Euforia y desazón

A la Sala Beckett, fins al 13 d’octubre, teniu l’ocasió de veure un espectacle que és fruit de la col·laboració entre la companyia i productora catalana El Eje i l’argentí Sergio Boris, dramaturg i director de la proposta. L’obra es titula Euforia y desazón, i el patetisme extrem que retrata resulta hilarant i desolador a parts iguals. L’espai dissenyat per Gabriela Aurora Fernández –una acadèmia per a adults, reconvertida en un taller mecànic amb aspecte de deixalleria– diu gairebé tant dels personatges com les seves interaccions. Hi trobem mòduls que, corroïts per la humitat i la podridura, amb prou feines separen els diferents compartiments; un escalfador de gas ennegrit per l’ús; un carretó-banyera que fa angúnia, com les cortines de plàstic que el flanquegen; prestatgeries amb carpetes polsoses, pneumàtics, cadires d’escola, taules i una bona quantitat de làmpades que aporten una il·luminació interior càlida i despietada alhora –excel·lent treball lumínic d’Albert Ventura–. Els personatges, desnonats de les seves pròpies vides, respiren una intimitat greixosa. La relació entre els tres homes, lligats per la necessitat, resulta primer incomprensible. A poc a poc entenem que dos d’ells –interpretats per Sebastián Mogordoy i Eric Balbàs– són germans; i el tercer –David Teixidó–, un alumne que s’ha quedat a viure a l’acadèmia després de l’hospitalització de la professora –sembla que faci segles–. Així com els germans –el gran és la parella de la mestra– han envaït l’espai amb les seves màquines, saldos i dèries, l’etern alumne –poc dotat, pel que sembla, però que no desisteix d’arribar a graduar-se– sap on són tots els expedients i factures de l’acadèmia, que “administra” a la seva manera.Les línies anteriors semblen restituir una trama, una lògica, però el cas és que l’obra es mou en un buit argumental que, lluny de suposar un problema, esdevé d’allò més fèrtil. És difícil d’expressar el grau de deixadesa i prostració d’aquests personatges, tensats vers una esperança incrèdula i dolorosa. S’autoenganyen pel que fa a la provisionalitat de la seva situació i projecten una reforma que no tenen cap possibilitat –ni intenció– de dur a terme. S’esplaien en tòpics conversacionals i frases fetes que es revelen inoperants i risibles en aquest context; per exemple, parlen dels nous camins que s’obriran per a Elián –l’alumne okupa– si aprova l’últim examen, però no sembla que els esglaons metafòrics a què al·ludeixen puguin conduir a cap altre lloc que no sigui l’infern. Les seves paraules i pretensions són desmentides pel caos descomunal en què viuen: presumeixen de posar-se roba neta, quan van tots bruts; ofereixen vins a les visites, i no tenen sinó culs d’ampolles obertes de fa temps. Fins i tot una acció tan quotidiana com sortir a treure les escombraries ens fa riure, perquè l’espai que habiten sembla pròpiament un abocador. Però a l’acadèmia-taller hi falta gent. Amanda –Maria Hernández–, la filla de la professora malalta, irromp plena de neguit i culpa per l’estat en què es troba la seva mare. Després d’una primera reacció d’estupor davant el marasme vital dels tres homes, autèntics paràsits que ho malmeten tot –“está todo como meado”–, entén amb horror que haurà d’assumir les funcions, completament absurdes, de professora: l’educació, del tot venuda o desvirtuada, ha deixat de tenir sentit en aquestes circumstàncies. La jove incorrerà en desmais i evasions frustrades abans d’abraçar la seva herència de greixum, rodes punxades i discos ratllats. El cinquè personatge en discòrdia, interpretat per Cristina Mariño, treballa a l’hospital i és la germana de dos dels inquilins; s’ha criat entre pneumàtics i posa pegats –a les rodes i a la vida– com ningú.  