Sin categoría

by Deixa un comentari

“La dansa contemporània és l’art de l’entremig”

Philippe Saire és un dels coreògrafs més rellevants de l’escena contemporània de Suïssa. No només per les seves propostes coreogràfiques, sinó també per la seva militància en aquest art que l’ha dut a crear la seva companyia, el Théâtre Sévelin 36 a Lausana, entre altres iniciatives. Saire, que al llarg de la seva trajectòria ha creat més d’una trentena d’espectacles, aquest gener al Mercat de les Flors presenta Hocus Pocus i Vacuum (21 i 22 gener), i Party Room (26 i 27 gener). Es tracta de de tres peces que formen part de la sèrie Dispositifs, en la qual el coreògraf parteix d’idees escenogràfiques o visuals per crear la coreografia. Servidora ha parlat amb ell sobre la seva trajectòria, el què ha suposat créixer com a creador en una ciutat com Lausana i, és clar, sobre els tres espectacles que podrem veure al Mercat de les Flors. 

Es podria dir que Saire va topar amb la dansa. Mentre es formava com a mestre quan tenia vora vint anys, va descobrir el món de la dansa contemporània en uns tallers de teatre. Des d’aleshores va començar a prendre classes de dansa entre Lausana i Ginebra, on va rebre classes de Noemí Lapzeson (ballarina i coreògrafa argentina afincada a Suïssa). Després d’haver-se format una mica aquí, i una mica allà entre Suïssa i París, va començar a treballar de ballarí a la capital francesa, on va col·laborar amb diversos coreògrafs reconeguts com Daniel Larrieu. Quan va tornar a Lausana va decidir muntar un grup de ballarins. “Al principi em resultava difícil dir que tenia una companyia i autoanomenar-me coreògraf, perquè creia que era un títol massa important pel que feia jo, quan, per a mi, només es tractava d’organitzar espectacles amb bons ballarins”, confessa Saire. Vet aquí, que sense masses pretensions, va fundar la seva pròpia companyia el 1986 a Lausana, una ciutat petita on l’escena de la dansa contemporània encara era incipient. 

“Quan vaig decidir muntar els meus propis espectacles, no va ser una decisió meditada sobre quina carrera volia tenir, sinó perquè necessitava fer-ho.” I mirant-s’ho en retrospectiva, comenta: “crec que va ser la millor professió que podria haver triat. M’anava com un anell al dit, perquè m’agrada construir coses … vaig fundar una associació professional, un teatre …” Aquests inicis en una professió que Saire no s’havia plantejat, van ser una descoberta continua a mesura que creava peces testava “quines temàtiques escauen a la dansa i quines no, quins son els seus límits”. De fet, haver-se format en teatre primer i en paral·lel amb la dansa va influir força en els seus inicis en els que “necessitava una dramatúrgia, una línia clara”. Però, “tampoc volia explicar-ho tot, sense entrar en l’abstracció; sempre m’agrada que l’espectacle estigui obert a la interpretació. Crec que la dansa contemporània és l’art de l’entremig. És una qüestió molt important”, remarca amb un somriure energètic. 

En paral·lel, als seus inicis com a coreògraf, la dansa contemporània a Suïssa, i especialment a Lausana, també era emergent. Per aquest motiu, una de les primeres iniciatives que Saire va dur a terme, quan es va afincar de nou en aquesta ciutat, va ser impulsar una associació per a professionals de la dansa contemporània, “perquè en aquell moment els ballarins necessitaven una altra feina per poder guanyar-se la vida. Amb altres col·legues vam lluitar per l’estatut d’artista. De fet, Lausana és una ciutat petita, però culturalment molt activa”, observa Saire. Buscant-hi un espai per assajar amb la seva companyia, Saire va trobar un magatzem amb el potencial per convertir-se en un teatre. “Vaig haver de convèncer l’ajuntament que aquell espai podia ser molt més que un espai per una sola companyia, sinó que podia ser un teatre obert a les altres companyies de la regió.” Vet aquí, com va néixer Théâtre Sévelin 36 el 1995, un espai de referència de la dansa contemporània a Suïssa, on es presenta dansa local i internacional. 

Des d’aleshores, Philippe Saire ha combinat la seva tasca com a coreògraf i director del teatre, i recentment també ha afegit una nova línia de feina a la agenda atapeïda: director de teatre. Aquesta nova faceta va sorgir donant classes a La Manufacture de Lausana, on imparteix classes de moviment a actors. Amb els estudiants de teatre va desenvolupar un procés per treballar el text de manera física, la qual cosa va donar peu a dirigir obres de teatre com Angels in America de Tony Kushner, amb la qual es va estrenar com a director d’escena i va tenir molt d’èxit. 

Acualment, com a creador està treballant com a director d’escena i en l’àmbit coreogràfic està centrat en la sèrie Dispositifs (dispositius), que va arrencar el 2013 amb l’espectacle Black Out. Saire, que té un gran interès per l’escenografia i les arts plàstiques, se li va acudir muntar un espectacle de dansa que es veiés des de dalt, a través d’un quadrat de 5 metres x 5 metres. “Tothom em deia: ‘estàs boig! No aconseguiràs que aquesta peça giri, és massa complicat’. L’hem presentat 180 vegades.” Black Out, no va ser només l’inci d’una sèrie, sinó d’un canvi de mètode: no penso en la temàtica que vull tocar (això ja ho vaig fer fa molt temps), sinó quin és el marc visual, les limitacions que em dona l’espai. I després sorgeixen els temes o els motius. 

