L’enterrador. Teatre de dos

Leoncio Badia Navarro era un jove del bàndol republicà que, un cop acabada la Guerra Civil, va salvar-se d’una sentència de mort però va ser condemnat a exercir com a enterrador al seu poble, Paterna. Com a bon perdedor de la Guerra, li va tocar enterrar les víctimes de la repressió, que al seu poble va ser especialment dura: es calcula que va haver d’inhumar unes 2.300 persones. Ell, però, va arriscar-se a lluitar des de dins i no només va vetllar per la dignitat dels difunts (netejant-los abans d’enterrar-los, per exemple) sinó que va elaborar tot un sistema per tal que poguessin ser localitzats malgrat estar en una fossa comuna. Els sepultava ordenadament, apuntava l'emplaçament, guardava alguns objectes per lliurar-los a les famílies i fins i tot posava al clatell una petita ampolleta amb les dades perquè fossin reconeguts en el futur. L’actor Pepe Zapata va sentir aquesta història un dia, a la ràdio, i va quedar tan impressionat que va decidir portar-la al teatre. El resultat és L’enterrador, un espectacle escrit i dirigit per Gerard Vázquez que ja s’ha representat en més d’una 80 d’ocasions per tot Espanya ja sigui en la seva versió de carrer ja sigui en la seva versió de sala (a la qual es refereix aquesta crítica, val a dir). Fins i tot sense les grans qualitats teatrals que té, L’enterrador mereixeria l’elogi de ser un espectacle necessari. La tercera generació després de la Guerra Civil està arribant a l’edat adulta i allò que els seus predecessors tenien ben present és ara, només, i en el millor dels casos, un episodi més del llibre d’història. Qualsevol pas en el sentit de recuperar la memòria històrica continua sent necessari, i més en un moment en què el feixisme negacionista torna a copar àrees de poder impulsat per la por i la ignorància. Bé, doncs, per la idea de Zapata. La sort és que, a més, aquestes bones intencions es veuen traduïdes en un espectacle ben escrit i ben interpretat que en la seva versió de sala adopta trets de metateatre, trenant una connexió amb l’actualitat que li afegeix una nova capa de lectura prou consistent com per donar valor al conjunt i prou tènue per no desviar l’atenció del gruix de l’argument. Com a contraprestació, això sí, aquesta metateatralitat té tendència a trencar el clima i refreda l'in-creixendo d'emoció que molt probablement beneficiaria la factura final de la proposta. Pepe Zapata es mou a la perfecció amb aquest vestit a mida que li permet fer lluir la seva versatilitat i les seves taules com a actor. Entra i surt del personatge i de les diferents tessitures per les quals recorre la trama amb una facilitat encomiable i acaba confegint un personatge que, a més d’heroi, és també un home entranyable. I amb aquesta creació, el text de Vázquez o un espai escènic minimalista, l’espectacle aconsegueix el seu objectiu: emociona, fa admirar i, sobretot, fa recordar episodis que no podem oblidar. 

Comentari de la funció del 22 de juliol de la versio de sala:Gerard Vázquez insisteix amb una temàtica de memòria històrica. Ho fa a partir d'una proposta de l'actor Pepe Zapata (Recreo), que volia trobar un tema per sanar les ferides de la Guerra Civil. Un reportatge sobre l'enterrador de Paterna (mestre represaliat que el van traslladar al cementiri que es va convertir en la paret de Llevant (va enterrar més de 2.000 cossos d'execucions sumàries) va ser l'espurna d'un projecte en versió carrer i sala. Al carrer, el públic es converteix en familiars s'executarà que van a pregar-li d'amagat. Leoncio Badia va fer un mapa per identificar cossos, a espatlles de les autoritats feixistes. La versió sala juga al metateatre, mirant de trobar més relacions entre el protagonista, un amic que ha d'enterrar i l'actor que, com Zapata, vol rescatar una història dels avis per denunciar les venjances de vila que, amb l'excusa política feien nets de baralles mal tancades.La peça té prou potència per emocionar. Només cal mostrar les contradiccions d'un enterramorts que, per moments, desitjaria ser un executat més. I descansar. Però que hi renuncia perquè es veu amb el dret de dignificar tots els morts, que els executors tracten de bèsties, d'"alimañas". La intensitat passa molt per sobre dels límits i l'afectació l'allunya del quadre més sentit. Rebaixar la tensió dramàtica permetria sintonitzar millor amb la Veritat actoral. De fet, quan l'actor explica algunes de les anècdotes que ha viscut en el centenar de bolos, des del seu jo (després de les salutacions), posa la pell de gallina a tothom.L'obra és necessària. El compromís és inequívoc. S'agrairia una intensitat cap endins. Com quan un traca valenciana deixa un buit en l'aire just després del terrabastall.Comentari del 13 d'octubre de la versió de carrer:Pepe Zapata interpreta el paper d'un enterrador que veu com el Poder feixista aclapara i ensorra la dignitat dels vençuts, exerminant-los de matinada i enterrant-los en fosses comunes. Diuen que al País Valencià es van excavar fosses de sis metres de profunditat per enterrar-hi piles de cossos. La profunditat explica prou la voluntat d'exterminar l'enemic, ara que s'havien deposat les armes. Gerard Vázqeuz és un dramaturg que li agrada ficcionar fets històrices com ja es va poder veure a Uuuh! o Fang a les costelles. Ara s'ìnspiren en el cas real d'un enterrador que, durant ays, documenta cada cos que ha enterrat dels republicans al seu cementiri. Gràcies a la seva silenciosa feina ha estat possible que les famílies recuperin els seus cossos, que àpiguen on es troba el seu familiar, arrestat i executat per la dictadura franquista.L'obra, en la seva versio carrer, permet que el públic entri alcementiri i grati en una terra remogda n hi ha simbòlicament els cossos dels que buscaven. La petita història d'un enterrador de mans grosses iamb durícis, demana una contencio interpretativa. Per força, ell hauria de vestir-se amvb una cuirassa d'insensibilitat per suportar la corrua d'enterraments per mort provocada per les bales dels triomfadors. Fan versió escènica a la Sala fènix en pocs dies. Procurarem visitar-la (per conèixer com és l'arrencada del muntatge ja que, a Fira Mediterrània. l'endarreriment de l'actuació anterior (Rodrigo Cuevas amb La romería) va fer impossible arribar-hi a l'hora.