El bar que se tragó a todos los españoles

Pel Teatre Lliure ha passat com un vendaval la fabulosa energia d'El bar que se tragó a todos los españoles, una comèdia que és alhora una road play pàtria i un cant a la vida. El dramaturg i director Alfredo Sanzol, amb una fórmula màgica feta d'humor, lirisme i tendresa, homenatja el seu pare i es passeja per l'Espanya dels anys seixanta. Sona una ranxera i l'escenografia d'Alejandro Andújar, hiperrealista i versàtil, s'allibera de la reixa que l'oprimeix; comença a obrir-se i a mutar, per acollir cada cop més històries i personatges, en un continu procés de canvi i construcció. Ja sigui a Texas o a Madrid, el bar esdevé nucli de reunió i d'intercanvi, el lloc on els personatges poden riure, filosofar i rebre la trucada que els canviarà la vida. L'espectacle, que supera l'estructura en forma de recull o concatenació de contes escènics —dominant en espectacles anteriors de l'autor— per supeditar diferents episodis o aventures a una unitat superior, ofereix un treball coral admirable que orbita a l'entorn d'un gran protagonista, Jorge Arizmendi, personatge lliurement inspirat en el pare d'Alfredo Sanzol. Val a dir que la figura paterna apareixia també, en clau efímerament autoficcional, al final d'En la luna (2011) i era motor d'escriptura a La calma mágica (2014) —on amollava, des de la ultratomba, afirmacions tan lapidàries i emocionants com “no podemos aprender a ser adultos, solo podemos aprender a ser huérfanos”—. Amb la seva insuperable interpretació d’Arizmendi, Francesco Carril, il·luminat amb aquella aura d'innocència i bonhomia que ja li coneixíem de les pel·lícules de Jonás Trueba, afegeix una nova fita a la seva fulgurant carrera teatral. Aquí, en el paper d'un capellà que ha demanat la dispensa i viatja del sacerdoci a la llibertat, es mou entre el còmic i el galant que no sap que ho és. Als seus trenta tres anys, el personatge és un optimista irredempt que té pressa per recuperar el temps perdut —“Tengo que vivir mucho y rápido”— i que enamora pel seu candorós apassionament. En aquest pelegrinatge iniciàtic, en què el bar funciona com a metàfora del país, Camila Viyuela interpreta Nagore, filla del protagonista evocat i, per tant, màscara de l'autor. Al seu costat, Jesús Noguero encarna un barman fabulador, ubic i intemporal, i també Evaristo, el tiet que transmet o llega un relat força contaminat d'invenció; i és que, tal com deia un personatge de La respiración, la ficció és el millor entrenament per a la realitat. Ja coneixem la facilitat que té Sanzol per col·locar en les situacions més diverses i prosaiques un enfilall de reflexions existencials d’allò més inspirades; això passa també amb les sentències inicials amb què Nagore, jove dramaturga i transsumpte de l'autor, intenta explicar o, més aviat, imaginar la transformadora aventura del seu pare, un excapellà navarrès que va aprendre a fer-se càrrec de la seva llibertat. A la primera part de l'espectacle, el bar muta i viatja per països i continents. Al poble d'Orange (Texas), Jorge Arizmendi treballarà com a venedor d'aspiradores i és així com coneixerà una parella de grangers, interpretats per Albert Ribalta —és formidable la composició postural, còmicament il·lustrativa quan no directament commovedora, d'aquest actor en tots els personatges que encarna— i Elena González, també molt convincent en els diferents papers que assumeix. La peripècia que il·lustren entre els tres correspon a un episodi que ja ha estat evocat en altres peces de Sanzol —si bé se situava en altres latituds o incorporava motius tan exòtics com el de la poció miraculosa—: els grangers veuen el jove com una mena de reencarnació del seu fill mort i estan disposats a fer-lo hereu del ranxo. Però el capellà opta per emprendre un viatge a San Francisco i ensopega on the road amb personatges pintorescos i carismàtics, com el galdós dealer que pronuncia les rèpliques més