Sin categoría

by Deixa un comentari

Que la 25a edició de Fira Mediterrània compti amb el 71% d’estrenes a la seva cartellera (50 dels 70 títols debuten del 6 al 9 d’octubre a Manresa) diu molt de la salut de la cultura popular. Perquè indica que està viva i que continua replicant-se contínuament. La cultura popular parteix de dues potes: l’arrel d’on prové i els artistes que la interpreten diàriament, posant-la al dia i trobant un ressò nou entre la tradició i la contemporaneïtat. Avui es balla el demà partint de l’arrel de l’ahir. El temps com el ball a plaça sobrepassa els limits, desborda creativitat.

El director artístic Jordi Fosas ha triat la llegenda d’El Pou de la gallina per emparentar aquesta edició amb els 500 anys de l’arribada d’Ignasi a la capital el Bages. Va ser en aquests mesos d’espera (volia fer la peregrinació fins a Jerusalem i el port de Barcelona estava tanca per la pesta) que va escriure els seus Exercicis espirituals, que seria la pedra filosofal de l’orde dels jesuïtes. Ara, Aquesta rondalla prendrà forma d’espectacle de circ amb els Voël i la colla castellera dels Tirallongues de Manresa. Un altre exemple (un dels pocs espectacles estrenats) és el treball d’Israel Galván en un diàleg amb l’Escolania de Montserrat. Seises era un ball religiós de la infància del bailaor a Sevilla i que, ara, confronta amb les veus blanques de l’Escolania. L’obra es va estrenar al Grec passat. Altres trobades provocades per la Fira Mediterrània, enguany, són les del Cor Jove Amics de la Unió amb Marcel Bagés i David Soler; Els Escarlata (que acaben d’estrenar GrUtesca a Tàrrega) i Joana Gomila i Laia Vallès amb l’Esbart Manresà amb Rӕpte; Roberto Olivan i Arnau Obiols amb l’Esbart Ciutat Comtal, o Pep Gimeno “Botifarra” amb la Unió Musical de Bages.

L’interès per documentar i mantenir vives les tradicions no és un invent hipster. A Fira Mediterrània es presenta l’exposició que commemopra el centenari del Cançoner popular. El 1922 es va emprendre un insòlit i ambiciós recull de tradició oral: es van fer 66 expedicions arreu dels Països Catalans (principalment, al Principat i a les Illes), que van suposar la troballa d’unes 29.000 melodies a càrrec dels col·lectors (els equips impulsats des dels despatxos de Barcelona formats per un músic i un escrivent). Es van documentar unes 4.000 fotos (moltes pendents de completar la documentació avui) i un centenar de gravacions amb cilindres (de les quals se’n poden rescatar un 10% per la mala conservació). A l’exposició (inaugurada aquest divendres, 30 de setembre), que voltarà arreu, es projecta una gravació rodada el 1924. L’estudiós Jaume Ayats celebra la voluntat documentalista d’ara fa un segle, que es va veure truncada el 1936 per la guerra, però que s’ha anat completant amb projectes privats, de gent entusiasta, dècades després. Fira Mediterrània és un exemple que es remunta fa 25 anys però festivals com l’Esdansa, aquest estiu n’ha celebrat 40!

L’equilibri entre novetats musicals (54%) i escèniques (46%) s’aproxima a la paritat. El 60% de les propostes són creades a Catalunya. El 16% son internacionals (sovint a l’entorn de la Mediterrània) . El 24% restant té procedència de l’Estat espanyol. Fosas manté els eixos del seu projecte que vol incidir en la creació dels més joves revisant, sense els prejudicis de la genració precedent, la tradició més pura i completant-la amb les formes d’avui i les necessitats del discurs actual. Per exemple, De paper a Miranius fa un cant al respecte per la Natura; Alícia Buil rellegeix els seus estius al poble enfonsat per un pantà dels seus avis Memòria sota l’aigua. Mentre, Guillem Vizcaíno rescata l’habilitat amb les baldufes a Poi. I Jordi Font (membre de Projecte Mambo que va fer Iaia) narra un conte tendre sobre una família insòlita a Ells i jo: Aquella sensació que els arbres et miren. Per la seva banda, artistes joves Com Àfrica Llorens estrenen espectacles. La que vam conèixer com a àgil a Envà ara presenta Moll de l’os. O Clàudia Serrahima convida al viatge a No sabem res del campo, mentre que Magda Puig (Infinitus) estrena Me & Margarida. Per la seva banda, Magí Serra (La mesura del detall, Cossoc), estrenara Condens. Fira Mediterrània recupera la festa i el carrer, després de dos anys de danses populars semiconfinades per culpa de la pandèmia.

by Deixa un comentari

El Mercat de les Flors inaugura la seva temporada 2022-2023 amb un programa doble dedicat a Jesús Rubio Gamo. Nascut el 1982 a Madrid, aquest coreògraf i ballarí independent ha portat les seves creacions per mig món. Rubio Gamo ha viatjat, amb els seus espectacles, als millors escenaris i festivals d’Europa i Amèrica, i durant dos anys consecutius (2017 i 2018) va ser escollit per la xarxa de dansa Aerowaves com un dels vint coreògrafs joves més destacats del panorama europeu. Entre les seves peces cal destacar Gran Bolero, una coreografia per a dotze ballarins coproduïda pel Mercat de les Flors i els Teatros del Canal, que va ser distingit amb el Premi Max al Millor Espectacle de Dansa del 2020. Aquest gran muntatge, interpretat per sis ballarins de Barcelona i sis de Madrid, serà l’encarregat d’obrir la temporada del Mercat, complementat per un solo interpretat pel mateix Jesús Rubio Gamo. Hem conversat amb ell sobre dansa, espectacles petits i grans, confinament del cos i alliberament de l’esperit.

