraf i bailaor sevillà Israel Galvan, taconejant amb la música a capella de l’escolania de Montserrat. El títol SEISES.

Compartir-ho sense deixar-ho

I compartir sense deixar l’essència, el ritme, el company home, i el company ballarí, així era ACCOLADES & QUIPROQUOS de Les archipels.

Deixar-ho deixar-ho deixar-ho

Deixar anar sentiments, deixar anar records, històries, per saber què és l’important del que hem viscut. Això narra Ramon Molins de la companyia Zum-zum teatre. Un TESTAMENT vital, cultural i espiritual.

D’això no en sabem

Per què hi ha coses que no les sabem, que les hem aprés, però no sabem que les sabem. Coses, actituds, compromisos que ens han transmès els nostres avis i besavis, i que podria ser que no escoltéssim. Clàudia Serrahima els ha escoltat, ha escoltat els habitants del camp, i ens els fa escoltar, tot situant objectes damunt un petit escenari, només per a uns quants privilegiats. I és que NO SABEM RES DEL CAMPO

Per què no ens n’han ensenyat

I seguim seguim seguim

Seguim escoltant artistes i creadors que obstinadament ens mostren allò que no veiem, allò que no volem o no sabem veure. Que les nostres arrels ens defineixen, i si ens hi alimentem d’elles, la seva saba serà beneficiosa per el nostre futur, personal i col·lectiu.

I seguim posant poesia a la nostra vida, com la de Gerard Diaz, a qui he manllevat del seu llibre “Poemari per a acordió” els títols que veieu en negreta a l’inici de cada espectacle que us he descrit.

Si voleu saber més coses d’aquesta edició, en trobareu sobre el PLA D’IMPULS A LA DANSA D’ARREL

by Deixa un comentari

“Dancing for me is movement in time and space. Its possibilities are bound only by our imaginations and our two legs” (“Per mi ballar és moviment en el temps i l’espai. Les seves possibilitats només estan lligades per la nostra imaginació i les nostres dues cames”). Amb aquesta afirmació, l’anomenat pare de la dansa postmoderna, Merce Cunningham, posava de manifest que el binomi dansa i música lliga molt bé junt (i tant! a quants se’ns activa l’esquelet sentint una melodia animada?), però no té per què ser inseparable. De fet, el reconegut coreògraf i ballarí nord-americà s’hi referia com a “dues entitats separades, independents i interdependents” que poden “compartir un temps comú”.

Després d’uns anys en què la dansa –a nivell universal– ha volgut explorar la seva autonomia (ballant, per exemple, sobre una dramatúrgia o altres tipus de materials), el Mercat de les Flors proposa tornar a fer visible la seva relació amb un cicle específic en el qual, a més, la música també serà en directe. “És com retornar a un altre tipus de diàleg”, apunta la seva directora, Àngels Margarit.

El primer cicle Dansa i Música en viu es durà a terme del 13 d’octubre al 6 de novembre amb sis propostes molt variades amb què es vol enganxar a nous espectadors. “Volem incidir que des del Mercat es dialoga moltíssim amb la música i que, sovint, a molta gent li agradaria els espectacles que programem, però com que la dansa és menys coneguda… Volem donar referents al públic perquè tingui on agafar-se i s’atreveixi a venir”.

El cartell es caracteritza per la singularitat dels treballs –que van des del flamenc al fado, passant per la corda, l’electrònica i els instruments tradicionals– i uns intèrprets (ballarins i músics) amb gran personalitat. Com destaca Margarit, “totes les peces treballen diferent la dansa i, alhora, relacionen música i dansa d’una manera molt especial. És una nova mirada, molt específica i que no juga amb la literalitat de la partitura”.

La programació

L’innovador bailaor Israel Galván encetarà el cicle amb dos espectacles. D’una banda, els dies 13 i 14 d’octubre reinterpretarà Manuel de Falla amb El Amor Brujo. Gitanería en un acto y dos cuadros acompanyat per David Lagos, al cante, i Alejandro Rojas-Marco, al piano; mentre que el 15 i 16 d’octubre, Galván presentarà Mellizo Doble amb el cantaor Niño de Elche, en el si d’un duet revolucionari que fusionarà el flamenc amb sons que es troben a les seves antípodes, com ara la música electrònica o la tecno.

