• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
recomana
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • PÒDCAST
  • ACTIVITATS
  • #NOVAVEU
  • QUI SOM
  • BLOG
  • CONTACTE

Sin categoría

21 de març de 2023 by Júlia Vernet Gaudes Deixa un comentari

Aquesta setmana (dijous, divendres i dissabte) es podrà veure Desbordes a la Sala Pina Bausch del Mercat de les Flors, l’última creació d’Amaranta Velarde que es va estrenar al Festival GREC l’estiu passat; el projecte és una coproducció del Mercat, el Grec i les Beques Barcelona Crea 2020. Nascuda a Oviedo i després d’estudiar i treballar com a intèrpret i col·laboradora durant deu anys a Holanda, Velarde s’estableix a Barcelona el 2011, on comença la seva carrera com a creadora. Després de diverses peces que s’han mostrat al Mercat, la Hiroshima, l’Antic Teatre, el MACBA, però també a Madrid i a Brussel·les, podríem dir que Desbordes és una obra de maduresa, en què l’asturiana aprofundeix en certs interessos i metodologies de recerca, fruit de la seva trajectòria com a ballarina i coreògrafa. Dijous 23 es farà una sessió de xerrada postfunció, guiada pel dramaturg de la peça i professor de l’IT Dansa, Roberto Fratini.

 

Quina ha estat la teva experiència a Holanda?

Jo vinc d’una trajectòria bastant clàssica i en anar a Holanda, al segon any, vaig anar a Rotterdam, que era més contemporani. Allà hi vaig estudiar un any i després d’un any de pràctiques, m’hi vaig quedar treballant deu anys. Per tant, el que més em va marcar va ser treballar professionalment a Holanda, sobretot com a intèrpret per al coreògraf Bruno Listopad. Era intèrpret col·laboradora, és a dir, que treballàvem molt des de la improvisació, però a Holanda no vaig arribar a desenvolupar el meu treball com a creadora.

Allà també vaig poder veure molts espectacles que no arriben a Espanya, i el que aquí s’anomena “escena híbrida” a Holanda es considera dansa, no és tan marginal. Hi ha un concepte més ampli de què és la dansa, mentre que aquí es recalca molt la diferència quan algú fa alguna cosa que se surt més del que tradicionalment es considera dansa.

 

I com va ser l’acollida quan vas arribar a Barcelona?

La rebuda a Barcelona va ser bona. Va coincidir que no sabia si continuaria ballant o no perquè m’havia lesionat, però després d’un temps vaig connectar amb La Poderosa, que per mi va ser un espai molt important. Em va donar molta llibertat, per la possibilitat d’investigar que t’ofereix un espai així i els vincles amb la gent d’aquest entorn que ara considero els meus companys.

D’altra banda, a Holanda estava tot més professionalitzat, en el bon i mal sentit. Hi ha més separació entre rols i menys espais intermedis per mostrar treballs en procés. Més professionalitzat també en el sentit de més aïllat. Quan vaig arribar a Barcelona, en ser tot més precari, hi havia més xarxes de suport i col·lectius, tot i que la precarietat també comporta molt desgast. Però, en el meu cas, l’arribada va ser més aviat dolça, no coneixia gaire gent, però a la vegada tampoc em coneixien a mi, i això em donava certa sensació de “taula rasa” i de llibertat per atrevir-me a crear, passar d’intérpret a creadora, i això Barcelona ho permet.

 

Com cal entendre la dansa en les teves creacions, aleshores?

Jo considero que el que jo faig és dansa, perquè té molt a veure amb la coreografia i entenc l’escena des del cos. Clar que inclou moltes més coses, com la relació del cos amb objectes, el públic, etc. però jo em centro en l’articulació del cos en relació amb un concepte. Per exemple, a Desbordes m’interessava molt arribar a la idea del “kitsch” (o “cursi” en castellà) a través d’un llenguatge físic i coreogràfic, a part dels elements escenogràfics i la música. Volia tractar-ho a través del cos, la intenció i la performativitat, no només des de la dramatúrgia. Com en Apariciones sonoras (2020), que investigava la relació del cos amb el so –com pot un cos coreografiar, afectar i generar so–  trobo els materials des del cos, a partir de la investigació física.

 

Què representa Desbordes en la teva trajectòria com a creadora?

A Desbordes hi ha sobretot la capacitat d’haver ajuntat a un bon equip de persones, ja que fins ara havia treballat més sola o a dos, però Desbordes és l’aposta en què reuneixo a més gent: al dramaturg Roberto Fratini, al principi Cristina Blanco em va estar ajudant com a mirada externa, també treballo amb un ballarí que no coneixia d’abans, el Guillem Jiménez, el compositor Cristóbal Saavedra, que fa la música en directe, l’il·luminador Horne Horneman i la Ohiana Altube com assistent de moviment. És una obra que li tinc espacial estima perquè l’he desenvolupat en equip.