 

Aquest estiu vaig assistir al festival Danseu de Les Piles, on vas ser present per partida doble: els veïns del poble van ballar una versió del teu Bolero, i el diumenge al vespre el Gran Bolero va servir per clausurar el festival. Com vas viure el Danseu?

Va ser una experiència molt bonica. Quan el Pau Estrem em va explicar la seva idea pel desè aniversari –que una sèrie de creadors que havíem passat pel Danseu féssim la transmissió de les nostres peces als veïns de Les Piles– em vaig emocionar. Un poble sencer completament bolcat en un festival de dansa… Sembla una utopia, oi? Transmetre el Bolero em va servir per reflexionar sobre les pautes que havia utilitzat durant la seva creació, i al mateix temps vaig tenir l’oportunitat de provar-la amb altres cossos, i intentar connectar-los mitjançant l’alegria, la resistència, el cansament. Em va fer molta il·lusió tornar a repensar el meu treball i traspassar-lo a uns intèrprets nous.

El Gran Bolero va tancar el festival en un escenari espectacular a l’aire lliure. Ja havíeu actuat en espais similars?

L’escenari era realment preciós, mai no havíem actuat al mig del camp. Aquesta peça prové de l’energia transformadora que conté el Bolero de Ravel, i es presta molt a fer-la a llocs diversos, llocs singulars i vinculats a la celebració. L’espectacle ha viatjat molt i l’hem fet principalment en teatres, però també l’havíem portat a espais singulars, com ara una plaça o un castell. El fet d’estar envoltat de natura sí que va ser totalment nou, com si li féssim una invocació amb els nostres cossos.

El Gran Bolero, que veurem al Mercat de les Flors del 29 de setembre a l’1 d’octubre, va néixer el 2019.

L’espectacle va sorgir en un moment de gran efervescència de la dansa a Madrid, i a més vam tenir la gran sort que fos una coproducció entre els Teatros del Canal i el Mercat de les Flors, cosa que succeïa per primer cop. Tot plegat va sorgir d’un petit duo de quinze minuts a partir del Bolero, que vaig fer el 2016, en un moment personal en què jo estava força baix i m’havia desenamorat una mica de la dansa. El Bolero va ser com un impuls, i aquest impuls encara continua viu, sis anys més tard! [riu]. D’aquella peça de quinze minuts amb dos ballarins vam passar a un espectacle de quasi una hora amb dotze intèrprets en escena. Sempre dic que el Gran Bolero és el plaer de ballar, del cansament, de la il·lusió. Quan no podem més, sempre apareixen persones que ens traspassen la seva energia. En definitiva, la dansa és això: connectar gent de diferents procedències i ajuntar-nos per ballar.

Quin ha sigut el recorregut del Gran Bolero, durant aquests últims anys?

La peça ha girat força, tenint compte tot el que ha passat al món aquests dos últims anys. Em fa una il·lusió especial pensar que el Gran Bolero ha sobreviscut a la pandèmia. Tornar ara al Mercat de les Flors em fa molt feliç, també per tot el que representa aquest fantàstic espai. Sempre m’he enfrontat a les meves peces amb la sensació que poden millorar contínuament. L’he seguit treballant i canviant alguna cosa, perquè l’estructura coreogràfica funcionés millor, perquè els ballarins la transitessin de forma més natural. El públic sempre vol sentir empatia amb els intèrprets. El Gran Bolero té una estructura d’acumulació de moviments en revers, que és l’excusa perquè els ballarins viatgin per diferents estats, en relació amb el seu cos i el fet mateix de ballar. Actualment, la peça està infinitament més rodada i madura, perquè cada vegada que l’hem interpretat el públic hi ha connectat i els intèrprets se l’han fet més seva. No passa gaire sovint que la gent de la dansa tinguem l’oportunitat de fer un espectacle durant tant temps: des d’una ciutat de perifèria d’Espanya fins al centre d’Amsterdam. Durant aquest temps jo també he après molt gràcies a veure la peça, com a espectador, i sentir com la rebia cada públic. Hem parlat molt de tot el procés amb els ballarins, hem plantejat un tipus d’escalfaments específics pel Gran Bolero… Quan una peça té una vida curta, que lamentablement és el que sol passar en el món de la dansa, et quedes sense saber mai fins a on hauria pogut arribar. Tot ajuda a fer-te créixer com a coreògraf, artista i persona. S’ha de posar el focus en allò que aprens cada dia, i jo sento que no deixo mai d’aprendre.  

Al Mercat de les Flors també presentaràs el solo El hermoso misterio que nos une, a la Sala Pina Bausch, en què tu n’ets l’únic intèrpret.

