La mala dicció

Vist el diumenge, 1 d'octubre de 2023 al Teatre de Lloret de Mar.Prenent com a punt de partida les disquisicions de les bruixes que prediuen el futur de Macbeth (que forma part de la trilogia més reeixida de les tragèdies de Shakespeare) tenim a tres personatges que llancen sense aturador el seu missatge discursiu, fent de les paraules (i el poc o molt joc que poden donar) la única bala de la que disposen per a enganxar al públic. Què els està passant? Que tenen un text a dir (això sí, s'ha de reconèixer, mil·limetrat com una partitura en els gestos i les entonacions) que vol fer-nos reflexionar sobre les contradiccions humanes, les de l'individu, i les de la societat.Compten amb un cert ajut de tres instruments que hi ha a l'escenari, un d'ells -per a mi el que dóna més joc- un acordió a les espatlles d'un d'ells. I d'un fons negre que recorda un cel estrellat, exactament igual que el seu vestuari. Així, el que ressalta són els seus caps i cares, i també les seves mans. D'aquesta tirallonga de frases i aclucades d'ull al públic (un públic que ha de tenir un nivell mínim) caldria destacar alguns moments que desperten el somriure, i sobretot quan tot apunta a que estan fent bromes sobre un joc sexual/sensual, la riallada. La conclusió és la clara decepció de nosaltres mateixos, altre cop, tant com a individus com a part d'una societat.Es pretengui o no, la falta d'un fil argumental intel·ligible (al menys per a mi) t'aboca a gaudir de cada petit moment, que de seguida queda esborrat pel següent. Una característica d'aquesta proposta és que no pots distreure't ni un moment, sense el risc d'haver-te perdut alguna cosa.Per a posar un exemple, és com si haguéssim preparat una base de teatre de l'absurd i li afegíssim notes dels jocs de paraules de Joan Brossa i aromes del còmic i actor francès Raymond Devos, així, com si estiguéssim descrivint un vi que no té explicació racional, sinó el que ens desperta.Però em temo que, entusiasmats com sortien molts dels espectadors, la majoria no recordaran pràcticament res passats uns dies. Com quan et diuen 'de què anava l'obra?' i ets incapaç de fer-ne una descripció coherent.Sense menystenir tot el talent de la gent que hi ha intervingut, des de l'autor al director, els intèrprets, tècnics i la resta de la més que àmplia fitxa artística que ha intervingut per posar en peu aquest muntatge precís com un rellotge suís, escric aquestes paraules en defensa d'un argument, d'un fil conductor dramàtic, que faci memorable per al nostre jo emocional un text que va dirigit (sense treva) més al nostre intel·lecte.

Al principi existia la paraula, però després la paraula es va fer carn, i teatre. Jordi Oriol remata el seu evangeli escènic amb 'La mala dicció', tancament de l'audaç 'Trilogia del lament' que aquests dies s'ha pogut gaudir íntegra al Lliure de Gràcia. La nova peça corona un dels exercicis escènics més fascinants dels darrers anys, una orgia lingüística en tota regla que recargola de forma sonora i semàntica el català fins a portar-lo a quotes inèdites.LLEGEIX LA CRÍTICA SENCERA AL MITJÀ