També he tingut bastant temps per generar-la i això ha permès que l’obra s’hagi anat fent a si mateixa, des de dins. Més que no pas anar jo amb unes idees prèvies i muntar-la amb poc temps, la possibilitat d’habitar l’obra ha permès que l’obra es creï a si mateixa. M’interessa molt l’esdevenir, veure a on et porta l’autonomia de l’obra, per això Desbordes té una mica de sensació de naufragi, veus com es va desfilant fins al final.

 

Quina inquietud o motivació et porta a Desbordes?

Desbordes la començo a pensar quan succeeix el confinament, allà començo amb una idea primigènia de contenció i desbordament. Durant aquella època vaig estar veient documentals sobre els new Romantics, que és un moviment que hi va haver a Anglaterra als anys vuitanta, quan hi havia un moment molt fort de crisi. Es tracta d’una generació jove, posterior al moviment punk que era un moviment més reivindicatiu i polític, tot al contrari que els new Romantics, que l’únic que volen és evadir la realitat a través de la moda i la creació de personatges. Agafen les vestimentes del Romanticisme, fregant allò  “hortera”, per evocar una determinada subjectivitat.

 A Desbordes faig el paral·lelisme entre aquell moment de crisi i el confinament, en què apareix una necessitat d’evasió i fantasia, d’una altra realitat que pot ser generada a través de l’estètica, en aquest cas l’estètica kitsch. El kitsch és una imitació rocambolesca d’una experiència real; els new Romantics són un residu del Romanticisme, de l’heroi tràgic que tenia unes aspiracions èpiques, però del que només en queda la màscara, com un souvenir. A Desbordes reprodueixo aquest intent d’accedir a emocions exaltades, però a través d’allò sintètic i artificial, que és el que fa l’estètica kitsch dels new Romantics, que intenta evocar una emoció prefabricada, però que alhora t’emociona.

 

Per tant, l’estètica té molt de pes en aquesta peça.

Sí, com et deia, em fascina l’atracció i repulsió que em genera l’estètica kitsch i em semblava interessant desplegar això en escena. En Apariciones sonaras, l’estètica era important en tant que la recerca se centrava en la possibilitat de donar forma i plasticitat al so a partir del concepte de sinestèsia, que seria un encreuament de sentits (visió i oïda). Per tant, allà la posada en escena era molt més minimalista.

 

Què hi ha de crítica social o mirall de la societat a Desbordes? Creus que mostra una inquietud generacional?

Hi ha una certa ironia i crítica, però no em vull posicionar. El que sí que m’interessa és qüestionar el bon gust, la meva pròpia idea del que és de bon gust i el que no, perquè amb els anys m’adono que allò kitsch em genera molt rebuig, però alhora també m’atrau molt. En la peça hi ha aquesta intenció de prendre-s’ho seriosament, però a la vegada sabent que és irònic i artificial. Certament, avui està molt present aquesta idea d’evadir la realitat creant-nos una màscara cap a fora per fugir d’un buit existencial, però només assenyalo que forma part de nosaltres en la mesura que ja hem esdevingut caricatures de nosaltres mateixos. Però no diria que Desbordes retrata alguna cosa generacional perquè aquesta necessitat d’evasió ja estava en l’individualisme i consumisme que comença als anys vuitanta i que recull l’estètica kitsch. Encara que ara s’accentuï més amb les xarxes socials, aquesta necessitat de col·leccionar souvenirs i envoltar-nos de símbols ja fa temps que ens acompanya.

Arxivat com a: Sin categoría

14 de març de 2023 by Clàudia Brufau Deixa un comentari

Pocs ballets son tan icònics més enllà del món de la dansa com ho és el Ballet Triàdic. Creat pel pintor i dissenyador Oskar Schlemmer i estrenat el 1922 en el marc incomparable de la Bauhaus, aquesta obra ha tingut més repercussió en el món de l’escenografia que no pas en el de la coreografia. Imbuït pels conceptes avantguardistes de la Bauhaus, aquest ballet es recorda i es reconeix sobretot pel vestuari psicodèlic que delimita els moviments dels ballarins, els tres colors i la coreografia tossudament geomètrica. 

Ara, cent anys després, al Mercat de les Flors i en el context de Dansa Metropolitana, la companyia valenciana Taiat Dansa, dirigida per Meritxell Barberá i Inma García, presenten TRES del Ballet Triàdic del 17 al 19 de març. En aquesta reimaginació del clàssic de l’avantguarda, Barberá i García han convidat al coreògraf brasiler Ismael Ivo i el francès Rachid Ouramdane. Tres creadors per donar una tonalitat coreogràfica diferent a cada una de les tres seqüències del ballet –la groga, la rosa i la negra. Tot pivota sobre el número tres a TRES.