Vaig fer el meu primer solo, Ahora que no somos demasiado viejos todavía, el 2016, el mateix any que vaig estrenar el Bolero. Va significar la possibilitat de retrobar-me amb el meu cos, amb el material expressiu de la meva corporalitat en escena. Vaig fer aquest solo, el vaig girar bastant, i el meu “jo” ballarí va sentir-se força recompensat. Últimament, havia escrit una mena de diari, unes paraules que s’han acabat incorporant a aquest nou solo que es veurà al Mercat de les Flors. Anava a l’estudi, practicava un moviment, buscava un flux de paraules relacionat amb aquell moment. Els dos codis que treballava eren el moviment i la paraula, la dansa i la literatura. Era com relacionar dos fluxos als quals em podia entregar completament: com si posés cos a quelcom que ja existeix. Aprens el ritme i el corrent de les paraules, hi poses la teva carn i d’aquesta manera arriba a l’espectador. Això em permetia jugar amb la idea de temps, ja que tant el llenguatge de les paraules com el del moviment em fascinen (a part d’estudiar ballet i dansa contemporània també vaig fer teatre i literatura a la RESAD de Madrid). Quan aquests codis et travessen, t’estan modificant, i estàs parlant de la teva individualitat, però al mateix temps de la col·lectivitat en què estem tots immersos. De fet, vaig començar a treballar aquest solo durant la pandèmia.

A la primavera del 2020, en ple confinament, també vas engegar un projecte de dansa en línia, si no m’equivoco.

Sí, de fet va ser gràcies al Festival de Otoño, que va donar ajudes als creadors perquè poguessin continuar treballant des de casa. Jo assajava a casa, ballava i em gravava en vídeo. T’he de confessar que, en un primer moment, el confinament em va anar de meravella: em va permetre aturar-me i tenir més temps per descansar o llegir. El projecte pandèmic (Ay, amor, ¿qué haré yo con toda esta movilidad?) va néixer gràcies a l’ambaixada espanyola a Washington. Em van proposar que fes alguna cosa en línia, i d’aquí va sorgir aquesta pregunta: què fa un ballarí amb el seu cos, quan no pot sortir de casa? La dansa és una disciplina que et permet viatjar molt i conèixer gent de tot el món, perquè té la virtut que no està limitada per les fronteres de l’idioma. Vaig convidar a ballarins espanyols i nord-americans que investiguessin unes línies de moviment, i cada intèrpret decidia com ballava i des d’on es gravava, si enregistrant tot el cos o bé només una part en concret. Aquest mateix projecte es va repetir amb el centre cultural d’Espanya al Perú i al festival de Lima.

I ara tornes a Barcelona, amb el programa doble que et dedica el Mercat de les Flors.

Sí, estic encantat i molt agraït al Mercat i a l’Àngels Margarit. El Mercat de les Flors és una institució que té una història i un recorregut que des de Madrid sempre hem vist amb enveja, perquè no tenim res semblant. I em fa molta il·lusió tornar amb dues peces tan diferents: el Gran Bolero, un gran format a la Sala MAC, i el meu petit solo a la Sala Pina Bausch. Tinc molta curiositat per veure com reaccionarà el públic català davant d’aquestes dues propostes. La primera és forta i vibrant, i la segona és molt més mesurada i íntima. Però totes dues connecten amb l’essència de la naturalesa humana: la capacitat de moure’s, d’imaginar i de vibrar.

by Deixa un comentari

Una vegada més, i ja en van nou, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT per als amics, ha donat el tret de sortida a la nova temporada escènica. L’esdeveniment que organitza la Sala Trono continua la seva aposta per omplir la ciutat d’arts en viu amb la proximitat, la comunitat i l’empenta per banderes. Enguany, tres línies temporals, com els fantasmes de Dickens, s’han donat cita en un esdeveniment que continua fascinant a persones de totes les generacions.

El passat. Memòria intergeneracional

Què salvem del temps?, repetia en diverses ocasions el protagonista d’El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. La proposta uneix els universos de Xavier Bobés i Alberto Conejero per explicar la història d’Antoni Benaiges, un mestre d’idees revolucionàries assassinat al principi de la guerra civil. La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. La tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments que Bobés i Torrecilla executen amb delicadesa, precisió i compenetració. Destaca en l’obra l’ús de càmeres en directe i realitat augmentada, recursos que intenten pal·liar la falta de proximitat que sol acompanyar a la manipulació d’objectes petits. El muntatge continua guanyant des de les primeres files, tot i que els recursos estan ben integrats en l’atmosfera artesanal, evocant la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa. 

La unió entre objectes antics i nous llenguatges també està present en IAIA, la flamant i merescuda guanyadora del premi del públic. El col·lectiu Mambo Project crea un emotiu diàleg intergeneracional, en aquest cas centrant-se en les històries quotidianes de les nostres àvies. La seva aposta immersiva ens convida a seure al voltant de taules allargades plenes d’objectes de la postguerra: llibres, fotografies, mantellines, coberteria, nines de porcellana, material de cosir… Al voltant, pantalles de diferents mides i formats on es projecten gravacions en directe dels intèrprets, reflexions i fins i tot una llista d’Spotify amb els temes “bailables” de l’època. El contrast generacional es veu també en els diàlegs. La peça parteix de reproduir amb verbatim una sèrie de videotrucades a diverses iaies. Si, d’una banda, aquest sistema reprodueix el llenguatge i les emocions de les entrevistades d’una forma directa i natural, de l’altra també permet a la cia., com a entrevistadores, manifestar els dubtes i les sorpreses del públic d’avui. El resultat és una experiència divertida, crítica i molt tendra que enamora a joves i adults i que està marcada per la proximitat i la interacció amb el públic. La nostàlgia amb què tracten els objectes em fa pensar de nou en Xavier Bobés, concretament en Cosas que se olvidan fácilmente. Com ell, els Mambo Project saben aprofitar la intimitat, la força que tenen les anècdotes explicades en petit comitè com secrets xiuxiuejats. I com ell, utilitzen el públic, el conviden a ser còmplice amb subtilesa i un xic de trapelleria, una invitació que s’accepta de bon grat.

