Drive Your Plow Over the Bones of the Dead

La compañía británica Complicité sigue impartiendo su maestría entrelazando la palabra, la acción y la imagen de manera excepcional. Fueron, junto con el canadiense Robert Lepage, de los primeros creadores en asombrar con su virtuosismo tecnológico e impactante dramaturgia visual en sus visitas a Catalunya. Adalid del teatro multidisciplinar de vanguardia, ahora regresa, seis años después de ‘Beware of pity’, para debutar en Temporada Alta con la magnífica adaptación de una obra que encaja con su activismo por la emergencia climática y ecológica. Es ‘Drive your plow over the bones of the dead’, novela de la Nobel polaca Olga Tokarczuk que levantó ampollas en su país –con acusaciones de eco-terrorismo y anticlerical-. Su vigorosa voz cobra vida escénica en un espectáculo de casi tres horas que pasan volando. Con desbordante ingenio, humor irónico –ya existente en la prosa de la autora- y un exquisito y en momentos perturbador teatro físico y visual, la compañía británica, con Simon McBurney a la cabeza, ha superado con excelencia el gran reto de llevar a escena el brillante monólogo del texto original. Una fábula desafiante que explora el salvaje comportamiento de los humanos (vinculable a la cacería africana de nuestro rey emérito) y lanza cuestiones espinosas: ¿quién tiene derecho a matar, a decidir quién vive? ¿Cuáles son los límites entre tradición y justicia? ¿A quién consideramos cuerdo o loco?... Aparte del ecologismo, son otros muchos los temas que la autora, también psicóloga, introduce: la ira, el poder, la vejez y enfermedad, el ateísmo, el “autismo testosterónico” (“con la edad, muchos hombres pierden la capacidad de comunicarse con las otras personas”)… La música, el vídeo –con preciosas proyecciones de Dick Shaker en una pantalla trasera que nos lleva al bosque- y el movimiento se alían en una narrativa inmersiva muy atractiva y fascinante, una obra de arte total que atrapa al espectador desde el inicio. Empieza de forma sencilla, con la actriz Amanda Hadingue (vestía a Helen Mirren en ‘La reina’), que borda a la narradora protagonista, colocándose ante un micro en un escenario desnudo dispuesta a contar su historia. Ella es el hilo conductor que va enhebrando una trama absorbente donde van apareciendo cadáveres que cobran vida en saltos temporales, actores simulando ser venados (con los brazos elevados haciendo de cuernos) y otras bestias mediante sombras expresionistas, pesquisas policiales, fiestas, bosques, estrellas, cornadas al poder (también eclesiástico) y alguna escena hilarante, canuto en mano. La fantástica Hadingue se mete en la piel de Janina Duszejko, una maestra retirada, aficionada a la astrología y defensora de los animales. Es también traductora de William Blake, poeta y pintor romántico de alma ecologista (“todo alimento sano se logra sin red ni cepo”) y azote del poder político y religioso. Sus versos (uno da título a la obra) y citas salpican la narración. Janina asume el idealismo del poeta (“…quien siente ira y no actúa, propaga la epidemia. Eso es lo que dice Blake”). Vive en un remoto pueblo rural polaco, rodeada de una naturaleza que el hombre se obstina en destruir, y sufre al ver los cadáveres de animales brutalmente abatidos. Un día empiezan a aparecer fiambres humanos. Todos eran miembros de un club de caza y ella intenta convencer a la policía de que han sido los animales, que se han rebelado contra los depredadores y se han tomado la justicia por su pata. Un quimérico paso hacia ‘El planeta de los simios’ para dejar claro que hay que cambiar nuestra manera de interrelacionar con el mundo. El relato se adentra en el suspense y, aunque es previsible el desenlace, crece la empatía hacia ese vengador de seres vivos e indefensos. Un mordaz e incisivo ‘eco-thriller’ de Tokarczuk, servido maravillosamente por Complicité. 