Oskar Schlemmer considerava que tres era el número amb el que comença un col·lectiu, per això en la seva obra trobem tres colors, tres ballarins (dos ballarins i una ballarina), tres seqüències i l’exploració de tres formes: l’esfera, el cub i la piràmide.

Schlemmer descrivia la seva obra com matemàtiques metafísiques, en la qual de la primera part (groc) a l’última (negre) es viatjava del burlesc a la mística. Pel pintor i dissenyador alemany, el moviment li servia d’amalgama per explorar les al·legories dels colors i les formes juntament amb el vestuari. No hi ha dubte que el vestuari és l’element més icònic del ballet: vestits encoixinats amb màscares completes que semblen construïts més que no pas confeccionats. L’estètica d’aquest vestuari tan psicodèlic –que també sembla sortit d’una pel·lícula de ciència ficció– ressona en les corrents futuristes, i respira la fascinació per les màquines i la industrialització del segle XX. No és d’estranyar que aquests dissenys de Schlemmer n’hagin inspirat d’altres de tan inolvidables com els de Metropolis (1927) de Fritz Lang o bé l’estilisme de Aladdin Sane de David Bowie. Tanmateix, com anoto més amunt, el Ballet Triàdic no ha estat una obra influent en el camp de les arts del moviment, tot i que si que ha estat reconstruïda. La versió més notable és la de Margarete Hasting del 1968 i la reimaginació del 1977 del ballarí Gerhard Bohner, que s’ha escenificat durant dècades. 

Taiat Dansa despullen el Triàdic d’aquest encorsetament de la figura humana dins de les figures geomètriques. En la seva proposta, el tàndem valencià ens conviden a indagar sobre les relacions espacials, emocionals i les possibilitats coreogràfiques que dona peu el número tres de la mà de tres ballarines Diana Huertas, Silvia Galletti, Lara Misó i Wilma Puentes. També proposen una immersió sensorial a través dels colors. Amb la claredat d’idees i la recerca de la distorsió i la renovació de la dansa que caracteritza el treball de Taiat Dansa. L’espai és una semiesfera blanca en la que entra el públic, per veure la peça de vint-i-cinc minuts, que ha estat dissenyat per David Orrico. Si ve el disseny de vestuari allibera a les ballarines de les formes geomètriques, quadrats, triangles i cercles, aquestes son projectades en els vídeos de Sergi Palau. Com és habitual en els projectes de Taiat Dansa, Caldo (David Barberá) signa la música de l’espectacle i Roberto Fratini ha fet l’assessorament dramatúrgic. 

TRES es capbussa en els paràmetres estètics de Schlemmer i la Bauhaus per fer-nos-els sentir cent anys després amb una nova capa de pintura coreogràfica. Com ressonen les al·legories dels colors en aquesta reimaginació? Què ens faran sentir els cubs, les esferes i les piràmides? I què sobreviu la metafísica matemàtica de Schlemmer?

Arxivat com a: Sin categoría

1 de març de 2023 by Ivan Alcázar Serrat Deixa un comentari

Després de sortir del Judson Dance Theatre, als anys seixanta la coreògrafa i ballarina Lucinda Childs va començar a desfer-se de coses, elements, ornaments, materials, alguns expressionismes, emprenent un camí que la menaria cap a espectacles gairebé matemàtics, diagramàtics, d’un dinamisme rotund i radical. Va experimentar, aleshores, amb els assajos amb les “danses en silenci”, en provatures sobre moviments simples (el caminar, saltar, girar), i, després d’un llarg camí de depuració, en el transcurs del qual fins i tot abandonaria temporalment el ball, va assolir dos cims de l’emoció postmoderna i minimalista, dues fites de la dansa contemporània: les col·laboracions a Einstein on the beach (amb Robert Wilson i Philip Glass) i a Dance (amb Glass i Sol LeWitt), peça que es podrà veure aquests dies al Mercat de les Flors.

Estructura encalçada

La revista Artforum, en la seva edició del mes de gener de 1980, es va referir al Dance vist al BAM de Brooklyn, el 1979, destacant-ne les opinions divergents que havia despertat en el públic: alguns van ovacionar-la, mentre altres no van captar o gaudir els “rars moments de pura alegria física” de l’obra, i van anar marxant indignats de la sala en el transcurs de la funció (en altres funcions d’aquest mateix espectacle, es veu que n’hi ha que fins i tot han tirat ous a l’escnari). Deborah Perlberg descrivia en la mateixa crònica el treball de Childs d’una manera curiosa i ben gràfica: no com una dansa entrellaçada amb la música, sinó com una estructura que s’immiscueix o s’inserta dins de l’estructura de la música.

