Malamort

Una de les apostes de la Sala Beckett pel Festival Grec és Malamort, de Daniela Feixas, que estarà en cartell fins al 28 de juliol. Tal com explica la mateixa autora a l’entrevista promocional, un dol personal va condicionar l’escriptura de l’obra i la va orientar cap a l’exploració de la pèrdua. La manera d’abordar-la, però, és obliqua i misteriosa, i l’espai on se situa és el bosc. No és pas la primera vegada l’autora acudeix a aquest imaginari. Una de les seves obres –amb abusos intrafamiliars i cadàvers sota el nesprer– es diu precisament El bosc (2011), i aquest és l’entorn on s’ambienta La dolça Sally (2008), una peça enormement suggestiva en què ja apareixen nenes i dones a qui no els fa por passejar soles de nit, així com licantrops que cal disparar amb bales de plata. També Sandra (2021) té una protagonista adolescent, que fuig d’alguna cosa i presenta, com tants personatges de Feixas, un estatut fantasmal.L’acció transcorre en un poble d’alta muntanya rodejat de boscos i habitat per uns personatges que culpen el fogony o la humitat de les seves pròpies pulsions i tenebres. Per ambientar aquest paratge –que inevitablement ens fa pensar en Tor, el poble del Pallars que s’ha fet famós gràcies a la docusèrie de Carles Porta–, l’escenògrafa Anna Tantull porta un tros de bosc a la sala de baix de la Beckett. Esbarzers, pinassa i terra; una soca a manera de seient i un parell d’esglaons que insinuen un porxo. Contribueixen decisivament a l’atmosfera la il·luminació de Sylvia Kuchinow i l’espai sonor de Judit Farrés. El pròleg, amb al·lusions a un “cercle que es tanca” i un “forat negre que t’engoleix”, anticipa algunes coses que convé no desvetllar aquí. Daniela Feixas juga a desorientar-nos i ens pertorba amb un misteri subtilment poetitzat, advertències ominoses i pressentiments a deshoraLes divuit escenes de què es compon alternen passat –un any enrere– i present. La pregunta inicial, “amb qui parlo?”, formulada per la nova guarda forestal –Marta Marco– en rebre la trucada d’un veí de la zona, condensa la incògnita que plana per sobre l’obra. Qui és aquest excaçador inquietant –Josep Julien– que l’espia? Un pobre home o un xalat perillós? “No és obligatori dir la veritat”. Amb una actitud que fàcilment passa de dubitativa a pertorbadora, viu d’esquena a la realitat. Atrapat en un món d’omissions i pèrdues, sembla que parli per a si mateix, i riu com qui plora. Potser és que s’ha convertit, tal com insinua la guarda, en el sonat del poble, “una figureta més del pessebre”. Ens hauria agradat saber-ne més coses, d’aquest personatge; resoldre alguna de les moltes incògnites que la seva sola presència planteja. El Ton viu, presumptament, amb els seus fills –de mares diferents, totes dues absents– en un lloc isolat. Ella –Abril Julien–, una adolescent que s’identifica amb la cerca de llibertat dels felins, sent que es mou entre zombis i que corre el perill d’acabar rosegada com els gats. Potser, com el Felis catus, ha perdut la seva capacitat de supervivència; sap, això sí, que “D’aquest lloc només pots anar-te’n”: “No es pot viure aquí”. I intenta sostreure’s als ambigus jocs amb el seu germanastre –Marc Soler Rull–, amb qui a cada nova escena arriba a llocs més escabrosos.L’agent forestal diu estar “seca de por”. Cap al final entendrem que, si l’ha exhaurit –la por–, és perquè ja no té res a perdre. A la seva manera, també ella creu en esperits o, si més no, recorre a un motiu –acciona un ressort– sobrenatural per suportar el dolor de la pèrdua. Com la Grace de l’obra La dolça Sally, afirma que el bosc està ple d’ombres rares, per, tot d’una, enfocar el públic amb la llanterna. Es tracta d’un esquitx, amb força gràcia, de la “metateatralitat latent” que Josep Maria Miró atribueix al teatre de Feixas. Abans o després, un altre personatge ens apuntarà amb l’escopeta, en un d’aquells moments que semblen discórrer al marge de l’acció. En certa manera, i per continuar amb la paradoxa quàntica, l’espectacle és com una capsa que