Miracle

Llegeixo una ressenya sobre aquesta obra d’Enis Maci publicada al “Zeit Online” per Björn Hayer. I curiosament, la ressenya , que no es refereix a cap muntatge de l’obra sinó a la seva publicació com a text, a banda de reafirmar-me algunes coses que m’anaven passant pel cap mentre veia l’espectacle dirigit per Juan Miranda, em ve alhora a reafirmar també la sensació que el problema d’aquest espectacle globalment fallit, no es troba tant ( o potser gens ni mica) en l’estructura que segueix la peça de Maci, sinó en el concepte seguit per la posada en escena. Una posada en escena que, per cert, es troba en les antípodes d’aquella altra tan ajustada i tan notablement sòbria  amb la qual Miranda ens va servir l’excel·lent “Una niña es una cosa a medio formar”. Tornant a l’amic Björn ( i que em perdoni l’afusellada): diu el comentarista que en el text de Maci, el cos és alhora una possibilitat d’empoderament i un objecte. I que és precisament aquesta ambivalència, la que impedeix que l’obra caigui en la pessimista rabieta cultural. Quelcom que porta a que la persona que llegeixi el text es pugui sentir  per moments  ingràvidament desorientada. Però és que , per a Maci, és precisament aquesta  desorientació la que transmet el potencial que precisa un pensament lliure.En qualsevol cas, la desorientació creativa que persegueix l’autora, no s’ha de confondre amb la desorientació d’un muntatge que resulta un xic caòtic tant pel que fa a les seves intencions, com pel que té a veure amb les seves resolucions. Unes resolucions que  , ja per començar,  passen per la barreja idiomàtica,  la buscada polifonia de la qual  - projectada alhora en diverses pantalles- ve a implementar encara més el desgavell informatiu que rep el públic. I unes resolucions que inclouen també un ús de l’espai escènic no exempt del seu punt d’aparatosa espectacularitat, però si aparentment exempt de veritable sentit dramatúrgic.  A l’escenari venen a confluir les místiques consagrades pels més respectables estaments,  i les místiques amb quelcom de bruixes perseguides per la llei, l’ordre i totes les santes mares esglésies que s’auto atribueixen la veritat absoluta. Aquí,  les reines del porno, les influencers i les seguidores de les influencers sotmeses a la dictadura del cos normativament perfecte, conviuen amb l’èxtasi dervix que converteix el moviment en una forma d’oblit del pes del cos , i  amb aquella santa de Calcuta addicte a les nafres i les ferides dels cossos dels  altres que potser , curant-les, intentava encobrir les seves pròpies ferides perpètuament obertes. Potser del que es tracta és de reconèixer que al cap i a la fi, tots , totes i totis  som ferides obertes, sense que aquesta revelació que no ho és pas massa perquè tothom n’és més o menys conscient d’aquest fet, tingui que semblar necessàriament  una mena de càstig insalvable. Tornant als místics: aquesta colla, bé ha sabut sempre com extraure plaer fins i tot libidinós de les ferides del cos i de l’anima, i buscar-les amb ànsia per tal de trobar-se més a prop del divinitzat objecte de desig. I quan els místics i les místiques s’han vist immersos en tan  anhelat contacte, han sabut que es trobaven més propers al veritable miracle que si haguessin tingut la facultat de transformar l’aigua en vi de la millor collita. Lamentablement, el miracle no es produeix en aquesta esforçada i voluntariosa  proposta escènica que , de tant voler presentar-se com a experimental, transmet per moments la sensació de perdre’s al bell mig de l’experiment... i de  i no acabar de saber trobar entre la desorientació aquella mena de fil de connexió capaç de fer-te sentir connectat, per molt desorientat que estiguis. I el cas és que, al finalitzar l’espectacle, potser segueixes pensant que aquest text, es mereixia una altra forma d’abordatge capaç de deixar més a la vista les seves suggestives desorientacions. 

