Assaig de Moaré, 30 de juny

Publicat el: 2 de juliol de 2017

“M’he trobat amb molta
bellesa i he reviscut la il·lusió de quan vaig començar a ballar”, comenta cap
al final del col·loqui en Rober Gómez, un dels quatre ballarins de Moaré,
l’espectacle de dansa amb el que la ballarina Ariadna Montfort s’estrena com a coreògrafa. Som en una de les
sales d’assaig del Graner el
divendres 30 de juny, on gairebé tot l’equip de l’Ariadna porta instal·lat un
mes. Moaré és una peça que
explora la realitat des de diferents perspectives, la mirada com a creadora de
realitats. El clima que s’ha creat durant el col·loqui és distès, però alhora
reflexiu, tant de part dels artistes com el públic –una colla d’espectadors
curiosos que el Recomana ha acollit. Parlem i intercanviem impressions, però
segurament totes les ments dels assistents són captives d’algun gest, una
mirada del petit extracte que ens han mostrat.

Moaré és el projecte quanyador de la segona edició
del Premi de l’Institut del Teatre,
una oportunitat per crear un espectacle d’una hora amb condicions òptimes i
formar part del Grec Creació.
És a dir, temps, espai i recursos econòmics per poder permetre’s la dedicació
d’un bon equip. I efectivament, l’Ariadna Montfort ha arreplegat un grup
“delicatessen” de ballarins: l’Àngela
Boix, la Blanca Tolsà, en Ioseba Yerro i en Rober Gómez. Tampoc ha
escatimat en talent a l’hora de comptar amb l’Estela Merlos –una ballarina que hem vist poc aquí. Instal·lada al Regne
Unit, el 2010 va ser escollida com a millor ballarina per la revista Dance
Europe, (poca broma)– que l’assiteix amb el moviment i també s’encarrega de
l’entrenament físic. La música és un dels gran caramels d’aquest espectacle, el
grup Volans format per Lluís
Campos, Hug Bonet i l’Eduard Rosselló estan component en paral·lel la
partitura per l’espectacle en el que també tocaran en directe. I de la
dramatúrgia, el vestuari i l’escenografia se n’encarreguen l’Alba Pujol, l’Adriana Parra i i la Laura
Clos, respectivament. És a dir, un dream team.

Però, d’on surt l’Ariadna
Montfort? Formada a l’escola Madó de Vilassar de Mar, als divuit anys va entrar
a l’escola Rudra de Maurice Béjart a Lausana. La seva carrera professional
també va començar a Suïssa, a Berna concretament, on va treballar a
l’Staatstheater durant un temps en el que el dirigia el coreògraf belga
Steijn Celis, un dels més reconeguts de la seva generació. L’encontre amb el
llenguatge d’Ohad Naharin, el “gaga”, de la mà d’un ballarí de la Batheva la va
dur a Tel Aviv. Després d’un parell d’anys a Batsheva Ensemble, l’Ariadna va entrar en una altra companyia d’Israel, Inbal Pinto & Avshalom
Pollak, amb la qual va girar intensament per tot el món. Tot i gaudir d’una
carrera que anava vent en popa, la terra sempre crida i el desig de treballar
en projectes més concrets, més personals, van fer que l’Ariadna tornés a
Catalunya, tot i que tothom li aconsellava justament el contrari. Ara bé, des
de que va tornar l’hem vist sovint sobre els escenaris, com amb La Veronal, de
Marcos Morau. I la veritat és que hem tingut sort, hi ha ballarins catalans
boníssims, i ella n’és una. Enguany es llança a la piscina com a coreògrafa amb
la il·lusió d’una exploradora de meravelles, quan parla d’aquesta experiència
destil·la passió per cada moment i detall que està visquent durant el procés. A
l’assaig queda palès les tones d’informació corporal i artística que ha
acumulat. Tornem a l’assaig al Graner.

Un nen de tres anys,
l’espectador més jove i el més concentrat, mira atentament l’Àngela que avança
cap a nosaltres. “M’estic movent”, diu la ballarina palplantada, a poc a poc,
se li uneixen els altres tres. Cadascú al seu temps, s’encavalquen les veus en
un so que fa ziga-zagues. Del silenci, a la veu i de la veu a un solo de
l’Àngela que després reinterpreten –distorsionen– els altres tres. La Blanca
amb una serenitat cristal·lina, en Ioseba amb una qualitat més voluptuosa
–irònica– i en Rober més vulnerable. El solo enganxa, amb moviments sincopats,
impulsen els braços amunt com si s’encomanéssin al sol, estiren la cama
endarrera en decalé –és a
dir, fora d’eix– tot mirant nostàlgics la punta del peu. Duets, ombres i
una samarreta en la que entren i surten, com si hi hagués un cinquè ballarí
fantasma, fet d’un trosset de cadascun d’ells. La coreografia tradueix en dansa el moaré, un efecte òptic en el que dues trames
superposades fan percebre un patró d’unes onades que no existeix.

Moaré de l’Ariadna Monfort apunta ser un espectacle
electrificant, d’aquells que injecta energia per la vena amb moviments
irresistibles.
La música de Volans, el vestuari i l’escenografia els espero amb candaletes
–crec, que com bona part dels assistents. Però, el que em va sorprendre més de
l’assaig –i crec que als altres també– va ser aquesta vessant poètica i íntima,
en la que la bellesa sorgeix de la màgia del treball, de l’aventura d’aprendre
i admirar els altres. Malgrat la timidesa del públic a l’inici del col·loqui, a
poc a poc, mentres l’Ariadna i els ballarins s’obrien i expressaven la seva
il·lusió, la llista de coses pendents, els dubtes artístics, el gel es va
trencar. Tres espectadores
estupendes es van llençar a fer preguntes. I amb les seves observacions,
mirades, els efectes òptics es multiplicaven. Ara a esperar tres setmanes i a
fer cua a la Hiroshima!