Sin categoría

La constel·lació que a partir del 8 de febrer el Mercat de les Flors dedica a la coreògrafa Olga de Soto, valenciana resident a Brussel·les, permetrà veure les peces Incorporar, la versió d’Incorporar Kids, Mirage – Displacement (a la Fundació Miró) i alguns dels seus films. El dia 11 se celebrarà una xerrada postfunció, dins del cicle Dramatúrgies del debat.

Quan la performance va penetrar el teatre, rescatant el públic de la postura del missioner -traient-li del damunt el pes mort del text-, la platea i l’escenari van esclatar en un gran orgasme, i aquell crit el van sentir fins i tot rere els murs dels museus. Com a espectador de teatre, sempre he sospitat que la dansa, deslliurada de la paraula i respirant amb menys cotilles, s’atrevia a anar més enllà en la seva cerca de noves formes: saltava al buit amb menys por i tot sovint en tornava amb nous descobriments. INCORPORAR lo que queda aquí adentro en mi corazón, (linkeu al Mercat de les Flors per comprovar com s’escriu el títol realment, amb tots els ratllats i subratllats i cursives), entre els altres espectacles d’aquesta constel·lació dedicada a l’Olga de Soto, corrobora les meves sospites i evidencia -ja des del mateix títol- que, quan les arts plàstiques ballen amb les arts del moviment, continuen formant un equip hipnòtic i imbatible.

La dansa i el moviment hibridats en una autoexploració inspirada i lúcida han centrat altres obres anteriors de l’Olga de Soto: a Éclats Mats (2001), en la que es basa Incorporar, es partia de la confrontació i els encreuaments de música i moviment, i de l’anàlisi dels verbs de l’acció, en una represa posterior a la tabula rasa de l’anomenada “no dansa”. A Débords/ Réflexions sur La table verte, de Soto investigava sobre el ballet de Kurt Jooss del 1932, lligant dansa i recerca històrica: assaig polític, records i entrevistes, per presentar d’una altra forma la memòria d’un art eminement efímer (Boris Charmatz va optar per un altre format engrescador: dur els ballarins al museu). Fent un joc de paraules, si fa alguns anys Xavier Le Roy va desplegar un grapat de treballs en la seva Retrospectiva (a la Fundació Tàpies de Barcelona), el que Olga de Soto fa a Incoporar podria ser qualificat d’“introspectiva”: més que una exposició, una sobreexposició que deixa del tot exposat l’art dels ballarins.

El terme llatí spectacula designava el lloc de l’espectador, més que no pas allò que s’oferia a l’escenari. És, doncs, un punt de vista i no un objecte acabat, el que de fet activa l’engranatge escènic. Una intenció, un desig, una curiositat: l’espectacular és l’acció de mirar. A Incorporar, en escena hi ha sempre un intèrpret que fa, i un altre que l’observa i li dona suport. Aquests personatges secundaris apareixen i desapareixen, fins i tot de manera estranya, sota el terra de linòleum. Les accions d’un i la mirada de l’altre són igual d’importants, i estan tensant i equilibrant en tot moment el balanceig d’aquesta coreografia, que comença assossegada i misteriosa, i progressa fins a inquietar-se i inquietar-nos. Organitzada en un tríptic, aparentment consta d’una sèrie de variacions sobre un tema, que permet descobrir el que en primera instància havíem vist, o, més ben dit: el que se’ns havia escapat i havíem deixat de veure.

El tríptic, entès d’aquesta manera, ens conduiria de l’espontaneïtat a la visceralitat, alliberant-se d’una capa de pell en cada acte. Recorrem la superfície de la visualitat, i ens trobem amb una faceta més cerebral i memorística, més sensible, hàptica i sensorial, fins que descendim cap a una realitat nerviosa, cartilaginosa, fins i tot sagnant. Algú va deixar escrit que el bell és el començament del terrible, que encara podem suportar. Si la peli Avatar: el sentit de l’aigua, actualment en cartell, ens convida a ofegar-nos en una soporífera immersió del 3D al cinema, i l’allau d’imatges i selfis a les xarxes socials empantaneguen la quotidianitat amb la seva presència pristina i impermeable, o el metavers ens promet nous mons més simples i eteris… aquí es va en un sentit diametralment oposat. Però, quin seria, el terme que descriu millor el contrari de l’alienació? Sigui quin sigui, tal terme definiria bé aquest espectacle, que proposa imbricar l’aquí i l’ara amb l’abans i el dessota, tallant i buidant l’escenari tal com Buñuel va tallar l’ull aquell. Els sons dels metrònoms d’unes clepsidres (rellotges d’aigua) es transformen en altars sacrificials que s’estoven i es fonen, desfent l’instant mentre en escena se succeeixen els exercicis entremaliats i juganers d’un ballarí vestit de faula infantil, els treballs d’una ballarina que en un espai més i més carregat de tensions, ecos i reverberacions, prova de recordar, revisitar, reproduir el que ha passat, i una tercera ballarina orquestra un esclat de pulsions, sentiments, sensacions, on tot es toca i tot es taca, fins que l’espai diàfan i asèptic s’omple i es densifica en un desgavell de sons, plecs, teixits, restes, fragments, bassals, fluids i fluxos.

