Decadència

Meravellós retrat de l’amoral classe alta3 raons per veure DECADÈNCIARaó número 1: per un text punyent ple de mala bavaFa gairebé quaranta anys, en plena era Thatcher, el dramaturg anglès Steven Berkoff va escriure aquest retrat satíric i ple de mala bava sobre les classes benestants, encarnat en dues parelles tan plenes de diners i poders com buides de cap mena de moralitat i benvolença. Amb un humor negre al límit i sense cap compassió per als seus personatges Berkoff (que el 1994 també va protagonitzar la pel·lícula homònima al costat de Joan Collins) ofereix amb Decadència una ferotge crítica a la divisió salvatge de classes socials en què l’objectiu és clarament desemmascarar i ridiculitzar l’alta societat. Uns poderosos que, malgrat rebre de valent, com gairebé sempre, i com la realitat ens continua demostrant, acaben guanyant sempre la partida.Raó número 2: per una direcció i posada en escena depurades i precisesDesprés del magnífic text de Berkoff, l’afinada traducció de Neus Bonilla i Carme Camacho (amb encertades i musicals rimes incloses) i el paper clau de la parella actoral, els elements claus del Decadència dirigit amb precisió per Glòria Balañà són l’espai escènic, la il·luminació i el vestuari. La llum justa en un espai a les penombres, un quadre “dinàmic” situat en perspectiva damunt dels protagonistes i una butaca senyorial són suficients per transmetre alhora luxe i foscor. Tot en la seva justa mesura per apuntalar allò que desprèn el text en boca dels seus odiosos, i alhora encantadorament decadents, personatges. Bravo per la feina d’Alfonso Ferri, Laia Tubio, Sylvia Kuchinow, Àlex Polls, Alberto Merino, Aina March i Alicia Machín!Raó número 3: per una parella actoral magníficaDesprés de veure Decadència costa de pensar en una parella actoral millor que la que formen Carles Martínez i Míriam Alamany. Com a espectador es percep la complicitat, i es nota que gaudeixen, i molt, amb aquests personatges tan fantàstics. Amb lleugers gestos i canvis en el to de veu passen d’un personatge a un altre i transmeten des del primer minut la decadència moral, sexual i personal que el text demana. Veure’ls produeix alhora un estrany plaer sensual i un fàstic irracional. I com que té tota la pinta que això és el que buscava l’autor, bravo per tots dos!Raons per no anar a veure DecadènciaPoques raons se m’acudeixen per no veure aquesta fantàstica obra. Només algú que no connecti amb la magnífica parella protagonista. O potser algú que se sàpiga de classe alta i es pugui sentir ofès; tot i que fins i tot en aquest cas, ha de ser algú incapaç de riure’s d’ell mateix.

La passada temporada vam tenir ocasió de comprovar com li haguessin anat les coses al bo d’Èdip, si enlloc d’haver-se dedicat a resoldre enigmes a l’antiga Grècia, s’hagués posat enamoradament incestuós a l’Anglaterra thatcheriana. L’Eddie que Berkoff ens presentava a “Com els grecs”  tenia unes arrels subproletaries amb aroma a pub greixos amb les quals el nostre protagonista  no es sentia precisament massa còmode. I una llengua desllenguada d’aquelles que si ara poden encara provocar algun que altre escarafall, de ben segur que en el moment en el qual va ser escrita l’obra  (1980) , devien ferir la sensibilitat conservadora de moltes més  orelles susceptibles.  Però això de dir-la molt grossa, no és ni de lluny un privilegi reservat als que han nascut sense poder gaudir de masses privilegis. I així ens ho demostren sobradament els molt privilegiats protagonistes d’aquesta altra falsa no menys grotesca que aquella. I no menys marcada pel rebuig fastiguejat del seu autor a aquella Dama de Ferro l’herència de la qual encara ara es fa perceptible amb mà de ferro al seu país natal ... i s’escola poc dissimuladament a la realitat política de molts altres indrets. Deia Berkoff parlant de “Com els grecs” que l’idea de connectar la tragèdia de Sòfocles amb l’Anglaterra dels 80  li havia vingut perquè volia reflectir d’alguna manera  - i amb tràgic humor desmesurat- de quina manera li semblava que la   Gran Bretanya  s’estava convertint de forma gradual en “una illa decadent, presa per hordes errants sense cap futur”. I dos anys després d’haver retratat aquella mena de decadència, va