#BROSSA

La Fundació de les Arts Lliures segueix amb la seva filosofia de proposar a companyies joves que revisitin Joan Brossa. Si ho va fer el coreògraf Roberto G Alonso amb Laberint Striptease, ara és una companyia que també té un gust pel gest, el cant a cappella, la commediadell’arte i el joc de paraules com Dei Furbi. L’humor i fatalisme casa perfectament amb el surrealisme brossià. El que costa entendre és com no s’havien trobat, encara: Hi ha camp per córrer conjuntament. En els marges de la parateatralitat hi ha l’autor que escrivia amb la llibertat inabastable de saber que rarament estrenaria (i que el paper tot ho aguanta) amb el treball conceptual de creuar paraules, d’introduir situacions i personatges com Christa Leem i tòpics com les cartes o les A capgirades símbol icònic de l’artista visual. Els Pirates van artacar un dels textos més complexos com Gran Fracaroli. Altres que hi han exprimentat són Albert Mestres (CercaBrossa), Cabosanroque, a partir de la seva novel·la i testimoni com a soldat de la lleva del biberó (No em va fer Joan Brossa) o les Pinyes (Brossa és Brossa).En el devessall de material escènic o més escenificable del que imaginaria Brossa probablement, Dei Furbi ha trobat un fil i buscant sempre la ironia del públic i traspassant als seus universos, sempre inestables com aquell Oklahoma o la seva celebradíssima Trilogia Mozart. La directora Gemma Beltran sap cosir la lletra escrita de Brossa amb un univers de miralls. El surrealisme es preguntava què hi ha darrere del mirall? Ara ho sabem: el públic.

Com molt bé sabia Joan Brossa, ningú s’ha tret la camissa a l’escenari donant-li a tan simple acte una juganera dimensió gairebé surrealista com ho va fer al seu moment la mítica Christa Leem. Brossa sempre va tenir l’striptis ( a ell li devem la genuïna i cartogràfica invenció de l’striptis català)  entre les seves més venerades devocions cabareteres,  susceptibles alhora de ser lúdicament reinventades amb esperit transgressorament brossià. I la Leem es va convertir en la seva musa còmplice, disposada a aixecar-li la camissa a una intel·lectualitat necessitada de revestir d’intel·lectuals arguments l’exercici del seu  ben legítim voyeurisme; la mateixa intel·lectualitat que l’any 1983 omplia de gom a gom les actuacions ofertes per la Leem al mateix Arnau ara al llindar del sinistre total , gràcies en gran mesura a l’impagable labor de preservació de la nostra cultura , la nostra arquitectura i el nostre urbanisme exercida per nostre ajuntament ( i espero que a ningú se li escapi el sarcasme). Casualitat de les causalitats; tot veient fa uns pocs dies el gloriós  homenatge que la companyia Dei Furbi li ret a la musa  dins del seu brillant nou espectacle, em va venir al cap que ara feia molt de temps que no en tenia noticies del Premi Christa Leem ,  tribut inventat pel col·lectiu Un dels Nostres que es va instituir quan la Leem ja havia mort  al bell mig de l’oblit general. Doncs bé: enguany ( la noticia va sortir publicada tot just l’endemà)  , i dit sigui de passada, el premi anirà a parar de manera molt justificada a les mans de la fotògrafa Colita. I de ben segur que la Leem aprovaria l’elecció, donat el tarannà de la premiada. Les imatges de la Leem es projecten a l’espectacle dirigit per Gemma Beltran damunt d’un dels diversos miralls mòbils que constitueixen l’única però ben versàtil escenografia del muntatge. I és que aquests miralls que de vegades apunten alhora cap a nosaltres, es lliuren a una també molt brossiana coreografia que demostra l’excel·lent partit que Dei Furbi li sap extreure als molt austers però molt ben administrats recursos dels quals se’n nodreix la proposta. Una proposta que s’inicia amb la presència d’un cobrador del frac al qual no li cal tampoc cap frac per tal d’intentar rematar com cal la compra venda que involucra un poeta d’aquests capaços de posar-se fàustics  com si res i vendre-li la seva ànima al diable a canvi d’un bon poema, i la diabòlica institució amb la qual va tancar el tracte.  L’aparent senzillesa de l’espectacle ,amaga malgrat tot una molt sòlida estructura que , com qui no vol la cosa, aconsegueix donar-li un bon repàs general a la poètica i a l’estètica brossiana , sense defugir tampoc el deute no fàustic que la companyia va contraure amb la Commedia dell’arte tot just es va fundar, i que mai no ha deixat de banda. Com tampoc no ha deixat mai de banda la seva inclinació a atorgar-li als jocs de paraules ja de per si posseïdors d’una partitura pròpia un caire obertament musical. Els tres notables  i notablement juganers intèrprets de la proposta, estan preparats per a això, i per a tot  allò que calgui; des de travessar miralls com no sabria fer-ho ni la mateixa Alicia, fins a treure’s la roba tot seguint l’exemple d’aquella Christa que, això sí, arribat el moment crucial, no es treia el seu últim recurs tèxtil, perquè sempre va considerar que travessar aquest límit era de molt mal gust. El que dona molt bon gust, és gaudir d’aquest nostrat (sardana inclosa ) divertiment brossià , una petita però molt eixerida delícia escènica .