Potser estic completament equivocat, però em sembla que l’esperit de Fluxus -l’ésser i l’esdevenir, el buit i el ple, la gravetat de la lleugeresa, i viceversa- travessa de cap a cap la reflexió ballada i el ball reflexiu d’Incoporar. Cicles, rimes, contraposicions, progressions: un joc d’intents esforçats on la cosa primer es fa, després es refà, i finalment es desfà, en un moviment que giravolta i s’explicita (per això Incoporar Kids es redueix a una versió alegre i enigmàtica de la primera part de la peça mare). Els tres actes transiten irremeiablement d’allò que es veu des de fora a allò que se sent des de dins. La trama podria donar peu a un espectacle conceptual o minimalista, però aquesta força essencial és igualment suficient per bastir un thriller cru i sense ornaments. I, efectivament, permet saltar al buit i trobar i veure i mirar tantes coses: fixar-se i analitzar els ritmes, encarnar les diverses facetes de la corporalitat, mostrar com l’espai és el producte del cos, i no pas el seu contenidor abstracte, concretar la violència que amaga tota formalització, tota forma. Això, que jo intueixo temeràriament i resumeixo matusserament, l’espectacle ho desplega en una hora i mitja de misteri i delicadesa, equilibri i elegància, potència i serenor… mentre hi ha assajos i llibrots imponents que per explicar-nos-ho necessiten cinc-centes pàgines (com a mínim).

Entre el 28 de gener i el 5 de febrer es podran veure al Mercat de les Flors diverses peces de Mette Ingvartsen dintre de la constel·lació que li dedica la Casa de la Dansa. La performer i coreògrafa danesa es gradua el 2004 a P.A.R.T.S. (Brussel·les), però ja havia iniciat la pròpia recerca i producció artístiques en crear la seva companyia el 2003. Des d’aleshores, no ha parat de crear i explorar qüestions diverses a través sobretot de la performance, posant la dansa en relació amb altres àmbits com les arts visuals o la tecnologia. Doctora en coreografia per la Universitat de Lunds a Suècia, combina la creació artística (actuant també en les seves creacions) amb l’activitat intel·lectual i acadèmica, escrivint, ensenyant i fent recerca.

Les seves primeres inquietuds teòriques, que investiga des de la pràctica artística, giren entorn la percepció, la sensació i l’efecte en l’espectador a partir del que es produeix en escena amb el cos dels intèrprets. La qüestió de la representació i performativitat del cos és el leitmotiv que acompanya l’evolució de tota la seva trajectòria. La primera actuació que es podrà veure al Mercat el 28 i 29 de gener és una funció doble de dues de les peces d’aquesta primera època: Manual Focus (2003) i 50/50 (2004). D’una manera molt senzilla però intel·ligent, a Manual Focus es crea un joc perceptiu sobre el cos entre l’espectador i les tres intèrprets, que es presenten com el que son –cossos femenins, joves i blancs– però sense deixar de donar l’esquena i amb una màscara d’home vell al clatell. Al solo de 50/50, en canvi, es parteix d’un mateix anonimat del cos individual, però ara portant al límit la seva capacitat expressiva i emotiva a través també de la paraula, la gestualitat i el mim.

L’interès per la capacitat performàtica del cos en aquestes peces va lligada també a l’interès d’Ingvartsen per la identitat, el gènere i l’androgínia, que també continua latent en obres posteriors, com és el cas de to come (2005, ampliada el 2017). Aquesta forma part de les Red Pieces, una sèrie d’obres en les quals la creadora danesa se centra en la nuesa, la sexualitat i el cos també com a lloc on es duen a terme lluites polítiques. A to come (ampliada) es representen 3 aspectes diferents del sexe però per separat, performant-lo sense caure en la pornografia ni l’acte sexual mateix, ja que posició, expressió de plaer i el plaer o joia mateix es representen en tres escenes separades i amb un vestuari molt diferent. Inicialment creada per a 5 intèrprets, la peça que es podrà veure al Mercat el 2 i 3 de febrer va ser ampliada a 18, precisament per portar més al límit la dimensió social i col·lectiva de la sexualitat que Ingvartsen volia tractar. En aquesta entrevista, ella mateixa es declara constructivista i anticapitalista, i és des d’aquests plantejaments polítics i teòrics que analitza el biopoder en la identificació i pràctica sexuals, així com es qüestiona la producció de desig a través d’uns imaginaris sexuals determinats pel neoliberalisme i, conseqüentment, apostant pel gaudi com a forma de resistència política a través del cos i l’afecte. 