Moviments de càmera

La mateixa Childs, en una conversa mantinguda el 2011 al Walker Art Center, es va referir a la peça Dance com una obra que en el moment de la seva estrena havia estat “extremadament controvertida”. La coreògrafa en destacava en primer lloc la partitura de Philip Glass i, de l’audiovisual de Sol LeWitt, les imatges en sí (blanc i negre, 35 mm) i sobretot la manera d’editar-les: com els moviments de la càmera i del muntatge fan moure els espectadors al voltant dels ballarins, connectant així amb la coreografia. En ser projectada en una reposició a l’actualitat, el film omplia de “fantasmes electrònics” de trenta anys enrere, deia Childs, la pantalla i l’escenari. Al Mercat, es projecta un audiovisual rodat especialment amb els mateixos ballarins del Ballet de l’Opéra de Lyon, que interpretaran la peça en viu, creant un efecte doblat i en paral·lel.

Espais plens d’energia

Per a Childs, es tractava de bastir coreografies mil·limètriques, on, amb els mateixos materials de moviment, via les variacions, les seqüències, els patrons i les relacions entre els ballarins que anaven mutant, el que es veia mai era igual a sí mateix. Perlberg, en referir-se a Dance, descriu moviments interromputs per pauses, moviments sobtats cap endarrere, balancejos angulars de braços, rutines de passos endarrere i endavant. I afegeix: “L’obra permet també moments de quietud total, deixant l’escenari momentàniament nu mentre la música es repeteix. Aquests moments són com espais plens d’energia, impulsats per l’ímpetu de la llum de colors sobre l’escenari i el propi so”.

Descripció dels moviments

Minimalisme no és sinònim d’austeritat i simplicitat, ans al contrari: té tal presència el moviment, despullat d’ornaments, metàfores, narracions i sensacions, que brilla amb totes les seves possibilitats. Els passos-motius poden evolucionar i transformar-se progressivament, i les estructures poden mutar en combinacions de patrons que assoleixin grans contrastos i tensions, arribant a una complexitat plena de superposicions inesperades. Escoltar la música, analitzar-la i sobreescriure-la amb el moviment, tal com va fer Childs en entomar la música de Glass per coreografiar Dance, podia voler dir, per a ella, haver de decidir si sotmetre’s a les seqüències de la música o no, si obeir les transicions o desafiar-les. Del dilema en sorgiria la pauta de la complexitat i l’administració, a cada ballarí, d’un mapa com un diagrama. Quan l’espectador veu, intueix, sent o descobreix tot això, o almenys una part d’això, sense subterfugis en què distreure’s ni claus on agafar-se ni marges on arraulir-se o escapar, queda aclaparat.

Formes concomitants Childs – Margarit

Ja li va passar a Yvonne Rainer, anys enrere, això de quedar fascinada amb la radicalitat de la proposta de Childs. D’altra banda, heus aquí una altra concomitància: el col·lectiu Heura, del que Àngels Margarit formà part del 1979 al 1984, va iniciar una trajectòria coreogràfica amb el “paisatge coreogràfic” Temps al biaix (1981). Ja amb la seva companyia Mudances, Margarit va fer un primer treball homònim l’any 1985, i un altre el 1988, Kolbebasar, imbuïts pel minimalisme, la recerca en l’abstracció, i basats en les estructures de la dansa. Kolbebasar va agradar Lucinda Childs, qui formava part del jurat que va atorgar a l’obra el Grand Prix du Concours Choregraphique de Bagnolet.

Punts de la Constel·lació

Al Mercat, al llarg de la Constel·lació (del 28 de febrer a l’11 de març), es podrà veure aquesta obra emblemàtica de Childs, Dance (1979), en una sessió que també mostrarà el solo Actus… i al final de la qual, en la sessió de divendres 3, la coreògrafa debatrà amb la professora i periodista Bàrbara Raubert. Els dies 3 i 4, la companyia Dance On Ensemble, fundada per l’organització berlinesa sense afany de lucre Bureau Ritter, i composada per ballarins de més de quaranta anys, posarà en escena els Works in silence. Els dies 4 i 5 de març serà el torn de la neboda de Lucinda, Ruth Childs, qui interpretarà tres solos de la seva tieta, corresponents a la dècada de 1960 al Judson Dance Theatre de Nova York. Allà es podrà veure aquesta teatralitat i alguns materials més acolorits i textuals, fins i tot còmics, de què parlàvem abans.

Documents Childs

La Constel·lació que el Mercat de les Flors dedica a la coreògrafa, es complementa amb l’exposició “Lucinda Childs, Nothing Personal (1963-1981)”, comissariada per Lou Forster, que reuneix l’obra gràfica, amb partitures coreogràfiques, diagrames i dibuixos, més altres documents d’artistes amb qui ella ha col·laborat. Del 2 al 5 de març, també es projectarà el documental titulat Lucinda Childs (2006), de Patrick Bensard, on podrem acabar de conèixer les influències, metodologies i motivacions d’una coreògrafa només aparentment repetitiva… però en realitat desbordant, sublim i irrepetible. 