A Travy, la celebrada peça d’Oriol Pla que va clausurar el festival, també hi ha conflicte entre generacions. Quan, a cavall entre la realitat i la ficció, el fill proposa fer una creació escènica als seus pares i germana, les diferències afecten també a l’àmbit l’artístic. Poden les noves formes eliminar els gags “de tota la vida”? Fer una tragèdia de Shakespeare és millor que fer de joglar? Pot existir un espectacle sense missatge? Aquestes són algunes de les preguntes que la família Pla-Solina planteja enmig d’una esbojarrada comèdia metateatral que combina llenguatges i formes diversos: clown, circ, mim, commedia dell’arte, teatre de text… Cal destacar també l’escenografia i el vestuari de Silvia Delagneau, artesanals i artificiosos, que reflecteixen el conglomerat de capes de l’obra. I és que el riure i el plor, com la vida i la mort, difícilment es poden separar. 

El futur. Recerca i experiment.

Sense entrar en el debat de les “noves” dramatúrgies, buscar un canvi respecte a les formes habituals sempre té alguna relació amb voler mirar endavant. En aquest sentit, molts festivals es mostren oberts a les experiències més agosarades. Al FITT d’enguany n’hem pogut viure unes quantes: espectacles en espais no convencionals, privació de sentits o fins i tot artefactes únics al món. És el cas del Titiriscopio, un enginyós dispositiu que permet que vuit persones vegin una funció de forma simultània des de les diferents seccions del Teatre Principal de Burgos. Abillat amb esmòquing i barret de copa, un afable mestre de cerimònies (Jorge Da Rocha), ens presenta l’aparell: una representació a escala 1:35 del majestuós teatre. Els vuit visors, situats en diferents angles i altures i acompanyats d’auriculars, ens permeten veure l’escenari des de la perspectiva que ens hagi estat assignada, ja sigui la primera fila, la platea, la llotja o el galliner. L’obra, una paròdia del Singing in the rain amb un titella (manipulat des de dins de l’aparell per Félix Muñiz) i diferents efectes visuals amb un sistema de miralls i projeccions. Tècnica i artesania unides en una proposta simpàtica i curiosa de veure.

Per la seva banda, Edurne Rubio ens va convidar a una expedició per la cova d’Ojo Guereña, una de les més grans del món ubicada al nord d’Espanya. Light years away parteix del testimoni del seu pare i els seus tiets, que entre els 60 i els 80 van ser grans aficionats a l’espeleologia. La creadora planteja una peça documental que explora tant el valor històric de la cova (on s’hi han trobat nombroses restes), com el que va suposar per a la seva família. Fins aquí, tot “normal”. La particularitat del muntatge és que ens repta a viure l’experiència en la foscor literal de la cova. Així, les úniques llums que veiem durant la “travessia” són les de les llanternes dels espeleòlegs en projeccions de vídeo. Exceptuant alguna sorpresa lumínica, l’espectacle, més radiofònic que escènic, se sustenta principalment en l’àudio i els sobretítols. Etiquetes a part, la immersió a una cova no pot ser gaire extrema des de la còmoda butaca d’una sala per a més de 300 persones. L’experiment et deixa amb ganes d’anar més enllà: proximitat, recorregut per l’espai, joc amb la resta de sentits… La llista de possibilitats és gran i experimentar vol dir buscar millores.

Un altre projecte amb marge de creixement és Dia-Beat-Es. El plantejament del creador Paul O’Donnell té potencial: explicar la seva relació amb la diabetis, malaltia que pateix des dels dos anys, a través d’una sessió de DJ. Jocs de paraules, provocació suggerent (“punxo i em punxo”) i cançons amb lletres oportunament triades (“Staying alive” dels Begees; “Bleeding Love” de la Leona Lewis o “Sweet dream” d’Eurythmics). És de celebrar que la realitat d’aquesta malaltia crònica i de moment incurable es difongui cap al gran públic. I més encara que es faci des del bon rotllo i amb un testimoni personal, honest i simpàtic. El DJ Dia-Beat-es posa tota la seva energia en animar al públic i l’espai, la pista de ball del pub irlandès Highlands, ajuda a entrar en l’ambient. El problema és que aquests recursos s’esgoten aviat i el muntatge es queda a mitges, sense arribar a ser un monòleg intens ni una festa explosiva. Falta ritme, acció dramàtica, sorpresa. La idea és bona, cal treure-li tot el suc… amb la glucosa justa.

El present. Comunitat i resiliència.

La marca Trono/FITT genera confiança i cada vegada té més adeptes. De fet, els abonaments complets es van exhaurir, cosa que vol dir que un mínim de 200 persones van passar quatre dies veient teatre i sopant en comunitat. Més paradigmàtica és l’oferta d’en Raffa, un gelater enamorat de la iniciativa que va voler servir gelats gratuïts (boníssims, per cert!) a tot el públic que sopés al festival. Davant de la davallada genèrica de públic, que avui Adetca ha quantificat del 6%, a la sala de Tarragona ja han recuperat els nivells prepandèmics. Definitivament alguna cosa estan fent bé.

Al marge de la programació, cal destacar del FITT i del seu equip la capacitat de resiliència. Resiliència per mantenir un festival de quatre dies amb només set treballadores (l’any passat eren quatre) i un exèrcit de voluntàries convençudes. Resiliència per buscar sinergies i complicitats davant la falta d’espais, ja sigui l’aula magna d’una universitat, un bar o el menjador d’una l’escola. Resiliència per reaccionar davant la pluja, no només traslladant taules, cadires, menjar i begudes cap a un espai tancat, sinó també proporcionant autobusos que hi transportin a 300 persones… i mascaretes perquè hi puguin pujar! I resiliència per fer-ho sempre amb un somriure. Entre els reptes per al desè festival, aconseguir més suport de l’administració i dels mitjans. El de Recomana segur que el tindran.