L’últim espectacle que es podrà veure i del que només es farà una funció el diumenge 5 de febrer és The Dancing Public (2021), una peça de dansa performance en la que Mette Ingvartesen, a priori sola en escena, comparteix l’espai amb el públic (dret) i transita entre diversos aspectes del fenomen sociohistòric choreomania o dancing mania –aquí més conegut com “el mal de San Vito”. Es tracta d’un fenomen documentat a ciutats germàniques de l’Europa Medieval en què algú començava a ballar de forma convulsa i aquest ball es contagiava a la resta de la població, portant els individus fins a l’extenuació i en alguns casos a la mort. Per a aquest projecte, Ingvatsen va realitzar una recerca historiogràfica abans de la pandèmia, però el confinament li va donar una nova dimensió, lligada a la contenció de l’energia física i el fet mateix del contagi descontrolat en una epidèmia. D’altra banda, també es reflexiona sobre la normativitat que travessa el cos, l’espai públic i l’acte escènic mateix.

Amb aquest recorregut, el Mercat vol presentar l’evolució de l’univers creatiu d’Ingvatsen, anant dels inicis a la última creació, posant context i donant a conèixer una creadora poc coneguda a casa nostra i amb poca presència a Espanya. Mette Ingvartsen és una creadora i intèrpret incansable, amb una visió molt madura i sòlida de l’art de la performance, la societat contemporània i l’individu, fins i tot sobre qüestions filosòfiques com la llibertat, que llegint a Foucault entén no com un estat, sinó com una pràctica a la que no podem renunciar. Una creadora conscient també de les problemàtiques del món contemporani, travessat pel capitalisme i el neoliberalisme, i que entén les potencialitats del cos performàtic i l’escena per crear relacions productives i enriquidores amb l’espectador. La trobareu parlant de totes aquestes qüestions el divendres 3 de febrer a la xerrada postfunció emmarcada en el cicle de Converses i Dramatúrgies del debat que organitza regularment el Mercat de les Flors, a càrrec del poeta, performer i comissari Quim Pujol i l’artista plàstic, historietista i pornògraf Francesc Ruiz.

“La dansa contemporània és l’art de l’entremig”

Philippe Saire és un dels coreògrafs més rellevants de l’escena contemporània de Suïssa. No només per les seves propostes coreogràfiques, sinó també per la seva militància en aquest art que l’ha dut a crear la seva companyia, el Théâtre Sévelin 36 a Lausana, entre altres iniciatives. Saire, que al llarg de la seva trajectòria ha creat més d’una trentena d’espectacles, aquest gener al Mercat de les Flors presenta Hocus Pocus i Vacuum (21 i 22 gener), i Party Room (26 i 27 gener). Es tracta de de tres peces que formen part de la sèrie Dispositifs, en la qual el coreògraf parteix d’idees escenogràfiques o visuals per crear la coreografia. Servidora ha parlat amb ell sobre la seva trajectòria, el què ha suposat créixer com a creador en una ciutat com Lausana i, és clar, sobre els tres espectacles que podrem veure al Mercat de les Flors. 

Es podria dir que Saire va topar amb la dansa. Mentre es formava com a mestre quan tenia vora vint anys, va descobrir el món de la dansa contemporània en uns tallers de teatre. Des d’aleshores va començar a prendre classes de dansa entre Lausana i Ginebra, on va rebre classes de Noemí Lapzeson (ballarina i coreògrafa argentina afincada a Suïssa). Després d’haver-se format una mica aquí, i una mica allà entre Suïssa i París, va començar a treballar de ballarí a la capital francesa, on va col·laborar amb diversos coreògrafs reconeguts com Daniel Larrieu. Quan va tornar a Lausana va decidir muntar un grup de ballarins. “Al principi em resultava difícil dir que tenia una companyia i autoanomenar-me coreògraf, perquè creia que era un títol massa important pel que feia jo, quan, per a mi, només es tractava d’organitzar espectacles amb bons ballarins”, confessa Saire. Vet aquí, que sense masses pretensions, va fundar la seva pròpia companyia el 1986 a Lausana, una ciutat petita on l’escena de la dansa contemporània encara era incipient. 

