A Sondheim Night Music

La festa dels musical del Grec, aquest any, va ser una notable comunió amb Stephen Sondheim, mort fa només uns mesos. Una ambiciosa produccio amb 40 músics de la Popps Symphony i amb vuit solistes (Dulcinea Juárez, Lydia Fairén, Roser Batalla, Xènia Garcia, Frank Capdet, Jan Forrellat, Pitu Manubens, Toni Viñals) que, sense construir cap excusa dramatúrgica, vivien cada tema que cantaven. Amb una direcció escènica sòbria però acurada (proposada per Alejandro de los Santos, Diego Rodríguez), mantenint equilibris entre els vuit components i posant-los al millor dels llocs possibles a cada un dels intèrprets. Les partitures de Sondheim es remunten dècades enrere, des de (per exemple) la lletra de West side Story (que es va cantar en anglès, amb tot l'encert). Pràcticament, la resta s'havien traduït al català. Algunes perquè hi ha hagut versió en català (Boscos endins, Swenney Todd...), d'altres, simplement per l'encant de posar a prova l'enginy musical dels traductors per acabar reposant en un calaix. Fins dilluns passat. És evident que la música de Sondheim, prou enrevassada, té uns vasos comunicants inequívocs. El públic que omplia l'Amfiteatre Grec (es van exhaurir les localitats setmanes abans de la funció única) connectava en funció de la seva vivència musical. Els més grans van aplaudir Sweeney Tood, o les referències a Boscos endins. Altres captaven la tonada del West Side Story o de Company (que recentment s'ha tornat a representar a l'Apolo)Diuen que Sondheim era un compositor que celebrava els actors que cantaven, més que no pas els cantants que actuaven. En els primers, hi ha el rastre del personatge tambe quan calla. I dilluns passat, sense cap context que afiancés una cançó, va ser un reconfortant exercici que cada peça flotés com una boia independent en aquest mar de Sondheim. La ironia i les mínimes indicacions de moviment i posició, molt eficaces, donaven el pes a la música i a la interpretació dels cantants. Capítol a part, mereix una dúctil orquestra sota la batuta d'un entusiasta Xavier Torras que sap encomanar la gana de musicals.A l'amfiteatre Grec, li senten millor les versions orquestrals dels musicals que, posteriorment es representaran a Barcelona (es pdria haver provat amb repetor l'operació de La tienda de los horrores per a la divertida Golfus de Roma, de Sondhiem, que esclatarà aquest setembre). Però, puntualment, una vetllada fent una selecció de peces del compositor que va renovar el concepte de musicals, també es un plat ben saludable. El públic el va apalaudir amb generositat.

La relació entre Stephen Sondheim i Catalunya és ben estreta. Cap altre dels grans autors del teatre musical internacional ha tingut una presència tant llarga i sostinguda a la cartellera catalana. El Golfus de Roma de principis dels 90, el grandissim Sweeney Todd del Centre Dramàtic de la Generalitat (estrenat el 1995 i amb diversos 'revivals' posteriors) o el Company del Lliure (1997) són tres grans fites autòctones d'aquest grandíssim compositor novaiorquès de qui s'han estrenat, en català, moltíssims altres textos com Casem-nos una mica (1993 i 2013), Assassins (1997) o Merrily We Roll Along (2006), entre d'altres. Amb aquest historial no és estrany que se li rendeixi un homenatge, pràcticament vuit mesos després de la seva mort, a l'escenari del Teatre Grec de Montjuic, on per cert el 2001 es va estrenar una magnífica A Little Night Music dirigida per Mario Gas amb Montserrat Carulla, Constantino Romero i Vicky Peña com a caps de cartell. A Sondheim Night Music és, en primer terme, això: un tribut a un dels noms que ha canviat el curs de la història del teatre musical a partir, en bona mesura, de la ingent quantitat de material que, afortunadament, en tenim en català però recorrent, si cal, a l'anglès original per oferir una visió global de la feina del mestre. D'aquí que el repertori inclogui el Tonight de West Side Story, una mostra del Sondheim lletrista; el Sooner or later de la pel·lícula Dick Tracy; o, per acabar, l'extraordinària Sunday de Sunday in the Park with George. Amb un repertori extens i intens, aquesta nit musical proposa un viatge molt complet per l'obra de Sondheim, fet a partir de l'admiració per la seva creació i de l'expertesa en la materia d'un Xavier Torras brillant també com a director de l'Orquestra Pops Symphony. En la seva estrena al Grec la proposta va arrancar un pèl dubitativa però ràpidament va guanyar velocitat de creuer i va acabar demostrant-se no només com un homenatge nostàlgic sinó, sobretot, com una reivindicació del talent del musical de l'escena catalana i en català. En un moment en què es podria pensar que el gènere passa indefectiblement per les franquícies i el màrqueting i que, com en tantes d'altres coses, Barcelona ha perdut definitivament el tren, l'espectacle esdevé una carta de recordatori del que va ser el teatre musical català i en català. I així, en escena, una majoria d'actors que s'han hagut de buscar la vida professional lluny de casa interpretant amb consistència i, en molts casos, amb brillantor temes que sovint poc amables musicalment i requerits d'una gran tècnica. A destacar, el Send in the clowns de Frank Capdet; el Sweeney Todd de Pitu Manubens o la coral Dos dies a la finca (A Weekend in the Country de A Little Night Music), sense oblidar la lliçó de taules de Roser Batalla, arribant amb intel·ligència actoral allà on costa que arribi la veu.A Sondheim Night Music és una suma de talent musical i vocal que faríem bé de canalitzar en favor i benefici de l'escena d'aquí. Naturalment calen productors arriscats i estudiosos de mercat menys 'hipsters' dels que tenim. Però una bona manera de començar seria donar més vida a aquest espectacle nascut al Teatre i al Festival Grec però amb potencial per expandir-se —tècnicament escalat, no cal dir-ho— més enllà de Montjuic.