Arxivat com a: Sin categoría

28 de febrer de 2023 by gestio_recomana Deixa un comentari

La sisena edició del Dansa Metropolitana omplirà de dansa els teatres, centres cívics, carrers, places, espais públics i edificis emblemàtics de dotze ciutats metropolitanes, amb un total de 331 activitats per a un públic ampli i divers. Badalona, Barcelona, Cornellà, el Prat, Esplugues, Granollers, l’Hospitalet, Sabadell, Sant Cugat, Santa Coloma, Terrassa i Viladecans, són els municipis que se sumen un any més a aquest gran esdeveniment al voltant de la dansa. 

Amb una programació que posa la dansa a l’abast de tothom i facilita el diàleg entre la crítica, els artistes i el públic, el 2023 destaca l’increment de propostes de dansa clàssica i neoclàssica, amb la presència de grans ballets d’arreu del món, i el focus en l’Amèrica Llatina, amb una selecció de peces de creadors i creadores de l’altra banda de l’oceà. Una programació que busca generar entusiasme a través d’una gran diversitat de propostes nacionals i internacionals, que van des de la dansa urbana fins al flamenc i la dansa contemporània, entre altres. A més, a través de la implicació de teatres i municipis, el 2023 el festival coprodueix, acompanya i presenta 10 noves peces d’una nova generació de creadors. 

Seguint la tònica de les darreres edicions, Dansa Metropolitana presenta espectacles en una àmplia diversitat d’espais, amb un programa especialment extens en espais públics i gratuïts de totes les ciutats. Com a novetat, s’amplia la visió a espais arquitectònics emblemàtics i es crea el projecte Liminar, que habita espais del patrimoni cultural l’ús del qual es troba en transició, i els transforma en espais singulars per acollir intervencions de dansa. Per exemple, la Masia Freixa (Terrassa), l’Antiga Fàbrica Mercedes Benz (Barcelona), l’Antiga Editorial Gustau Gili (Barcelona), el Vapor Codina (Sabadell) o Can Bagaria (Cornellà), entre altres. La diversitat d’espais respon a la voluntat de fer arribar la dansa a nous públics, apropant-la a noves comunitats des d’espais públics que li són propers o convidant-les enguany a descobrir-ne de nous. 

Arxivat com a: Sin categoría

20 de febrer de 2023 by gestio_recomana Deixa un comentari

El president del Cercle de Cultura, Jordi Pardo, dona la benvinguda i agraeix la presència als assistents “malgrat el mal temps”. També agraeix el fet que la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, porti a l’aprovació del pressupost de la Generalitat un augment de 100 MEUR per al Departament de Cultura, que ens situarà a un 1,5% al 2023, més a prop de l’anunciat 2%. Pardo reconeix el compromís institucional del Govern amb els sectors de la cultura i afirma que les voluntats polítiques també s’expressen amb els pressupostos. En quan a la difusió cultural, exposa que, com tot, està patint grans canvis: què es comunica i com, més enllà de l’entreteniment i com intervenen els mitjans de comunicació. El president del Cercle de Cultura valora el fet de tenir utopies “perquè si no es tenen, no ens hi podem apropar”, i senyala la importància de disposar de “pro-jectes”, aquells instruments que marquen una direcció per fer que els somnis esdevinguin realitat. Defensa que cal ser proactius, buscar solucions i convida a tothom a associar-se a l’entitat per sumar i compartir visions.

Després de les presentacions, Xavi Coral proposa fer una primera diagnosi de com arriba la cultura al públic avui, de com es tracta la cultura als mitjans de comunicació, de quins mitjans hi ha i quins hi hauria d’haver, com es treballa i quins són els referents.

Paula Carreras obre el debat afirmant que ara mateix la divulgació cultural passa gairebé tota per l’entreteniment, una manera divertida i eficaç de transmetre la cultura, no només en podcast sinó també en mitjans tradicionals. Per exemple, el programa Vostè primer de RAC 1: entreteniment pur però al mateix temps una manera de fer periodisme cultural durant molta estona i amb molta audiència.

Eva Comas centra la seva primera intervenció en els canvis tecnològics, en la llengua catalana i en el món educatiu. Exposa que des de l’última gran transformació tecnològica (2007), els mitjans no mesuren com impacta la informació al públic, sinó a quants. Defensa que la cultura té un poder transformador sobre les persones i que això és el que realment importa i compta. Davant la introducció de la intel·ligència artificial, alerta del perill d’extinció de la nostra llengua i cita exemples com Alexa o els videojocs triple A no disponibles en català. Comas reivindica el món educatiu com l’altre gran prescriptor de cultura, des de P3 fins a la universitat, i novament incideix en el risc que l’alumnat no disposi de continguts digitals en català.