cada espectador ha d’obrir per saber quina opció s’imposaMalamort és un text construït amb precisió, que l’autora dirigeix amb la seguretat que dona comptar amb quatre excel·lents actors. L’humor estranyat, a estones negre i intempestiu, i una sèrie de referents populars dels anys vuitanta i noranta permeten, a estones, descansar de tants animals espellats, estranyes desaparicions i rèpliques prenyades de desassossec. Les escenes entre la guarda forestal i l’irònic adolescent, sempre a la defensiva, són les que funcionen millor des del punt de vista de la interacció dialogal i l’elucidació del perquè de determinats comportaments. “Els morts no et deixen anar” –diu el noi–; “sempre reclamen el que és seu”. La dramaturga juga a desorientar-nos i ens pertorba amb un misteri subtilment poetitzat, advertències ominoses i pressentiments a deshora, quan ja és massa tard. Triomfen l’atmosfera i la dosificació d’informacions, disposades en forma d’ensurts o revelacions successives.En aquesta obra, als gats, domèstics o assilvestrats, se’ls personifica i atribueix intencions impròpies –l’excaçador els considera una espècie invasora amb trets psicopàtics–. Empaquetats o mutilats, reenvien a una altra cosa. Apareixen i desapareixen, com el gat de Cheshire; són alhora vius i morts, com el de Schrödinger. En certa manera, i per continuar amb la paradoxa quàntica, l’espectacle és com una capsa que cada espectador ha d’obrir per saber quina opció s’imposa. Això sí, un cop oberta, el resultat és inapel·lable. Crítica publicada a El Nacional.cat el 9 de juliol de 2024

Daniela Feixas ha estat l’autora resident d’aquesta temporada a la Sala Beckett i fruit d’això ha nascut Malamort, un thriller teatral que, diu, conté molt d’ella mateixa, de la seva infància en àmbits rurals de l’Alt Penedès i els Monegros i de com aquests emplaçaments tenen una cara B de la idealització de què sovint son objecte. Son comunitats que acullen però també tanquen, plenes normes no escrites però fèrries, travessades per llegendes i supersticions, ofegadores... Tots aquests vectors, i la por, sobretot la por, travessen els quatre personatges de Malamort, amb una trama ubicada en un poble d’alta muntanya no especificat on viuen en Ton, un home afablement esquerp (Josep Julien), la seva inconformista filla Laura (Abril Julien) i el seu fill Alex (Marc Soler Julien), germanastre de la Laura. L’arribada d’una nova agent rural, la Judit (Marta Marco), i la pèrdua del gat de la família deslligarà una història que el públic coneixerà cavall entre el present i el passat i després de la qual cap personatge quedarà indemne. Potser és exagerat establir similituds però les obres de Daniela Feixas —passa a Malamort i passava a Sandra, que vam poder veure fa uns anys també a la Beckett— tenen un deix del teatre irlandès de Martin McDonagh (La reina de bellesa de Leenane, El tinent d’Inishmore...). Estan poblades per personatges atrapats per un context irrespirable, que lluiten per sobreviure però son incapaços de trencar les normes i han après a moure’s en la foscor, real i metafòrica. Si com a dramaturga, Feixas proposa un text consistent (potser en alguns punts esporgable en benefici del rirme) amb una trama ben construïda i dosificada i uns personatges molt ben dibuixats, com a directora el millor és que aconsegueix enllaçar l’atmosfera del text amb la de la posada en escena, enormement ajudada per una gran escenografia (Anna Tantull) i, sobretot, per una extraordinària il·luminació (Sylvia Kuchinov). Com la peça que basteix, Malamort és un espectacle fosc, misteriós i un punt angoixant o, si voleu, inquietat. La resta la fan els intèrprets i, molt especialment, el ‘segment’ jove del repartiment. Al costat de la solvència contrastada de Marta Marco i Josep Julien, hi trobem una Abril Julien completíssima i plena de registres i, sobretot, un Marc Soler amb un treball irrefutable a tots nivells que explosiona en la penúltima escena, que ell i Marco converteixen en una autèntica perla teatral.

