La dona que va cridar tant que es va buidar

Darrera qualsevol producció que parteix de zero, sense subvencions, un espectacle de creació, no un encàrrec, no un espectacle co-produït, esdevé una feinada que sols la gent que hi està a dintre ho sap. Moltes hores escrivint, moltes hores assajant, moltes hores produint. Moltes hores i encara més. I sense saber mai si això arribarà a algun lloc, si es podrà portar a l’escenari d’algun teatre. Precarietat e incertesa eterna. L’espasa de Damocles sobre el cap. I la sensació de que això no millorarà pas. Però malgrat tot les companyies persisteixen. És la seva vida, la seva feina. I aquesta és la vida de la Maria Ten, una dona que crida les seves misèries com actriu. Però sobretot com a DONA actriu, que conviu amb les seves inseguretats i alts i baixos emocionals. Maria Ten es buida a la Sala Fènix, posseïda per quatre personatges d’Àngel Guimerà. És “La dona que va cridar tant que es va buidar” de la Companyia Les Fugitives.Ha estat la meva primera vegada a la Sala Fènix. És un crim que no hi hagués anat fins ara. La sala és molt acollidora, petitona però amb encant. I que passin a una pantalla el tràiler de les obres que es faran durant la temporada em sembla un encert. Després llums apagades, foscor absoluta, i d’entre aquesta, sorgeix a mitja penombra l’actriu i denuncia que “quan estàs plena de merda sols pots cridar”. Dit i fet. A l’altre costat hi ha una espècie de faristol amb una urna plena d’aigua. Un crit sota l’aigua per començar a expulsar el dolor. Un crit que precedeix al ball amb el qual, a ritme de techno, va expulsant tot allò que li fa ràbia. Un seguit d’escopinades que van contra el masclisme i el patriarcat (li fa ràbia els homes encantats de conèixer-se o les pel·lícules romàntiques que li agradaven de petita) o contra actituds més quotidianes (li fa ràbia el passos de zebra en diagonal o els despertadors que sonen abans que toqui). Aquets dos rituals es repetiran tres vegades, en els moments precisos. Però després d’aquest inici explosiu, entrem a la història viscuda en primera persona per la Maria Ten. O hauria de dir Àgata.Aquest dona que s’ha buidat de tant cridar no és una dona sinó que en són quatre. Quatre veus que habiten en un mateix cos perquè entenguem la bogeria de la vida d’aquesta actriu. Però no són quatre veus qualsevols. Àgata (“La filla del mar”), Marta (“Terra Baixa”), Maria Rosa (“maria Rosa”) i Blanca (“Mar i cel”), quatre heroïnes de quatre obres escrites per Àngel Guimerà. Ten connecta amb aquestes dones per què complementin la seva història amb passatges convenientment adaptats. La Marta vol pujar un cim i abandonar la Terra Baixa; la Maria Rosa sent que va a remolc dels demés, que és una altra persona i que la ha abandonat la intuïció; la Blanca vol fer-se sentir, ser la protagonista de la història. Però l’Àgata no és una veu que ressona a Guimerà, sinó el verdader alter ego de l’actriu, la veu de la Maria Ten en que despulla les seves misèries com a actriu i com a dona .La història és la de l’Àgata/ Maria Ten, narrada en primera persona, en que explica com de complicat és tirar endavant la seva carrera com a actriu: des de presentar un dossier d’un espectacle per un festival amb cara i ulls, a la frustració per una mala funció o un càsting que no ha tingut temps de preparar com calia. Però aquesta veu és un testimoni d’una dona que viu en una constant muntanya russa d’emocions, que s’enfronta també al seu període i al desgavell hormonal que suposa. És el retrat més íntim i emocional d’una dona que ha de lidiar amb les expectatives posades sobre ella mateix i sobre el seu entorn. No hi ha una crítica, una denuncia continua contra el patriarcat, sinó més aviat un descens a la quotidianitat d’aquesta dona. Un retrat íntim i emocional d’una actriu al segle XXI. Si bé hi ha el personatge masculí de la seva parella, dibuixat per la pròpia Àgata, no ho està com si fos un antagonista, sinó. fins i tot, com una víctima dels estirabots de l’Àgata. Tanmateix a la pròpia Àgata li fa ràbia que després s’hagi de sentir culpable. Les emocions de l’Àgata (i les hormones que van fent de les seves) són tant pures i transparents que no pots fer res més que empatitzar-hi.Mentrestant, les altres veus van dient la seva. Darrera les paraules d’aquetes tres heroïnes tràgiques si que s’hi llegeix una crítica contra el patriarcat, mariners, pirates o pagesos, que les releguen a viure sense aspiracions, sense poder pujar, fer sentir