“Condueix el teu carro i la teva arada damunt dels ossos dels morts”. Les paraules d’aquest poema de William Blake li van servir a la Premi Nobel polonesa Olga Tokarczuk per posar-li títol a una novel·la publicada l’any 2009 en la qual, l’ombra de Blake hi és tota l’estona molt present. I el l cert és que aquesta esplèndida novel·la gairebé indefinible donada la quantitat de gèneres que hi venen a coincidir en ella, va provocar cert escàndol en el moment de la seva publicació. I és que una de les preguntes que et surten al pas mentre quedes enxampat per les paraules de la Janina, l’heroïna/antiheroïna que protagonitza el relat ( una solitària dona de 65 anys que, d’altra banda, detesta el seu nom, i a qui el seus veïns veuen una mica com a l’estrafolàri personatge mig boig que no pot faltar mai en una petita comunitat rural)   té a veure amb la possibilitat d’admetre que davant dels estralls provocats per  aquest delicte encara no prou tipificat a la legislació que és l’ecocidi,  no resti altra alternativa que la pràctica de l’ecoterrorisme. I potser les especies animals a les quals habitualment hem qualificat irracionalment  com a irracionals han pres la davantera en aquest sentit, ben tipes ja de ser sempre les víctimes propiciatòries: si li pregunteu a la Janina ( i encara que no li pregunteu, ella ho proclamarà igualment als quatre vents) , la `sèrie de misterioses morts que estan tenint lloc en aquest territori polonès situat a tocar de la República Txeca, són la conseqüència d'una mena de venjança d’aquestes especies, sotmeses en molts casos ja per començar als trets d’uns caçadors que no gasten manies, a l’hora de cobrar-se una peça.Les ja esmentades misterioses morts, us han donat alhora una pista sobre l’estructura de “thriller” que pren tot pregat  des del moment en el qual fa acte d’aparició el primer dels diversos cadàvers que s’aniran acumulant , a mesura que la Janina ens va fent cada cop més còmplices del seu relat. Però com la Janina posseeix també un demolidor sentit de l’humor ben farcit d’ironia, aquest relat adopta alhora  sovint de forma simultània l’aparença d’una comèdia, per donar-hi pas quan menys t’ho esperes a les aparicions d’uns inquietants fantasmes familiars, gairebé tan tangibles com ho és per a Hamlet el fantasma del seu pare , que ens condueixen cap a turmentats territoris íntims convertits en malsons. I mentre la història avança cap a la reivindicació ecològica sense perdre tampoc l’oportunitat d’adoptar un to burleta davant certes actituds pròpies del fonamentalisme ecològic, l’autora ens recorda que som en un espai limítrof d’aquesta Polònia tants cops trossejada per la Història : només cal tenir present  en aquest sentit la forma com se la repartien els integrants d’aquell gran congrés europeu evocat ara per La Calòrica, poc després que Napoleó fes també de les seves per aquest territori, i molt abans que Hitler donés el tret de sortida de la Segona Guerra Mundial ocupant-lo com si fos seu. I alhora¿ quina significació tenen tots aquests fets, si els situem en el pla molt més universal de l’astrologia , si tenim en compte que el nostre destí està marcat per unes cartes astrals en les quals la Janina té depositada la màxima confiança, si valorem la quantitat de pèrdues que es van acumulant al llarg de l’existència, si ens enfrontem al propi envelliment sense  poder resistir-nos al seu avanç implacable? Tots aquests temes, totes aquestes reflexions, hi  tenen també cabuda en el llarg monòleg de la Janina que constitueix la base del relat. Els ossos dels morts evocats per Blake es troben per tot arreu , són l’adob damunt el qual anem acumulant capes de civilització i d’incivilització. I això ho veia molt clar aquell poeta i il·lustrador republicà amb anhels revolucionaris que buscava amb les seves imatges sovint demoníaques una forma de religiositat per damunt de les religions. I que, amb el pas del temps ( en el seu temps, la societat no li va  fer massa cas) ha estat capaç d’inspirar peces teatrals aparentment tant distants com aquella “Jerusalem” que es feia preguntes sobre la identitat de la vella Anglaterra, o aquest prodigiós espectacle amb el qual la sempre prodigiosa companyia Complicité demostra un cop més la seva capacitat per donar-li forma dramatúrgica a allò que semblava literàriament inadaptable. Quelcom que ja va fer , per posar un parell d’exemples gloriosos , amb la seva visió d’ “El mestre i Margarida”. O quan el gran Simon McBurney , situant-se ell mateix en solitari al centre de l’escenari, ens feia viatjar per l’Amazones tot seguint els sons de la selva a la sensacional i complertament immersiva “The encounter”.El director de Complicité , demostrant una complicitat absoluta amb Tokarczuck , no va dubtar en instal·lar-se uns dies a la casa de l’escriptora, situada en un entorn ben similar al de la novel·la. Tant similar, que aquí fins i tot t’hi pots trobar una cafeteria oberta per la mateixa Olga que porta el nom de Good News; el mateix nom que fa servir la propietària de la botiga de roba de segona mà que surt al relat. I d’aquella estada  en van sortir de ben segur un munt d’idees, a l’hora de donar-li a la paraula escrita una corporeïtat que exhibeix en tot el seu esplendor els recursos visuals i sonors que han fet de Complicité no ja una de les millors companyies teatrals que corren pel món, sinó una mena d’inconfusible estil propi. No per res el mateix Peter Brook va deixar dit que, de la mateixa manera que el teatre anglès havia donat origen a una “molt satisfactòria i honorable tradició”, McBurney havia estat capaç de crear la seva pròpia tradició, i que era això el que feia de Complicité quelcom tan especial i valuós.  McBurney compta per aconseguir tan excepcional reconversió de la paraula escrita en fascinant teatre visual ple de magnífiques projeccions    -unes projeccions que mai es volen erigir en protagonistes perquè sempre estan al servei de la narració – amb un grapat de esplèndids intèrprets capaços d’adoptar totes les formes de la flora i la fauna (en tenen prou amb un simple moviment de mans per transformar-se en cérvols) que corren per aquest paisatge. Un paisatge perfectament delimitat per un espai escènic d’una aparent nuesa ... en realitat sempre plena a vesar de natura en plena expansió, tant quan sembla alçar-se cap els estels buscant els signes de l’horòscop , com quan es transforma en material d’extinció: tornem als ossos damunt dels quals transitem , i als cossos morts que adoben la terra seguint un cicle abismal. Per damunt d’ells ens hi trobem la Janine d’Amanda Hadingue, una actriu absolutament excepcional que justificaria per si sola la visió de l’espectacle: el seu recital interpretatiu resulta senzillament hipnòtic. En qualsevol cas, i més enllà d’aquesta Amanda que de vegades sembla adoptar les formes detectivesques característiques de les novel·les policíaques, però que està ben lluny d’haver sortit del mateix motllo,  el cert és que som davant d’una proposta escènica imprescindible , plena de creativitat desfermada, i capaç alhora de donar origen a encesos i intensos debats i intercanvis d’opinió. Teatre del millor en estat de gràcia, vaja.