Després de Black Out, va estrenar Neons (2014), i la tercera va ser Vacuum (2015), una peça en la qual dos neons col·locats en paral·lel delimiten l’espai que emmarca els cossos nus de dos ballarins. “Volia una peça amb dos cossos nus, perquè la pell és molt interessant amb aquesta llum.” A Vacuum els dos ballarins es mouen en clarobscurs i recorren imatges que recorden referents de la història de l’art des del Renaixement als inicis de la fotografia. Quan estava creant aquesta peça, Saire va intuir el potencial perquè fos adaptada per infants. Amb el vist-i-plau d’una col·lega que programa arts escèniques per infants, Saire va crear una nova peça per a infants entre 7 i 11 anys, Hocus Pocus (abracadabra), i que “s’inspira en la recerca visual de Vacuum, però afegint personatges, històries i elements que desprenen màgia. Segueix sent una peça oberta, però suggerent. M’ho vaig passar molt bé fent-la, va ser molt més lleuger i fresc fer aquesta peça que una per adults.” 

Salle des Fêtes (Party Room) (2021) és la tercera peça de Saire que podrem veure en aquesta ocasió i la cinquena de la sèrie Dispositifs. “Sempre m’han fascinat els venedors de globus al carrer. Sempre que passo pel costat ho gravo amb el meu mòbil. Així que vaig pensar si seria possible de treballar amb globus.” Amb aquesta premissa, Saire col·loca el públic al voltant de dos ballarins disfressats d’atracadors de banc que ballen amb els globus d’en Mickey Mouse i companyia. 

Salle des Fêtes és una proposta inquietant, així com Vacuum i Hocus Pocus son més poètiques. Això sí, totes tres seran un clar exemple de l’art de l’entremig, una dansa que ens obre els sentits per tal de poder traçar la nostra pròpia interpretació, amb pistes, però mai sense guia. 

by Deixa un comentari

Donem per fet la relació de la dansa amb la música (no tant de la música amb dansa), però de fet, no és tan evident, com a mínim des que Cunningham i la dansa postmoderna va començar a explorar l’autonomia de la dansa com a llenguatge escènic independent, especialment de la música. Des d’aleshores, la dansa ha estat explorant la interacció també amb altres llenguatges, com el teatre i el gest, però també amb l’audiovisual i altres elements tecnològics. És interessant plantejar ara aquesta reconciliació en què totes dues disciplines artístiques, la dansa i la música, es relacionen en peu d’igualtat, reconeixent-se mútuament en allò que les uneix –el temps– i allò que les separa –l’espai. Però perquè això passi, perquè dansa i música es trobin sobre l’escenari, cal que tant la intèrpret que balla com la que toca, estiguin a escena i produeixin l’acte escènic conjuntament; per tant, cal que la música també sigui en viu –quelcom al que en el món de la dansa, potser, ens havíem desacostumat.

Això és el que ha volgut reivindicar el Mercat de les Flors amb el Cicle Dansa i Música en Viu, que s’està duent a terme des del 13 d’octubre (i fins al 6 de novembre), donant cabuda a espectacles que uneixen música i dansa sobre l’escenari. L’interessant és veure com són de diferents les propostes i exploracions que parteixen (o arriben) a aquesta necessitat, i sobretot que es prengui seriosament aquesta tendència a la hibridació de llenguatges –la qual cosa, en veritat, ja no és tan recent ni innovadora– quan es fa de la seva potencialitat artística, i no la mera novetat.

El tret de sortida del cicle el va donar el bailaor Israel Galván, que va presentar El Amor brujo. Gitanería en un acto y dos cuadros i Mellizo Doble. Vaig poder veure aquest últim espectacle, en què l’actual referent del flamenc contemporani s’ajuntà amb el Niño de Elche, cantaor també referent en la creació musical contemporània de flamenc. La creativitat de la unió d’aquestes dues ànimes del flamenc sobre l’escenari era infinita. Van mostrar com l’experimentació, basada en el coneixement i domini de la tècnica, i amb una bona dosi de genialitat i virtuosisme, es pot arribar al més essencial, en aquest cas del flamenc, i crear quelcom completament contemporani des d’allà. Aquí podeu llegir un assaig Salvador S. Sánchez parlant de la trajectòria de Galván.

El segon cap de setmana del cicle es va veure Bate Fado, de la companyia portuguesobrasilenya JONAS&LANDER que, amb força decepció per part meva, van mirar de reconstruir el que en algun moment va ser el ball del fado, ara extint. Amb 5 intèrprets, acompanyats de 4 músics de fado i un fadista, van “muntar un espectacle” que si a estones la recerca a nivell de moviment era interessant i la música entretinguda, quedaven desvirtuades per una il·luminació i escenografia, que al meu parer, caricaturitzaven la popularitat del fado. Tot i així, entenc que l’espectacle formés part del cicle, per la proximitat de l’èxit que ha tingut a Portugal i perquè d’alguna manera es feia més proper a un públic més ampli que no només el ja establert de la dansa contemporània.