voler retratar aquesta altra  decadència representada per una “upper class” per a la qual  “molt sovint aconseguir el plaer, està directament relacionat amb el dolor que causa en la seva consecució” . Una “upper class” allò que se’n diu fastigosament rica , i voluptuosament lliurada a l’exhibició de la seva riquesa , i al menyspreu de qui ni de lluny pot somiar en tenir accés a ella. Una “upper class” que fa de l’excés la seva raó de ser, fins i tot quan l’excés converteix el plaer d’un sumptuós àpat en una cerimònia que acaba entre vòmits i deposicions. Una “upper class” que sap trobar-li tota  l’eròtica ( farcida  alhora de sang i gats accidentalment morts ) associada a una jornada de cacera de guineus ... aquella tan britànica forma de caça abolida oficialment fa uns anys que , si el Déu Boris ho vol, potser qualsevol dia veurem feliçment recuperada. I una “upper class” que fa un ús del vers ben allunyat de cap cànon poètic, i l’utilitza per visualitzar fantasies sexuals que aspiren a seguir-li les passes al diví marqués sàdic... tot i que entre tanta fanfàrria verbal, acabin mostrant més aviat les seves menys engrescadores misèries.A diferència del que passava a “Com els grecs”, aquí Berkoff no tira mà de cap argument amb rerefons mític. En realitat, aquí pràcticament prescindeix d’un argument, per tal d’anar presentant un seguit de seqüencies – generalment separades al muntatge de Glòria Balañà per canvis d’il·luminació- al llarg de les quals una única parella d’intèrprets es desdobla en les dues parelles que s’alternen al text com si anessin saltant de vinyeta en vinyeta. Aquestes dues parelles que Berkoff va concebre par a que es presentessin a l’escenari vestides amb esmòquing i elegant vestit de nit ( a casa nostra opten per una vestimenta més coloridament extravagant; ja sabem que també l’extravagància és quelcom molt “british”) , en altres circumstàncies podrien ser també personatges d’una comèdia de Noël Coward, un melodrama de Terence Rattigan, o una peça de Pinter  , per esmentar alguns altres il·lustres compatriotes de Berkoff potser més propers l’un de l’altre del que podria semblar .Al cap i a la fi, hi ha també quelcom molt genuïnament britànic en la forma d’escriure de Berkoff, tant quan entra als pubs més sòrdids visitats per l’Eddie, com quan es regala amb el sopar més car de Londres després d’una vetllada escènica de gran gala, om passa en aquest cas.Certament, escoltades ara mateix, les paraules voraçment provocadores que Berkoff va escriure fa a al vora quatre dècades, han perdut un punt del seu tarannà provocador ( que pot sonar per moments massa esforçat) i potser també , s’han fet en alguns fragments un xic massa obvies. Però per contra, no han perdut vigència, perquè el mirall grotescament deformat que Berkoff plantifica davant aquests personatges segueix reflectint imatges ben identificables al nostre món real. I segueix també donant bona constància del talent que exhibeix la barroca escriptura de l’autor. Un talent que la correcte  posada en escena de Balañà no sempre sap transmetre en tota la seva magnitud. La directora utilitza com a element central del seu espai escènic un gran quadre , la imatge virtual del qual va canviant tota l’estona al llarg de la representació. Però en canvi no pot evitar que les transicions entre una i altra parella es presentin excessivament diluïdes, mancades d’un rutilant tret diferenciador. I no pot evitar tampoc -malgrat l’acurada coreografia que guia l’actuació de Carles Martínez i Míriam Alamany- que la successió fragmentada de vinyetes s’acabi fent reiterativa en excés , i l’estereotip forçat dels personatges acabi alhora desdibuixant –los també  massa .La caricatura ho devora tot , i la brillantor  rutilant de la paraula es fa així una mica difusa. D’altra bandaexisteix també certa descompensació entre els recursos interpretatius de Martínez , i els que exhibeix una Alamany que, en qualsevol cas, realitza un eficaç treball interpretatiu que només se li escapa seriosament de les mans quan arriba l’hora ( sempre perillosa ) de mostrar una borratxera escènica.  I després de la borratxera, vindrà la ressaca que provoca una obra la bilis de la qual segueix encara resultant ben punyent. 