El que ja és el desè espectacle de la llarga nòmina de la companyia Dei Furbi, que dirigeix Gemma Beltran, s'endinsa en el joc ple de sorpreses de Joan Brossa i el posa al dia amb l'afegitó del símbol numeral #, anomenat “Hashtag” perquè, potser sense que se'n sigui gaire conscient, moltes de les creacions escèniques de Joan Brossa del segle passat s'avindrien avui a la perfecció amb el llenguatge de símbols i aplicacions que poblen l'univers digital. No costa gaire d'imaginar-se el poeta, pioner de la performance i dramaturg Joan Brossa (Barcelona, 1919 - 1998) passant-s'ho pipa com una criatura amb el minimalisme excitant del TikTok o qui sap si també amb el futurisme enigmàtic del segle XXI de la mà de la recent nascuda Intel·ligència Artificial, a través del ChatGPT (acrònim de l'anglès “Chat Generative Pre-trained Transformer”).La companyia Dei Furbi fa amb l'espectacle «#Brossa» una delicada representació on hi cap de tot: el transformisme, el circ, el fregolisme, el surrealisme, el cant a capella... I sempre amb la força i senzillesa de la llengua com a base d'una partitura fonètica i musical plena d'onomatopeies, enllaços sil·làbics o encadenaments de paraules que acaben formant un tot dramatúrgic al servei de l'obra plenament singular de Joan Brossa.Podríem parlar de teatre de cabaret, de cafè-teatre o de teatre físic, i sempre amb una guspira d'humor, de sàtira i de lletra menuda, des que apareix un presumpte cobrador del frac (o del frac-às) que reclama un deute de l'autor per entrar en un joc màgic on unes estructures escenogràfiques que fan la funció de porta i de mirall a la vegada permeten tant multiplicar els tres personatges per sis com fer un doblet de cadascun d'ells amb una simple posició mig acrobàtica, en fase de levitació, que permet el diàleg entre el jo i el jo, després d'aparèixer com un cuc humanitzat d'un conte fantàstic.No hi pot haver un espectacle de Dei Furbi sense una tornada a la màscara de la Commedia dell'Arte, en una de les escenes de l'espectacle més divertides, amb els personatges típics del gènere com la Colombina, l'Arlequí o Pantalone, caracteritzats amb les carotes d'Stefano Perocco. Tampoc hi pot haver un espectacle de Dei Furbi sense música de fons, des del Wolkswagen, o digueu-li Wagner, vaja, fins a una sardana, com «La Santa Espina», amb el crit ritual del “visca!” final. I no hi hauria Brossa sense una sàtira posada al dia jugant novament amb conceptes linguístics que, de tant comuns, han acabat dominant la vida social i política.Màscares, un titella de fils feta amb la lletra A, o la recuperació de l'“striptease” de Christa Leem, extret del documental sobre el mític personatge, projectat damunt d'un dels miralls-llençol, configuren un espectacle de cambra, d'una escassa hora de durada, carregat de sensacions poètiques i “hashtaguianes”, com augura el símbol numèric del títol «#Brossa» de Dei Furbi. (...)