El penúltim i passat cap de setmana (de pont), es van poder veure (de nou) a la sala MAC Highlands de Mal Pelo, una coproducció del Mercat que havia estrenat al 2021, però en plena limitació d’aforament. Es tracta d’un espectacle que culmina la tetralogia sobre Bach de la companyia, i que ha estat guanyadora de nombrosos premis i reconeixements (entre ells, recentment els Premis Dansacat a millor espectacle i millor espai sonor, i la Medalla de Oro 2022 de la Academia de las Artes Escénicas de España). És un espectacle que agrada molt per la seva magnificència i pulcritud en combinar 8 ballarins amb un quartet de corda i 4 cantants sobre l’escenari, a més de l’element audiovisual; però si se’m permet dir la meva, tanta sublimitat i perfecció a mi em van avorrir, una mica. Sense negar que es tracta d’una superproducció molt ben feta, hi vaig trobar a faltar alguna cosa de vitalitat bruta, i una mica més tocar de peus a terra, cosa que penso que avui ens fa molta falta.

El mateix cap de setmana, a la sala de dalt, la Pina Bausch, s’hi feia Woolf, de l’andalusa Natalia Jiménez, acompanyada de la pianista Jordina Millà. A partir de l’obra de Virginia Woolf, especialment Una cambra pròpia de 1929 i el relat “La mort d’una arna”, les dues improvisadores comparteixen la cambra escènica per alliberar la seva creativitat artística i femenina. Es tracta d’una obra de maduresa per part de les dues creadores, que han sabut plasmar a través de la improvisació, la llibertat creativa que reivindicava Woolf per a les dones. És una llàstima que aquesta peça quedés eclipsada per Highlands i no tingués l’espai que es mereixi dins el cicle, ja que la improvisació encara és una rara avis al Mercat. Podeu escoltar l’entrevista que els va fer Núria Cañamares al podcast de Recomana.

L’últim espectacle del cicle, que encara es podrà veure aquest cap de setmana (del 4 al 6 de novembre), és el de Romances inciertos. Un Autre Orlando, del performer i historiador François Chaignaud (que a la peça balla i canta) i el músic i artista visual Nino Laisné (que també col·laborava amb Galván a El Amor Brujo). Tots dos s’ajunten per investigar la cultura popular espanyola a la recerca de figures no binàries, i parlar així de l’ambigüitat de gènere, tenint com a referent també Virginia Woolf. En aquest cas, es parteix de la novel·la Orlando (1928), on Woolf critica la masculinització de la història a través d’un personatge que en un viatge per la història, sense adonar-se, es transforma en dona. D’aquest espectacle es farà la sessió d’introducció “Una Hora Abans” el dissabte 5, amb Sara Manubens (artista, coreògrafa travesti) i també una conversa post-funció el mateix dia amb els creadors, conduïda per Riikka Laakso. També podeu llegir més sobre l’obra a l’escrit de la mateixa Sara Manubens ‘Canciones de la profecía’.

Esperarem a veure quina valoració en fa el Mercat un cop acabat el cicle, i sobretot quina continuïtat tindrà aquesta aposta en les properes temporades.

by Deixa un comentari

Avui, la dansa d’arrel flueix amb una certa normalitat en els escenaris europeus però costa molt més que patini sobre els de Cataluya. Akram Kahn (Xenos, Torobaka), Sidi Larbi Cherkaoui (Puz/zle, 4D) o Hofesh Shechter (Barbarians) ballen les seves preocupacions i emocions a partir d’un diccionari que beu del tradicional, amb regultaritat. El pla d’impuls a la dansa d’Arrel busca trencar amb aquesta barrera (només puntualment traspassada com la de La muntanya al teu voltant de Cesc Gelabert). En aquesta edició de Fira Mediterrània, s’han començat a percebre algunes de les iniciatives del pla, que havia tingut de precedents l’Obrador d’arrel i el Premi Delfí Colomé (que es mantenen operatius).

Si em vagués de la companyia La minimíssima, formada per Roger Cusidó i Lali Mateu, persegueix el repte de creuar música, poesia i ball. Sense abandonar pràcticament la verticalitat, ballen a partir de les paraules. Cada ciutat té un gest, per exemple, i juntes fan una frase que es pot desordenar. El pes que se li dóna al vers és cabdal i no ajuda a què la rima sigui, més aviat circumstancial, sense un motiu concret que ho tanqui.

Flor de maig, en canvi, depura al màxim la llegenda de La Dama de Can Fàbregues. Se centren en l’obsessió pels joves capturats de la bellesa de la pubilla de la masia. El seu enamorament es converteix en persecució i, finalment, en abús. La dramatúrgia coreogràfica s’exté per tot l’escenari, reforçant-ho amb un disseny de llums que va convertint en vulnerable la pubilla que els tenia atrapats. La sensualitat està a flor de pell i l’animalitat típica de la revetlla de Sant Joan (com aquella que descriu Lorca en la follia final de Yerma) converteix l’acció en un malson pertorbador.

Pere Seda desconstrueix la cançó de L’Hereu Riera. Perquè de la verticalitat i braços estesos en va emergint unes torsions a l’esquena alhora que va desprenent-se de les mànigues i la faixa. Què hi feia l’Hereu d’una masia adinerada de l’Empordà en les festes de Sant Maurici de Caldes de Malavella, sense la seva xicota? Sigui com sigui, el destí l’avisa que hi pot perdre l’honor i torna a pregar per la noia amb qui es voldria casar. El joc del ball endiablat saltant la creu sobre la copa de vi, ja al final de la peça, i en un moment que porta a l’extenuació del ballador i al risc de fer caure el got de vi, manté amb gran tensió el públic. Seda supera la prova i, despres de retirar la creu, buida el vi d’una puntada, voluntàriament.