El teatre d'Steven Berkoff (Stepney, Londres, 1937) és una prova de foc per a tot aquell qui s'hi acosta. Aquest mateix any se n'ha vist la posada en escena de Josep Maria Mestres d'una altra de les seves obres, «Com els grecs», al Teatre Lliure de Gràcia.En aquesta ocasió, la peça «Decadència» —un caramel per a moltes parelles d'intèrprets— és una perla que excel·leix i enlluerna pels quatre costats. En primer lloc, per una versió catalana que no es pot deixar d'esmentar de Neus Bonilla i Carme Camacho i que s'agafa al llenguatge transgressor de Berkoff —als seus 82 anys un ja no gosa parlar d'“enfant terrible”— i en fa un catàleg d'impromperis antològic.En segon lloc, esclar, per la interpretació del duet d'aquest parell de còmics seriosos com són Míriam Alamany i Carles Martínez que enfilen el relat com els compassos d'un ball esbojarrat en una nit d'excessos de tota mena —xampany, sexe i rock and roll...!— en vers de rima “popular”, sarcàstic, satíric, demolidor i irreverent sense aturador, amb rèpliques i contrarèpliques que només interrompen uns fugaços minimonòlegs de l'un i de l'altre, enfonsats a la cadira de braços, únic element de l'attrezzo.I finalment per una elegant composició conjunta de posada en escena que arrodoneix la direcció de Glòria Balañà amb el vestuari, la il·luminació i el moviment que acompanya l'acció dels dos protagonistes amb una austera però impressionant escenografia de sostre, un quadre gegantí de marc de motllura clàssica amb projeccions de pintures tenebroses de tendència romàntica que simbolitzen cadascuna de les escenes que viuen els dos personatges.L'autor, actor i director Steven Berkoff quan escriu «Decadència», des de la dècada dels noranta del segle passat, no deixa res ni ningú dret que faci flaire d'Anglaterra o de Gran Bretanya o del Regne Unit, des de Margaret Thatcher, la Dama de Ferro —una de les obsessions de Berkoff— a la criticada cacera de la guineu, o la parella dels prínceps Carles i Lady Di, la reina Isabel II, la monarca anglesa i de quinze miniestats més, els lords, els tories i tot Wetsminster i Downing Street sencer i, per extensió, deixa anar aigüera avall la vena racista dels seus personatges contra els negres, els “paquis”, els irlandesos i els jueus que omplen el país i a qui, si estigués a la seva mà, enviarien tots plegats a pastar fang mar enllà.I el més esborronador és que allò que podia semblar un exabrupte extremista a finals del segle passat s'ha convertit ara mateix en una subtil crida esfereïdora avalada per la meitat més un de la societat anglesa amb l'ascens del populisme ultradretà, el renaixement del conservadorisme i el despertar del sentiment imperialista de la nació que ha desembocat, en l'etapa del primer ministre Boris Johnson —fill d'anglesos nascut a Nova York—, en la incertesa del Brexit i les conseqüències de la caiguda de la bandera anglesa del club dels 27 de la Unió Europea.Plana tot això i algunes coses més en l'espectacle «Decadència» durant setanta o vuitanta minuts, però sobretot s'hi troba una d'aquelles rareses escèniques imprescindibles cada temporada només aptes per a parelles d'intèrprets amb el bagatge, l'ofici, el mestratge i l'honestedat interpretativa suficient perquè, des d'una aparent modèstia, elevin la caricatura ben amunt com els més grans. (...)