Els ulls de Dalton

Iñaki Garz torna al món de la parella. Una altra vegada a través d'un espai que flirteja amb la sordidesa i el desengany. Però amb una tendresa i intriga, molt ben administrada. Si a Si planeas vengarte, cava dos tumbas, els dos personatges comparteixen llit en una conversa carregada de fèl (dialogat o insinuat), ara els protagonistes no es toquen en cap moment. Tot passa a través d'una conversa de telèfon. Una trucada fortuïta a una línia de contactes que va descobrint-se que no ho és tant. Que en les soledats ferides de J.R. i de Leonor hi ha un dolor que potser podrien curar-se'l l'un a l'altre. Ni que fos per un instant. El telèfon al teatre en una conversa sentimental trasllada al monòleg de Jean Cocteau La voix humaine (que recentment David Selvas i Cristina Plazas nhan fet una nova versió amb En mis manos). Garz opta per ensenyar els rostres dels dos costats del fil. En una relació, cadasu entén i sobreentén a partir del seu punt de vista. I, sovint, no sap posar-se al costat de l'altre. Una parella entén la relació des de llocs difrnts, en colors diferents; és un daltonisme emocional que, en situacions extremes, es converteix en tòxic.La fina línia de telèfon, de conferència carregada de silencis, mitges veritats i algun desig permet anar enllaçant un passat de dos personatges, aparentment molt distants. L'una (Andrea Portella), en una llar ben moblada i; l'altre (Arnau Marín), en un taller embrutit de papers, pots de medicaments i botelles d'alcohol a mig buidar. Hi ha un dolor que els sintonitza en la mateixa ona i que esclata amb les cançons interpretades per Irene Gellida. Si Leonor procura trobar rspostes qu fa anys que la tenen bloquejada, J.R. s'amaga amb el cinisme per allunyar-la, potser perquè no ha aconsguit treure's la culpa de sobre. Que el converteix en un agressor potencial. Només es consola surant entre l'insomni i la borratxera. La peça sap moure's molt bé en les ambigüitats perquè sigui cda espectador mesuri les profunditats dels abismes, de les pors, de la violència soterrada, com a Canto por la muerte de Lili Tofler (Nau Ivanow, 2012).Iñaki Garz transporta l'espectador des de bon començament i el manté en tensió, procurant descobrir cada peça del trencaclosques emocional. Fins a construir la peça sencera. La gravació de casette, que narra la infelicitat i la incomprensió embolcall elprincipi i el final de la peça. Sembla que el Garz director faci un gir al Garz dramaturg en l'últim moviment de l'actriu a escena: la distància física era inexistent? Només és un darrer intnt d'abraçada abans del desenllaç final?