El Pla d’Impuls propicia que balladors de dansa d’arrel, s’apropin a la dansa contemporània i s’alliberin de les seves càrregues, dels seus codis estàtics. En aquest sentit, Jordi Aspa, dels Escarlata (Devoris Causa, La GrUtesca), els convidava a Raepte a deixar de comptar i, en canvi, transformar-ho en recordar emocions. Roberto Oliván (Socarrel) proposa als de l’Esbart Ciutat Comtal (Solc) que transformin la seva evolució de figures geomètriques clàssiques amb l’esprial perfecta que proporciona la fórmula de Fibonacci. També els Tirallongiues de Manresa que han participat a l’espectacle d’inauguració, com un dels espectacles de l’Obrador d’arrel, han comprovat la poètica que hi pot haver en la construcció d’un pilar. O en la força estètica d’una enxaneta amb el braç alçat i tota la colla estirant-se a terra, com vençuts per un miracle, a El pou de la gallina.

Dins de l’Off del Pla d’Impuls la Xarxa de dansa d’arrel de la Catalunya Central, La Llançadora, va estrenar el muntatge Fiblades en les naus abandonades de la Fàbrica Nova. Va ser una peça narrativa, que contrastava prou amb les bondats del que l’audiovisual institucional donava de referència dels impulsors. Com a El silenci dels telers o bé Unravel, d’Àngel Duran en què s’intueix la impunitgat dels amos i dels caps de secció per a aprofitar-se de les noies més joves que entraven a treballar a la fàbrica. Un abús que només s’escapava si les altres dones les aconseguien protegir.

En dansa contemporània, els que ballen es coneixen per ballarins. En dansa popular, per balladors. Té el seu sentit. Tot moviment tè una arrel, sense que potser ni en sigui conscient. La memòria dels cossos es revelava clarament en la presentació de Transmissió creuada entre Lin I-Chin_Bare feet Dance Theatre de Taiwan i coreògrafs catalans (amb Sòna Gómez de comissària).

Tot ballarí té un ballador al seu dors.

Si voleu seguir el seguiment de la periodista Carme Canet per Fira Mediterrània 2022 (cliqueu aquí)

by Deixa un comentari

El festival de resistència de l’Escena Poblenou ha conclòs amb èxit la seva XXI edició. La identitat del festival va lligada a un barri amb una vida cultural que no deixa de bategar amb força, malgrat totes les pandèmies i crisis que puguin haver-hi. Una mostra de l’èxit és l’ampli ventall d’equipaments culturals que allotgen les companyies i els seus espectacles. I per descomptat, la implicació d’un públic fidel, de barri i de ciutat, que té subratllat al calendari els dies de l’Escena Poblenou.

Dijous, 20 d’octubre: sobre els refugiats (i els seus camins)

Que el festival sempre comenci presentant els seus Embrions és una manifestació d’intencions. L’Escena impulsa la creació escènica, possibilita tota mena de projectes que companyies emergents tracten de posar en peu. Enguany ha estat el cas de “Idiòfona” de Joan Català, “Todo esto era campo” d’Una i Una, “Noves espiritualitats per a persones atees” de la Companyia Atzucac i “Sophie&Alek” de BAAL. Però un servidor no va poder ser-hi, hauré d’esperar el pròxim any quan el projecte estigui desenvolupat i es presenti al festival com han fet enguany els Llum de fideu amb el “Sfumato”.

Sí que vaig fer cap al MUHBA on el Martí Sancliment havia instal·lat el seu Khaled: camí de refugi, un recorregut artístic per les vides de set refugiats que van explicar a l’artista el seu periple per fugir de la guerra o de la misèria fins a arribar a la falsa terra promesa: Europa. Vídeo testimonis, testimonis auditius que s’escolen a través de tubs, frases que sintetitzen el sentit del refugi, escrits que reflexionen sobre la figura desitjada, però amenaçadora del mar. Per mastegar bé cada paraula dita i escrita dels diversos testimonis cal temps i repòs. La durada del recorregut diu que és d’uns 35 minuts. Però la maduració d’allò que explica necessita més temps. Així i tot, em vaig quedar amb ganes de més, d’una interpel·lació més directa.  

Divendres, 21 d’octubre: sobre els professionals de les arts escèniques

Divendres a mitja tarda, als Jardins de Josep Trueta, al costat d’unes grades, la gent del col·lectiu L’última merda va organitzar la tercera edició de l’Assemblea de les Arts Escèniques. Aquest projecte sorgit l’any passat a l’empara d’aquest mateix festival no pretén res més que el seu propi nom diu: generar un punt de trobada entre professionals (o no) de les arts escèniques per discutir sobre l’estat del sector. La conversa és eterna i ben segur que tindrà moltes edicions. Però aquest col·lectiu va més enllà de la simple trobada, vol fer reflexionar als participants i aportar mecanismes de canvi a través de la gamificació.