mihurianes de la nit i que, a banda de prendre-li els diners al navarrès, li arrenca una cita de Walt Whitman i una confessió intempestiva; o com el “pájaro negro” que canta blues al Blue Moon, prop d'El Paso —l'interpreta Jimmy Roca, que més endavant assumirà un convincent Martin Luther King—. Entre els nombrosos consells i recomanacions que rep el protagonista en la seva fugida endavant, destaca l'afectuosa i sàvia exhortació del rei del màrqueting, Claus Sluter, quan li suggereix que té dret a mantenir ocult el seu secret i fins i tot a mentir, per tal de protegir la delicadesa del moment que està transitant. A El bar que se tragó a todos los españoles, tots els personatges se situen, en un moment o altre, en estat d'eloqüent revelació. Així passa amb la cambrera filòsofa que disserta sobre l'obra d'art que sap crear amb la seva escolta; o amb Margaret Miller, la femme fatale amb qui el capellà perd la virginitat. Tots dos personatges els interpreta Nuria Mencía, amb una vehemència i una dicció úniques.A la segona part, el trencaclosques escenogràfic combina i integra espais tan diversos com una centraleta de telèfons, el bar d'El Pardo, la consulta d'un ginecòleg, l'aeroport de Fiumicino, una pensió romana o les estances del Vaticà. La muntanya russa de l'enamorament entre Jorge i Carmen, una jove madrilenya tan tossuda, expansiva i loquaç com ell —interpretada amb elegant i encisadora naturalitat per Natalia Huarte—, els fa transitar per cites i converses atropellades, encantadorament espontànies, així com per aparts molt expressius i graciosos en què confessen al públic fins a quin punt se senten atrets per l'altre/a —“Me gustaba tanto su olor que me empecé a marear un poco”—. Però, al costat del mòbil amorós, cobrarà protagonisme la urgència per obtenir la dispensa papal, que centrarà una trama més trepidant, violenta i enrevessada, fins al punt que un estripat i hilarant capellà anomenat Txistorro —genial creació de David Lorente— arribarà a dir que “la moral es para los buenos tiempos”. El bar que se tragó a todos los españoles diu molt del país del qual va haver de fugir Jorge Arizmendi per aprendre a fer-se responsable de la seva llibertat. Alfredo Sanzol busca oferir una mirada guaridora i lliure de ressentiment, que faciliti encarar el futur amb lleugeresa i optimisme; d'altra banda, l'accés als espais mentals dels personatges li permet vehicular algunes de les reivindicacions més explícites —particularment les feministes— que, reprimides o impròpies d'una interacció dialogal a l'Espanya franquista, connecten amb el públic per la via directa de l'apart. El discurs dels personatges, propens al lirisme de barra i a un humor sincer i imprevist, a mig camí entre la xerrameca informal i la transcendència, és servit per la potència i la precisió enunciativa dels intèrprets, que, tret de la parella protagonista, es desdoblen en multitud de rols més o menys episòdics. L'espectacle ofereix una execució brillant en tots els sentits, amb interpretacions magistrals, caracteritzacions esplèndides i veloces, pinzellades costumistes, tot hàbilment coreografiat per Amaya Galeote i amb música de Fernando Velázquez. El bar de Sanzol és un lloc inigualable per quedar-s'hi a viure i un èxit rotund que mereix tots els reconeixements. Article publicat a Núvol el 5 de maig de 2021

Alguna cosa tenen els bars que donen per a construir cíniques farses. Ho va fer Lluïsa Cunillé amb El bordell (Lliure, 2008), per exemple. Alfredo Sanzol intueix que els bars és l'únic que agermana les dues Espanyes (la republicana i la franquista) irreconciliables. Alfredo Sanzol s’ha estrenat com a director artístic del Centro Dramático Nacional presentant una peça pròpia. Honest com és, ha volgut que sigui la seva carta de presentació. Segurament, la capacitat de producció li ha permès gaudir d’uns recursos escenogràfics molt vistosos. Però no sempre això casa amb el teatre íntim, senzill, sentit