Fotos: El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, IAIA i Dia-Beat-es

by Deixa un comentari

Una vegada més, i ja en van nou, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT per als amics, ha donat el tret de sortida a la nova temporada escènica. L’esdeveniment que organitza la Sala Trono continua la seva aposta per omplir la ciutat d’arts en viu amb la proximitat, la comunitat i l’empenta per banderes. Enguany, tres línies temporals, com els fantasmes de Dickens, s’han donat cita en un esdeveniment que continua fascinant a persones de totes les generacions.

El passat. Memòria intergeneracional

Què salvem del temps?, repetia en diverses ocasions el protagonista d’El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. La proposta uneix els universos de Xavier Bobés i Alberto Conejero per explicar la història d’Antoni Benaiges, un mestre d’idees revolucionàries assassinat al principi de la guerra civil. La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. La tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments que Bobés i Torrecilla executen amb delicadesa, precisió i compenetració. Destaca en l’obra l’ús de càmeres en directe i realitat augmentada, recursos que intenten pal·liar la falta de proximitat que sol acompanyar a la manipulació d’objectes petits. El muntatge continua guanyant des de les primeres files, tot i que els recursos estan ben integrats en l’atmosfera artesanal, evocant la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa. 

La unió entre objectes antics i nous llenguatges també està present en IAIA, la flamant i merescuda guanyadora del premi del públic. El col·lectiu Mambo Project crea un emotiu diàleg intergeneracional, en aquest cas centrant-se en les històries quotidianes de les nostres àvies. La seva aposta immersiva ens convida a seure al voltant de taules allargades plenes d’objectes de la postguerra: llibres, fotografies, mantellines, coberteria, nines de porcellana, material de cosir… Al voltant, pantalles de diferents mides i formats on es projecten gravacions en directe dels intèrprets, reflexions i fins i tot una llista d’Spotify amb els temes “bailables” de l’època. El contrast generacional es veu també en els diàlegs. La peça parteix de reproduir amb verbatim una sèrie de videotrucades a diverses iaies. Si, d’una banda, aquest sistema reprodueix el llenguatge i les emocions de les entrevistades d’una forma directa i natural, de l’altra també permet a la cia., com a entrevistadores, manifestar els dubtes i les sorpreses del públic d’avui. El resultat és una experiència divertida, crítica i molt tendra que enamora a joves i adults i que està marcada per la proximitat i la interacció amb el públic. La nostàlgia amb què tracten els objectes em fa pensar de nou en Xavier Bobés, concretament en Cosas que se olvidan fácilmente. Com ell, els Mambo Project saben aprofitar la intimitat, la força que tenen les anècdotes explicades en petit comitè com secrets xiuxiuejats. I com ell, utilitzen el públic, el conviden a ser còmplice amb subtilesa i un xic de trapelleria, una invitació que s’accepta de bon grat.

A Travy, la celebrada peça d’Oriol Pla que va clausurar el festival, també hi ha conflicte entre generacions. Quan, a cavall entre la realitat i la ficció, el fill proposa fer una creació escènica als seus pares i germana, les diferències afecten també a l’àmbit l’artístic. Poden les noves formes eliminar els gags “de tota la vida”? Fer una tragèdia de Shakespeare és millor que fer de joglar? Pot existir un espectacle sense missatge? Aquestes són algunes de les preguntes que la família Pla-Solina planteja enmig d’una esbojarrada comèdia metateatral que combina llenguatges i formes diversos: clown, circ, mim, commedia dell’arte, teatre de text… Cal destacar també l’escenografia i el vestuari de Silvia Delagneau, artesanals i artificiosos, que reflecteixen el conglomerat de capes de l’obra. I és que el riure i el plor, com la vida i la mort, difícilment es poden separar. 

El futur. Recerca i experiment.

Sense entrar en el debat de les “noves” dramatúrgies, buscar un canvi respecte a les formes habituals sempre té alguna relació amb voler mirar endavant. En aquest sentit, molts festivals es mostren oberts a les experiències més agosarades. Al FITT d’enguany n’hem pogut viure unes quantes: espectacles en espais no convencionals, privació de sentits o fins i tot artefactes únics al món. És el cas del Titiriscopio, un enginyós dispositiu que permet que vuit persones vegin una funció de forma simultània des de les diferents seccions del Teatre Principal de Burgos. Abillat amb esmòquing i barret de copa, un afable mestre de cerimònies (Jorge Da Rocha), ens presenta l’aparell: una representació a escala 1:35 del majestuós teatre. Els vuit visors, situats en diferents angles i altures i acompanyats d’auriculars, ens permeten veure l’escenari des de la perspectiva que ens hagi estat assignada, ja sigui la primera fila, la platea, la llotja o el galliner. L’obra, una paròdia del Singing in the rain amb un titella (manipulat des de dins de l’aparell per Félix Muñiz) i diferents efectes visuals amb un sistema de miralls i projeccions. Tècnica i artesania unides en una proposta simpàtica i curiosa de veure.