Enguany, la trobada pretenia reflexionar sobre la professionalitat en el sector: què és ser un professional, quan un es pot sentir professional, quines dificultats hi ha per arribar a la professionalitat… Tres plafons convidaven, a través de post-its, a deixar constància dels anhels i les queixes sobre aquestes qüestions. Mentre la gent anava deixant el seu testimoni i tots s’anaven saludant entre ells va arribar el moment de jugar i treure’n profit de les grades. Cadascú tenia una fitxa que li donava un rol, programador. Companyia, tècnic, artista, etc. I havia d’intentar “pactar” amb els altres per tal d’anar pujant graons cap a la “professionalitat” i al mateix omplir una filera de gomets de colors. El pacte es realitzava amb el joc de pedra, paper, tisores, convenientment adaptat. Servidor es va quedar a un pas. El joc tractava de recrear les dificultats que uns i altres es poden trobar a l’hora de voler escalar professionalment.

Però el millor de tot venia després. En rotllana, tots asseguts, amb el Nil Martín, introduint les preguntes i reflexions i moderant la conversa, va començar l’assemblea. Moltes reflexions es van apuntar durant el transcurs. Primer sobre la definició de ser professional, per la majoria, tenir una remuneració per poder desenvolupar els teus projectes; per altres, tenir la formació; per alguns pocs, tenir la capacitat per tirar endavant la feina. D’aquí es va treure el debat sobre els privilegis que tots tenen a l’hora de poder tirar endavant els seus projectes. Entremig del debat, el Nil anava conduint la conversa llegint els post-its que responien les preguntes plantejades als panells. I així la conversa va anar fent un retrat desolador d’un sector que crema, que no sap com créixer d’una manera més orgànica i no tant salvatge. Les conclusions segur que les sabran explicar molt millor la gent de L’última merda.

Afortunadament, després d’aquest mal sabor de boca, tenia l’oportunitat de poder riure’m de les misèries d’aquest sector gràcies a la genial Diana Pla. Germana de i fill de, la Diana Pla ja fa temps que és per si mateixa una bèstia “parda”, una dona que domina l’escenari amb una presència física incontestable, on la dansa i la paraula, però sobretot l’humor més cafre, la fan reivindicar com una de les clowns amb més futur. A Miss Cosas y yo crea un artefacte que barreja autoficció, improvisació i una mica de dansa per parlar dels seus traumes a l’hora d’enfocar la seva carrera artística, uns traumes que parteixen en certa manera d’un saboteig constant de la societat (els episodis de bullying i la seva representació són contundents) o d’ella mateixa, sobretot en l’últim tram. D’un espectacle de la Diana Pla surts més feliç, però també més conscient de les dificultats que hom pugui tenir per trobar el seu camí artístic. Quin dia més intens!!

Dissabte, 22 d’octubre: teràpia i catarsi

Potser, per això la trobada íntima amb el Sergi Estebanell a l’”Acts of Liberation” va arribar a ser balsàmica. Aquest projecte està encara en un format embrionari, en un procés d’investigació i en aquest sentit necessita l’aportació d’un públic que actuï com a conillet d’índies. És com una mena de sessió terapèutica on Estebanell, en petit comitè (érem sols dues persones en la funció) t’interpel·la sobre les teves pors,  que el Quim Moya, artista visual, dibuixa en silenci. Quan el breu interrogatori acaba ens descobreix el mural de dibuixos que estan exposant davant nostre. El traç, les figures ens recorden als rostres de la Carme Solé Vendrell i l’impacte és fort. Estebanell creu que aquests dibuixos representen les pors de cadascú que ha passat per allà i que a l’estar penjat en aquella paret ajuda a desprendre’ns d’elles. Així doncs, el Quim ens entrega el nostre dibuix i el deixem penjat per alliberar-nos dels nostres temors. Després d’aquesta primera part més introspectiva, en Sergi ens submergeix en una experiència més física i alliberadora: un taüt i un sac de boxa ens ajudaran a reflexionar en silenci sobre la nostra finitud, sobre els desitjos que anhelem i descarregarà tota la ràbia per allò que no podem assolir. Una experiència catàrtica. Al final, et passen el telèfon del mateix Estebanell per tal que, si ho consideres, li passis feedback. El projecte està creant-se i qualsevol input és ben valorat per l’artista. Estaré a l’aguait per veure’n el resultat final.

I seguint amb la catarsi, a la Beckett, l’Ada Vilaró ens presenta “La memòria del gel”, el projecte final que va començar amb una lectura dramatitzada a la Beckett, va créixer en un espectacle a l’aire lliure (S.O.S) i ara conclou el procés amb una obra on la figura del Pep Pla ha ajudat a ordenar i reenfocar alguna escena. Un cop més l’Ada exhibeix el seu cos per tal de buscar l’impacte en la denúncia. Però no sols és el nu del principi, sinó tota la performance que fa, sigui a cop de desbrossadora com representant el moviment d’un cavall acabat de sortir del ventre de la mare. “La memòria del gel” és un al·legat directe contra la intervenció humana sobre la natura, sobre com el capitalisme és el motor del canvi climàtic i sobre com continuem sense fer res. De fet, ni ella és un bon exemple, a l’hora de crear aquest espectacle. Potser li falta en algun cop una mica més de punch, però les escenes sobre un passat més verd, amb més comunió amb l’entorn natural, són fantàstiques i commovedores. La natura ens salvarà si la salvem.

