Assaig de ‘Diez de cada diez’. Per Jordi Bordes

Dijous
31 d’agost, quarts de vuit del vespre. Una pila de veïns envolta un
racó de la plaça del Carme, al centre de Tàrrega. Darrere del mur
humà se sent algú que conta, d’un en un. Fins a 31. Són les
víctimes que, pel moment aquest 2017, han mort a conseqüència de
la violència de gènere a l’Estat. Si Aüc
(que també serà present en aquesta Fira) fa amb un clam indiscutible
sobre la impunitat de la violència en la intimitat d’una llar però
també en la foscor d’un túnel a la nit, aquesta proposta de Valeria
Píriz és molts més conceptual i performàtica. Hi ha les frases
directes de les intèrprets. Dites a públic, amb aplom, controlant
l’emoció i no pretenent exclamar més enllà dels seus enunciats.
Sense necessitat d’entrar a la primera persona. Perquè el seu cos,
ja hi és, exposat, al bell mig de la plaça, amb una actitud oberta,
vulnerable però reclamant amb duresa.

Vuit
parelles, de vermell (moltes de Tàrrega, però també alumnes de
l’ERAM de Salt), es mantenen com una pinya a tocar de la parada de
números de loteria i la font. La denúncia es constant. No hi ha
motiu per obviar la repetició, si no s’articula res per donar fi a
aquest patiment. El silenci arriba amb la intervenció artística.
Quan cobreixen vuit cossos amb cinta film. I després amb cel·lo. És
una operació aparentment senzilla però que demana molta atenció de
cada parella. No es pot perdre la intensitat que mantenien quan
denunciaven que “7 de cada 10 dones pateixen violència de
gènere”. L’artista plàstica Valeria Píriz ha traslladat els seus cossos de
crisàlide al carrer perquè sigui la ciutadana que decideixi què
fer-ne (respectar-.los, emportar-se’ls, esclafar-los…).

El
seu és el darrer assaig obert del festival. En una setmana arrenca FiraTàrrega.
Faran cinc sessions dins del cartell. La intenció de l’artista és actuar sempre al
mateix espai i anar deixant els seus perfils fins al tors clavat a
terra. Què significa? Poden ser les ombres dels que ja no hi són;
una representació dels cossos; el silenci còmplice d’una violència.
Són capolls que no arriben a esclatar; crisàlides de papallones que algú els
hi ha trencat el seu esclat brillant final. Són vides truncades.

Valeria
Píriz va voler deixar constància de la impunitat de la violència
de gènere al seu pais. Va ser al 2015. El seu rastre no ha deixat de
repetir-se en altres laltituds. Ara arriba a Tàrrega i fa recompte
de la violència de gènere a l’Estat espanyol. Tothom, potser sense
saber-ho o intuint-ho, passa pel costat de les víctimes i dels
agressors. El repte és descobrir-ho i retirar la pressió i la
violència que els atenalla. D’una població de 3 milions
d’habitants, els tres primers mesos del 2015, van haver 18 víctimes
a causa de la violència de gènere. A l’Estat espanyol, amb 40
milions d’habitants, en portaven 31 (en van acabar sent 62, segons
dades de la fiscalia General de l’Estat). Píriz es va exclamar llavors
d’aquell crit callat de les víctimes, que semblava no tenir fi.
Celebra que l’afectació a l’Estat espanyol sigui molt menor
percentualment. Però ningú podrà quedar content fins que les
víctimes acabin sent zero. Com als accidents de cotxes, una xifra
abstracta és insensible però només que es conegui una d’aquelles
persones, la xifra fa por. A Catalunya, segons la conselleria
d’Interior han mort 5 persones aquest 2017. Aquestes 16 dones a la
plaça del Carme, amb la seva valentia, exposant-se, fan un clar
alegat a acabar amb una xacra intolerable. I podrien contar: “1, 2,
3, 4, i 5” tantes vegades com faci falta fins que no hi hagi res a
comptar.