Aquell 12 de desembre de 1986

Després de muntar el Lorca tòpicament tingut per “impossible”, Lluís Pasqual escrigué: “No creo que alguien pueda poner en escena El público sin meterse los dedos en la garganta, sin hacer un ejercicio de identificación con el personaje del director, la contrafigura que Federico se inventa para colocar en él todas sus profundas y dolorosas angustias, inexpresables deseos, contradicciones vitales o gritos de denuncia de altísimo voltaje ideológico (…)”. Era normal que després de l’aventura incerta i dilatada- més de dos anys de reflexió i treball- de dirigir El público, Pasqual volgués emparar-se en la figura d’Enrique, el director, alter ego de l’autor. El personatge era l’eix fonamental de la roda enfollida de disquisicions que havien desfilat per l’escenari del Piccolo el 1986 i dos anys més tard pel Mercat de les Flors. Al capdavall, el director català havia sortit indemne d’un desafiament arriscat: “El público no se ha estrenado nunca (…) porque no se puede estrenar”, havia sentenciat el seu autor. Lorca creia fermament que no hi hauria cap companyia que gosés dur-la a l’escena, ni públic, deia, “que la tolerés sense indignar-se”.

Recordo que setmanes abans de l’estrena a Milà, vaig tenir una entrevista amb Lluís Pasqual i Fabià Puigserver al bar del Lliure. L’escenògraf, responsable principalíssim de la modernitat teatral de la Catalunya d’avui, lamentava no poder enfrontar-se, ell també, a l’“impossible” material que suposava construir un teatre “dins” d’un altre teatre, ja que, conceptualment, era el que exigia el text lorquià. Enlloc trobarien el pressupost descomunal per plasmar materialment i física aquesta idea. Federico García Lorca imaginava una acció forània – onírica?-, on veuríem i escoltaríem la “veritat” teatral, al cor mateix on, l’endemà, se seguirien escoltant i veient les realitats fraudulentes del vell, atrotinat, rutinari i vergonyós art escènic.

L’estrena d’ El público el 12 de desembre de 1986 al Fossatti que el Piccolo de Milà acabava d’inaugurar, probablement va ser l’esdeveniment teatral més important de la dècada, com ho havien estat, potser, Orlando de Ronconi, el 1789 d’Arianne Mnouchquine, o el Mahabaratta de Brook, les dècades dels 50, 60 i 70 respectivament. El dia abans havia pogut assistir a l’assaig general de l’espectacle i admirar el geni dels dos factotums del Lliure, els quals reblaven aquella nit i la següent el seu prestigi internacional. Després de l’assaig, carregat d’emotivitat, Pasqual em deia: “El que més m’ha costat ha estat evitar fer més complicat el text i, alhora, evitar la temptació de voler resoldre els enigmes que planteja l’obra”. I l’encert inqüestionable del director va consistir en il·luminar senzillament la torrentada surrealista d’imatges i paraules lorquianes i fer entendre suficientment la veu del director i les xurriacades que rebien els espectadors, aquestes “caretes” que acostumen a belar com un manso ramat d’ovelles davant de qualsevol artifici teatral.

El público de Paqual i Puigserver havia estat coproduït pel Piccolo, pel Centro Dramático Nacional i pel Théâtre de l’Europe de París.