En algun punt –genuí i intransferible– de la intersecció entre Beckett i La Zaranda, aquesta inspirada peça de Sergio Boris i El Eje mostra la viscositat orgànica –amb olors incorporades: a crema per a la psoriasi i a cautxú– que segueix a la desfeta de les il·lusions. Assistim, així, a l’agonia quotidiana de cinc personatges atrapats en un temps suspès, bucle de desesperança en què els afectes resulten gairebé il·legítims –de tan precaris– i l’individualisme, ferotge, no té més objectiu que la pura supervivència. Sembla, fins i tot, que a alguns dels habitants d’aquest reducte pudent –la petita comunitat estrafeta funciona com a mostra de la societat– els resulti preferible treballar amb els morts que amb els vius. I ells, estan vius? Sigui com sigui, el treball actoral –sota la meticulosa direcció de Boris– és més que magnífic, impecable, i el joc escènic funciona com un rellotge: les accions es mostren en tota la seva inutilitat i sordidesa; els gestos són d’un patetisme precís; les rèpliques –absurdes, comatoses– fan forat en la situació. Entre el riure i la commiseració més pura, ens veiem arrossegats al present sense futur d’aquests outsiders. Crítica publicada a Núvol el 28 de setembre de 2024

La jove companyia El Eje (2013) demostra maduresa a Eufòria y desazón. És una peça estranya, inquietant, de personatges perduts en un laberint que els porta a un infern. Sergio Boris ha ideat un espai fosc, una mena de cova refugi que és alhora tomba vital. Sembla impossible sortir d'aquest bucle, una espiral maleïda que simula una esventrada escola d'adults. La situació és prima i serveix perquè els personatges vagin desplegant, amb unes terrorífiques solituds, el seu destí tràgic. La trama és quasi una excusa perquè les veus s'expressin, sovint trepitjant-se, obviant que el focus està a l'altra punta de l'escenari. L'arribada d'Amanda suposa un instant de llum en aquell clot que s'intueix d'olors fortes, taules enganxifoses i escombres i fregones que dormen el son dels justos. Com si una bomba hagués esclatat la caldera de la banyera, sembla un espai inhabitable en el que hi conviuen quatre ànimes perdudes. Troben a faltar la fundadora del centre, Laura Velázquez, que ha estat ingressada a l'hospital. L'arribada de la filla, encara en xoc per l'accident de la mare pot significar l'oportunitat perquè entri aire fresc, que es ventili, que es retirin els pixats pudents dels orinals. L'acadèmia, en aparent reforma, ha canviat molt físicament del que recorda la nouvinguda: tot està deixat. L'únic que continua immòbil són els antics alumnes, i demés personal. Potser signar el diploma per llicenciar un alumne incapaç de sortir del centre pot desencallar el projecte i obrir una nova etapa amb un canvi de nom, amb unes aules repintades, un cop s'apartin els pneumàtics de cotxes que han anat envaint totes les estances, paulatinament. La situació desesperada i agònica coincideix amb l'Off de La Villarroel (Los finales felices son para otros). L'economia i la tecnologia aclapara un món orgànic, físic, de confiances en el progrés individual gràcies a l'aprenentatge. El que valia fa una dècada (que va projectar Amanda a l'exterior, alliberant-la) ja sembla impossible. La simple supervivència ha portat als personatges a un cul de sac. Es troben enclaustrats entre uns murs que els ofeguen per una banda i els protegeixen, de l'altra. Només queda el telèfon per connectar-se amb l'exterior.Podrien sortir per la porta i escapar-se del tuguri però no en són capaços. Hi ha una maledicció que els esclafa. El "No future" punk ja ha arribat amb una agror i una fortor insuportables. El Eje respira a la buidor plàstica de La Zaranda (Ahora todo es noche). D'un nihilisme asfixiant que ni tant sols la joventut o l'humor negre deixa que hi passi un bri d'aire (Yes, potser; Fando y Lis...). La vida s'extingeix. I la humanitat no en farà cabal. La companyia ha travessat el desert (de fet, ha creuat l'Atlàntic per posar-se a les ordres de Boris) per trobar un llenguatge esquerp com sempre però sense els xiscles d'Hey, hermana o Masticar el hielo. Ara, les textures es perceben en les biografies profundes, agòniques, desesperants dels personatges i la trama levita sense brúixola, però amb un destí inexorable, apocalíptic. Qualsevol dia una cigarreta mal apagada encendrà l'habitacle i generarà un nou buit, un error de sistema social corregit per un virus que extingeix allò que no sap evolucionar al ritme que imposa el capitalisme. 

