Assaig de Tender Napalm

Tres anys. Han
passat més de tres anys des de que Sixto Paz va estrenar Pulmons a la Sala
Beckett. Tres anys de taquilles inverses, lligues de teatre i iniciatives
vàries. Tres anys de l’Efecte, Dybbuk, Pretty i hISTÒRIA. Ara, des de la Beckett del
Poblenou, passen per la batedora l’univers de Duncan Macmillan, l’estètica de
Blade Runner i l’estructura de la mítica Traició
de Harold Pinter. El resultat: Tender
Napalm. Un espectacle que suposa, alhora, tot un gir en la trajectòria de
Sixto Paz. Més fosc, menys optimista.

L’obra, escrita pel
britànic Philip Ridley, explica la història d’un home i una dona encallats en
un punt crucial de la seva relació: S’estimen però ja no saben com
relacionar-se. Han perdut una filla i es passaran cinc anys enfrontant-se a les
seves debilitats i fortaleses, recordant, disseccionant la seva relació i
parlant d’amor, sexe i violència.

Anem a l’inici:
Dilluns, 2 de juliol. Són les cinc de la tarda. Un grup d’espectadors conduïts
per una servidora, entren a una mena de festa (o potser rave?) enmig de la Sala
Beckett. Estan drets, tenen els mòbils apagats i es miren, amb curiositat. Un
fetus mort presideix l’espai. Les portes,-una gran reixa-, es tanquen i un home
i una dona, Pau Roca i Ariadna Cabrol, comencen a parlar. No es miren, no es
toquen. I comencen a fer memòria, a endinsar-se en coves cada cop més fosques,
més brutals. Anem al final: Són les cinc i mitja de la tarda i, encara
compungits, comencem a fer(nos) preguntes.

Pau Roca,
protagonista i director de l’espectacle, ens explica que va llegir aquest text
fa uns quants anys i va flipar. Va al·lucinar amb la poètica de Ridley i l’univers
sensual i salvatge que plantejava. “És pura dinamita”. I per donar-hi més força,
va decidir sumar-hi un altre llenguatge: el circ. “La col·laboració de
Sixto Paz i PSIRC ha sigut una de les grans coses que m’ha passat com a creador”
explicava Roca. Potser perquè no s’han amotllat l’un a l’altre sinó que s’han
retroalimentat. Potser perquè un text tant visceral, tant al límit, necessitava
risc, necessitava circ. I potser perquè, com admetrà la companyia, “ens agrada
que l’espectador mai se senti còmode en els nostres espectacles”. Objectiu
aconseguit.