Diumenge, 23 d’octubre: una desfilada i un aquelarre

Sens dubte la manera de poder canviar el món passa tant per les nostres mans com per les generacions futures. Els nens d’avui tindran un pes del qual no es podran deslliurar. Per això l’educació, la presa de consciència de ben petits és vital. I d’alguna forma un espectacle com “Bichos do Brasil” ajuda a aquest propòsit. Vinguts de Brasil, ja fa més de vint anys que la companyia Pia Fraus volta pel món mostrant els seus ninots i titelles fets de fusta, teles, paper… tots materials naturals. L’espectacle és poc més que una desfilada d’animals exòtics, nadius de Brasil: ocells de grans plomatges, tortugues, rèptils, felins, etc. Els tres actors manipulen les figures i les fan ballar al ritme d’una música que ens transporta a l’Amazònia. Al mateix temps, generen els seus propis ritmes creant unes coreografies que es fan un pèl repetitives. Però els nens reben aquesta explosió de moviments, de formes i colors amb la boca oberta i l’espurna als ulls. El que se’ls hi podria criticar a la companyia és que no hi ha una dramatúrgia construïda al voltant de la desfilada. Sols hi ha un conflicte en la figura del cocodril que intenta menjar-se alguns dels animalons que van campant per l’escenari. De totes maneres, la bellesa de les figures i les danses dels qui les manipulen són prou atractives per a donar a conèixer i respectar la fauna brasilera.

I al final, em trobo amb una de les imatges més impactants de l’Escena Poblenou: la llarga cua per entrar al Centre Cultural i Moral del Poblenou a veure les Comando Señoras i el seu aquelarre, els “Ritos de amor y guerra”. Sens dubte és una bona manera de concloure el festival: un ritual en tota regla on aquest grup d’actrius es “disfressen” de senyores que formen un grup decidit a combatre el patriarcat amb la paraula, el moviment i una actitud molt punk. Es mereixen una llarga vida i una permanent revisió i actualització de les seves denúncies. És un espectacle amb potència, que impulsa la transformació i l’acció i que al mateix temps ens planteja algunes contradiccions vitals.

I mentre el públic va buidant el teatre, l’Escena ja va quedant enrere. Però encara aniré pensant alguns dies més en alguns dels espectacles vistos, en algunes de les reflexions donades, en algunes de les experiències viscudes. I això no ho poden dir tots els festivals. L’Escena Poblenou roman, deixa marca. 

by Deixa un comentari

La poesia és present en la majoria de propostes que omplen la ciutat de Manresa quan La Fira de la Mediterrània s’hi instal·la. I és que, si la poesia és pura essència, la Fira arriba a l’essència de les nostres arrels. Unes arrels que duem dins nostre. I que a Manresa traspuen pels nostres porus, i pels dels artistes que hi participen.

25 anys de Fira acumulen 25 anys d’història, i sobre tot, de recuperar i mantenir la nostra cultura popular, i veure i conèixer-ne d’altres, d’altres indrets.

Parlar de cultura popular és parlar de nosaltres, per què nosaltres formem part del “popular”, l’arrel del mot que ve de “poble, del que li agrada al poble”.

Volar sense saber-ne

La companyia Vöel va fer l’espectacle inaugural: REDITUS. Ells i nosaltres vam volar, es van enlairar i ens van enlairar amb la imaginació, per recrear la llegenda manresana d’El Pou de la Gallina. I ho van fer al costat de la colla castellera Tirallongues de Manresa. Vam veure el cel i la terra, la tradició i la força humana. I també la força i la bellesa de la pinya. La força d’un poble que fa equilibris.

I tornar-se a aixecar

I de caure i tornar-se a aixecar anava l’obra “ELLS I JO, O AQUELLA SENSACIÓ QUE ELS ARBRES ET MIREN” de la companyia Jordi Font. En Jordi parla de la pèrdua, i ho fa, també, amb elements de la nostra cultura, o de la de les nostres avis. Hi apareixen bèsties fantàstiques del folklore català com la Pesanta, la Tinyosa o les dones d’aigua.

Recitar sense llegir

Va recitar sense llegir les seves pròpies paraules Gerard Diaz, ballades per la Lali Mateu i el Roger Cusidó, de la companyia la MINIMissimA. Paraules i acordió, de qui us desvetllaré un secret en acabar aquest article. L’espectacle es titulava SI EM VAGUÉS.

Llegir sense parlar

La companyia mos maiorum, com el seu nom indica, també recorda els ancestres en aquest nou espectacle que titulen SOLAR. I d’una manera molt valenta qüestionen com s’està portant a terme la implementació de les energies alternatives. Els actors no parlen ells, parlen els afectats, utilitzant la tècnica verbatim.

Parlar però no escoltar

Manel Saumell i Pep Ventura van néixer al 1817. Van parlar, però no es van escoltar. Van interpretar i crear a les dues bandes de l’oceà atlàntic. Marcel Casellas Trio, la factoria Mascaró i Garazi Goñi van fer dialogar els instruments i les danses en un concert ballat. SAUMELL-VENTURA. Viatge d’anada i tornada.