Per la seva banda, Edurne Rubio ens va convidar a una expedició per la cova d’Ojo Guereña, una de les més grans del món ubicada al nord d’Espanya. Light years away parteix del testimoni del seu pare i els seus tiets, que entre els 60 i els 80 van ser grans aficionats a l’espeleologia. La creadora planteja una peça documental que explora tant el valor històric de la cova (on s’hi han trobat nombroses restes), com el que va suposar per a la seva família. Fins aquí, tot “normal”. La particularitat del muntatge és que ens repta a viure l’experiència en la foscor literal de la cova. Així, les úniques llums que veiem durant la “travessia” són les de les llanternes dels espeleòlegs en projeccions de vídeo. Exceptuant alguna sorpresa lumínica, l’espectacle, més radiofònic que escènic, se sustenta principalment en l’àudio i els sobretítols. Etiquetes a part, la immersió a una cova no pot ser gaire extrema des de la còmoda butaca d’una sala per a més de 300 persones. L’experiment et deixa amb ganes d’anar més enllà: proximitat, recorregut per l’espai, joc amb la resta de sentits… La llista de possibilitats és gran i experimentar vol dir buscar millores.

Un altre projecte amb marge de creixement és Dia-Beat-Es. El plantejament del creador Paul O’Donnell té potencial: explicar la seva relació amb la diabetis, malaltia que pateix des dels dos anys, a través d’una sessió de DJ. Jocs de paraules, provocació suggerent (“punxo i em punxo”) i cançons amb lletres oportunament triades (“Staying alive” dels Begees; “Bleeding Love” de la Leona Lewis o “Sweet dream” d’Eurythmics). És de celebrar que la realitat d’aquesta malaltia crònica i de moment incurable es difongui cap al gran públic. I més encara que es faci des del bon rotllo i amb un testimoni personal, honest i simpàtic. El DJ Dia-Beat-es posa tota la seva energia en animar al públic i l’espai, la pista de ball del pub irlandès Highlands, ajuda a entrar en l’ambient. El problema és que aquests recursos s’esgoten aviat i el muntatge es queda a mitges, sense arribar a ser un monòleg intens ni una festa explosiva. Falta ritme, acció dramàtica, sorpresa. La idea és bona, cal treure-li tot el suc… amb la glucosa justa.

El present. Comunitat i resiliència.

La marca Trono/FITT genera confiança i cada vegada té més adeptes. De fet, els abonaments complets es van exhaurir, cosa que vol dir que un mínim de 200 persones van passar quatre dies veient teatre i sopant en comunitat. Més paradigmàtica és l’oferta d’en Raffa, un gelater enamorat de la iniciativa que va voler servir gelats gratuïts (boníssims, per cert!) a tot el públic que sopés al festival (des de la Trono li han acabat pagant el servei). Davant de la davallada genèrica de públic, que avui Adetca ha quantificat del 6%, a la sala de Tarragona ja han recuperat els nivells prepandèmics. Definitivament alguna cosa estan fent bé.

Al marge de la programació, cal destacar del FITT i del seu equip la capacitat de resiliència. Resiliència per mantenir un festival de quatre dies amb només set treballadores (l’any passat eren quatre) i un exèrcit de voluntàries convençudes. Resiliència per buscar sinergies i complicitats davant la falta d’espais, ja sigui l’aula magna d’una universitat, un bar o el menjador d’una l’escola. Resiliència per reaccionar davant la pluja, no només traslladant taules, cadires, menjar i begudes cap a un espai tancat, sinó també proporcionant autobusos que hi transportin a 300 persones… i mascaretes perquè hi puguin pujar! I resiliència per fer-ho sempre amb un somriure. Entre els reptes per al desè festival, aconseguir més suport de l’administració i dels mitjans. El de Recomana segur que el tindran.

by Deixa un comentari

Una vegada més, i ja en van nou, el Festival Internacional de Teatre de Tarragona, FITT per als amics, ha donat el tret de sortida a la nova temporada escènica. L’esdeveniment que organitza la Sala Trono continua la seva aposta per omplir la ciutat d’arts en viu amb la proximitat, la comunitat i l’empenta per banderes. Enguany, tres línies temporals, com els fantasmes de Dickens, s’han donat cita en un esdeveniment que continua fascinant a persones de totes les generacions.

El passat. Memòria intergeneracional

Què salvem del temps?, repetia en diverses ocasions el protagonista d’El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. La proposta uneix els universos de Xavier Bobés i Alberto Conejero per explicar la història d’Antoni Benaiges, un mestre d’idees revolucionàries assassinat al principi de la guerra civil. La història es narra des de la mirada del protagonista, una visió idealista i apassionada encarnada colpidorament per Sergi Torrecilla. La tragèdia es gesta en els petits detalls, quasi imperceptibles per a la mirada de Benaiges però subtilment incorporats. En això contribueix la posada en escena, amb “només” dues taules, una pissarra i un desplegament d’objectes de l’època amb una funció tant evocadora com narrativa. Les músiques ens transporten fins als anys trenta mentre guien els moviments que Bobés i Torrecilla executen amb delicadesa, precisió i compenetració. Destaca en l’obra l’ús de càmeres en directe i realitat augmentada, recursos que intenten pal·liar la falta de proximitat que sol acompanyar a la manipulació d’objectes petits. El muntatge continua guanyant des de les primeres files, tot i que els recursos estan ben integrats en l’atmosfera artesanal, evocant la innocència i la capacitat imaginativa de la infantesa. 