El 20 i 22 d’octubre Jonas&Lander oferirà Bate Fado, un autèntic treball arqueològic circumscrit entre la dansa i el concert musical, a través del qual cinc ballarins recuperaran la dansa del fado amb els seus zapateados –no és només cant, es ballava a principi del segle XX. Els acompanyaran quatre músics (al baix, guitarra i guitarra portuguesa) i un fadista.

Mal Pelo tornarà a portar al Mercat l’aplaudida Highlands, estrenada el maig del 2021 en plenes restriccions d’aforament per la covid-19. Del 27 al 30 d’octubre es brindarà, doncs, una nova oportunitat per gaudir de l’última obra de la tetralogia sobre Bach amb un total de setze intèrprets a l’escenari: vuit ballarins, un quartet de corda i un quartet de veus.

Highlands coincidirà a la cartellera amb Woolf, de la coreògrafa Natalia Jiménez, que del 28 al 30 d’octubre s’endinsarà en l’univers de l’escriptora Virginia Woolf en un muntatge intimista, i de gran escolta i complicitat, amb la pianista Jordina Millà.

Finalment, François Chaignaud i Nino Laisné tancaran el cicle del 4 al 6 de novembre amb Romances inciertos. Un autre Orlando, un espectacle-concert d’estètica barroca que tractarà sobre l’ambigüitat de gènere servint-se de figures andrògines de la cultura popular espanyola, el cant, la dansa, i quatre músics que tocaran el bandeó, la viola de gamba, la tiorba, la guitarra barroca i un seguit de percussions històriques i tradicionals.

L’experiència de prop

Recomana hem parlat amb dos dels coreògrafs i ballarins que participaran al cicle Dansa i Música en viu per conèixer de primera mà el vincle que la seva peça estableix amb la música i com han viscut l’experiència creativa.

Pep Ramis, cofundador de Mal Pelo amb María Muñoz, explica que en els últims anys han estret la seva relació amb la música (sobretot amb Bach, a qui han dedicat una tetralogia), i que Highlands els ha permès fer “un pas més enllà” pel fet de “tenir els músics en directe i construir la dramatúrgia, no només de la peça, sinó musical”. “És un rara avis poder estar amb vuit músics i vuit ballarins a l’escenari. És fantàstic sentir els cantants a un metre de distància –quan normalment estan a quinze o vint metres– i crear un corpus de gent que, des de la seva disciplina, és molt coral. Hem establert un diàleg en viu. Ha estat molt ric perquè a nivell de llenguatge, coreografia, interpretació, espai, etc., compartim moltes coses. Ens han donat moltes claus: des d’on toquen, quin estat podem provocar perquè ells entrin…”.

Per Mal Pelo, que treballen habitualment amb diferents capes de significat i llenguatges a les seves peces –com ara introduint vídeos a escena–, la hibridació de llenguatges no és nova, però sí que ho ha estat fer-ho amb la música en directe: “És una vivència apassionant que et dona molta energia.” Així com les anteriors obres de Bach eren d’un sol instrument, a Highlands han apostat pel format dels dos quartets (un de corda i un de veus) perquè volien tocar la música del compositor “més sacra, amb més complexitat, contrapunts i veus”. Els quartets, que són un reflex d’uns amb altres fent un efecte mirall (per exemple, el violí correspon a la soprano), els han resultat una “elecció fantàstica” ja que els ha obert la possibilitat de “jugar amb moltes combinacions, dialogar amb les estructures de Bach i trasvessar mirades entre disciplines”.

