Backbone

Backbone és espectacle 100%. Però fet sense el barroquisme de Cirque du Soleil (Totem, per exemple). La companyia Gravity Other Myths utilitza un vestuari que és, aparentment, d’assaig. De fet, hi ha diverses escenes en què es percep com seria un escalfament de la companyia a l’estudi. Sempre acompanyat d’una llum que exalça més els vols amb les llums de terra al cel i d’una música còmplice, extenuant. El treball físic és un element clau també en aquesta peça. Es busca l’esgotament actoral. Com Jan Fabre amb la seva companyia (Belgian rules, es va veure el Grec de l'any passat, just abans que esclatés la denúncia d'alguns artistes envers el director). Però, en aquesta ocasió no és per a trobar una veritat física i degradant de l’intèrpret, si no com una voluntat de l’artista a donar-ho tot. Fins al final en què només aguanta l’escena el que manté un pes amb els braços estirats. La veritat (tot i que les acrobàcies semblen producte d’una il·lusió òptica) és constant. no hi ha personatges, només artistes que posen al límit articulacions, músculs i concentració. És un circ bèstia, orgànic, que connecta per la vena i se’l sent bategar. Trepidant. Realment, les nits del Grec ja ens té massa ben acostumats a aquest circ d'un grup  ampli, que garanteixen ritme, espectacularitat i acrobàcies d'alta volada.(Minuit, Grec 2018; Halka, 2017; Circus Klezmer, 2016; Il n'est pas encore minuit, 2015, Opus, 2013...)El circ demostra tenir una salut de ferro amb companyies com aquesta. Els australians naveguen en una frontera de disciplines. Perquè superen el circ en construir veritables coreografies a partir dels exercicis de mà a mà conjunts i en duets espectaculars, sortint dels cànons d’elements circenses. La seva espectacularitat es munta sobre uns elements molt teatrals. com un ús exquisit de la llum, una música en directe constant i encomanadissa i uns tocs salpebrats de dramatúrgia (les aturades que fan amb les pedres, els cubells i les barres). Treballen sovint en paral·lel, per reduir el temps de preparació de cada exercici, amb la sensació de circ a tres pistes però totes en el mateix espai i temps. El seu resultat és magnètic. La connexió amb el públic es va produir des del minut zero i fins ben passats els aplaudiments. Els seus equilibris i la seva força van trinxar, sí, la por per l’amenaça de la caiguda com a conseqüència de la llei de la gravetat. 

No hay un espacio mejor para ver espectáculos de circo de gran formato que el anfiteatro del Grec, la inmensidad de la montaña otorga a esta disciplina un resultado de pura magia.  A la compañía australiana Gravity & Other Miths le sienta como un guante. (...)Pero Backbone no se queda solamente en un seguido de piruetas encadenadas sino que además dejar boquiabierto al público, le saca una sonrisa. Momentos como el de la armadura de caballero les hacen meterse al público en el bolsillo, aunque algunos ya nos hubieran ganado desde el principio. Bajo una música con tintes del desierto e interpretada en directo superan los límites del espacio, aquella que distancia que para un simple mortal sería imposible de superar y que para ellos sólo supone un simple paso más.Uno de los elementos más característicos del espectáculo, y que no estamos tan acostumbrados a ver de manera tan cuidada en un montaje de circo, es la iluminación, que juntamente con la escenografía (toda la artillería de artilugios que nunca diríamos que servirían para hacer circo) viene de la mano de Geoff Cobham. Una espectacularidad lumínica que deslumbra tanto o más que las mil y una piruetas y que no sólo las acompaña, sino que en algunos casos ejerce un papel muy destacado en las piezas.La noche (de momento esperemos que pronto podamos conjugar en plural) de circo en el anfiteatro del Grec es una cita imprescindible dentro del festival y esperemos que Australia este a un paso, para que Gravity & Other Miths vuelva a cruzar pronto el globo con destino Montjuïc. ¡Nos lo hemos pasado pipa!