La unió entre objectes antics i nous llenguatges també està present en IAIA, la flamant i merescuda guanyadora del premi del públic. El col·lectiu Mambo Project crea un emotiu diàleg intergeneracional, en aquest cas centrant-se en les històries quotidianes de les nostres àvies. La seva aposta immersiva ens convida a seure al voltant de taules allargades plenes d’objectes de la postguerra: llibres, fotografies, mantellines, coberteria, nines de porcellana, material de cosir… Al voltant, pantalles de diferents mides i formats on es projecten gravacions en directe dels intèrprets, reflexions i fins i tot una llista d’Spotify amb els temes “bailables” de l’època. El contrast generacional es veu també en els diàlegs. La peça parteix de reproduir amb verbatim una sèrie de videotrucades a diverses iaies. Si, d’una banda, aquest sistema reprodueix el llenguatge i les emocions de les entrevistades d’una forma directa i natural, de l’altra també permet a la cia., com a entrevistadores, manifestar els dubtes i les sorpreses del públic d’avui. El resultat és una experiència divertida, crítica i molt tendra que enamora a joves i adults i que està marcada per la proximitat i la interacció amb el públic. La nostàlgia amb què tracten els objectes em fa pensar de nou en Xavier Bobés, concretament en Cosas que se olvidan fácilmente. Com ell, els Mambo Project saben aprofitar la intimitat, la força que tenen les anècdotes explicades en petit comitè com secrets xiuxiuejats. I com ell, utilitzen el públic, el conviden a ser còmplice amb subtilesa i un xic de trapelleria, una invitació que s’accepta de bon grat.

A Travy, la celebrada peça d’Oriol Pla que va clausurar el festival, també hi ha conflicte entre generacions. Quan, a cavall entre la realitat i la ficció, el fill proposa fer una creació escènica als seus pares i germana, les diferències afecten també a l’àmbit l’artístic. Poden les noves formes eliminar els gags “de tota la vida”? Fer una tragèdia de Shakespeare és millor que fer de joglar? Pot existir un espectacle sense missatge? Aquestes són algunes de les preguntes que la família Pla-Solina planteja enmig d’una esbojarrada comèdia metateatral que combina llenguatges i formes diversos: clown, circ, mim, commedia dell’arte, teatre de text… Cal destacar també l’escenografia i el vestuari de Silvia Delagneau, artesanals i artificiosos, que reflecteixen el conglomerat de capes de l’obra. I és que el riure i el plor, com la vida i la mort, difícilment es poden separar. 

El futur. Recerca i experiment.

Sense entrar en el debat de les “noves” dramatúrgies, buscar un canvi respecte a les formes habituals sempre té alguna relació amb voler mirar endavant. En aquest sentit, molts festivals es mostren oberts a les experiències més agosarades. Al FITT d’enguany n’hem pogut viure unes quantes: espectacles en espais no convencionals, privació de sentits o fins i tot artefactes únics al món. És el cas del Titiriscopio, un enginyós dispositiu que permet que vuit persones vegin una funció de forma simultània des de les diferents seccions del Teatre Principal de Burgos. Abillat amb esmòquing i barret de copa, un afable mestre de cerimònies (Jorge Da Rocha), ens presenta l’aparell: una representació a escala 1:35 del majestuós teatre. Els vuit visors, situats en diferents angles i altures i acompanyats d’auriculars, ens permeten veure l’escenari des de la perspectiva que ens hagi estat assignada, ja sigui la primera fila, la platea, la llotja o el galliner. L’obra, una paròdia del Singing in the rain amb un titella (manipulat des de dins de l’aparell per Félix Muñiz) i diferents efectes visuals amb un sistema de miralls i projeccions. Tècnica i artesania unides en una proposta simpàtica i curiosa de veure.

Per la seva banda, Edurne Rubio ens va convidar a una expedició per la cova d’Ojo Guereña, una de les més grans del món ubicada al nord d’Espanya. Light years away parteix del testimoni del seu pare i els seus tiets, que entre els 60 i els 80 van ser grans aficionats a l’espeleologia. La creadora planteja una peça documental que explora tant el valor històric de la cova (on s’hi han trobat nombroses restes), com el que va suposar per a la seva família. Fins aquí, tot “normal”. La particularitat del muntatge és que ens repta a viure l’experiència en la foscor literal de la cova. Així, les úniques llums que veiem durant la “travessia” són les de les llanternes dels espeleòlegs en projeccions de vídeo. Exceptuant alguna sorpresa lumínica, l’espectacle, més radiofònic que escènic, se sustenta principalment en l’àudio i els sobretítols. Etiquetes a part, la immersió a una cova no pot ser gaire extrema des de la còmoda butaca d’una sala per a més de 300 persones. L’experiment et deixa amb ganes d’anar més enllà: proximitat, recorregut per l’espai, joc amb la resta de sentits… La llista de possibilitats és gran i experimentar vol dir buscar millores.

Un altre projecte amb marge de creixement és Dia-Beat-Es. El plantejament del creador Paul O’Donnell té potencial: explicar la seva relació amb la diabetis, malaltia que pateix des dels dos anys, a través d’una sessió de DJ. Jocs de paraules, provocació suggerent (“punxo i em punxo”) i cançons amb lletres oportunament triades (“Staying alive” dels Begees; “Bleeding Love” de la Leona Lewis o “Sweet dream” d’Eurythmics). És de celebrar que la realitat d’aquesta malaltia crònica i de moment incurable es difongui cap al gran públic. I més encara que es faci des del bon rotllo i amb un testimoni personal, honest i simpàtic. El DJ Dia-Beat-es posa tota la seva energia en animar al públic i l’espai, la pista de ball del pub irlandès Highlands, ajuda a entrar en l’ambient. El problema és que aquests recursos s’esgoten aviat i el muntatge es queda a mitges, sense arribar a ser un monòleg intens ni una festa explosiva. Falta ritme, acció dramàtica, sorpresa. La idea és bona, cal treure-li tot el suc… amb la glucosa justa.