Per Natalia Jiménez –andalusa resident a Catalunya des de fa dotze anys, en què ha traçat bona part de la seva trajectòria– l’experiència també ha estat molt gratificant. Woolf parteix d’un encàrrec en plena pandèmia per reflexionar sobre la seva ‘habitació pròpia’ (en referència al títol homònim de Virginia Woolf). Acabat el projecte va sentir el desig de continuar indagant per “compartir l’habitació” amb la pianista Jordina Millà. “Em vaig sentir molt atreta amb la poètica que genera el món de Woolf i específicament pel relat de La mort de l’arna, que és la descripció d’un ésser híbrid que passa desapercebut, pel seu detall, bellesa, existència curta… Va ser una de les portes que més em va impulsar per unir el so i el moviment. Hi ha una aposta per allò petit, senzill, i alhora per generar un contrast entre allò previsible i imprevisible.” En aquest sentit, la peça consta d’una estructura concreta, però totes dues creadores són grans amants de la improvisació i cultiven un espai perquè molt material succeeixi en viu: “Generem paisatges sonors que poden ser densos i poc harmònics perquè apareguin instants de troballa, com quan trobem la metàfora, la poètica o el gest justos per aquell so”, explica Jiménez.

Els textos de Woolf, i d’altres escrits per la mateixa coreògrafa en pràctiques contemplatives al jardí o al bosc, travessen tota l’obra conjuntant-se amb una minuciosa posada en escena. I són aquestes paraules, transcrites pel dramaturg José Luis de Blas –de qui Jiménez destaca la “capacitat d’afinació”–, les que Jiménez i Millà traslladen al cos i al piano en un monòleg intern que, com diu, els permet “abandonar les pròtesis d’allò real i testejar un terreny possible de llibertat conjunta entre totes dues”. “En la seva obra Virginia Woolf sempre ens trasllada, a través d’aquest monòleg intern, qualitats del sentir, escolta de les frustracions i sentiments varis… al mateix temps que els contrasta amb la realitat micro/macro. Succeeix així amb el present viu que componem a través de la dansa i la música. És un acte de comunicació de tantes capes que l’única cosa que podem fer després la Jordina i jo és mirar-nos, i romandre en silenci, perquè el gust s’escoli en la nostra tornada a la realitat…”, reflexiona.

by Deixa un comentari

Que la 25a edició de Fira Mediterrània compti amb el 71% d’estrenes a la seva cartellera (50 dels 70 títols debuten del 6 al 9 d’octubre a Manresa) diu molt de la salut de la cultura popular. Perquè indica que està viva i que continua replicant-se contínuament. La cultura popular parteix de dues potes: l’arrel d’on prové i els artistes que la interpreten diàriament, posant-la al dia i trobant un ressò nou entre la tradició i la contemporaneïtat. Avui es balla el demà partint de l’arrel de l’ahir. El temps com el ball a plaça sobrepassa els limits, desborda creativitat.

El director artístic Jordi Fosas ha triat la llegenda d’El Pou de la gallina per emparentar aquesta edició amb els 500 anys de l’arribada d’Ignasi a la capital el Bages. Va ser en aquests mesos d’espera (volia fer la peregrinació fins a Jerusalem i el port de Barcelona estava tanca per la pesta) que va escriure els seus Exercicis espirituals, que seria la pedra filosofal de l’orde dels jesuïtes. Ara, Aquesta rondalla prendrà forma d’espectacle de circ amb els Voël i la colla castellera dels Tirallongues de Manresa. Un altre exemple (un dels pocs espectacles estrenats) és el treball d’Israel Galván en un diàleg amb l’Escolania de Montserrat. Seises era un ball religiós de la infància del bailaor a Sevilla i que, ara, confronta amb les veus blanques de l’Escolania. L’obra es va estrenar al Grec passat. Altres trobades provocades per la Fira Mediterrània, enguany, són les del Cor Jove Amics de la Unió amb Marcel Bagés i David Soler; Els Escarlata (que acaben d’estrenar GrUtesca a Tàrrega) i Joana Gomila i Laia Vallès amb l’Esbart Manresà amb Rӕpte; Roberto Olivan i Arnau Obiols amb l’Esbart Ciutat Comtal, o Pep Gimeno “Botifarra” amb la Unió Musical de Bages.

