Sopa de pedres

L'Alma, la protagonista d'aquest sensible espectacle familiar, representa una nena siriana que fuig de la guerra del seu país. Però no cal que sigui Síria una referència geogràfica imprescindible perquè ben aviat l'Alma —un titella que acaba fent-se entranyable— es posa en la pell de tants refugiats de tants altres indrets que intenten buscar una vida millor fora de la seva terra. Per això, la companyia Engruna Teatre, que ja fa més de dos anys que porta en gira l'espectacle, amb més d'un centenar de representacions, ha aprofitat aquesta minitemporada al Teatre Nacional de Catalunya —funcions escolars i familiars en cap de setmana— per destinar una funció a reunir famílies que viuen refugiades en aquest moment a Catalunya i també les arribades en els últims temps, però sobretot les que encara viuen amb la por al cos arran de la constant revifada i amenaça de la invasió russa sobre Ucraïna quan es pronostiquen els pitjors averanys a tocar del primer any de l'inici de la invasió.La companyia, tota la companyia, titellaires, escenògrafs, tècnics de llum i so, i la direcció, converteixen en ficció el que és una tragèdia real per a tantes famílies en una mirada poètica sobre el poder de la supervivència i l'esperit de lluita per vèncer les pitjors adversitats.Les pedres del relat —un relat que té un referència llunyana en el conte homònim que el segle passat va popularitzar Xesco Boix però sense el seu soldat de protagonista canviat ara per l'Alma— són els amulets de la memòria deixada enrere que l'Alma guarda zelosament perquè li mantenen el lligam amb la seva àvia Jula amb qui vivia a Síria i amb la seva terra enyorada i a la vegada les pedres són també el recurs per aconseguir tirar endavant fent allò que els catalans han fet tants anys: de les pedres fer-ne pans. En aquest cas, doncs, de les pedres fer-ne sopa. O millor dit, amb les pedres, fer fugir de l'egoisme individualista els que li barren el pas fins que entenguin que el millor remei és l'equip. Tot i tractar-se d'un espectacle familiar i amb un titella de protagonista, les dues actrius titellaires s'hi fusionen com dos personatges més. I l'escenografia fuig del típic teatre de titelles per desenvolupar-se en una estructura de notables dimensions que permet crear diferents ambients: portes de sortida, portes d'entrada, fronteres que no es veuen, fronteres de prejudicis, fronteres de llengua, fronteres de solidaritat...El so, la il·luminació, la música, la flauta travessera d'una de les actrius i algunes cançons complementen la trama que es fa inevitable que es llegeixi —en aquest cas des de la mirada adulta, esclar— com una denúncia de l'ambigüitat, de la hipocresia i de les dues maneres de mesurar l'ajuda als refugiats aplicades amb recel per una Europa del segle XXI més assetjada que mai pels mals vents de l'homofòbia i el racisme.Els murs que separen pobles, les pasteres que porten a la mort desenes i desenes de refugiats, les duanes que burocratitzen amb lleis contradictòries i absurdes la necessitat dels drets humans dels qui només busquen un refugi... Engruna Teatre no estalvia una mirada agredolça i un polsim de duresa quan convé: els bombardejos dels avions, el clam dels ofegats en els naufragis d'alta mar, les reaccions negatives quan es rep l'estranger...«Sopa de pedres» ja ha estat reconegut amb un premi a la Mostra d'Igualada de fa dos anys i ha estat nominat en la modalitat de teatre familiar en els Premis Max de les Arts Escèniques. I tot fa pensar que tot allò que vol mostrar amb el personatge de la petita Alma no té, per ara, malauradament, data de caducitat. (...)