Temporada Alta ha acollit l'aliança efímera d'una producció entre el director i dramaturg argentí Sergio Boris i la companyia de teatre i productora catalana El Eje. Després d'escoltar-los compartir el viatge fins a l'estrena en el col·loqui postfunció, descobrim que l'espectacle s'ha format a partir d'improvisacions en un procés de creació que ha pogut ser llarg. Desenvolupant amb profunditat uns personatges i els vincles que els relacionen amb els altres han donat forma a Euforia y desazón, que desafia aquesta necessitat tant del teatre d'aquí que ens té acostumades a una trama d'inici, nus i desenllaç. De fet, Euforia y desazón és un exercici d'observació per l'espiell de la porta d'una casa desastrosa un dia qualsevol, on una filera d'elements desestructurats miren de viure un dia més de la seva miserable vida.El primer que crida l'atenció de la proposta és l'espai escènic de Gabriela Aurora Fernández. La Planeta de Girona queda absolutament camaleonitzada en un pis rònec que acumula reparacions i ordenacions pendents després d'anys de decadència. L'escenografia, plena de detalls, mostra un declivi d'alguna cosa que a ulls dels personatges va brillar en algun moment. L'escola d'adults al menjador, on tots els alumnes menys un de sol han marxat, el taller de pneumàtics il·legal sense local instal·lat a casa, un lavabo i dutxa que pràcticament no funcionen, i deixalles que es reprodueixen a força de contagiar a importàncies oblidades. El lloc i l'estètica del vestuari i la caracterització serveixen com a amplificadors per aquests personatges, i faciliten als intèrprets el majúscul repte de sostenir una voluntat del director que incomodarà el públic que no es vulgui deixar portar.La qüestió és que a Euforia y desazón no hi ha tema, ni trama, ni argument, ni els personatges es mouen a partir d'objectius. En escena tothom viu una deriva de vincles amb els altres, i d'aquesta manera omplen el seu dia a dia de nimietats inconnexes que en acomular-se, fan que passi alguna cosa. És deseperant el bucle dels personatges, que de les seves formigues en fan elefants desconcertants. Destaca, però, la capacitat de la proposta de generar ritme i musicalitat en el caos. El patetisme tan ben aconseguit genera una pena i una incomoditat que conviden a l'humor. L'exercici frustrat de qualsevol espectador o espectadora de copsar què ha passat es rendeix davant d'una melodiosa contradicció constant suspesa en el temps, fins al punt que esdevé agradable haver-se convertit en el testimoni involuntari d'un dia més de merda d'algú.La bogeria acaba portant a la història, potser nascuda de la necessitat de deixar de provar-nos a veure si hem entès què passa i on va el desconcertant món. Euforia y desazón és una lliçó de teatre diferent, d'un codi cíclic encotillat en una lògica d'obra de teatre lineal que cal acceptar per entendre el valor de la proposta. I amb tot, la ment ens traeix i ens porta a busar-hi lectures. Un context on ningú escolta perquè ningú creu que pugui dir alguna cosa que valgui la pena ser escoltada. I enmig de l'embarrancament, qualsevol temptativa de canvi, no només serà una efemèride, sinó que portarà a l'etern remordiment. En un aïllament així, només la droga porta a l'èxtasi?