Article sobre “La plaza”

A fora, se’ls rifen. Aquí, el circuit teatral de creació contemporània és tan esquifit que amb prou feines en podem veure més de dues funcions i sempre emmarcades en festivals com el TNT, el Sâlmon o la setmana de programadors del Temporada Alta. Aquesta vegada, però, debuten al Grec. Ho faran amb La plaza, la peça que van estrenar al maig al Kunstenfestivaldesarts de Brussel·les i que ja ha passat també per Frankfurt, Lisboa, Viena i Atenes.

El títol de la peça fa referència a l’esfera pública, a l’obligació de conviure amb els altres, i amaga una de les constants en els muntatges d’El Conde de Torrefiel: la tensió entre individu i societat. N’hem parlat amb Tanya Beyeler, codirectora de la companyia juntament amb Pablo Gisbert. Ens explica que a l’inici del procés de creació de La plaza els interessava parlar sobre el futur: “Va ser un fracàs. Finalment hem volgut plasmar que el futur és una gran pregunta que no sabem com abordar. El que està clar és que el futur es decideix ara, el futur neix al present”. I mentre la peça anava prenent forma, va sorgir un altre tema, la tirania de la imatge, que ha acabat imposant-se i eclipsant l’anterior. “Vivim en una societat dominada per la imatge, i volíem tractar com aquest llenguatge tan perceptiu condiciona les decisions i els punts de vista del nostre dia a dia”, diu Beyeler.

En tot plegat el sentai hi ha tingut un paper clau. Són les màscares orientals que duen els performers de La plaza, una mena de mitja que els cobreix la cara i els deixa sense rostre. Beyeler confessa que van tenir-hi una mena de relació amor-odi: “Ens va fascinar, és un element estètic molt potent. Tant, que no les teníem totes. Hem lluitat molt per eliminar-lo, però s’ha resistit i ha acabat convertint-se en l’eix central de la peça. El sentai és un llenç en blanc on l’espectador pot projectar les seves emocions”.

De fet, amb La plaza, El Conde atorga al públic un rol central: “Ens ho hem jugat tot a una carta, si l’espectador no hi entra, no hi ha res a fer”. Beyeler defineix la peça com una experiència immersiva i psicològica: “És  l’exploració de la ment d’un espectador hipotètic d’El Conde de Torrefiel. El veiem sortint d’un dels nostres espectacles i l’acompanyem fins a casa”. I per aconseguir que aquesta immersió sigui encara més profunda, el text projectat utilitza la segona persona del singular: “És un dispositiu que volíem explorar. La segona persona no només interpel·la directament l’espectador, sinó que pot arribar a violentar-lo”, diu Beyeler. Quedeu avisats.

Xavi Pardo