Engrunes Teatre fa teatre social per nens. La companyia sabadellenca vol explicar una historia sobre d’immigració sense posar èmfasi en la realitat més concreta, més aviat desenvolupa idees més generalistes sobre un dels grans drames socials del segle XXI: les migracions dels refugiats. La sopa de pedres que ens serveixen és un plat cuinat amb molta cura, que transmet aromes de totes les cultures d’Europa, però que ens deixa un sabor amarg. I no ens el deixa sols als adults. Tot i que a la platea he comptat uns deu nens de més de 50 persones, el missatge també els hi ha arribat.La virtut d’aquest muntatge està en com basculen entre el drama i la denúncia amb els gags i les situacions còmiques. I sobretot amb una posada en escena i una escenografia mòbil que imprimeix un ritme àgil. La història de l’Alma, una nena (l’única  titella portada per les dues actrius, Anna Farriol i Júlia Santacana) que viu amb la seva àvia Jula ha de fugir sola quan apareixen els avions de la guerra. Abans però, la seva àvia li dona una pedra perquè sempre recordi d’on ve. El periple d’Alma és el mateix que un refugiat, fugir de la policia, rebre un no per resposta  per traspassar fronteres, i fins i tot acabar naufragant a alta mar. Però arriba a Europa i allà ens canten la cançó de la terra de les oportunitats i de la pau. La fal·làcia del somni europeu es fa palesa quan l’infant demana menjar i tots els personatges prèviament presentats s’hi neguen. Però la creativitat i la connexió amb el record de la seva àvia fa que l’Alma s’empesqui una solució per despertar la curiositat dels ciutadans europeus i la seva solidaritat. Una sopa de tres pedres necessita d’altres ingredients per ser ben digerida.Les Engrunes han parit un projecte fàcil de portar per Europa. El retrat d’aquesta terra nostra tan perversa està molt ben afinat. I els personatges europeus parodiats estan escrits de manera transversal, tothom els pot reconèixer, sigui de la cultura que sigui. Tot i que es tracta d’un espectacle blanc, no esquiven la cruesa de les imatges (els avions atacant, el naufragi, les reaccions funestes dels ciutadans...) buscant la poètica de les ombres i el moviment de l’estructura de portes i finestres. És una bonica història, amb una dramatúrgia més complexa del que podria semblar en un principi i que acaba amb una pregunta a l’aire que introdueix la reflexió als més petits: I els altres pobles, si mai hi arriba una altra Alma també els hi obriren les portes? Mentrestant, però, la companyia també ha posat en valor la creativitat i la nostra pròpia identitat per sobreposar-se a les situacions més adverses.   

Un quadre que es desplega amb girs amb més intenció de la que es podia preveure. Sap extreure d'un conte clàssic sobre la capacitat de compartir, unes ombres fosques d'intolerància d'aquesta estimada Europa en la que tothom voldria viure però que només es fa realitat en eslògans publicitaris. Engruna Teatre ha sabut dissenyar amb molta màgia l'espai que es va transformant i també la trama que, des d'una simpàtic quadre de personatges caricaturescos es van percebent matisos més aviat preocupants. Ho fa amb la simpatia de les dues actrius que es van transformant en personatges i que, quan se susbstitueixen, tiren de fil còmic metateatral molt efectiuSaben jugar molt bé amb l'ambigüitat. Perquè no es descobreix la naturalesa d'Alma, la protagonista fins ben avançada la trama. Amb un vestuari modern, vivint amb la seva iaia, més recorda un passatge de Ikimilikiliklik de Marie de Jongh que no pas la situació real (que no volem desvetllar). dels pocs "potser" de la peça són la necessitat de les tres pedres quan amb una de sola ja es pot fer una "vitamínica" sopa. Això, li estalviaria haver d'aturar-se tants cops per un fet que, ra, es veu intranscendent. Seria diferent si s'aprofondís amb el sentit de cada pedra (més enllà del record del joc i la iaia), el sentiment d'haver de marxar del poble i de trobar-se rescatada després d'un viatge perillós. També ho era, però amb un lluminositat preciosa el Camí a l'escola que es va veure fa un temps al SAT!, dels Campiquipugui.Alma es veu forçada a marxar de casa per una guerra. Es podria pensar que és la Guerra Civil. En realitat, és indiferent quina sigui perquè tota violència comporta patir de les víctimes i fugida dolorosa. és un viatge a la supervivència, una manera de voler sentir-se acollida com li passaria al protagonista de La nit just abans dels boscos de Koltès. La nena necessita de l'empatia del nou amic per esvair totes le sombres. La pregunta, dura, és si aquesta màgia que ha aconseguit Alma en aquest poble es produirà amb una altra Alma en algun altre poble. Tremenda pregunta final. És imprescindible que les companyies de teatre familiar es formulin preguntes de profunditat i que les expressin a escena; revela una ambició envejable. I fer-ho a partir d'un conte clàssic(sense tergirversar-lo), és una jugada intel·ligent dels d'Engruna Teatre.