Jordi Oriol tanca la seva trllogia de trames de Shakespeare amb aquest particular Marc-Beth: La mala dicció. Està ben trobat perquè no hi hauria trama sanguinària sense la lady del costat. El protagonista seria només un general escocès més que havia tingut un malson sense la seva muller que el tempta a fer realitat el somni, a forçar el destí. Jordi Oriol podria haver tancat la trilogia amb un Ricard III i pronosticant “el meu regne va cap avall” (pervertint la frase “el meu regne per un cavall”) abans de la caiguda definitiva del teló però ha preferit jugar amb el personatge més maleït (però no geperut, com l’anterior) per la parròquia teatral. Com a tràgic final, Jordi Oriol arremet amb tot. Fins i tot amb el d’adalt l’alt-vertí-gen (Xavier Albertí ha estat el director de les tres): Fereix de mor el seu rei, que abans l’havia inclinat cap a grans honors i celebrades batalles (també amb encàrrecs al TNC com La niña gorda de’n Rusiñol o amb Esquerdes, parracs, enderrocs que signaria Oriol amb tot un Carles Santos) i s'erigeix com el nou amo de les seves paraules i fets.El dramaturg, director i actor compta de nou amb Carles Pedragosa (un habitual a les producions de la companyia IndiGest i que ja l'acompanyava a L'empestat, premi BBVA de teatre 2017 i que també despunta com a actor excèntric a Europa Bull) i amb Paula Malia (Mafia, La importància de ser Frank, o directora musical de F.A.M.Y.L.I.A, com un dels puntals de The Mamzelles). Són un trio estàtic ben curiós que pràcticament no es mouen tot i que transmeten els dobles sentits amb una dicció ben clara (trencant el perill del títol; sovint elpúblic critica les darreres fornades d'actors de cine i de tele que no saben projectar la veu a l'escena) i una intenció actoral sublim. Viuen en la nit del cel estrellat i rimen pensaments i contradiccions existencialistes divertides amb les notes i uns instruments que podrien haver sortit del més enllà. El treball aconsegueix retorçar les paraules per a quadres dramàtics com la pèrdua del fill. El to i la cantarella dringa de la mateixa manera però les paraules, llavors, agafen una densitat i profunditat que s'escapa de la divertida superficialitat juganera: es demostra que aquesta provatura té recorregut també, puntualment, per a quadres carregats de dolor i abisme emocional.El perill de les obres de Jordi Oriol és que sempre hi ha plecs dels jocs de paraules per descobrir. Que recomanaria una segona assistència per detectar quina idea s'ha quedat en les vores del vestit. El dramaturg s'inspira en la trama de Shakespeare, és clar, però força les paraules a què reflexionin sobre fets d'actualitat (des de la mascareta de la pandèmia per veure teatre a platea fins a les amenaces del canvi climàtic). Hi ha un efecte Jordi Oriol malaltís. Que dura, ben bé, 48 hores, pel cap baix. Tothom vol entrar a jugar a deconstruir les paraules i trobar-hi significats antagònics. Com qui juga contínuament a l'Enigmàrius provant de trobar la paraula d'una definició surrealista. Aquest joc reivindica i dignifica la paraula, encara que sigui per pervertir-la. Per això, Shakespeare és una deu inabastable, perquè pertany a un teatre isabelí on es mata l'ètica esquifida. I els reis i descendents cauen entre caixes (és "evident", si li arranques les dents, el personatge quedarà com un avi desdentat). Com es diu a La mala dició de l'amor s'agafa l'a-morT i s'arrenca l'última lletra. Així, com una daga, aquesta es clava enmig de la moral, per a esdevenir-la MorTal.Les bruixes adverteixen que el regnat de Macbeth s'allargarà fins que el bosc ataqui el seu castell. Sembla un destí impossible. Jordi Oriol, com aquest Marc-Beth, caurà sucumbit per les paraules. Se li amunteguen al seu voltant, traient-li la respiració i tot significat. La Natura cuidarà l'Univers millor que l'home. La humanitat, mentre, es deixarà enganyar per les paraules que, buides, es converteixen en arma llancívola, dins d'una cova i amb unes ombres terrorífiques que recordin el mite de Plató. La paraula va enaltir l'home; l'home ha estripat tant els mots que els hi ha tret el sentit. Tràgica (i lúcida) conseqüència que aboca l'escena a l'absurd. Un hi veu una tifarada, la vol pronunciar per avisar als companys, diu "merdra" com aquell Ubú rei d'Alfred Jarry, s'hi ensopega i hi cau a sobre, ben empastifat. Lady convida a que el general acapari el Fat (el destí). Tots tres fan un trio i, davant la mort de l'Alt-vertígen poden aclamar que han triomFAT. Hi vagin i entendran millor l'acobàcia hiperbòlica lingüística.