Aina Alegre invoca el fantasma de Carmen Amaya

Entrevista a Aina Alegre sobre ‘Fugaces’

Aina Alegre presenta FUGACES al Mercat de les Flors amb CCN Grenoble – STUDIO FICTIF, del 17 al 19 d’octubre. Estrenat a la Biennal de la Danse du Val de Marne el març d’aquest any, en aquest espectacle Aina Alegre explora una figura de la dansa que l’ha fascinat tota la vida. Amb ella parlem de com invoca aquest fantasma, què suposa inspirar-se en una figura de la dansa que no forma part de la tradició que ella ha conreat i les troballes de l’arxiu sobre la bailaora que han inspirat l’espectacle. 

• D’on sorgeix l’interès per la figura per Carmen Amaya?

Aina Alegre: Ve de fa molt temps la meva fixació amb Carmen Amaya. És una figura que tinc molt integrada des de petita, però no et puc dir quan va ser la primera vegada que vaig veure un vídeo d’ella ballant, o sí el que vaig veure d’ella per primera vegada va ser una fotografia. És una mena de fantasma que m’ha anat habitant, que de tant en tant, l’he tret a la superfície per parlar d’alguna qualitat de presència. Estava molt amagat. Sempre tenim un repertori subterrani de figures que ens han marcat. Ella és d’aquestes figures que m’ha despertat el desig de ballar, de ser ballarina. 

• Amaya és una fixació molt personal teva, però l’espectacle que has aixecat és una coreografia col·lectiva. 

AA: A Fugaces m’he dedicat a transmetre. Hi ha moltes idees coreogràfiques que tenen el seu origen en Rauxa – els solos sempre donen peu a material per a futures creacions. Podria haver fet un solo que fos un homenatge, un cos a cos, però em va semblar més interessant treballar amb un grup que celebrés la força d’aquest fantasma. El cert és que a Rauxa, de manera inconscient, aquesta figura apareixia. Tant a nivell d’escriptura coreogràfica, com el disseny de vestuari. A Rauxa, jo feia de medium dels cossos que piquen, que treballen la qüestió del ritme, aquests cossos que vénen de pràctiques i cultures molt diferents, que tenen relació amb aquesta acció física. I a Fugaces m’he permès declarar el meu amor per aquesta figura, Amaya, que per a mi segueix sent molt misteriosa. Carmen Amaya, però ve d’una pràctica que no és la meva. 

• A Étude 4 – Fandango et autres cadences ja tocaves altres pràctiques en les que no t’has format o practicat com el folklore. En certa manera ja tens una pràctica en tastar-ne d’altres. 

AA: El meu ADN és treballar així. Jo reivindico molt com aprendre d’altres cultures coreogràfiques i deixar-me influenciar, però no des de la reproducció, ni tampoc de l’apropiació, sinó de la hibridació, la influència. És un tema que reinvindico: vivim en un context en el què parlem molt de l’apropiació cultural, aquesta qüestió és clau en un procés creatiu, però jo intento mirar,entendre i fer referència a altres cultures coreogràfiques, Crec que és l’ADN de l’art. 

• La teva fascinació per Amaya ve de petita, quan vas créixer a Catalunya. Però fa anys que vius i treballes a França …

AA: Jo no sé si m’hi hagués aproximat de la mateixa manera a Amaya si visqués i treballés a Barcelona. Com a creadora m’he fet a França, però els meus desitjos més íntims i profunds de dansa vénen d’experiències d’infància i això ve de l’experiència de la cultura popular. Això, d’una manera més o menys present, sempre hi és en el meu treball, de vegades la mirada és més nostàlgica. El que m’interessa més no és tant la dansa en si, sinó el context, d’on provenen les danses o la relació amb el ritme. És a dir, m’aproximo a la dansa través d’un sedaç antropològic. Le jour de la bête va ser una peça clau per a mi, perquè en el context francès la relació amb el que seria l’espai públic, la cultura popular no és tan forta com ho és aquí. Quan vaig començar a viure a França, preguntava com és que no tenien festes majorscom les nostres. Allí, les danses populars estan més relacionades amb la tradició i el patrimoni, però no les viuen com una experiència contemporània. Te n’adones que la societat es construeix diferent quan no hi ha tant present aquesta noció de dansa col·lectiva.

• Per embarcar-te en aquest projecte has buscat referents en el flamenc per abraçar la figura d’Amaya.