L’interès per documentar i mantenir vives les tradicions no és un invent hipster. A Fira Mediterrània es presenta l’exposició que commemopra el centenari del Cançoner popular. El 1922 es va emprendre un insòlit i ambiciós recull de tradició oral: es van fer 66 expedicions arreu dels Països Catalans (principalment, al Principat i a les Illes), que van suposar la troballa d’unes 29.000 melodies a càrrec dels col·lectors (els equips impulsats des dels despatxos de Barcelona formats per un músic i un escrivent). Es van documentar unes 4.000 fotos (moltes pendents de completar la documentació avui) i un centenar de gravacions amb cilindres (de les quals se’n poden rescatar un 10% per la mala conservació). A l’exposició (inaugurada aquest divendres, 30 de setembre), que voltarà arreu, es projecta una gravació rodada el 1924. L’estudiós Jaume Ayats celebra la voluntat documentalista d’ara fa un segle, que es va veure truncada el 1936 per la guerra, però que s’ha anat completant amb projectes privats, de gent entusiasta, dècades després. Fira Mediterrània és un exemple que es remunta fa 25 anys però festivals com l’Esdansa, aquest estiu n’ha celebrat 40!

L’equilibri entre novetats musicals (54%) i escèniques (46%) s’aproxima a la paritat. El 60% de les propostes són creades a Catalunya. El 16% son internacionals (sovint a l’entorn de la Mediterrània) . El 24% restant té procedència de l’Estat espanyol. Fosas manté els eixos del seu projecte que vol incidir en la creació dels més joves revisant, sense els prejudicis de la genració precedent, la tradició més pura i completant-la amb les formes d’avui i les necessitats del discurs actual. Per exemple, De paper a Miranius fa un cant al respecte per la Natura; Alícia Buil rellegeix els seus estius al poble enfonsat per un pantà dels seus avis Memòria sota l’aigua. Mentre, Guillem Vizcaíno rescata l’habilitat amb les baldufes a Poi. I Jordi Font (membre de Projecte Mambo que va fer Iaia) narra un conte tendre sobre una família insòlita a Ells i jo: Aquella sensació que els arbres et miren. Per la seva banda, artistes joves Com Àfrica Llorens estrenen espectacles. La que vam conèixer com a àgil a Envà ara presenta Moll de l’os. O Clàudia Serrahima convida al viatge a No sabem res del campo, mentre que Magda Puig (Infinitus) estrena Me & Margarida. Per la seva banda, Magí Serra (La mesura del detall, Cossoc), estrenara Condens. Fira Mediterrània recupera la festa i el carrer, després de dos anys de danses populars semiconfinades per culpa de la pandèmia.

by Deixa un comentari

El Mercat de les Flors inaugura la seva temporada 2022-2023 amb un programa doble dedicat a Jesús Rubio Gamo. Nascut el 1982 a Madrid, aquest coreògraf i ballarí independent ha portat les seves creacions per mig món. Rubio Gamo ha viatjat, amb els seus espectacles, als millors escenaris i festivals d’Europa i Amèrica, i durant dos anys consecutius (2017 i 2018) va ser escollit per la xarxa de dansa Aerowaves com un dels vint coreògrafs joves més destacats del panorama europeu. Entre les seves peces cal destacar Gran Bolero, una coreografia per a dotze ballarins coproduïda pel Mercat de les Flors i els Teatros del Canal, que va ser distingit amb el Premi Max al Millor Espectacle de Dansa del 2020. Aquest gran muntatge, interpretat per sis ballarins de Barcelona i sis de Madrid, serà l’encarregat d’obrir la temporada del Mercat, complementat per un solo interpretat pel mateix Jesús Rubio Gamo. Hem conversat amb ell sobre dansa, espectacles petits i grans, confinament del cos i alliberament de l’esperit.