Joan S. Luna diu que fins que la situació no s’ha complicat, els mitjans de comunicació no tenien relació entre ells i tothom anava per la seva banda, fins el punt que si col·laboraves amb un mitjà determinat, no podies col·laborar amb un altre. Les coses han canviat i cal lluitar pels drets com a professionals. Luna defensa que la cultura interessa més que mai, que mai com ara s’havia consumit tanta cultura, que com a professionals tenen un pes important però que el problema és que no s’ho acaben de creure. Coincideix amb Paula Carreras que bona part de la comunicació passa per l’entreteniment.

Jordi Bordes opina que tots els models de comunicació són vàlids, des de l’entreteniment fins a la destil·lació més compromesa, i que cal reforçar-los ja que hi ha molta inestabilitat i autoprecarització. El repte és que aquesta diversitat de mitjans puguin coexistir i confluir per guanyar viabilitat i estabilitat. Si no hi ha prescripció, ni canals, qui difondrà la cultura? Només hi haurà promoció que és una simplificació dels productes culturals.

Carreras apunta que no ha de fer por dir que la precarització està dintre dels mitjans, i senyala que com a consumidora de cultura segueix més a persones prescriptores que a mitjans o seccions de mitjans. Això, argumenta, dona força al periodista i en resta als mitjans. Jordi Bordes afegeix que abans el mitjà avalava al periodista i que ara passa al revés.

Preguntat per Xavi Coral, Jordi Bordes diu que el món de les xarxes és una pseudodemocratització ja que els algoritmes no garanteixen ni promouen la diversitat. El periodisme, en canvi, fa visible la cosa independent o extranya i dona context. Continua afirmant que el fet que una persona mediàtica recomani un producte cultural està bé perquè dona audiència, però que no ens podem quedar només amb això.

Paula Carreras comenta que cal facilitar que els periodistes culturals puguin exercir la seva tasca des de l’inici, des de que surten de la facultat. Tothom pot fer prescripció amb un mòbil a la mà, però el periodista sempre ho farà des d’una perspectiva determinada com a professional. La indústria cultural i el periodisme cultural s’han de retroalimentar perquè és la manera de fer créixer la cultura.

Xavi Coral pregunta als membres de la taula quines propostes tenen per canviar aquesta situació que estan definint?

Jordi Bordes és partidari de sortir del “periodisme de guerrilla”, d’escoltar-se més, i possibilitar que un professional pugui parlar d’una cosa en diferents formats i mitjans. Diu que una altra opció és el treball amb les sales de fer, per exemple, post-funcions amb el públic. Abans el crític només projectava cap al lector. Ara el lector/espectador pot contestar i és apassionant perquè multiplica el coneixement. Aquesta interacció és aplicable a tots els sectors de la indústria cultural. Això pot ajudar a fer xarxa, una xarxa que Bordes creu imprescindible.


En l’àmbit dels mitjans públics, Eva Comas creu que la CCMA ha perdut força i que cal que s’enforteixi en la seva missió de garant de la llengua catalana i dels drets humans. En quan als mitjans privats reivindica més unió amb el sector educatiu.

Paula Carreras creu que s’hauria de fer més pedagogia i difusió dels nous formats (podcasts) perquè la gent no els té integrats com a canals vàlids per fer difusió de cultura. I sovint porten cap a la cultura a gent que no hi havia entrat mai. Considera que són una molt bona opció per arribar a nous públics. Jordi Bordes proposa ordenar i valorar “la selva de podcasts”, posar-los sota un mateix paraigües. Carreras recorda que el digital Núvol va ser pioner en el seu moment quan tothom apostava pels grans mitjans tradicionals, i que ara és una capçalera on tothom vol sortir.

Joan S. Luna explica que els artistes necessiten els mitjans per créixer, però que una vegada han crescut, s’obliden del 90% siguin podcasts o siguin capçaleres conegudes.

Eva Comas proposa que els periodistes es formin en intel·ligència artificial i en gamificació perquè és el futur. I que facin productes memorables que quedin per sempre.

Xavi Coral obre el torn de paraula a la Fila zero. Jordi Amat reflexiona sobre el fet que la difusió cultural no la fan només els periodistes i que és probable que durant molt de temps el patrimoni de la difusió cultural fos del periodisme, però que ara això s’havia trencat. Diu que ell el que demana al periodisme és informació, però que segurament la indústria li demana una altra cosa. Amat no té clar que el periodisme hagi d’entretenir i creu que a la indústria li interessa més el comunicador que el periodista. No obstant té clar que el consumidor cultural vol prescripció i que cada producte demana un mitjà diferent. Considera que Núvol és un dels pocs mitjans que ha aconseguit una convivència intergeneracional en un panorama on els mitjans tradicionals només arriben a un públic de més de 35 anys, i els nous formats a un públic de menys de 35.

