Próximo

La dificultat de Próximo és la de mostrar calidesa, instants de confidència, entre dos desconeguts, que s'han conegut per les xarxes d'Internet (com Toni Cabré insinua en algunes de les seves obres, com ara a Navegants al TGB el 2012). Comparteixen la desorientació, viuen als antípodes geogràfics i socials. L’un és un actor d’èxit, fill de polític amb molts contactes. L’altre és un immigrant argentí sense papers que ha volgut fer fortuna a Austràlia, sense ni tan sols dominar l’anglès.E l remolí els va ofegant i només troben l’estrany consol de ser sincers fins a enamorar-se de l’altre. Tolcachir juga a la possibilitat que es retrobin. Un salt mortal de ficció que sonaria absolutament fals en qualsevol trama, però que ell converteix en possible perquè els personatges es fan de carn i ossos, amb ànima i contradiccions. L’espai es va transformant. Els actors mai s’arriben a tocar, ni a mirar-se els ulls. Són esperits en el pis de l’altre. La relació evoluciona a mesura que s’ensorra la realitat fantasiosa de cada individu. Els cal trobar-se, però Tolcachir, intel·ligent, deixa que sigui l’espectador qui tanqui la història.Cladio Tolcachir busca noves formes d’expressar el buit dalt del teatre. Torna al teatre de personatges i de paraula després de Dinamo. El que mana en l’escena són les emocions dels dos personatges, molt ben interpretats per Lautaro Perotti (un habitual en les produccions de l’ànima de Timbre4 de Buenos Aires) i Santi Marín (que ha sabut absorbir molt bé els tempos i la densitat d’interpretar sense quasi cap més recurs que la paraula). Próximo narra la relació d’una amistat d’ordinador, que es va consolidant, tot donant el moment de seguretat de cada un d’aquests dos perdedors emocionals. Són cosins d’aquella mítica La omisión de la familia Coleman. Honestos i incapaços de sortir del remolí polític i social que els té atrapats i amenaça d’ofegar-los. Tota l'estona es necessiten abraçar però no s'atreveixen ni a tocar-se. L'espai, a la cuneta d'una carretera, aclapara. A Diferència de La mort d'un viatjant (Teatre Lliure, 2009) que, com a mínim, la carretera es veia en perspectiva, amb sensació d'infinit, aquí les proteccions de la via arraconen els dos protagonistes. Aclaparador.