 

Aquest estiu vaig assistir al festival Danseu de Les Piles, on vas ser present per partida doble: els veïns del poble van ballar una versió del teu Bolero, i el diumenge al vespre el Gran Bolero va servir per clausurar el festival. Com vas viure el Danseu?

Va ser una experiència molt bonica. Quan el Pau Estrem em va explicar la seva idea pel desè aniversari –que una sèrie de creadors que havíem passat pel Danseu féssim la transmissió de les nostres peces als veïns de Les Piles– em vaig emocionar. Un poble sencer completament bolcat en un festival de dansa… Sembla una utopia, oi? Transmetre el Bolero em va servir per reflexionar sobre les pautes que havia utilitzat durant la seva creació, i al mateix temps vaig tenir l’oportunitat de provar-la amb altres cossos, i intentar connectar-los mitjançant l’alegria, la resistència, el cansament. Em va fer molta il·lusió tornar a repensar el meu treball i traspassar-lo a uns intèrprets nous.

El Gran Bolero va tancar el festival en un escenari espectacular a l’aire lliure. Ja havíeu actuat en espais similars?

L’escenari era realment preciós, mai no havíem actuat al mig del camp. Aquesta peça prové de l’energia transformadora que conté el Bolero de Ravel, i es presta molt a fer-la a llocs diversos, llocs singulars i vinculats a la celebració. L’espectacle ha viatjat molt i l’hem fet principalment en teatres, però també l’havíem portat a espais singulars, com ara una plaça o un castell. El fet d’estar envoltat de natura sí que va ser totalment nou, com si li féssim una invocació amb els nostres cossos.

El Gran Bolero, que veurem al Mercat de les Flors del 29 de setembre a l’1 d’octubre, va néixer el 2019.

L’espectacle va sorgir en un moment de gran efervescència de la dansa a Madrid, i a més vam tenir la gran sort que fos una coproducció entre els Teatros del Canal i el Mercat de les Flors, cosa que succeïa per primer cop. Tot plegat va sorgir d’un petit duo de quinze minuts a partir del Bolero, que vaig fer el 2016, en un moment personal en què jo estava força baix i m’havia desenamorat una mica de la dansa. El Bolero va ser com un impuls, i aquest impuls encara continua viu, sis anys més tard! [riu]. D’aquella peça de quinze minuts amb dos ballarins vam passar a un espectacle de quasi una hora amb dotze intèrprets en escena. Sempre dic que el Gran Bolero és el plaer de ballar, del cansament, de la il·lusió. Quan no podem més, sempre apareixen persones que ens traspassen la seva energia. En definitiva, la dansa és això: connectar gent de diferents procedències i ajuntar-nos per ballar.

Quin ha sigut el recorregut del Gran Bolero, durant aquests últims anys?

La peça ha girat força, tenint compte tot el que ha passat al món aquests dos últims anys. Em fa una il·lusió especial pensar que el Gran Bolero ha sobreviscut a la pandèmia. Tornar ara al Mercat de les Flors em fa molt feliç, també per tot el que representa aquest fantàstic espai. Sempre m’he enfrontat a les meves peces amb la sensació que poden millorar contínuament. L’he seguit treballant i canviant alguna cosa, perquè l’estructura coreogràfica funcionés millor, perquè els ballarins la transitessin de forma més natural. El públic sempre vol sentir empatia amb els intèrprets. El Gran Bolero té una estructura d’acumulació de moviments en revers, que és l’excusa perquè els ballarins viatgin per diferents estats, en relació amb el seu cos i el fet mateix de ballar. Actualment, la peça està infinitament més rodada i madura, perquè cada vegada que l’hem interpretat el públic hi ha connectat i els intèrprets se l’han fet més seva. No passa gaire sovint que la gent de la dansa tinguem l’oportunitat de fer un espectacle durant tant temps: des d’una ciutat de perifèria d’Espanya fins al centre d’Amsterdam. Durant aquest temps jo també he après molt gràcies a veure la peça, com a espectador, i sentir com la rebia cada públic. Hem parlat molt de tot el procés amb els ballarins, hem plantejat un tipus d’escalfaments específics pel Gran Bolero… Quan una peça té una vida curta, que lamentablement és el que sol passar en el món de la dansa, et quedes sense saber mai fins a on hauria pogut arribar. Tot ajuda a fer-te créixer com a coreògraf, artista i persona. S’ha de posar el focus en allò que aprens cada dia, i jo sento que no deixo mai d’aprendre.  

