BooMBeta: DE LA MARINA AL GREC

15 de juliol, 19.30 h. Som al punt on el
carrer de l’Aviador Franco es troba amb el de l’Aviador Durán, i a pocs metres
d’un tercer carrer amb cognom de pilot, Ruíz de Alda, tots tres, Franco, Durán
i Alda, tripulants del Plus Ultra, el primer avió que va cobrir la ruta
Espanya-Argentina l’any 1922. D’aquí que a aquest racó de La Marina del Port se’l
conegui justament per aquest nom, Plus Ultra. En comparació, la ruta que s’inicia avui, a la
porta d’un dels establiments més emblemàtics del barri –la Bodega Peña–, pot
semblar insignificant pel fet que cobreix els escassos tres quilòmetres que el
separen del Teatre Grec; el recorregut, però, va molt més enllà (plus ultra) de carrers asfaltats i
escales mecàniques: és un passeig per la memòria d’un barri i d’una muntanya
que, de vegades, li ha donat recer, i d’altres, l’ha ocultat, aïllat, de la
resta de la ciutat.

Davant de la Bodega Peña –que va abaixar la
persiana per Sant Joan, després de noranta anys d’activitat– encara no hi ha ningú,
però en una estona s’hi congregarà una cinquantena de persones, a punt per emprendre
aquest viatge en el temps. El recorregut dissenyat per Javier Guerrero i Albert
Pijuan s’emmarca dins el projecte BooMBeta, art i comunitat, una iniciativa d’El
Graner amb l’aliança de l’Oficina Barcelona Ciutat de la Literatura-UNESCO, del
Pla de Barris i del Grec 2017, molt atent a les experiències
creatives que involucren artistes i públic. Un espectacle viu, participatiu,
que uneix carrer, quotidianitat, amb literatura, dansa i teatre. Poesia i denúncia.

Una xaranga (La joia de Montjuïc) toca el pasdoble
Amparito Roca mentre els viatgers
brindem amb cava –gentilesa de la Maria Peña, que per a l’ocasió ha obert la
bodega i els records que atresoren les seves parets– i alguns espontanis, veïns que prenen la fresca a
la porta de casa, interactuen amb el grup, interessant-se pel que farem o
demanant-nos una bossa de les que BooMBeta ha repartit entre els expedicionaris.
Una bossa de roba que, diu un d’aquests veïns, li anirà molt bé per anar a
comprar el pa.

Aquesta anècdota parla, i molt, del tarannà
de la proposta de Guerrero i Pijoan, una acció oberta, exposada a canvis imprevistos
de guió que li donen un alè de veritat, d’autenticitat. L’alè es percep en la
mirada dels vianants quan pugem les escales cap al barri del Polvorí mentre
escoltem la guia, Cristina Celada, llegint
textos de Paco Candel, o en els comentaris d’un grup de veïnes del barri, viatgeres
com nosaltres, des del cim, tot identificant els blocs de cases que ens mostra el
panorama: “aquells són Las estrelles altas, perquè van ser els primers
gratacels de La Marina, aquells altres, els Dúplex de La Caixa, a mà esquerra,
La Pantera Rosa [un conjunt de vivendes de parets rosades] i allà El convento”, dit
així perquè té unes finestres que recorden les d’un monestir… Javier Guerrero
i Albert Pijoan no només ens han conduït pel Montjuïc ignorat per Forestier, primer,
i pels arquitectes olímpics, després, sinó que ens han empès a conèixer la
història no escrita de La Marina, de boca dels historiadors més fiables.

En acabar, el públic de l’acció haurà
assaborit les paraules de Candel, el relat radiofònic de la primera vaga de la
SEAT, de l’ordenació massiva de sacerdots a l’Estadi de Montjuïc amb motiu del
Congrés Eucarístic del 52 i de l’esfondrament de l’abocador de deixalles que, l’any
71, arran d’unes pluges torrencials, va soterrar cases senceres del barri. Haurà
reflexionat al voltant de les successives urbanitzacions de la muntanya –la darrera,
la dels Jocs del 92–, haurà gaudit de la dansa, mínima, poètica, que tanca el
recorregut. Haurà quedat satisfet d’un exercici artístic i reivindicatiu que,
de ben segur, no acabarà aquí: hi haurà ganes d’explorar en el treball creatiu
dels artífexs del recorregut, i també en la història d’un barri de Barcelona
desconnectat de Barcelona, en la realitat d’un districte que, com ens expliquen durant l’acció, va ser expoliat per grans industrials, colonitzadors dels
segles XIX i XX, mentre  els treballadors, els colonitzats, a penes treien
per portar el pa a casa.