¿Què tenen en comú la mare Teresa de Calcuta, la vedet del porno Sexy Cora, o la dervix de la confraria sufí Hatixhe i algunes influencers digitals de l'estètica femenina? Ho heu endevinat: no tenen res en comú. Més val dir-ho d'entrada i callar-ho per sempre. Però totes juntes i ben barrejades acaben fent l'efecte que l'autora alemanya Enis Maci (Gelsenkirchen, Rin del Nord - Westfàlia, Alemanya, 1993) vol aconseguir segurament amb una proposta escènica que es presenta amb l'aval que després de Barcelona es representarà a Viena, arran de la coproducció amb el teatre Schauspielhaus Wien.Si les dames que he esmentat abans no tenen res en comú, també és justificable que l'obra —amb aires de performance— jugui amb un discurs multilingüe: alemany, català, espanyol i em sembla que una mica de turc, ¿pot ser? De fet, el títol original en alemany, segons la mateixa autora, ja juga amb la confusió entre “miracle” (wunder) i “ferida” (wunde), cosa que la fonètica alemanya permet que passi però que en la catalana no lliga gens, tot i que Josep Maria de Sagarra, potser sense saber-ho, ja s'hi va acostar fa setanta anys quan va titular una de les seves obres «La ferida lluminosa», un títol que fusiona els dos termes i que, posats a buscar relacions impossibles, s'hauria pogut agafar prestat. En aquesta versió catalana, la peça d'Enis Maci s'ha deixat amb un senzill «Miracle», per no embolicar la troca, segurament.«Miracle», doncs, és un muntatge contemporani —el gènere de la dansa en va ple i ningú no ho qüestiona— que cal acceptar tal com te'l serveixen. Tothom sap el risc que es corre quan es demana un Glovo i arriba a casa una hora després de sortir dels fogons. A «Miracle» li passa una cosa semblant. I quan obres la carmanyola per tastar-lo, costa trobar-hi el gust amb què l'equip dramatúrgic l'ha volgut servir.Diuen, i deuen tenir tota la raó del món, que «Miracle» és una reflexió sobre el culte al cos i els rituals de la fe. Vist així, algunes de les escenes són més comprensibles del que segurament els espectadors voldrien. Una altra cosa és el moviment de totxanes que munten i desmunten les cinc actrius com si fossin obreres de la construcció. ¿Una metàfora potser d'un aparent work in progress del mateix muntatge? I fins i tot s'entén que hi hagin barrejat la mare Teresa de Calcuta quan interpreten una mena de salm d'oratori molt més afinat i delicat, per descomptat, que el que interpreten sense vergonya els monjos de Montserrat, ni que no tinguin veu.Tant la dramatúrgia de Mazlum Nergiz, alemany d'origen turc, com la direcció de Juan Miranda, d'origen argentí, s'han adaptat a la intenció de fons de l'autora Enis Maci i s'han deixat portar per la proposta trencadora i experimental —a aquestes alçades fa por parlar encara de trencament i d'experiment teatral— que deixa els espectadors en suspens i gairebé amb cara de pasta de moniato com si volguessin buscar entre els fulletons del taulell de promoció un manual d'instruccions que aclareixi el que han vist.¿Però cal buscar-hi algun sentit en aquest «Miracle», d'Enis Maci? Probablement no és el que espera l'autora. La seva intenció, segurament, és posar davant els ulls dels espectadors imatges que el desconcertin, que el reorientin, que el sacsegin i que li facin recuperar la fe perduda tot confiant en el miracle del poder del cos i les obsession personals.El miracle d'aquest «Miracle», en tot cas, queda a les mans de les intèrprets que, en conseqüència amb la barreja de llengües, enriqueixen la proposta amb la fusió de l'ADN que aporten dels seus diferents orígens, tant de naixença com artístics, cosa que converteix aquest «Miracle» de l'autora alemanya Enis Maci en una atrevida trapelleria escènica que fins i tot despulla de l'hàbit de la pobresa la mítica mare Teresa de Calcuta. (...)