Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I

Vist el dissabte 16 d’octubre de 2021 al Teatre de LloretComençarem amb aquest text, de la mateixa companyia, al qual poca cosa cal afegir:La primera producció de ‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I’ va estrenar-se l’any 2010 a l’Institut del Teatre. En aquell moment el nostre objectiu era fer un exercici d’estil al voltant dels drames monàrquics de Shakespeare. Acabàvem de llegir a Jan Kott, havíem vist els muntatges històrics d’Strehler en VHS i nosaltres també volíem fer la nostra història de reis i reines que parlés dels grans temes universals: l’afany de poder, l’ànsia d’absolut, el gran mecanisme, etc.Però per fer una història de reis necessitàvem un rei, i la veritat és que en vam considerar uns quants. Quan vam llegir que Isabel I de Castella, mare primigènia de la hispanitati gran ‘emperadora’ de la cristiandat, havia mort per causa d’un càncer d’úter, vam saber que aquella era la metàfora que buscàvem.En aquell moment no sabíem que estàvem creant una obra que parla, sobretot, sobre la família i la mort. Tampoc podíem imaginar-nos l’efecte que els esdeveniments polítics i socials de la dècada dels anys deu tindrien sobre les paraules del nostre text, però el que sens dubte menys ens imaginàvem és que, mentre creàvem aquell espectacle, estàvem creant una companyia i que això canviaria per sempre les nostres vides.Posar un home jove a fer d’Isabel la Catòlica o tirar endavant una producció independent amb sis actors a l’escenari són la mena d’idees que només t’atreveixes a provar quan tens vint anys. Revisar, re dissenyar i re muntar la ‘Feísima enfermedad’… una dècada més tard ens ha obligat a un interessantíssim diàleg entre aquelles que érem i aquelles que som, entre la innocència eixelebrada i la escarmentada experiència. El muntatge que avui us presentem té (esperem) el millor de cadascuna.La CalòricaDurant poc més d’una hora, veiem passar la història davant dels nostres ulls. Potser no la història absolutament real i fidedigna, però… quina ho és? La que van escriure els cronistes de la cort? La dels seus enemics? La dels països que sota el regnat d’Isabel I van ser conquerits i colonitzats? La dels cronistes d’altres nacions de la península, tan agraïts com estem que ens ajuntéssim a Castella via conjugal, i amb el pretext de la universalitat (quina universalitat?) poséssim en perill la nostra pervivència cultural i lingüística?Veia l’espectacle de la Calòrica, i pensava en les sèries sobre la història (l’espanyola en particular) que es fa a l’estat i pensava… ‘I no saben fer una cosa així, les productores?’. Un text impecable, brillant, punxegut com la més esmolada de les llances, unes interpretacions esplèndides (destaco, sobretot, com Aitor Galisteo-Rocher diu el text i com incorpora el personatge de la Reina, que em traslladà a com, en el seu dia, Ismael Merlo va fer de Bernarda Alba) que, a més de ‘la’ protagonista, té moments afortunadíssims per part del Cardenal, amb una transformació d’una sensualitat salvatge i provocadora, el rei Ferran (aquí un calçaces, probablement exagerat), o la princesa Juana, que ens mostra la seva confusió i la ‘locura de amor’ que va ser la seva vida.El poder, l’ambició, el sentit de l’austeritat i del deure, els fets que marquen la història dels segles per venir… tot en 80-85 minuts d’un ritme que no decau ni un moment i ens atrapa fins al final. Una direcció impecable. Una posta en escena brillant però que no cau en excessos. I sobretot, aquesta ironia que la recorre i que sap a autèntica. Al capdavall, a les corts i palaus, la gent té vicis, humor, febleses, grandeses i baixeses exactament igual que a la resta de llocs on hi ha persones.Un 10 per a La Calòrica!