la seva veu..., sense que es puguin realitzar com a dones com si que fa, tot i els entrebancs, l’Àgata. Però la tensió en que viu l’Àgata la porta al poble dels seus pares, davant la mar que la calma. El clímax es dona quan totes les veus convergeixen, com si es tractés d’un final de camí. Ja saben com acaba el personatge d’Àgata a “La filla del mar”? Però un cop la dona es buida sols es pot omplir de llum, mar i aire. I de petites victòries. La història què explica la Maria és meravellosa, senzilla i directe als ronyons. Però ho és també per la seva posada en escena. Una escala serveix per molt: recolzada en horitzontal entre dos graons com si estigués treballant asseguda al sofà amb l’ordinador; enfilada al capdamunt, abraçada al cap de l’escala, amb actitud poruga; i moltes més posicions que serveixen per veure a la protagonista en un indret o altra. A un costat està el faristol amb l’urna plena d’aigua, a l’altre banda el micròfon des d’on escopirà tota la ràbia que sent. I davant, un petit reclinatori, des d’on l’Àgata en treu un llençol blau, la mar sobre la que s’abraonarà. Quatre elements que aporten nous sentits, nous paisatges a les paraules de l’actriu.I tanmateix, res seria igual sense una interpretació tan sentida, preciosa i combatent com la que té la Maria Ten. És la primera vegada que veig aquesta dona i ja friso per tornar-kla a veure. No és sols la seva presència, és la seva vulnerabilitat, la seva ràbia i sobretot la seva forma de multiplicar-se en les diferents veus que fa sense que quedi ridícul, ni paròdic. Cada veu encaixa amb un caràcter de dona diferent. Però al final, dins del cap d’aquesta soferta actriu hi caben totes aquetes heroïnes tràgiques que reclamen pujar al cim, seguir la seva intuïció i ser protagonista de la seva vida. Maria Ten, la companyia de Les Fugitives... Els teatres són vostres!

Un interessant monòleg, en el que es donen la visceralitat i la reflexió i en que l´actriu Maria Ten demostra la seva versatilitat interpretativa desdoblant-se en quatre noies diferents. En la seva vesant de directora, l´autora-actriu, demostra un bon sentit del ritme, un adequat sentit de l´espai i un encertat enginy en saber jugar amb una escala metàl·lica plegable (metàfora d´arribar al cim, d´aconseguir l´èxit?). Aquesta escala és utilitzada per donar sentit i volum als espais on la-les protagonista-es dona vida a les seves reflexions Ho fa de forma tan convincent que acabes oblidant l´escala, i veient la cambra, el sofà, la cadira, el refrigerador, el camí de muntanya, la platja i la immensitat del mar.A costat i costat de l´escenari, un micròfon i una llum-pampalluga de discoteca i a l´altre una peixera il·luminada….on la protagonista crida la seva ràbia i vesa l´adrenalina, ben sonora al micròfon, ben sorda i reprimida a la peixera. Darrera l´escala, que ocupa el centre, al fons de l´escenari els noms de les diverses protagonistes que s´encenen quan arriben les seves escenes respectives.L´una una aspirant actriu que es desespera enviant dossiers buscant feina, arriscant la seva relació en parella i amb la necessitat de demostrar-li i demostrar als seus pares que el seu somni-vocacional és real i té sentit. ¿Que passaria si la protagonista de La filla del mar, d´Angel Guimerà, l´Agata fos una aspirant a actriu del segle XXI?.L´altre buscant el camí de l’èxit, triomfar, arribar al cim, però sense saber exactament quin es el camí. Una tercera que es mostra molt insegura i creu però te por de seguir la intuïció, presonera del dubte, sempre el dubte, la por a equivocar-se. La quarta, empresonada per complexes que la fan parlar de forma sofisticada, buscant conèixer i esta al costat de les persones d´”èxit”, però saben que els personatges secundaris són només per omplir i que mai ningú se´n recorda d´ells.Es un crit, son unes reflexions vitals, de persones joves, però moltes de les seves angoixes, de les seves pors i les seves inseguretats, les podem traslladar a qualsevol edat. Reflexions que tots-totes ens fem en molts moments de la nostra vida.Maria Ten i el talent compartit de Les FugitivesMaria Ten va fundar amb Judith Corona i Laia Pujol, el 2016, la Companyia Les Fugitives. Les tres es van titular a l´escola Nancy Tuñón i Jordi Oliver. Son tres lluitadores, tres actives i talentoses Mosqueteres que ni falta els hi fa en D´Artagnan. El camí es fa caminant i no han parat de crear i portar endavant projectes, fent-los realitat. Fruit del seu talent i del treball