D'orfebreria. Complicité afronta el repte de reproduir un monòleg interior de la protagonista durant tres hores en les que barreja la poesia obscura i premonitòria de William Blake (1757-1827) amb el cant naturalista de la polonesa Olga Tokarcuzk (premi Nobel de literatura 2018) i la forma coral pròpia de traslladar reflexió i paraula a l'escena. La novel·lista recrea un thriller per fer un veritable cant a la responsabilitat humana cap a la salvaguarda de la Terra. I la protagoista (Janina) n'és un clar explonent. Com a anatagònics, s'erigeixen dos púlpits des d'on l'agredeixen (els amagatalls de guaita dels caçadors, amb els que perpetren carnisseries, veritables quadres dantescos de sanguinària borratxera) o la menystenen (sigui a la policia local o a l'església, on es venera que l'home sotmet a la Natura per ordre divina des de la Creació). Els fets venen precedits pels versos místics de Blake, molt crític amb el Poder polític i la religió, extrem que coincideix amb la cosmovisió de Janina i dels seus amics (veritables supervivents del sistema, des del veí amb dificultats comunicatives (amb "Síndrome Testoterònica", segons paraules de Tokarcuzk) a Boros, o Izzi i Bona Nova. Tots ells la consolaran per la pèrdua de les nenes i seran signes de bondat en l'espècie humana.Si el poblat fronterer de Polònia amb Txèquia hi governa una maldat depredadora que pràcticament ningú qüestiona, l'exenginyera de ponts i professora d'anglès a la canalla, fins que la van prejubilar, sotmet l'obra a través del seu pensament interior. Ella és la veu que narra, que interpreta, que disposa la informació. I els altres nou membres de la companyia ballen al ritme que disposa la trama d'intriga ("No has vist mai CSI?") Complicité és intel·ligent i endolceix la peça, que podria ser d'una duresa implacable i d'una forta pesantor amb l'astrologia i l'univers boirós i preromàntic de Blake, amb la ironia i reforçant la tesi de novel·la policíaca. El micròfon central, certament, l'acapara ella i només puntualment el cedeix a Boros sobre els seus coneixements d'entomologia o a Bona Nova, perquè narri la seva contradicció universitària. En canvi és el president el que s'hi abraona i l'aparta per poder interpretar un dels moments culminants de l'obra. Com a L'enemic del poble (però en una posició 180 graus adversa: El president de la Societat Micològica defensa la importància del progrés i relativitza el canvi climàtic. "Si s'escalfa la Terra uns quants graus, no haurem d'anar tant abrigats" diu, cínic, a un veïnat que, durant sis mesos, pateixen la duresa de l'hivern; el fred impedeix pràcticament vida humana en aquella vall de la mort).El públic (com el lector de la novel·la homònima) va provant d'equilibrar la lucidesa i radicalitat de la protagoonista amb la bogeria pel seu comportament asocial. Ja des del principi, un flaix per una fotografia revela una veritat que necessitarà prop de dues hores i mitja a comprendre (temps de digestió d'una crueltat). Els cops de flaix s'aniran repetint encegant el públic, com si fossin descàrregues doloroses de la Veritat. Són marques que procedeixen de les seves tesis astrològiques, o de la seva convicció al respecte dels animals com convé fer amb els homes. La tesi de l'obra és que els animals estan venjant les seves morts. I cap policia és capaç d'entendre la lògica d'unes morts violentes sempre en estranyes circumstàncies sense marca de l'arma homicida ni un mòbil clar.Complicité porta 40 anys de trajectòria i ha vingut en comptadíssimes ocasions a Catalunya (Master and Marguerite i Beware of pity 2012 i 2017 respectivament). Aquest és el seu debut al Temporada Alta. Coneixent la capacitat de persuasió del festival cap a grans referents internacionals (des d'Ostemeier a Krystian Lupa, Oskaras Koršunova o Christiane Jatahy, i Angélica Liddel) només cal preguntar-se quan temps trigaran a tornar al festival de tardor de Catalunya.