Al Mercat de les Flors també presentaràs el solo El hermoso misterio que nos une, a la Sala Pina Bausch, en què tu n’ets l’únic intèrpret.

Vaig fer el meu primer solo, Ahora que no somos demasiado viejos todavía, el 2016, el mateix any que vaig estrenar el Bolero. Va significar la possibilitat de retrobar-me amb el meu cos, amb el material expressiu de la meva corporalitat en escena. Vaig fer aquest solo, el vaig girar bastant, i el meu “jo” ballarí va sentir-se força recompensat. Últimament, havia escrit una mena de diari, unes paraules que s’han acabat incorporant a aquest nou solo que es veurà al Mercat de les Flors. Anava a l’estudi, practicava un moviment, buscava un flux de paraules relacionat amb aquell moment. Els dos codis que treballava eren el moviment i la paraula, la dansa i la literatura. Era com relacionar dos fluxos als quals em podia entregar completament: com si posés cos a quelcom que ja existeix. Aprens el ritme i el corrent de les paraules, hi poses la teva carn i d’aquesta manera arriba a l’espectador. Això em permetia jugar amb la idea de temps, ja que tant el llenguatge de les paraules com el del moviment em fascinen (a part d’estudiar ballet i dansa contemporània també vaig fer teatre i literatura a la RESAD de Madrid). Quan aquests codis et travessen, t’estan modificant, i estàs parlant de la teva individualitat, però al mateix temps de la col·lectivitat en què estem tots immersos. De fet, vaig començar a treballar aquest solo durant la pandèmia.

A la primavera del 2020, en ple confinament, també vas engegar un projecte de dansa en línia, si no m’equivoco.

Sí, de fet va ser gràcies al Festival de Otoño, que va donar ajudes als creadors perquè poguessin continuar treballant des de casa. Jo assajava a casa, ballava i em gravava en vídeo. T’he de confessar que, en un primer moment, el confinament em va anar de meravella: em va permetre aturar-me i tenir més temps per descansar o llegir. El projecte pandèmic (Ay, amor, ¿qué haré yo con toda esta movilidad?) va néixer gràcies a l’ambaixada espanyola a Washington. Em van proposar que fes alguna cosa en línia, i d’aquí va sorgir aquesta pregunta: què fa un ballarí amb el seu cos, quan no pot sortir de casa? La dansa és una disciplina que et permet viatjar molt i conèixer gent de tot el món, perquè té la virtut que no està limitada per les fronteres de l’idioma. Vaig convidar a ballarins espanyols i nord-americans que investiguessin unes línies de moviment, i cada intèrpret decidia com ballava i des d’on es gravava, si enregistrant tot el cos o bé només una part en concret. Aquest mateix projecte es va repetir amb el centre cultural d’Espanya al Perú i al festival de Lima.

I ara tornes a Barcelona, amb el programa doble que et dedica el Mercat de les Flors.

Sí, estic encantat i molt agraït al Mercat i a l’Àngels Margarit. El Mercat de les Flors és una institució que té una història i un recorregut que des de Madrid sempre hem vist amb enveja, perquè no tenim res semblant. I em fa molta il·lusió tornar amb dues peces tan diferents: el Gran Bolero, un gran format a la Sala MAC, i el meu petit solo a la Sala Pina Bausch. Tinc molta curiositat per veure com reaccionarà el públic català davant d’aquestes dues propostes. La primera és forta i vibrant, i la segona és molt més mesurada i íntima. Però totes dues connecten amb l’essència de la naturalesa humana: la capacitat de moure’s, d’imaginar i de vibrar.