compartit, respectant la independència de cadascuna, han creat tres microteatres, cinc obres de teatre, un espectacle de carrer i han obert un espai propi, la Sala Siconi (Rosselló, 461).El primer espectacle, Nas vermell (2016), es va representar al Centre Cívic Fontana i desprès va sortir de gira. A continuació, Soc puta, i què? (2017) (Sala de Teatre de la Universitat Autònoma de Barcelona i gira. Segueix, A la merda el 3.0! (2018), als MicroTeatre, el mateix any, Veu de dona, a la Sala Atrium i gira. El 2019, Sibil.la, espectacle de carrer, presentat al Festival Estació Escenik. Del 2018 al 2021, representacions de Dona de foc en diferents llocs i gira. El 2021, estrena de La dona que va cridar tant que es va buidar (Sala Siconi i Sala Fènix). Fins el 24 d´octubre i al Teatre Tantarantana, podeu veure el seu darrer muntatge col.lectiu, Te deix la mar com a penyora, basat en la reconeguda novel.la de Carme Riera. Es una producció de Les Fugitives, en la que la dramaturgia és de la Judith Corona i Maria Ten, qui co-dirigeix amb la Laia Pujol, que també ha fet l´escenografia i el vestuari. Judith Corona, actua junt a les actrius Gina Clotet i Rafaela Rivas i Clara Gorrias (veu i teclat).Maria Ten a més, es llicenciada en Periodisme i compagina les seves actuacions com a actriu, directora, participacions en diversos curts i audiovisuals, amb la seva tasca de narradora oral per Llibreries i Biblioteques.Fins el dia 24 d´octubre i al Teatre TantarantaPer saber-ne més d´ella i d´elles, us aconsellem que consulteu les seves cuidades pàgines web, www.mariaten.cat i www.lesfugitives.cat  text: [email protected]  

Maria Ten signa un monòleg que alterna cops de ràbia i adrenalina amb una narració tràgico-còmica sobre la seva insistència en el món de les arts. Que estigui aquestes setmanes a la Sala Fènix (i que la companyia Les Fugitives tingui una altra temporada al Tantarantana en breu amb Te deix amor la mar com a penyora) és una evidència que la constància dóna resultats. Aquesta companyia ja van ser el 2018 a l'Atrium amb Veu de dona, una peça que, en realitat, ja defineix bastant bé aquest La dona que va cridar tant que es va buidar. Ten, que s'ha escrit dirigit i interpreta el paper, aconsegueix atrapar amb les proclames de tot el que li fa ràbia i del que se sent presonera. I per desempallegar-se'n balla i salta per, tot seguit, fer un crit dins d'una peixera. Les bombolles silencien el crit mentre mostra una boca oberta, rebel·lant-se. Molt més pausat (i un punt divertidament patètic) és la vida de les quatre noies que representa, sempre voltant una escala plegable (que simula la fama, presumiblement). Cada personatge des del seu esglaó de prestigi i popularitat reivindica el seu dret a existir i a poder sobreviure la seva afició amb dignitat.Àgata és l'actriu protagonista que perd les hores de son per enviar dossiers a festivals que les convidin. Arrisca la seva relació de parella i confia que algun dia podrà mostrar als seus pares que tenia raó en perseguir el somni; Marta és la que espera emprendre un camí que la dugui al cim amb el dubte sempre que sigui el camí erroni; Maria Rosa també és insegura i evita seguir la intuïció (i despres se'n lamenta); i Blanca és l'enveja que aspira a superar les incomoditats terrenals i poder dialogar, de tu a tu, amb les grans estrelles de l'art. Sap, però que els personatges secundaris són només per omplir i que mai ningú pensa en ells. Vaja, demana el seu espai com a Rosencratz i Guildersten són morts, de Tom Stoppard.Perseguir un estel; guanyar-se un espai en els repartiments de prestigi. Demostrar el talent davant d'un grup de desconeguts (com més ampli, millor) és, potser un viatge innaccessible. I per això, Àgata en un moment de crisi, decideix tornar al mar, al costat de la casa dels pares, que és el que la calma. S'adona que les escales són un miratge, un engany i veu que podrà fer un bon bolo quan ella se senti tant segura a l'escena com dins del mar. Maria Ten manté intacte el seu entusiasme i costa disgregar la protagonista de l'actriu però això encara fa més tendra la funció. En tot cas, demostra el geni en un discurs contundent, generacional, d'incerteses que l'agobien. Fins que es dissol en l'aigua. Cada dia és un nou pas, cada pas un nou camí. Àgata/Marta/MariaRosa/Blanca i Maria Ten, des de la seva vulnerabilitat reconeguda, ho han entès i estan disposades a traçar una trajectòria que les empoderi. Són veus que encoratgen i necessiten ser escoltades.