Escoltar sense sentir

El primer dels espectacles que vaig veure, va ser MUERESON de Patricia Alvarez & Vigüela trio. Per mi no va ser un espectacle fàcil. Les seves músiques no són les meves…. i per tant va ser més una escolta sociològica, per conèixer, però no per emocionar-me

Sentir però no entendre

I és que d’emocions va la Fira de la mediterrània. I diumenge al matí vaig veure, per segona vegada, una mateixa companyia, Les archipels, del Quebec. El seu era un espectacle de dansa itinerant per carrers i places. De dansa que neix de les seves arrels, de la seva dansa tradicional per transportar-la cap a la dansa contemporània. FRICTIONS està interpretat per 6 ballarins, i les friccions són físiques i metafòriques. 

Entendre i no compartir-ho

I una de les màximes hibridacions, per què d’això també va la fira de la Mediterrània, va ser la del coreògraf i bailaor sevillà Israel Galvan, taconejant amb la música a capella de l’escolania de Montserrat. El títol SEISES.

Compartir-ho sense deixar-ho

I compartir sense deixar l’essència, el ritme, el company home, i el company ballarí, així era ACCOLADES & QUIPROQUOS de Les archipels.

Deixar-ho deixar-ho deixar-ho

Deixar anar sentiments, deixar anar records, històries, per saber què és l’important del que hem viscut. Això narra Ramon Molins de la companyia Zum-zum teatre. Un TESTAMENT vital, cultural i espiritual.

D’això no en sabem

Per què hi ha coses que no les sabem, que les hem aprés, però no sabem que les sabem. Coses, actituds, compromisos que ens han transmès els nostres avis i besavis, i que podria ser que no escoltéssim. Clàudia Serrahima els ha escoltat, ha escoltat els habitants del camp, i ens els fa escoltar, tot situant objectes damunt un petit escenari, només per a uns quants privilegiats. I és que NO SABEM RES DEL CAMPO

Per què no ens n’han ensenyat

I seguim seguim seguim

Seguim escoltant artistes i creadors que obstinadament ens mostren allò que no veiem, allò que no volem o no sabem veure. Que les nostres arrels ens defineixen, i si ens hi alimentem d’elles, la seva saba serà beneficiosa per el nostre futur, personal i col·lectiu.

I seguim posant poesia a la nostra vida, com la de Gerard Diaz, a qui he manllevat del seu llibre “Poemari per a acordió” els títols que veieu en negreta a l’inici de cada espectacle que us he descrit.

Si voleu saber més coses d’aquesta edició, en trobareu sobre el PLA D’IMPULS A LA DANSA D’ARREL

by Deixa un comentari

“Dancing for me is movement in time and space. Its possibilities are bound only by our imaginations and our two legs” (“Per mi ballar és moviment en el temps i l’espai. Les seves possibilitats només estan lligades per la nostra imaginació i les nostres dues cames”). Amb aquesta afirmació, l’anomenat pare de la dansa postmoderna, Merce Cunningham, posava de manifest que el binomi dansa i música lliga molt bé junt (i tant! a quants se’ns activa l’esquelet sentint una melodia animada?), però no té per què ser inseparable. De fet, el reconegut coreògraf i ballarí nord-americà s’hi referia com a “dues entitats separades, independents i interdependents” que poden “compartir un temps comú”.

Després d’uns anys en què la dansa –a nivell universal– ha volgut explorar la seva autonomia (ballant, per exemple, sobre una dramatúrgia o altres tipus de materials), el Mercat de les Flors proposa tornar a fer visible la seva relació amb un cicle específic en el qual, a més, la música també serà en directe. “És com retornar a un altre tipus de diàleg”, apunta la seva directora, Àngels Margarit.

El primer cicle Dansa i Música en viu es durà a terme del 13 d’octubre al 6 de novembre amb sis propostes molt variades amb què es vol enganxar a nous espectadors. “Volem incidir que des del Mercat es dialoga moltíssim amb la música i que, sovint, a molta gent li agradaria els espectacles que programem, però com que la dansa és menys coneguda… Volem donar referents al públic perquè tingui on agafar-se i s’atreveixi a venir”.

El cartell es caracteritza per la singularitat dels treballs –que van des del flamenc al fado, passant per la corda, l’electrònica i els instruments tradicionals– i uns intèrprets (ballarins i músics) amb gran personalitat. Com destaca Margarit, “totes les peces treballen diferent la dansa i, alhora, relacionen música i dansa d’una manera molt especial. És una nova mirada, molt específica i que no juga amb la literalitat de la partitura”.

La programació

L’innovador bailaor Israel Galván encetarà el cicle amb dos espectacles. D’una banda, els dies 13 i 14 d’octubre reinterpretarà Manuel de Falla amb El Amor Brujo. Gitanería en un acto y dos cuadros acompanyat per David Lagos, al cante, i Alejandro Rojas-Marco, al piano; mentre que el 15 i 16 d’octubre, Galván presentarà Mellizo Doble amb el cantaor Niño de Elche, en el si d’un duet revolucionari que fusionarà el flamenc amb sons que es troben a les seves antípodes, com ara la música electrònica o la tecno.

El 20 i 22 d’octubre Jonas&Lander oferirà Bate Fado, un autèntic treball arqueològic circumscrit entre la dansa i el concert musical, a través del qual cinc ballarins recuperaran la dansa del fado amb els seus zapateados –no és només cant, es ballava a principi del segle XX. Els acompanyaran quatre músics (al baix, guitarra i guitarra portuguesa) i un fadista.