de Sanzol. La road movie escènica té els moments culminants en els monòlegs, allà on finalment Sanzol és més transparent i lúcid alhora. L’autor parteix d’una anècdota personal d’un secret familiar, descobert massa tard. Sense arribar a molestar, tanta porta i mòduls desplaçant-se, descentres. Per explicar la confrontació de les dues maneres d'entendre la Guerra Civil no cal viatjar fins a Texas o al Vaticà. Ni representat l'operació de despatxos i més despatxos. N'hi ha prou amb una simple rèplica quiexant-se d'aquesta perversitat divina. En el continu trànsit de mòduls que van transformant l’escena, amb elements de realisme nostàlgic (les rajoles florejades a les parets, els rotllos de paper de vàter als lavabos, la barra omnipresent, els telèfons de rosca...) apareix intermitentment la sotana que el seu pare els va amagar, als germans. La mateixa que el protagonista penja, amagada en un lloc íntim: Ha entès que no vol ser mossèn i ha demanat la dispensa però no li arriba mai, i ell mentrestant va refent la seva vida (amb por a sincerar-se del que penja al lavabo).En la divertida penúltima escena d’acció es destapen les pudors de corrupció del Vaticà. La burocràcia vaticana només es mou amb incentius, per les bones o no tant per les bones. La peça manté el to quasi vodevilesc de La tendresa però per sota, contínuament batega l’adjectiu precís i la imatge poètica i quasi desesperada de dos enamorats que lluiten contra els elements terrenals. Sanzol és un contista de personatges tendres (Delicades) que, ara, ha posat al límit en una mena de Rue del Percebe 13 fent-los voltar per mig món. La sotana és quasi insultant. El que compta, i costa de trobar a vegades, és la incapacitat de discutir sense prejudicis les dues Espanyes, als anys setanta. Les rajoles del vàter són antigues; el conflicte es ben latent, avui.

Es diu Jorge, quan tenia 12 anys el van fer entrar al seminari, i ara que ha arribat a l'edat de Crist ( trenta-tres anys; us ho dic per si esteu una mica verds en temes evangèlics), ha decidit renunciar als vots sacerdotals. Quelcom no impossible ( el papa Joan XXIII havia facilitat les coses en aquest sentit ), però si notablement complicat. Especialment, si eres un espanyolet del 1963 nascut a un petit poble de Navarra, com ho era per aquella mateixa època el pare del dramaturg Alfredo Sanzol, Aquest pare, les coses que va explicar, i les coses que es va callar, es troben a l'origen d'aquesta estupenda faula amb format de " road play " que recorre com si res els espais oberts de Texas, arriba fins a la California dels anys 60 en la qual podies trobar-te fent el ridícul amb la cara pintada al pitjor estil "blackface" davant del reverend Martin Luther King, i de tornada al vell continent, acaba mostrant-nos amb humor delirant i salvatge les cloaques vaticanes , en un episodi que si no fos tan divertit, faria fins i tot tremolar al Michael Corleone d' "El Padrí. III" . I tot plegat, sense sortir mai d'aquest bar tan espanyol i alhora tan viatger que adopta les més variades formes escenogràfiques sense perdre mai del tot la seva inconfusible fisonomia. Sanzol aconsegueix que per la barra d'aquest bar hi passi a ritme ben àgil el costumisme més genuí  revisat de la forma més personal . I la parrafada alliberadora amb tocs mig poètics, administrada amb prou talent com per a evitar la pedanteria que podria prendre en altres circumstàncies. I l'evocació del pes feixuc d'aquella Espanya terrible i dictatorial que li havia fet creure a bona part de la seva població - a cops de repressió, censura i execucions - que allò, era la pau. Mentre en Jorge ( un excel·lent Francesco Carril) intenta alliberar-se de la sotana, la comèdia de Sanzol -tres hores que passen d'una volada- s'allibera d'esquemes prefixats per tal d'oferir-nos una mena de gran fresc itinerant de tota una època... que potser continua estan massa present a la barra de masses bars.