Sílvia Duran exposa que bona part de la seva feina es basa en dades i informa que el públic actual amb hàbits culturals representa només un 30% de la població. El primer pas a fer és crear demanda, aconseguir que la cultura arribi en entorns on ara no arriba. Duran és del parer que hi ha molta feina a fer i que això vol dir crear xarxa, sumar, unió entre el sector en sentit ampli. Que aquesta unió és possible i que s’ha visualitzat per primera vegada amb Actua Cultura. També creu que no és suficient amb disposar de dades, sinó que calen professionals que les puguin interpretar.

Lluís Noguera defensa que el que ha de fer la cultura és ocupar espais constantment i sense demanar permís. Opina que a la ciutadania sense hàbits culturals ens hi hem d’acostar d’una altra manera, explicant la vida a través del que fan els creadors pels qui s’ha d’apostar molt i arriscant. I que cal crear comunitat: el CCCB és un exemple magnífic de difusió cultural, així com els llibreters que fan de centres culturals o els museus de ciència contemporanis. Noguera afirma que ha desaparegut la crítica cultural dura i que la troba a faltar. Jordi Amat comenta que les ressenyes més llegides són aquelles en les que el crític és clar: el llibre és bo o el llibre és dolent. Noguera explica que s’acaba de presentar el nou pla estratègic de la CCMA on l’objectiu passa per esdevenir referents en el consum dels continguts i la informació audiovisual en català. Diu que això no és nou però que calia tornar-ho a posar sobre la taula.


Eva Comas intervé per dir que la CCMA ha desatès durant molt temps el públic de 12 a 20 anys i que ara s’ha recuperat l’anime i ho celebra. També diu que no és cert que hagi desaparegut la crítica dura i posa d’exemple Pere Antoni Pons.

Joan Maria Morros opina que la situació de la cultura als mitjans és bastant bona: ara s’obren butlletins informatius amb Rosalia o amb Alcarràs quan hagués estat impensable fa 20 anys. Afegeix que en aquest fet hi tenen molt a veure els periodistes que, com els de la taula, han creat la seva pròpia marca (la precarietat és un problema greu extensiu a tot el món del periodisme i donaria peu a un altre debat). En paral·lel, això ha ajudat a fer marca del mitjà respectiu en el format que sigui. El degà del Col·legi de Periodistes, i en relació a la llengua, pregunta com s’ha de fer perquè la gent consumeixi cinema o videojocs en català? Eva Comas respon que és gairebé impossible i molt preocupant. I altra cosa, lamenta, és que els videojocs no són percebuts com a cultura. Paula Carreras explica que el podcast Gent de merda va néixer el 2019 amb una voluntat pseudopolítica de representació en català i en femení. Que a vegades no saps que pots fer les coses fins que no tens un referent. Dit això, Carreras sosté que la preservació de la llengua recau en la política. Joan S. Luna diu que ells es troben sovint parlant en castellà sobre grups catalans perquè la meitat del públic és llatinoamericà. Que gràcies a això grups com Manel s’escolten a Amèrica Llatina.

Rosa Badia exposa que després de 40 anys de dedicar-se a la ràdio acaba de debutar en el món del podcast, en català, dedicat al teatre. Diu que ara ja no només s’ha de parlar o escriure pel mitjà respectiu, sinó que s’ha de fer comunicació extra a les xarxes socials gairebé com una obligació. Comenta com el Museo del Prado està utilitzant Tik Tok d’una manera molt encertada per arribar a la gent jove.

Des del món de la gestió cultural, David Roselló reflexiona que potser la cultura que es programa no interessa a cert públic i que potser només interessa al “públic de sempre”. En segon lloc, afirma que si una cosa no passa a Barcelona no interessa als mitjans generalistes que acostumen a obviar la resta del territori. En tercer lloc, explica que ja interessa l’activitat cultural però que també interessa que es comuniqui política cultural: què passa amb els canvis a les biblioteques? Hi ha sobredosi de festivals? Què passa amb l’art contemporani? Com es pot millorar la difusió cultural? I demana que això que passa avui aquí passi també en els mitjans i, especialment, en els mitjans públics. Paula Carreras està d’acord en què hi ha molt “barcelonacentrisme” però que justament el sector cultural és el que està més descentralitzat en aquest sentit (Festival de Tàrrega, Temporada Alta, Dansaneu…). Jordi Bordes diu que això només és cert en el cas dels festivals.

Xavi Coral obre el torn al públic. Carmina Hereu creu que el problema de base és que la cultura no està prou ben posicionada en la societat i que cal posar en relleu les seves virtuts: persones amb esperit crític, capacitat de diàleg, imaginació, resiliència, etc. però per explicar això es necessita que els mitjans s’ho creguin i ho difonguin. Hereu diu que la cultura sembla que només sigui producte cultural i es pregunta per què a les tertúlies no hi ha gestors culturals que opinin de tot? Si no s’entén això la difusió cultural no canviarà i seguirà igual amb els dos minuts al final del TN.