Mal Pelo tornarà a portar al Mercat l’aplaudida Highlands, estrenada el maig del 2021 en plenes restriccions d’aforament per la covid-19. Del 27 al 30 d’octubre es brindarà, doncs, una nova oportunitat per gaudir de l’última obra de la tetralogia sobre Bach amb un total de setze intèrprets a l’escenari: vuit ballarins, un quartet de corda i un quartet de veus.

Highlands coincidirà a la cartellera amb Woolf, de la coreògrafa Natalia Jiménez, que del 28 al 30 d’octubre s’endinsarà en l’univers de l’escriptora Virginia Woolf en un muntatge intimista, i de gran escolta i complicitat, amb la pianista Jordina Millà.

Finalment, François Chaignaud i Nino Laisné tancaran el cicle del 4 al 6 de novembre amb Romances inciertos. Un autre Orlando, un espectacle-concert d’estètica barroca que tractarà sobre l’ambigüitat de gènere servint-se de figures andrògines de la cultura popular espanyola, el cant, la dansa, i quatre músics que tocaran el bandeó, la viola de gamba, la tiorba, la guitarra barroca i un seguit de percussions històriques i tradicionals.

L’experiència de prop

Recomana hem parlat amb dos dels coreògrafs i ballarins que participaran al cicle Dansa i Música en viu per conèixer de primera mà el vincle que la seva peça estableix amb la música i com han viscut l’experiència creativa.

Pep Ramis, cofundador de Mal Pelo amb María Muñoz, explica que en els últims anys han estret la seva relació amb la música (sobretot amb Bach, a qui han dedicat una tetralogia), i que Highlands els ha permès fer “un pas més enllà” pel fet de “tenir els músics en directe i construir la dramatúrgia, no només de la peça, sinó musical”. “És un rara avis poder estar amb vuit músics i vuit ballarins a l’escenari. És fantàstic sentir els cantants a un metre de distància –quan normalment estan a quinze o vint metres– i crear un corpus de gent que, des de la seva disciplina, és molt coral. Hem establert un diàleg en viu. Ha estat molt ric perquè a nivell de llenguatge, coreografia, interpretació, espai, etc., compartim moltes coses. Ens han donat moltes claus: des d’on toquen, quin estat podem provocar perquè ells entrin…”.

Per Mal Pelo, que treballen habitualment amb diferents capes de significat i llenguatges a les seves peces –com ara introduint vídeos a escena–, la hibridació de llenguatges no és nova, però sí que ho ha estat fer-ho amb la música en directe: “És una vivència apassionant que et dona molta energia.” Així com les anteriors obres de Bach eren d’un sol instrument, a Highlands han apostat pel format dels dos quartets (un de corda i un de veus) perquè volien tocar la música del compositor “més sacra, amb més complexitat, contrapunts i veus”. Els quartets, que són un reflex d’uns amb altres fent un efecte mirall (per exemple, el violí correspon a la soprano), els han resultat una “elecció fantàstica” ja que els ha obert la possibilitat de “jugar amb moltes combinacions, dialogar amb les estructures de Bach i trasvessar mirades entre disciplines”.

Per Natalia Jiménez –andalusa resident a Catalunya des de fa dotze anys, en què ha traçat bona part de la seva trajectòria– l’experiència també ha estat molt gratificant. Woolf parteix d’un encàrrec en plena pandèmia per reflexionar sobre la seva ‘habitació pròpia’ (en referència al títol homònim de Virginia Woolf). Acabat el projecte va sentir el desig de continuar indagant per “compartir l’habitació” amb la pianista Jordina Millà. “Em vaig sentir molt atreta amb la poètica que genera el món de Woolf i específicament pel relat de La mort de l’arna, que és la descripció d’un ésser híbrid que passa desapercebut, pel seu detall, bellesa, existència curta… Va ser una de les portes que més em va impulsar per unir el so i el moviment. Hi ha una aposta per allò petit, senzill, i alhora per generar un contrast entre allò previsible i imprevisible.” En aquest sentit, la peça consta d’una estructura concreta, però totes dues creadores són grans amants de la improvisació i cultiven un espai perquè molt material succeeixi en viu: “Generem paisatges sonors que poden ser densos i poc harmònics perquè apareguin instants de troballa, com quan trobem la metàfora, la poètica o el gest justos per aquell so”, explica Jiménez.

Els textos de Woolf, i d’altres escrits per la mateixa coreògrafa en pràctiques contemplatives al jardí o al bosc, travessen tota l’obra conjuntant-se amb una minuciosa posada en escena. I són aquestes paraules, transcrites pel dramaturg José Luis de Blas –de qui Jiménez destaca la “capacitat d’afinació”–, les que Jiménez i Millà traslladen al cos i al piano en un monòleg intern que, com diu, els permet “abandonar les pròtesis d’allò real i testejar un terreny possible de llibertat conjunta entre totes dues”. “En la seva obra Virginia Woolf sempre ens trasllada, a través d’aquest monòleg intern, qualitats del sentir, escolta de les frustracions i sentiments varis… al mateix temps que els contrasta amb la realitat micro/macro. Succeeix així amb el present viu que componem a través de la dansa i la música. És un acte de comunicació de tantes capes que l’única cosa que podem fer després la Jordina i jo és mirar-nos, i romandre en silenci, perquè el gust s’escoli en la nostra tornada a la realitat…”, reflexiona.