El present. Comunitat i resiliència.

La marca Trono/FITT genera confiança i cada vegada té més adeptes. De fet, els abonaments complets es van exhaurir, cosa que vol dir que un mínim de 200 persones van passar quatre dies veient teatre i sopant en comunitat. Més paradigmàtica és l’oferta d’en Raffa, un gelater enamorat de la iniciativa que va voler servir gelats gratuïts (boníssims, per cert!) a tot el públic que sopés al festival (des de la Trono li han acabat pagant el servei). Davant de la davallada genèrica de públic, que avui Adetca ha quantificat del 6%, a la sala de Tarragona ja han recuperat els nivells prepandèmics. Definitivament alguna cosa estan fent bé.

Al marge de la programació, cal destacar del FITT i del seu equip la capacitat de resiliència. Resiliència per mantenir un festival de quatre dies amb només set treballadores (l’any passat eren quatre) i un exèrcit de voluntàries convençudes. Resiliència per buscar sinergies i complicitats davant la falta d’espais, ja sigui l’aula magna d’una universitat, un bar o el menjador d’una l’escola. Resiliència per reaccionar davant la pluja, no només traslladant taules, cadires, menjar i begudes cap a un espai tancat, sinó també proporcionant autobusos que hi transportin a 300 persones… i mascaretes perquè hi puguin pujar! I resiliència per fer-ho sempre amb un somriure. Entre els reptes per al desè festival, aconseguir més suport de l’administració i dels mitjans. El de Recomana segur que el tindran.

Fotos: El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai, IAIA i Dia-Beat-es

by Deixa un comentari

Sembla que al Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT) li ha provat bé el canvi de dates. Enguany, repeteix com a avantsala a Fira Tàrrega (coincideix amb la presentació d’Hoy puede ser mi gran noche en els dos cartells), quan abans de la Covid precedia el Grec. A l’aparent normalitat que clamen tots els festivals d’estius (després de dos d’anys d’impàs condicionts per la pandèmia), ara la gent de la Trono ens convoca a l’ombra d’una piscina i amb fruites tropicals. Ganes de recuperar la proximitat i un cert aire desenfadat però sempre amb aquell toc de jugar amb unes dramatúrgies que experimenten i creen nous relats. Serà del 31 d’agost al 3 de setembre. Aquest és un retrat subjectiu que fa una invitació a les trajectòries de les companyies que han creat els espectacles.

Si l’any passat, Acampada de Pont Flotant abordava la diversitat, aquest any la presència de Sud Costa Occidentale fa un pas més integrant-los en una controvertida escena. La directora Emma Dante ha elaborat una trilogia. Ara, és estrena a Catalunya aquest Ballarini, però fa ben poc es va poder veure Misericòrdia al Teatre Lliure. De fet, era el títol que hi havia previst inicialment pel cartell, però la malaltia d’una de les intèrprets ha obligat a reprogramar-ho a darrera hora. Es palpa la mateixa cruesa intuint cap a on pot deparar la sinopsi.

Per tercer any es repeteix la storyteller tant propícia pels anys de distanciament per raons sanitàries (Em dic Carola, Que se la mengin els coloms). Enguany, se suma al teatre itinerant amb àudios l’Stella Maris de l’autora Agnès Llorens. En aquesta edició, el FITT ha ofert, per primer cop, la possibilitat d’apuntar-se a un procés d’aprenentatge sobre les eines bàsiques d’una creació escènica amb Judith Pujol, creadora escènica de La Secuita i codirectora d’Obskené (De carenes al cel, Tot va bé si acaba bé, País sense paraules), que condueix el curs durant deu dies.

En el cartell del FITT d’enguany hi ha especracles consagrats com Travy interpretats per la família de Quimet Pla i Núria Solina, que no decep ningú. El col·lectiu Mambo Project signa Iaia, que propicia a tenir una conversa amb les generacions que ens precedeixen i entendre els tombs que van haver d’enfrontar. És un espai compartit amb els intèrprets i les pantalles on es projecten algunes dels relats que han anat recollint a partir d’entrevistes. Mambo Project evoluciona el concepte de verbatim i l’integra en un espai en el que l’atrezzo de les taules té tanta substància com la paraula. Hi ha molta tendresa i també afinats tocs d’humor que fan sentir-se tots com en una festa íntima familiar, tot i que amb perfectes desconeguts.

Per últim, uns apunts sobre el joc de la llum. És el cas de Light years away que convida a circular per una cova descoberta recentment (tot i que ningú es mogui de la butaca té un joc molt més immersiu que Una imagen interior d’El Conde de Torrefiel). En plena natura, el temps és una variable molt més laxa que en la vida quotidiana. Infinitus, de Magda Puig, imagina com seria caure al buit sense que un terra frenes la caiguda, un joc de llum i manipulació de cartolines lúdic i que trenca convencions. També Xavier Bobés i Alberto Conejero construeixen una coreografia de llum sobre els elements a El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai. Un treball preciós que convida a imaginar el treball militant d’un mestre, Antoni Benaiges, en un poble de Burgos molt allunyat del seu Montroig natal.Immillorable proposta per a una ciutat que es vanta de ser la terrassa del Meditrrani. Els de La Trono sedueixen amb un suc de pinya natural que té aquell regust personal i intransferible d’un petó perdut a l’aire.

Bon FITT!