Jordi Pardo reconeix que els gestors han pecat de “gestionar l’oferta” però que no s’ha gestionat la demanda, i que llavors ens trobem amb coses com que el 60% dels catalans no posa els peus a un museu. Cal, doncs, parlar de la cultura des de la perspectiva del ciutadà.

Per acabar Jordi Bordes fa una valoració positiva del debat però es pregunta què fem quan sortim d’aquí? Creu que els diferents mitjans han de definir mecanismes per trobar-se i que la qüestió no quedi en una xerrada cada deu anys. Confia que una part de l’ 1,5% del pressupost es dediqui als creadors però també a campanyes de difusió. Bordes diu que caldria crear una mena d’oficina de difusió cultural on es trobin els mitjans i valorin quines col·laboracions poden tenir, i on l’administració pugui donar impuls a determinades polítiques que es puguin canalitzar des d’allà, que hi hagi el Col·legi de Periodistes, el Sindicat de Periodistes, etc., amb la idea de sumar forces. Joan Maria Morros recull la iniciativa i ofereix el Col·legi de Periodistes per acollir aquestes trobades.

https://www.youtube.com/watch?v=EsKzUgJ-sw8

(Un agraïment a Albert Miret, de Teatralnet, darrera la càmera, i al control de l’streaming)

Laura Bertran Fontserè

Membre de la junta del Cercle de Cultura

Arxivat com a: Sin categoría

14 de febrer de 2023 by Josep Maria Viaplana Deixa un comentari

Visita feta el dissabte, 4 de febrer de 2023.

https://www.museudetitelles.com/

Les passades festes de Nadal i Cap d’Any (i de Reis també!) va obrir les seves portes, oficialment, el Museu Internacional dels Titelles (MiT) a Paula-Solità i Plegamans. A la masia de Can Falguera, en una urbanització a tocar del centre del poble, una construcció senyorial de la família del mateix nom, que, amb el passar dels anys i les generacions, finalment ha estat cedida a, i restaurada per, l’Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans. Però aquest és només el contenidor. Després d’anys de presentar el projecte del Museu, la Teia Moner i en Miquel Espinosa, pares de la idea i de la seva realització, varen rebre el vist-i-plau de la corporació per a instal·lar-hi el que avui forma el museu. És a dir, tret de les parets, les instal·lacions bàsiques i el sostre, tota la resta ho han fet ells. Un projecte que culmina una vida dedicada als titelles, com bé s’explica a aquesta web de la companyia https://www.teiamoner.net/ i també de https://www.teiamoner.net/addaura-teatre-visual/, entre d’altres coses que han anat fent al llarg dels anys. Val a dir que la preciosa ‘museització’ de tot plegat ha estat feta per ells mateixos, no només tota la feina que va significar, sinó també amb els seus propis fons, d’una vida davant i darrera dels escenaris. En realitat, a més d’un museu és i sobretot, vol ser, un centre d’estudis de tots els àmbits on els titelles es poden aplicar: des de la seva història a diverses cultures (i la colpidora història que expliquen d’algunes de les peces que s’hi exposen), fins a la utilització pedagògica i terapèutica dels titelles. També, com no, retre un tribut a les companyies històriques de casa nostra, des de Titelles Babi o Titelles Vergés (dels quals en podem veure els tradicionals teatrins -o castellets- deixats al fons del museu), a personatges no tan coneguts, o a aquells que malauradament no hi són, com Romà Martí o el Miquel Gallardo, a una edats massa prematura. Però sobretot vol impulsar projectes de tota mena, com ara reunions i trobades dels professionals i de les associacions que els representen, tant catalanes com internacionals, visites escolars, workshops professionals, i petites representacions al final de la visita guiada, modalitat que us recomanem força. Aquí us deixem un petit recorregut visual, per força incomplet, però perquè us en feu una idea. Els panells explicatius a l’entrada, amb informació sobre l’edifici, el mateix museu, i la trajectòria de la Teia Moner

Per a veure la galeria d’imatges…

https://www.jovespectacle.cat/2023/02/14/el-museu-internacional-de-titelles-a-palau-solita-i-plegamants-impressionant/

No cal dir que recomanem la visita, i perquè tingeu tota la informació d’on és i com anar, preus, horaris i tot el que organitza el museu, feu clic en aquest enllaç, i anireu a la seva web

https://www.museudetitelles.com/

Arxivat com a: Sin categoría

  • « Anar a Pàgina anterior
  • Pàgina 1
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 8
  • Pàgina 9
  • Pàgina 10
  • Pàgina 11
  • Pàgina 12
  • Interim pages omitted …
  • Pàgina 98
  • Anar a Pàgina següent »

NEWSLETTER


SUBSCRIU-TE
recomana
E-mail: [email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • facebook
  • youtube
  • spotify
  • tiktok
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat