Catarina e a beleza de matar fascistas

El Teatre Lliure va acollir la setmana passada dues de les últimes funcions de Catarina e a beleza de matar fascistas, una creació de Tiago Rodrigues, flamant director del Festival d'Avinyó. L'espectacle, produït pel Teatro Nacional D. Maria II ‒en coproducció amb un munt d'institucions europees‒, arribava avalat pel prestigi d'haver estat inclòs pel New York Times en el seu rànquing de millors obres europees de l'any, i precedit també per la reputació d'haver generat inflamades reaccions en diferents teatres. El públic català, advertit dels antecedents, va voler estar a l'altura de la resta de platees. Rodrigues imagina una ficció al·legòrica que té lloc l'any 2028, quan la ultradreta ja fa sis mesos que ha guanyat les eleccions a Portugal i amenaça de destruir la democràcia a còpia de retòriques populistes i “algoritmes patriòtics”. En aquest context, que s'anirà dilucidant progressivament, trobem una peculiar família que es reuneix un cop l'any per matar un feixista. Els set membres del clan van vestits com a dones camperoles dels anys cinquanta i responen ‒tots i cadascun d'ells‒ al nom de Catarina. Aquest nom compartit evoca i homenatja Catarina Eufèmia, una camperola que l'any 1954 va ser assassinada per un tinent de la guàrdia nacional per haver reclamat un augment de sou, en el context d'una vaga de jornaleres durant la dictadura de Salazar; víctima d'un crim que no va ser mai jutjat, va esdevenir icona de la resistència antifeixista i del feminisme a Portugal. Amb motiu d'una promesa feta al fantasma de la morta ‒la promesa de ser rebels mentre visquin‒, fa setanta-quatre anys que diferents generacions d'aquesta família es troben, en una data assenyalada, per matar un feixista, un acte atroç però tan ritualitzat i programàticament justificat que se'ls apareix ple de bellesa. Enguany la Catarina petita tindrà el dubtós l'honor de matar l'ostatge i fer així el seu baptisme de foc. L'espai escènic dissenyat per Fernando Ribeiro té com a eix una casa de fusta que els mateixos actors desmuntaran per mòduls, obrint-la i ampliant-ne les dimensions fins a deixar ben visible el tronc o pilar central, al costat del qual és costum executar el feixista. La presència d'una gran taula a un costat de l'escenari ‒amb el lema Nâo passarâo brodat sobre les blanques estovalles‒ sembla anticipar un àgape ritual que al final, però, no s'acabarà produint. En un primer moment, els membres de la família ‒Isabel Abreu, António Fonseca, Marco Mendonça, Antonio Afonso Parra, Carolina Passos Sousa i Rui M. Silva‒ es reuneixen a l'altra banda, disposats en una figura gairebé geomètrica ‒a estones, respiren com un sol cos‒ que vindrà a completar la més jove del clan, la Catarina assumida per Beatriz Maia, vèrtex inferior de la composició i element en discòrdia. Les diferents escenes, que inclouen flashbacks, rituals ‒més verbalitzats que escenificats‒ al voltant del menjar, instruccions, controvèrsies i excursos cantats, se succeeixen orgàniques i generen una estranya sensació de caliu familiar, indestriable de la determinació ideològica. En un moment donat, els set rebels es lliuren a una estranya coreografia, una mena de dansa guerrera que dirigeix la neòfita mentre sona De plata de Rosalía. A poc a poc, l'entramat de converses i petites accions ‒que, paradoxalment i irònica, resulten entranyables i fins i tot “honorables”, per la voluntat de donar sentit al gest final i posar-hi “cura”‒ s’anirà orientant vers el dilema de matar o no matar. Els parents i camarades afirmen que la justícia no es fa amb paraules ‒no es dialoga amb feixistes‒ i citen màximes de Bertolt Brecht que exhorten a la lluita: “Aquell que combat pot perdre, però aquell que no combat ja ha perdut”. La noia més jove, destinada a rellevar-los en aquesta “tradició” anual, es revela com una Catarina dubidosa, i el seu dubte permet una àmplia digressió que tematitza la vacil·lació, o el fet de no ser capaç de superar determinades contradiccions ‒la més flagrant és la d'haver de matar en nom de la democràcia‒, i culmina en un intens combat dialèctic entre mare i filla. Tots, persuadits de la bellesa moral de l'acte de matar feixistes, són a l'espera del foc, però Catarina no vol matar. Els actors fan torns per narrar, però qui està més clarament identificat amb la funció èpica ‒i profètica, sentenciosa, imperativa‒ del narrador és Marco Mendonça, que posseeix el poder d'aturar l'escenificació ‒també la música‒ i d'oferir-nos el relat des d'un punt de vista més distanciat, esdevenint mèdium o traductor d'allò que passa en escena. Ell és, de fet, el primer d'adreçar-se al públic per posar-lo en antecedents, obrint-se pas a través de la metàfora del foc imprevisible i la bellesa de les flames. Qui provoca un incendi ‒ens diu‒ qüestiona el futur i també s'arrisca, perquè pot acabar cremat viu. El que passa quan no s'emprèn una acció forta ‒quan no s'encén un foc‒ contra el feixisme és que aquest triomfa i el seu discurs ho repodreix tot. Al final, després de ser alliberat per les forces policials, el jutge ultradretà interpretat per Romeu Costa, que, com a ostatge, ha estat dues hores en escena pràcticament immòbil i sense badar boca, es recompon i avança cap al públic per deixar anar una arenga clarament inspirada en les declaracions de diversos líders de l'extrema dreta internacional. Així, amb una demagògia de manual, tergiversa el sentit de la paraula llibertat, definint-la com un bé preciós i fràgil que només pot ser útil al servei de la majoria; titlla, en canvi, de violentes i abusives les minories, i s'oposa a la “doctrina feminista” ‒la violència domèstica disminuiria si les dones aprenguessin a comportar-se, diu, entre moltes altres immundícies‒. El dia de l'estrena, una bona part del públic del Teatre Lliure, que era conscient ‒per la insistència dels mitjans a repetir-ho‒ de les reaccions que l'espectacle havia generat en altres platees europees, va respondre amb xiulets, crits de “No passaran” i un aplaudiment cada cop més generalitzat per fer callar l'orador; també hi va haver alguna deserció. Sens dubte, la repugnància mostrada envers aquest discurs odiós és genuïna, però la dramatúrgia busca suscitar-la des del moment en què ficcionalitza el públic com a audiència partidària o còmplice del feixista i l'obliga a posicionar-se, ni que sigui en clau lúdica i de cara a la galeria. El teatre, que pot ser el lloc de la justícia poètica, ens ofereix també l'oportunitat d'imaginar-nos o projectar-nos millors del que som. L'ideal ‒i utòpic‒ seria que incités al canvi. Catarina e a beleza de matar fascistas, provocadora des del títol mateix, planteja si, en comptes de limitar-nos a apagar focs, en podem encendre també, exposant-nos a la imprevisibilitat i al perill de les flames. A través de la paràbola i el discurs dialògic, Tiago Rodrigues ens fa reflexionar sobre les noves formes del feixisme i les possibilitats que tenim de combatre'l. L'espectacle, que ofereix una factura impecable i compta amb unes interpretacions sòlides i inspiradores, ens situa davant la paradoxa de la tolerància i busca posar a prova la retòrica neofeixista en un teatre. Resulta, a més, una bona translació fabulada de la fragmentació de les esquerres i la seva incapacitat de fer front a l'auge de l'extremisme ultradretà. Article publicat a Núvol el 28 de desembre de 2022

Avui és dia gran , a la família de les Catarines; una família fictícia que parteix d’un fet ben real. El cert és que el 19 de maig de 1954, la jove segadora de l’Alentejo  Catarina Eufémia, fou assassinada mentre presentava una reclamació salarial durant una vaga de jornalers.  El responsable del crim, va ser un tinent de la Guardia Nacional que li va disparar tres trets a boca de canó . Segons els testimonis, el tinent havia començat engegant-li una forta bufetada a la noia que la va fer caure a terra, , mentre ella exclamava que l’únic que volien els jornalers  era “treball i pa”. A l’aixecar-se , Catarina li va cridar al seu agressor “I ara, matem”. I aquest va acceptar la invitació, i ho va fer. Catarina es va convertir així en tot un símbol de la resistència en front la dictadura salazista que va governar Portugal al llarg de varies dècades,  tan despòticament com ho feia el seu altre no menys dictatorial veí ibèric .I ara, donem un salt en el temps, per tal de situar-nos  al molt proper 2028. És el moment de conèixer a tots, totes i totis els (falsos; ara ja entrem en el terreny de la ficció) descendents de la Catarina Eufémia. I si ho dic de forma tan inclusiva, no és pas per seguir les instruccions de cap ministeri d’igualtat desitjós de modificar la nostra forma de parlar i d’escriure. Ho dic perquè en aquesta família  tothom sembla haver renunciat a allò binari, tothom vesteix faldilla, i tothom es fa dir Catarina. Com a minin, hi ha un dia a l’any en el qual aquesta norma és llei. I aquest dia, es el de la gran festa familiar de la qual us parlava al principi: el dia en el qual enguany , i després d’haver menjat uns bons peus de porc estofats com els cuinava ja l’avia o la besàvia ( si ets vegana, avui ho tens malament) , la més petita de la família farà honor al legat familiar, i seguint les indicacions marcades pels ancestres, matarà un feixista. De fet, el feixista ja el tenen ben captiu , ben lligat i ben preparat, en aquesta casa perduda en un entorn rural i tan envoltat d’alzines com ho estan els protagonistes de la pel·lícula “Suro”. Amb la diferència que el suro  d’aquestes alzines, s’ha anat formant  tot fent servir com a aliment els cadàvers dels feixistes que han anat enterrant als seus peus diverses generacions de Catarines. Ara només falta que la Catarina més petita de la casa s’estreni, i engegui el tret que vindrà a perpetuar la tradició. El que ningú podia esperar, és que aquesta Catarina sortís  díscola, es comences a fer preguntes en veu alta sobre el sentit de l’acció letal que està a punt de realitzar, i acabés negant-se a prémer el gallet, tal i com li demana tothom al seu voltant, i com li exigeix amb especial insistència i carregada de bones raons la seva mare. I si és veritat que les mares sempre volen el millor per als seus fills o les seves filles, serà també veritat que matar un feixista, constitueix un deure inapel·lable, i no fer-ho, una traïció.Per cert; la taula en al qual s’ha de celebrar l’àpat familiar, està coberta amb una estovalla en la qual s’hi pot llegir amb lletres ben grosses aquell llegendari lema llençat per Dolores Ibarruri “La Pasionaria” tot just esclatar la Guerra Civil espanyola: “!No pasarán!”. Però resulta que sí, van passar. I acabada la guerra, la cèlebre vedette i reina de la revista Celia Gámez, ben afí al Règim, es va posar a cantar pels teatres de la Gran Via madrilenya un popular chotis burleta que fa ben poc ,Vox va rescatar de l’oblit per fer-se’l seu , i  la lletra del qual proclamava:No pasarán! Decían los marxistas ¡No pasarán! Gritaban por las calles ¡No pasarán! Se oía a todas horas por plazas y plazuelas Con voces miserables...¡Ya hemos pasao! Con alma y corazón ¡Ya hemos pasao! Este Madrid es hoy de yugo y flechas...Es sonriente, alegre y juvenilDoncs, al futur molt proper que ens presenta la proposta que Tiago Rodrigues i la seva companyia van començar a gestar durant els dies més durs de la dura pandèmia, també han passat , fent servir l’instrument gràcies al qual estan passant cada cop més  : guanyant eleccions, i, evidentment, fent veure no tenir res a veure amb el feixisme, una paraula lletja que no va amb ells. Tiago i els seus van començar formulant-se preguntes sobre els estralls socials causats pel virus i els efectes socials que se’n podrien derivar d’aquest. I van acabar formulant-se preguntes sobre la creixent vitalitat que venen experimentant des de fa anys els partits i moviments associats o derivats del feixisme, en totes les seves formes. I de les preguntes, en va sorgir aquesta proposta que va enaltir els ànims de l’extrema dreta molt abans de materialitzar-se als escenaris: aquest títol, constituïa ja de partida una veritable provocació! I des de llavors, no han faltat els intents de censura destinats a tapar-li la boca a les Catarines. Tot i que, ara que la petita de la casa s’ha posat llepafils, ni elles se n’escapin del debat i les possibles contradiccions, per molta cita de Bertolt Brecht que circuli per aquesta llar escenogràfica que Tiago, obra de bat a bat quan li sembla convenient, i les parets de la qual es mostren més mòbils del que la seva aparent solidesa rural ens podria fer creure. El creador i el seu excel·lent repartiment, es passen un parell de molt estimulants hores no exemptes dels seus bons moments d’humor ideològic donant-li voltes a la utilitat , l’oportunitat, el sentit i l’ètica que pot tenir o no tenir  , això d’anar matant feixistes d’un en un. I se n’està molt d’arribar o voler que el públic arribi a conclusions taxatives , d’aquelles que la demagògia sectarista d’un o altre signe , vol sempre que adoptem tot convertint-les en veritats absolutes. Però un cop acabat el debat familiar, arriba el moment en el qual el fins ara mut i segrestat representant del sector ultradretà , prengui d’una vegada la paraula . I vaja si ho fa, tot convertint la seva intervenció en un veritable míting progressivament més i més exaltat, al llarg del qual es va fent també palès com les encara un xic conciliadores paraules inicials , es van radicalitzant sense manies. Llavors, i seguint-li una mica les passes a aquella assemblea popular que Ostermeier muntava al seu “Un enemic del poble”, l’espectador es va convertint també en l’indignat receptor  d’un discurs que , donat el lloc en el qual som ( un teatre ple de gent tirant a “progre” i esquerrana ) es rebut amb també progressiva irritació. Però que traslladat a altres escenaris, podria encendre flames d’identificació ideologia de signe ben contrari. Bona part de públic, no dubta llavors en insultar a l’actor amb ganes, practicant una mena de catarsis que no hagués fet mal paper a un teatre grec anterior a aquell moment en el qual, segons Nietzsche, Eurípides li va posar fi a la veritable tragèdia. I bona part del públic, abandona també el teatre de forma desairada, deixant ben clar el seu rebuig a les paraules de qui s’ha fet seu l’escenari en pla unipersonal, un cop esborrada ja la presencia de qualsevol mena de Catarina. Ens està dient Tago que, un cop perduda l’oportunitat de disparar-li un tret tot fent-li cas als consells de la mare ( qui , et pot aconsellar millor que una mare ?) , el que ha aconseguit la més joveneta de les Catarines , és facilitar que el monstre del feixisme prengui ja definitivament la paraula? I ja sabem que un cop pressa la paraula, el feixisme té per costum emmudir tothom que no sigui de la seva corda , no s’avingui amb el seu concepte de la família i l’estat, i no supediti la seva raça i les seves creences i la seva sexualitat i la seva educació a les exigències del nou ordre. No: Taigo, evidentment, no està condemnant la decisió de la més jove de les Catsrines. El que està fent, és enviar-nos un crit d’alerta , i convidar-nos a una reflexió, la complexitat de la qual va més enllà de les proclames i els discursos exaltats... encara que la seva notable proposta de teatre polític, acabi ben exaltadament.

La provocació és una de les velles missions del teatre. El portuguès Tiago Rodrigues (Lisboa, Portugal, 1977), actualment director del Festival d'Avinyó, no només ho sap sinó que ho practica. La creació de «Catarina e a beleza de matar fascistas» ho demostra. Dues hores i mitja d'una tirada que, sense gaires escarafalls escènics, només amb la paraula i alguna deconstrucció i reconstrucció escenogràfica de la casa de fusta de la família, passen com una glopada, a pesar que l'original portuguès —tan semblant en segons quines expressions amb el català— exigeixi, per als que no coneguin la llengua, mantenir la lectura del sobretitulat.Les dues primeres hores són una tesi sobre si és legítim fer ús de la violència per combatre el feixisme. «Amb el feixisme no es dialoga —diu algun dels personatges—, se'l combat». La família de la Catarina ha actuat d'activista al límit contra el feixisme des de fa més de setanta anys. N'ha matat uns quants. La bellesa de matar és el seu lema. I abans de matar, passa sempre pel preàmbul d'un tec en colla per assaborir la mort de les postres. El plaer que la família Catarina troba en cada matança d'un feixista també l'ha mantingut com a família unida. Potser és allò que els creients diuen sobre el pregar i que es podria parodiar dient: “La família que mata unida... es manté unida”.Però sempre hi ha un moment que apareix el cigronet negre de la família, el cigronet contestatari, la jove Catarina, a qui li toca prémer el gallet del feixista que tenen segrestat i en capella, el jutge Neto de Moura, la Catarina que qüestiona el mètode i la tradició violenta de la família. Una família, per cert, per herència tradicional del besavi, l'avi, el pare, la mare, l'oncle i tota la nissaga “catarinaire”, és tota ella una rèplica de la mateixa “Catarina", un element tan poètic com surrealista que el creador de l'espectacle Tiago Rodrigues manté com un elixir sense concessions durant les dues primeres hores de la trama.Però tota tesi exigeix una contratesi. I és quan arriba la mitja hora final que la trama es desferma amb una extensa arenga del feixista en capella —un personatge mut fins aleshores—, un ultradretà representant del partit guanyador per majoria de les eleccions del 2028 —parlar del 2028, de fet, és com si ja parléssim d'avui mateix— i que excel·leix interpretativament amb un discurs ple d'impromperis i provocador a favor del racisme, l'homofòbia, el totalitarisme i tots els ismes més radicals que, tot i que pugui semblar una ficció, no és lamentablement altra cosa sinó el reflex dels ismes que pul·lulen per tot Europa —Catalunya també és Europa— i que ocupen escons de parlaments amb la infecció dels seus propòsits a través de la paraula. Primer és la paraula i després vénen els fets. La violència i l'autoodi que es verbalitza és el pòsit perquè després es materialitzi.Cal recordar que aquest és un espectacle que parteix del cas real de Catarina Eufémia, una camperola assassinada l'any 1954 a causa de reclamar drets laborals, un crim que no va ser mai jutjat i que és un símbol de la resistència antifeixista i de l’emancipació de la dona a Portugal.A Itàlia, l'actual govern d'ultradreta va intentar boicotejar i prohibir l'espectacle de Tiago Rodrigues. Aquí, al Teatre Lliure de Montjuïc, l'únic espai escènic de l'Estat espanyol on s'ha representat l'espectacle, només en dues funcions, la ultradreta no ha tingut temps de reaccionar. O potser és que no sap el que és el teatre.Però una bona part dels espectadors sí que s'han deixat engolir per la provocació de Tiago Rodrigues durant la mitja hora final amb l'arenga feixista en marxa. Crits, xiulets, esbroncades, cops de peu... i alguns primers espectadors que han abandonat la sala en desacord amb el que escoltaven.Tot un espectacle dins de l'espectacle que porta, de fet, a una altra reflexió: mentre es predica respectar els valors de la democràcia, es trepitgen els drets a l'expressió, diguem-ne lliure com diu el feixisme, d'aquells que no combreguen amb els propis interessos. És a dir: «Catarina e a beleza de matar fascistas».El perill és el mateix: ¿Com combatre el feixisme modern? ¿Cal fer ús de la violència com ha fet tradicionalment tota la vida la família Catarina o cal qüestionar el mètode com fa la jove contestària Catarina? O dit d'una altra manera: ¿Cal fer la guerra per guanyar la pau o cal mantenir la pau perquè no hi hagi guerra? Ser Catarina o no ser Catarina. Aquesta és la qüestió. (...)