Com a urbanita confés que soc  , no puc evitar sentir una mena d’oculta satisfacció cada cop que el teatre, el cinema, les sèries televisives o la literatura, li recorden al món les molt variades perversions i torbadors secrets que amaga sovint la de vegades bucòlicament idealitzada vida rural.  Secrets que també sovint tenen ramificacions criminals. I secrets que ens parlen alhora també gairebé sempre   de velles endogàmies dramàticament enquistades ,d’odis ancestrals que s’han convertit ja en part inseparable d’un paisatge inquietant, de mirades que controlen sempre  des de l’ombra cada moviment aliè, de llibertats individuals estrictament vigilades, censurades i /o reprimides  per una col·lectivitat amb arrels profundes que no admet cap mena de comportament aliè a les seves normatives . I val a dir que ,tot i que sempre han existit, diria que d’un temps ençà  ha anat a més el nombre de ficcions amb ambientació rural  (per no parlar dels fenòmens  ”true crime”  que tan additiva tirada tenen alhora a casa nostra) que tendeixen a  remarcar-nos el neguit que campa al seu aire quan t’endinses per segons quin foscos boscos, o travesses segons quines planícies massa desemparades. Després, que vingui algú a prevenir-te contra els  perills de la gran ciutat!Parlant seriosament: tot i que, com explica al vídeo de presentació d’aquest espectacle penjat al web de la Beckett, l’autora i directora Daniela Feixas es relaciona bé amb la vida rural a nivell personal,  el cert és que també ella ha fet la seva bona  aportació a l’hora de d’aconseguir que ens mirem camps i boscos amb renovada inquietud.  Després d’haver escrit “El bosc” ( un tens retrobament de dues germanes separades per traumàtics records estrenat  a l’antiga Beckett l’any 2011) i “Sandra” ( un text recorregut pel fantasma dels abusos presentat fa tres anys a la nova Beckett), aquesta és la seva tercera visita a un paisatge rural que, com ja ens adverteix el títol, es veurà  aquest cop més  tràgicament sacsejat per la mort que mai . I si les altres dues obres anteriors també en podien tenir per moments alguna cosa d’històries de misteri, aquest cop el format s’apropa alhora més que mai a allò que acostumem a identificar com a  un “thriller” rural. Un “thirller” rural, podem afegir ja, sòlidament escrit , i estructurat amb aquella precisa dosificació recolzada en ben administrats salts temporals que van aportant noves dades i perspectives , i dibuixant també sòlidament l’itinerari que ha conduit cap a una mort anunciada ja a la primera escena del l’espectacle. Cal remarcar que aquesta  primera escena, tan noctàmbula com ho és gairebé tota la resta de l’obra, ja et permet també sentir-te plenament immers en l’excel·lent espai escènic dissenyat per Anna Tantull que il·lumina amb la seva llanterna l’agent rural interpretada per Marta Marco . Per cert que, segons explica també Feixas al ja esmentat vídeo ,  la trucada nocturna que rep aquesta agent per part d’un esquerp i solitari veí de la zona, es basa en una trucada ben real. Tan real com la macabra trobada d’un animal mort que juga també un important paper al llarg de l’obra. I tan real com el vincle que  la mateixa Feixas manté amb els gats ; aquesta primera trucada, té justament com a objectiu intentar localitzar un gat perdut. Val a dir que la mort del pare de Feixas va venir a coincidir pràcticament amb l’inici del procés de creació d’una obra en la qual l’autora vol parlar-nos del dolor que provoca la pèrdua, de la forma com el gestionem i  de les pors que ens origina. Però que ho fa tot  defugint alhora  la possibilitat de recórrer a l’autoficció.  I tot construint per contra una trama fictícia en la qual cadascun dels quatre personatges acaba d’una o altra manera adquirint la seva pròpia experiència sobre el que suposa viure l’abandó , enfrontar-se a la pèrdua, instal·lar-se en la negació davant el dolor que ens provoca, o arribar a convertir en ràbia i força bruta la por a ser abandonats. L’agent rural que busca també al peu de les muntanyes allò impossible de recuperar, l’esquerp Ton que fa trucades de socors però intenta ocultar el crit d’ajuda que amaguen, i les dues vides adolescents que han quedat enxampades en un espai aparentment obert que en té quelcom de presó emocional i física destinada a convertir-te en captiu a canvi de proporcionar-te falsa seguretat, estan destinats a quedar marcats de per vida o de per mort (malamort) per aquestes evidències. El text de Feixas dibuixa amb precisió i una tensió creixent però que ja colpeja força des del mateix inici de l’espectacle  la dramàtica xarxa en la qual es troba enredada aquest quartet, tot i que potser en algun moment trobis a faltar un perfil més definit dels dos personatges madurs. I la Feixas directora (que aquest cop, dirigeix a l’escenari tant el marit com la filla) sap extreure-li també notables interpretacions tant de l’agent Marta Marco, com de  la parella jove formada per Abril Julien i Marc Soler Rull, com de l’inquietant Ton d’un Josep Julien que, això sí, torna a mostrar certa tendència a repetir dos arrelats vicis interpretatius : la verbalització un xic confosa ,i la utilització de tics i recursos que uniformitzen en excés els seus  personatges i els acostumen a situar sempre en un registre massa similar.