La ciudad de los otros

Per mi un dels plats forts del Dansa Metropolitana ha estat La ciudad de los otros, de la companyia colombiana Sankofa Danzafro, que es va poder veure al Teatre Joventut de L’Hospitalet. Després d’haver estat per Amèrica del Nord, la companyia de Medellín dirigida per Rafael Palacios està actualment de gira per Europa sota el lema “Narrativas negras en movimiento”, gràcies al Centro de Danza y Coreografía del Valle del Cauca La Licorera i la Bienal de Cali, que ha organitzat la circulació de l’espectacle a Espanya i França. De fet, abans de passar pel Dansa Metropolitana, la companyia ja havia actuat al Teatre Municipal de Girona. Sankofa és una companyia amb gairebé trenta anys de trajectòria a Colòmbia que parteix de les danses afro per reivindicar la diversitat cultural del país i la cultura afrocolombiana, fent un exercici de recerca i estudi de les pròpies arrels. D’altra banda, la companyia acostuma a impartir tallers a tot tipus de públic per difondre les danses afro, però sobretot per a generar vincles socials i apoderar col·lectius vulnerables. De fet, tant a Girona com a Barcelona (al CC Barceloneta), Sankofa ha impartit tallers oberts a tothom que han tingut molt bona rebuda per part de gironins i barcelonins aficionats a la dansa.L’espectacle La ciudad de los otros és tota una declaració d’intencions, gairebé un manifest polític contra la desigualtat i la injustícia social, que planteja les opressions d’un sistema que homogeneïtza la societat i ens treu la possibilitat de singularitzar-nos com a persones amb identitat pròpia, absorbits per la densitat de població de les ciutats i l’imperatiu capitalista de producció. Però més enllà del discurs, tant la posada en escena (disseny d’il·luminació i escenografia d’Álvaro Tobón) com la coreografia (Rafael Palacios) em van deixar impressionada, i pels aplaudiments, diria que a tot el públic assistent. Va ser una alenada d’aire fresc per a la meva mirada acostumada a les poètiques i estètiques de la dansa contemporània europea; res a veure. Tampoc diré que innovador o trencador, però sí que vaig percebre un gest vital i autèntic de mostrar el que un mateix és, sense pretensions ni explicacions rebuscades, sinó traient el millor de sí, en aquest cas, combinant la força de la tradició dansística africana amb la modernitat de la idiosincràsia colombina. Esperem tornar a veure’ls aviat.