Fa deu anys que va néixer La Calòrica, un dels grups teatrals que més alegries ens ha donat darrerament. Tantes, de fet, que es diria que ha passat més d’una dècada. Però no, com s’han encarregat de recordar-nos reposant Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, l’espectacle elaborat i estrenat el 2010 a l’Institut del Teatre que marca el moment fundacional d’una formació que ha deixat per a la història muntatges com L’Editto Bulgaro (2012), Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), Faifly (2017) o Els ocells (2018) per citar només alguns dels títols de la seva trajectòria. Diuen els de La Calòrica que en aquests 10 anys s’han centrat més en el fons que en trobar una fórmula per repetir-la. I, certament, els seus espectacles no comparteixen una estètica identificadora fins al punt que fins i tot es podrien atribuir a grups diferents. Si que tenen com a denominador comú, però, una vocació política –sovint es construeixen a partir d’articles de premsa o d’opinió-- que no renuncia a l’entreteniment sinó tot el contrari, l’aprofita per insuflar en el públic reflexions de calat que fan d'aquesa feina un autèntic exemple de teatre transformador. A tot plegat, potser no han buscat una fórmula però segur que han creat una marca. I una marca d’èxit com ho demostren les tres meravelles que, en els últims anys, han estat Faifly, Els Ocells i, ara, aquesta nova Feísima enfermedad...El més sorprenent d’aquesta celebració d’aniversari es el text. Un autèntic prodigi. Sembla mentida, però no va ser escrit fa segles per testimoniar la mort, en la més absoluta incertesa sobre la seva successió, d’Isabel la Catòlica. El va escriure Joan Yago fa 10 anyets com a base d’un espectacle que emulés les grans tragèdies reials de Shakespeare. I a fe que ho aconsegueix. Només certes excentricitats humorístiques pròpies de La Calòrica i l’encaix perfecte entre actors i personatges podrien fer sospitar als més perspicaços, però com que cap d’aquests dos aspectes és necessàriament prescriptiu d’un text a mida, la veritat és que el registre, l’èpica, la grandiloqüència, el llenguatge i el to remeten enganyosament a una peça històrica quan el que estem veient és un talentós divertimento juvenil. I és que en l’èxit de La Calòrica aquesta última dècada es deu, molt probablement, a l’estabilitat artística de la companyia, començant per Yago com a dramaturg i per Israel Solà com a director. Aquesta estabilitat es tradueix, en escena, en un empastament immillorable entre text, actors, possibilitats i intenció. Un altre dels trets distintius de La Calòrica és la frescor interpretativa (amb tocs de gamberrisme actoral) que, en un context de tragicomèdia com el que ens ocupa, es desplega en tota la seva magnitud. El paradigma és la Isabel I que Aitor Galisteo-Rocher basteix com a pal de paller del muntatge amb la solvència dels grans actors i marcant una tessitura en la que la resta del repartiment s’hi assenta amb total comoditat.  Una escenografia poderosa i una banda sonora extraordinària demostren com ha crescut La Calòrica en 10 anys i com aposta per la qualitat, reblant l’excel·lent regust al paladar que deixa aquesta Feísima enfermedad. 

Tarda de diumenge i el Lliure de Gràcia ple fins a la bandera. La Calòrica celebra deu anys i han escollit tornar als orígens, revisitant el seu primer muntatge Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, un treball nascut a l’Institut del Teatre com a exercici d’estil al voltant dels drames monàrquics de Shakespeare. “La Feísima” és la llavor d’una companyia sorgida en temps de precarietat que, espectacle rere espectacle, s’ha forjat el respecte de la crítica i la fidelitat del públic i ara, per primer cop, s’ha obert les portes d’un dels grans equipaments, una mostra més de la poca amplitud de mires dels teatres públics del nostre país.Feísima enfermedad… és un sobretot un joc, un atreviment que parla sobre la família i la mort però també vol despullar la maquinària del poder polític, recrear de manera crítica les intrigues d’una cort i escopir contra la rigidesa del destí. Tot al voltant d’una figura totèmica, la reina Isabel la Catòlica, a les portes de la mort. El text de Joan Iago fila bé els diàlegs sense renunciar al barroquisme lingüístic, les dosis d’humor i la reflexió sobre el pes de la religió i la corona en la història. Cal remarcar també que, en certes qüestions, com el centralisme i el classisme o les discussions més domèstiques entre mare i filla, l’eco ressona amb força fins a l’actualitat.Per tant, la dramatúrgia suporta el pas del temps i es conserva fresca, ben al contrari de l’encertada caracterització d’Anna Rosillo, sobretot pel que fa a la protagonista i la institució decrèpita que representa. L’espai escènic dissenyat per Albert Pasqual, un artefacte escenogràfic que es presenta tancat evocant un retaule d’església, es converteix en obrir-se en un enorme llit des del qual la soberana és ama i senyora de la casa i del regne, per on desfilen tota la resta de personatges i es desenvolupa l’acció. L’alcoba reial desprèn una mica de luxe en part de l’ornamentació i brutícia i foscor, sobretot a mesura que la palla i les restes de menjar fan acte de presència, recordant així l’ambient de la Castella més rància.La complicitat entre els intèrprets i la seva maduresa en el treball provoquen que l’obra es desenvolupi a un ritme que l’espectador sent com d’obrir i tanca d’ulls gràcies a la ferma direcció d’Israel Solà, que ha mesurat perfectament la càrrega grotesca. Sens dubte Aitor Galisteo-Rocher serà recordat per aquesta reina intrèpida a cavall, implacable en les decisions i soferta en el dolor de la seva malaltia. En contrast amb la soberana protagonitzada per un home, aquí el cardenal és Carla Rovira que desplega totes les arts de la intriga de manera contundent.Per la seva banda, Xavi Francés brilla en la part més física, tant en la gestualitat aclaparada com amb la suor constant que fa de Ferran el Catòlic el perfecte i alhora repulsiu pusil·lànime, figura antagònica del príncep Felip, Marc Rius, encarnació de l’Europa moderna, bell, net i que en té prou per marcar personatge i paquet amb poques i elegants intervencions. Júlia Truyol és un volcà de sentiments, alegria i sinceritat com a princesa Juana oferint una excel·lent actuació a cada rèplica. Finalment, la serventa, Esther López que impressiona en silenci perquè ho diu absolutament tot.Qui no conegui La Calòrica no pot deixar passar aquesta oportunitat, la resta podrà tornar a gaudir del segell d’aquesta companyia a qui només podem desitjar llarga vida.