AA: Quan vaig començar aquest projecte vaig buscar uns referents. No vinc del flamenc i em dirigia a un terreny, que per a mi era força inexplorat. A Fugaces no pretenc fer flamenc, però a l’engegar el projecte necessitava compartir els meus dubtes i desitjos amb algú que treballa des de l’altre cantó, i per a mi aquesta persona és en Juan Carlos Lérida, de qui m’havia llegit el seu llibre, la qual cosa em va ajudar molt a entendre el flamenc des d’un altre lloc, més creatiu i menys tècnic. . Ell té una aproximació al flamenc molt democràtica i té una gran experiència en deconstruir-lo i compartir-lo en tots els cosses. Per aquest motiu, el vaig convidar a impartir un taller per als ballarins perquè compartís eines de joc. 

Què vol dir explorar una figura que no forma part del teu llegat coreogràfic? Jo aquí el que manifesto és que la qüestió del llegat és complicada. Qui té dret a treballar sobre què? Tens dret a treballar una figura del flamenc sense ser-ho tu? Aquestes preguntes ens les vam fer amb en Juan Carlos i amb l’equip de ballarines durant tot el procés. Que ningú vingui a veure’ns per veure flamenc, perquè en sortirà molt frustrat. 

• En Juan Carlos Lérida ha estat tot un conseller sobre la pràctica del flamenc. Algú t’ha guiat en la figura de Carmen Amaya?  

AA: En aquest cas la persona de referència ha estat la Montse Madridejos, que és qui ha tingut cura d’anar fent un arxiu sobre Carmen Amaya. Ha escrit llibres com Carmen Amaya, El flamenco en la Barcelona de la Exposición Internacional 1929-1930. 

Diria que  és la persona que en sap més sobre la figura de la bailaora. La Montseés una “aficionada”  en el sentit que no s’hi guanya la vida amb aquesta tasca. Davant d’aquesta realitat, me’n vaig adonar que tot i que a Carmen Amaya la coneix tothom, no ha generat un interès acadèmic com artistes masculines, d’altres àmbits o d’altres bagatges socials. És a una figura, que a nivell d’investigació i documentació, està força abandonada. 

• Dius que t’interessa la catàrsis col·lectiva, atrapar aquest fantasma fugaç amb un grup de ballarins. Com és l’elenc de Fugaces? I tot i que Amaya és la teva obsessió, tu no balles. 

AA: Hi ha ballarins amb els que porto col·laborant durant anys com la Cosima Grand, en Yannick Hugron o Hanna Hedman i d’altres són nous. Hi ha gent a la vintena i d’altres que tenen gairebé cinquanta anys. Per tant, és força transgeneracional. A escena, també torna a aparèixer una ballarina amb un trombó, la Maria Cofan, que aporta la melodia i la música en directe sobre un espai sonor creat per Vanessa Court, que ha treballat molt sobre l’arxiu sonor. 

I jo faig de pont o de medium, entre la figura de Carmen Amaya i els ballarins, que no la coneixien. El fet que els vingui de nou, de fet, ens ha donat més llibertat. He pogut canalitzar en la meva escriptura, aquesta figura que volia celebrar. Amb els ballarins i ballarines ens hem pogut centrar en l’anàlisis de moviment, els colors, l’energia i les qualitats que ens aporta, i no pas tant en la tècnica. 

• Què has trobat en l’arxiu? Com has destil·lat aquestes referències en el teu espectacle?

AA: He treballat molt des de l’especulació basant-me en arxius sonors, visuals i textuals. A partir d’aquestes referències he creat la meva ficció, perquè no pretenc fer un espectacle pedagògic. Creo des de la distorsió. A nivell d’arxiu el que m’he trobat són fragments de vídeos de pel·lícules en les que ella havia actuat. En canvi, com a creadora, he trobat molt poca informació. De fet, les referències que he trobat d’ella com a creadors són crítiques dels seus espectacles, ja sigui aquí, com a Alemanya, Françao els Estats Units. 

• Què deien els crítics?

AA: He trobat diferents anècdotes i comentaris. La critiquen quan torna dels Estats Units, perquè la troben americanitzada, cosa que em sembla fascinant, perquè aquí apunten a una qüestió d’influències. M’interessa, perquè jo estic fent el mateix, deixar-me influenciar per altres llenguatges. A França la van criticar per haver utilitzat el Bolero de Ravel, en comptes de música de Manuel de Falla o repertori tradicional español. Aquesta sèrie de crítiques de la seva gira a França m’han portat a especular com hauria tractat ella el Bolero de Ravel a Fugaces. 

• D’on sorgeix el títol de l’espectacle?

AA: Fugaces és per expressar aquesta impossibilitat d’atrapar un fantasma que se t’escapa, una figura que no pots reproduir. Carmen Amaya és un figura fugaç. Per atrapar-ne el traç, la pols que deixa a l’aire, n’invoco l’energia. Fugaces em semblava una paraula molt adequada per expressar aquesta idea que la memòria no és fidel, que té inventiva i que és, per tant, una força creativa.