Boris Charmatz: la dansa arreu.

Expandir-se és un dels objectius de la nova temporada del Mercat de les Flors: fer present la dansa a d’altres sales, festivals i equipaments culturals. També fer-ne memòria: història. Presentar peces que evoquen o reinterpreten aquell llegat cultural. I una fita inconfessada: fer justícia amb Boris Charmatz, un dels coreògrafs i ballarins més singulars de França de qui, sorprenentment, no havíem vist abans cap treball a Barcelona.

Autèntic enfant terrible de la seva generació, és responsable d’haver transformat el Centre de Coreografia de Rennes i de la Bretanya en un Museu. Desplaçant així el moviment des de la sala escènica cap a l’espai expositiu i transformar-lo en un contenidor dinàmic. De fet, dotant d’un nou significat tant al centre de creació; com el propi recinte d’exhibició. Tot ple de vida. Aquesta seria la idea: repensar la dansa des de diverses estratègies.

Del personatge, encara és necessari apuntar algunes coses més: activista, més que ballarí; explorador, més que no pas coreògraf; va estudiar a l’escola de ball de l’Òpera de París i després al Conservatori Superior de Música i de Danse de Lió. Però les costures ràpidament se li feien estretes i arrel del seu encontre amb la coreògrafa Odile Duboc el 1993 va obrir-se a l’experimentació. D’aquella dècada és una de les instal·lacions més celebrades: Aatt enen tionon, sobre la (in)comunicació humana. Tres cossos que es mostren nus de cintura cap avall, exposats a la mirada selectiva de l’espectador. I és que la relació amb el públic també forma part dels interessos de Charmatz: amb la voluntat d’interrogar.

Al Festival d’Avinyó presentava, en aquella línia, una de les peces més discutides de la seva carrera i de major ressò: Enfant, una creació del 2011. Va omplir la Cour d’honneur du Palais des papes amb 26 infants d’entre 6 i 12 anys com si es tractés d’una cadena de muntatge. Passaven per diferents parts d’una estructura imaginària coreogràfica que havia situat enmig de l’escenari. Infants sotmesos a la disciplina, relacions de poder sobre el cos inert, que acompanyava amb una d’aquelles preguntes tan característiques de la tradició filosòfica contemporània i d’enrevessat abordatge: qu’est-ce qui continue de danser malgré tout dans l’enfance, et qu’est-ce que l’enfance fait danser?  Subjectes (lligats) que malgrat tot ballen…

Al capítol de la revisió de la història de la dansa pertany la primera obra que arribarà al Mercat de les Flors el 24 i 25 d’octubre: Flip Book. Quedem tots avisats que si Charmatz pren com a referència un nom de la categoria i la importància de Merce Cunningham no és per homenatjar i prou el coreògraf nord-americà, de qui precisament se celebrarà el centenari del seu naixement en pocs mesos. Es tracta de construir alguna cosa més. A partir d’un llibre de recull de fotografies que resumeix la seva trajectòria, va treballar en un projecte triple: amb antics membres de la companyia Cunningham; amb estudiants i ballarins amateurs; i amb la versió que arriba a Barcelona: amb un elenc professional. Moure’s amb els codis de les operacions aleatòries i combinatòries que proposava el novaiorquès; des de la mirada actual; diversitat de condicions físiques i de bagatge interpretatiu. Aquesta és la mirada que el francés pensa que es pot fer de la tradició en dansa: “és un fake” s’atraveix a dir ell mateix. I alhora és “meta-Cunningham: amb una visió molt general, àmplia de la seva carrera, en una única peça.”

El 27 i 28 d’octubre, al MACBA, es tancarà aquesta primera tanda de la Constel·lació Boris Charmatz amb 20 ballarins pel segle XX. La dansa expandida. Com es balla en l’espai públic? Al MoMa de Nova York, a la Tate Modern de Londres, al Reina Sofía de Madrid, i ara al Museu d’Art Contemporani de Barcelona. I encara més important: com es transformen aquests solos, pensants en el seu origen per a ser interpretats en espais teatrals? Els convé l’acostament a aquest o aquell quadre? Conjuguen bé amb les rampes blanques de l’edifici? Prop de les parets? S’adiuen amb aquella escultura? No és tant per establir un diàleg entre disciplina. La intenció és una altra, encara més agosarada: per ocupar l’espai, per canviar el seu ús, per dotar-lo d’un sentit no previst, per generar una transposició. Una idea que originàriament va començar al centre de creació de Rennes i Bretanya, convertint-lo en un Museu; com farà del MACBA, un nou escenari de dansa.

I haurem d’esperar al 9 i 10 de març per veure la darrera creació de Charmatz, del 2017 i que porta per títol 10000 gestos. Sens dubte la més radical d’aquest petit, però imprescindible tastet de l’obra del coreògraf que el Mercat de les Flors ha programat aquesta temporada. Es tracta de posar l’accent en el caràcter efímer de la dansa. En la idea de traç de dibuix perfilat a l’aire. És una peça de gran format, amb 23 ballarins en escena. La consigna és la no-repetició: gestos que veurem una vegada i prou. La coreografia s’imposa així com si es tractés d’una experiència de l’instant. Impossible (re)memorar-la. La qüestió del llegat, novament entre els interessos de Charmatz. Completat aquí amb una exigència: podem veure aquest llarg repertori de gestos de tants ballarins, si es fan alhora? Esclar que no. I aquí retorna en una altra de les qüestions que comentàvem a l’inici de l’article i que formen part dels interessos del coreògraf: la mirada. Escollir a qui seguim observant. Renunciar a moltes altres possibilitats. La doble cara del mateix acte espectador.

Tres obres que ens permetran una panoràmica àmplia, molt aproximada del treball de Boris Chamartz, que celebrem programi el Mercat de les Flors aquesta temporada.