Nu.A

Núria Andorrà posa en primer pla la seva potència sonora. ho fa per a il·lustrar unes imatges de Natura (pedres, arbredes, torns de ceràmica i ramats i que acaba en un homenatge als pastorts i molt concretament a la seva padrina, que va desenvolupar aquest treball, mai prou reconegut). Andorrà vesteix les imtatges de la seva percussió, a base de repicar i gratar roques microfonades (pedres de pissarra, per exemple). Hi ha la rudesa de la Natura, de l'arbre que es mira com les generacions de les famílies van enterrant-se a les seves arrels i, al costat el treball amb la cura d'unes mans amb durícies que modela una gerra de fang al torn. L'artista repica i indaga en les sonoritats (microfonant i picant de formes diferents per dotar de la màxima amplitud sonora) per dotar de personalitat cada element seleccionat. I, sí, al final, arriben els esquellots dels xais que recuperen les notes (com aquelles coreografies infantils habituals en obres de Samfaina de colors en espectacles com Andròmines). La catarsi es produix quan el públic també repica els esquellotsque tenia sota la cadira. Una peça simple, bruta volgudament, per deixar ben punxeguts els angles de la Natura i del treball al camp. Fet des de l'honestedat i l'estima per una professió dels seus descendents (de qui, probable,ent haurà heretat aquests esquellots) que faria bon brou al Sismògraf (en un espai natural i sense necessitat de vídeo), a Fira Mediterrània o al Dansàneu d'Esterri d'Aneu, per citar uns exemples obvis.