“Quan vaig decidir muntar els meus propis espectacles, no va ser una decisió meditada sobre quina carrera volia tenir, sinó perquè necessitava fer-ho.” I mirant-s’ho en retrospectiva, comenta: “crec que va ser la millor professió que podria haver triat. M’anava com un anell al dit, perquè m’agrada construir coses … vaig fundar una associació professional, un teatre …” Aquests inicis en una professió que Saire no s’havia plantejat, van ser una descoberta continua a mesura que creava peces testava “quines temàtiques escauen a la dansa i quines no, quins son els seus límits”. De fet, haver-se format en teatre primer i en paral·lel amb la dansa va influir força en els seus inicis en els que “necessitava una dramatúrgia, una línia clara”. Però, “tampoc volia explicar-ho tot, sense entrar en l’abstracció; sempre m’agrada que l’espectacle estigui obert a la interpretació. Crec que la dansa contemporània és l’art de l’entremig. És una qüestió molt important”, remarca amb un somriure energètic. 

En paral·lel, als seus inicis com a coreògraf, la dansa contemporània a Suïssa, i especialment a Lausana, també era emergent. Per aquest motiu, una de les primeres iniciatives que Saire va dur a terme, quan es va afincar de nou en aquesta ciutat, va ser impulsar una associació per a professionals de la dansa contemporània, “perquè en aquell moment els ballarins necessitaven una altra feina per poder guanyar-se la vida. Amb altres col·legues vam lluitar per l’estatut d’artista. De fet, Lausana és una ciutat petita, però culturalment molt activa”, observa Saire. Buscant-hi un espai per assajar amb la seva companyia, Saire va trobar un magatzem amb el potencial per convertir-se en un teatre. “Vaig haver de convèncer l’ajuntament que aquell espai podia ser molt més que un espai per una sola companyia, sinó que podia ser un teatre obert a les altres companyies de la regió.” Vet aquí, com va néixer Théâtre Sévelin 36 el 1995, un espai de referència de la dansa contemporània a Suïssa, on es presenta dansa local i internacional. 

Des d’aleshores, Philippe Saire ha combinat la seva tasca com a coreògraf i director del teatre, i recentment també ha afegit una nova línia de feina a la agenda atapeïda: director de teatre. Aquesta nova faceta va sorgir donant classes a La Manufacture de Lausana, on imparteix classes de moviment a actors. Amb els estudiants de teatre va desenvolupar un procés per treballar el text de manera física, la qual cosa va donar peu a dirigir obres de teatre com Angels in America de Tony Kushner, amb la qual es va estrenar com a director d’escena i va tenir molt d’èxit. 

Acualment, com a creador està treballant com a director d’escena i en l’àmbit coreogràfic està centrat en la sèrie Dispositifs (dispositius), que va arrencar el 2013 amb l’espectacle Black Out. Saire, que té un gran interès per l’escenografia i les arts plàstiques, se li va acudir muntar un espectacle de dansa que es veiés des de dalt, a través d’un quadrat de 5 metres x 5 metres. “Tothom em deia: ‘estàs boig! No aconseguiràs que aquesta peça giri, és massa complicat’. L’hem presentat 180 vegades.” Black Out, no va ser només l’inci d’una sèrie, sinó d’un canvi de mètode: no penso en la temàtica que vull tocar (això ja ho vaig fer fa molt temps), sinó quin és el marc visual, les limitacions que em dona l’espai. I després sorgeixen els temes o els motius. 

Després de Black Out, va estrenar Neons (2014), i la tercera va ser Vacuum (2015), una peça en la qual dos neons col·locats en paral·lel delimiten l’espai que emmarca els cossos nus de dos ballarins. “Volia una peça amb dos cossos nus, perquè la pell és molt interessant amb aquesta llum.” A Vacuum els dos ballarins es mouen en clarobscurs i recorren imatges que recorden referents de la història de l’art des del Renaixement als inicis de la fotografia. Quan estava creant aquesta peça, Saire va intuir el potencial perquè fos adaptada per infants. Amb el vist-i-plau d’una col·lega que programa arts escèniques per infants, Saire va crear una nova peça per a infants entre 7 i 11 anys, Hocus Pocus (abracadabra), i que “s’inspira en la recerca visual de Vacuum, però afegint personatges, històries i elements que desprenen màgia. Segueix sent una peça oberta, però suggerent. M’ho vaig passar molt bé fent-la, va ser molt més lleuger i fresc fer aquesta peça que una per adults.” 

Salle des Fêtes (Party Room) (2021) és la tercera peça de Saire que podrem veure en aquesta ocasió i la cinquena de la sèrie Dispositifs. “Sempre m’han fascinat els venedors de globus al carrer. Sempre que passo pel costat ho gravo amb el meu mòbil. Així que vaig pensar si seria possible de treballar amb globus.” Amb aquesta premissa, Saire col·loca el públic al voltant de dos ballarins disfressats d’atracadors de banc que ballen amb els globus d’en Mickey Mouse i companyia. 

Salle des Fêtes és una proposta inquietant, així com Vacuum i Hocus Pocus son més poètiques. Això sí, totes tres seran un clar exemple de l’art de l’entremig, una dansa que ens obre els sentits per tal de poder traçar la nostra pròpia interpretació, amb pistes, però mai sense guia.