Assaig general

“Just one more time!”.

Auditori. A les butaques, només restes de vestuari. Tothom trepitja linòleum. Treballen els canvis de la darrera escena. En deu minuts arrenquen el que serà el seu primer assaig general. Tot i la concòrdia dels monitors que els han estat acompanyant durant tot el taller de vàries setmanes, es palpa un cert nervi. Tres setmanes de treball es condensaran en prop de 30 minuts i es vol assegurar una energia i una contundència que exigeix molta concentració. I aconseguir que atenguin una seixantena de persones no professionals amb unes coreografies, molt pautades, però que sonen molt lliures (tot i que la percussió marca, inevitablement, una dependència rítmica) i  per tant, com desmenjades.

Aquesta tarda ja s’hi cap millor a la tercera caixa de les dues bandes, perquè s’ha enretirat la màquina de fum més enrere i només queden els monitors (llegeixi’s altaveus) per a l’escenari. Tot i així, els ballarins queden amuntegats i la sortida, massa estreta, no els permet arribar a lloc en el moment precís. És quan arriben els trucs d’artista: “aneu trepitjant-vos els talons en la sortida” o, com comenta el membre de la companyia nouvingut, que s’ho mira, ara, des de fora: “els primers ja podeu preparar-vos el segon abans de la marca.”  

I sí, tot i que els cinc minuts de descans es converteixen en un instant testimonial, arriben prou a temps per a fer el primer passi, amb llum, so i tots els ballarins a escena. La carn és a la graella. Ja només es podrà corregir de sal. No hi hauria temps per preparar més brasa.  Aaron esperona: “Treballeu fort, gaudiu com bojos i a veure què passa”.

Arrencada. El grup d’adults disposa del seu moment de glòria. Ho fan des del fons de l’escenari, com si fos un paisatge en gran angular. És un retall de vida més pausat, que prova d’articular els braços oberts i el nerviosisme de les cames a la seva memòria de moviments molt més quotidians. Fosc. I arriba la severitat del primer pla. Una sorpresa: tres ballarins amb els braços encreuats mirant a públic amb intensitat. La contundència la imprimeixen els llums blancs zenitals i laterals, que escupen energia, a la vegada que la dansa guanya decibels, i que els tambors reboten amb força les baquetes. I sí, les passes que conviden un cert èxtasi de joventut, d’energia, es desplega amb connexió amb la platea. Demà, a l’estrena, hi haurà una força de molts newtons, amb tota seguretat.

Ràfegues de llum per a projectar l’ombra d’una mena de cantant de punk o bé d’un president imperial. Al seu costat, la màquina sonora dels tambors i el pessigolleig de les guitarres, també il·luminades puntualment, tancant el quadre. Però aquesta mare pàtria, que semblava poder dominar el món, es trobarà que els ciutadans tindran criteri i el qüestionaran. El seu discurs deixarà de ressonar imponent i el vestuari dels ciutadans passarà dels colors grisencs a blaus, verds, vermells que reivindicaran la diferència, el diàleg, el matís per a construir, ara sí, una comunitat en la qual tothom se senti integrat. 

En aquesta societat que ballen ara en el seu primer assaig la compayia del “Made in Girona: political mother”, no hi ha edat, ni sexe, ni creença, ni raça. Hi ha energia a raig, benaurat terrabastall d’humanitat. Cadascú amb la intensitat que li transmet el seu cos. Avui, al final d’aquest passi s’ha produït un silenci que interroga pel demà. (Aaron els felicitarà; els donarà una hora per recuperar-se i els advertirà que passaran notes abans de fer el segon passi general). A l’estrena, l’Auditori només pot esclatar en ovació. Les butaques no restaran silencioses sinó que els espectadors, contagiats d’intensitat, respondran amb la mateixa contundència que la partitura de la percussió.  “Ok, last time!”